Un disbarat rera l'altre (14)

 El novembre passat explicava el cas dels peruans que han fet un pont aeri entre el seu país i Barcelona per a ser atesos de càncer infantil gratuitament. Fins aleshores portàvem 92 casos, ara ja en portem 110 en el darrer any i mig. La majoria de casos són leucèmia i la majoria costaven 307.000 € cadascun, ara possiblement sigui menys, prop de 250.000€. La despesa sanitària pública anual per ciutadà és de 1.710€ (2022). Per tant estem parlant de que cada cas suposa 146 vegades la despesa mitjana per ciutadà. Sabem que arriben a urgències de l'hospital, ja venen empadronats des de Perú, i targeta sanitària en mà. Ningú es preocupa si això és legal, de si hi ha una màfia al darrera, ningú és capaç d'aturar-ho.

Imagineu un país que és incapaç d'aturar el turisme sanitari d'alt cost. I que molts altres països poden seguir l'estela dels peruans, sabem per exemple que ara ja se n'hi han afegit d'altres com els paraguaians. ¿Què passarà?  Doncs molt fàcil, com que els recursos són limitats, i el país es dedica a l'exportació, les necessitats nacionals no queden cobertes. I estem parlant de càncer infantil. 

El parany de la cobertura sanitària planetària apareix amb tota força. Un país petit que no recapta els seus impostos, que es troba endeutat i apedaçat no pot resoldre gratuïtament l'atenció a tot turista sanitari que es presenti amb un càncer a la porta d'urgències. Simplement, no té recursos per resoldre aquest problema planetari. I davant la magnitud de les llistes d'espera, afegir més casos, s'hauria de dir prou i reflexionar sobre els drets i les prioritats. i sobre l'aplicació de la legislació vigent.

Però aquí qui dia passa any empeny. El problema segueix i es va fent més gros, sense que tingui aturador. El dret a l'assistència sanitària va acompanyat de deures de la ciutadania, entre ells pagar impostos. Però els free-riders passen de llarg d'això, volen drets sense deures. D'aquesta manera els fonaments de l'assegurança social s'esfondren. Tenim cobertura asseguradora pública obligatòria perquè tots contribuïm a un fons, sans i malalts, perquè quan estiguem malalts poguem rebre l'atenció necessària de qualitat.

Si el fonament de l'assegurança social queda tocat, i ens dediquem a l'exportació gratuïta en un terç d'aquests casos, el proper pas és la generació de desafecció institucional, polarització política i dificultats d'accés per als nacionals. Cal anar amb compte amb aquests petits detalls quan la política i la justícia no reaccionen. Els petits detalls són importants.

PS. Avís: aquests casos estan documentats i publicats a la premsa, però del que estem parlant és un notable esvoranc al sistema de salut no quantificat.

PS. Al disbarat 12 vaig explicar com aquest petit país tenia un sistema universitari mèdic bolcat cap a l'exportació en un 50% del grau i 48% dels residents. El podeu recuperar aquí, i la col·lecció sencera aquí

PS. La pregunta del moment és: Hi ha govern? Algú ens governa?

PS. El que vaig dir sobre el llibre de Martin Wolf, és d'aplicació a data d'avui també, allà trobareu el que és el concepte de ciutadania i el que no és. Molts ho han oblidat i segons en Martin Wolf aquí rau l'arrel de molts problemes, i també la seva superació.

Moments crítics per a la democràcia liberal

 Martin Wolf on democracy’s year of peril

En Martin Wolf mostra el seu emprenyament amb la situació política que estem vivim i ho fa amb un podcast magnífic que cal escoltar sencer. En el fons de tot hi ha els autòcrates que ocupen el poder o volen ocupar-lo, i generen un estat on ja ningú pensa en què és veritat perquè no es confia en ningú. Mitjans de comunicació i justícia es troben al servei dels autòcrates i els partits autoritaris que els donen suport.

En altres posts he reflectit el que pensa i que majoritàriament comparteixo. Aquí hi ha tots els posts on el cito.

Diu, cal actuar ràpid per contrarrestar la situació, però jo no veig pas cap consens en aquest sentit... Veig que la gent no vota per allò que vol, sinó que vota per fugir d'allò que no vol...

La qualitat del govern

En Martin Wolf ens explica una historieta interessant a la columna del dimecres.

A story is told of a man sentenced by his king to death. The latter tells him that he can keep his life if he teaches the monarch’s horse to talk within a year. The condemned man agrees. Asked why he did so, he answers that anything might happen: the king might die; he might die; and the horse might learn to talk.

I a partir d'aquí reflexiona sobre els països rescatats i el que s'esdevindrà. A ell si hi ha un qualificatiu li és llunyà és el de catastrofista. Però després de llegir el que llegeixo, em pregunto com els països, i els governs han pogut arribar fins aquí?. I és aleshores que immediatament penso que la qualitat d'un govern, la seva credibilitat i el seu compromís esdevé fonamental. I la qualitat d'un govern té a veure finalment en com és capaç de satisfer els anhels col.lectius, però també i de forma més concreta en com la capacitat coercitiva que suposa recaptar impostos es converteix en valor afegit, en serveis públics de qualitat.
Des d'aquí evito sistemàticament parlar de copagament, però avui ho faré de forma excepcional. I diré només una cosa, que en tornaré a parlar quan es donin dues condicions: (1) quan la fiscalitat directa sobre els salaris se situï a la mitjana de la OCDE (atès que tenim la mitjana de despesa sanitària pública, i en canvi estem gairebé 5 punts per sobre en pressió fiscal sobre salaris) i (2) quan s'hagi pagat el dèficit fiscal. I sé que comparar amb una mitjana no és correcte, però és una sensació constrastada, els impostos són alts i els serveis baixos. Per aixó, ara no toca copagament. No hi ha sentència ferma que ens obligui a augmentar el copagament, i mentrestant poden passar coses, com diu en Martin Wolf.
Un govern que recapta impostos, el primer que ha de fer és revisar si la forma com s'organitza és pot millorar, i com que això no es fa no té cap sentit fer carregar als ciutadans allò que els governants volen evitar de fer, és a dir una seriosa reforma de l'administració pública per tal de ser més eficient.

PS. Enthoven sobre la reforma dels incentius a NEJM

PS. En Jason sobre les Societats Científiques i la indústria...

PS. A tots aquells que els agrada Antònia Font, els trobareu als jardins de Cap Roig el 8 d'agost, avui podeu comprar les entrades.

Aquí podeu veure les Pepper Pots i des de Girona ens diuen
que volen confiar cegament en tu i s'agraeix de tot cor tanta sinceritat

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (6)

The crisis of democratic capitalism 

En aquest blog he escrit anteriorment sobre reimaginar el capitalisme i realment fa molts anys que se'n parla però qui dia passa any empeny. Ara en Martin Wolf, cap d'opinió de FT acaba de publicar un llibre il·lustrador. Ho és perquè explica amb tot detall com hem arribat fins aquí, i què caldria fer per avançar en les institucions democràtiques i econòmiques, i evitar així més d'un ensurt.

Aquest llibre argumenta que quan la gent no veu cap esperança i perd la confiança en les institucions democràtiques, tant la democràcia com els mercats poden fallar i fallaran. En resum, cal una reforma radical i valenta de l'economia capitalista i hem d'enfortir els vincles econòmics de la ciutadania alhora que s'aprofundeix la cooperació internacional.

El llibre es llegeix magníficament, està molt ben escrit. Destaco alguns paràgrafs clau:

A market economy that operates under trustworthy rules, rather than the whims of the powerful, underpins prosperity and lowers the stakes of politics. In turn, a competitive democracy induces politicians to offer policies that will improve the performance of the economy and so the welfare of the people. Beyond these practical reasons for the marriage of liberal democracy and market economy, there is also a moral one: both are founded on a belief in the value of human agency—people have a right to do the best they can for themselves; people have a similar right to exercise a voice in public decisions. At bottom, both are complementary aspects of human freedom and dignity.

Els objectius de reforma del capitalisme democràtic haurien de ser:

• Un nivell de vida creixent, àmpliament compartit i sostenible
• Bona feina per a aquells que poden treballar i estan preparats per fer-ho
• Igualtat d'oportunitats
• Seguretat per a qui ho necessiti
• Acabar amb privilegis especials per a uns pocs

Removing harms, not universal happiness, is the objective. The approach to reform is that of “piecemeal social engineering,” as recommended by Karl Popper, not the revolutionary overreach that has so often brought calamity.

Behind these specific proposals is a wider perspective. A universal suffrage democracy will insist on a citizenship that is both economic and political. This means that business cannot be free to do whatever it wishes. It means that taxes must be paid, including by the economically powerful. It means that the state must be competent and active, yet also law-governed and accountable. All of this was the clear lesson of the twentieth century.

I sobre el concepte de ciutadania, el que no és i el que és:

Here are things this does not mean.

It does not mean that democratic states should have no concern for the welfare of noncitizens. Nor does it mean that it sees the success of its own citizens as a mirror image of the failures of others. On the contrary, it must seek mutually beneficial relations with other states.

It does not mean that states should cut themselves off from free and fruitful exchange with outsiders. Trade, movement of ideas, movement of people, and movement of capital, properly regulated, can be highly beneficial.

It does not mean that states should avoid cooperating closely with one another to achieve shared goals. This applies above all to actions designed to protect the global environment.

Yet there are things it clearly does mean.

It means that the first concern of democratic states is the welfare of their citizens. If this is to be real, certain things must follow.

Every citizen should have the reasonable possibility of acquiring an education that would allow them to participate as fully as possible in the life of a high-skilled modern economy.

Every citizen should also have the security needed to thrive, even if burdened by the ill luck of illness, disability, and other misfortunes.

Every citizen should have the protections needed to be free from abuse, physical and mental.

Every citizen should be able to cooperate with other workers in order to protect their collective rights.

Every citizen, and especially successful ones, should expect to pay taxes sufficient to sustain such a society.

Those who manage corporations should understand that they have obligations to the societies that make their existence possible.

Citizens are entitled to decide who is allowed to come and work in their countries and who is entitled to share the obligations and rights of citizenship with them.

Politics must be susceptible to the influence of all citizens, not just the wealthiest.

Policy should seek to create and sustain a vigorous middle class, while ensuring a safety net for everybody.

All citizens, whatever their race, ethnicity, religion, or gender are entitled to equality of treatment by the state and the law.

The West cannot go back to the 1960s. It cannot go back to a world of mass industrialization, where most educated women did not work, where there were clear ethnic and racial hierarchies, and where the Western countries still dominated the globe.

Missatge contundent pels qui el vulguin sentir, no podem tornar als 60s, i de vegades penso que hi anem de camí.

I per aquells que no els agrada el capitalisme i el voldrien fer desaparèixer, unes paraules de recordança: 

There are, it is true, alternative ways to seek power under democratic capitalism. All will fail. One extreme is to offer a fully socialized economy. But the economy will founder, and the rulers will be forced out of power or seize it undemocratically, as happened most recently in Venezuela. An opposite extreme is to marry laissez-faire economics to a populism founded on anti-intellectualism, racism, and cultural conservatism. Such pluto-populism is also likely to end in an autocracy in which even plutocrats are insecure. A still faster route to autocracy is via a blending of the two extremes in nationalist socialism (or national socialism). This combines a welfare state with arbitrary rule by demagogues. This, too, will ultimately ruin both the economy and democracy, as the unaccountable gangster in charge rewards cronies and punishes opponents.

 Human beings must act collectively as well as individually. Acting together, within a democracy, means acting and thinking as citizens.

If we do not do so, democracy will fail, and our freedoms will evaporate.

It is our generation’s duty to ensure it does not. It took too long to see the danger. Now it is a moment of great fear and faint hope. We must recognize the danger and fight now if we are to turn the hope into reality. If we fail, the light of political and personal freedom might once again disappear from the world.

L'alerta és clara per qui la vulgui sentir, és el deure de la nostra generació, ens hi juguem la llibertat. Ho diu ben clar. Actuar depèn de cadascú de nosaltres i de tots nosaltres col·lectivament. 

Per tant, si que és possible reimaginar el capitalisme i en Martin Wolf dona algunes pistes. Molt recomanable la lectura i relectura pausada. Malauradament em temo que a molts dirigents els passarà per alt i ni se'n adonaran que s'ha publicat.

 

Conseqüències devastadores

El consum de drogues d'abús representa un problema social i de salut de primer ordre. Malauradament som en una societat on massa sovint la mà dreta es despreocupa del que fa la mà esquerra davant d'algunes qüestions, i aquesta n'és una. En Martin Wolf, escrivia un article sensat i profund el cap de setmana passat a FT. Mostrava el fracàs de la majoria de polítiques que s'han dut a terme fins ara i clamava per una sortida concertada i airosa de la situació. La seva posició és que els sistemes penals tant sols han fet augmentar el nombre de presos però que alhora la tendència al consum va en augment i cal aturar les polítiques que han promogut aquesta guerra sense èxit contra les drogues. I de fet deia moltes més coses en relació al document de la Global Commission on Drug Policy, al que WSJ també hi va dedicar un editorial.
Ben segur aquí ens convé fer una ullada serena al document i prendre'n nota. No anem bé, fins i tot diria que anem a pitjor si no som capaços de modificar el rumb d'una realitat de conseqüències devastadores per a la nostra societat.

PS. Una estimació del cost social de les drogues a Galícia es va presentar fa unes setmanes a AES Palma de Mallorca, 73-98 milions d'euros anuals. No tinc la dada per a Catalunya, una extrapolació (elemental i incompleta, ben segur) ens portaria a 197-265 milions d'euros anuals pel cap baix.

L'arada davant dels bous

La propietat d'un bé té dues  vessants, per una banda et permet usar-lo i per l'altre rebre'n les rendes. Si tens un cotxe per exemple, pots cedir-ne l'ús a canvi d'un lloguer. Sabem que els cotxes de lloguer no es cuiden tant com si fos un cotxe propi. Quan una cosa és d'un mateix tracta d'evitar devaluar-la. La propietat és un mecanisme que incentiva l'eficiència al màxim quan les decisions sobre l'ús d'un actiu recauen sobre qui en reb les rendes, quan la mateixa persona és qui assumeix les conseqüències de les seves decisions.
Però quan parlem de la propietat d'actius complexos, les coses es compliquen. Un hospital és un actiu complex, moltes decisions, molts actors, molts recursos implicats i una dificultat de coordinació i incentius evident.
Avui observo que un hospital públic podria separar el patrimoni de la gestió, ho faria en dues entitats una pública i una altra privada. La qüestió a debatre són quins incentius tindrà en la nova situació per tal d'assolir una major eficiència. Si hi ha més intensitat d'incentius i alhora això es correspon amb un grau de control també superior, i una transferència de risc assumible no caldria dubtar-ne.
Ara bé, l'experiència ens mostra que el problema no és tant la separació patrimoni-gestió com que el regulador introdueixi credibilitat en els mecanismes d'assignació de recursos i de control. Com que en el sistema de pagament d'aquests grans hospitals hi ha assignacions ad-hoc (p.54 com exemple), aleshores tota precaució és poca. Primer cal que el regulador es guanyi la credibilitat, i que defineixi un sistema de pagament objectiu per a tothom. Això vol dir molta feina per endavant. Altrament aquesta notícia tant sols reflecteix un desig, posar l'arada davant dels bous.

PS. Must read. Garicano, End of growth. Comentari d'un article de NBER fonamental. En Martin Wolf també en va parlar fa uns dies a FT. Comparteixo l'argument de cap a peus. Massa gent no en vol parlar d'això. No cal arribar a visions apocalíptiques, només cal reflexionar assenyadament sobre allò que tenim davant els nostres ulls per tal de confirmar que no creixem (mesurant-ho amb el PIB, i per ara no n'hi ha d'altre). Toca pensar com cal viure en un món sense creixement econòmic.

Why we must not let the tech and drug industry forge the future alone

On the tech industry by Martin Wolf in FT

Selected statements on 7 reasons

What are the economics of these extraordinary valuations? The answer must be monopoly. As of September 30, the book value of Apple’s equity was $134bn, while its market valuation was close to $900bn. The difference has to reflect the expectation of enduring “super-normal” profits. This may not be the product of malign behaviour, but of innovation and economies of scale and scope, including the network externalities that lock in customers. Yet only monopoly could deliver such super-normal profits

How should we think about competition policy for businesses that benefit from such powerful monopoly positions? A question is whether these positions are temporary — as the great Austrian economist, Joseph Schumpeter, with his idea of “creative destruction”, would argue — or lasting. This suggests a host of responses, but one at least seems straightforward. Schumpeter would argue that new entries are a necessary condition for eroding such temporary monopolies. If so, the technology giants should be strongly deterred from buying up their potential competitors. That must be anti-competitive

Yet these enormously profitable businesses are parasitic on the investments in collecting information made by others. At the limit, they will become highly efficient disseminators of non-information. This links to a further point: they can, as we now know, be used by people of ill will for the deliberate dissemination of dangerous falsehoods. These facts raise huge issues.

Finally, the activities in which the technology industry is now engaged — what Andrew McAfee and Erik Brynjolfsson call “machine, platform, crowd” — are going to have a huge impact on our labour markets and, if artificial intelligence continues to advance, on our very place in the world.

What are the implications? They are that our futures are too important to be left to the mercies of the technology industry alone. It has done magical things. Yet nobody elected it master of the universe. Policymakers must get an intellectual grip on what is happening. The time to begin such an effort is now

On a particular drug company, in Project Syndicate:  The Opiate of the Bosses

Business ethics are again making headlines. This time, the focus is on the rapidly escalating opioid crisis that is destroying lives across the United States. While there is plenty of blame to go around, the largest share of the guilt belongs squarely on the shoulders of the major drug companies – Big Pharma.

The cynicism with which pharmaceutical firms have encouraged opioid drug use is appalling. Providing far too little analysis and oversight, they distribute opiates widely, alongside misinformation about how addictive the drugs truly are. Then they entice doctors with inducements and giveaways – including trips, toys, fishing hats, and, in one case, a music CD called “Get in the Swing with OxyContin” (one of the most popular opioids) – to prescribe them.

In 2007, several executives of the parent company of Purdue Pharma, which markets OxyContin, pleaded guilty to misleading doctors, regulators, and patients about the risk of addiction associated with the drug. The company was hit with some $600 million in fines and penalties.

Deseconomies d'escala organitzatives

Quan una organització creix fins assolir una magnitud considerable, està exposada a deseconomies d'escala organitzatives. Això afecta a empreses públiques i privades, és independent de la propietat. Per tal de resoldre-ho en el cas de l'ICS es proposa una fragmentació en diferents organitzacions hospitalàries i ambulatòries.
Un tema tant rellevant no pot el puc despatxar en les poques paraules del blog. Tant sols oferiré algunes qüestions clau:
- Quan la propietat és pública no hi possibilitat de transferència de risc real, tenir un NIF no vol dir que el dèficit es queda en el NIF sino que consolida amb el del govern,
- Quan fragmentem una organització, vol dir que esperem que els avantatges en termes de coordinació i incentius siguin superiors als inconvenients d'una sola empresa. Què passa quan mantenim els mateixos incentius perquè legalment ens ve obligat, i perdem alguns mecanismes de coordinació?
- Quan fragmentem podem incórrer en altres deseconomies d'escala. Per exemple serem capaços d'aprofitar el poder de compra en subministraments, perquè si es descentralitza es perderà.
Tot plegat fa pensar. En especial perquè durant molts anys vam estar difonent una altra concepció organitzativa a la sanitat pública que després vam saber que era píndola enverinada. Em refereixo a la idea dels consorcis, que podien aplicar el dret privat en entorn públic i tot d'una va venir la normativa SEC i ens va girar la truita.
Ara tenim realment com hospitals concertats el 38% del total del pressupost, i em temo que molta gent no se n'ha adonat (p.65 d'aquest informe).
Voleu dir que no caldria una reflexió mes enllà de l'ICS? Una reflexió que marqués un horitzó de millores en l'eficiència a les entitats de propietat pública. Semblaria que el problema, ara com ara, només és propi de l'ICS.
I finalment, voleu dir que no estem perdent una oportunitat per a configurar organitzacions sanitàries integrades, mentre mantenim un esquema organitzatiu caducat?. Ara com ara les informacions són limitades però amb el que coneixem, crec sincerament que s'està perdent una oportunitat per endreçar organitzativament els proveïdors públics.

PS. Si voleu fer una ullada a la notícia sobre l'ICS, consulteu EP.

PS. Si teniu ganes de llegir sobre "Governing public hospitals" consulteu el llibre de WHO que acaba de sortir. He llegit el capítol proper i veig desajustos.

PS. Fins i tot l'Alain Enthoven va explicar els avantatges de les organitzacions integrades. Convé llegir-lo novament.

PS. En Martin Wolf, els dimecres a FT. sobre la cimera: monstruositat política i econòmica. Magistral.

PS. I ahir al vespre, al Jamboree vam tenir un concert singular, novament Andrea Motis i músics de la Locomotora Negra. Més magistral encara (als seus 16 anys). El dia que va estrenar la seva versió de "In my solitude" (un gran clàssic de Duke Ellington, any 1934). D'Andrea Motis podeu escoltar això:

Income and health over lifetime

Redistribution from a Lifetime Perspective

An IFS paper says:

Most analysis of the effects of the tax and benefit system is based on snapshot information about a single cross-section of people. Such an approach gives only a partial picture because it cannot account for the fact that circumstances change over life. This paper investigates how our impression of redistribution undertaken by the tax and benefit system changes when viewed from a lifetime perspective.

We find that much of what the tax and benefit system achieves is effectively to redistribute across periods of life and, as a result, it is much less effective at reducing lifetime inequality than inequality at a snapshot.

If distribution of income over lifetimes matters as much as among individuals,  at least in UK, then we have to review certain common place views. I've said that before in this post. Now, Martin Wolf highlights the role of welfare state as a "piggy bank", not only redistributing among people, it reallocates resources among lifetime. "Income is far les unequal over lifetimes than in any given year". Health and education are contributing mostly with benefits when we are old and young respectively.
Unfortunately in our country there is a long way to go, to confirm such intuition.

Phillips Collection in Barcelona

The relationship between value and values

 Value(s). Building a Better World for All

This book focuses on four major crises-the Global Financial Crisis, the Global Health Crisis, Climate Change and the 4th Industrial Revolution– and proposes responses to each. Quite a complicated issue. Therefore, my suggestion is to skip the first 2 parts, and go straight to chapter 14. And a key message:

Purpose, values and trust are not natural concepts for economists. The classic economic view, developed by Nobel laureate Ronald Coase, is that a company is a network of contracts in which everyone – owners, managers and workers – responds rationally to incentives. According to Coase’s The Nature of the Firm, the boundaries of the firm are defined by the differences in costs of providing a good or service through the market or a firm.48 Market transactions bear the costs of searching and gathering information, as well as of bargaining, policing and enforcement. Internalising these transactions within firms saves cost but at the expense of span of control, complexity and diseconomies of scale. The boundary of the firm is determined by the balance of these factors, with those activities that can be performed more efficiently and best done by command and control occurring within firms and the rest mediated through markets.

A strict interpretation of this approach misses how shared purpose can reduce transaction costs allowing activities outside the firm to become shared investments that advance the firm’s purpose, reinforcing its profitability and creating shared value. Shared purpose can alter the boundary of the firm (while increasing its ability to create value) by lowering transaction costs in market relationships as well as by making larger and more complex corporate entities possible. Confidence in shared purpose reduces the need for costly, fully complete contracts with suppliers and customers. At the same time, clarity of purpose within organisations, reinforced by strong internal culture, can lead to a type of continuous innovation that turns good companies into great ones.

This is important because, not for the first time, simple theoretical economic models can be poor guides to business in practice. A contractual model is only as good as the contracts, which in practice can be incomplete, difficult to enforce and subject to default. The assumption that human incentives will be solely guided by contractual terms is belied by the realities of people’s behaviours in a wide range of economic circumstances. Moreover, different parties have different time horizons and interests, which frustrate the achievement of optimal outcomes. As Martin Wolf argues, ‘If the rationale for the corporation is to substitute relational contracts, and so trust, for explicit contracts, and so enforcement, one cannot ignore this in deciding what businesses are for and who should control them.’49

The crucial insights of principal–agent theory are not limited to the need to align incentives of shareholders and management but extend to similar challenges between directors, management and employees as well as between companies and their suppliers and communities. When time horizons differ, there will always be incentives for one party to promise one thing and then renege. As we saw in Chapter 4, this is one of the classic motivations for delegated authority to central banks. And even that elegant solution has its limitations, underlining the importance of a shared mission and values.

A strong corporate culture is part of the solution to the problems of incomplete contracts and imperfect incentives. A strong corporate culture encourages stakeholders to internalise the behaviours firms want to create and sustain. In particular, purpose is indispensable to a culture of integrity. As we have seen, trust cannot be achieved merely by asserting rules and following protocols, but rather it is earned by multiple social interactions that reinforce behaviours and values. What are variously termed moral sentiments, social memes or behavioural cascades matter.

Thus purpose operates on a number of planes. First, internally, it creates the necessary social capital within the firm to underwrite foundations of value creation: tightly functioning teams, and high employee participation and engagement. Second, externally, it operates as a means of generating focus on customer service and alignment. The company’s external focus relates to the traditional purpose of a company: to serve its customers.50 If a firm does this well, it generates customer loyalty, and with time the consumer will become a stakeholder, reinforcing trust, good faith and fair dealing. Third, purpose operates as a social narrative, in communities and societies beyond the firm, helping to create and sustain the firm’s social licence to operate. At the highest level, purpose captures the moral contribution of companies to the betterment of the world now and in the future.

A firm is more than a nexus of contracts. However, how do we define it precisely is still unknown.

Succesful populists: the age of elected despots

These are selected paragraphs from Martin Wolf excellent op-ed Elected despots feed off our fear and rage:

To be successful, a populist demagogue has to project belief in himself as a man of destiny. Self-obsession and even megalomania help; they may well be essential. In a compelling book, Disordered Minds, the Irish writer Ian Hughes suggests such men are narcissists or psychopaths. To a non-expert eye, they do appear deranged. How else can one sell the idea that “I alone am the people’s salvation” to oneself?

If such a leader wishes to subvert democracy, it is, alas, not that hard to do, as Harvard’s Steven Levitsky and Daniel Ziblatt argue in How Democracies Die. First, capture the referees (the judiciary, tax authorities, intelligence agencies and law enforcement). Second, sideline or eliminate political opponents and, above all, the media. Third, subvert the electoral rules. Supporting these assaults will be a fierce insistence on the illegitimacy of the opposition and the “fakeness” of information that does not align with whatever the leader finds useful to state.

People will want to trust such a leader whenever they desperately wish to believe that someone powerful is on their side in an unjust world. That is what happens when trust in the institutions and norms of a complex democracy falters. When faith in sober policymaking disappears, the charismatic figure emerges as the oldest kind of leader of all: the tribal chieftain. When things become this elementary, the difference between developing and so-called advanced democracies can well melt away. True, the latter have stronger institutions and norms and a more educated electorate. In normal circumstances, that may be enough to resist. Some argue it will remain enough. Yet, we are human. Humans adore charismatic despots; they always have.

La necessària consideració als professionals de la salut

 Paying Respect

L'argument següent és d'aplicació als metges i a qualsevol professió. Ara bé tenint en compte l'anunci de vagues continuades en els propers dies ens centrarem en els metges, en un sentit ampli de professionals de la salut. Fa anys, un article al Journal of Economic Perspectives es preguntava per què treballa la gent. La resposta elemental és per a rebre una compensació i els economistes ho han enfocat principalment cap a la perspectiva dels incentius. Però evidentment és una resposta parcial. I els autors deien:

We will argue that while economists have been right to focus on incentives, they have been wrong to focus so exclusively on material incentives. While workers appreciate monetary rewards, they also get utility from what (they believe that) others think about them. Thus, employers can pay their workers with a combination of monetary rewards and respect. Employers can help to fulfill employees’ desire for respect in at least four ways, each of which sheds some light on observed practices: First, attention from an employer can enhance the employee’s sense of being respected for good performance. Second, a manager or the employer can increase the value of respect by proving to be a worthy audience; for example, hard-working employees appreciate the respect of hard-working managers, and idealistic workers appreciate the respect of an idealistic employer. Third, the employer can influence the norms of respectability—that is, what traits gain respect in a certain workplace. Fourth, employers can affect what information about an employee is available to others, and therefore, the respect or esteem that the employee receives from others.

El missatge és prou clar, cal tenir en consideració als professionals, no és només una qüestió de compensació acurada. Hi hauria moltes més coses a dir, però just avui que a les notícies sortia una comparació dels salaris dels metges, el relat és precisament un altra, el focus se sitúa només en la quantia de la remuneració. El problema esdevé encara més gros si a més a més tenim en compte que estem davant una maniobra col.losal de desinformació sobre la qüestió. Senzillament, el que han dit és fals i interessat. Les dades de l'OCDE de comparació del salari/ingressos dels metges respecte el salari mitjà de cada país són aquestes:

1. Physicians in training included (resulting in an underestimation). 2. Practice expenses included (resulting in an overestimation).

Source: OECD Health Statistics 2021 and OECD Employment Database 2021.

Convé assenyalar que no és pot comparar les dades amb els metges autònoms perquè les despeses administratives hi són incorporades. Els especialistes d'aquí estarien millor que Suècia, Noruega, Itàlia, Islàndia, França, Bèlgica, etc. I si algú no està d'acord amb l'OCDE aleshores que mostri dades comparables acreditades internacionalment.

Quan comparem només aquestes dades aleshores ens oblidem de la consideració als professionals, el respecte com a variable clau de la compensació. I és que allò que és difícil de mesurar, deixem sovint de gestionar-ho, però no per això no deixa de ser important.

PD. Avui toca llegir en Martin Wolf sobre el pensament màgic a la política sanitària a FT. Magnífic, per guardar.

 

 

En qui confiar per obtenir informació sanitària?

Trust In US Federal, State, And Local Public Health Agencies During COVID-19: Responses And Policy Implications

Necessitem confiar per viure dignament. I sobretot, sobretot en l'àmbit de la salut. Això ja ho vaig dir fa temps. Però en temps de pandèmia, quan la incertesa s'agreuja encara necessitàvem confiar més. I quan s'ha fet la pregunta als USA, la resposta es resumeix en aquest gràfic de sota. Malauradament no tinc disponible una enquesta similar propera, i valdria la pena tenir-la per així entendre les implicacions i com millorar.

PD. Martin Wolf sobre la crisi bancària.

PD. Sobre el Silicon Valley Bank, The New Yorker es pregunta, ningú va veure que el seu logo era un boomerang?:

Tirar pel dret

El desgavell en la regulació de subministraments mèdics és monumental a Europa. Ho sabem també des de fa dies, i ara ho ha reconegut la pròpia Unió Europea. Massa tard, el mal ja està fet. Al NYT expliquen com tampoc se n'escapen els USA, on una pròtesi de maluc (ASR) es va seguir venent i utilitzant encara que no va aprovar-se per la FDA. Tot llegint l'article un pot observar que a Europa encara va tenir millor acollida i no sabem l'abast del problema de seguretat i els els riscos precisos que comporta. L'empresa ja ha provisionat 3.000 milions de dòlars per tal de fer front a les sentències que li poden caure per haver tirat pel dret. Però és el de sempre, el cost de "l'operació" li acaba sortint a compte pels beneficis obtinguts a costa de la salut i benestar dels ciutadans.
Esdevé necessari recordar avui, que a LV ja vam poder llegir que aquest problema existia a Catalunya el 2010. I després què ha passat? Algú ha demanat responsabilitats?

PS. A GCS blog més sobre el mateix tema.

PS. A FT Martin Wolf magistral com sempre, sobre Grècia.

PS. La comunitat internacional mira cap una altra banda davant el genocidi de Síria. El blog de BMJ n'ofereix detalls esgarrifosos.El clam de MSF:

For several months we have prioritised a secretive operation, limited in scale, but in solidarity with our Syrian colleagues. Finally the accumulated weight and nature of our patients’ experiences compelled us to speak. These patients and the Syrian doctors we are working with have supported our public protest. Healthcare is under attack. The Syrian authorities must protect health facilities and access to emergency care for wounded in accordance with international humanitarian law.
A final curious twist in this story is the professional background of President Assad. He is an ophthalmologist, a doctor bound by the same professional oath as the rest of us. He has broken his contract with society and betrayed his medical colleagues. Perhaps we should all send a letter of complaint.

PS. Nou llibre sobre la reforma sanitària als USA en còmic, per Jonathan Gruber. Promet, caldrà fer-hi un cop d'ull.

Res no serà com abans

La sanitat tal com l'hem coneguda es troba en un procés de transformació accelerat. La manca de recursos està obligant a prendre decisions que no s'haurien imaginat anteriorment. I la gent des de dintre es pensa que aquest és un problema de la sanitat, es mira el malic quan justament ha d'aixecar el cap i entendre el context.
El context econòmic que vivim i que viurem es troba força ben explicat en aquest reportatge titulat El negoci del deute.
Tot plegat em permet confirmar que res no serà com abans. Massa gent es va pensar que el sector públic podia disposar de recursos sense límit i va oblidar que tots provenen a la fi del sector privat de l'economia.



i aquí més material de les entrevistes Però la que us suggereixo és la de Martin Wolf, ja sabeu que el segueixo cada dimecres a FT



PS. Aprofito avui per recuperar un escrit meu de fa una dècada. El trobareu aqui
Niente sarà più come prima
Hemos oído repetida esta frase múltiples veces desde hace poco más de un mes. Esta semana el periódico italiano 'La Republica' empezaba la entrevista a Anthony Giddens y Ralph Dahrendorf con la misma frase. Entre las reflexiones de interés aparece el cruce de opiniones sobre el nuevo papel del Estado y de la globalización. Dahrendorf muestra su posición favorable a un mayor protagonismo del Estado mientras que Giddens señala que no podemos volver a un mundo donde el Estado carga con todo, y se necesita intervención para equilibrar el mercado.
La confusión del momento la marca las supuestas políticas keynesianas impulsadas por Estados Unidos. Para unos representa un golpe al liberalismo mientras que en realidad se trata tan sólo de políticas de ajuste ante una crisis donde lo que hace falta es aumentar el gasto público y mantener el déficit.
Francis Fukuyama señalaba en Financial Times que el mundo del "tecno-libertarianismo" de los 90 había sufrido un severo golpe. La consideración de que la tecnología y el capital no tenían fronteras y que el papel del Estado debía reducirse a la mínima expresión ya no podría afirmarse por igual.
Sin embargo, cuando observamos las políticas concretas de los gobiernos no podemos confirmar una atenuación del papel de los Estados, sino que en Europa ha existido tan sólo un mantenimiento de su papel como proporción de la actividad económica global. En Sanidad, las proporciones de gasto público se mantienen o incluso aumentan en relación a décadas anteriores. Así pues, es conveniente separar las grandes afirmaciones de la letra pequeña de las políticas.
Nada será como antes resulta una afirmación excesivamente comprometida. Lo que ha sucedido desde el 11 de septiembre ha llevado a una revisión del papel del mundo occidental y de la necesidad de una mayor comprensión de la realidad multicultural del mundo. En definitiva que conviene resituar a los ciudadanos como lo que son y no tan sólo como consumidores en el mercado. Visto así, lo que nos ha impuesto es una visualización de un cambio de tendencia que ya se estaba gestando desde hace cierto tiempo.
23 de octubre de 2001

PS. Motius per seguir a XSM no m'en faltarien, però els justificants si.

PS. En Francesc Marc, avui a LV . De l'Europa del benestar a l'Europa dels sacrificis.

Per una nova societat d'obligacions recíproques

Can We Be Happier? Evidence and Ethics

La pregunta de si podem ser més feliços, motiu del comentari del llibre d'avui, hauria de ser posterior a la de saber si som feliços ara. I com sempre anem a petar al problema de la mesura. L'economista Richard Layard porta molts anys explicant que podem mesurar la felicitat, i que hi ha dos components, la satisfacció amb la vida que té cadascun de nosaltres (felicitat experimentada) i la felicitat creada, fruit de la interacció social amb els altres. I diu:

We need to replace the harsh culture in which we judge our lives by our success compared with others. That is a zero-sum game – the total of relative success can never be changed, however hard each person tries to improve their own position. Instead, we need a goal for each of us which can lead to progress for all. That goal has to be the positive-sum activity of contributing to a happier society.

If we want a happier society, we have to aim at it explicitly. We will never achieve a happier society as a by-product. And it is a single overarching concept that we need if we are to displace the false idol of GDP. A dashboard of wellbeing indicators is certainly better than nothing, but it has been tried for half a century by the ‘social indicators’ movement with relatively little success.

Més endavant recupera els 10 factors que contribueixen a la felicitat:

Curiosament, tant que parlem de desigualtat, la referida a la renda diu que només explica menys del 2% de les diferències en la felicitat. És el que diu, jo no ho puc contrastar. En canvi el més important a tenir en compte són les privacions, allò al que no es pot accedir. I es carrega plenament la jerarquia de necessitats de Maslow.

Entre països, allò que explica la variació en el nivell de felicitat són bàsicament sis factors que expliquen el 76%:

• trust (the proportion of people who think ‘most people can be trusted’)
• generosity (the proportion who have donated money to a charity in the present month)
• social support (the proportion who have relatives or friends they can count on to help them whenever they need them)
• freedom (the proportion who are satisfied with their freedom to choose what they want to do with their life)
• health (years of healthy life expectancy)
• income (GDP per head)

És el que diu. A la majoria de països la felicitat va augmentar entre 1980 i 2007, després hi ha hagut recorreguts diversos i el creixement econòmic no és garantia de més felicitat.

I el llibre parla dels mestres, dels metges, dels polítics, funcionaris, científics, economistes i tots aquells que poden contribuir a la felicitat i els ofereix una agenda per a l'acció.

There is no objective reason why so many lives in the West should be so stressful. We ourselves have created the stress by our goals, and the way our institutions respond to them. If we change our goals, we really can produce a happier society.

Future generations will be shocked by many of the unthinking and unskilful features of life today. They will be shocked at the neglect of mental illness, at the stresses imposed on our children, and at the common assumption that everyone is an egotist.

So the world happiness movement can indeed bring in a better, gentler culture and do it fast. But what happens will ultimately depend on each one of us. We can all be heroes in the happiness revolution

Llibre recomanable, amb alguns biaixos que es poden descomptar des de l'inici (com una èmfasi excessiva en la salut mental i el mindfulness). En Martin Wolf deia que no li agrada massa això de que la felicitat estigui al capdamunt de l'agenda política. Jo crec que el que cal és afavorir les condicions per a un alt nivell de satisfacció amb la vida, i no sé si la paraula felicitat ajuda o distreu, potser més el segon. Estic convençut que una societat amb menor stress és possible. Totes aquelles decisions i accions individuals i col·lectives que hi contribueixin seran benvingudes en una nova societat d'obligacions recíproques.

PS. Malauradament no hi surt Catalunya als rankings de felicitat que publica Layard. Miraré de trobar material si és que n'hi ha.

PS. Sobre les diferències de renda i la felicitat: "There have been thousands of surveys in hundreds of countries and they typically find that, holding all else constant, a person with double your income will be 0.2 points happier than you are. Similarly, a person whose income is one half of yours will be 0.2 points less happy"

PS. El concepte de societat d'obligacions recíproques és de Collier.

What is the alternative to Friedman’s capitalism?

 Milton Friedman 50 Years Later

Angus Deaton says:

“Milton Friedman was one of the foremost thinkers who challenged the post-war Keynesian consensus. He was immensely successful in arguing the pro-market case, and questioning the ability of government to improve on market outcomes. Today, we need to reopen these questions, using new economic thinking and new evidence; is the market bringing the unalloyed benefits that Friedman thought it would? This book is an important contribution to that reevaluation,”

And this is the capitalism that Martin Wolf expects:

“in which companies would not promote junk science on climate and the environment; it is one in which companies would not kill hundreds of thousands of people, by promoting addiction to opiates; it is one in which companies would not lobby for tax systems that let them park vast proportions of their profits in tax havens; it is one in which the financial sector would not lobby for the inadequate capitalisation that causes huge crises; it is one in which copyright would not be extended and extended and extended; it is one in which companies would not seek to neuter an effective competition policy; it is one in which companies would not lobby hard against efforts to limit the adverse social consequences of precarious work; and so on and so forth.”   

 

El cost sanitari de la longevitat

Health Care Expenditures and Longevity: Is there a Eubie Blake Effect?

Eubie Blake va dir quan suposadament va fer 100 anys:

If I’d known I was going to live this long, I would have taken better care of myself.

Era el 1983, i just 5 dies abans de morir, però potser no en feia 100. Tant és. En Breyer et al. aprofiten la cita per construir un article suggerent amb l'objectiu de:

to demonstrate that percapita health care expenditures are significantly influenced by the age composition of the population, by mortality rates and by the development of longevity, as measured by the age-specific 5-year survival rates. We believe that this effect mirrors the medical profession’s willingness to perform expensive treatments on elderly patients if the patients can be expected to live long enough to enjoy the effects of the treatment.
The results of the simulations based on the regression coefficients show that if past trends continue, per-capita health care expenditures would rise by between 1.5 and 2 per cent per year even without demographic change.

El seu resultat és interessant perquè s'afegeix a la polémica de si la longevitat augmenta els costos sanitaris (resultat del cost sanitari que augmenta amb l'edat) o si ens trobem davant costos incrementals del darrer any de vida (esforç terapèutic desmesurat) o si tindrem una compressió de la morbiditat i els costos disminuiran. De tot plegat, pensen que potser els costos del darrer any de vida tendeixen a disminuir en la mesura que l'edat augmenta. I diuen:

We suggest that physicians, e.g. when implanting an artificial hip into a patient, will make a conjecture how long the patient will benefit from this treatment, and this depends upon his expected longevity. In that respect, the physician (and maybe the patient, too) will behave in a way described in the famous quotation by Eubie Blake. This effect will lead to a similar physician behaviour as “age-based rationing” of health care services when the notion of a “normal life span” (Callahan (1987), Daniels (1985)) shifts over time with rising longevity.

Bé, no sé si aquesta hipòtesi són capaços de demostrar-la completament, més aviat diria que és una intuició difícil de comprovar. En qualsevol cas, quan apliquen els seus resultats a Alemanya, per al conjunt de factors troben que si, que la despesa sanitària augmentarà amb el canvi demogràfic, a una taxa de creixement d'un 0,5 a un 0,9%. Qüestió a tenir en compte també per aquí aprop i que algú s'hauria de mirar amb atenció.

PS. Al Congrés Europeu d'Economia de la Salut presenten aquest paper.

PS. Lectura necessària d'avui: en Martin Wolf a FT i Roubini sobre com els guanys s'han privatitzat i les pèrdues s'han socialitzat.

Quina va ser la inversió pública a la recerca de la vacuna mRNA per a covid?

US public investment in development of mRNA covid-19 vaccines: retrospective cohort study

 Allò que observem i es veu reflectit als diaris no és pas necessàriament el que passa. Ho sabem. La dificultat es troba en esbrinar com la immediatesa de la informació perd peces importants a considerar per comprendre la realitat. L'exemple de la inversió pública en vacunes és molt clar. Hi va haver unes empreses que van fer accessible la vacuna a la població, però qui va invertir realment per arribar a aquest final?.

Al BMJ trobareu una resposta parcial, la part d'inversió pública nordamericana en R+D, que abans de la pandèmia va ser de 336,8 milions de $ i durant la pandèmia va ser de 2.365,7 milions de $, un total de 2.704,5 milions de $. Es tracta d'una xifra notable que ja s'havia recollit aproximadament en una publicació anterior de Richard Frank a Health Affairs. La taula adjunta explica els detalls de qui hi va contribuir i amb quin import:

I recordeu el que deia ahir de Barney Graham i el seu paper decisiu?. Doncs si, més enllà dels diners hi ha persones. En Barney surt a la taula anterior a l'epígraf NIAID, import 71,4 milions de $. De vegades no és tant important els recursos com la capacitat de compartir coneixement lliure que és el que va fer.

Aquest gràfic és molt il·lustratiu de les tecnologies per assolir la vacuna i la seqüència temporal:

I la conclusió de l'article amplifica la meva entrada d'ahir:

The development of mRNA covid-19 vaccines during the pandemic was a monumental scientific success. This achievement was possible, in large part, because of significant US public investment in research and development during the preceding 35 years and record setting public contributions during the pandemic to accelerate and reduce the financial risk of vaccine development. The resulting mRNA vaccines have benefitted millions of people and saved millions of lives. The substantial role played by public funding should help to justify greater efforts by the US, Canadian, and German governments to assure equitable and affordable access to this lifesaving technology in the US and globally.

Europa (Alemania i UE) van aportar 500 milions a BionTech per la vacuna, la diferència és notable amb els USA. Però també és cert que BionTech es va aprofitar de l'aportació nordamericana al coneixement. Saber la contribució precisa de cadascú és complex. Ara bé, com ja vaig dir, algú s'ha de revisar molt seriosament el tema de patents perquè l'aportació pública a la recerca és massa important per ser apropiada privadament. Són precisament els ciutadans nord-americans els que haurien d'impulsar-ho més, però no és així. Algú ha assenyalat que precisament aquesta protecció de patents és la que permet dominar la tecnologia des dels USA. És a dir, inverteixen més que ningú, protegeixen més que ningú, s'apropien del resultat més que ningú només aquells que converteixen el resultat de la recerca en actiu financer. Aquest és el cicle del domini tecnològic i econòmic. Europa mentrestant dorm.

PD. Aquest gràfic ho resumeix molt bé. Quin és el ranking de capitalització de les empreses tecnológiques del món? N'hi ha alguna d'europea? Només una i al final...Explicat el dimecres per en Martin Wolf.

Can capitalism be reimagined? (3)

The future of capitalism

Martin Wolf said that this book was one of his main references. And I agree, it contains many well structured messages. Specially, it links economics with politics, quite a difficult issue:

 Our political systems are democratic, but the details of their architecture have increasingly inclined them to polarization. Most of our voting systems favour the two largest parties. So, the menu of choice facing voters depends upon what these two parties offer. The key dangerous step has been that, in the name of greater democracy, in many countries the major political parties have empowered their members to elect their leaders. This has replaced a system in which the leader of a party was drawn from among its most experienced people, and often chosen by its elected representatives.

Leaders can promote new narratives, but the decline of trust in political leaders has inverted authority; people pay more attention to those at the hub of their social networks than to the talking heads on the television. The networks, however, have become self-contained echo-chambers and so we even lack the common space in which to communicate. This is enormously damaging because participation in a common network constitutes the common knowledge that we all hear the same narratives.

 Reduced to a sentence, shared identity becomes the foundation for far-sighted reciprocity. Societies that succeed in building such belief systems work better than those based on either individualism or any of the revivalist ideologies. Individualist societies forfeit the vast potential of public goods. The revivalist ideologies are each based on hatred of some other part of society and are culs-de-sac to conflict. In a healthy society, those who become successful have been reared into acceptance of that web of reciprocal obligations.

 In contrast to the Utilitarian vision of autonomous individuals, each generating utility from their own consumption, and counting equally in the great moral arithmetic of total utility, the atoms of a real society are relationships. In contrast to the psychopathic selfishness of economic man restrained by the Platonic guardians of social paternalism, normal people recognize that relationships bring obligations, and that meeting them is central to our sense of purpose in life. The toxic combination of Platonic Guardians and economic man that has dominated public policy has inexorably stripped people of moral responsibility, shifting obligations to the paternalist state. In a bizarre parody of medieval religion, ordinary people are cast as sinners who need to be ruled by exceptional people – the moral meritocracy.

He is in favour of inclusive politics. Me too. Definitely, capitalism can be reimagined.