A nation that failed too many of its citizens

THE HEALTH OF A NATION. A President Looks Back on His Toughest Fight. The story behind the Obama Administration’s most enduring—and most contested—legacy: reforming American health care.

This is the case of US and health reform. In the last issue of New Yorker, Barack Obama explains why health reform was so difficult when he proposed Obamacare, in few words:

"one person’s waste and inefficiency was another person’s profit or convenience"

A lot of details inside the article. Useful hints to understand the intricated world of Washington politics. 

"both the politics and the substance of health care were mind numbingly complicated. I was going to have to explain to the American people, including those with high-quality health insurance, why and how reform could work"

 One thing felt certain: a pretty big chunk of the American people, including some of the very folks I was trying to help, didn’t trust a word I said. One night, I watched a news report on a charitable  organization called Remote Area Medical, which provided medical services in temporary pop-up clinics around the country, operating out of trailers parked at fairgrounds and arenas. Almost all the patients in the report were white Southerners from places like Tennessee and Georgia—men and women who had jobs but no employer based insurance or had insurance with deductibles they couldn’t afford. Many had driven hundreds of miles to join crowds of people lined up before dawn to see one of the volunteer doctors, who might pull an infected tooth, diagnose debilitating abdominal pain, or examine a breast lump. The demand was so great that patients who arrived after sunup sometimes got turned away. I found the story both  heartbreaking and maddening, an indictment of a wealthy nation that failed too many of its citizens.

Now that somebody wants to block its application, there is a need to emphasize the great job that was done.

President Obama in the Oval Office as a vote on the Affordable Care Act approached. Proposals for some sort of universal health care in the U.S. stretched back a century but had always been defeated.Photograph by Pete Souza

Long-term care funding mess

THE PUBLIC ECONOMICS OF LONG-TERM CARE. A SURVEY OF RECENT CONTRIBUTIONS

Everybody agree that long-term care funding is a complete mess. Ten years after enacting a law, access to services is constrained by funding restrictions and bad design of benefits. A lot of people wait for benefits until die and afterwards the family receive the approval for long-term care.
What should be done?. A recent article reviews the options.

LTC needs are increasing rapidly and neither the market nor the family seem to be able to meet such a mounting demand. Furthermore, the existing public programs are both insufficient and uncoordinated. For these reasons we advocate developing a full-fledge LTC public insurance scheme that would fulfill two objectives: assisting those who cannot count on any family assistance and do not have the financial means of purchasing LTC services and providing the middle class a program that would protect families against too costly spending

Is there enough public money to pay for this?

Obama by Kehinde Wiley 

Falsehood as ingredient of populist health policy

On Rumors: How Falsehoods Spread, Why We Believe Them, and What Can Be Done

Today I would like to suggest you to read Barack Obama in his farewell speech. It's an inspiring piece to understand US and democracies in general. Inequality, racism and polarization are the three key isues to tackle.
He said:

For too many of us, it’s become safer to retreat into our own bubbles, whether in our neighborhoods or college campuses or places of worship or our social media feeds, surrounded by people who look like us and share the same political outlook and never challenge our assumptions. The rise of naked partisanship, increasing economic and regional stratification, the splintering of our media into a channel for every taste – all this makes this great sorting seem natural, even inevitable. And increasingly, we become so secure in our bubbles that we accept only information, whether true or not, that fits our opinions, instead of basing our opinions on the evidence that’s out there.

This trend represents a third threat to our democracy. Politics is a battle of ideas; in the course of a healthy debate, we’ll prioritize different goals, and the different means of reaching them. But without some common baseline of facts; without a willingness to admit new information, and concede that your opponent is making a fair point, and that science and reason matter, we’ll keep talking past each other, making common ground and compromise impossible.

Without a common baseline of facts there is no possibility to talk to your political opponent. Nowadays, fake news like health privatization are continuously spreading without any foundation. Our health minister speaks incredibly about that in our Parliament. Such obsession has driven to submit a new unnecessary law on health contracting.We are now in an obsession focused policy era.
To understand this phenomena, Sunstein wrote a book in 2008, before thee term post-truth era, that explains the basics and what to do.
Cass Sunstein says in the book:

Rumors are nearly as old as human history, but with the rise of the Internet, they have become ubiquitous. In fact we are now awash in them. False rumors are especially troublesome; they impose real damage on individuals and institutions, and they often resist correction. They can threaten careers, relationships, policies, public officials, democracy, and sometimes even peace itself. Many of the most pervasive rumors involve governments—what officials are planning and why.

This small book has two goals. The first is to answer these questions: Why do ordinary human beings accept rumors, even false, destructive, and bizarre ones? Why do some groups, and even nations, accept rumors that other groups and nations deem preposterous? The second is to answer this question: What can we do to protect ourselves against the harmful effects of false rumors? As we shall see, part of the answer lies in recognizing that a “chilling effect” on those who would spread destructive falsehoods can be a truly excellent idea, especially if those falsehoods amount to libel.

Sensible people believe rumors, whether or not they are true. On the Internet, self-interested, malicious, and altruistic propagators find it increasingly easy to spread rumors about prominent people and institutions. Such rumors cast doubt on their target’s honesty, decency, fairness, patriotism, and sometimes even sanity; often they portray public figures as fundamentally confused or corrupt. Those who are not in the public sphere are similarly vulnerable.

Rumor transmission frequently occurs as a result of cascade effects and group polarization. Indeed, rumors spread as a textbook example of an informational cascade: imperfectly or entirely uninformed people accept a rumor that they hear from others, and as more and more people accept that rumor, the informational signal becomes very strong, and it is hard for the rest of us to resist it, even if it is false.

Group polarization also plays a large role, as people strengthen their commitment to a rumor simply because of discussions with like-minded others.

 If you want people to move away from their prior convictions, and to correct a false rumor, it is best to present them not with the opinions of their usual adversaries, whom they can dismiss, but instead with the views of people with whom they closely identify

The signal of the rumor may be so strong that though reality is absolutely different, and everybody is finally conceding it the value of truth. This is sadly what has happened to health privatization debate.

Using behavioral insights for policy

Social and Behavioral Sciences Team 2015 Annual Report

Some weeks ago, an executive order by President Obama boosted the application of behavioral insights to policy.

To more fully realize the benefits of behavioral insights and deliver better results at a lower cost for the American people, the Federal Government should design its policies and programs to reflect our best understanding of how people engage with, participate in, use, and respond to those policies and programs. By improving the effectiveness and efficiency of Government, behavioral science insights can support a range of national priorities, including helping workers to find better jobs; enabling Americans to lead longer, healthier lives; improving access to educational opportunities and support for success in school; and accelerating the transition to a low-carbon economy.

Sounds interesting. It poses a tweak on the current approaches to policy design. Cass Sunstein says in NYT:

 When government programs fail, it is often because public officials are clueless about how human beings think and act. Federal, state and local governments make it far too hard for small businesses, developers, farmers, veterans and poor people to get permits, licenses, training and economic assistance.

 Behavioral research shows that efforts at simplification, or slight variations in wording, can make all the difference.

The UK and now the USA are introducing this new way to define policies (and health policy). Let's keep an eye on its application and performance. What are we doing in this respect? Why are we waiting to introduce something similar?


 President Barack Obama speaks with members of the Social and Behavioral Sciences Team in the Oval Office in January 2015.

Lakoff brilliant analysis

Handbook of Neurosociology

Today I would like to quote a clever analysis of US health reform. Just as an alert for any other country that wants to start a similar process.

Solving a Social Science Puzzle

In 2009, when President Barack Obama chose the policy provisions for his health care plan, polls showed that most provisions (e.g., no preconditions, choice of plans) were supported by 60–80% of Americans. Yet, when the whole plan was polled, fewer than 50% supported it. Why? Why the disparity between the parts and the whole, when the whole literally equals the sum of the parts?
The answer is straightforward from the perspective of real reason. When President Obama came out with the provisions of his health care plan in early 2009, the conservatives decided to attack it not on policy grounds but on moral grounds. They chose two areas of morality: Freedom (“government takeover”) and Life (“death panels”). And they repeated over and over that “Obamacare" (naming matters) was a government takeover that was a threat to individual freedom, with death panels that were a threat to life itself.
Note that the policy provisions were about the everyday details of dealing with one’s HMO. They were in the Practical Health Care Details frame. The conservative attack was in the Morality frame, activating freedom and life. The conservatives understood that all politics is moral, that political lead- ers all say they are doing what is right, not what is wrong.
The policy details and the moral attack were in different frames, located in different parts of the brain. From the perspective of real reason, the whole health care act was, for those with a conservative worldview, not equal to the sum of its policy parts. Conservatives and independents (actually biconceptuals, who are progressive in some respects and conservative in others) had their conservative moral worldview activated by the conservative moral attack. This separated the moral whole from the practical parts.
For progressives, their morality and the practical details fit together; for conservatives and biconceptuals (aka “independents”), they were different subject matters.
Such an explanation is natural when you think in terms of the brain and frame-circuitry. It is not possible when you think in terms of the logic of Enlightenment reason, where the whole is necessarily (logically) the sum of the policy parts

PS. You may find former posts about George Lakoff's work on cognitive science, here and there.
PS. This is the coda of the first chapter of the book. The whole chapter is a must read for those interested in "brain circuitry", language, metaphors and politics.

A bit worse before it gets better

Toward Precision Medicine: Building a Knowledge Network for Biomedical Research and a New Taxonomy of Disease

A new mental frame was created some weeks ago when President Obama gave a speach on the creation of the initiative on Precision Medicine. To be honest, the term was in the title of a 2011 report by IOM.
In my opinion, it is a bundle: stratified medicine+big data+regulatory science+... This is the bundle of the new buzzword, and unless new details arise, nothing specially new.
Now the New Yorker speaks abouts the problems of precision medicine, and focuses on the risks. The final paragraph illustrates the issue:

For Solomon, genetics is simply a new tool with a learning curve, the same as any other. “When the electrocardiogram was first developed, about a hundred years ago, most physicians thought it was voodoo,” Solomon said. “Now, if you don’t understand it, then you shouldn’t be practicing medicine.” But Mary Norton sees that analogy as too simplistic. The pace of genetics research, the variability of test methods and results, and the aura of infallibility with which the tests are marketed, she told me, make this advance a more complicated one than the EKG. Norton believes that, as genetics becomes increasingly integrated into medical care, “over time everyone will come to have a better understanding of genetics.” But, as the demand for DNA testing increases, she says, “it will probably be a bit worse before it gets better.”

Could we avoid the initial bit worse of  "imprecision of stratified medicine"? . I'm full convinced that appropriate regulatory efforts could mitigate such impact. Unfortunately, governments are on vacation.

Els pirates dels medicaments s'escapoleixen

Mentre aquí parlem de la llista de Sinde i l'instigador govern Obama atura la seva, els pirates dels medicaments segueixen de festa i el regulador de vacances. El mercat creix i els països no es posen d'acord per limitar el seu territori. Fins ara semblava que estaven lluny, però ara ja s'acosten perillosament. Els medicaments confiscats a les fronteres europees entre 2006 i 2009 assoleixen la xifra 7,5 milions d'envasos. L'estadística diu que només durant el 2010 van ser 3,2 milions. No puc imaginar el que això representa com atemptat a la salut pública, es diu per l'OMS que l'1% dels medicaments als països desenvolupats són falsos però això com tot va per barris i ningú pot certificar amb certesa aquesta xifra. Des del WSJ alerten amb tot detall de la negativa dels fabricants de genèrics europeus al control d'importacions de matèries primeres i traçabilitat dels productes, i jo em pregunto: tenen alguna cosa per amagar?.
Els ciutadans han de saber doncs, que si ens creiem el que diu WSJ, els primers que estan posant pals a les rodes de la regulació per evitar la pirateria són els subministradors del 60% dels medicaments que tots plegats prenem. Què està passant?

PS. Podeu també consultar la seva proposta que precisament no té en compte el control de matèries primeres que ara demana la UE.

PS. Permeteu-me avui felicitar sincerament a la Beatriz González López-Valcárcel, i malgrat el retard en fer-ho, dir-vos que la gran creu de l'ordre civil de la sanitat és tant sols una anècdota en una trajectòria exemplar de docència i recerca en economia de la salut. A aquesta entrevista trobareu detalls.

PS. Avui a LV, article clar de resposta del President Pujol a un op-ed desenfocat que us vaig evitar de llegir.

PS. Arriba la medicina de caixa negra al nostre entorn, aneu amb compte. Noves proves diagnòstiques sense explicar el valor predictiu, ni sensibilitat ni especificitat a la pràctica, es diu tant sols "no disponible". S'aplica el raonament invers, fixen el màxim de falsos negatius (10%) i troben la combinació òptima de gens per satisfer suposadament la restricció, cap contrast a la pràctica. Mentrestant la caixa negra està segellada i la desconeixem. Ho aprova la FDA i es comercialitza a Europa quan el regulador segueix de vacances. El preu de venda a Catalunya s'acosta a 2.675 € i just ara ha començat la campanya comercial, sentireu soroll per tal d'incorporar-ho a la cartera (de prestacions pública). I si voleu veure una suposada anàlisi cost-efectivitat esbiaixada de dalt a baix finançada pel fabricant la trobareu aquí. És un bon exemple d'allò pel que no ha nascut l'economia de la salut. Una tasca que un pot estalviar-se de fer i així no confondrà l'audiència. Per cert, en un altre ordre de coses, si el regulador no es trobés de vacances podria mirar-se el decret que va fer i l'apartat 23.2a i aquí m'aturo.

PS. Vaig escriure fa dos anys aquest article a Correo Farmacéutico i com que potser no el vau veure, aquí el torno a posar on hi ha els detalls del que s'ha de fer quan més aviat millor.  

Davant el repte dels medicaments falsos
L'autor denuncia la necessitat de fer front a la creixent aparició de medicaments falsificats i demana una estratègia comuna entre els països per aturar el problema.
El mercat d'escriptors fantasma d'articles científics existeix i l'oferta s'ha desenvolupat en els últims anys perquè hi ha hagut demanda. El codi ètic de la indústria farmacèutica nord-americana prohibeix aquesta pràctica des de setembre, després d'anys de controvèrsia que va arribar al seu punt més àlgid amb el cas Vioxx. El resultat és conegut: alguns articles publicats oferien conclusions esbiaixades i algunes publicacions han hagut de rebutjar resultats fins i tot després de publicats.L'editorial de The Lancet de 9 de gener mostra a més la decepció sobre la magnitud del nivell de frau en la investigació procedent de la Xina. L'impacte no és només en termes reputacionals, sinó que ofereix senyals equivocades per a investigacions posteriors així com dany potencial. De la mateixa manera que ha crescut el frau en la ciència, estem enfrontats a una major capacitat de falsificació de medicaments. Per al cas espanyol, el gener de 2009 la premsa va informar que en els dos mesos anteriors s'havien interceptat a Espanya gairebé un milió de medicaments falsificats procedents de fora de la UE.Els països de procedència eren fonamentalment Rússia, la Xina o Corea del Sud. A la Xina, les multes per falsificar estan entre 15 i 580 dòlars. Podem imaginar que, considerant els beneficis potencials, aquestes multes no dissuadeixen els malfactors. La gravetat de la situació és coneguda, i en especial en els països en desenvolupament. No obstant això, la capacitat per donar una resposta global es dilata en el temps. El pacte que va proposar la UE el 2008 està lluny de tenir una traducció pràctica.Les mesures d'autenticació a la cadena de distribució requereixen una homologació de la legislació internacional. A més, al meu entendre, convé fixar costos de falsificar grans que dissuadeixin a priori d'aquesta activitat. Mentre les lleis penals de cada país tinguin nivells de multes o penes excessivament baixos, el potencial de falsificació es mantindrà. Els danys per a la salut són excessius i justificarien una acció decidida i coordinada dels governs per atenuar la situació. 

Un impuls en forma d'estratègia

La proposta de directiva europea ja té més d'un any i la presidència espanyola de la UE pot donar un impuls. L'objectiu està traçat, ara falta el consens perquè la directiva surti endavant. La dificultat és que una directiva europea és insuficient. La necessitat d'impulsar una estratègia que abasti els països productors de fàrmacs falsos és fonamental.L'OMS està tractant d'impulsar aquest esforç en els últims anys amb resultat desigual. Intueixo que l'abast del problema no és només sanitari i requereix una major implicació. L'ONU també ha tractat la qüestió des de fa anys, però la resposta dels països productors és insuficient. Vist així, cal preguntar quines serien les amenaces creïbles a establir respecte a països que originen el comerç de medicaments falsos. Hi ha experiències en altres ordres de la política internacional que han donat efecte i els experts haurien de valorar acuradament.Thomas Schelling, en el seu llibre L'estratègia del conflicte, pot donar suggeriments en aquest sentit. Si només esperem consens potser ho aconseguim tard. L'impacte en la salut dels fàrmacs falsificats és massa gran per no enfrontar-nos a una realitat complexa que sovint s'evita difondre, que existeix i requereix l'atenció dels governs més aviat possible.

Una sacsejada considerable

Les companyies asseguradores de salut als USA ja saben que a partir del gener han de dedicar a despesa en prestacions assistencials el 80% de la prima (pòlissa individual). A la pòlissa col.lectiva (>50 membres) caldrà que sigui 85%. La regulació recent així ho acaba de fixar. Aquelles asseguradores que no ho facin hauran de fer un descompte directe a la prima.L'objectiu és forçar que es dediquin la major part dels recursos a l'assistència i a la millora de la qualitat.
Miro per aquí aprop i veig que la xifra mitjana és 73% per als 6,7 milions d'assegurats privats d'assistència sanitària. Afegint-hi la despesa per gestió de prestacions, aprox. 4%, arribaríem al 77%. La xifra mitjana de despesa en prestacions sobre primes combinant prima individual i col.lectiva seria de 82% aproximadament. El diferencial amb la xifra de la regulació als USA és mantindria en 5 punts percentuals, 500 punts bàsics que diuen ara.
Salvant les distàncies -que són moltes-, si apliquéssim demà la regulació d'Obama es produiria una sacsejada considerable.

PS. Per a consultar el context de la regulació aneu a HA

Inside Job

El mecanisme d'estímul-recompensa és tant efectiu que si vas més lluny del que toca en els incentius, el resultat pot ser desastrós. Si a més ho trasllades a un grup i hi afegeixes la competència a un sector com el financer, aleshores pot acabar en un desgavell econòmic com el que tenim des de setembre 2008.
En un dia rúfol,  aprofito el temps per veure "Inside Job" un documental sobre la crisi econòmica. Em permet confirmar realitats conegudes, però ordenades una darrera l'altra. La primera de totes que vull reflectir és que alguns economistes van explicar amb claredat el que estava succeïnt i van posar les alarmes però no els van fer cas. Diguem-ne dos: Rajan del WB i Roubini. Per tant, a tots aquells que parlen de que els economistes no van ser capaços de mostrar el que passava abans que esclatés la crisi, la pel.lícula els recomana que llegeixin.
La segona és que els conflictes d'interès dels economistes acadèmics eren coneguts, però aquest documental els mostra amb una contundència inusual. Un exemple tant sols: en Martin Feldstein, el mateix que va fer la tesi doctoral sobre l'eficiència del NHS, era al consell d'AIG quan s'hi feien totes les trapelleries amb CDO, CDS i demés. Malauradament no sé veure per ara solucions clares a aquest problema. Si demanen que declaris els conflictes, la gent ho pot fer, i després no passa res.
La tercera, els personatges que no apareixen perquè han rebutjat de participar al documental són més sospitosos que els que hi surten. En destacaré un tant sols: Greenspan. La lectura de la seva biografia em va deixar bocabadat i esmaperdut. Tant és així que quan vaig acabar vaig deixar el llibre en un lloc recòndit del món difícil d'arribar-hi. Vaig tenir clar qui va posar la llavor de la crisi després del que va succeir  l'11-S amb l'excusa de rellançar l'economia. Era ell qui va fer possible l'accés al crèdit barat per tal que "els pobres" poguessin tenir habitatge (textual al llibre). A partir d'aquí venen els incentius per assumir riscos sense cap prudència i com les ganes per assumir i traslladar més risc que provoquen boles de neu imparables.
He trobat a faltar una explicació de les vendes a curt. El short-selling també té implicacions amb el que està succeïnt i jo crec que l'ús indiscriminat distorsiona els valors. Em preocupa que el regulador no faci res i em preocupa que els regulats durant l'esclat de la crisi siguin els reguladors ara amb l'administració Obama. Aquest és el motiu pel que no es fa res i així es mantindrà en el futur.
Resum: la porta giratòria (revolving-door) funciona a la perfecció. La política i la democràcia son tant sols instruments al servei dels mercats. Els incentius d'abans són els d'ara als mercats financers, augmentats i sense correció, i així el futur és manté més incert. Aquesta és la tesi del documental que conmou a tot espectador. Must see.

PD. De la mateixa manera que en Greenspan va sembrar les hipoteques subprime, la Llei del Sòl de 1998 va sembrar la crisi immobiliària aquí, quan va introduir la categoria d'urbanitzable i permetia valorar els actius al preu de les expectatives de futur i no al valor actual. No ha estat fins una dècada després que ha calgut corregir-ho i encara no s'ha anotat comptablement en la seva gran majoria. La lliçó és la de sempre, l'alteració del preu de les coses artificiosament (per part del regulador en aquest cas) introdueix una suma de decisions equivocades des de l'oferta i la demanda.

La paràlisi per l'anàlisi

Hi ha països que passen a l'acció sense saber massa bé cap a on es va, n'hi ha d'altres que es passen anys i anys analitzant el que cal fer i només ocasionalment es fa un petit pas. En els darrers hi ha els USA, en els primers podeu endevinar-ho vosaltres mateixos.
A l'AJMC publiquen un text de Brookings continuació d'un anterior sobre l'aplicació de la reforma. Interessant, al primer hi havia l'Ezequiel Emmanuel, ara ja dins d'Administració Obama i ara en aquest també hi troben McClellan i Cutler. Dos pols oposats en el seu credo polític, un va servir a Bush i l'altra ha servit a Obama. O Pauly i Shortell uns altres dos pols oposats políticament. Suggerent la barreja que permet posar d'acord experts de diferent color per tal de comprendre que cal fer i com. Qué lluny som aquí aprop, almenys per ara.

PD. Suggerent, en Richard Smith al seu blog

PD. Per cert, ara que veig que es vol compensar al metge per resultats, recupero un article que volgudament el vaig enfocar cap a compensar l'esforç, de l'any 2008

La fortalesa de l'argument

I si ahir parlàvem d'assegurança privada i la feblesa de l'argument, avui hi tornem però en positiu.
La primera qüestió és si hi ha un espai per a la interacció públic-privada a la sanitat i com es pot estructurar. Vaig tractar aquest tema ja fa uns anys i allò que vaig dir es manté. Hi ha dos models: competència gestionada i monopoli gestionat. Els dos esquemes són presents a l'estat espanyol. Volgudament he dit esquemes, perquè no són models a copiar atès que tenen moltes mancances. En aquest blog no puc fer una entrada amb tots els detalls així que ho podeu consultar a bepress on ho guardo.
I ara anem a la segona qüestió. Cal pensar també que al marge de les possibilitats d'interacció, el regulador es pot decantar perquè no impulsar-les. Si opta per aquesta situació, també legítima, aleshores el que no pot fer es veure-les passar, com fa ara. Cal considerar que es pot millorar el benestar amb l'acció regulatòria.
Personalment em decanto per una reforma regulatòria a l'assegurança privada que impulsi competència i elecció sobre uns fonaments sòlids. Sabem de sobres que aquest és un mercat imperfecte i que la protecció del consumidor ha de ser superior. El mes de setembre passat vaig publicar una petita columna sobre el tema a Cinco Días. La segona columna que encara no he escrit, hauria de referir-se a quines actuacions regulatòries en concret cal aplicar. I jo tant sols em referiré avui a tres: (1) creació d'"insurance exchanges", (2) impuls a la integració assistencial tipus accountable care organizations i (3) estandarització del sistemes d'informació. Si algú s'ha mirat la llei ACA de l'Obama ha pogut endevinar que aquests són alguns temes que hi surten en detall. Doncs aquí ho deixo i si us ve de gust la podeu consultar.

PD1. En Josep M Colomer a Actualidad Económica. Per a ser polític "has d'estructurar el món per a que guanyis". Les seves tesis conegudes explicades al gran públic. Podeu consultar els seus treballs recents a bepress

PD2. Article magnífic de Francesc-Marc Álvaro a LV. Destaco:

El futurismo ingenuo que iba asociado a la llegada del año 2000 hace días que ha cedido su lugar a una colección colosal de distopías que, a propósito del cambio climático, la manipulación genética, los residuos radiactivos, la pérdida de capacidad de abstracción, el envejecimiento de la población, la biorrobótica, la corrupción transnacional, el fin de los combustibles fósiles o el control informacional de nuestras vidas, presentan la década que estrenamos (y el porvenir en general) como un territorio tan hostil que la crionización preventiva podría resultar simpática. De momento, no hay que ser tan drásticos. Bastará con que no nos traguemos los discursos prospectivos sin antes masticarlos, puesto que no hay nada que envejezca tan rápido como las previsiones. El spleen que nos envuelve es, sin querer, una vacuna natural contra el exceso de pesimismo acerca de lo que ha de llegar. Esta melancolía que barniza lo que hacemos y decimos nos sujeta al presente, nos amarra a lo inmediato y, del mismo modo que nos bloquea las ilusiones, también nos libera de ciertas congojas. Además, estamos tan ocupados dándole al Twitter con un millón de amigos que, pase lo que pase en los próximos cien años, corremos el gran riesgo (la gran suerte, dirán algunos) de no enterarnos.

Regulació de beneficis màxims

Obama posa en marxa la llei en un dels seus aspectes més polèmics. El mes de gener el preu de l'assegurança no podrà incrementar en més d'un 17% o d'un 25% el cost de les prestacions sanitàries (segons es tracti de mercat de grup o individual). Aquesta és una novetat. La regulació de beneficis màxims és una estratègia de difícil encaix a la realitat del mercat nordamericà. Obama el que ens ve a dir és que el mercat d'assegurances de salut no és competitiu, cosa que coneixem de sobres, i que per corregir els biaixos cal regular-lo. A la notícia del NYT no hi trobareu cap referència a la regulació de preus, tant sols parla que les prestacions han de representar el 80 o 85% de la prima pagada (aquesta ha de ser la ratio de sinistralitat). Però la prima no és el preu real de l'assegurança, el preu de l'assegurança (loading fee) és en realitat el que estem disposats a pagar per tal que algú assumeixi el risc d'emmalaltir, per tant el cost addicional a les prestacions, que és aquest 17 o 25% al que em referia. Per tant paguem una prima que té dues parts, prestacions i assumpció de risc. Ja sabem que l'assegurança alhora rebaixa el cost de les prestacions fruit del poder de compra, però si féssim per un moment la hipòtesi del mateix cost, podríem aïllar el que representa que algú carregui amb el risc i no la nostra butxaca.
Aquesta regulació de beneficis màxims representa tot un repte governamental, perquè posar-la a la pràctica portarà més d'un conflicte.

De Matisse a l'Alhambra