Salir del caos: Las crisis en el Mediterráneo y en Oriente Medio
El llibre "Salir del caos: Las crisis en el Mediterráneo y en Oriente Medio" (Sortir del Caos: Les Crisis a la Mediterrània i a l'Orient Mitjà), escrit per Gilles Kepel amb mapes inèdits de Fabrice Balanche, analitza quatre dècades de conflictes a la regió, des de 1973 fins a l'actualitat (la redacció del llibre va coincidir amb el final del califat de Dáesh el 2017).
L'obra ofereix una interpretació personal dels fets per part de l'autor, que va ser testimoni, observador i cronista, fins al punt de veure's absorbit pel seu objecte d'estudi quan el Dáesh va dictar una sentència de mort en contra seva. La seva tesi central és que el període caòtic analitzat es va cristal·litzar en el Llevant, particularment a Síria, i s'estructura al voltant de la correlació de dos fenòmens: la irrupció de la renda petroliera (el barril) i l'islamització de l'ordre polític (el Corán).
A continuació, es presenta un resum detallat segons l'estructura del llibre:
INTRODUCCIÓ: TOMBA PER A SÍRIA
L'autor recorda la seva estada a Síria el 1977-1978 com a becari de llengua àrab a Damasc, on va observar la brutalitat del règim i la violència social, aprenent a desconfiar de tots i a evitar parlar dels desapareguts. En aquesta època va conèixer l'investigador Michel Seurat, que va ser segrestat i va morir en captivitat el 1986.
Kepel assenyala que, al moment d'escriure el llibre, els mapes amb fronteres definides (com els que va estudiar el 1974) contrasten amb la "confusió mental" generada per la World Wide Web i les xarxes socials, que han evaporat la distància i la perspectiva.
El caos va assolir el seu "paroxisme monstruós" al Sham (Llevant/Síria) amb la proclamació del "califat" del Dáesh el 29 de juny de 2014. Aquest esdeveniment va coincidir amb una caiguda del 70% del preu del petroli, cosa que va obligar a repensar els models polítics, econòmics i socials de la regió.
PRIMERA PART: EL BARRIL I L'ALCORÀ (1973-1979)
Aquesta secció analitza la ruptura cultural amb l'elit política que va sorgir de la descolonització (Nasser, Burguiba, Baaz, OLP), la qual s'havia distanciat de la legitimació islàmica tradicional.
La Islamització de l'Ordre Polític
- Guerra d'Octubre de 1973 (Guerra del Ramadà): Sadat i al-Ásad van atacar Israel el 6 d'octubre de 1973. La sortida de la guerra va ser decisiva gràcies a l'actuació d'Aràbia Saudita i les petromonarquies, que van pujar unilateralment els preus del petroli un 70% i van imposar un embargament als aliats d'Israel, quadruplicant els preus.
- Arma del Petroli: Les petromonarquies van consolidar el seu domini utilitzant l'enorme fortuna generada per finançar la difusió d'una ideologia rigorista i conservadora a tot el món sunnita. Aquesta guerra va adquirir la dimensió legal de jihad quan els ulemes egipcis i sirians van emetre una fatua per permetre als soldats trencar el dejuni del Ramadà i prendre el ranxo.
- Germans Musulmans (FM): Desmantellats el 1954 per Nasser, figures com l'ideòleg Sayid Qutb van ser executades el 1966. Qutb va publicar Hitos del camino (Fites del camí), un text fundacional per als gihadistes de la següent generació. La Lliga Islàmica Mundial (creada el 1962 per Faisal) va utilitzar els fons del petroli per estendre la influència saudita, donant cabuda als Germans Musulmans com a aliats en l'islamització global.
- 1979, Any Frontissa: L'any 1979 és clau. Va començar amb el retorn de l'aiatol·là Khomeini a Teheran (febrer 1979), que va desafiar el lideratge sunnita. Khomeini va adaptar la contradicció marxista "oprimits" i "opressors" al vocabulari alcorànic, utilitzant els termes mostakdafin ('desheredats') i mostakbirin ('arrogants'), fusionant així classes mitjanes piadoses i joventut urbana pobra sota la direcció del clergat.
- La Jihad Afganesa: La invasió soviètica de l'Afganistan (finals de 1979) va provocar una reacció sunnita. Abdullah Azzam (FM palestí) va justificar el combat com a jihad defensiva (fard ‘áin o obligació de cadascú) per a tots els musulmans. Azzam va crear centres de reclutament a tot el món, inclosos els Estats Units.
- Fatua contra Rushdie (1989): Khomeini va condemnar a mort Salmán Rushdie. Aquest "cop mestre" va eclipsar la retirada soviètica de l'Afganistan i va demostrar que el camp de batalla mediàtic era essencial. La fatua va crear el precedent de convertir la terra sencera en "domini de l'islam" (dar al-islam) i va establir una norma que seria recollida pel gihadisme sunnita en successius atacs de "blasfèmia" (com els atemptats contra Charlie Hebdo).
SEGONA PART: DE LES «PRIMAVERES ÀRABS» AL «CALIFAT» GIHADISTA (2011-2017)
Aquesta part analitza la dècada que comença amb l'esperança de les revoltes democràtiques de 2011 i acaba amb la caiguda del "califat" de Dáesh a finals de 2017.
Insurreccions de Primer Tipus (Nord d'Àfrica)
Es caracteritzen pel ràpid derrocament del dictador en estats de relativa homogeneïtat ètnica i confessional.
- Tunísia: És l'únic país amb èxit en la transició, aconseguint institucions democràtiques i una Constitució que respecta la "llibertat de consciència". La caiguda de Ben Ali (gener 2011) va ser possible gràcies a l'aliança momentània entre la joventut urbana pobra (amb eslògans de "pa i dignitat") i les classes mitjanes laiques (amb eslògans de "llibertat i democràcia"). Malgrat la resiliència democràtica, el país es va enfrontar a la violència de l'organització Ansar al-Sharia, que va utilitzar el rigorisme islàmic per expressar reivindicacions socials. El Quartet del Diàleg Nacional va salvaguardar la transició després de l'assassinat de líders laics.
- Egipte: Després de la caiguda de Mubarak (febrer 2011), els Germans Musulmans (Morsi) van ser elegits el 2012, amb el suport de Catar. No obstant això, el règim militar va utilitzar l'estratègia de deixar que la FM guanyés per després desacreditar-la i reprimir-la, tornant al poder militar (al-Sisi, 2013) amb el suport de l'Aràbia Saudita. L'eliminació de la FM va fer que el moviment salafista guanyés terreny, sovint oposant-se als cristians coptes.
- Líbia: La intervenció occidental (OTAN) va ser crucial en la caiguda de Gadafi (octubre 2011). El país es va desintegrar en un Estat fallit (failed State) fragmentat per milícies tribals i gihadistes, convertint-se en una ruta crucial per al tràfic d'éssers humans i l'esclavitud. L'anomia libia segueix sent un problema important per a Europa.
Insurreccions de Segon Tipus (Orient Mitjà Oriental)
Els aixecaments van ser segrestats per la sedició confessional, amb l'antagonisme entre sunnisme i xiisme com a línia de falla principal.
- Baréin: La revolta, majoritàriament xiïta, va ser avortada per la intervenció militar de l'Aràbia Saudita i els seus aliats (CCEAG) el març de 2011, per evitar la influència iraniana.
- Síria: Els aixecaments (iniciats a Deraa el març de 2011) es van transformar en una guerra civil i religiosa. El règim (alauita) va aconseguir satanitzar la rebel·lió alliberant presos islamistes i gihadistes. La guerra va ser internacionalitzada amb el suport de Rússia i Iran a Damasc.
- Gihad de Tercera Generació i Dáesh: L'Estat Islàmic d'Iraq (EII) va aprofitar el caos sirià. Abu Músab al-Suri va teoritzar que calia substituir l'estratègia piramidal (Al Qaeda) per un "sistema, no una organització" (nizam, la tanzim), centrant el combat a Europa. L'EII va utilitzar el terme Daula ('estat/califat') des de 2006.
- Proclamació del Califat (2014): El Dáesh va irrompre aprofitant el ressentiment sunnita a l'Iraq contra el govern xiïta. La proclamació del califat (29 de juny de 2014) va esborrar les fronteres Sykes-Picot, amb l'objectiu d'establir la dominació universal de l'Islam. La seva propaganda (com la revista Dabiq) va ser crucial per reclutar milers de joves europeus que van viatjar al Sham. La derrota del Dáesh (Mosul i Al-Raqa 2017) va posar fi a un cicle, però no al terrorisme.
TERCERA PART: DESPRÉS DEL DÁESH: DISGREGACIONS I RECOMPOSICIONS
La caiguda del "califat" va coincidir amb una profunda divisió en l'espai sunnita.
- Fractura del Bloc Sunnita: L'Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units van imposar l'ostracisme a Qatar el 2017, acusant-lo de finançar els Germans Musulmans i el terrorisme. Aquesta rivalitat va fer que Qatar i Turquia s'aliessin.
- Aràbia Saudita: La Revolució del Ritz-Carlton: El príncep hereu Mohamed bin Salmán (MBS) va trencar el model tribal-rendista. El novembre de 2017, va tancar centenars de dignataris i prínceps (inclosos Al-Waleed bin Talal) a l'hotel Ritz-Carlton sota l'acusació de corrupció. Aquest cop de mà va consolidar el poder absolut de MBS i va posar fi a la successió lateral.
- El Repte Iranià i Rússia: L'Iran (amb el general Qasem Soleimani com a líder de la Força Quds) va consolidar la seva hegemonia regional gràcies a la seva victòria al costat d'Al-Ásad. La intervenció russa a Síria (2015) va restaurar l'estatus de Rússia com a gran potència a la regió. El Kremlin busca ara una solució política per evitar prolongar la costosa operació i exigeix que totes les tropes estrangeres abandonin Síria.
- Iraq Post-Dáesh: L'Iraq es va refundar a partir de la fatua de l'aiatol·là Sistani (juny 2014) per a la Mobilització Popular (hashad shaabi). El repunt nacionalista (com el de Muqtada al-Sadr) a les eleccions de 2018 va ser un senyal de rebuig a la corrupció i a l'excessiva ingerència religiosa.
CONCLUSIÓ GENERAL: FALLES DE L'ORIENT MITJÀ I TECTÒNICA MUNDIAL
Kepel conclou que els canvis a la regió es troben al centre dels sismes que configuren el nou ordre mundial.
- La Fallida de l'Estat Rendista: La confusió entre din (religió) i dunya (món) ha creat un ordre que impedeix la creació de riquesa mitjançant el treball. El Dáesh va ser la "culminació monstruosa" d'aquest Estat rendista, finançant l'aplicació rigorosa de la sharia mitjançant el contraban de petroli i les decapitacions.
- El Futur de l'Islamisme: La derrota territorial del Dáesh i el revés polític dels Germans Musulmans (després de 2013) han deixat les seves xarxes debilitades, tot i que l'ideal totalitari persisteix en les presons i en els camps de desplaçats.
- La Sortida del Caos: Per sortir del caos és imprescindible la regeneració del Llevant. Aquesta regeneració depèn de la reconstrucció de les ciutats devastades (com Síria i l'Iraq), la qual cosa exigeix un consens polític durador entre Rússia i els actors occidentals.
El Dilema Europeu: Europa es troba al bell mig d'una zona de crisi la línia de front de la qual és el Mediterrani, permeable als refugiats i als terroristes. La capacitat d'Europa de reafirmar-se com a actor geopolític i la reconstrucció del Llevant són fonamentals per evitar una confrontació cultural. La regressió de l'Orient Mitjà cap al despotisme i la salafització contrasta amb la "anomalia àrab" de Tunísia, l'únic cas d'èxit democràtic. Kepel adverteix que el fracàs de la reconstrucció pot tenir conseqüències adverses greus per a la regió i per a la seguretat mundial.
