¿POR QUÉ DAMASCO? Estampas de un mundo árabe que se desvanece
Aquest llibre, titulat "¿Por qué Damasco? Estampas de un mundo árabe que se...", és una recopilació de cròniques sobre l'Orient Mitjà escrites per Tomás Alcoverro, el corresponsal més veterà i guardonat a la regió, que resideix a Beirut. L'obra abasta un període de temps significatiu, centrant-se en l'evolució dramàtica d'aquesta zona, incloent-hi la fallida Primavera Àrab i el conflicte actual de Síria, i reflexiona sobre la incapacitat de la diplomàcia internacional per portar una pau definitiva a la regió.
El llibre està estructurat en diverses seccions temàtiques i cròniques datades, reflectint la trajectòria professional d'Alcoverro, que ha estat testimoni directe de múltiples guerres i conflictes, especialment la tragèdia libanesa, i la transformació del seu entorn, des del Beirut tolerant fins a la Síria opaca.
Aquí teniu un resum detallat per seccions:
Pròleg
El pròleg, escrit per Miguel Ángel Moratinos, subratlla la trajectòria d'Alcoverro i la seva tasca com a observador independent. Es destaca que, malgrat els anys i la complexitat dels conflictes a la regió, els temes centrals de l'escenari de l'Orient Mitjà (el procés de pau, la crisi energètica i les relacions bilaterals) amb prou feines han canviat. Alcoverro ha narrat els horrors de Sabra i Xatila, la guerra civil libanesa, els acords de Taif, la retirada d'Israel del sud del país i l'auge de Hesbol·là.
I. Síria, la guerra interminable (2011-2017)
Aquesta secció constitueix el cor del llibre i tracta sobre el conflicte sirià des dels seus inicis:
1. La Crisi del Règim d'El Asad: Inicialment, es creia que Síria seria una excepció a la Primavera Àrab per la seva política exterior, inspirada en el nacionalisme àrab, la defensa dels drets palestins i per no ser aliada dels EUA. El poder del règim de Baixar al-Àssad es fonamentava en el partit Baas, l'exèrcit i el nucli alauita, juntament amb la por a l'omnipresent aparell policíac. El règim va afrontar la crisi interior més greu des del 1982, quan l'exèrcit de Hafez al-Àssad, pare de l'actual president, va aixafar la rebel·lió dels Germans Musulmans a Hama, matant 20.000 persones.
2. Composició Social i Suports del Règim: Síria és una societat ètnicament i religiosa diversa (84% àrabs, 12% kurds; 70% sunnites, 12% alauites i 9% cristians). La burgesia sunnita de Damasc i Alep, que va prosperar amb l'obertura econòmica, sovint va preferir l'estabilitat a la democràcia. El règim funciona amb el suport incondicional de la minoria alauita i la integració de sunnites i cristians, que veuen el règim com la millor defensa contra el salafisme i les tendències islamistes subjacents. L'eliminació del règim seria una "caixa de Pandora" de conseqüències perilloses, i inicialment ni els EUA, ni Israel, ni l'Aràbia Saudita ni Jordània desitjaven la desestabilització de Síria.
3. La Guerra i la Informació: Històricament, Síria ha estat un Estat secret i impenetrable, amb Damasc negant sovint visats als corresponsals. A causa de l'estil secret sirio, Beirut es va convertir en els "ulls i orelles de Damasc". L'autor subratlla que la informació ha estat una víctima d'aquesta guerra, marcada per la desinformació i les mixtificacions. Hi ha hagut una "culpable ignorància" de la complexa realitat siriana per part dels actors internacionals, que van aplicar un esquema simplista de "rebel·lió pacífica contra dictadura sanguinolenta".
4. Les Ciutats Clau:
- Hama: Símbol de la resistència sunnita al poder dels Al-Àssad, va ser durament castigada el 1982 i la seva revolta va ser aixafada de nou el 2011.
- Alep: Fins al 2011, era la "ciutat tranquil·la i confiada del nord", un gran centre comercial i industrial. La ciutat, famosa pel seu cosmopolitisme perdut, va ser un gran centre cristià, però l'emigració ha canviat la seva fisonomia. La batalla d'Alep (2016) va reduir el territori rebel a només "un quilòmetre quadrat", deixant una destrucció massiva.
- Homs: Proclamada "capital de la revolució", la seva destrucció va ser més cruel i extensa que la que va patir el centre de Beirut durant la seva guerra civil (1975-1990).
- Damasco: La capital es va convertir en un front de guerra. El règim buscava preservar Damasc com la seva ciutadella segura. El barri cristià de Bab Tuma, lloc de patriarcats i antics encants, ha resistit com un "oasis damascè" malgrat les bombes, tot i que sense turistes. La joventut de la ciutat intenta continuar amb la seva vida social i nocturna malgrat el terror i la incertesa.
- Palmira (Tadmur): Antiga capital de la reina Zenòbia i encreuament de camins entre Orient i Occident a la Ruta de la Seda. La seva eventual destrucció pels gihadistes seria una gran pèrdua. L'Estat Islàmic va aconseguir una gran victòria estratègica amb la seva ocupació el 2015, abans de ser reconquistada per l'exèrcit sirià amb el suport rus el 2016.
- Malula: Poble cristià on l'arameu és una llengua viva. Va ser presa pels islamistes d'Al Nusra, que van destruir símbols religiosos, i posteriorment alliberada.
- Lataquia: La "perla de la costa", és la ciutat més pacífica i emprenedora, amb un ambient segur per a la seva població mixta (alauites, sunnites i cristians). És la terra on els alauites, el nucli del poder, estan arrelats.
5. Actors del Conflicte Sirià:
- Germans Musulmans: La principal força política clandestina de l'oposició. Defensen una democràcia pluralista amb vocació islàmica, amb lleis que se sotmeten a una "islamització progressiva" i que no poden contradir els principis de la xaria. El moviment sunnita va ser "decapitat" pel règim el 1982.
- Cristians: Constitueixen al voltant del 10% de la població. Temen que un canvi de règim cap als Germans Musulmans sigui menys indulgent. Són un enllaç feble de la societat. Molts es van refugiar a la capital, més segura, durant la guerra.
- Kurdos: Són una minoria ètnica (7-8% de la població), majoritàriament musulmans sunnites. La majoria d'ells no secunden la crida a les armes i defensen el diàleg amb el règim, ja que temen que Turquia, en cas de victòria de l'oposició, representi una amenaça més gran.
- Sunnites vs. Alauites: L'enfrontament amb rerefons històric entre sunnites (majoritaris) i alauites (minoritaris, nucli del poder) és el factor més destacat del complex conflicte. El règim Baasista va impulsar l'ascens dels alauites, un grup marginal. La violenta repressió ha exacerbat l'enfrontament.
II. Egipte, la mare del món
Aquesta secció tracta de la Primavera Àrab a Egipte i les seves conseqüències:
1. La Revolució i el Fracàs: La Primavera Àrab, que va florir a la plaça del Tahrir, va començar amb un desig de llibertat. No obstant això, la "contrarrevolució està en marxa". Les revolucions van obrir el camí als islamistes. Molts egipcis es van sentir atrapats en un cercle infernal entre el "feixisme islamista i el feixisme militar". El nou ordre va consolidar la victòria electoral dels islamistes, i l'exèrcit va guanyar popularitat.
2. La Militarització i la Repressió: L'exèrcit, que governa la nació des del 1952, va preservar els seus privilegis fins i tot en la Constitució post-Mubarak. L'eliminació del president Morsi (Germà Musulmà) va ser vista com un cop d'estat per l'exèrcit, que va restablir un règim policíac i la llei marcial.
3. Les Minories i l'Ateisme: La minoria cristiana copta va ser la primera víctima del nou desordre nacional. Tot i les demostracions de solidaritat inicials a la plaça Tahrir, la nova legislació va relegar els coptes a ciutadans de segona categoria. L'ateisme és gairebé inexistent o dissimulat en el món àrab, ja que en països com l'Aràbia Saudita es castiga amb la decapitació.
4. El Caire i Alexandria: L'escriptor Alaa Al Aswany, autor d'“El edificio Yacobián”, es va convertir en el portaveu literari del Tahrir, defensant la democràcia en contra de la fórmula dels Germans Musulmans ("la solució és l'islam"). Alexandria, que va ser una gran metròpoli cosmopolita i francòfona fins a la seva arabització per Nasser, ha perdut la seva identitat.
III. El Líban o la supervivència
El Líban es presenta com una societat en constant equilibri al límit de l'abisme.
1. Beirut i Hamra: Beirut era anomenada la "ciutat alegre i confiada del Mediterrani oriental" i el "París del Llevant". El barri de Hamra, on resideix l'autor, va ser el centre cosmopolita de l'Orient Mitjà, ple de vida nocturna i influència occidental. Malgrat la guerra i el fanatisme creixent, Hamra és l'únic barri de Beirut on encara "es barregen musulmans i cristians", ja que la resta de la ciutat s'ha convertit en guetos confessionals.
2. Sistema Polític i Clans: El Líban manté un sistema radicalment confessional on els "senyors de la guerra" encara tenen poder. La direcció de l'Estat es reparteix per quotes: el president és un cristià maronita, el primer ministre un musulmà sunnita i el president del Parlament un musulmà xiïta. La Història del Líban és de "sang vessada en les lluites de clans i famílies de la muntanya".
3. L'Ascens de Hesbol·là i els Refugiats: La Revolució Islàmica de l'Iran (1979) va impulsar els xiïtes al Líban, on Hesbol·là (aliançat amb el règim sirià) s'ha convertit en una força militar i política dominant. Aquesta organització actua com un "Estat dins l'Estat" als suburbis del sud de Beirut (Dayie), proporcionant serveis públics. La petita república libanesa, amb només 4 milions d'habitants, acull més d'un milió de refugiats sirians.
4. Influència i Cultura: Beirut es manté com un reducte de llibertat i diversitat, amb una vitalitat cultural que s'esforça per sobreviure malgrat la guerra. La ciutat continua sent un centre de lobbying i lloc de residència per a la comunitat llevantina francòfona.
IV. Temps efímer a l'Orient Mitjà
1. Els Espejismes Polítics: La Primavera Àrab va ser un moviment que es va estendre ràpidament, però va resultar en un "infern" on els islamistes van guanyar el poder. La democràcia, per als islamistes, és vista com un "camí per conquerir el poder" i no com un objectiu final, ja que les seves lleis no poden contradir els principis fonamentals de la xaria.
2. L'Estat Islàmic (Daesh): La desintegració de l'exèrcit iraquià després de la invasió dels EUA (2003) va generar un caos on van arrelar Al Qaeda i, posteriorment, el Daesh. Aquest grup gihadista sunnita, finançat per les monarquies del Golf i reforçat per l'experiència militar d'antics membres del règim de Saddam Hussein, busca abolir les fronteres traçades pels acords Sykes-Picot. El Daesh utilitza el concepte de Jailiya (temps de la ignorància anterior a l'islam) per justificar la destrucció de tot el patrimoni cultural i artístic que precedeix la seva interpretació de l'islam.
3. Les Intrigues Internacionals: La guerra a Síria s'ha convertit en un camp de batalla internacional, amb els EUA i els seus aliats sunnites enfrontats a l'Iran i els seus aliats xiïtes (Síria i Hesbol·là), mentre que Rússia i la Xina també tenen un paper destacat. Els acords de Sykes-Picot (1916), que van dividir la regió després de la Primera Guerra Mundial, i la Declaració Balfour (1917) sobre Palestina, van ser les bases de la tragèdia moderna a l'Orient Mitjà. L'autor insisteix que el pitjor encara ha d'arribar a la regió.
Epíleg
L'epíleg, escrit per Plàcid Garcia-Planas, és un elogi a Alcoverro com un corresponsal que escriu sobre "el que queda". La vida a Beirut és descrita com la frontera entre la imaginació i el terror. Alcoverro s'ha proposat entendre el Llevant complex d'una manera sofisticada i no simplista.
