The Revolution to Come: A History of an Idea from Thucydides to Lenin
L'obra "The Revolution to Come: A History of an Idea from Thucydides to Lenin" (2025), de Dan Edelstein, ofereix una genealogia intel·lectual de com el concepte de "revolució" ha passat de ser vist com una catàstrofe destructiva a ser considerat un motor de progrés humà.
1. L'Antiguitat: La Revolució com a Desastre
Per als pensadors clàssics, la revolució (stasis) era un esdeveniment gairebé sempre negatiu, associat a la violència extrema, la desintegració social i la pèrdua de valors morals.
- Tucídides: Va descriure la revolució a Corcira com una "contagi" de crueltat on les paraules perdien el seu sentit i els pares mataven els fills. Per a ell, la història era útil precisament per aprendre a evitar aquests horrors.
- Polibi i l'Anaciclosi: Va teoritzar que els governs segueixen un cicle natural i repetitiu de sis formes (monarquia $\rightarrow$ tirania $\rightarrow$ aristocràcia $\rightarrow$ oligàrquía $\rightarrow$ democràcia $\rightarrow$ oclocràcia $\rightarrow$ tornada a la monarquia).
- La solució clàssica: L'única manera d'aturar aquest cicle destructiu era una constitució equilibrada o mixta (com la de la República Romana), que utilitzés "frens i contrapesos" (checks and balances) per mantenir l'estabilitat.
2. L'Origen del Terme: La Roda de la Fortuna
Edelstein argumenta que la paraula "revolució" no s'utilitzava amb sentit polític a l'antiguitat. La seva adopció com a terme tècnic va sorgir amb la traducció de Polibi al segle XV.
- Etimologia: Prové de reuoluo (rodar cap enrere) i inicialment descrivia un moviment circular astronòmic o el gir de la Roda de la Fortuna de la deessa Fortuna.
- Neutralització: En traduir l'anacyclosis de Polibi com a "revolució", els traductors del segle XVI (com Domenichi o Musculus) van convertir un cicle sencer en un esdeveniment singular, creant un terme més neutre que "sedició" o "mutació".
3. Les Revolucions Polybianes: Anglaterra i Amèrica
Fins a finals del segle XVIII, les revolucions es veien com restauracions de l'ordre, no com salts cap al futur.
- El model anglès: La constitució anglesa (Rei, Lords i Comuns) es veia com l'encarnació perfecta de la teoria de Polibi. La Revolució Gloriosa de 1688 va ser entesa com una tornada a aquest equilibri antic.
- La Revolució Americana: Edelstein la defineix com la "última revolució polybiana". Els fundadors dels EUA (com Adams i Madison) no buscaven transformar la societat, sinó crear un sistema de frens per evitar canvis bruscos i protegir la propietat.
4. El Gir de la Il·lustració: Revolució com a Progrés
A mitjans del segle XVIII, a França, sorgeix una visió radicalment nova on la revolució esdevé una força positiva.
- La doctrina del progrés: Pensadors com Turgot van argumentar que la història no era cíclica, sinó una marxa lenta cap a la perfecció de la raó. Per a ell, les revolucions eren "escales de la història" necessàries per racionalitzar l'Estat.
- Voltaire: Va començar a utilitzar el terme per descriure grans canvis culturals (Renaixement, Reforma) i va encoratjar els monarques il·lustrats a liderar "revolucions des de dalt".
- Condorcet: Va predir una gran revolució futura on la raó eliminaria tots els desacords i la humanitat seria finalment feliç perquè tots "seríem el mateix".
5. La Modernitat: Dictadura i el "Leviatan Vermell"
La visió progressista va canviar la naturalesa de la violència revolucionària.
- Socialisme i Utopía: El desacord amb el liberalisme (vist com una eina dels rics) va portar al socialisme, que buscava un "edat d'or" futura.
- La Dictadura com a drecera: Si el futur perfecte és inevitable, la dictadura esdevé una "drecera temporal" justificada per arribar-hi abans.
- Marx i la "Revolució en Permanència": Marx va elevar el Terror francès a llei de la història, argumentant que la classe obrera havia d'utilitzar la violència terrorista contra la reacció de forma indefinida.
- El Leviatan Vermell: En revolucions com la russa o la xinesa, la necessitat de consens sobre el camí "correcte" cap al futur porta a una autoritat absoluta (Lenin, Stalin, Mao) que purga qualsevol interpretació diferent com a "contra-revolucionària".
Conclusió: La Revolució que ve
El llibre conclou advertint que, en el segle XXI, la major amenaça pot ser una "revolució silenciosa": el deteriorament de les institucions democràtiques des de dins per líders electes, un canvi de règim imperceptible que ningú nota fins que és massa tard.
La noció de la "revolució que ve" és un producte de la modernitat que entén la història no com un cicle repetitiu, sinó com una marxa progressiva cap a la perfecció de la raó. On els antics veien la revolució com una catàstrofe destructiva (stasis), els pensadors il·lustrats la van redefinir com un motor del progrés i una porta d'accés a un futur radicalment millor. Aquesta visió moderna es basa en la creença que el progrés acabarà eliminant tot desacord, creant un consens universal sobre el que és una societat justa. No obstant això, aquesta expectativa de consens té un vessant perillós: si s'assumeix que la revolució és el camí cap a la veritat, qualsevol oposició és catalogada com una "contra-revolució" que cal suprimir pel bé del futur. Per gestionar la manca de consens real durant el procés, les revolucions modernes sovint busquen un "Leviatan Vermell", un líder suprem o dictador que tingui l'autoritat de fixar el significat de la revolució i silenciar les dissensions. Aquesta autoritat es legitima mitjançant la lògica del futur perfecte, on les accions autoritàries o violentes del present es consideren justificades per la perfecció i felicitat que la revolució haurà lliurat finalment. En l'actualitat, l'obra adverteix que la "revolució que ve" podria no ser un esdeveniment espectacular de masses, sinó un procés silenciós de retrocés democràtic on el règim es transforma des de dins de manera gairebé imperceptible.
