Aquest article de Zoltán Kaló i col·laboradors (2025) analitza estratègies per abordar les inequitats sistèmiques en l'accés a medicaments innovadors i costosos mitjançant la col·laboració internacional. El resum detallat següent desgrana els problemes del sistema actual i les solucions proposades:
1. El fracàs dels sistemes nacionals fragmentats
Actualment, la fixació de preus i el finançament dels medicaments es decideixen de manera gairebé exclusivament nacional, cosa que genera diversos problemes:
- Desequilibri de poder: Els països més petits o amb ingressos més baixos tenen un poder de negociació molt limitat davant les farmacèutiques, que prioritzen els mercats més grans i rics. Això provoca retards en els llançaments o l'exclusió total de tractaments innovadors en aquests països.
- Distorsió dels preus de referència externs: Molts països fixen els seus preus comparant-los amb els d'altres nacions. El problema sorgeix quan països rics (com Àustria o Bèlgica) fan servir com a referència països molt més pobres (com Romania o Bulgària). Per evitar que el preu baix d'un país pobre redueixi els seus ingressos en un mercat ric, les farmacèutiques poden inflar el preu al país pobre o, directament, no llançar-hi el producte.
- Opacitat en els descomptes: Els acords confidencials actuals solen beneficiar els països més rics, que aconsegueixen millors descomptes pel seu volum, mentre que els països petits acaben pagant preus desproporcionadament alts en relació amb la seva riquesa.
2. Primera solució: Contractació Conjunta (Pooled Procurement)
Aquesta estratègia consisteix en el fet que diversos països s'uneixin per negociar i comprar medicaments de forma col·lectiva.
- Beneficis: Consolida la demanda, augmenta el poder de compra i simplifica les negociacions tant per als pagadors com per a la indústria. També facilita la generació d'evidència clínica en el món real per a teràpies avançades en malalties rares.
- Precedents: S'han vist èxits en la compra de vacunes (Fons Rotatori de l'OPS, Gavi) i durant la pandèmia de la COVID-19, on la UE va signar contractes per a 4.600 milions de dosis, aconseguint preus més assequibles i més eficiència.
- Noves iniciatives: L'article esmenta la proposta de la Llei de Medicaments Crítics (Critical Medicines Act) de la Comissió Europea per al 2025 com un pas cap a aquest model.
3. Segona solució: Preus esglaonats basats en l'equitat
Aquest model proposa ajustar el preu d'un fàrmac segons la capacitat econòmica de cada país (com el PIB per càpita o la despesa sanitària).
- Diferència amb el model actual: A diferència de la discriminació de preus que fa la indústria actualment, els algoritmes i criteris d'aquesta política serien decidits pels responsables polítics.
- Solidaritat i compromís: Perquè funcioni, els països amb ingressos alts han d'acceptar pagar preus més elevats que els països amb ingressos baixos.
- Aplicació pràctica: Es proposa provar aquest model amb teràpies curatives d'alt cost, utilitzant les noves avaluacions clíniques conjuntes de la UE per fixar un valor de referència inicial.
4. Requisits per a l'èxit i transparència
Perquè aquestes col·laboracions internacionals siguin sostenibles, els autors identifiquen diversos factors crítics:
- Transparència de dades: Cal compartir informació sobre els preus nets reals, els costos de recerca i desenvolupament (R+D) i les subvencions públiques rebudes. Això ajudaria a definir què és un "preu de mercat just".
- Capacitat tècnica i legal: Els països han de tenir capacitats tècniques alineades i marcs legals compatibles per poder fer front a negociacions conjuntes de gran escala.
- Confiança entre actors: És essencial crear un clima de confiança entre els governs, els pacients i la indústria per dissenyar solucions on tothom guanyi (win-win).
En resum, l'article defensa que la col·laboració internacional pot transformar el mercat farmacèutic d'un sistema competitiu i opac a un de coordinat i solidari, garantint que la innovació mèdica arribi a tots els pacients independentment de la riquesa del seu país.
Segons l'article, no existeix una fórmula única i tancada per calcular un "preu de mercat just", sinó que la seva determinació requereix un canvi cap a la transparència i l'ús de diversos criteris multidimensionals que actualment es consideren "caixes negres".
Els elements clau per definir i calcular aquest preu són:
- Valor clínic i econòmic: El preu s'ha de basar en el valor relatiu del fàrmac, idealment determinat mitjançant avaluacions clíniques conjuntes (com les del Reglament d'HTA de la UE) que jutgin l'eficàcia del tractament en comparació amb les alternatives existents.
- Capacitat econòmica (Equitat): Un preu just ha de ser proporcionat a la capacitat financera de cada país. Això implica utilitzar indicadors com el PIB per càpita o la despesa sanitària total per ajustar els nivells de preus (preus esglaonats), assegurant que els països amb ingressos més baixos paguin menys pel mateix producte.
- Transparència en els costos de Recerca i Desenvolupament (R+D): L'article subratlla que per avaluar si un preu és adequat, cal conèixer els costos de R+D. Això permet determinar si el preu permet el recuperament dels costos i una generació de beneficis raonable, tenint en compte especialment les subvencions públiques i els incentius rebuts per la indústria.
- Dades reals de mercat: El càlcul hauria de considerar informació fins ara confidencial, com els preus nets reals (després de descomptes), els volums de vendes, els costos de màrqueting i les unitats venudes.
- Sostenibilitat i assequibilitat: Un preu de referència just ha de ser assequible i sostenible per als sistemes de salut, fins i tot per als països d'ingressos alts que participen en negociacions col·lectives.
L'article suggereix que un preu de mercat just s'ha de moure des de la negociació secreta basada en el "que el mercat pugui aguantar" cap a un model basat en l'evidència del valor, la transparència dels costos i la solidaritat econòmica entre països.
Segons les fonts, la diferència fonamental entre els preus esglaonats basats en l'equitat (equity-based tiered pricing) i la discriminació de preus (també anomenada preus diferencials) recau en qui pren la decisió i quins criteris s'utilitzen per fixar el cost.
Aquí en tens les diferències clau:
- Qui pren la decisió:
- En la discriminació de preus, són els fabricants farmacèutics (la indústria) qui ajusten els preus segons la seva estratègia comercial.
- En els preus esglaonats, els mecanismes i algorismes de la política són decidits pels responsables polítics (policy makers).
- El criteri de fixació del preu:
- La discriminació de preus es basa en "el que cada mercat pot suportar". Això sovint depèn del poder de negociació; per exemple, els països més rics i amb mercats més grans solen aconseguir millors descomptes confidencials, mentre que els mercats petits acaben pagant preus desproporcionadament alts en relació amb el seu nivell d'ingressos.
- Els preus esglaonats es basen en el principi d'equitat, on el preu és proporcional a la capacitat econòmica del país (com el PIB per càpita o la despesa sanitària). L'objectiu és que els països amb ingressos baixos paguin menys pel mateix fàrmac de manera sistemàtica.
- Resultats i transparència:
- La discriminació de preus sovint implica acords confidencials que dificulten saber si el preu és just. A la pràctica, s'ha observat que països amb menys ingressos acaben pagant més que els països rics per certs tractaments quan s'ajusta pel poder adquisitiu.
- Els preus esglaonats requereixen una major transparència de preus per poder establir els nivells relatius entre països de manera justa i per generar la confiança necessària entre els estats participants.
En resum, mentre que la discriminació de preus és una pràctica comercial per maximitzar el benefici o l'accés sota criteris de la indústria, els preus esglaonats són una estratègia col·laborativa i política dissenyada per garantir que els preus s'alineïn amb la realitat financera de cada nació.
