Els de Plos Medicine tenen ganes de brega. Els editorials provoquen controvèrsia i ara li ha tocat al tema inacabable de la revelació de conflictes d'interès. Mal si fas, mal si no fas. En què quedem?
L'estratègia convencional de revelar els conflictes d'interès diuen que fins i tot pot provocar més biaix que no revelar-los. No sé veure l'abast del problema. Miro l'article que ha motivat l'editorial, i potser n'han fet un gra massa.
11 de maig 2012
10 de maig 2012
La llavor que no estem sembrant
El cost d’oportunitat del moment actual de la política sanitària
PS. Article curt de Victòria Camps. El deber de sostener la equidad. Convidrà aviat passar de la paraula a l'acció. Destaco:
PS El blog dels alumnes del Master està més actiu que mai. Aquesta referència de la Veronika m'ha interessat.
PS. Lectura del dia: Habermas, els dilemes d'Europa.
PS. Consulteu el blog d'en Carles Campuzano.
El temps passa inexorablement i, malgrat les immediateses, en cada moment sembrem la llavor del futur. Les opcions que escollim són les que més capaços som d’observar (i criticar). La meva impressió és que, ara més que mai, el més important és allò que estem deixant de tenir en compte en el marc de la política sanitària catalana. La llavor que no estem sembrant. Aquesta llavor pot tenir un cost molt gran, que no serem capaços d’estimar amb precisió perquè ningú comptabilitzarà allò que ens estem perdent, el cost d’oportunitat.Aquests són uns paràgrafs extrets del darrer article que he publicat a Annals de Medicina. Una reflexió contemporània que als lectors habituals del blog us sonarà familiar. Trobareu també altres articles d'interès i el Manifest següent:
En aquest article he dit que el marc constitucional ens ha ofert un espai per a una política sanitària catalana esquifida, amb uns recursos insuficients i amb unes limitacions que impossibiliten un sistema de salut modern i de qualitat. Ens cal un canvi regulatori i un canvi organitzatiu de gran abast per tal de superar les mancances i les decisions dilatades en el temps.
Manifest de l’Acadèmia davant la situació sanitària atesa la crisi econòmica actual
L’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears és una Institució fundada l’any 1872. El seu objecte és servir la societat radicada en el seu àmbit a través del foment i la divulgació de les ciències de la salut, i altres activitats científiques i culturals que s’hi relacionen.
La Junta de Govern de l’Acadèmia, juntament amb les 80 Societats Científiques i 22 Filials que la conformen, amb un col∙lectiu de 24.000 socis, com a valedora de la defensa del coneixement i de l’excel∙lència professional dins de l’àmbit de la pràctica sanitària i atesa la situació actual de crisi, en què els aspectes economicistes poden prevaldre sobre les decisions que afecten la sanitat en els aspectes assistencials, de formació i recerca, considera que:
Actualment, és més important que mai vetllar per l’aplicació ètica del coneixement, no malmetre la qualitat assistencial, evitar la pèrdua de talent i seguir fomentant la recerca i la formació continuada per recuperar la motivació i els valors que han fet que els nostres professionals i el nostre sistema sanitari estiguin considerats entre els millors.
A causa de la forma com s’està duent a terme la reestructuració del sistema sanitari, detectem un cert desànim i una desorientació dels professionals que ens podria portar a descapitalitzar el talent que actualment tenim en actiu.
L’Acadèmia es posiciona a favor del coneixement i insta l’administració sanitària a fer-ho amb el suport dels professionals de la salut, per definir el futur estratègic del país.
A l’Acadèmia conflueixen les Societats Científiques que representen els professionals de la salut; pensem que aquesta multidisciplinarietat pot donar respostes per reconduir la situació, amb l’opinió i l’assessorament dels professionals sanitaris, que són els coneixedors reals de les necessitats i de les possibles millores de la pràctica sanitària.
Amb aquesta transversalitat, des de l’Acadèmia podem ajudar a redimensionar l’estructura sanitària amb criteris científics a través de la utilització de les guies de pràctica clínica que, avalades per les Societats Científiques, poden ser aplicades de forma homogènia i consensuada en tot el sistema.
Amb el lideratge clínic es pot millorar l’eficiència del sistema sanitari en àrees on calgui reconduir una alta utilització de recursos, sense restar fons d’altres àrees que ho necessiten.
L’Acadèmia, amb les Societats Científiques, poden definir sistemes de qualitat dels resultats, que permetin fer un seguiment del procés de canvi per arribar a la sostenibilitat del sistema.
L’Acadèmia demana un compromís en el manteniment dels nivells de recerca que han de permetre un avenç en el desenvolupament estratègic de l’assistència i en la innovació de processos.
Des de l’Acadèmia, i amb les Societats Científiques, s’ha de vetllar perquè la formació continuada dels professionals en Ciències de la Salut mantingui els nivells d’excel∙lència assolits, per la qual cosa demanem que es garanteixi la capacitat de disposar del temps i dels recursos que ho permetin.
La importància de l’educació per a les futures generacions es considera cabdal per no descapitalitzar el nostre país del talent propi, que en el futur serà el garant de mantenir i millorar el nivell de qualitat assistencial assolit amb la dedicació i la vocació de moltes generacions.
En tot l’esmentat, l’Acadèmia, les seves Filials i les Societats Científiques, poden assessorar de manera veraç i adequadament, però demanem que se’ns escolti abans de prendre decisions per tal que aquestes siguin coherents amb una pràctica clínica de qualitat i amb l’aplicació científica de la professió. Per això, l’Acadèmia proposa la creació d’un Observatori de Salut on, diferents professionals en l’àmbit de les ciències de la salut, puguin col∙laborar amb l’Administració Sanitària per dur a terme aquestes tasques.
El futur de la nostra professió depèn, en gran mesura, de les decisions que es prenguin d’ara en endavant. Hem de seguir treballant per mantenir el lideratge en la recerca, l’excel∙lència en l’assistència, i la millora del nostre model sanitari, per recuperar la motivació, la implicació i la passió dels nostres professionals i dels joves que són el futur del nostre país.
PS. Article curt de Victòria Camps. El deber de sostener la equidad. Convidrà aviat passar de la paraula a l'acció. Destaco:
Debatir sobre las prestaciones imprescindibles y decidir cómo aprovechar más y mejor las posibilidades del sistema llevará inevitablemente a establecer algunas diferencias en el acceso universal a los servicios de salud. Siempre ha habido un rechazo de principio contra la contemplación de las diferencias. Sin duda sería mucho mejor que todo el mundo pudiera acceder a todo sin ningún tipo de restricción. Las diferencias en el acceso a bienes básicos son discriminatorias, no nos engañemos. Quisiéramos un mundo utópico en el que todo el mundo tuviera de todo, de la mejor calidad y gratuito. Pero la política no puede soñar utopías, sino que tiene que gestionar una realidad imperfecta. Vivimos en un mundo de recursos escasos y no de la abundancia. Como ha escrito Tony Judt, la tarea principal ahora no es imaginar mundos mejores, sino prevenir mundos peores. La pregunta ética que hay que plantearse lleva a la resolución de un mal menor: hasta qué punto es legítimo establecer diferencias en el acceso al sistema sanitario para sostener la equidad.PS. L'emigració de catalans cap a l'estranger el 2011 augmenta un 8,7%, la immigració sense nacionalitat coneguda un 12% (p.23). Té sentit això?
PS El blog dels alumnes del Master està més actiu que mai. Aquesta referència de la Veronika m'ha interessat.
PS. Lectura del dia: Habermas, els dilemes d'Europa.
PS. Consulteu el blog d'en Carles Campuzano.
09 de maig 2012
Fer passar bou per bèstia grossa
L'oficina de farmàcia tipus factura 500.000 euros a l'any i té un marge net del 6,55%. El 73,6% de les vendes són finançades públicament (dades 2010 del darrer informe d'Aspime). Què està passant?. Doncs que hi ha una variació important en l'estructura de costos i rendibilitat segons la densitat demogràfica o es trobi en una zona turística. I alhora que més facturació no necessàriament implica major rendibilitat atès l'actual sistema de retribució.
Això és el que passava el 2010, una erosió de la rendibilitat del negoci respecte els anys anteriors. Ara bé, la pregunta clau a respondre és quina seria la distribució òptima de les farmàcies per tal de garantir l'accés a uns costos logístics raonables. Aquesta qüestió s'ha passat per alt sistemàticament alhora de debatre sobre les farmàcies i quan es parla del marge de la dispensació farmacèutica ningú discuteix si el que caldria és precisament uns costos logístics inferiors. El professor Daniel Serra, de la UPF, ja ho va explicar el 1994 a les jornades AES i després té articles teòrics sobre el tema sense cap impacte pràctic per ara.
Aquesta publicació dels resultats de l'oficina de farmàcia hauria precisament de fer-nos pensar si l'estructura actual de dispensació és l'òptima, jo ja m'atreveixo a dir des d'aquí que no. Malauradament, vistes com van les coses, em temo una propera liberalització i que en poc temps ens facin passar bou per bèstia grossa i ens trobem en més farmasupermercats del que seria desitjable.
Això és el que passava el 2010, una erosió de la rendibilitat del negoci respecte els anys anteriors. Ara bé, la pregunta clau a respondre és quina seria la distribució òptima de les farmàcies per tal de garantir l'accés a uns costos logístics raonables. Aquesta qüestió s'ha passat per alt sistemàticament alhora de debatre sobre les farmàcies i quan es parla del marge de la dispensació farmacèutica ningú discuteix si el que caldria és precisament uns costos logístics inferiors. El professor Daniel Serra, de la UPF, ja ho va explicar el 1994 a les jornades AES i després té articles teòrics sobre el tema sense cap impacte pràctic per ara.
Aquesta publicació dels resultats de l'oficina de farmàcia hauria precisament de fer-nos pensar si l'estructura actual de dispensació és l'òptima, jo ja m'atreveixo a dir des d'aquí que no. Malauradament, vistes com van les coses, em temo una propera liberalització i que en poc temps ens facin passar bou per bèstia grossa i ens trobem en més farmasupermercats del que seria desitjable.
08 de maig 2012
Fa massa temps que dura i no s'atura
Quan una empresa farmacèutica paga 1.600 milions de dòlars i es confessa culpable d'incomplir les lleis i promoure un medicament durant anys per a usos no autoritzats, ja no cal judici. Això és el que acaba de passar als USA una vegada més. La llista és inacabable i la quantia més que considerable.
Quan s'arriba a aquests extrems, tot assenyala que els beneficis obtinguts atrauen molt més cap a pràctiques il.lícites que els costos que representen. S'ha demostrat que de 1998 a 2006 es va organizar un equip de venedors cap a residències geriàtriques per tal que s'utilitzés aquest medicament per a controlar l'agitació i agressivitat de pacients amb demència, indicació que no havia estat aprovada per la FDA.
Atès que això ja fa temps que dura i no s'atura, convindria difondre la llista de companyies que no estan involucrades en activitats delictives i distribuir-la com a guia prioritària a tenir en compte a l'hora de la prescripció. Estic convençut que la resposta des de la demanda seria molt més efectiva.
Quan s'arriba a aquests extrems, tot assenyala que els beneficis obtinguts atrauen molt més cap a pràctiques il.lícites que els costos que representen. S'ha demostrat que de 1998 a 2006 es va organizar un equip de venedors cap a residències geriàtriques per tal que s'utilitzés aquest medicament per a controlar l'agitació i agressivitat de pacients amb demència, indicació que no havia estat aprovada per la FDA.
Atès que això ja fa temps que dura i no s'atura, convindria difondre la llista de companyies que no estan involucrades en activitats delictives i distribuir-la com a guia prioritària a tenir en compte a l'hora de la prescripció. Estic convençut que la resposta des de la demanda seria molt més efectiva.
PS. Avui és el dia que es confirma que l'Estat pot dedicar diners de tots a rescatar el banc del col.lega i no el dels catalans. El dia que hi ha diners per a una empresa privada i que no n'hi ha per als serveis públics essencials. Aquest és el món convuls en el que vivim.
07 de maig 2012
Fer-ho bé i amb més seny
Central de Resultats. Tercer Informe Desembre 2011
Sabem que hi ha variacions a la pràctica mèdica i algunes d'elles poden tenir justificació i d'altres no tant. La publicació del darrer informe de la Central de Resultats mostra senzillament que depèn d'on vius tens el teu sistema sanitari particular, amb excel·lències i deficiències.
Esdevé difícil d'explicar les variacions en la taxa estandaritzada d'hospitalització (per 1.000 habitants) que va de 108 a 145, amb una mitjana de 122. O que les hospitalitzacions evitables vagin del 5,7% al 12,2%, amb una mitjana de 8,5%. I podríem seguir amb indicadors de mortalitat segons malaltia i demés.
Si algú ha de limitar l'accés, ho ha de fer amb allò que és evitable. I ha d'utilitzar els recursos alliberats per a resoldre problemes de salut que requereixen atenció, com per exemple la llista d'espera.
Aquells que mostren els indicadors de resultats pitjors s'han de preguntar el perquè, i fer tot el que puguin i més per a millorar-los. I finalment les dades econòmiques. N'escolliré tant sols una. La despesa farmacèutica estandaritzada per habitant va de 211€ a 391€, amb una mitjana de 254€.
Per favor, que algú s'ho miri amb deteniment i faci alguna cosa assenyada.
PS. Per cert, hi ha un hospital de la XHUP amb 60% de cesàries (p.67). Algú sap quin és o es tracta d'un error?
PS. A la CBS, un recomanable reportatge "When medical devices fail".
Sabem que hi ha variacions a la pràctica mèdica i algunes d'elles poden tenir justificació i d'altres no tant. La publicació del darrer informe de la Central de Resultats mostra senzillament que depèn d'on vius tens el teu sistema sanitari particular, amb excel·lències i deficiències.
Esdevé difícil d'explicar les variacions en la taxa estandaritzada d'hospitalització (per 1.000 habitants) que va de 108 a 145, amb una mitjana de 122. O que les hospitalitzacions evitables vagin del 5,7% al 12,2%, amb una mitjana de 8,5%. I podríem seguir amb indicadors de mortalitat segons malaltia i demés.
Si algú ha de limitar l'accés, ho ha de fer amb allò que és evitable. I ha d'utilitzar els recursos alliberats per a resoldre problemes de salut que requereixen atenció, com per exemple la llista d'espera.
Aquells que mostren els indicadors de resultats pitjors s'han de preguntar el perquè, i fer tot el que puguin i més per a millorar-los. I finalment les dades econòmiques. N'escolliré tant sols una. La despesa farmacèutica estandaritzada per habitant va de 211€ a 391€, amb una mitjana de 254€.
Per favor, que algú s'ho miri amb deteniment i faci alguna cosa assenyada.
PS. Per cert, hi ha un hospital de la XHUP amb 60% de cesàries (p.67). Algú sap quin és o es tracta d'un error?
PS. A la CBS, un recomanable reportatge "When medical devices fail".
06 de maig 2012
El moment de la política en majúscules
Ahir es va produir una concentració ciutadana molt significativa a la plaça de Sant Jaume. Com que en moltes ocasions he dit que la solució a les dificultats de la política sanitària es troben en bona part en la política en majúscules, us adjunto el missatge que es va llegir ahir.
Els sentiments ciutadans del moment són també aquests i aqui en deixo testimoni.
http://5maig6tarda.blog.cat/
Manifest
3 maig 2012
De 1714 ençà, quan les tropes de Felip V van entrar a Catalunya, Espanya es va proposar d’ensorrar el nostre país. S’ho va proposar llavors i s’ho continua proposant ara. La voluntat d’extingir les nostres formes de vida ha estat constant. Més d’una vegada hem estat en perill de perdre el rumb. Però hem resistit i encara resistim.
Som un país com els altres, i tenim dret a tenir els mateixos drets que els altres països. Els mateixos drets que Espanya, que França o Dinamarca. Tenim dret a què la nostra llengua, tantes vegades perseguida, sigui la llengua oficial de Catalunya, com l’espanyol ho és a Espanya o el francès a França. O és que hi ha països i llengües de primera i de segona categoria? És que Espanya o França volen ser bilingües? I quan tinguem llibertat per fer-ho, serem els primers a respectar les altres llengües que hi ha al nostre país. Les respectarem com mai no han respectat la nostra. Som una nació, i tenim el dret i el deure de mantenir els nostres costums, la nostra cultura, de fer respectar les nostres lleis i de distribuir i d’augmentar la nostra riquesa segons el que decideixin els ciutadans de Catalunya. Tenim el dret i el deure de decidir sobre les nostres coses com qualsevol altre país. Tenim el dret i el deure de ser lliures. Som un país com els altres i, tanmateix, ens continuen oprimint, trepitjant i menyspreant.
Som un país amb una identitat pròpia, com tots els altres, amb un passat, un present i un futur, i ho volem fer saber al món. Volem aportar a Europa i al món el nostre gra d’humanitat, el nostre gra de solidaritat, les nostres idees, la nostra feina.
Avui no som aquí per fer una manifestació més. Avui som aquí perquè ens volen deixar sense res, ens volen ensorrar definitivament. Ens volen convertir en un país sense decisió, irresponsable. Fa temps que ho intenten i ara ho tornen a intentar. Però el poble de Catalunya ha fet saber més d’una vegada que vol decidir, que és responsable i que ho vol ser. I estem cansats de veure com passa el temps i que els nostres polítics, els polítics que ens representen, no actuen amb fermesa i decisió. Estem cansats d’ambigüitats calculades, de grans paraules que no tenen cap efectivitat pràctica, que no signifiquen res ni porten enlloc, d’enganys i mitges tintes. Quan al nostre país li és negat tot, li és sostret tot, li és robat tot, cal restituir-li la dignitat i la llibertat. És que Espanya, França o Suècia acceptarien de ser tractadess així?
Ens diuen que tenim un govern, que hi ha gent que vetlla per nosaltres, pels nostres interessos, però ens preguntem: on són? Més aviat tenim la sensació d’estar sols, com un ramat que no té pastor, com un vaixell sense timó, i a desgrat que el nostre poble i la nostra gent lluita i es mou, sembla com si els qui han de prendre decisions ens volguessin aturar. No podem ni volem continuar més en el cercle de renúncies i d’empobriment del nostre país que ens prediquen. Sabem que això significa la ruïna definitiva.
Ja no podem mirar més a una altra costat, ja no podem parar més l’altra galta. S’han burlat de la veu del nostre poble, de l’expressada a les urnes en la votació de la modificació de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006 i de l’expressada a les manifestacions, a les campanyes, a les organitzacions civils, a les escoles, a les ciutats, als barris. I ningú no ha dit ni decidit res.
Volem, exigim que els polítics, els nostres polítics, escoltin la veu d’aquest país. Demanem que els nostres dirigents prenguin decisions per tal que el nostre país sigui un país com els altres, lliure, respectat i respectable.
La Independència no és cap somni ni cap capritx, no és per a unes quantes persones. És una necessitat vital per a totes les dones i homes de Catalunya. No volem ser un país vexat, un país sense decisió, un país irresponsable. Necessitem la Independència per poder tirar endavant tot el que ens afecta, tot el que ens correspon, els trens, les carreteres, els ports, els aeroports, les escoles, les universitats, les empreses, les botigues, la sanitat, el comerç, la justícia, la solidaritat entre la nostra gent, per preservar la cohesió social. Per poder decidir què volem i què no volem. Per decidir nosaltres sobre les nostres coses. No volem ser un país arruïnat moralment, culturalment ni econòmicament. Volem un país pròsper, socialment avançat. Un país digne i lliure per al nostres fills. Un país on la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre esperit tinguin un futur. Volem, necessitem un país respectat i lliure. Ara més que mai necessitem construir tots plegats una Catalunya independent entre els pobles independents. Això és el que volem. Això és el que necessitem.
Lluís Solà, poeta.
Els sentiments ciutadans del moment són també aquests i aqui en deixo testimoni.
http://5maig6tarda.blog.cat/
Manifest
3 maig 2012
De 1714 ençà, quan les tropes de Felip V van entrar a Catalunya, Espanya es va proposar d’ensorrar el nostre país. S’ho va proposar llavors i s’ho continua proposant ara. La voluntat d’extingir les nostres formes de vida ha estat constant. Més d’una vegada hem estat en perill de perdre el rumb. Però hem resistit i encara resistim.
Som un país com els altres, i tenim dret a tenir els mateixos drets que els altres països. Els mateixos drets que Espanya, que França o Dinamarca. Tenim dret a què la nostra llengua, tantes vegades perseguida, sigui la llengua oficial de Catalunya, com l’espanyol ho és a Espanya o el francès a França. O és que hi ha països i llengües de primera i de segona categoria? És que Espanya o França volen ser bilingües? I quan tinguem llibertat per fer-ho, serem els primers a respectar les altres llengües que hi ha al nostre país. Les respectarem com mai no han respectat la nostra. Som una nació, i tenim el dret i el deure de mantenir els nostres costums, la nostra cultura, de fer respectar les nostres lleis i de distribuir i d’augmentar la nostra riquesa segons el que decideixin els ciutadans de Catalunya. Tenim el dret i el deure de decidir sobre les nostres coses com qualsevol altre país. Tenim el dret i el deure de ser lliures. Som un país com els altres i, tanmateix, ens continuen oprimint, trepitjant i menyspreant.
Som un país amb una identitat pròpia, com tots els altres, amb un passat, un present i un futur, i ho volem fer saber al món. Volem aportar a Europa i al món el nostre gra d’humanitat, el nostre gra de solidaritat, les nostres idees, la nostra feina.
Avui no som aquí per fer una manifestació més. Avui som aquí perquè ens volen deixar sense res, ens volen ensorrar definitivament. Ens volen convertir en un país sense decisió, irresponsable. Fa temps que ho intenten i ara ho tornen a intentar. Però el poble de Catalunya ha fet saber més d’una vegada que vol decidir, que és responsable i que ho vol ser. I estem cansats de veure com passa el temps i que els nostres polítics, els polítics que ens representen, no actuen amb fermesa i decisió. Estem cansats d’ambigüitats calculades, de grans paraules que no tenen cap efectivitat pràctica, que no signifiquen res ni porten enlloc, d’enganys i mitges tintes. Quan al nostre país li és negat tot, li és sostret tot, li és robat tot, cal restituir-li la dignitat i la llibertat. És que Espanya, França o Suècia acceptarien de ser tractadess així?
Ens diuen que tenim un govern, que hi ha gent que vetlla per nosaltres, pels nostres interessos, però ens preguntem: on són? Més aviat tenim la sensació d’estar sols, com un ramat que no té pastor, com un vaixell sense timó, i a desgrat que el nostre poble i la nostra gent lluita i es mou, sembla com si els qui han de prendre decisions ens volguessin aturar. No podem ni volem continuar més en el cercle de renúncies i d’empobriment del nostre país que ens prediquen. Sabem que això significa la ruïna definitiva.
Ja no podem mirar més a una altra costat, ja no podem parar més l’altra galta. S’han burlat de la veu del nostre poble, de l’expressada a les urnes en la votació de la modificació de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006 i de l’expressada a les manifestacions, a les campanyes, a les organitzacions civils, a les escoles, a les ciutats, als barris. I ningú no ha dit ni decidit res.
Volem, exigim que els polítics, els nostres polítics, escoltin la veu d’aquest país. Demanem que els nostres dirigents prenguin decisions per tal que el nostre país sigui un país com els altres, lliure, respectat i respectable.
La Independència no és cap somni ni cap capritx, no és per a unes quantes persones. És una necessitat vital per a totes les dones i homes de Catalunya. No volem ser un país vexat, un país sense decisió, un país irresponsable. Necessitem la Independència per poder tirar endavant tot el que ens afecta, tot el que ens correspon, els trens, les carreteres, els ports, els aeroports, les escoles, les universitats, les empreses, les botigues, la sanitat, el comerç, la justícia, la solidaritat entre la nostra gent, per preservar la cohesió social. Per poder decidir què volem i què no volem. Per decidir nosaltres sobre les nostres coses. No volem ser un país arruïnat moralment, culturalment ni econòmicament. Volem un país pròsper, socialment avançat. Un país digne i lliure per al nostres fills. Un país on la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre esperit tinguin un futur. Volem, necessitem un país respectat i lliure. Ara més que mai necessitem construir tots plegats una Catalunya independent entre els pobles independents. Això és el que volem. Això és el que necessitem.
Lluís Solà, poeta.
05 de maig 2012
Aquesta vegada és diferent
Quan en Kenneth Rogoff i la Carmen Reinhardt van titular el seu llibre "This time is different" crec que intuïen alguna cosa però no podien arribar a imaginar com encaixava el títol en la situació que havíem de viure. L'explicació de com els països han afrontat històricament les crisis econòmiques aporta poques indicacions a seguir aquesta vegada. La resposta dels governants és lamentable. Només cal veure com quatre anys després d'haver començat la crisi ahir van acordar crear un banc "dolent" (!!!) on dispositari totes les deixalles immobiliàries. Molts experts van dir que això s'havia de fer fa quatre anys. Massa tard, ara hi ha menys marge d'actuació.
I en política sanitària aquesta vegada és encara més diferent. Mai un govern espanyol s'havia plantejat reduir una cinquena part de la despesa (21,5%) i situar-la al 5,1% del PIB en tres anys. Només el govern català s'ho ha plantejat en dos anys, està reduint un 19% en el 2011-2012. D'aquesta manera Catalunya pot tenir fets els deures 3 anys abans que Espanya. I com que nosaltres ja hi som al 5% del PIB en despesa sanitària, ja no cal retallar més perquè complim el Pla d'Estabilització que Europa demana i ho fem com l'alumne més aplicat, 3 anys abans. Aquesta és la bona notícia.
La mala notícia és que això que explico no es vol escoltar. I per tant, ens podem veure abocats a una situació de desgavell generalitzat a Catalunya quan ens vulguin aplicar mesures espanyoles.
La publicació d'aquest pla mostra unes inconsistències flagrants, uns objectius inassolibles amb les decisions i propostes presentades. El paper ho aguanta tot però la realitat és tossuda i posarà les coses al seu lloc.
Arribats al 2015 us confirmo que el que diu el pla enviat a Europa i el que haurà passat si que serà ben diferent. És qüestió de dies.
PS. Per cert a Europa s'han fet un fart de riure al veure el document, la quantificació dels estalvis sembla feta per un alumne d'ESO. Estigueu preparats per una reacció a la baixa dels "mercats" i de la "cosina" de risc. Entre d'altres coses, a Europa es miren les dades de l'OCDE i veuen que al 2009 ja s'estava al 7% del PIB en despesa sanitària pública, i que baixar del 7 al 5,1%, pot ser i serà molt més que el 21%. Ara bé tot depèn de què passi al PIB, i d'entrada ja s'han corregit les previsions, a la baixa.
Mentrestant gaudiu d'Aloe Blacc, I need a dollar. Una cançó per aquest moment que vivim perillosament. En especial quan un ministre diu que és solidari amb nosaltres perquè ens dona els nostres diners, en ofereix liquiditat amb els nostres impostos!. I tothom calla no fos cas que no ens els donés. I d'això en diu solidaritat. La vergonya d'alguns polítics s'ha esvaït, la por ciutadana s'escampa.
I en política sanitària aquesta vegada és encara més diferent. Mai un govern espanyol s'havia plantejat reduir una cinquena part de la despesa (21,5%) i situar-la al 5,1% del PIB en tres anys. Només el govern català s'ho ha plantejat en dos anys, està reduint un 19% en el 2011-2012. D'aquesta manera Catalunya pot tenir fets els deures 3 anys abans que Espanya. I com que nosaltres ja hi som al 5% del PIB en despesa sanitària, ja no cal retallar més perquè complim el Pla d'Estabilització que Europa demana i ho fem com l'alumne més aplicat, 3 anys abans. Aquesta és la bona notícia.
La mala notícia és que això que explico no es vol escoltar. I per tant, ens podem veure abocats a una situació de desgavell generalitzat a Catalunya quan ens vulguin aplicar mesures espanyoles.
La publicació d'aquest pla mostra unes inconsistències flagrants, uns objectius inassolibles amb les decisions i propostes presentades. El paper ho aguanta tot però la realitat és tossuda i posarà les coses al seu lloc.
Arribats al 2015 us confirmo que el que diu el pla enviat a Europa i el que haurà passat si que serà ben diferent. És qüestió de dies.
PS. Per cert a Europa s'han fet un fart de riure al veure el document, la quantificació dels estalvis sembla feta per un alumne d'ESO. Estigueu preparats per una reacció a la baixa dels "mercats" i de la "cosina" de risc. Entre d'altres coses, a Europa es miren les dades de l'OCDE i veuen que al 2009 ja s'estava al 7% del PIB en despesa sanitària pública, i que baixar del 7 al 5,1%, pot ser i serà molt més que el 21%. Ara bé tot depèn de què passi al PIB, i d'entrada ja s'han corregit les previsions, a la baixa.
Mentrestant gaudiu d'Aloe Blacc, I need a dollar. Una cançó per aquest moment que vivim perillosament. En especial quan un ministre diu que és solidari amb nosaltres perquè ens dona els nostres diners, en ofereix liquiditat amb els nostres impostos!. I tothom calla no fos cas que no ens els donés. I d'això en diu solidaritat. La vergonya d'alguns polítics s'ha esvaït, la por ciutadana s'escampa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)