11 d’abril 2023

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (6)

The crisis of democratic capitalism 

En aquest blog he escrit anteriorment sobre reimaginar el capitalisme i realment fa molts anys que se'n parla però qui dia passa any empeny. Ara en Martin Wolf, cap d'opinió de FT acaba de publicar un llibre il·lustrador. Ho és perquè explica amb tot detall com hem arribat fins aquí, i què caldria fer per avançar en les institucions democràtiques i econòmiques, i evitar així més d'un ensurt.

Aquest llibre argumenta que quan la gent no veu cap esperança i perd la confiança en les institucions democràtiques, tant la democràcia com els mercats poden fallar i fallaran. En resum, cal una reforma radical i valenta de l'economia capitalista i hem d'enfortir els vincles econòmics de la ciutadania alhora que s'aprofundeix la cooperació internacional.

El llibre es llegeix magníficament, està molt ben escrit. Destaco alguns paràgrafs clau:

A market economy that operates under trustworthy rules, rather than the whims of the powerful, underpins prosperity and lowers the stakes of politics. In turn, a competitive democracy induces politicians to offer policies that will improve the performance of the economy and so the welfare of the people. Beyond these practical reasons for the marriage of liberal democracy and market economy, there is also a moral one: both are founded on a belief in the value of human agency—people have a right to do the best they can for themselves; people have a similar right to exercise a voice in public decisions. At bottom, both are complementary aspects of human freedom and dignity.

Els objectius de reforma del capitalisme democràtic haurien de ser:

  • Un nivell de vida creixent, àmpliament compartit i sostenible
  • Bona feina per a aquells que poden treballar i estan preparats per fer-ho
  • Igualtat d'oportunitats
  • Seguretat per a qui ho necessiti
  • Acabar amb privilegis especials per a uns pocs

Removing harms, not universal happiness, is the objective. The approach to reform is that of “piecemeal social engineering,” as recommended by Karl Popper, not the revolutionary overreach that has so often brought calamity.

Behind these specific proposals is a wider perspective. A universal suffrage democracy will insist on a citizenship that is both economic and political. This means that business cannot be free to do whatever it wishes. It means that taxes must be paid, including by the economically powerful. It means that the state must be competent and active, yet also law-governed and accountable. All of this was the clear lesson of the twentieth century.

I sobre el concepte de ciutadania, el que no és i el que és:

Here are things this does not mean.

It does not mean that democratic states should have no concern for the welfare of noncitizens. Nor does it mean that it sees the success of its own citizens as a mirror image of the failures of others. On the contrary, it must seek mutually beneficial relations with other states.

It does not mean that states should cut themselves off from free and fruitful exchange with outsiders. Trade, movement of ideas, movement of people, and movement of capital, properly regulated, can be highly beneficial.

It does not mean that states should avoid cooperating closely with one another to achieve shared goals. This applies above all to actions designed to protect the global environment.

Yet there are things it clearly does mean.

It means that the first concern of democratic states is the welfare of their citizens. If this is to be real, certain things must follow.

Every citizen should have the reasonable possibility of acquiring an education that would allow them to participate as fully as possible in the life of a high-skilled modern economy.

Every citizen should also have the security needed to thrive, even if burdened by the ill luck of illness, disability, and other misfortunes.

Every citizen should have the protections needed to be free from abuse, physical and mental.

Every citizen should be able to cooperate with other workers in order to protect their collective rights.

Every citizen, and especially successful ones, should expect to pay taxes sufficient to sustain such a society.

Those who manage corporations should understand that they have obligations to the societies that make their existence possible.

Citizens are entitled to decide who is allowed to come and work in their countries and who is entitled to share the obligations and rights of citizenship with them.

Politics must be susceptible to the influence of all citizens, not just the wealthiest.

Policy should seek to create and sustain a vigorous middle class, while ensuring a safety net for everybody.

All citizens, whatever their race, ethnicity, religion, or gender are entitled to equality of treatment by the state and the law.

The West cannot go back to the 1960s. It cannot go back to a world of mass industrialization, where most educated women did not work, where there were clear ethnic and racial hierarchies, and where the Western countries still dominated the globe.

Missatge contundent pels qui el vulguin sentir, no podem tornar als 60s, i de vegades penso que hi anem de camí.

I per aquells que no els agrada el capitalisme i el voldrien fer desaparèixer, unes paraules de recordança: 

There are, it is true, alternative ways to seek power under democratic capitalism. All will fail. One extreme is to offer a fully socialized economy. But the economy will founder, and the rulers will be forced out of power or seize it undemocratically, as happened most recently in Venezuela. An opposite extreme is to marry laissez-faire economics to a populism founded on anti-intellectualism, racism, and cultural conservatism. Such pluto-populism is also likely to end in an autocracy in which even plutocrats are insecure. A still faster route to autocracy is via a blending of the two extremes in nationalist socialism (or national socialism). This combines a welfare state with arbitrary rule by demagogues. This, too, will ultimately ruin both the economy and democracy, as the unaccountable gangster in charge rewards cronies and punishes opponents.

 Human beings must act collectively as well as individually. Acting together, within a democracy, means acting and thinking as citizens.

If we do not do so, democracy will fail, and our freedoms will evaporate.

It is our generation’s duty to ensure it does not. It took too long to see the danger. Now it is a moment of great fear and faint hope. We must recognize the danger and fight now if we are to turn the hope into reality. If we fail, the light of political and personal freedom might once again disappear from the world.

L'alerta és clara per qui la vulgui sentir, és el deure de la nostra generació, ens hi juguem la llibertat. Ho diu ben clar. Actuar depèn de cadascú de nosaltres i de tots nosaltres col·lectivament. 

Per tant, si que és possible reimaginar el capitalisme i en Martin Wolf dona algunes pistes. Molt recomanable la lectura i relectura pausada. Malauradament em temo que a molts dirigents els passarà per alt i ni se'n adonaran que s'ha publicat.


 

05 d’abril 2023

Un disbarat rera l'altre (4)

 Les llistes d'espera són una arma llancívola de la política sanitària. Ho he explicat moltes vegades i també què cal fer per afrontar-ho. Però quan l'evidència és tan permeable als nostres ulls i veiem la magnitud de la tragèdia aleshores és quan cal dir que el que cal és gestionar els recursos per resoldre la qüestió i menys política, i si no hi ha recursos cal explicar el perquè i aleshores tornar a la política. Jo ja ho sé, a mi no cal que m'ho expliquin, marxen cada any 20.000 milions que regalem gratuïtament, i contents i enganyats. Algú sap algun altre motiu per aquest desori? I suposo que a hores d'ara se sap quina és la solució i el que cal és que algú l'executi. Però el que més em sorprèn és la capacitat d'adaptació dels humans als desastres... algun dia reaccionarem?

Prop de 2 camps del barça plens estan esperant 154 dies per operar-se. 23 habitants de cada 1000.


04 d’abril 2023

Els medicaments que venen

 Drugs to Watch 2023

Aquest informe mostra una selecció de 15 medicaments que arribaran properament i que esperen tenir uns ingressos superiors a 1000 milions de $ el 2023 serien aquests:

• Bimekizumab (BIMZELX®)

• Capivasertib

• Daprodustat (Duvroq)

• Deucravacitinib (SOTYKTU™)

• Foscarbidopa/foslevodopa

• Lecanemab (LEQEMBI™) and donanemab

• Lenacapavir (Sunlenca®)

• Mirikizumab

• Pegcetacoplan (EMPAVELI®/ASPAVELI®)

• Ritlecitinib

• Sparsentan

• Teclistamab (TECVAYLI®)

• Teplizumab

• Valoctocogene roxaparvovec (ROCTAVIAN™)

Podeu consultar tots els detalls dins l'informe.

Un quadre que explica dins l'informe la pèrdua de protecció d'Humira:

i els biosimilars aprovats:






03 d’abril 2023

La seqüència d'accés als medicaments segons indicació

 Launch sequencing of pharmaceuticals with multiple therapeutic indications: evidence from seven countries

Quan un medicament té diferents indicacions possibles, hi ha estratègies d'accés singulars per tal d'optimitzar-lo. Aquest és un fet conegut. Ara bé, el que ja no ho és tant és conèixer què passa en realitat i això és el que explica aquest article.

The development and marketing of multi-indication oncology medicines requires balancing a variety of factors that must be adjusted to the specific characteristics of a clinical setting. Manufacturers show a tendency to launch first in niche indications with high disease severity and unmet need, a strategy that seems to be compatible with what health systems demand, however, a number of examples are present of molecules which do not follow this trend. Of the 118 indications identified only 71% had marketing authorisation across each of the FDA, EMA, TGA and Health Canada, indicative of post-development sequencing. Substantial heterogeneity in HTA outcomes is present across settings although few significant differences were detected across first versus subsequent indications

És bo de saber també que la indicació inicial com medicament orfe la tenen el 46% dels medicaments, mentre que la indicació següent el 77% ja no la tenen. I aquí sorgeix una dificultat que no s'analitza en aquest article. El problema sorgeix amb la protecció de patent i fixació de preus quan hi ha múltiples indicacions i la primera és medicament orfe (malalties que afecten a menys de 5 persones per 10.000 habitants amb extensió de la protecció de comercialització de 10 anys).  

La qüestió no resulta fàcil d'afrontar-la i per ara no hi ha preus segons indicació, i això vol dir que majoritàriament entra el més car primer perquè afecta a menys població, però quan s'estén a altres indicacions (i més població), hauria de revisar-se segons un protocol inexistent.



Diumenge de rams



31 de març 2023

Un disbarat rera l'altre (3)

 Pla d'acció per a la millora de l'atracció i fidelització de professionals al sistema de salut de Catalunya

A Catalunya en els propers 5 anys es retirarà el 26% dels metges (5.839) i un 8% d'infermeres. Aquesta és la notícia que es va oferir ahir al TN (fins i tot van dir que el 8% era pitjor que el 26%). La solució és augmentar en 160 places l'oferta per entrar a programa de formació d'especialistes, això calia. Cada any entren a Catalunya uns 1.200 professionals al programa de formació sanitària especialitzada, però això no vol dir que es quedin a Catalunya, ni que tots finalitzin, ni que tots segueixin a la mateixa especialitat d'entrada. 

Hi hauria doncs 1.360 places l'any que ve, però els graduats augmentaran en 145 només, i tindriem uns 1.145 per entrar al programa. Més places que graduats, però com que hi ha metges esperant per l'especialització potser es podrien omplir. O sinó per omplir-les, haurem d'importar graduats i carregar amb un cost d'especialització amb una alta probabilitat que no continuï aquí, i que no resolguem el problema (un cost enfonsat irrecuperable i sense amortització possible). I això suposant que si es quedessin es dedicarien a l'assistència i al sistema sanitari públic. Si tot anés bé, llavors no seria tant greu, en els propers 5 anys tindríem 7.000 metges. Però no hi ha dades públiques que permetin contrastar que pugui passar això. Amb 160 metges més tinc la impressió que no ho resoldrem. El motiu és que hi ha necessitat també al sector privat, i hi ha altres ocupacions diferents de l'assistència.

Per exemple, agafem el 2022, van quedar 35 places per adjudicar, té sentit això? Oferir més places i que no s'adjudiquin?. El 2022 van entrar 1.185 metges, i en canvi el 2021 en van entrar 1.238. En una dècada hem augmentat en 194 el nombre de places i ara en un any tot d'una augmentaríem 160 places. Benvingudes siguin si es queden a Catalunya, però no hi ha cap cap garantia.

I jo miro aquesta taula que em diu que ha passat la darrera dècada: 



i la taula em diu que  hi ha coses inexplicables i que hi ha un problema greu sobre el que no tenim cap competència per decidir, i la influència sobre el resultat és minça. (Vam oferir segons el BOE 1.784 places per entrar al 2023, i les dades ballen i no hi ha informes detallats precisos). 
Ahir ningú va informar sobre aquesta falta d'autoritat per decidir el nombre de metges i per fer complir la decisió efectivament, aquest és el disbarat. I tampoc de que hauríem d'oferir moltes més places graduats perquè hi ha molts estudiants d'aquí que volen ser metges i en canvi han de venir de fora a omplir les places... Sembla que vivim en un món imaginari, un món irreal que no toca de peus a terra, i el sistema de salut és massa important per deixar-lo a la imaginació.

PD. No hi ha link al document perquè no hi link a la informació. Res a afegir.

PD. Algú hauria de demanar responsabilitats a qui ha tingut i té la capacitat de decisió llunyana perquè expliqui la deixadesa en la planificació de professionals durant tants anys. amb tants informes esbiaixats sobre la qüestió que han dut a estimacions errònies de les necessitats de professionals. 

PD. El 26% de 24.244 són 6.303, amb dades 2021. Les dades ballen.






30 de març 2023

Qui són els innovadors en teràpia oncològica?

 Small biotechs versus large pharma: Who drives first-in-class innovation in oncology?

Llegeixo una notícia d'ahir titulada: La indústria biofarmacèutica catalana vol recursos i no discursos, i penso en què quedem?. Si creus en el mercat i els preus, aleshores cal assumir un risc per tenir un retorn. I el risc de la inversió l'assumeixen els propietaris de la indústria. Aquest és el mecanisme fins que no n'inventem un altre, se'n diu capitalisme - en Branko Milanovic diu que el capitalisme s'ha quedat sol, sense alternativa, i d'això ja fa 3 dècades. Segueixo llegint i diu que només un 1% del que s'investiga arriba al mercat, i veig que s'han oblidat un zero, és un 10% la proporció dels assaigs clínics que acaben en teràpies. Ho vaig dir aquí, per ser exactes un 90,4% de la R+D fracassa. 

La distorsió informativa que arriba al gran públic és brutal. I la ignorància s'estén a gran velocitat.

I segueixo llegint (una frase possiblement treta de context, però amb biaix d'excés de confiança): “tenim bona ciència, bons gestors a empreses, i firmes amb visió global. Barcelona és un far que no fa suficient llum, però es troba en el camí de produir-la”. La producció d’aquesta llum, per tant, implica continuar apostant per la innovació, assumint el gran repte davant el qual es troba: la restricció pressupostària del sistema sanitari. 

Algú ha entès que el sistema proper que tenim d'innovació amb recursos privats és del tot marginal a nivell global, malgrat l'excel·lència en determinades àrees? . I que el sector públic quan inverteix en R+D (que no vol dir exactament innovació) és incapaç de recuperar el valor creat i el cedeix gratuïtament via patents a d'altres? O simplement s'està defensant el castell, els "moats" de la R+D que diria Warren Buffet?

La confusió del marc mental proper en R+D a salut és majúscula. I si no vegeu exactament què passa de veritat i qui investiga. Ho explica aquest article aplicat a oncologia, cal llegir-lo sencer, aquí selecciono uns gràfics:


Fig. 1. A. Originators of the 50 first-in-class (FIC) oncology drugs approved by the FDA from 2010 to 2020. Originators were classified by company size or as academic or as a collaboration involving more than two entities. Companies that had 1–1000 full-time employees at the time of discovery were considered small, 1000–10,000 employees medium, and more than 10,000 employees large. B. Breakdown of the originator types involved in the 11 collaborations.



Fig. 2. Entities involved in the discovery and development of first-in-class (FIC) oncology drugs as originators and at launch. A. Large pharma involvement at drug discovery and launch for 50 FIC oncology drugs approved by the FDA from 2010 to 2022. The ‘Other licensing agreement with Large Pharma’ category includes US co-promotion with large Pharma and ex-US rights licensed out (while US rights are retained). Among the assets with global rights out-licensed to large pharma, there are three that involve collaborations with small pharma. B. Status of drug licensing at the time of launch by type of originator. For US co-commercialization with large pharma, ex-US rights were out-licensed to large pharma. One spin-off company created by academic drug originators was acquired by large pharma. For collaborations involving small pharma, the companies owning the drug were acquired by large pharma late in the drug discovery process.


Fig. 3. Revenue generated by first-in-class (FIC) oncology drugs. A. Peak sales for each product were defined as the highest revenue in a calendar year from launch through 2022. Actual sales data were used for 2010–2021; 2022 revenue is an analyst consensus forecast from Evaluate Pharma. Companies were classified in the same manner as for Fig. 1. B. Count of assets by peak revenue and by originator type. The first three graphs show the counts for all assets associated with each originator category, and the last three graphs show the counts for assets launched by or in partnership with large pharma. All of the assets solely originated by large pharma were launched by large pharma.

El resum és que la interacció de la universitat i l'empresa esdevé fonamental per l'èxit, així ho mostra l'article. I per tant inversió pública i privada en un context just i equilibrat de protecció i apropiació del valor. I l'èxit final prové de les empreses petites i noves. Singularment als USA l'acadèmia s'apropia del valor proporcional creat, i així ho promouen les lleis. Jo cerco un informe que expliqui el que passa aquí i no el trobo.



PD. Exemples


PD. I qui vulgui saber l'estat de la recerca i els recursos que capta que miri aquest informe i es trobarà amb alguna sorpresa, i veurà com disminueix entre 2016 i 2019...




29 de març 2023

Cui prodest?

 LA (DES)ORGANIZACIÓN DE LA EVALUACIÓN DE LA EFICIENCIA DE MEDICAMENTOS Y OTRAS TECNOLOGÍAS SANITARIAS EN ESPAÑA:DIAGNÓSTICO

Propuesta de reforma del Procedimiento de evaluación de medicamentos en España

El títol del primer informe ja ho diu tot, el desordre de l'avaluació de tecnologies sanitàries explicat amb tots els detalls. El segon informe és la proposta que ha sorgit recentment. Llegiu-los, estan ben fets. La idea és bona, la pràctica podem preveure quina serà. Tot el que caldria fer és aplicar el que ja està escrit fa anys, però algú molt poderós és capaç de frenar-ho.

Fa massa anys que l'avaluació econòmica ha estat anorreada de la presa de decisions en política sanitària i malauradament tinc la impressió fonamentada que seguirà així. Cui prodest? Doncs a qui practica i protegeix l'extracció de rendes, queda dit. A Catalunya no podem fer-ho perquè tampoc tenim cap competència per decidir sobre avaluació de tecnologies sanitàries i si la tinguéssim no es cap garantia de que ho féssim, ho recordo als efectes oportuns.


Tot esperant el dia que l'avaluació econòmica s'aplicarà a les tecnologies sanitàries
(Aquests paios fa dècades que estan asseguts aquí esperant....)

Ilse Bing a Barcelona al KBR



28 de març 2023

La tirania de l'igualitarisme

 La tiranía de la igualdadPor qué el igualitarismo es inmoral y socava el progreso de nuestra sociedad

En diverses ocasions m'he referit al fet de les diferències en el nivell de salut i com fer servir el marc mental de desigualtats pressuposa en el fons que cal assolir igualtats en salut. Ens preocupen les diferències que sorgeixen per inequitat d'accés, però no podem pensar en una societat amb una salut igual per a tots.

Doncs el mateix passa si ho traslladem a altres àmbits. Ens ha de preocupar l'augment de diferències si aquestes són injustes, il·legítimes. I per tant cal lluitar per unes oportunitats equitatives per a tots. És aquí on el llibre que he llegit recentment incideix ajuda a comprendre el context que ens trobem, el que ell denomina tirania de la igualtat, amb un to exagerat sens dubte.

En especial m'ha interessat quan algú pressuposa l'equivalència amb el dret a ser lliures i l'accés a béns materials, diu:

No podemos decir, entonces, que una persona no es libre porque le falta algún bien material que necesita. Resulta clave entender esto para neutralizar las trampas conceptuales socialistas: la libertad tiene relación con la acción humana y sus límites respecto a la vida y acción de otros seres humanos en sociedad, punto.
Los padres, por tanto, en la medida en que pueden elegir, con los medios de que disponen, el colegio para sus hijos, tienen libertad. Y claro, algunos tendrán acceso a colegios más caros que otros porque tienen más medios que otros o porque decidieron apretarse más el cinturón que otros, pero todos tienen la misma libertad entendida como posibilidad de acción. Es tan falaz decir que alguien tiene menos libertad que otro porque lleva a sus hijos a un colegio más barato, como decir que una persona tiene menos libertad que su vecino porque éste pudo hacerse una casa más grande o irse de vacaciones a Orlando con toda la familia y él no. Esto deben reconocerlo los defensores de una sociedad libre o están perdidos. Pues si creemos la tesis de la izquierda de que libertad equivale a la riqueza y que, por tanto, una persona no es libre si no tiene medios iguales a los otros, entonces lógicamente el Estado debería redistribuir masivamente riqueza de quienes tienen más a quienes tienen menos para hacerlos a todos «igualmente libres». En otras palabras, todos tienen que ser igualados por el Estado materialmente y de manera absoluta, pues siempre que haya una desigualdad material habrá más libertad para uno que para otro y eso sería un privilegio injusto. Igualdad material y libertad —la vieja máxima del marxismo— pasan a ser bajo esta lógica una misma cosa y, la igualación material mediante el Estado, la liberación definitiva del hombre.

Hi ha molt material dins el llibre, algun millor que altre, és clar. Fa pensar especialment ara que som en un moment del temps on a algú se li ha acudit la renda garantida de ciutadania...Afortunadament no s'ha aprovat la prova pilot d'un invent dissortat sobre el que no teníem competència per provar. La resolució de les diferències, n'estic convençut, no vindrà de la renda garantida de ciutadania, vindrà de modificar les condicions i oportunitats d'accés així com d'un millora en els incentius i valors col·lectius.

PD. Un exemple d'oportunitat d'accés ha estat l'aprovació del finançament gratuït per l'educació infantil als 2 anys. Ha estat una de les notícies del 2022 més rellevants.

PD. El llibre conté perspectives esbiaixades que cal  detectar i afirmacions que no comparteixo. La diferència dreta-esquerra no sempre es resol amb facilitat, per exemple. Els qualificatius fàcils se'ls podia estalviar. És un llibre que algunes de les seves perspectives ens sonaran llunyanes (Chile, Mont Pelerin Society...). No sé si ho fa perquè ho creu o per donar-se notorietat.




27 de març 2023

Un disbarat rera l'altre (2)

 La negociació col·lectiva és un dret laboral, res a afegir. Miro l'Estatut dels Treballadors i resulta que a una part hi ha la patronal i a l'altre els sindicats, res a afegir. O potser si?. Què passaria si un Parlament es dediqués a passar per sobre del dret a la negociació col·lectiva de les parts?. Doncs que el ciutadà que observés això es trobaria a Catalunya. I si no vegeu el que va aprovar la comissió de salut fa pocs dies. 

Si un Parlament suplanta l'exercici d'aquests drets laborals aleshores com se'n diu d'això?. Jo crec que cal un exercici de clarificació. Si volem que els treballadors dels hospitals de propietat pública cobrin tots el mateix, aleshores no cal gaire negociació col·lectiva, només els serrells, el Parlament decideix el pressupost i fora. Ara bé, caldria parlar de què vol dir propietat pública i qui i com va decidir l'aplicació arbitrària d'aquesta qualificació en el marc de les normes comptables SEQ-95 . Per tant el que convindria seria revisar la decisió errònia i arbitrària del seu moment i adaptar-la a la realitat del que han fet altres països europeus per tal de reconsiderar què és sector públic. 



24 de març 2023

Estem a punt per a crisis sanitàries?

 Ready for the Next Crisis? Investing in Health System Resilience

El fet de no estar preparats davant una crisi sanitària ens porta a un excés de mortalitat i pèrdues de benestar per a la població. Quan va aparèixer la covid, no estàvem preparats i això a més a més va fer perdre la confiança en el sistema de salut. Mentre per una part s'aplaudia als professionals, per l'altra, el sistema va quedar tocat seriosament. Quan es mesura la pèrdua de confiança en el sistema a l'informe de l'OCDE surt aquest gràfic:


Al juny de 2020 hi havia un país que era el que menys confiança tenia en el sistema de salut, el nostre no hi surt. Queda dit i registrat, p.42 de l'informe. 
El resum de tot l'informe el trobareu aquí, en realitat és una avaluació de les polítiques adoptades davant el Sars-CoV-2 per part dels països. Hi ha molts quadres explicatius i alhora les capacitats necessàries per a una nova pandèmia, com aquestes:


I la pregunta que sorgeix tres anys després és elemental, algú ha fet els deures o potser encara estan per fer?

PD. AI a tot arreu, mireu això a Nature i aquest altre editorial


PD. Al seu moment vaig participar a l'informe FEDEA que poca gent ha llegit i abans, al juny de 2020 vam publicar aquest altre que encara ha llegit menys gent malauradament. Dins hi trobareu moltes qüestions que fan pensar i són complementàries a l'informe de l'OCDE.






23 de març 2023

En qui confiar per obtenir informació sanitària?

Trust In US Federal, State, And Local Public Health Agencies During COVID-19: Responses And Policy Implications

Necessitem confiar per viure dignament. I sobretot, sobretot en l'àmbit de la salut. Això ja ho vaig dir fa temps. Però en temps de pandèmia, quan la incertesa s'agreuja encara necessitàvem confiar més. I quan s'ha fet la pregunta als USA, la resposta es resumeix en aquest gràfic de sota. Malauradament no tinc disponible una enquesta similar propera, i valdria la pena tenir-la per així entendre les implicacions i com millorar.



PD. Sobre el Silicon Valley Bank, The New Yorker es pregunta, ningú va veure que el seu logo era un boomerang?:



22 de març 2023

IA pertot arreu

Multimodal biomedical AI

En aquest blog he anat explicant darrerament els avenços en la intel·ligència artificial i els podeu trobar en aquestes entrades. La innovació és tan ràpida que costa molt estar atent al que està passant. Per aquest motiu us suggereixo una ullada a l'article que parla de la intel·ligència artificial multimodal en biomedicina, recullo una frase:

The development of multimodal AI models that incorporate data across modalities—including biosensors, genetic, epigenetic, proteomic, microbiome, metabolomic, imaging, text, clinical, social determinants and environmental data—is poised to partially bridge this gap and enable broad applications that include individualized medicine, integrated, real-time pandemic surveillance, digital clinical trials and virtual health coaches (Fig. 1). In this Review, we explore the opportunities for such multimodal datasets in healthcare; we then discuss the key challenges and promising strategies for overcoming these. 

I un gràfic: 

 


i el que són els foundation models:

Bommasani R et al, arXiv, July 2022

i si voleu saber l'última informació sobre "multimodal ai", la trobareu aquí.

I jo em pregunto, hi ha algú aquí aprop que estigui a l'aguaït de tot això? Es tant important que convindria no perdre passada i em temo que fem tard.


PD. Avui  a WSJ i al NYT 

"This is going to change everything about how we do everything. I think that it represents mankind’s greatest invention to date"




21 de març 2023

Un disbarat rera l'altre

 Els Parlaments haurien de servir a la ciutadania, haurien d'arribar a acords i trobar mecanismes per millorar el benestar de la població. Nosaltres aquí tenim ara un cas singular que fa dies que dura. Resulta que la comissió de salut es preocupa d'una "Proposta de resolució sobre la titularitat pública de l’atenció sanitària de Terrassa i l’àrea d’influència" i el que no saben és que el que preocupa al ciutadà no és la titularitat sinó que els resultats siguin els millors, per tant eficiència i qualitat. Però també resulta que han confós el significat de titularitat. Ser titular d'alguna cosa vol dir ser-ne propietari. Segons alguns, la titularitat privada significa ser-ne propietari i rebre'n els beneficis. I què passa si ets propietari i no rebs els beneficis, doncs que és propietat privada no lucrativa. I qui és el propietari llavors? la comunitat a qui s'adreça, i si no que es miri qui són els membres que en formen part. I si expliquéssim d'una vegada que a Catalunya tenim una xarxa d'hospitals comunitaris reconeguda per la llei, creats per la societat al llarg dels segles, i que resulta que la dictadura no hi va invertir i aquests hospitals existents van resoldre allò que no va resoldre, ni resol, ni resoldrà Espanya?

És molt pesat haver d'explicar una i una altra vegada el mateix a gent que no vol escoltar allò que no vol sentir. Algú vol canviar una llei amb una simple resolució?.  Resulta que el parlament havia de votar un acord per cancel·lar el concert d'un hospital, i jo em pregunto, per això serveixen les hores dels parlamentaris que paguem amb els nostres impostos?

M'avergonyeix que un parlament es dediqui a això i que parts de la reunió s'aprofitin per mentir deliberadament sobre fets contrastats i verificables. Al Parlament jo prohibiria mentir sota sanció económica i inhabilitació i evitariem escoltar disbarats, un rera l'altre. Afortunadament, la resolució no es va aprovar.

Si ho voleu llegir, és aquí p.13. Valoreu-ho vosaltres mateixos.



20 de març 2023

La salut mental de la població

 Measuring Population Mental Health

Ara que es parla tant de la salut mental després de la pandèmia és un bon moment per recordar la importància de mesurar com estem poblacionalment. I això és el que proposa el document que acaba de publicar l'OCDE. Ara bé, l'opció escollida, incorporar preguntes homogènies a les enquestes de salut també té les seves dificultats. Ells mateixos ho assumeixen.

All OECD countries currently measure population mental health, yet use a variety of tools to capture a multitude of outcomes. In order to improve  harmonisation, this chapter poses a series of questions that highlight the criteria to be considered when choosing appropriate survey tools. These criteria include statistical quality, practicalities of fieldwork and data analysis. Overall, there is strong evidence supporting the statistical properties of the most commonly used screening tools for the composite scales of mental illhealth and positive mental health. Four concrete tools (the PHQ-4, the WHO- 5 or SWEMWBS, and a question on general mental health status) that capture outcomes across the mental health spectrum are suggested for inclusion in household surveys in addition to already ongoing data collection efforts.

A Catalunya ara mateix estem sense pla director, el 2020 va finalitzar. Aquells que han de preparar el nou poden aprofitar idees d'aquest informe de l'OCDE. Només que mesuréssim correctament ja hi tindríem molt guanyat i molts deixarien de parlar de suposicions.

PD. Cal un pacte nacional? O potser el que cal és més i millor gestió? O simplement ja va sent hora que algú posi fil a l'agulla.