Què cal fer per desarriscar a la R+D farmacèutica?

Per reduir la incertesa a la recerca cal canviar d'estratègia, enlloc de fer-ho a casa cal comprar-ho fet. Aquest és el missatge que s'ha instal·lat al mercat. Així de fàcil i alhora així de costós (si ho hem de valorar atenint-nos a transaccions recents). La financialització dels medicaments ha accelerat aquesta tendència encara més.

Les empreses farmacèutiques van protagonitzar el 2023 operacions de compra d'actius per valor de 237 mil milions de dòlars en 268 operacions. Aquesta xifra és un 50% més respecte al 2022 segons PwC. Els ingressos procedents de les vendes de la vacuna i els antivirals orals contra la Covid han permès per exemple a Pfizer comptar amb una gran caixa per a compres. Ha fet l'operació més gran de l'any de la indústria de la salut i la tercera major de tots els sectors a nivell mundial va comprar Seagen, una biotecnològica especialitzada en tractaments contra el càncer, per 43.000 milions de dòlars, inclòs deute.

Encara no tenim dades de R+D de 2023, però si mirem l'informe de Deloitte veiem que la despesa total R+D de la indústria el 2022 va ser 139 mil milions$. 

Una any més la indústria ha gastat més comprant que invertint en recerca. Aquest és el resum de tot plegat. Ara d'això se'n diu "de-risking", desarriscar, que vol dir reduir la incertesa de la R+D interna mitjançant la compra d'actius en fase avançada a d'altres empreses.

En aquest context, les dades que es publiquen sobre el cost de la R+D d'una nova mol·lècula són pures suposicions, en la mesura que l'estimació precisa quan hi ha aquest volum d'inversió en actius esdevé molt complex d'assignar. Per això l'informe de Deloitte que ha acabat de sortir, no el comentaré.

Quin és el problema de desarriscar? Doncs que hi ha un incentiu elevat a fer-ho perquè els mercats financers ho valoren molt bé, i per tant aporten beneficis privats als accionistes. Ara bé, el cost final d'aquestes operacions de fusions i adquisicions acaben traslladant-se al preu del medicament, i per tant en la mesura que hi ha assegurança obligatòria, un cost social.

Què caldria fer? Doncs en la mesura que les empreses són globals i no tenim un govern global, esdevé poc creïble qualsevol acció d'un govern per a reduir la tendència. Sempre he cregut que l'OCDE hauria de fixar prioritats de recerca en salut i sostres indicatius de despesa en medicaments segons morbiditat, de la mateixa manera que va encapçalar la fiscalitat mínima de les empreses al 15% i se'n va sortint. 

PS. Cal dir que no totes les M&A són per comprar mol·lècules, algunes són per assolir més poder de mercat. Però separar unes de les altres esdevé complicat.

PS. Cal dir que comparar inversió en actius i despesa en R+D és un exercici delicat. La xifra a comparar seria el valor estimat de les patents en el moment, per tant fluxos de caixa descomptats. 

PS. Cal dir que les dades que van aparèixer a alguns mitjans fa uns dies sobre aquesta qüestió són del tot imprecises, o falses, com vulgueu, no diré més.

Desvelant el paper dels consultors

 The Big Con: How the Consulting Industry Weakens our Businesses, Infantilizes our Governments and Warps our Economies

Hi ha una relació arrelada entre la indústria de la consultoria i la manera com es gestionen les empreses i el govern avui que ha de canviar. Mariana Mazzucato i Rosie Collington demostren que la dependència de les nostres economies en empreses com McKinsey & Company, Boston Consulting Group, Bain & Company, PwC, Deloitte, KPMG i EY frena la innovació, ofusca la responsabilitat corporativa i política i impedeix la nostra missió col·lectiva d'aturar la crisi climàtica.

El "Big Con" descriu que fa la indústria de la consultoria en contractes amb governs i empreses que maximitzen el valor dels accionistes. Va créixer des dels anys 80 i 90 arran de les reformes  i els progressistes de la Tercera Via, i prospera amb els mals del capitalisme modern, des de la financialització i la privatització fins a la crisi climàtica. És possible a causa del poder únic que exerceixen les grans consultories a través d'extensos contractes i xarxes —com a assessors, legitimadors i subcontractants— i la il·lusió que són fonts objectives d'expertesa i capacitat. Al final, la Big Con debilita els nostres negocis, infantilitza els nostres governs i deforma les nostres economies.

A The Big Con, Mazzucato i Collington lleven el teló a la indústria de la consultoria. S'aprofundeixen en estudis de casos importants de consultors que prenen les regnes amb resultats desastrosos, com ara la debacle del desplegament de HealthCare.gov i els tràgics fracassos dels governs per respondre adequadament a la pandèmia COVID-19. El resultat és un viatge intel·lectual important i estimulant al cor que batega l'economia moderna. Amb una beca sense igual i una gran quantitat d'investigacions originals, Mazzucato i Collington argumenten de manera brillant per construir un nou sistema en què els sectors públic i privat treballin de manera innovadora pel bé comú.

PS. Més detalls a Lancet, escriu Marmot. 

 

Pharma returns

Measuring the return from pharmaceutical innovation 2018

Key findings for top 12 biopharma companies in the Deloitte study.

• R&D returns have declined to 1.9 per cent, down from 10.1 per cent in 2010 - the lowest level in nine years
• Returns have been impacted by the growing cost of bringing a drug to market which now stands at $2,168 million – almost double the $1,188 million recorded in 2010
• Forecast peak sales have declined from last year to $407 million – less than half the 2010 value of $816 million

The growing cost of new drugs includes buying companies for their research (outsourcing research) instead of "producing" R&D within the company. The report will not tell you this minor observation.
Last February I said :

In drug industry the probability of R&D failure is 90.4%. We all know that in the drug costs we are paying also for failures, but we easily forget the figure.

You'll not find any reference to this minor issue. Is there any profitable industry with such a failure rate?

Caro Emerald

The biggest financial heist in history

BILLION DOLLAR WHALE
The Man Who Fooled Wall Street, Hollywood, and the World

In 2009, with the dust yet to settle on the financial crisis, a baby-faced, seemingly mild-mannered Wharton grad began setting in motion a fraud of unprecedented gall and magnitude – one that would come to symbolize the next great threat to the global financial system. His name is Jho Low, a man whose behavior was so preposterous he might seem made up.

An epic true-tale of hubris and greed from two Pulitzer-finalist Wall Street Journal reporters, Billion Dollar Whale reveals how a young social climber pulled off one of the biggest financial heists in history–right under the nose of the global financial industry–exposing the shocking secret nexus of elite wealth, banking, Hollywood, and politics

This book is specially helpful to understand our times. There are value creators and at the same time value extractors. Beyond them there is the greatest fraudster, Jho Low, a guy that stole $3.5 billion from Malaysian sovereign fund 1MDB, and helped former Malaysia president to get $700m.The total amount of the heist could be $6.5 billion, 2.5% of Malaysian GDP. If you want to know the details, just read the book.
It is strongly recommended to understand the corruption of the global financial system and audit firms  (Goldman Sachs, Deloitte et al.). This guy would not have been able to commit any theft without their help.
Once you have started the book it will be difficult to stop. Right now, there are others following Jho Low's path and value extractors are among us. Our institutions are extremely fragile tackling these issues. Just take this week cum/ex fraud:.

The German finance ministry said it was aware of 418 different cases of cum-ex tax fraud with a combined value of €5.7bn, adding that any guess about the total damage caused was “speculation” as the investigations were still ongoing.

An investigation published on Thursday by Correctiv, a German non-profit investigative journalism group, and 19 news organisations, cited leaked spreadsheets that show “an organised theft from the tax coffers of at least ten European states, besides Germany” that it claimed had cost taxpayers about €55.2bn.