A "La foguera de les vanitats", en Tom Wolfe explica diàfanament com funciona un clan d'advocats irlandesos davant els tribunals. Es tracta del banc de favors entre fiscal i advocat. Davant cada cas, acaben aplicant el criteri: "avui per tu, demà per a mi". Es tracta d'una estratègia de minimització de l'esforç i maximització del benefici altament efectiva. El que menys preocupa és el fonament, que imperi la llei i es defensi al client.
Els conflictes d'interès són presents a la nostra societat i la qüestió inicial passa per reconèixer-los i tractar de minimitzar-ne l'impacte negatiu en els individus i la societat.
Quan un govern escull un responsable polític ha de ser conscient que més enllà del seu talent, incorpora un bagatge segons la seva provinença. A partir d'aquest moment les seves decisions han d'afavorir l'interès general, i allunyar-ne d'altres. Alhora, quan un responsable deixa el càrrec també passa el mateix. Cal garantir que la nova posició no s'aprofita indegudament de l'anterior.
Una petita observació del meu voltant em confirma que hi ha molt d'enrenou i ningú no se'n ocupa i ni tant sols preocupa.
PS. Ara me n'adono que no vaig posar el link a una entrevista que em van fer al 3/24 juntament amb l'albert Figueras fa dues setmanes. Aquí ho teniu.
He trobat encertada l'al.lusió de Xavier Bru de Sala a la tertúlia d'aquest matí. Es referia a com durant anys s'havia adobat el conreu de l'avidesa i naturalment, això havia donat els seus fruits. El regulador de l'economia va fer la seva feina, no es trobava de vacances com li passa sovint al regulador sanitari. Va permetre la fusió de caixes en fallida i la venda de productes opacs (CNMV), els inspectors van fer ulls grossos davant el risc del crèdit dels bancs (BdE), es va permetre als promotors comptabilitzar a preu urbanitzable el que era sòl rústic (Parlament). Evidentment, cal entendre que el regulador va fer la seva feina allunyada de l'interès general i una vegada més les institucions de la democràcia van fallar en allunyar els comportaments que socialment són poc desitjables i alhora nocius per al comú.
El jutge només ha imputat a 33 membres d'un banc, però cap dels cooperadors necessaris hi són presents a la llista. I ha afegit una predicció: "El jutge ha begut oli". Ben cert, li dono tota la raó. Després d'escoltar les reflexions d'un ministre que s'atreveix a opinar sobre qui ha de ser imputat i qui no, entenc que queda clar perquè ho ha dit.
Després de veure com les famílies ja no estalvien, un fet que no s'havia recollit d'ençà que hi ha estadística, convé preguntar-nos novament sobre l'esdevenidor. L'espiral perversa en la que s'ha entrat té tota la pinta d'anar a més. Un dels motius és el proper augment d'impostos. En un any la despesa en béns de consum de les famílies ha disminuït un 9,8% i per tant una major reducció de la renda disponible tindrà un impacte sonor.
Fa unes setmanes vaig assenyalar la necessitat de repensar com podem assumir uns serveis sanitaris públics amb 1000 € de despesa sanitària per càpita en l'horitzó del 2014. Avui hi torno, l'economia empitjora a marxes forçades. Davant la possibilitat (certesa) que ho haguem de fer d'un dia per l'altre, millor que algú es posi a treballar ara mateix. Altrament recordeu que l'opció preferent és una altra, la desconnexió ens permetria augmentar la despesa a mig termini en un 35% i ens oblidaríem d'aquest maldecap.
És en aquest sentit que un ex-ministre ha donat l'argument definitiu, diu que aquesta "és la solució fàcil". En Quim Monzó ja ha corregut a fer una columna deliciosa a LV. Fem-li cas a l'ex-ministre i si és la solució fàcil adoptem-la, no ens hi pensem més.
PS Avidesa: f. [LC] Desig immoderat d’alguna cosa. Menjar, beure, amb avidesa. Res no pot satisfer la seva avidesa de diners.
PS. Semblaria que en Bru ha llegit l'article d'Skidelsky a FT d'avui. Extraordinari, ja sabeu que en sóc un seguidor fidel. Diu:
First,
we must convince ourselves that there is something called the good
life, and that money is simply a means to it. To say that my purpose in
life is to make more and more money is as insane as saying my purpose in
eating is to get fatter and fatter. But second, there are measures we
can take collectively to nudge us off the consumption treadmill.
Després proposa la renda bàsica, una qüestió sobre la que discrepo cordialment. Però llegiré el llibre sencer, i veure'm què diu exactament.
Quan una companyia farmacèutica té el rècord d'activitat delictiva en dues dècades, atenent al que ha pagat en sancions i cancel.lacions de judici, aleshores cal dir que el sistema ho permet. Vull dir, que en el cost-benefici del delicte, es demostra que hi ha hagut més benefici que cost, delinquir esdevé rendible. El problema no és només que algú cometi el delicte, sino que el sistema no expulsi aquests comportaments. El sistema jurídic, polític, econòmic i social permet que aquestes activitats es reprodueixin en el temps.
Hem sabut que la sanció de 3.000 milions de dòlars estan disposats a pagar-la sense problemes, aquesta quantitat representa tant sols un 11% de les vendes del medicament. El cost-benefici del delicte queda clar i curiosament el cost s'acosta al 10% de l'amnistia fiscal per als defraudadors, tema d'actualitat.
El més greu és com això ha afectat a la salut dels ciutadans i les notícies fan referència a suicidis, un fet conegut i altament preocupant també per aquí aprop. La notícia també emmascara un comportament continuat d'ocultació de dades d'efectes adversos en assaigs clínics relatius a un medicament per la diabetis. Dels 3.000 milions de sanció, n'hi ha 899 milions relatius a ocultació/falsificació de dades, un fet que ha conduit a trastorns cardiovasculars dels quals en sabem ben poc.
Entre l'any 1991 i el 2012, la quantia pagada per sancions per aquesta companyia assoleix la xifra de 7.500 milions de dòlars. Aquesta és una quantitat petita en comparació amb els danys produïts a la salut i la vida. Això succeeix de forma continuada quan hi ha governs febles que desconeixen el que significa l'interès general i una volta són capturats, miren cap una altra banda.
Ens cal observar als governs propers, no cal anar tant lluny, convé preguntar-nos què passa al nostre voltant i ara com ara veig massa gent distreta per un "drapeau" i una piloteta. Espero que sigui fugisser.
PS. Al mateix temps que una companyia assoleix la posició capdavantera en delictes, també pot aparèixer com la primera al ranking de reputació. Us deixo que penseu el que jo penso. Entenc que la reputació s'ha medit per la quantia i gravetat de les sancions, i aleshores el ranking és correcte. El que és impropi és que algú hi presti atenció a aquests disbarats.
PS. Què us sembla aquest cas?. Uns inspectors de EMA es presenten a un laboratori farmacèutic, obren un calaix i oh sorpresa! descobreixen més de 80.000 informes de farmacovigilància que s'havien oblidat d'enviar. Novament el cost-benefici d'informar de reaccions adverses als medicaments, es decanta per no informar.
PS. Malgrat els anys que han passat, el llibre sobre economia del delicte, editat per Gary Becker el 1974 segueix sent un recurs fonamental. S'imposa rellegir-lo.
A partir d'avui ja podem plorar de veritat, les llàgrimes artificials se'n van del finançament públic. Qui vulgui plorar artificialment s'ho haurà de pagar de la seva butxaca a partir de l'1 d'agost. Ha quedat clar?. Aquesta és la propera estació, la primera retallada del catàleg prestacions farmacèutiques públiques d'aquest segle.
Si fins ara s'afegien barreres financeres, taxa+copagament (que a Catalunya no ens estem de res) ara simplement és exclusió del catàleg. I jo crec que 450 milions són poca cosa, un 4% de retallada. Però quan un mira dins es troba amb sorpreses, observarà medicaments més o menys efectius que, o acabaran desplaçant-se cap a d'altres més cars encara inclosos, o que s'hauran de pagar. Per tant, no és un procés de finançament selectiu en funció del valor, és tant sols una retallada feta a les fosques, sense notari que en certifiqui el mètode de selecció i per tant altament sospitosa. Recordeu que el mes de gener passat ja vaig dir en aquest blog que s'estava preparant aquesta operació, i malgrat que la xifra de 6.000 milions em semblava desmesurada per massa, la de 450 milions també ho és, però per poc i arbitrari.
Hem perdut les proporcions. Serem capaços de finançar amb més de 300 milions unes concessionàries d'autopistes en fallida, amb unes autopistes sense cotxes i en canvi no som capaços de fer una selecció acurada dels medicaments separant els que no afegeixen valor i aquells que si que n'afegeixen i per aquests darrers cal aixecar barreres enlloc de posar-ne.
És bo saber que els homes amb vestits negres ja són entre nosaltres. Només cal que evitin que els governants segueixin prenent decisions equivocades i l'única manera és que perdin la sobirania, s'ho han guanyat a pols.
PS. Vull recordar que els que rescaten autopistes en fallida són els mateixos que no han admès el rescat de les autopistes catalanes i sabem que la seva concessió va caducar fa més de dues dècades. El motiu és que són catalanes, queda clar.
PS. Enlloc de plorar naturalment, fixeu-vos en els aspectes positius del moment que vivim. Tot plegat coincideix amb el dia on si avui es produís una votació per la independència un 51,1% s'hi afegiria (p.36). Recordeu que la despesa sanitària pot augmentar un 35% demà passat, després del referèndum, així ens oblidaríem de l'enrenou actual, ens desfariíem de la feixuga càrrega i ja desconnectats posaríem el comptador a zero que tanta falta ens fa.
PS. És lamentable que a l'estadística sanitària de l'OCDE de 2012, no posin les dades de 2010 com han fet la majoria de països. Apareixen les del 2009, fet altament sospitós. Algú sap per què? Jo ho imagino i segurament encerto.
Aquesta setmana el NEJM ens ofereix un article excepcional tot commemorant els 200 anys de la revista. El califico a la categoria "el millor dels millors", a l'estil APM. Es tracta d'una visió breu sobre com ha canviat la medicina i les malalties en els darrers dos segles mirant la revista. Evitaré fer-ne un resum, cal llegir-lo sencer i guardar-lo. Destacaré alguns paràgrafs com aquest:
Disease is always generated, experienced, defined, and ameliorated within a social world. Patients need notions of disease that explicate their suffering. Doctors need theories of etiology and pathophysiology that account for the burden of disease and inform therapeutic practice. Policymakers need realistic understandings of determinants of disease and medicine's impact in order to design systems that foster health. The history of disease offers crucial insights into the intersections of these interests and the ways they can inform medical practice and health policy.
I un podria pensar, però si això és elemental!. Doncs precisament, perquè ho és cal dir-ho novament i posar-ho en context. O aquest:
We must continue to adapt health systems and health policy as the burden of disease evolves. But we must also do more. Diseases can never be reduced to molecular pathways, mere technical problems requiring treatments or cures. Disease is a complex domain of human experience, involving explanation, expectation, and meaning. Doctors must acknowledge this complexity and formulate theories, practices, and systems that fully address the breadth and subtlety of disease.
És aquesta subtilesa de la malaltia la que ens ha de fer recordar que al darrera hi ha malalts, més enllà de mol·lècules.
PS. Comparteixo l'opinió d'en Quim Monzó a LV sobre la coca de llardons. I afegeixo que el problema es troba a la matèria primera. Afortunadament, cercant s'acaba trobant,, però sempre lluny de la corona metropolitana. El to de l'article magnífic, al més gran estil del més gran entre tots, Josep Pla. La seva vida de cada dia explicada aquí.
PS. Un gran moment emotiu al que no vaig poder assistir.
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible
Ara Mateix, de Miquel Martí i Pol
PS Els de FT han anat a Santa Pau, Rupit i Besalú i han quedat meravellats. Del paisatge, dels fesols, del pa amb tomaquet i dels Fogons de Can Llaudes.
A Singulars, el programa d'en Jaume Barberà hi va passar l'Emilio Lledó, catedràtic de filosofia. Avui toca veure'l, clar i contundent. Diu que només es rescata a qui està perdut.
Plató als Diàlegs: Com s'ha de viure?. Per a Lledó: l'educació en la llibertat, combatre el sectarisme i el fanatisme, aquesta és la resposta.
Sobre l'impacte de l'envelliment s'ha escrit molt. Des de visions catastrofistes a visions optimistes. El que ens convé és comprendre'l de forma dinàmica. Miro els Geneva Papers i trobo un informe de qualitat. S'ha escrit tant que trobar material fresc s'agraeix.
Al capítol 4 sobre l'efecte de la crisi econòmica hi trobo aquesta frase:
We must ask ourselves seriously how have developed economies arrived at this crisisin such a vulnerable situation that as a result of this sudden blow all four pillars of ourretirement systems have been painfully weakened by the crisis. We must not allowsuch vulnerability to happen again. As we celebrate the 25th anniversary of The GenevaAssociation’s Four Pillars Programme, we find ourselves looking into the future with concern. The constant theme for political and business decision-makers thinking aboutretirement systems should be that all of the four pillars must be reinforced, strengthened, rebuilt.
L'autor és pregunta com hem arribat fins aquí. I els quatre pilars als que fa referència són Seguretat Social, Estalvis, Assegurança i Ocupació. Enmig del capítol hi ha un quadre que explica com el 80% dels ingressos del jubilat mitjà provenen del sector públic, el nivell més alt junt amb Polònia.
Tot d'una això em fa pensar que la gran tensió que s'aproxima és a la Tresoreria de la Seguretat Social, que s'està assecant a marxes forçades. A la crisi econòmica, financera, i del deute sobirà s'hi afegirà la de la Seguretat Social. Aquesta darrera té uns efectes més rellevants del que poguem imaginar i em preocupa.
Faig un cop d'ull ràpid a les dades de la Central de Balanços 2010. El temps passa volant i potser no recordeu on éreu i què feieu aleshores. Però bé, ara ja les podeu consultar..
Miro què passa amb la farmàcia hospitalària de dispensació ambulatòria i observo un creixement del 3,65%, arribem així als 654 milions.(p.102). Destaco aquesta dada perquè quan apareix a la premsa que la despesa farmacèutica baixa, no acostuma a sortir aquesta informació que contradiu la tendència. Recordem que la despesa farmacèutica ambulatòria general va baixar un 7,8%
La despesa de personal que menys creix és la del personal de direcció, 0,10%. El personal assistencial segueix augmentant en quantitat, un 3,03% (un any amb 4 hospitals nous, i un 5% de reducció a les retribucions). La productivitat assistencial s'estanca, i fins i tot retrocedeix lleguerament (p.47) -tot i sabent que cal millorar la forma com es mesura.
El resultat de l'exercici mostra 175 milions de pèrdues, molt superior al de l'any anterior que van ser només 30 milions. El motiu es detalla a la p.31. Recordeu que el 2011, el dèficit total va ser de 850 milions.
Aquesta és la situació de la xarxa d'hospitals d'aguts finançada públicament. Millor dit, era al 2010, el temps passa volant.
PS. Recordeu que l'any 2010 hi havia un desgavell pressupostari total. Vaig explicar-ho en aquesta entrada del blog, la més exitosa en visites. Aquell any, els hospitals concertats autèntics només haurien tingut pèrdues per import 9 milions, dels 175 que hi va haver en total.
PS. El cost de seguir sent espanyols a Catalunya, a LV.
PS. La Montserrat Nebrera s'ha afegit als que ens volem donar de baixa i ho explica aquí. I cada dia som més els que busquem l'oficina i els impresos. Si la trobeu, aviseu-nos si us plau.
L'arbitratge és una activitat econòmica prou coneguda als mercats financers. Tracta d'explotar diferències de preu en un actiu, i en el fons es basa en: comprar barat i vendre car, això és tot.
Ara bé què passa quan els governs europeus decideixen crear un "mercat d'arbitratge" per import 5.000 milions d'euros?. Doncs que apareixen traficants, en el sentit literal del terma. Tracten d'aprofitar una oportunitat que per ara és legal però no legítima, al meu entendre. I això fa anys i anys que dura. Una activitat d'alt valor afegit!. Dic que els polítics creen el mercat en la mesura que defensen un mercat únic europeu de medicaments, i una regulació de preus governamental. Un disbarat descomunal.
Ja fa molts anys em vaig posicionar en contra el comerç paral.lel, vaig escriure sobre la qüestió al Boletín ICE (que no el veig disponible a la xarxa). Ara en un especial a FT podeu revisar-ho de bell nou i veure'n les propostes.
El problema creix i la responsabilitat d'haver creat una xarxa d'aquest tipus és dels polítics europeus. Quin és el valor que creen els arbitratgistes? Des del meu punt de vista i en aquest cas, cap. Només fan que posar en evidència que el mercat farmacèutic no és un "mercat" i encara menys únic. Quin és el valor que destrueixen? Molt, en la mesura que acceptem el criteri de discriminació de preus en funció de la renda de diferents països, ells tracten d'aprofitar-se'n.
I ara FT ens explica que tothom ja vol sucar-ne. Que molts farmacèutics europeus ja han començat a dedicar-se al comerç entre països, ja no és només una qüestió de majoristes.
On anirem a parar? Que algú ho aturi, ho vaig demanar fa 15 anys!
generoso Fondo Español de Evaluación de Impacto (SIEF). El SIEF, establecido en 2007 con una donación de US$14,9 millones de España, y ampliado gracias a una donación de US$2,1 millones del Departamento de Desarrollo Internacional (DfID) del Reino Unido, es el fondo fiduciario más cuantioso centrado en la evaluación de impacto establecido hasta ahora en el seno del Banco Mundial. Su principal objetivo es ampliar la base documental sobre lo que funciona para mejorar los resultados en el terreno de la salud, la educación y la protección social, y así informar las políticas de desarrollo.
Les paraules precedents són al principi del llibre La evaluación de impacto en la práctica. Per un moment trobo inversemblant la incapacitat d'avaluar els serveis de salut d'aquí i en canvi destinar aquestes quanties a fer-ho fora i on cap investigador del país hi participi. Sóc incapaç de trobar altres països que facin coses similars.
Des de Monitor, el regulador sanitari britànic dels Foundation Trusts ens arriba aquest informe que ha produit un equip encapçalat per Frontier Economics. El tema de la integració assistencial ocupa i preocupa. I encara que fa molts dies que això és així, ara el que cal és veure què funciona, què facilita que funcioni millor i què ho impedeix. A totes aquestes qüestions s'enfoca el document. És una revisió i prou, no cal que hi dipositeu més expectatives. Les referències bibliogràfiques són per guardar i tenir en compte. Malauradament no hi ha cites a experiències properes encara que n'hi ha de molt exitoses. Confirmo el que vaig dir fa mesos, sota el paraigua de la integració assistencial hi ha moltes perspectives diferents.
De Joan Miró. Naltros ja fa temps que l'ajudem, però ni aixina se n'ha sortit. La línia de crèdit de diumenge passat equival a 6 anys de dèficit fiscal a fons perdut, del 2003 al 2009.
En la mesura que ens cal revisar a què es dediquen els nostres impostos i què en treiem a canvi, avui podem fer una proposta de retallada que no escapçarà la salut ni els serveis.
Cal que ens preguntem què en vam treure a canvi els catalans l'any 2010 de pagar una quota de més de 4 milions d'euros a l'OMS. Vull assenyalar que no tenim seient a l'assemblea i que la seva aportació és una oficina que des del 1999 hi ha a Barcelona que destaca pel desconeixement general de la seva existència. Deixo de banda els collaborating centres, que són una altra cosa i si hi ha altres qüestions que en treiem a canvi les desconec. Per altra banda l'objectiu de publicar dades comparades dels sistemes de salut on aparegui Catalunya s'ha incomplert i per tant ja no cal esperar a que es publiquin.
Doncs bé, mentre restem pendents de la desconnexió i per tant fins el dia que la OMS es vegi obligada a donar-nos un seient, crec que podem estalviar-nos 4 milions, perquè per ara amb els nostres impostos estem pagant la quota dues vegades. Per tant ens donem de baixa sense cap dificultat i sense repercusions.
PS. Nota posterior. L'any 2011 es va reduir a 2,2 milions, (p.35) i tant de bo que al pressupost del 2012 no hi hagi la quota OMS, però no ho he sabut trobar. Em temo que a data d'avui podem estalviar-nos més de dos milions, a què esperem?
PS. Aquí trobareu més motius per donar-nos de baixa de l'OMS.
PS. Sobre el rescat. L'article foraster que més m'ha interessat és a la contraportada del WSJ. Aquesta és la qüestió:
But simply by asking for external assistance, Spain has admitted it
has lost market access. For many months, domestic banks and institutions
have been pretty much the only buyers of its sovereign bonds. Last
week's downgrades of Spanish government debt will have further hit
appetite for the bonds. If the banks use the euro-zone bailout cash to
increase their exposure to sovereign bonds, doubts over their solvency
might soon re-emerge. That would put the banking system back where it
started—still reliant on the European Central Bank for funding and under
pressure to deleverage.
Madrid's fear has been that the moment it seeks assistance for its
banks, its own debt will be stigmatized. If this happens, a much bigger
bailout will be needed to cover the government's own funding needs.
PS. Consulteu una forma acurada de mesurar l'eficiència dels metges aquí.
PS. El país veí ens deu 2.658 milions €. Aquest és un cost addicional de ser català i tenir uns veïns morosos.L'incompliment de la llei és habitual.Ningú no és jutjat, ni imputat, ni inhabilitat per fer-ho.Mentre seguim pagant impostos, ells seguiran incomplint la llei.
PS. FT com l'asfixia premeditada ens porta a la independència:
Another
reason is that Catalonia transfers, by its own estimates, 8-9 per cent
of its annual gross domestic product, or roughly €17bn a year, to poorer
regions of Spain such as Andalusia – a much greater share of wealth
than is conceded by Germany’s richer regions, for example, to other
parts of the country. “With 9 per cent we are condemned to ruin,” says
Pujol
En Victor Mallet, periodista de FT, acaba omplint una pàgina d'entrevista justificant la independència de Catalunya. Precisament ell que s'ha mostrat tantes vegades contrari... Alguna cosa està succeïnt i cal estar alerta. L'entrevista apareix el mateix dia del rescat i no ha de passar per alt.
Avui convé llegir l'entrada del blog de Health Affairs, Your Genome Belongs To You . En alguna ocasió anterior ja he parlat sobre la propietat de la informació genètica, i avui ells posen l'èmfasi precisament en el mateix. Es tracta d'un tema fosc en el marc regulatori actual i molts polítics volen passar-hi de puntetes. Caldria aprofitar el moment per revisar les implicacions que té per aquí aprop.
PS. Ben mirat, amb el bon dia que fa potser és millor gaudir-ne fent esport. La decisió ja està presa. La lectura pot esperar per un altre moment. M'en vaig.
El llarg viatge de la crisi econòmica, financera, social i de valors té la propera parada a una estació anomenada "Rescat". Finalment s'ha acceptat que el forat financer de la banca no pot ser cobert amb deute públic intern i caldrà ajuda des de fora. A data d'avui sorprén quan dic que ja ens rescaten malgrat que encara que no sabem la quantia. La informació que circula per aquí s'ha treballat acuradament per tal d'introduir la necessària dosi de confusió. Miro FT i en especial el seu Brussels blog i m'informa de molts detalls.
Finalment hem arribat a l'estació, i ara molts s'han empassar les seves pròpies paraules. És massa tard, i s'ha fet massa malament. La cura serà més feixuga i lenta.
La pregunta del moment és: quina serà la propera estació?. Doncs bé, jo no sé quin serà el futur i encara menys al sector salut. El que si podem saber és què passa a un país rescatat com Grècia, que ja duen dos rescats i es pot preparar un tercer. És ben cert que es tracta d'un país totalment diferent, però veig a WSJ com els farmacèutics ja no donen medicines a la població si no paguen en efectiu, el sistema públic els deu 762 milions € (82 euros per càpita) i per tant si el ciutadà no paga, aleshores no hi ha medicament. Hi ha quatre farmàcies que el sistema públic ha assenyalat com servei d'emergència per als 9,2 milions de ciutadans , i hi ha milers de ciutadans fent cua. La situació és crítica.
Aquesta emergència sanitària té lloc en un país de l'UE, país proper i de l'OCDE. Ningú no hauria pogut imaginar una cosa semblant fa cinc anys quan va començar la crisi. Molts pensen que tot plegat pot empitjorar perquè les bases per canviar la tendència encara s'han de posar. Mentrestant el ministre de salut ha demanat calma a la població. Per aquí aprop no ha sortit la ministra a fer el mateix, però enlloc d'obligar a pagar als ciutadans, els farmacèutics valencians fan vaga, digue-m'ho millor han tancat la paradeta, lock-out ,perquè els deuen 480 milions € (94 euros per càpita).
I jo que deia abans que Grècia era un país totalment diferent... resulta que si només prenem la dada del deute farmacèutic per càpita, la situació és pitjor.
