L'article 1

Fa dies que dura l'enrenou britànic entorn el primer article de la nova llei de salut. La qüestió s'ho mereix perquè es tracta de formalitzar un canvi fonamental en la percepció ciutadana. Resum:

In the past, the Secretary of State, or health authorities to which he delegated his functions, have provided hospital or other services directly. But that is no longer the case. The Department of Health is not a provider of NHS services – it has neither the staff nor facilities to make NHS services directly available to the public. The proposed new arrangements set out more clearly where responsibility should lie, rather than relying on a system of delegation. Under the Bill, the function of arranging the provision of NHS services (i.e. commissioning) is given directly to the NHS Commissioning Board (“the Board”) and clinical commissioning groups. Secretary of State’s role is to set objectives for the NHS and to ensure that functions conferred on bodies lower down the system are being carried out effectively so as to meet those objectives. If Secretary of State were to retain those powers in parallel, it would enable him to cut across the Board and clinical commissioning groups, undermining the mandate and the stability of the system and opening the door to political micromanagement.

De fet es tracta de traslladar a les lleis el que ja és una pràctica amb a els Primary Care Trusts. Fa mesos que estan encallats aquí i l'Allison Pollock ahir a The guardian hi tornava a donar voltes sobre el tema.

Reports of drastic cuts to NHS frontline services lie behind the extreme urgency with which the government is pushing its changes. Cuts on the scale envisaged are only possible if the duties laid on government by parliament are abolished.

La discusió que tenen és rellevant, però es troben en un moment delicat. Han de retallar despesa i tenen una llei per debatre al parlament. Veurem si tots dues qüestions són compatibles i se'n surten.

Desmemòria

Escolto a la ràdio comentaris sobre la situació sanitària. Observo amb sorpresa que la percepció selectiva acompanyada de memòria selectiva fa oblidar on som i per què estem vivint aquest convuls moment. Diuen, la crisi de la sanitat és una crisi d'èxit, mentre que la crisi financera és una crisi de fracàs. Aquesta afirmació ajuda a confondre a la ciutadania. Si hem arribat en aquesta situació de dificultats financeres a la sanitat és justament perquè s'ha estirat més el braç que la màniga. I això no és un èxit sino un fracàs descomunal pel qual algú n'hauria de respondre en una democràcia sòlida. Els governants van gastar un pressupost que no tenien i els ciutadans ho han de saber, especialment quan sembla ara que aquells dies no hi eren al govern i que no va passar res de res. Em sorpren que es vulgui passar de llarg d'això, a no ser que es vulgui fer bugada per a les properes eleccions. Atribuir l'augment de despesa a l'allargament de l'esperança de vida i la innovació tecnològica ho trobo interessat en aquest just moment. En Bob Evans deia que sempre es busquen justificacions en elements suposadament fora de control per així esquivar les responsabilitats.Quina afrimació més encertada, amb els anys que han passat i segueix més vigent que mai!

PS. Podeu consultar les dades per a refrescar la memòria en entrades anteriors d'aquest blog, per exemple la de la sindicatura de comptes , pedra paper i tisora o l'entrada líder del blog: El gran engany.

PS. Interpretació colossal. Eulàlia Vilarrasau et al. al Romea: Qui te por de la Virgínia Woolf?

PS. Magistral. Robert Skidelsky a La Vanguardia.

Quan la informació fa nosa

WILLINGNESS-TO-PAY FOR PREDICTIVE TESTS WITH NO IMMEDIATE TREATMENT IMPLICATIONS: A SURVEY OF US RESIDENTS

Imagineu que us pregunten si voleu saber si teniu una malaltia i que encara que us ho confirmin no es podrà fer res perquè no hi ha tractament possible. Val la pena la informació? Fa nosa o afegeix qualque cosa? Això és el que han preguntat uns investigadors nordamericans i arriben a la conclusió que:

The results suggest that most people prefer to take predictive tests even in the absence of direct treatment consequences – and that they are willing to pay reasonably large amounts for the opportunity. The results hold across multiple diseases, whether or not the test is perfectly accurate, and for different ex ante probabilities regarding the risk of developing the disease in the future.

Aquesta resposta era segurament previsible. Però alhora em confirma que s'han begut l'enteniment. Resulta que quan llegiu els detalls, encara que saben que la informació no permetrà un tractament, els enquestats diuen que majoritàriament aniran a buscar una segona opinió i anar a un altre especialista. És a dir, generarà més despesa.
Allà va malament, i aquí segurament podria anar pitjor, perquè pot entrar dins la cartera de prestacions sense que la gent se n'adoni i es finançarà públicament i al final hi haurà retallades però encara se seguiran fent més proves diagnòstiques que no afegeixen valor. I el més greu, a més a més que la informació farà nosa encara generará més cost de serveis innecessaris.
És en aquest moment quan ha d'aparèixer un regulador i ha de dir clarament allò que és efectiu i allò que no ho és a la població. Al final sabem que tothom és lliure de decidir què fa amb els seus diners, però els ciutadans han de tenir informació independent i fonamentada. Des del meu punt de vista, la suposada reducció d'incertesa creant més incertesa, i sabent-ho per endavant, la trobo malaltissa.

Embolicar els doblers (2)

Medicare’s Bundled Payment Pilot For Acute And Postacute Care: Analysis And Recommendations On Where To Begin

El pagament per episodi de malaltia és una tendència imparable, del moment i del futur. Si volem més coordinació, ho necessitem. Ara bé, mentrestant sorgeixen els "bundled payments", que no arriben a ser episodis però volen acostar-s'hi. L'article de HA esdevé una referència clau per entendre el moment als USA. Destaco:

Payment bundling has the potential to reduce costs without compromising outcomes. The entity receiving the bundled payment earns a higher margin if a patient is discharged to the community earlier, but it also bears the financial risk of both a readmission and the cost of all postacute care. This arrangement produces a strong incentive for the recipient of the bundled payment to coordinate care across settings and not to discharge patients too early.

Els autors suggereixen que alhora caldria combinar "bundled payment" amb "pay for performance", i això ja és per nota. Mentrestant per aquí som a les antípodes.

Preguntar allò que no se sap

The Evidence Base for Integrated Care slidepack

Quan un govern no sap com afrontar un problema el millor que pot fer és preguntar. Això és el que ha fet el Departament de Salut britànic a la Kings Fund i al Nuffield Trust. El projecte encomanat ha de donar resposta a com estruturar l'atenció integrada en el futur per al NHS. Ho seguirem amb atenció, mentrestant tenim aquesta presentació.
Un exemple també interessant a seguir és el projecte de High Value Care project. Però aquest no tindrà un impacte governamental equivalent, però metodològicament promet.

La magnitud de la tragèdia

Fa dues dècades en Quim Monzó escrivia una novel.la amb aquest títol. Ara diu que no escriu novel.la i ens ofereix op-eds suggerents a La Vanguardia com el diumenge passat. Llegiu-lo, ja cal que ens anem preparant per a la premsa robot. La Carme Rigalt ahir també deia que no escriu novel.la, només articles d'una pàgina i mitja. Això no és equivalent a retallades. Escriure un bon article és complicat.
Del que us vull parlar és precisament de la magnitud de la recessió econòmica i en aquest sentit les entrades al blog Nada es Gratis són claus per entendre millor el que està passant. La pregunta és:¿Está justificada la desconfianza de las extranjeros en la banca española?
Destaco la conclusió:

Llevamos cuatro años en un círculo vicioso dónde las entidades financieras ocultan pérdidas, los inversores les prestan cada vez más caro, el crédito se encarece y su disponibilidad se reduce y la economía crece menos. Las perspectivas son peores y los inversores desconfían de nosotros. Ese círculo vicioso se podría romper si hay valentía por parte del Banco de España y del Gobierno.

La xifra de pèrdua en el mercat immobiliari que no es vol reconèixer és de 150 mil milions d'euros. Això vol dir que cal reconèixer que som un 17% més pobres i anotar-ho a la comptabilitat (considerant una hipòtesi implausible que ho imputem tot a tots i a la renda disponible d'un any, cosa totalment inacurada), estimacions més fines ho situen en el 7% del PIB. Ho sap tothom que ho vulgui saber i mentrestant massa gent mira cap un altre costat.
La Maria Reig a Singulars va dir una obvietat que tots sabem menys uns quants, o potser encara molts, que es pensen que els diners plouen del cel i indueixen al delicte als polítics per tal que incompleixin el pressupost. "El sector públic  no tindrà més diners sino augmenta l'activitat econòmica privada, i mentrestant només pot fer que aprimar-se". La sanitat pública estarà sotmesa a retallades encara més grans. La caixa és buida i no s'omple. És elemental, molta gent no ho vol sentir i el penya-segat es cada dia més aprop.

PS. A PNAS trobareu un article sobre risc sistèmic i el dilema del regulador.

La mesura del benestar

How's life? Measuring well-being

Hem passat tants anys parlant que el PIB no ho recull tot i ara que surt una alternativa li dediquem poca atenció. Ha estat novament l'OCDE qui ha fet l'esforç per a 34 països per tal de determinar el benestar relatiu de la població. Ho trobareu a: How's life? Measuring well-being. De les moltes dimensions, adjunto la relativa a salut aquí sota. La satisfacció amb la vida estaria al 6,2 mentre que a l'OCDE es troba al 6,7 i quan mires algunes dimensions en particular hi ha sorpreses preocupants. Resulta que quan disposàvem només del PIB resultava fàcil pensar unidimensionalment i en canvi quan n'hi ha moltes cal posar un pes a cadascuna, i això depèn de les preferències individuals. Per tant només hi ha una opció possible, fer servir l'eina interactiva i que cadascú es calculi el seu benestar relatiu (l'agregació de preferències és tasca complicada).

Most OECD countries have enjoyed large gains in life expectancy over the past decades, thanks to improvements in living conditions, public health interventions and progress in medical care. In 2008, life expectancy at birth in Spain stood at 81.2 years, two years above the OECD average of 79 years.
Higher life expectancy is generally associated with higher healthcare spending per person, although many other factors have an impact on life expectancy (such as living standards, lifestyles, education and environmental factors). Total health spending accounted for 9.0% of GDP in Spain in 2008, which is equal to the average of OECD countries. In 2008, health spending as a share of GDP was the highest in the United States (which spent 16.0% of its GDP on health), followed by France (11.2%), Switzerland (10.7%), and Germany and Austria (both 10.5%). Spain ranks below the OECD average in terms of health spending per person, with spending of 2,902 USD in 2008, compared with an OECD average of 3,060 USD. Between 2000 and 2008, health spending per person in Spain increased, in real terms, by 4.7 % per year on average, a growth rate higher than the average in OECD countries (4.2%).
Throughout the OECD, tobacco consumption and excessive weight gain remain two important risk factors for many chronic diseases.
Spain has achieved progress in reducing tobacco consumption, with current rates of daily smokers among adults standing at 26.4% in 2006, down from 41% in 1985. However, smoking rates in Spain still remain higher than the OECD average of 23.3% in 2008. Sweden, the United States and Australia provide examples of countries that have achieved remarkable success in reducing tobacco consumption, with current smoking rates among adults below 17%.
Adult obesity rates in Spain are higher than the OECD average, but child rates are amongst the highest in the OECD. Two out of 3 men are overweight and 1 in 6 people are obese in Spain. One in 3 children aged 13 to 14 are overweight. The proportion of adults who are overweight is projected by the OECD to rise a further 10% during the next 10 years. Obesity’s growing prevalence foreshadows increases in the occurrence of health problems (such as diabetes, cardiovascular diseases and asthma), and higher health care costs in the future.
When asked, "How is your health in general?", 70% of people in Spain reported to be in good health, close to the OECD average of 69%. Despite the subjective nature of this question, the answers have been found to be a good predictor of people’s future health care use.

PS. Per aquells que associen desigualtat social amb menys satisfacció en la vida, els convé veure aquest post i el seu argument trontollarà una mica més.

Copagament reciclable

A Catalunya es van reciclar 713 tones de medicaments el 2010, 94,2 kilos per mil habitants. El creixement en el nombre de medicaments recollits, és superior al creixement en medicaments dispensats.
I la pregunta és, quin percentatge d'aquests medicaments no estaven caducats? Doncs segons un estudi disponible, dues terceres parts no estaven caducats, i d'aquests el 48% estaven per obrir. Això vol dir que un 31% del medicament que es recicla ni s'ha obert tant sols, ni està caducat.
Catalunya ocupa una posició destacada al ranking de reciclatge, els segons. Crec que ja va sent hora que algú s'ho miri tot plegat. Algú s'ha imaginat un copagament reciclable per a una tercera part dels medicaments dispensats?

A l'altra banda de l'atlàntic

La discussió sobre si el disease management aporta valor o no ve de lluny. I en general cal dir que és un tema foraster i controvertit. Ara veig a The Atlantic un article suggerent on aprenc de l'existència d'una empresa que diu ho ha fet exitosament, CareMore (i que acaba de ser comprada per l'asseguradora Wellpoint). Destaco:

One of CareMore’s critical insights was the application of an old systems-management principle first developed at Bell Labs in the 1930s and refined by the management guru W. Edwards Deming in the 1950s: you can fix a problem at step one for $1, or fix it at step 10 for $30. The American health-care system is repair-centric, not prevention-centric. We wait for train wrecks and then clean up the damage. What would happen if we prevented the train wrecks in the first place? The doctors at CareMore decided to find out.

El context per entendre l'article però el trobareu a HA.

En terra ocupada

La situació del sistema de salut a Palestina és delicada des de fa temps. Fa 44 anys que és terra en conflicte i per ara no s'en surten. Les notícies que ens arriben són sempre relatives a la política i successos, però n'hi ha poques de com l'educació i la salut s'han convertit en moneda de canvi. Aquesta carta que ha publicat el Lancet i que adjunto sencera avui ho explica prou bé. Més enllà d'organitzacions com Physicians for Human Rights, n'hi ha un altre d'exemplar Healing across the divides, metges voluntaris que dediquen part del seu temps a projectes humanitaris en terra ocupada. Si voleu conèixer de primera mà el que succeeix són molt interessants els relats després de cada viatge.

The Lancet, Volume 378, Issue 9800, Page 1375, 15 October 2011

Health care and the Palestinian bid for statehood
Ruchama Marton

Everything one can say about the health-care system in Palestine was summed up by the physician and political leader Haidar Abdel-Shafi in the wake of the Oslo Agreement in September, 1993. He said: “We cannot take care of health and education as long as we live under occupation”. On Sept 13, 1993, I happened to be in Gaza city. A taxi driver told me: “My expectations from the Agreement are very few. I would like to have a better health care system, better education for my children and much better roads in the Gaza Strip”. Maybe he didn't ask for too much, but these things were impossible to achieve because of the reallocation of responsibility between the State of Israel and the newborn Palestinian Authority, which took place without a parallel redistribution of power. The costly responsibility for civil needs such as health care and education was shifted to the Palestinians. Yet Israel maintained full power over the borders, movement on the roads, access to water, access to health services, taxes, and the import and export of goods. The Palestinians could not even guarantee their health teams and patients free movement to medical centres, hospitals, and clinics. This new form of occupation was actually worse, since the new “balance” saddled the Palestinians with material costs while providing them with only the illusion of power. Coming back to Tel Aviv in 1993, Neve Gordon and I urgently wrote an 11-point document demanding two main things from Israel: (1) immediate concern by the Israeli medical institutions for the welfare of individual patients until an adequate Palestinian service had been developed, and (2) cooperation between Israel and the Palestinian Authority in the development of an independent medical and health infrastructure. Both sides and the negotiators practically ignored our proposal. The reason I'm mentioning this sad history is that now, as the Palestinian Authority waits to hear whether the UN Security Council will back its bid for full membership, the situation is much the same. Israel has used health and medicine as an instrument of control and oppression of the Palestinian people and leadership in the occupied Palestinian territory throughout the years since 1967. We at Physicians for Human Rights—Israel conceive this situation as a disease for which the cure is the total removal of control by Israel over the Palestinians. There is no way that a future Palestinian state, if there ever is one, can handle the health-care system (or any other socioeconomic system) if the Israeli occupation and control continues. Haider could see it much before most people could. This is why he refused to take part in the negotiations after Madrid and even more so after the White House hand-shaking in September, 1993. Maybe now leaders will see it too. The Israeli policy makers have the inherent obligation of mending all the wrongs inflicted by them during the 44 years of occupation. This is the way the heavy responsibility of building a health-care system will be borne by those who have the power to do it.

PS. Al BMJ hi surt Catalonia i s'oblida d'explicar el perquè de tot plegat.

PS. Ressenya de novel.la sobre les farmacèutiques al Lancet : Pharma in the jungle. Té tota la pinta que pot acabar en una pel.lícula.

PS. Arnold Relman explica els reptes del sistema sanitari americà a New York Review of Books, magistral com sempre.

PS. Feu un cop d'ull a PillEconomics

La infinita estupidesa

Si Einstein deia que hi havia dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana, ara cal afegir-hi una tercera, l'estupidesa de la política sanitària espanyola del moment. Einstein fins i tot dubtava que l'univers fora infinit. Ara, després de l'aprovació de nous medicaments sense pressupost, ja podem confirmar que el cas de la política sanitària no té remei. Un estat de dret que acabava de reformar la constitució sense cap referèndum i que deia que s'havia de posar límits a la despesa pública, just la setmana següent ja se saltava el criteri, tot acceptant noves prestacions sense assenyalar quines es deixaven de pagar. I el que és pitjor, aprovava un medicament que altres països  han posat en dubte la seva efectivitat i per això han deixat en suspens la seva aplicació.
I la cosa va a més. Mentre a Catalunya hi ha retallades de tota mena, el dimarts el ministeri es va tornar a despatxar a gust amb una nota de premsa on aprovava encara més medicaments sense pressupost. I no estem parlant de qüestions menors, em refereixo per exemple a un tema complicat com és l'Hepatitis C. Afecció crònica amb seqüel.les molt greus i costoses que pot afectar al 1,5-2% de la població. Mireu per exemple el cas extrem de prevalença a la població encarcerada a Catalunya, 21% (!).
Aquí ho introduim sense avaluar-ne el cost-efectivitat, cap problema, ens creiem rics!. Al NICE  mentrestant es prenen temps i ho revisen. Totes aquestes actituds em confirmen que aquí encara no ha arribat la crisi i ens trobarem tot d'una amb la catàstrofe.

PS. Si busqueu l'acta de la comissió de preus, no la trobareu (per ara). El ministeri a més encara no ha entès que si s'aprova el preu no significa que sigui finançat i la pífia en la seva nota de premsa.

PS. Tancament de la nota de premsa, (evito comentaris, simplement constatació de l'estupidesa infinita adobada amb cinisme):

La aprobación de estos medicamentos es un ejemplo de la política del Ministerio de Sanidad para reforzar la eficiencia de la prestación farmacéutica, generando ahorros en los presupuestos de las Comunidades Autónomas pero sin dañar la calidad de la prestación al incorporar al sistema público todas aquellas innovaciones terapéuticas que aportan ventajas sustanciales para los pacientes.

PS. No us penseu que el boceprevir és l'únic que es va aprovar, quan llegiu veureu que el fingolimod i el belilumab van passar sense problemes. Altres països abans ho han avaluat i per exemple el NICE ha desaconsellat la seva inclusió al NHS, ho vaig explicar en aquest blog fa unes setmanes (a, b). I encara més, i més fort, dabigatran per indicació de prevenció d'ictus (i jo em pregunto per què la nota de premsa mostra ara una extensió d'indicacions que va fer l'agència AEMPS el passat abril? i com és que el NICE encara ho està revisant i aquí tirem pel dret?)

PS. DCVB. Estupidesa, qualitat d'estúpid  :Propi de gran curtor d'enteniment.

La tricotomía de la política sanitària

Tres qüestions ocupen la política sanitària de les darreres dècades: privatització, copagament i llistes d'espera. M'he preguntat repetidament si hi ha vida intel.ligent més enllà d'aquesta tricotomia. Jo sempre he cregut que si, però si observo la realitat que m'envolta he de confirmar que vaig errat. Els polítics en campanya electoral o sense parlen d'aquests tres temes, això els posa a cent, a uns i altres.
I més enllà dels polítics la tricotomia s'encomana. El contagi arriba a entitats professionals, associacions patronals i lobbys diversos.
Ahir mirava un informe que acaba de sortir i que a la premsa s'ha reflectit novament el de sempre, la tricotomia. Però sortosament aquest cas és diferent. Veig que la gent té poques ganes de llegir, cosa que ja sabem també. L'informe diu moltes altres coses unes més interessants que altres, el que passa és que el periodista-becari ha volgut reproduir el mantra i això és el que arriba a la població.
Tot i així, penso que l'informe passa de puntetes sobre el tema crucial que és la propietat dels centres i el seu impacte en l'eficiència. Encara ens cal analitzar millor com hem arribat a aconseguir que el sector concertat a Catalunya sigui ara el 38% quan era exactament la proporció inversa fa ben pocs anys. I el més important, quin és l'impacte en l'eficiència fruit de diferents formes de govern de l'empresa. Cal aprofundir més.

PS. Resten poques setmanes per al congrés ISPOR a Madrid, per si encara no us heu decidit, feu una ullada al programa 

Estratificant a tot drap

An audience with Paul Brown

Malgrat sentim parlar molt de medicina personalitzada, no havia passat res destacable a nivell regulatori des del 1998 que es va aprovar el trastuzumab amb la prova diagnòstica per detectar el HER-2 positiu en cancer de mama.
En diuen medicina personalitzada, encara que convindria parlar de medicina estratificada. I amb això em refereixo als medicaments que per a la seva administració van acompanyats de biomarcadors d'abast genètic i que quan se sotmeten a aprovació es fa conjuntament.
La novetat d'ara és que la FDA va aprovar el passat agost, el vemurafenib i el crizotinib amb els seus kits diagnòstics corresponents. La gran quantitat de medicaments en fase II i III en marxa per part d'una sola companyia com Roche (25), ja ens indica que la cosa va per aquí. Per ara els reguladors no tenen establert el procés per avaluar-ho, van a les palpentes. Ho saben tots, el regulador i els regulats, i jo ho he repetit diverses vegades. Algú se n'adona d'això? O com sempre arribarem tard i malament a afrontar la qüestió?.

Allò que és essencial

Essential Health Benefits: Balancing Coverage and Cost

Com que no sabem quin dia ens posarem malalts ni quan costarà, ens convé estar assegurats. I quan disposem d'assegurança convé saber quines prestacions estan cobertes. Determinar què cal incorporar a una catàleg de prestacions és una feina feixuga si es vol fer bé, és a dir avaluant-ne el cost-efectivitat. Massa sovint al sector públic s'acaba definint la cartera de prestacions per exclusió, allò que no està cobert.
Recentment l'IOM acaba de publicar un informe interessant sobre la qüestió. Per exemple, diu això:

The criteria used for medically necessary services or services that conform to medical necessity are medical services that are (1) clinically appropriate for the individual patient, (2) based on the best scientific evidence, taking into account the available hierarchy of medical evidence, and (3) likely to produce incremental health benefits relative to the next best alternative that justify any added cost.

Aviat queda dit. El més difícil és dur-ho a la pràctica. En aquest sentit, els detalls, que són el més important, resten per definir. El mateix que passa aquí aprop.