An audience with Paul Brown
Malgrat sentim parlar molt de medicina personalitzada, no havia passat res destacable a nivell regulatori des del 1998 que es va aprovar el trastuzumab amb la prova diagnòstica per detectar el HER-2 positiu en cancer de mama.
En diuen medicina personalitzada, encara que convindria parlar de medicina estratificada. I amb això em refereixo als medicaments que per a la seva administració van acompanyats de biomarcadors d'abast genètic i que quan se sotmeten a aprovació es fa conjuntament.
La novetat d'ara és que la FDA va aprovar el passat agost, el vemurafenib i el crizotinib amb els seus kits diagnòstics corresponents. La gran quantitat de medicaments en fase II i III en marxa per part d'una sola companyia com Roche (25), ja ens indica que la cosa va per aquí. Per ara els reguladors no tenen establert el procés per avaluar-ho, van a les palpentes. Ho saben tots, el regulador i els regulats, i jo ho he repetit diverses vegades. Algú se n'adona d'això? O com sempre arribarem tard i malament a afrontar la qüestió?.
10 d’octubre 2011
09 d’octubre 2011
Allò que és essencial
Essential Health Benefits: Balancing Coverage and Cost
Com que no sabem quin dia ens posarem malalts ni quan costarà, ens convé estar assegurats. I quan disposem d'assegurança convé saber quines prestacions estan cobertes. Determinar què cal incorporar a una catàleg de prestacions és una feina feixuga si es vol fer bé, és a dir avaluant-ne el cost-efectivitat. Massa sovint al sector públic s'acaba definint la cartera de prestacions per exclusió, allò que no està cobert.
Recentment l'IOM acaba de publicar un informe interessant sobre la qüestió. Per exemple, diu això:
Com que no sabem quin dia ens posarem malalts ni quan costarà, ens convé estar assegurats. I quan disposem d'assegurança convé saber quines prestacions estan cobertes. Determinar què cal incorporar a una catàleg de prestacions és una feina feixuga si es vol fer bé, és a dir avaluant-ne el cost-efectivitat. Massa sovint al sector públic s'acaba definint la cartera de prestacions per exclusió, allò que no està cobert.
Recentment l'IOM acaba de publicar un informe interessant sobre la qüestió. Per exemple, diu això:
The criteria used for medically necessary services or services that conform to medical necessity are medical services that are (1) clinically appropriate for the individual patient, (2) based on the best scientific evidence, taking into account the available hierarchy of medical evidence, and (3) likely to produce incremental health benefits relative to the next best alternative that justify any added cost.Aviat queda dit. El més difícil és dur-ho a la pràctica. En aquest sentit, els detalls, que són el més important, resten per definir. El mateix que passa aquí aprop.
08 d’octubre 2011
Se sabrà tot
DESPESES DE FARMÀCIA (RECEPTES MÈDIQUES) EXERCICI 2008
Fent una ullada ràpida al que ha passat recentment amb el consum farmacèutic, observo que ja fa dies que es fan equilibris pressupostaris inestables de tota mena. Per dir-ho suau fa anys que els governs s'han passat pel forro el pressupost.
Ara parlem de retallades, i el 2008 podiem parlar de dades amagades. És la Sindicatura de Comptes que ho diu al seu informe de fiscalització:
I més endavant trobem al mateix document una mostra de qui gestiona millor la farmàcia, suposant que el risc es distribueix uniformement:
I més endavant trobem que un usuari consumidor de més de 65 anys costa en farmàcia 992 euros, un de menys de 65 anys 165 euros, i el cost mitjà per habitant consumidor de medicaments és 368 euros. Dades d'interès i per a reflexionar a la p.61.
En general, els informes de la Sindicatura aporten dades sucoses per comprendre la gestió de la despesa pública, malauradament l'atenció ciutadana que se'ls presta és ínfima comparada amb la duresa de les conclusions que formulen. Se sap molt, i es llegeix molt poc.
Fent una ullada ràpida al que ha passat recentment amb el consum farmacèutic, observo que ja fa dies que es fan equilibris pressupostaris inestables de tota mena. Per dir-ho suau fa anys que els governs s'han passat pel forro el pressupost.
Ara parlem de retallades, i el 2008 podiem parlar de dades amagades. És la Sindicatura de Comptes que ho diu al seu informe de fiscalització:
La liquidació del pressupost de l'exercici 2008 no inclou despeses de farmàcia per 435,05 M€, les quals són despeses fetes en el període octubre-desembre del 2008 dels col·legis oficials de farmacèutics de Lleida, Girona i Barcelona i de novembre-desembre 2008 del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Tarragona. Així, doncs, es va incomplir el principi de meritació.Vist així, i que el mes d'octubre ja es van haver de pagar interessos de 3 milions perquè algú s'en fes càrrec de les factures farmacèutiques, podem confirmar que l'octubre del 2008 ja estàvem amb crisi sanitària sense cap interès en adoptar mesures correctores. És la Sindicatura que ho diu.
I més endavant trobem al mateix document una mostra de qui gestiona millor la farmàcia, suposant que el risc es distribueix uniformement:
Les disset entitats proveïdores més significatives respecte al volum de despesa que gestionen (annex, quadre 4.10), obtenen conjuntament un cost mitjà de 13,33 € per recepta, en aquest cas 0,10 € (0,7%) per recepta menys respecte de la mitjana del CatSalut. La forquilla del cost mitjà per recepta per entitat proveïdora va des dels 11,99 € del Consorci Assistencial del Baix Empordà (CABE) als 15,80 € del Consorci Sanitari Parc Taulí de Sabadell. L'ICS, l'entitat més significativa pel volum de despesa, se situa al mig de la for-quilla amb 13,09 € per recepta.El diferencial és notable i convindria que algú s'ho mirés. Per què uns ho fan millor? Els que ho fan pitjor no en podrien aprendre?.
I més endavant trobem que un usuari consumidor de més de 65 anys costa en farmàcia 992 euros, un de menys de 65 anys 165 euros, i el cost mitjà per habitant consumidor de medicaments és 368 euros. Dades d'interès i per a reflexionar a la p.61.
En general, els informes de la Sindicatura aporten dades sucoses per comprendre la gestió de la despesa pública, malauradament l'atenció ciutadana que se'ls presta és ínfima comparada amb la duresa de les conclusions que formulen. Se sap molt, i es llegeix molt poc.
07 d’octubre 2011
El perquè de tot plegat
Suposo que a aquestes alçades si algú parla de copagament és amb l'objectiu de dissuadir la demanda innecessària. Aquells que pensin que és per recaptar més diners i finançar la sanitat, els recomano una lectura pausada que els convenci definitivament i els allunyi del núvol i les boires que planegen al seu voltant.
Doncs bé, resulta que ja sabem el que està passant amb la demanda d'assistència a l'ICS. Comparant gener-agost 2010 i 2011, tenim el següent: Visites metge de família a AP: -3,3% Visites d'especialitats extrahospitalàries: -15,2%, Urgències: -2,6% Visites Consultes externes hospitals: 0,2%, Altes: -4,6%, Estades: -6,6%, Cirurgia ambulatòria: 15,3%. Això és increible!. Només augmenta la cirurgia ambulatòria i espero que a ningú li passi pel cap posar un copagament a la cirurgia. Si la demanda baixa sense copagament perquè l'hem de posar?
Escolteu, ens cal una mica de seny, una mica d'ordre a les idees. En primer lloc que algú expliqui el perquè de tot plegat, perquè es va menys al metge, i després valorem quins són aquells forats negres on hi ha demanda que no afegeix valor. Mentrestant (i com que no s'ha resolt el dèficit fiscal) queda injustificat qualsevol intent precipitat d'introduir copagament.
Doncs bé, resulta que ja sabem el que està passant amb la demanda d'assistència a l'ICS. Comparant gener-agost 2010 i 2011, tenim el següent: Visites metge de família a AP: -3,3% Visites d'especialitats extrahospitalàries: -15,2%, Urgències: -2,6% Visites Consultes externes hospitals: 0,2%, Altes: -4,6%, Estades: -6,6%, Cirurgia ambulatòria: 15,3%. Això és increible!. Només augmenta la cirurgia ambulatòria i espero que a ningú li passi pel cap posar un copagament a la cirurgia. Si la demanda baixa sense copagament perquè l'hem de posar?
Escolteu, ens cal una mica de seny, una mica d'ordre a les idees. En primer lloc que algú expliqui el perquè de tot plegat, perquè es va menys al metge, i després valorem quins són aquells forats negres on hi ha demanda que no afegeix valor. Mentrestant (i com que no s'ha resolt el dèficit fiscal) queda injustificat qualsevol intent precipitat d'introduir copagament.
06 d’octubre 2011
Balls robats
La Montserrat Besses i en Lluís Montserrat deien ahir al vespre que havien fet molts documentals però cap els havia deixat tant tocats com el de "Balls Robats". Ahir vam poder veure una mostra del que signifiquen les malalties mentals viscudes en primera persona. El programa "Sense Ficció" va anar a l'Institut Peremata i diversos pacients van accedir a explicar la realitat de la seva malaltia.
El reportatge és d'elevada qualitat i recomano que hi dediqueu una estona a veure'l. La societat passa de llarg massa sovint en relació a les malalties mentals i mira a l'altra banda quan ha de parlar de la implicació de les drogues d'abús amb l'augment dels trastorns mentals.
Convé dir-ho clar, el problema creix i part de la solució resideix en el comportament individual, en la prevenció, en uns hàbits saludables allunyats de drogues d'abús. L'altra part de la solució es troba en el tractament, el farmacològic i els altres que s'han demostrat efectius. Possiblement en massa casos excessivament farmacològic si fem cas als números que surten i a les reaccions adverses. I sobretot, la capacitat d'inserir els malalts novament a l'entorn social i familiar, aquest és l'aspecte crucial on vaig veure professionals dedicats a una tasca feixuga, lliurats plenament, vocacionalment, a millorar la qualitat de vida, la de quan estan ingressats, i quan no hi estan.
Massa sovint trobem a faltar el testimoni del malalt, d'aquell que és conscient del que té i lluita. En aquest reportatge, algun dels entrevistats mostra com fa un exercici extraordinari per tal de controlar fins on la malaltia el pot afectar i lluita perquè no vagi més enllà.
Es tracta doncs d'uns moments de televisió que justifiquen l'existència de TV3 davant l'excés d'escombraries i intoxicació informativa. Quina distància separa el que fan al "Sense Ficció" d'un TN! abismal.
Enhorabona doncs als responsables del "Sense ficció", una vegada més. I per aquells que es dediquen a la política i gestió sanitària, hi ha motius per a reflexionar novament sobre la salut mental, en especial perquè no surten mai a les llistes d'espera i sembla que no hi siguin.
He de dir-vos que jo també me'n vaig anar a dormir tocat per aquest relat colpidor, i n'estic convençut que no vaig ser l'únic.
PS. Per cert, les insercions de balls a l'Ateneu dins el documental són boníssimes, podrien fer-ne un programa sencer. Per als balladors, propers i coneguts, una felicitació.
PS. Entre els riscos globals per a la salut, les malalties mentals ocupen una segona posició al ranking europeu.
PS. En record d'Steve Jobs. El video i les cites:
1. “Es muy difícil diseñar productos con ‘focus groups’. Muchas veces la gente no sabe lo que quiere hasta que se lo enseñas”. (BusinessWeek, 25 de mayo de 1998)
2. “Sencillo puede ser más difícil que complejo: tienes que trabajar duro para despejar la mente y hacer las cosas sencillas” (BusinessWeek, 25 de mayo de 1998)
3. “Es difícil que un consumidor te diga lo que quiere cuando nunca ha visto nada ni remotamente parecido [a lo que estás creando]. Tomen como ejemplo la edición de video. No recibimos nunca una sola petición de alguien que quisiera editar películas desde su ordenador. Ahora la gente lo ve y dice: ¡Dios mío, es fantástico!” (Fortune, 24 de enero de 2000)
4. Sobre iTunes: “Esto pasará a la historia como un punto de inflexión de la industria de la música” (Fortune, 12 de mayo de 2003)
5. Una vez cada cierto tiempo aparece un producto revolucionario que lo cambia todo. Uno debe sentirse muy afortunado si consigue trabajar en solo uno de esos productos a lo largo de su carrera. Apple ha sido muy afortunado de haber podido presentar varios de esos productos al mundo” (Durante el lanzamiento del iPhone, 9 de enero de 2007)
6. “No me interesa nada ser el más rico del cementerio. Irme a dormir cada noche diciendo que hemos hecho algo maravilloso… Eso es lo que me importa” (The Wall Street Journal, 25 de mayo de 1993)
7. “La innovación no tiene nada que ver con la cantidad de dólares que inviertes en I+D. Cuando salió Apple con el Mac, IBM estaba gastando 100 veces más que nosotros en I+D. Se trata de la gente que tienes, como les lideras y cuánto entiendes tú el problema” (Fortune, 9 de noviembre de 1998)
8. “La solución de Apple no es un recorte de costes. La cura de Apple es la innovación”. (Apple Confidential, Mayo 1999)
9. “El sistema [de Apple] es que no hay sistema”. (BusinessWeek, 12 de octubre de 2004)
10. “La principal razón para la mayoría de la gente para comprar un ordenador para su hogar será el conectarlo a una red nacional de comunicaciones. Todavía estamos en una fase inicial de lo que será un evento revolucionario para la mayoría de la gente- tan destacable como el teléfono” (Playboy, 1 de febrero de 1985).
11. “Cuando eres joven, ves la televisión y piensas: Hay una conspiración. Las redes han conspirado para hacernos más tontos. Pero cuando maduras un poco, te das cuenta de que eso no es verdad. Las redes son un negocio que da a la gente exactamente lo que la gente quiere. Esta es una idea bastante más deprimente. La conspiración es optimista. ¡Al menos puedes disparar a los cabrones! ¡Puedes hacer una revolución! Pero las redes están ahí para dar a la gente lo que quiere. Esa es la verdad. (Wired, Febrero 1996).
12. “Soy muy optimista con las personas individuales. Individualmente, la gente es inherentemente buena. Soy algo más pesimista con los grupos” (Wired, Febrero 1996).
13. “Tu trabajo va a llenar buena parte de tu vida, y la única manera de estar realmente satisfecho contigo mismo es hacer lo que creas que es un trabajo fantástico. Y la única manera de hacer un trabajo fantástico es amar lo que haces. Y si todavía no lo has encontrado, sigue buscando. No te rindas. Cuando lo encuentres, te darás cuenta, desde lo más profundo de tu corazón, que lo has encontrado”. (Discurso en la Universidad de Stanford, 2005)
14. Durante los últimos 33 años de mi vida, he mirado al espejo cada mañana y me he preguntado a mi mismo: ‘¿Si hoy fuera el último día de mi vida, me gustaría hacer lo que voy a hacer hoy?’. Cuando la respuesta ha sido que no demasiados días consecutivos, sabía que tenía que cambiar algo”. Recordar que pronto habré fallecido, es la herramienta más importante que jamás he encontrado para tomar las grandes decisiones de mi vida”. (Discurso en la Universidad de Stanford, 2005).
15. “Tú tiempo es limitado, así que no lo malgastes viviendo la vida de otra persona. No dejes que te atrape el dogma, que es vivir con los resultados de lo que otra persona piensa. No dejes que el ruido de las opiniones de los demás ahogue tu voz interior. Y lo más importante, ten el coraje de seguir tu propio corazón y tu intuición. Ellos saben de alguna manera lo que realmente quieres ser. Todo lo demás es secundario” (Discurso en la Universidad de Stanford, 2005)
PS. La ministra de la guerra i la d'economia haurien d'anar en compte amb les seves paraules. La inducció al delicte o l'apologia del delicte no encaixen en un Estat de Dret. Si un governant català promet complir la llei, ha de complir la llei dels pressupostos, i si diu que això obliga a retallades només pot fer això. Aquells que demanen una altra cosa, estan exigint que els governants catalans siguin delinqüents.
PS. Quan un governant-president de govern acaba la legislatura i el PIB per habitant és el mateix que al principi, aleshores cal legislar que no té dret a paga vitalícia. És el cas de Catalunya que el PIB de 2010 és igual en termes corrents al PIB del 2007, per tant a més a més hi ha una disminució en termes reals del nivell de riquesa per habitant.
Si un governant-conseller ha produit una desviació del pressupost aprovat, i per tant un dèficit superior al 5% convindria que fos inhabilitat per accedir a càrrec. És el cas de la sanitat. Aquest són canvis fonamentals a introduir a la constitució. Posar un límit a la despesa pública serveix de ben poc.
PS. La Barcelona Graduate School of Economics, a la que estic com a professor, ha estat seleccionada al programa Severo Ochoa. Excel.lent notícia.
El reportatge és d'elevada qualitat i recomano que hi dediqueu una estona a veure'l. La societat passa de llarg massa sovint en relació a les malalties mentals i mira a l'altra banda quan ha de parlar de la implicació de les drogues d'abús amb l'augment dels trastorns mentals.
Convé dir-ho clar, el problema creix i part de la solució resideix en el comportament individual, en la prevenció, en uns hàbits saludables allunyats de drogues d'abús. L'altra part de la solució es troba en el tractament, el farmacològic i els altres que s'han demostrat efectius. Possiblement en massa casos excessivament farmacològic si fem cas als números que surten i a les reaccions adverses. I sobretot, la capacitat d'inserir els malalts novament a l'entorn social i familiar, aquest és l'aspecte crucial on vaig veure professionals dedicats a una tasca feixuga, lliurats plenament, vocacionalment, a millorar la qualitat de vida, la de quan estan ingressats, i quan no hi estan.
Massa sovint trobem a faltar el testimoni del malalt, d'aquell que és conscient del que té i lluita. En aquest reportatge, algun dels entrevistats mostra com fa un exercici extraordinari per tal de controlar fins on la malaltia el pot afectar i lluita perquè no vagi més enllà.
Es tracta doncs d'uns moments de televisió que justifiquen l'existència de TV3 davant l'excés d'escombraries i intoxicació informativa. Quina distància separa el que fan al "Sense Ficció" d'un TN! abismal.
Enhorabona doncs als responsables del "Sense ficció", una vegada més. I per aquells que es dediquen a la política i gestió sanitària, hi ha motius per a reflexionar novament sobre la salut mental, en especial perquè no surten mai a les llistes d'espera i sembla que no hi siguin.
He de dir-vos que jo també me'n vaig anar a dormir tocat per aquest relat colpidor, i n'estic convençut que no vaig ser l'únic.
PS. Per cert, les insercions de balls a l'Ateneu dins el documental són boníssimes, podrien fer-ne un programa sencer. Per als balladors, propers i coneguts, una felicitació.
PS. Entre els riscos globals per a la salut, les malalties mentals ocupen una segona posició al ranking europeu.
PS. En record d'Steve Jobs. El video i les cites:
1. “Es muy difícil diseñar productos con ‘focus groups’. Muchas veces la gente no sabe lo que quiere hasta que se lo enseñas”. (BusinessWeek, 25 de mayo de 1998)
2. “Sencillo puede ser más difícil que complejo: tienes que trabajar duro para despejar la mente y hacer las cosas sencillas” (BusinessWeek, 25 de mayo de 1998)
3. “Es difícil que un consumidor te diga lo que quiere cuando nunca ha visto nada ni remotamente parecido [a lo que estás creando]. Tomen como ejemplo la edición de video. No recibimos nunca una sola petición de alguien que quisiera editar películas desde su ordenador. Ahora la gente lo ve y dice: ¡Dios mío, es fantástico!” (Fortune, 24 de enero de 2000)
4. Sobre iTunes: “Esto pasará a la historia como un punto de inflexión de la industria de la música” (Fortune, 12 de mayo de 2003)
5. Una vez cada cierto tiempo aparece un producto revolucionario que lo cambia todo. Uno debe sentirse muy afortunado si consigue trabajar en solo uno de esos productos a lo largo de su carrera. Apple ha sido muy afortunado de haber podido presentar varios de esos productos al mundo” (Durante el lanzamiento del iPhone, 9 de enero de 2007)
6. “No me interesa nada ser el más rico del cementerio. Irme a dormir cada noche diciendo que hemos hecho algo maravilloso… Eso es lo que me importa” (The Wall Street Journal, 25 de mayo de 1993)
7. “La innovación no tiene nada que ver con la cantidad de dólares que inviertes en I+D. Cuando salió Apple con el Mac, IBM estaba gastando 100 veces más que nosotros en I+D. Se trata de la gente que tienes, como les lideras y cuánto entiendes tú el problema” (Fortune, 9 de noviembre de 1998)
8. “La solución de Apple no es un recorte de costes. La cura de Apple es la innovación”. (Apple Confidential, Mayo 1999)
9. “El sistema [de Apple] es que no hay sistema”. (BusinessWeek, 12 de octubre de 2004)
10. “La principal razón para la mayoría de la gente para comprar un ordenador para su hogar será el conectarlo a una red nacional de comunicaciones. Todavía estamos en una fase inicial de lo que será un evento revolucionario para la mayoría de la gente- tan destacable como el teléfono” (Playboy, 1 de febrero de 1985).
11. “Cuando eres joven, ves la televisión y piensas: Hay una conspiración. Las redes han conspirado para hacernos más tontos. Pero cuando maduras un poco, te das cuenta de que eso no es verdad. Las redes son un negocio que da a la gente exactamente lo que la gente quiere. Esta es una idea bastante más deprimente. La conspiración es optimista. ¡Al menos puedes disparar a los cabrones! ¡Puedes hacer una revolución! Pero las redes están ahí para dar a la gente lo que quiere. Esa es la verdad. (Wired, Febrero 1996).
12. “Soy muy optimista con las personas individuales. Individualmente, la gente es inherentemente buena. Soy algo más pesimista con los grupos” (Wired, Febrero 1996).
13. “Tu trabajo va a llenar buena parte de tu vida, y la única manera de estar realmente satisfecho contigo mismo es hacer lo que creas que es un trabajo fantástico. Y la única manera de hacer un trabajo fantástico es amar lo que haces. Y si todavía no lo has encontrado, sigue buscando. No te rindas. Cuando lo encuentres, te darás cuenta, desde lo más profundo de tu corazón, que lo has encontrado”. (Discurso en la Universidad de Stanford, 2005)
14. Durante los últimos 33 años de mi vida, he mirado al espejo cada mañana y me he preguntado a mi mismo: ‘¿Si hoy fuera el último día de mi vida, me gustaría hacer lo que voy a hacer hoy?’. Cuando la respuesta ha sido que no demasiados días consecutivos, sabía que tenía que cambiar algo”. Recordar que pronto habré fallecido, es la herramienta más importante que jamás he encontrado para tomar las grandes decisiones de mi vida”. (Discurso en la Universidad de Stanford, 2005).
15. “Tú tiempo es limitado, así que no lo malgastes viviendo la vida de otra persona. No dejes que te atrape el dogma, que es vivir con los resultados de lo que otra persona piensa. No dejes que el ruido de las opiniones de los demás ahogue tu voz interior. Y lo más importante, ten el coraje de seguir tu propio corazón y tu intuición. Ellos saben de alguna manera lo que realmente quieres ser. Todo lo demás es secundario” (Discurso en la Universidad de Stanford, 2005)
PS. La ministra de la guerra i la d'economia haurien d'anar en compte amb les seves paraules. La inducció al delicte o l'apologia del delicte no encaixen en un Estat de Dret. Si un governant català promet complir la llei, ha de complir la llei dels pressupostos, i si diu que això obliga a retallades només pot fer això. Aquells que demanen una altra cosa, estan exigint que els governants catalans siguin delinqüents.
PS. Quan un governant-president de govern acaba la legislatura i el PIB per habitant és el mateix que al principi, aleshores cal legislar que no té dret a paga vitalícia. És el cas de Catalunya que el PIB de 2010 és igual en termes corrents al PIB del 2007, per tant a més a més hi ha una disminució en termes reals del nivell de riquesa per habitant.
Si un governant-conseller ha produit una desviació del pressupost aprovat, i per tant un dèficit superior al 5% convindria que fos inhabilitat per accedir a càrrec. És el cas de la sanitat. Aquest són canvis fonamentals a introduir a la constitució. Posar un límit a la despesa pública serveix de ben poc.
PS. La Barcelona Graduate School of Economics, a la que estic com a professor, ha estat seleccionada al programa Severo Ochoa. Excel.lent notícia.
05 d’octubre 2011
La prova del nou
Public-Private Integrated Partnerships Demonstrate The Potential To Improve Health Care Access, Quality, And Efficiency
El contrast dels models de col.laboració públic-privat és crucial per tal d'impulsar-los o aturar-los. Malauradament ha passat una dècada i encara no hi ha hagut una avaluació independent. A Health Affairs en podem trobar una descripció i anàlisi. Ara bé al final conclouen el mateix, no es pot comprendre els punts forts i febles sense una avaluació rigorosa. Per tant, sols hi trobareu un conjunt de referències útils i informació diversa però haurem d'esperar per a trobar més substància.
El contrast dels models de col.laboració públic-privat és crucial per tal d'impulsar-los o aturar-los. Malauradament ha passat una dècada i encara no hi ha hagut una avaluació independent. A Health Affairs en podem trobar una descripció i anàlisi. Ara bé al final conclouen el mateix, no es pot comprendre els punts forts i febles sense una avaluació rigorosa. Per tant, sols hi trobareu un conjunt de referències útils i informació diversa però haurem d'esperar per a trobar més substància.
04 d’octubre 2011
En Jean Paul desgrava
Al programa de ràdio de la Competència hi ha un becari, tremendo, anomenat Jean Paul Desgrava. La pregunta que es fa tothom és si desgrava de veritat a l'impost de la renda, i diuen que ho fa entre un 10% i un 30%, que ja ho sabrem al final de temporada.
El que si varem saber el cap de setmana passat és que la desgravació fiscal a les assegurances privades col.lectives de salut és de 319 milions d'euros, una xifra ben guardada al calaix que surt només en campanya electoral a qui li interessa. I si això és així ja podem confirmar que la desgravació existent és del 20% de la xifra de primes brutes del 2010 que va ser de 1.541 milions d'euros. L'any 1999 quan va desaparèixer la desgravació individual, estàvem al 15%, el que no sabíem és que hem passat una dècada al 20%. Si voleu comprendre algun dels seus efectes, podeu llegir un op-ed meu de fa dies.
Hem tardat a saber les dades i les deixo arxivades aquí, per a qui pugui interessar.
PS. Ahir a El convidat, en Miquel Calçada es reinventa. Al pur estil Artie Shaw, quan arriba a una fita s'en fixa una altra de ben diferent.
PS. Tot plegat s'està embolicant. Em desgrada el caire que pren d'intoxicació informativa.
El que si varem saber el cap de setmana passat és que la desgravació fiscal a les assegurances privades col.lectives de salut és de 319 milions d'euros, una xifra ben guardada al calaix que surt només en campanya electoral a qui li interessa. I si això és així ja podem confirmar que la desgravació existent és del 20% de la xifra de primes brutes del 2010 que va ser de 1.541 milions d'euros. L'any 1999 quan va desaparèixer la desgravació individual, estàvem al 15%, el que no sabíem és que hem passat una dècada al 20%. Si voleu comprendre algun dels seus efectes, podeu llegir un op-ed meu de fa dies.
Hem tardat a saber les dades i les deixo arxivades aquí, per a qui pugui interessar.
PS. Ahir a El convidat, en Miquel Calçada es reinventa. Al pur estil Artie Shaw, quan arriba a una fita s'en fixa una altra de ben diferent.
PS. Tot plegat s'està embolicant. Em desgrada el caire que pren d'intoxicació informativa.
02 d’octubre 2011
Impost als greixos
Escolto que els governants actuals volen tornar a ser-ho augmentant els impostos al tabac i alcohol per tal de finançar la sanitat. I la pregunta senzilla és: com és possible que en dues legislatures no hagin estat capaços de situar-los a nivell europeu i ara que previsiblement perdran les eleccions ho proposen?. Algú és capaç de creure's que amb això resoldran el dèficit sanitari? Es un exercici d'hipocresia política. Un més. Crec que els impostos sobre el tabac i l'alcohol haurien de normalitzar-se en el marc de la Unió Europea i mentrestant això no és possible, caldria convergir progressivament.
Enlloc de pensar en alcohol i tabac, a Dinamarca han estat els primers en adoptar una taxa sobre els greixos. I aquesta si que és una novetat d'abast internacional. Se n'havia parlat molt però ningú havia gosat dur-ho a la pràctica. Crec que dissuadir determinats consums és altament positiu, ara bé els detalls són importants i caldria llegir-ne tota la regulació per tal de comprendre el que significa. El que diguin els diaris és insuficient per avaluar-ne el seu impacte potencial. Intentaré de fer-hi una ullada i ho comentaré més endavant.
PS. Un altre exemple de medicament que el NICE desaconsella, el cas del lupus, belimumab. Precisament havia fet un PS esperançador, ara toca desfer-lo. I aquí què farem?
Enlloc de pensar en alcohol i tabac, a Dinamarca han estat els primers en adoptar una taxa sobre els greixos. I aquesta si que és una novetat d'abast internacional. Se n'havia parlat molt però ningú havia gosat dur-ho a la pràctica. Crec que dissuadir determinats consums és altament positiu, ara bé els detalls són importants i caldria llegir-ne tota la regulació per tal de comprendre el que significa. El que diguin els diaris és insuficient per avaluar-ne el seu impacte potencial. Intentaré de fer-hi una ullada i ho comentaré més endavant.
PS. Un altre exemple de medicament que el NICE desaconsella, el cas del lupus, belimumab. Precisament havia fet un PS esperançador, ara toca desfer-lo. I aquí què farem?
30 de setembre 2011
Assegurança complementària pública
Imagineu per un moment una asseguradora de propietat pública que es dedica a fer una pòlissa complementària, que compra voluntàriament la població que té cobertura universal i que durant més de 50 anys ha estat monopoli públic - ara té el 80% del mercat- i que tant sols en fa 14 que té un altre competidor. Estic parlant d'Irlanda, una illa.
Avui és notícia perquè els tribunals europeus han demanat que es modifiqui el seu status i l'abast de la seva supervisió financera. Tot plegat l'obligaria a augmentar la solvència, a capitalitzar-se en un moment on el govern no pensa en la seva privatització. És el món al revés. Té sentit tot plegat?. La crisi permet visualitzar aquests desgavells tan ben guardats.
Avui és notícia perquè els tribunals europeus han demanat que es modifiqui el seu status i l'abast de la seva supervisió financera. Tot plegat l'obligaria a augmentar la solvència, a capitalitzar-se en un moment on el govern no pensa en la seva privatització. És el món al revés. Té sentit tot plegat?. La crisi permet visualitzar aquests desgavells tan ben guardats.
29 de setembre 2011
Pack genòmic
Genomics, Health Care, and Society
Si algú vol conèixer els aspectes clau per a la regulació de la genòmica a la societat i només vol llegir un article, ha de consultar el NEJM. Allà veurà les implicacions en la recerca, en la pràctica mèdica, en la informació clínica, en la protecció enfront la discriminació genètica, i en l'aplicació terapèutica i farmacològica de la genòmica. En especial, voldria destacar el llistat de medicaments que ja són al mercat i son d'abast genòmic.
Ho he dit en altres ocasions i avui hi torno, convé una profunda revisió de la regulació actual per tal d'encabir tots aquests aspectes, altrament ens agafarà per sorpresa.
Si algú vol conèixer els aspectes clau per a la regulació de la genòmica a la societat i només vol llegir un article, ha de consultar el NEJM. Allà veurà les implicacions en la recerca, en la pràctica mèdica, en la informació clínica, en la protecció enfront la discriminació genètica, i en l'aplicació terapèutica i farmacològica de la genòmica. En especial, voldria destacar el llistat de medicaments que ja són al mercat i son d'abast genòmic.
Ho he dit en altres ocasions i avui hi torno, convé una profunda revisió de la regulació actual per tal d'encabir tots aquests aspectes, altrament ens agafarà per sorpresa.
28 de setembre 2011
La part plana de la corba
Flat-of-the-curve medicine: a new perspective on the production of health
Aquest estiu s'ha estrenat una nova revista d'economia de la salut "Health Economics Review". Aquesta és una bona notícia i té alhora una novetat destacable, és en accés obert. Un dels primers articles que han sortit ha estat el d'en Zweifel i Shoder que es pregunten en termes agregats si en treiem alguna cosa a canvi de la despesa addicional en assistència sanitària que fem. Dit altrament, si en termes marginals, més recursos han aportat més salut. Llegiu-lo sencer, no hi ha excusa, l'accés és obert. Destaco paràgrafs clau:
PS. Ahir es va anunciar al Parlament que hi ha un país que l'any que ve només augmentarà el seu pressupost en una partida. Aquesta partida creixerà només un 52% i es dedicarà a pagar els interessos del deute, res més que això. Ho dic per tots aquells que els preocupen les retallades sanitàries.Han de tenir present que l'any que ve serà pitjor. No pas perquè ho digui jo, sino perquè serà el pressupost qui els ho diu.
També podem informar a tots els que volien introduir una nova prestació sanitària , un nou medicament o nova tecnologia mèdica que l'any 2012 no serà el seu any. No pas perquè ho digui jo, sino perquè el pressupost mana.
I tots aquells que diuen que cal apujar els impostos també podem dir-los que el dilema no és més impostos o menys retallades. Aquest és un fals dilema, no hi poden haver més impostos quan el país està trinxat, el món s'ha globalitzat, i som tant solidaris que admetem tenir el tipus marginal més alt i transferim fons a comunitats autònomes on els més rics gaudeixen de tipus marginals més baixos. D'això s'en diu ser solidaris amb els més rics!
Per cert, a Catalunya, entrarem a la part decreixent de la corba?
PS. Si en voleu saber més, sobre la part plana de la corba, podeu consultar aquest editorial de GCS que vam escriure ja fa temps però que manté la seva actualitat.
PS. La perspectiva d'un desaprensiu sobre la crisi econòmica i n'hi ha més d'un.
Aquest estiu s'ha estrenat una nova revista d'economia de la salut "Health Economics Review". Aquesta és una bona notícia i té alhora una novetat destacable, és en accés obert. Un dels primers articles que han sortit ha estat el d'en Zweifel i Shoder que es pregunten en termes agregats si en treiem alguna cosa a canvi de la despesa addicional en assistència sanitària que fem. Dit altrament, si en termes marginals, més recursos han aportat més salut. Llegiu-lo sencer, no hi ha excusa, l'accés és obert. Destaco paràgrafs clau:
From 1960 to 2004 health care expenditure (HCE) of OECD countries increased from 3.8 percent of GDP to 8.9 percent on average. Over the same period, health outcomes measured by average life expectancy at birth improved from 68.4 to 78.5 years. However, this increase has slowed recently. In the United States e.g., it has been 0.19 percent p.a. between 1980 and 2004, down from 0.3 between 1960 and 1980. Since HCE continued to grow at a rate of 7.7 percent p.a. between 1980 and 2004, this has often been interpreted as evidence of decreasing marginal returns ("flat-of-the-curve medicine"]), raising the question of why citizens and governments failed to reallocate resources away from medicine.
Using the standard deviation of life expectancy in 24 OECD countries between 1960 and 2005, a 10 percent increase of health care expenditure isassociated with a decrease of an estimated 0.42 percent. Willingness to pay for such a reduction of uncertainty may well exceed the extra health care expenditure in the United States and Switzerland. This implies that even inthese two countries with very high health care expenditure per capita, flat-of-the-curve medicine need not be wasteful.La seva conclusió seria esperançadora, més recursos per la salut no s'han malbaratat necessàriament. Ara bé la importància de les hipòtesis, les variables utilitzades i la metodologia esdevé fonamental. Si bé es tracta d'un article molt treballat, els propis autors admeten les limitacions que poden tenir les seves conclusions. Jo a més a més, n'hi afegiria una addicional, han pres com a unitat d'observació els països OCDE i una variable controvertida, esperança de vida. Les variacions que hi ha en l'esperança de vida dins un país són moltes (diferències en homes de fins a 2,6 anys, i en dones 3 anys), i en l'esperança de vida activa encara més. I no cal comentar en despesa. Per tant si canvia la unitat d'anàlisi, crec que es podria trobar amb sorpreses majúscules en la conclusió.
PS. Ahir es va anunciar al Parlament que hi ha un país que l'any que ve només augmentarà el seu pressupost en una partida. Aquesta partida creixerà només un 52% i es dedicarà a pagar els interessos del deute, res més que això. Ho dic per tots aquells que els preocupen les retallades sanitàries.Han de tenir present que l'any que ve serà pitjor. No pas perquè ho digui jo, sino perquè serà el pressupost qui els ho diu.
També podem informar a tots els que volien introduir una nova prestació sanitària , un nou medicament o nova tecnologia mèdica que l'any 2012 no serà el seu any. No pas perquè ho digui jo, sino perquè el pressupost mana.
I tots aquells que diuen que cal apujar els impostos també podem dir-los que el dilema no és més impostos o menys retallades. Aquest és un fals dilema, no hi poden haver més impostos quan el país està trinxat, el món s'ha globalitzat, i som tant solidaris que admetem tenir el tipus marginal més alt i transferim fons a comunitats autònomes on els més rics gaudeixen de tipus marginals més baixos. D'això s'en diu ser solidaris amb els més rics!
Per cert, a Catalunya, entrarem a la part decreixent de la corba?
PS. Si en voleu saber més, sobre la part plana de la corba, podeu consultar aquest editorial de GCS que vam escriure ja fa temps però que manté la seva actualitat.
PS. La perspectiva d'un desaprensiu sobre la crisi econòmica i n'hi ha més d'un.
27 de setembre 2011
On no n'hi ha no en raja
A aquestes alçades tothom té clar que si Catalunya disposés d'un pacte fiscal just o no fos dependent, no parlaríem de retallades. Però hi ha gent que oblida aquest fet i es fixa en la immediatesa de la notícia. Té sentit, el curt termini mana. Però poc ens en sortirem si no pensem en el que ha de venir. Si l'ICS ha de retallar entre 400 i 1.200 euros per treballador de la paga de Nadal, o menys DPOs o menys guàrdies, això fa soroll.
La dificultat ara és que si no hi ha pressupost no es pot pagar, cosa que abans si que es va fer, es va gastar més enllà del pressupost i l'auditoria recent ho confirma abastament. I la pregunta que es fan alguns és perquè no ens saltem el pressupost una altra vegada, fet habitual a la sanitat pública? Doncs perquè ja no hi ha marge de maniobra, el dèficit s'ha de finançar i hem tocat sostre, surt massa car saltar-se el pressupost. Aquesta és la novetat. En el balanç cost-benefici, hi ha més cost (social-generacional) que benefici. I quina seria la reflexió necessària a mig termini més enllà de complir el pressupost a curt? Doncs establir unes noves bases per tal que quan hi hagi un entorn favorable es compensi als professionals en relació al seu esforç en la qualitat i la seva productivitat. D'això ja s'en va parlar fa tres anys i es va oblidar ràpidament després.
PS. El 10 de maig de 2008 vaig escriure aquest article (Avui. Dossier Econòmic):
La retribució personalitzada de l’esforç del metge
Quan es comparen sistemes de salut de diferents països s’acostuma a utilitzar indicadors agregats. Si hi ha alguna explicació clau de perquè les coses són com són, i assoleixen el que assoleixen, són les formes com es coordinen els diferents agents i els incentius que tenen per a prendre decisions. Malauradament explicar les formes organitzatives i com es motiva a les persones esdevé una tasca molt més difícil i incerta.
A Catalunya, el Servei Català de la Salut té unes característiques que permetrien obtenir uns resultats de satisfacció ciutadana i salut molt millors dels que finalment obtenim. Els metges són retribuïts per salari, i això ens evita les dificultats que molts sistemes de salut tenen a diferents països desenvolupats. Els hospitals són retribuïts segons la seva estructura o tipologia i segons els casos que tracten. La capacitat hospitalària és fruit d’una planificació que evita duplicitats i excessos d’oferta. Si tenim aquests factors que ens apalanquen cap a un sistema sanitari amb elevada capacitat de resposta, què està passant? Per què hi ha insatisfacció ciutadana i dels professionals?
Mostrar-ne tots els factors ultrapassa l’objectiu d’aquest article. Concentraré el meu interès en dos aspectes: la retribució dels professionals i el canvi organitzatiu. L’anunci de les bases d’un nou model retributiu individualitzat fet pel Consell de la Professió Medica de Catalunya crec que ha de ser objecte d’atenció. Es tracta d’un pas decisiu per a millorar l’assistència sanitària en la mesura que admet una retribució que es relacioni amb l’esforç i els resultats, i no tan sols amb el lloc de treball. Aquest canvi, si s’aplica acuradament, suposa un reconeixement a l’excel•lència, i va en el sentit de motivar als professionals que més es comprometen.
Molts responsables de la sanitat catalana es pregunten, com és possible que després de l’augment en les retribucions mèdiques dels darrers anys, el conflicte persisteixi amb tanta força. El motiu crec que cal buscar-lo en que va tenir lloc un augment quantitatiu, necessari, però que no va permetre ajustar-lo a l’esforç i productivitat individual. Ara amb aquests nous criteris s’esmena aquesta mancança. Però, és suficient o novament tornarà la insatisfacció?.
Considero que canviar els incentius sense canviar l’organització sanitària és clarament insuficient. El canvi organitzatiu cap a governs territorials de salut aprovat fa 2 anys ha estat cosmètic. La creació d’autèntiques organitzacions sanitàries integrades (que combinen tots els àmbits d’atenció sanitària, hospitals i atenció primària) topa amb mancances de disseny, restriccions i interessos que dificulten la seva posta en marxa. Malgrat la prova pilot que es va iniciar fa 5 anys, ha estat difícil comprendre i avaluar les oportunitats que n’han sorgit i que són moltes. Per tal s’adopti la solució més eficient davant un problema de salut convé que els tots proveïdors s’hagin coordinat clínica i funcionalment. Per ara, mentre els Ajuntaments signen convenis per a crear governs territorials, la realitat de l’assistència segueix com abans.
L’evolució organitzativa de la sanitat hauria de ser una prioritat per tal que els canvis en els incentius tinguin efecte. Els metges, tant de primària com dels hospitals, necessiten treballar en un nou model organitzatiu que permeti el desenvolupament professional i la pràctica de la medicina moderna de forma coordinada. Deixar-ho per a un altre moment seria aplicar una política de qui dia passa any empeny i endarreriria la solució que requereix el sistema de salut català en aquest moment.
PS. Per cert Catalunya té el tipus marginal de l'IRPF més alt de tots!. N'hi ha que tenen 7 punts percentuals menys. Per si algú encara no ho sap.
PS. El fet que un govern faci pagaments irregulars en un 20% dels casos de la RMI, hauria de portar com a mínim a exigir el seu retorn.
PS. Té sentit que un país accepti 125.000 immigrants en un sol any quan té 700.000 aturats? Algú s'ho mira això?.
La dificultat ara és que si no hi ha pressupost no es pot pagar, cosa que abans si que es va fer, es va gastar més enllà del pressupost i l'auditoria recent ho confirma abastament. I la pregunta que es fan alguns és perquè no ens saltem el pressupost una altra vegada, fet habitual a la sanitat pública? Doncs perquè ja no hi ha marge de maniobra, el dèficit s'ha de finançar i hem tocat sostre, surt massa car saltar-se el pressupost. Aquesta és la novetat. En el balanç cost-benefici, hi ha més cost (social-generacional) que benefici. I quina seria la reflexió necessària a mig termini més enllà de complir el pressupost a curt? Doncs establir unes noves bases per tal que quan hi hagi un entorn favorable es compensi als professionals en relació al seu esforç en la qualitat i la seva productivitat. D'això ja s'en va parlar fa tres anys i es va oblidar ràpidament després.
PS. El 10 de maig de 2008 vaig escriure aquest article (Avui. Dossier Econòmic):
La retribució personalitzada de l’esforç del metge
Quan es comparen sistemes de salut de diferents països s’acostuma a utilitzar indicadors agregats. Si hi ha alguna explicació clau de perquè les coses són com són, i assoleixen el que assoleixen, són les formes com es coordinen els diferents agents i els incentius que tenen per a prendre decisions. Malauradament explicar les formes organitzatives i com es motiva a les persones esdevé una tasca molt més difícil i incerta.
A Catalunya, el Servei Català de la Salut té unes característiques que permetrien obtenir uns resultats de satisfacció ciutadana i salut molt millors dels que finalment obtenim. Els metges són retribuïts per salari, i això ens evita les dificultats que molts sistemes de salut tenen a diferents països desenvolupats. Els hospitals són retribuïts segons la seva estructura o tipologia i segons els casos que tracten. La capacitat hospitalària és fruit d’una planificació que evita duplicitats i excessos d’oferta. Si tenim aquests factors que ens apalanquen cap a un sistema sanitari amb elevada capacitat de resposta, què està passant? Per què hi ha insatisfacció ciutadana i dels professionals?
Mostrar-ne tots els factors ultrapassa l’objectiu d’aquest article. Concentraré el meu interès en dos aspectes: la retribució dels professionals i el canvi organitzatiu. L’anunci de les bases d’un nou model retributiu individualitzat fet pel Consell de la Professió Medica de Catalunya crec que ha de ser objecte d’atenció. Es tracta d’un pas decisiu per a millorar l’assistència sanitària en la mesura que admet una retribució que es relacioni amb l’esforç i els resultats, i no tan sols amb el lloc de treball. Aquest canvi, si s’aplica acuradament, suposa un reconeixement a l’excel•lència, i va en el sentit de motivar als professionals que més es comprometen.
Molts responsables de la sanitat catalana es pregunten, com és possible que després de l’augment en les retribucions mèdiques dels darrers anys, el conflicte persisteixi amb tanta força. El motiu crec que cal buscar-lo en que va tenir lloc un augment quantitatiu, necessari, però que no va permetre ajustar-lo a l’esforç i productivitat individual. Ara amb aquests nous criteris s’esmena aquesta mancança. Però, és suficient o novament tornarà la insatisfacció?.
Considero que canviar els incentius sense canviar l’organització sanitària és clarament insuficient. El canvi organitzatiu cap a governs territorials de salut aprovat fa 2 anys ha estat cosmètic. La creació d’autèntiques organitzacions sanitàries integrades (que combinen tots els àmbits d’atenció sanitària, hospitals i atenció primària) topa amb mancances de disseny, restriccions i interessos que dificulten la seva posta en marxa. Malgrat la prova pilot que es va iniciar fa 5 anys, ha estat difícil comprendre i avaluar les oportunitats que n’han sorgit i que són moltes. Per tal s’adopti la solució més eficient davant un problema de salut convé que els tots proveïdors s’hagin coordinat clínica i funcionalment. Per ara, mentre els Ajuntaments signen convenis per a crear governs territorials, la realitat de l’assistència segueix com abans.
L’evolució organitzativa de la sanitat hauria de ser una prioritat per tal que els canvis en els incentius tinguin efecte. Els metges, tant de primària com dels hospitals, necessiten treballar en un nou model organitzatiu que permeti el desenvolupament professional i la pràctica de la medicina moderna de forma coordinada. Deixar-ho per a un altre moment seria aplicar una política de qui dia passa any empeny i endarreriria la solució que requereix el sistema de salut català en aquest moment.
PS. Per cert Catalunya té el tipus marginal de l'IRPF més alt de tots!. N'hi ha que tenen 7 punts percentuals menys. Per si algú encara no ho sap.
PS. El fet que un govern faci pagaments irregulars en un 20% dels casos de la RMI, hauria de portar com a mínim a exigir el seu retorn.
PS. Té sentit que un país accepti 125.000 immigrants en un sol any quan té 700.000 aturats? Algú s'ho mira això?.
26 de setembre 2011
Metges funcionaris?
Sempre m'he preguntat quin és el motiu que justifica que per exercir la medicina en el sistema nacional de salut calgui ser funcionari (exceptuant els casos dels centres concertats). Crec que al segle XXI l'exercici d'una professió com la medicina hauria de ser objecte d'un status diferent, un marc contractual privat de caracter professional malgrat el finançament sigui públic. Han passat els anys i majoritàriament les coses segueixen igual. I avui repasso el treball de Repullo-Freire que mostren que una altra relació contractual és possible. Comparen la situació a 5 països. Podeu contrastar-ho vosaltres mateixos, hi ha vida per als professionals de la medicina més enllà del funcionariat, (però malauradament per aquí encara no).
25 de setembre 2011
Els doblers dels economistes de la salut
Un resum del que cobren els economistes de la salut el podem trobar a HealthEconomicsBlog. Té un valor anecdòtic, 193 respostes, la respesentativitat és limitada. Aquí teniu un paràgraf destacat:
Considering the entire international sample, the mean annual salary was US$127.000 and €88.838 respectively, with a median of US$125.000 (€86.895). The lowest salary in the overall sample was US$5.178 (€3.600), a professional from Iran, while the maximum was at US$329.749 (€229.257), a Dir from a Consultancy in the UK. The standard deviations were calculated at US$64.975 and €45.171 respectively. The US dollar numbers for the entire sample have to be interpreted with caution due to the weak US dollar affecting the exchange rates when converting into € (figures from August 23rd 20011 were applied; www.oanda.com).
The mean salary in the US sample was US$145.760 with a minimum of US$19.000 for a Graduate Research Assistant in academia and a maximum annual salary of $US250.000 for a Chief Operating Officer of a consulting company.
The highest salaries are paid in Switzerland, Denmark, Germany and the US. On the bottom of the pay scale ranges were the countries of Spain, Italy and those within the Emerging markets (e.g. Brazil, China) as well as the central Eastern European markets.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)