On no n'hi ha no en raja

A aquestes alçades tothom té clar que si Catalunya disposés d'un pacte fiscal just o no fos dependent, no parlaríem de retallades. Però hi ha gent que oblida aquest fet i es fixa en la immediatesa de la notícia. Té sentit, el curt termini mana. Però poc ens en sortirem si no pensem en el que ha de venir. Si l'ICS ha de retallar entre 400 i 1.200 euros per treballador de la paga de Nadal, o menys DPOs o menys guàrdies, això fa soroll.
La dificultat ara és que si no hi ha pressupost no es pot pagar, cosa que abans si que es va fer, es va gastar més enllà del pressupost i l'auditoria recent ho confirma abastament. I la pregunta que es fan alguns és perquè no ens saltem el pressupost una altra vegada, fet habitual a la sanitat pública? Doncs perquè ja no hi ha marge de maniobra, el dèficit s'ha de finançar i hem tocat sostre, surt massa car saltar-se el pressupost. Aquesta és la novetat. En el balanç cost-benefici, hi ha més cost (social-generacional) que benefici. I quina seria la reflexió necessària a mig termini més enllà de complir el pressupost a curt? Doncs establir unes noves bases per tal que quan hi hagi un entorn favorable es compensi als professionals en relació al seu esforç en la qualitat i la seva productivitat. D'això ja s'en va parlar fa tres anys i es va oblidar ràpidament després.

PS. El 10 de maig de 2008 vaig escriure aquest article (Avui. Dossier Econòmic):

La retribució personalitzada de l’esforç del metge

Quan es comparen sistemes de salut de diferents països s’acostuma a utilitzar indicadors agregats. Si hi ha alguna explicació clau de perquè les coses són com són, i assoleixen el que assoleixen, són les formes com es coordinen els diferents agents i els incentius que tenen per a prendre decisions. Malauradament explicar les formes organitzatives i com es motiva a les persones esdevé una tasca molt més difícil i incerta.

A Catalunya, el Servei Català de la Salut té unes característiques que permetrien obtenir uns resultats de satisfacció ciutadana i salut molt millors dels que finalment obtenim. Els metges són retribuïts per salari, i això ens evita les dificultats que molts sistemes de salut tenen a diferents països desenvolupats. Els hospitals són retribuïts segons la seva estructura o tipologia i segons els casos que tracten. La capacitat hospitalària és fruit d’una planificació que evita duplicitats i excessos d’oferta. Si tenim aquests factors que ens apalanquen cap a un sistema sanitari amb elevada capacitat de resposta, què està passant? Per què hi ha insatisfacció ciutadana i dels professionals?

Mostrar-ne tots els factors ultrapassa l’objectiu d’aquest article. Concentraré el meu interès en dos aspectes: la retribució dels professionals i el canvi organitzatiu. L’anunci de les bases d’un nou model retributiu individualitzat fet pel Consell de la Professió Medica de Catalunya crec que ha de ser objecte d’atenció. Es tracta d’un pas decisiu per a millorar l’assistència sanitària en la mesura que admet una retribució que es relacioni amb l’esforç i els resultats, i no tan sols amb el lloc de treball. Aquest canvi, si s’aplica acuradament, suposa un reconeixement a l’excel•lència, i va en el sentit de motivar als professionals que més es comprometen.

Molts responsables de la sanitat catalana es pregunten, com és possible que després de l’augment en les retribucions mèdiques dels darrers anys, el conflicte persisteixi amb tanta força. El motiu crec que cal buscar-lo en que va tenir lloc un augment quantitatiu, necessari, però que no va permetre ajustar-lo a l’esforç i productivitat individual. Ara amb aquests nous criteris s’esmena aquesta mancança. Però, és suficient o novament tornarà la insatisfacció?.

Considero que canviar els incentius sense canviar l’organització sanitària és clarament insuficient. El canvi organitzatiu cap a governs territorials de salut aprovat fa 2 anys ha estat cosmètic. La creació d’autèntiques organitzacions sanitàries integrades (que combinen tots els àmbits d’atenció sanitària, hospitals i atenció primària) topa amb mancances de disseny, restriccions i interessos que dificulten la seva posta en marxa. Malgrat la prova pilot que es va iniciar fa 5 anys, ha estat difícil comprendre i avaluar les oportunitats que n’han sorgit i que són moltes. Per tal s’adopti la solució més eficient davant un problema de salut convé que els tots proveïdors s’hagin coordinat clínica i funcionalment. Per ara, mentre els Ajuntaments signen convenis per a crear governs territorials, la realitat de l’assistència segueix com abans.

L’evolució organitzativa de la sanitat hauria de ser una prioritat per tal que els canvis en els incentius tinguin efecte. Els metges, tant de primària com dels hospitals, necessiten treballar en un nou model organitzatiu que permeti el desenvolupament professional i la pràctica de la medicina moderna de forma coordinada. Deixar-ho per a un altre moment seria aplicar una política de qui dia passa any empeny i endarreriria la solució que requereix el sistema de salut català en aquest moment.

PS. Per cert Catalunya té el tipus marginal de l'IRPF més alt de tots!. N'hi ha que tenen 7 punts percentuals menys. Per si algú encara no ho sap.

PS. El fet que un govern faci pagaments irregulars en un 20% dels casos de la RMI, hauria de portar com a mínim a exigir el seu retorn.

PS. Té sentit que un país accepti 125.000 immigrants en un sol any quan té 700.000 aturats? Algú s'ho mira això?.

Els metges que necessitem

L'amenaça que representa el districte únic en la formació dels metges catalans hauria d'encendre totes les alarmes. Els dies passen i ens trobarem amb fets consumats i sense retrocés possible en el marc constitucional actual. Ens cal un país on si els seus ciutadans volen estudiar medicina ho puguin fer. Altrament si no poden entrar a estudiar, tampoc en sortiran metges ni s'arrelaran al país.
Un sistema sanitari de qualitat requereix metges de qualitat, les decisions que s'estan prenent darrerament haurien de ser motiu de preocupació. Cal anar més enllà de demanar una formació continuada equivalent a nivell europeu (com fa el BMJ aquesta setmana), cal preservar i millorar allò que és proper i que funciona.

Maintaining the competence of Europe’s workforce