La salut comunitària

 Creating Community Health: Interventions for Sustainable Healthcare

El llibre "Creating Community Health: Interventions for Sustainable Healthcare", escrit per Simon Lennane argumenta que les intervencions comunitàries són un mitjà eficaç per millorar la salut de la població i crear sistemes d'atenció mèdica més sostenibles.

El llibre se centra en la idea que la salut va més enllà de l'atenció mèdica tradicional i que els sistemes d'atenció mèdica han arribat al límit de les seves capacitats per produir salut i prevenir malalties. Lennane argumenta que la salut està condicionada per la profunditat i la qualitat de la connexió social i els principis de la justícia social.

Per tant, el llibre defensa un enfocament centrat en la comunitat per a la salut, que se centra en la construcció de comunitats més hospitalàries. Aquesta idea es basa en la premissa que les comunitats riques i vibrants són essencials per a les nostres vides i proporcionen cohesió social, un bé públic amb grans beneficis per a la nostra salut.

El llibre explora com la prescripció social pot proporcionar una via directa per millorar la salut comunitària, abraçant la connexió i desafiant la desigualtat. La prescripció social es refereix a la pràctica de connectar els pacients amb fonts de suport comunitàries no mèdiques, com ara grups d'exercici, grups d'art i clubs de lectura.

A més, el llibre aborda temes com:

Els determinants socials de la salut: El llibre explora com factors com la desigualtat de riquesa, la pobresa i la discriminació afecten la salut.

El paper de la infraestructura social: El llibre destaca la importància de crear espais i estructures socials que promoguin la cohesió social i el benestar.

L'impacte de la COVID-19: El llibre examina els reptes i les oportunitats que la pandèmia ha creat per a la salut comunitària.

La salut planetària: El llibre destaca la interconnexió entre la salut humana i la salut del planeta, i la necessitat d'abordar el canvi climàtic i altres crisis ambientals.

El desenvolupament comunitari: El llibre presenta un estudi de cas de com es van utilitzar els mètodes de salut comunitària a la ciutat de Ross-on-Wye.

En resum, "Creating Community Health" ofereix una visió pràctica de com les intervencions comunitàries poden contribuir a la creació d'un futur més saludable i sostenible.

El concepte i el model d'empresa dels nostres dies

The Corporation in the 21st Century: Why (Almost) Everything We Are Told About Business Is Wrong

 El llibre "The Corporation in the 21st Century: Why (Almost) Everything We Are Told About Business Is Wrong" escrit per John Kay i publicat per Profile Books el 2024, examina críticament la naturalesa canviant de les corporacions al segle XXI, desafiant les idees convencionals sobre com funcionen i com s'han d'organitzar. El capítol 2 explica amb detall el cas de les empreses farmacèutiques com a mostra d'aquest canvi.

Contextualitzant el llibre

En la introducció, Kay probablement estableix el context del seu argument, destacant la crisi de confiança que envolta les corporacions i la percepció pública negativa de les empreses. Aquesta introducció podria incloure exemples d'escàndols corporatius i la desconfiança generalitzada cap a les grans empreses.

Evolució històrica de les corporacions

A la segona part, l'autor probablement ofereix una perspectiva històrica de l'evolució de les empreses, traçant el seu desenvolupament des de les formes més simples fins a la complexa corporació moderna. Kay esmenta obres clàssiques sobre teoria de l'empresa i història empresarial, com "Strategy and Structure" de Chandler, "The Modern Corporation and Private Property" de Berle i Means, i "Concept of the Corporation" de Drucker. Aquestes obres probablement serveixen com a base per a la seva anàlisi històrica.

Reptes del segle XXI per a les corporacions

A partir de la tercera part, Kay probablement comença a qüestionar els models tradicionals de gestió i organització empresarial. El títol de la quarta part, "L'era de l'individualisme", suggereix una crítica a la idea que les corporacions s'han de centrar exclusivament en la maximització del benefici per als accionistes.

Canvis en les finances i l'impacte en les corporacions

A la cinquena part, "Com va acabar tot", Kay probablement analitza com els canvis en el món de les finances han influït en el funcionament de les corporacions. Aquesta part podria explorar temes com la desmaterialització de la producció (on els actius tangibles són menys importants), la innovació financera (com la creació de nous instruments financers) i la creixent importància dels mercats de capitals. Aquests canvis probablement han contribuït a la creació de la "corporació buida", on les empreses externalitzen moltes de les seves funcions i es centren en la gestió financera.

Casos d'estudi: L'auge i la caiguda d'empreses icòniques

A la sisena part, Kay probablement analitza la caiguda d'empreses icòniques com Boeing i Deutsche Bank. Aquests casos d'estudi probablement serveixen per a il·lustrar els perills de les pràctiques empresarials que prioritzen els beneficis a curt termini per sobre de la sostenibilitat a llarg termini.

El concepte de "capital com a servei"

A la setena part, Kay probablement explora el concepte de "capital com a servei". Aquesta idea suggereix que en el segle XXI, el capital ja no és un factor de producció estàtic, sinó un flux dinàmic de serveis. Aquesta part podria analitzar com la tecnologia i la globalització han facilitat l'accés al capital, però també han creat nous reptes per a les corporacions.

El futur incert de les corporacions

A la vuitena i última part, "El millor dels temps, el pitjor dels temps", Kay probablement reflexiona sobre el futur de les corporacions en un món caracteritzat per la incertesa i el canvi constant. Aquesta part podria explorar temes com la creixent importància de la innovació, la necessitat d'adaptar-se a un entorn empresarial globalitzat i la importància de construir confiança amb els stakeholders.

Crítiques als models econòmics tradicionals

Al llarg del llibre, Kay probablement critica els models econòmics tradicionals que veuen les corporacions com a simples màquines de maximització de beneficis. Argumenta que les corporacions són organitzacions socials complexes que necessiten considerar una gamma més àmplia d'objectius, incloent la creació de valor a llarg termini, la sostenibilitat i el benestar dels seus empleats i comunitats.

Alternatives per a un model corporatiu més sostenible

A més de les crítiques, Kay probablement proposa alternatives per a un model corporatiu més sostenible i responsable. Aquestes alternatives podrien incloure un enfocament més col·laboratiu en la presa de decisions, la importància de construir relacions a llarg termini amb els stakeholders i la necessitat de tenir en compte els impactes socials i ambientals de les decisions empresarials.

En general, "The Corporation in the 21st Century" és una anàlisi crítica i provocadora de la naturalesa canviant de les corporacions al segle XXI. El llibre ofereix una visió dels reptes i oportunitats que les empreses afronten en un món globalitzat i en constant canvi.

Crítica dels valors de la medicina tradicional

Uncaring: How the Culture of Medicine Kills Doctors and Patients

El llibre "Uncaring: How the Culture of Medicine Kills Doctors and Patients", escrit per Robert Pearl i publicat el 2021 per PublicAffairs, examina la cultura mèdica actual i com aquesta pot perjudicar tant els metges com els pacients. Pearl, antic CEO de la Permanente Medical Group i professor de cirurgia plàstica a la Universitat de Stanford, aporta la seva àmplia experiència per il·lustrar com els valors i normes de la cultura mèdica tradicional poden conduir a resultats negatius.

Un dels principals arguments del llibre és que la cultura mèdica actual està ancorada en un model paternalista i jeràrquic. Aquest model, hereu de pràctiques històriques com la sagnia, sovint prioritza l'autoritat del metge per sobre del benestar del pacient, limitant la participació del pacient en la presa de decisions sobre la seva salut. Aquest desequilibri de poder, argumenta Pearl, pot conduir a una comunicació ineficaç, diagnòstics erronis i un augment del risc d'errors mèdics.

El llibre també explora com la cultura mèdica contribueix a l'esgotament professional (burnout) dels metges. Pearl assenyala que la pressió per mantenir una imatge d'infal·libilitat, la càrrega administrativa excessiva i la manca de suport institucional fan que els metges siguin més susceptibles a la depressió, l'ansietat i el suïcidi. Aquesta situació, a més de perjudicar la salut dels metges, pot afectar negativament la qualitat de l'atenció que reben els pacients.

Pearl no es limita a criticar la cultura mèdica actual, sinó que proposa solucions per canviar-la. L'autor defensa un model d'atenció més centrat en el pacient, on la comunicació oberta i la col·laboració siguin la norma. Per aconseguir-ho, proposa un canvi cultural basat en cinc pilars:

●Confrontar: Reconèixer els problemes de la cultura mèdica i el seu impacte negatiu.

●Comprometre's: Prendre mesures per canviar la cultura mèdica.

●Comunicar: Millorar la comunicació entre metges i pacients.

●Col·laborar: Fomentar la col·laboració entre els professionals de la salut.

●Compassió: Practicar la medicina amb empatia i compassió.

A través d'històries personals, dades estadístiques i anàlisis de casos reals, "Uncaring" ofereix una visió crítica i profunda de la cultura mèdica actual. El llibre és una lectura imprescindible per a professionals de la salut, pacients i qualsevol persona interessada en millorar el sistema sanitari.

La financialització com a determinant de la salut

The Financialization of Health in the United States 

Més d'una vegada he confrontat el professionalisme amb l'ineficàcia de l'Estat i els desequilibris del mercat al sector salut. El que es coneix com a tercera lògica que va dir Freidson. Les tres peces clau del professionalisme són: l'hegemonia del benestar del pacient, el principi d'autonomia del pacient i el principi de justícia social. La dinàmica dels incentius porta a conflictes d'interès on l'objectiu de benefici es contraposa als criteris anteriors, i especialment al primer.

A un article recent del NEJM podem veure com el professionalisme va de baixa als USA i es veu minoritzat fruit de la financialització de la salut, entesa com el procés d'influència dels mercats financers i les seves elits sobre el sector. La financialització implica la transformació d'empreses i productes sanitaris  en actius comercialitzables i transmissibles pels quals el sector financer pot acumular capital. La financialització representa una nova forma de propietat i control dels actius del sector sanitari en la mesura que els mercats financers demanen l'obtenció de beneficis a curt termini i la seva distribució a agents financers allunyats del sector salut.

Les dades que conté l'article demostren que la tendència ha estat i és creixent a hores d'ara. La financialització de la salut s'estén com una taca d'oli al USA. I alhora, això significa que hospitals, asseguradores i empreses farmacèutiques i biomèdiques es comporten com entitats financeres. Tal com vaig explicar, la teranyina que envolta la indústria farmacèutica ha convertit la innovació en noves molècules en actius financers, preocupa més l'extracció de valor que la seva creació. Allò que l'enyorat Uwe Reinhardt ja va apuntar sota el nom de "value shifting", quan el valor s'extrau dels membres d'una societat i és apropiat pels tenidors del capital.

Ho exemplificava amb aquest gràfic:

i ho explicava així:

In this exhibit, we assume that Acme Inc., possibly a pharmaceutical company, has developed a new product that is highly valued by the rest of society. Let us call that value “social value.” Measuring it is a methodological challenge. At the conceptual level, however, we may think of it as follows: Acme, Inc. can sell the new product to each individual, prospective customer at that individual’s maximum bid price – the monetary expression of the value that individual puts upon a unit of the product. That bid price naturally varies among individuals, because their income and wealth varies and also because their desire for the product—economists call it “taste” for the product—varies.

If we added up these maximum bid prices across all individuals potentially interested in the new product, we might call that sum the product’s “social value.” In the exhibit, it is shown as the value-flow in pipe A. In many instances, the true social value might even be higher, if there are spill-over effects from the individual user of the new product to other members of society. That would be the case, for example, if the products cured an infectious disease.

Usually, in the real world, firms cannot extract from society all of the social value their products create. Even drug companies with government-granted monopolies usually capture only a fraction of total social value in the form of the firms’ sales revenue. That captured value is shown in pipe B of the chart. The firm distributes that captured value to its employees (pipe C), to its suppliers of other productive inputs and of credit (pipe D), and to government in the form of taxes (pipe E). The residual that is left over accrues to the firm’s shareholders (pipe F). It is the source of the wealth the firm bestows on them.

A major point to take away from the preceding discussion and the accompanying exhibit is that a firm adds net social value to society as a whole only through pipe A. If a firm’s policies do not add net social value, but its shareholders nevertheless are enriched by the firm’s decisions, the firm merely has redistributed already existing value from some members of society (for examples, customers or employees) to its shareholders.

Normally, neither politicians, nor the media, nor the general public pay much attention to the fraction of total social value (pipe A) that firms can capture as revenue (pipe B). In health care, however, that fraction can be quite controversial, as was seen in the public’s reaction to the pricing of high-value specialty drugs such as Gilead Sciences Inc.’s new drugs Solvadi and Harvoni.

En Reinhardt ja apuntava el 2016 a que els preus excessius dels medicaments representaven una extracció de valor. Malgrat no citava el terme financialització com a causa, a hores d'ara podem afegir i confirmar que la financialització també és un determinant de la salut. Una financialització que esvaeix el professionalisme en la medicina. Cal estar-ne atent, entendre com actua i tractar de moderar el seu impacte. Malauradament, en sabem encara poca cosa del que passa per aquí a prop. Caldria una anàlisi en profunditat, i crec que ens trobaríem amb més d'una sorpresa.

PS. Aquí podeu trobar un exemple d'avui de com els lobbys treballen per la financialització de la salut.

El trilerisme pressupostari (5)

En un món connectat, difondre informació pública sense poder comprovar-ne la font hauria de ser considerat una falta, com a mínim. Ho dic perquè ja fa unes setmanes es va publicar que la despesa sanitària pública de 2023 va ser de 15.129 milions €. I en canvi, la informació pública oficial que ofereix l'Informe Mensual d'execució de desembre (p.77) diu que el 2023 es va gastar 14.351 milions €. 

On és la boleta? Algú ho sap millor que tots nosaltres, ciutadans sincers que paguem els impostos i nodrim el pressupost. Jo només sé que entre una xifra i l'altre hi ha una respectable diferència de 778 milions €.

També sé que l'any 2023 hi havia un pressupost de 11.637 milions €, i que la informació oficial em diu que s'ha gastat un 23,3% més del que es va pressupostar. I si hi afegeixo la informació extraoficial no contrastable citada al Parlament, llavors arribem a la impressionant xifra del 30%!!!

Un 30% de desviament pressupostari és una vergonya internacional de la gestió pública. És una xifra només superada en temps de pandèmia, on acceptaríem que hi havia justificació sobrada. Ara no, ens trobem davant el descrèdit màxim de la gestió pressupostària.

Com ja vaig explicar, el cercle del dèficit té un cost, no surt gratis. El dèficit es converteix en deute, el servei del deute són els interessos i amortització de préstecs que cal pagar i d'això no te n'escapes. La xifra total de la Generalitat  a hores d'ara és que tenim un 31% del PIB català en deute, 86.713 milions €. Al pressupost de 2023 s'havia previst per al programa de deute públic una quantitat equivalent gairebé al pressupost de salut de 2023, són venciments i interessos per import 11.417 milions € (p.301). Gastem tant en interessos, amortització de préstecs i despeses financeres del conjunt de la despesa pública, com el que gastem en salut!!! Aquestes són les prioritats socials.

El trilerisme pressupostari té un impacte directe en el benestar dels ciutadans. Tot el que va a despesa financera deixa d'anar a despesa real en prestacions de salut. És clar que la despesa financera és necessària per a la inversió. Però també caldria que el trilerisme amb la despesa corrent tingués conseqüències electorals, i em temo que això no acabarà passant factura als governants si els ciutadans no en tenen coneixement perquè els mitjans no ho difonen.

PS. Si us interessa el trilerisme com a fenòmen singular instal·lat a la nostra realitat, aquí hi ha més material.

PS. Tot això no ho veureu explicat als mitjans. Ningú no mossega la mà de qui li dona el menjar.

Prioritarianisme

Prioritarianism

Prioritarianism in Practice

 Li pregunto a Gemini AI, què és el prioritarianisme, i diu:

El prioritarisme és una teoria ètica que sosté que la correcció moral d'una acció es basa en el seu impacte en el benestar de les persones, donant més importància a la millora del benestar dels que estan en una situació pitjor.

Principis del prioritarisme:

Imparcialitat: El prioritarisme considera que tots els individus són igualment importants i que el seu benestar ha de ser tingut en compte per igual.

Prioritat als pitjor situats: El prioritarisme sosté que les accions que milloren el benestar dels que estan en una situació pitjor són moralment més importants que les que milloren el benestar dels que ja estan en una bona situació.

Utilitat total: El prioritarisme no ignora la utilitat total, però la considera en combinació amb la prioritat als pitjor situats.

Tipus de prioritarisme:

Prioritarisme igualitari: Afirma que totes les persones tenen dret a un nivell mínim de benestar i que les accions que augmenten la igualtat del benestar són moralment preferibles.

Prioritarisme suficientari: Afirma que totes les persones tenen dret a un nivell suficient de benestar i que les accions que satisfac les necessitats bàsiques dels més necessitats són moralment prioritàries.

Prioritarisme del benestar mitjà: Afirma que les accions que augmenten el benestar mitjà de la societat són moralment preferibles, sempre que no empitjorin la situació dels més necessitats.

Crítiques al prioritarisme:

Dificultat de mesurar el benestar: El concepte de benestar és subjectiu i pot ser difícil de definir i mesurar.

Ignorància de la justícia: S'ha criticat al prioritarisme per no tenir en compte la justícia distributiva i per centrar-se únicament en la maximització del benestar.

Incentius per a la inacció: S'ha argumentat que el prioritarisme pot incentivar la inacció, ja que sempre hi haurà algú en una situació pitjor que la nostra.

El prioritarisme avui en dia:

El prioritarisme és una teoria ètica important que ha guanyat popularitat en els últims anys. Els seus principis han tingut un impacte en el debat sobre la justícia social, la distribució de recursos i la política pública.

Impacte del prioritarisme:

Organitzacions no lucratives: El prioritarisme ha influït en el treball de moltes organitzacions no lucratives que treballen per alleujar la pobresa i la malaltia.

Debat sobre la desigualtat: El prioritarisme ha contribuït al debat sobre la desigualtat econòmica i la justícia social.

Filosofia moral: El prioritarisme segueix sent un tema de debat i discussió en la filosofia moral, amb noves teories i arguments que s'elaboren constantment.

El prioritarisme és una teoria ètica complexa que ofereix una perspectiva important sobre la justícia social i la distribució de recursos. La seva defensa de la prioritat dels pitjor situats ha generat debat i controvèrsia, però també ha contribuït a la nostra comprensió de la moralitat i el benestar.

I dos llibres de referència:

 

al capítol:

6 - Prioritarianism and Health Policy

Girona 1960, quan l'aigua no era un problema

El benestar dels catalans (2)

Anàlisi del Benestar Subjectiu a Catalunya

Han sortit les dades sobre la felicitat dels catalans i diuen que estem a 6,9 de 10. La mitjana europea és de 6,7 segons l'últim informe de l'OCDE Better Life Index (això és el que diu la nota de premsa oficial). Però agafa les dades que  vol agafar. Si mirem la informació oficial de la Unió Europea, la mitjana és a 7,1, aquesta és la dada darrera de 2022. Això no ho diu la nota de premsa.

El que tampoc no diu la nota de premsa és que l'OCDE va calcular la satisfacció amb la vida dels catalans en un 6,2% (ho vaig explicar l'abril passat) i com que el resultat no devia agradar al govern, va encarregar un estudi específic amb enquesta a 4000 persones que hem pagat entre tots. El resultat és que tot d'una ara ja estem al 6,9, hem superat la mitjana (aquest és el titular que es cercava i l'han aconseguit comparant-ho amb l'OCDE). Però a l'informe no trobareu cap referència comparant les dades que l'OCDE va calcular per Catalunya ni les dades darreres de la Unió Europea, quina casualitat.

De què depèn la satisfacció amb la vida? L'edat hi juga un paper clau i la família i la salut en són factors més determinants. A partir dels 50 anys la salut es troba al capdamunt:

A Flourish chart

I la satisfacció amb la vida és més gran quan més salut tens:

 

Ara bé, si mirem que en pensa la gent d'un àmbit com la sanitat segons el seu grau de satisfacció amb la vida, obtindreu això:

El diferencial entre la valoració d'uns i altres és notable segons la satisfacció amb la vida. La gent més satisfeta amb la vida valora millor la sanitat. 

Davant la "impossibilitat" de millorar el sistema de salut, alguns ja poden estar pensant en com millorar la satisfacció amb la vida, perquè si miren les estadístiques de satisfacció amb el sistema sanitari veuran la tendència decreixent. La satisfacció amb els serveis sanitaris públics ha passat del 89,6 al 82,9 entre 2013 i 2022. Aquesta és la dura realitat de les dades.

Es miri per on es miri, la satisfacció amb la vida és inferior a Catalunya que a Europa, la pregunta és: el govern vol que siguem més feliços? o vol que les dades semblin que ho som?. Em temo que els fogons de la cuina de dades del govern treballen a tot drap.

PS. No tinc clar el model utilitzat. M'agrada més el de Layard, sobre què ens fa feliços.

Missatge per a conformistes i despistats

 Indicador Multidimensional de Calidad de Vida (IMCV)

Tots aquells que encara no s'han adonat de la diferència en el benestar individual i col·lectiu entre tenir un estat propi i recaptar els impostos dels ciutadans, o dependre de l'almoïna que et dona el govern central, només han de mirar aquests gràfics que comparen la qualitat de vida a Catalunya (línia verda) i el País Basc (línia grisa). Si després de mirar això, encara no s'han convençut que no hi ha res a fer dins un país que no considera els seus ciutadans com iguals, sinó que n'hi ha uns que poden recaptar i uns altres no, i que això té implicacions en el benestar i la salut, llavors ja podem plegar i callar per sempre. El país i els seus ciutadans quedarà trinxat, ara mateix ja en tenim els símptomes.

L'INE publica aquest indicador de qualitat de vida des de fa anys i compara comunitats autònomes amb índex estatal 100. El que podem veure és que des d'abans de la pandèmia les coses s'han complicat i molt a Catalunya, tant les condicions materials de vida, com de salut, seguretat, educació, governança i drets, entorn i medi ambient. Només en treball semblaria que anem bé (aquesta és la màquina que engreixa a qui et dona almoïna), també en governança i drets.

Aquesta estadística només confirma una impressió col·lectiva que ja en som coneixedors i per tant quant més tardem en canviar-ho, només pot anar a pitjor. El motiu és que hi ha les condicions perquè tot se'n vagi pel pedregar si no podem recaptar els nostres impostos. Així de senzill, així de clar, o s'actua aviat o "es bot fa aigo". Marxem, quant més aviat millor.

PS. La població de Catalunya ja ha superat els 8 milions. Des de l’any 2018, el creixement natural és negatiu, amb més morts que naixements. Els catalans han decidit no tenir tants fills com abans. L’augment sostingut es deu a la immigració, que supera el 20% de la població. Descontrol demogràfic  total.

PS. "L'únic futur que té Catalunya dins Espanya és la desaparició", J. L. Bozzo

El benestar com objectiu preeminent

 Wellbeing. Science and Policy

Fa uns mesos parlava del llibre anterior de Richard Layard, "Podem ser més feliços?", ara el seu darrer llibre és un compendi del que ell en diu ciència del benestar. Jo no sé ben bé si és una ciència, però el que si és cert és que el tema és prou interessant com per fer-hi una ullada. Aquí el trobareu en accés obert. El primer que cal fer és mirar l'índex:

Part I. The Case for Wellbeing:

1. What subjective wellbeing is and why it matters

2. Wellbeing as the goal for society

Part II. Human Nature and Wellbeing:

3. How our behaviour affects our wellbeing

4. How our thoughts affect our wellbeing

5. Our bodies, our genes and our wellbeing

Part III. How Our Experience Affects Our Wellbeing:

6. The inequality of wellbeing: some basic facts

7. Tools to explain wellbeing

8. Explaining wellbeing: a first exploration

9. Family, schooling and social media

10. Health and healthcare

11. Unemployment

12. The quality of work

13. Income

14. Community

15. The physical environment and the planet

Part IV. Government and Wellbeing:

16. How government affects wellbeing

17. How wellbeing affects voting

18. Cost effectiveness and policy choice.

L'estructura del llibre és prou clara i dedica temps a explicar el problema de les mesures de benestar, qüestió sempre controvertida. 

De què depèn el benestar? Doncs d'aquests factors, diu:

De tots, possiblement el capítol menys encertat és el que parla dels gens i el benestar (p.85). La hipòtesi de que els gens no canvien i tenen un paper en el benestar, oblida l'epigenètica i per tant que podem tenir gens que s'activen o no depenent de les condicions amb les que ens trobem. Tema esbiaixat (cap al predeterminisme) i poc elaborat. A tot el llibre hi ha una èmfasi desproporcionada cap a la salut mental, qüestió que ha preocupat de sempre a l'autor.

I al darrer capítol arriba la qüestió crucial: 

The ultimate purpose of wellbeing science is to help us increase wellbeing. Hopefully, readers of this book will by now have learned a little more about themselves, which they can use to improve their own wellbeing and that of others. But what about  policymakers, be they in central or local government, or in NGOs big and small? Are there steps by which wellbeing science could help them improve their contribution to human wellbeing?

Enlloc de mesurar amb QALYs, ell proposa els WELLBYs, anys de vida ajustats per benestar. I llavors proposa els llindars necessaris per a avaluar si cal una política determinada. Molt ideal tot plegat, i pendent d'elaboració a la pràctica. El títol del llibre és suggerent, el seu contingut encara té moltes qüestions pendents per desenvolupar.

Aturem la creació de casinos, per respecte a la ciutadania i a les famílies d'afectats

Informe ADDICCIONS COMPORTAMENTALS

M'arriba un informe sobre l'addicció al joc i altres addiccions comportamentals. Trobo a l'inici quina és la prevalença de joc amb diners per internet i em preocupa, diu:

S’observa que és més elevada entre els estudiants de secundària d’entre 14 i 18 anys (9%) que entre la població general de 15 a 64 anys (6%). En totes dues enquestes, la prevalença és més elevada en els homes: 15% en nois i 4% en noies (ESTUDES 2021) i 8% en homes i 4% en dones (EDADES 2019).

I aquesta és la gràfica de l'evolució, sense informació durant la pandèmia: 

Miro quan es gasta en jocs online i surten 3.000 milions€ el 2019 (!). Aquesta és una xifra per preocupar-se i molt.

Per tal que us feu una idea, en despesa farmacèutica pública l'any 2021 vam gastar 3.321milions€. Es a dir es gasta tant en joc online com en despesa farmacèutica pública. Aquestes són les preferències individuals i socials.

Però el joc per internet no és 'única addicció comportamental, a l'informe se n'expliquen d'altres:

I després observo que hi ha 738 inicis de tractament a les unitats d'addiccions comportamentals durant el 2021. El 75% motivada per joc amb diners. Crec que això és una xifra molt baixa, si la prevalença de veritat és la que diu l'informe. Esperaria un major nombre d'inicis de tractament, i també una estadística del resultat.

L'impacte que tenen aquestes addicions és molt rellevant:

A la meitat els genera un problema de salut (dones), i a un 40% dels homes. Però la llista és prou llarga per preocupar-nos.

Suggereixo la lectura de l'informe sencer. La medicalització del problema és del tot insuficient com a resposta. Crec sincerament que malgrat els esforços que puguin fer les unitats d'addicció comportamental, convé alguna cosa més que un pla. Jo no en sóc expert i per tant no entraré on no correspon.

Ara bé el que si sé és que un govern pot limitar l'oferta del joc presencial. I per tant ha de barrar el pas a nous casinos i tancar-ne els que ja hi ha. El que no pot fer un partit és per assegurar la seva poltrona, accedir en una negociació política, a la creació d'un nou casino com és el cas del Hard Rock Hotel & Casino Tarragona, el setè més gran del món. 

És indecent arribar a aquest extrem i per respecte a les famílies afectades i mostrades en aquest informe, encara més. Com a ciutadans convé recordar això que van fer i qui ho va fer quan sigui l'hora de les eleccions. Aturem qualsevol augment de l'oferta, i reduïm la que ja hi ha. Aquesta hauria de ser la resposta política responsable per construir un país de qualitat amb un benestar més gran pels que hi viuen.

PS. Aquest és un exemple de manual de Determinant Polític de la Salut, és a dir de menys salut. La política és capaç de provocar menys salut a la ciutadania que els vota. Vaig explicar la qüestió el setembre passat a aquest blog.

Per una assistència sanitària cost-efectiva i justa

 How Health Care Can Be Cost-Effective and Fair

Una assistència sanitària eficient i justa depèn de si l'assignació eficient de recursos té en compte els criteris ètics. Diversos analistes argumenten que utilitzar el criteri d'eficiència per guiar la distribució de l'assistència sanitària és fonamentalment injust, no només perquè no té en compte com es distribueix, sinó perquè no prioritza la gravetat de la malaltia i no ofereix a tothom una bona possibilitat de ser tractats, especialment a les persones amb més necessitat. Tot i que Hausman reconeix la complexitat i les mancances del criteri d'eficiència, sosté que hauria de ser un principi rector en l'assignació de recursos relacionats amb la salut. Segons Hausman, molts valors, com ara la compassió, la llibertat, el respecte i la solidaritat, haurien de regir l'atenció sanitària, a més de promoure el benestar i tractar les persones de manera justa. En els seus esforços per promoure la salut de la població de manera justa, l'assistència sanitària ha de respondre i respectar els valors i les opcions de les persones.

Introduction

Chapter 1: Measuring Health and the "Effectiveness" of Health Care

Chapter 2: Cost-Effectiveness, Well-Being, and Freedom

Chapter 3: Conceptual, Technical, and Ethical Problems with Cost Effectiveness

Chapter 4: Theories of Fair Distribution

Chapter 5: What Constitutes a Fair Allocation of Health Care?

Chapter 6: Fair Chances

Chapter 7: Does Cost-Effectiveness Fail to Give Sufficient Priority to Severity?

Chapter 8 To Aggregate or Not to Aggregate

Chapter 9: Discrimination

Chapter 10: Health Care: Respectful, Cost Effective, and Fair

La mesura multifuncional de les capacitats

 Consens d’escales i eines per a la valoració multidimensional de les persones a Catalunya

Faig una ullada a aquest document i veig que serveix per posar ordre a una qüestió que en general va desordenada. Em refereixo al nivell de subjectivitat inherent dels professionals quan no hi ha un instrument que pretén homogeneitzar la informació sobre les capacitats i estat d'ànim individual. I mentre que en l'àmbit funcional i cognitiu el que es proposa és prou conegut i utilitzat, en d'altres àmbits hi ha un camí per recórrer. Em sorprèn tant de consens amb l'Euroqol com a mesura de qualitat de vida, jo senzillament no l'utilitzaria. El motiu és la classificació discreta que fa i l'agregació en tarifes. Les propietats necessàries de mesura i agregació no es compleixen amb una expressió ordinal i discreta, d'un problema que és continu i difús. Crec que molta gent no hi cau en aquest aspecte tant crucial. Ja he explicat anteriorment que enlloc d'una focalització en qualitat de vida, calen mesures robustes de benestar.

Per altra banda, si tenim molts instruments de mesura ben segur que fora convenient trobar un mecanisme d'agregació i és aquí on caldria explorar instruments de reconeixement de patrons que incorporessin les dades dels diferents sistemes.

Ara bé, aquest document en realitat s'afegeix a un d'anterior que encara no entenc que el fonament de l'estratificació de risc es basi en eines singulars. Dic singulars perquè enlloc més s'utilitzen i aquí m'aturo. Llegiu l'apartat 4.3.1 per  comprovar-ho. Si un s'equivoca amb l'estratificació de risc, llavors que en queda de la valoració multifuncional per adoptar estratègies d'actuació?

Malgrat això, celebrem que hi hagi consens en la valoració multidimensional i esperem que n'hi hagi un ben aviat en l'estratificació de risc.

PS. Sobre els dubtes a l'Euroqol, aquí en trobareu un exemple a partir de la revisió sistemàtica.

L'esperança de vida en bona salut segons la morbiditat

LOS CAMBIOS EN LA SALUD POBLACIONAL, LA LONGEVIDAD Y EL COSTE DURANTE UNA DÉCADA

En David Kindig ja fa tres dècades va proposar l'esperança de vida en bona salut com a indicador fonamental per avaluar la salut poblacional. Des del grup de recerca dels Serveis Sanitaris del Baix Empordà hem dedicat esforços a la seva estimació. L'any 2014 ja ho vàrem fer i ho vaig explicar aquí. Ara 9 anys després hem refinat l'estimació i novament s'han presentat els resultats a les Jornades AES.

Els resultats mostren que les dones tenien el 2017 una esperança de vida de 85,8 anys, i els homes de 80,6. D'aquests anys, poblacionalment de mitjana es passen respectivament 39,8 anys i 42,9 en estat de salut sa. 

Què té de singular aquesta estimació? Doncs que està basada en la morbiditat poblacional i no en  la percepció subjectiva de la malaltia. Per tant si ens cal comparar poblacions per comprendre com evoluciona la salut en el temps i entre geografies ens ofereix una mesura menys esbiaixada que la percepció personal de la salut. El motiu i l'abast del biaix queda explicat en aquest article.

A Catalunya es diu que l'esperança de vida en bona salut segons el mètode de Sullivan (percepció subjectiva) es troba a 66,06 anys per a les dones i 66,82 per als homes. Les xifres no són comparables amb el que he mostrat.

I algú pot dir que la percepció subjectiva també és important. Jo també ho crec, però no esdevé útil com indicador per comparar el nivell de salut poblacional assolit. És per això que el meu suggeriment és tenir en compte les mesures de benestar que elabora l'OCDE i que en vaig parlar aquí. Convindria doncs fer una estimació de benestar seguint aquesta metodologia i en l'àmbit d'una organització sanitària integrada, i que alhora això permetés comparacions amb d'altres.

Tant de bo en un futur proper poguem disposar de dades com aquestes per poder entendre què està passant. Per ara podem veure que en una dècada s'han augmentat 2 anys de vida, però que la proporció en estat sa ha disminuït. Aquesta és la qüestió que requereix més anàlisi. Interessa saber els factors que han portat a la disminució de l'estat de salut sa en 8 anys durant una dècada. L'èxit de la longevitat es veu minvat per una major morbiditat. Ens calen respostes.

La creació d'un "nou" marc mental: el funcionament de la salut

 The human functioning revolution: implications for health systems and sciences

L'Amartya Sen als anys 80 va definir el concepte de capacitats i el diccionari Stanford de filosofia diu:

L'enfocament de capacitats és un marc teòric que comporta dues reivindicacions normatives: en primer lloc, l'afirmació que la llibertat per aconseguir el benestar té una importància moral primordial i, en segon lloc, que el benestar s'ha d'entendre en termes de capacitats i funcionament de les persones. Les capacitats són les accions i l'essència d'allò que les persones poden aconseguir si així ho volen: la seva oportunitat de fer o ser coses com ara estar ben alimentat, casar-se, ser educat i viatjar; el funcionament són capacitats que s'han realitzat. Que algú pugui convertir un conjunt de mitjans (recursos i béns públics) en un funcionament (és a dir, si té una capacitat particular) depèn de manera crucial de determinades condicions personals, sociopolítiques i ambientals, que, en la literatura de capacitats, s'anomenen "conversió". Les capacitats també s'han denominat llibertats reals o substantives, ja que denoten les llibertats que s'han eliminat de qualsevol obstacle potencial, en contrast amb els mers drets i llibertats formals.

La idea és potent i entre d'altres coses li ha valgut el premi Nobel. Doncs bé, ara aquesta perspectiva ja és a la OMS d'alguna manera i ho explica aquest article. Però no sé si tot ho hem de fiar a la International Classification of Functioning, Disability and Health (ICF) com fa l'article. El tema és més complex. I arriba a aquesta conclusió:

The conceptual and evidence base exists to support the implementation of human functioning as the third indicator of health, complementing morbidity and mortality. This requires coordinated action across health systems, including the scaling and extension of use cases. Significant challenges in  implementing this new paradigm exist.

I tant si n'hi ha de reptes. Entre d'altres, perquè subjectivament es valora el funcionament de forma diferent i pensar que un altre ho valorarà per tu pot dur a conclusions errònies.

Per tant no hi ha res de nou en aquest marc mental, i el que caldria seria tocar de peus a terra sobre allò que és possible i cal fer.

 L'article forma part d'un conjunt que es diu la revolució del funcionament humà, molt ambiciós el títol però jo no sé veure la revolució per enlloc, per ara.

Els fonaments morals de la política

The righteous mind

Ara que s'acosten eleccions recupero el llibre de Jonathan Haidt, La ment dels justos, i miro el capítol 7 on repassa els cinc fonaments morals de la política: 

• El fonament de la Cura/Dany va evolucionar en resposta al desafiament adaptatiu de cuidar nens vulnerables. Ens fa sensibles als signes de patiment i necessitat; ens fa menysprear la crueltat i voler cuidar aquells que pateixen.

• El fonament de l'Equitat/Engany va evolucionar en resposta al desafiament adaptatiu de collir les recompenses de la cooperació sense ser explotat. Ens fa sensibles als signes que una altra persona sigui probablement un bon (o dolent) soci per a la col·laboració i l'altruisme recíproc. Ens fa voler rebutjar o castigar els tramposos.

• El fonament de la lleialtat/traïció va evolucionar en resposta al desafiament adaptatiu de formar i mantenir coalicions. Ens fa sensibles als senyals que una altra persona és (o no) un bon jugador d'equip. Ens fa confiar i recompensar aquestes persones, i ens fa voler ferir, aïllar o fins i tot matar els qui ens traeixen a nosaltres o al nostre grup.

• El fonament de l‟Autoritat/Subversió va evolucionar en resposta al desafiament adaptatiu d‟establir relacions que ens beneficien dins de les jerarquies socials. Ens fa sensibles als signes de rang o estatus, i als senyals que altres persones s'estan comportant adequadament (o no), segons la seva posició.

• El fonament de la Santedat/Degradació va evolucionar inicialment en resposta al desafiament adaptatiu del dilema de l'omnivor, i després al desafiament més ampli de viure en un món de patògens i paràsits. Inclou el sistema immunològic associat al comportament, que s'estén a una àmplia gamma d'objectes simbòlics i amenaces. Permet a les persones conferir a objectes valors irracionals i extrems, tant positius com negatius, que són importants per mantenir els grups units.

I Haidt diu que el pensament d'esquerres es concentra bàsicament en els dos primers fonaments morals. L'estat del benestar i la seva defensa en les polítiques antiretallades van per aquí –defensar-se del dany que puguin patir els individus. L'esquerra entén la justícia com igualtat, provant d'evitar que per exemple aquells que pateixen per algun motiu puguin quedar desprotegits, amb independència de si el patiment pot atribuir-se a la mala gestió dels propis afectats. La dreta entén la justícia com a  proporcionalitat: “reculls el que sembres.”

Segons Haidt, la dreta aprofita els cinc fonaments morals, mentre que l'esquerra no té discurs davant la crisi d'autoritat –la confon amb l'autoritarisme–, pretén anivellar premiant sovint els que no s'ho mereixen. 

A mi això de dreta i esquerra em cansa molt, moltíssim, tant com la polarització que patim i que ofega tot discurs sensat. Tot plegat, un llibre força opinable considerant que se centra als USA. En qualsevol cas una reflexió de psicologia i moralitat política amb alguns apunts suggerents per al moment.

El benestar dels catalans

 Informe sobre el benestar i el progrés social a Catalunya

OECD Regional Wellbeing

Informe 2014

OECD Regions and Cities at a Glance 2022

 Com que l'altre dia vaig enllestir aquell llibre de Layard sobre la felicitat, he volgut mirar la situació del benestar dels catalans. I les dades són les que hi ha als informes de referència. Però sobretot al de l'OCDE i tenim una satisfacció amb la vida de 6,2.

I aixó és molt o poc?. Doncs hi ha 5 regions de l'OCDE properes que en tenen més (Murcia, Balears, Valencia, Aragó, Cantabria).

Estem a punt per a crisis sanitàries?

 Ready for the Next Crisis? Investing in Health System Resilience

El fet de no estar preparats davant una crisi sanitària ens porta a un excés de mortalitat i pèrdues de benestar per a la població. Quan va aparèixer la covid, no estàvem preparats i això a més a més va fer perdre la confiança en el sistema de salut. Mentre per una part s'aplaudia als professionals, per l'altra, el sistema va quedar tocat seriosament. Quan es mesura la pèrdua de confiança en el sistema a l'informe de l'OCDE surt aquest gràfic:

Al juny de 2020 hi havia un país que era el que menys confiança tenia en el sistema de salut, el nostre no hi surt. Queda dit i registrat, p.42 de l'informe. 

El resum de tot l'informe el trobareu aquí, en realitat és una avaluació de les polítiques adoptades davant el Sars-CoV-2 per part dels països. Hi ha molts quadres explicatius i alhora les capacitats necessàries per a una nova pandèmia, com aquestes:

I la pregunta que sorgeix tres anys després és elemental, algú ha fet els deures o potser encara estan per fer?

PD. AI a tot arreu, mireu això a Nature i aquest altre editorial

PD. I al New Yorker es fan la pregunta que em vaig fer fa uns dies: Will the Ozempic Era Change How We Think About Being Fat and Being Thin?

PD. Al seu moment vaig participar a l'informe FEDEA que poca gent ha llegit i abans, al juny de 2020 vam publicar aquest altre que encara ha llegit menys gent malauradament. Dins hi trobareu moltes qüestions que fan pensar i són complementàries a l'informe de l'OCDE.

Un disbarat rera l'altre

 Els Parlaments haurien de servir a la ciutadania, haurien d'arribar a acords i trobar mecanismes per millorar el benestar de la població. Nosaltres aquí tenim ara un cas singular que fa dies que dura. Resulta que la comissió de salut es preocupa d'una "Proposta de resolució sobre la titularitat pública de l’atenció sanitària de Terrassa i l’àrea d’influència" i el que no saben és que el que preocupa al ciutadà no és la titularitat sinó que els resultats siguin els millors, per tant eficiència i qualitat. Però també resulta que han confós el significat de titularitat. Ser titular d'alguna cosa vol dir ser-ne propietari. Segons alguns, la titularitat privada significa ser-ne propietari i rebre'n els beneficis. I què passa si ets propietari i no rebs els beneficis, doncs que és propietat privada no lucrativa. I qui és el propietari llavors? la comunitat a qui s'adreça, i si no que es miri qui són els membres que en formen part. I si expliquéssim d'una vegada que a Catalunya tenim una xarxa d'hospitals comunitaris reconeguda per la llei, creats per la societat al llarg dels segles, i que resulta que la dictadura no hi va invertir i aquests hospitals existents van resoldre allò que no va resoldre, ni resol, ni resoldrà Espanya?

És molt pesat haver d'explicar una i una altra vegada el mateix a gent que no vol escoltar allò que no vol sentir. Algú vol canviar una llei amb una simple resolució?.  Resulta que el parlament havia de votar un acord per cancel·lar el concert d'un hospital, i jo em pregunto, per això serveixen les hores dels parlamentaris que paguem amb els nostres impostos?

M'avergonyeix que un parlament es dediqui a això i que parts de la reunió s'aprofitin per mentir deliberadament sobre fets contrastats i verificables. Al Parlament jo prohibiria mentir sota sanció económica i inhabilitació i evitariem escoltar disbarats, un rera l'altre. Afortunadament, la resolució no es va aprovar.

Si ho voleu llegir, és aquí p.13. Valoreu-ho vosaltres mateixos.

Com fer un disseny perfecte d'un pressupost sanitari deficient?

 Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya

Avui hi ha alguns que es pregunten perquè la pel·lícula Alcarràs no ha estat reconeguda al país veí. En realitat, és en va fer-se preguntes d'aquest tipus, perquè la resposta ja la tenien abans de presentar-s'hi. De la mateixa manera si un es pregunta perquè no hi ha un finançament suficient de la sanitat, la resposta es troba fora de la política sanitària i autonòmica. Ni reconeixement, ni recursos. Senzillament, som els segons en aportar i els desens en rebre els finançament públic per càpita de l'Estat.

I aquí és on un grup d'economistes pel benestar ha fet un manifest per recordar allò que el govern no vol exigir (ara no toca, diuen):

• Una aportació neta a la solidaritat i a l’equilibri territorial espanyol excessiva, en relació al seu PIB, i amb pocs referents internacionals comparables (annexos III, IV) que, com s’ha dit, afecta negativament al creixement de l’economia del país i al benestar, progrés i oportunitats dels seus ciutadans.
• Un model de finançament, a través del qual es cobreixen els serveis bàsics de l’estat del benestar, totalment insuficient per finançar les competències traspassades, que no ha seguit les exigències marcades per l’evolució de la població i totalment injust perquè ni tan sols garanteix l’ordinalitat. Catalunya és la segona comunitat de l’estat en recaptació i, per tant, en aportació de diners al model de finançament, però salta a la desena després d’actuar tots els fons redistributius i a la catorzena si es té en compte el diferencial de preus (annex V). Malgrat tot, adoptant l’ordinalitat, amb els fons actuals del model de finançament comú, Catalunya no milloraria el seu finançament i mantindria el mateix nivell de dèficit fiscal.
• Una inexplicable desigualtat en l’aportació de les Comunitats de règim foral a l’equilibri interterritorial tot i gaudir d’una renda més alta que Catalunya (annex VI) 
• Una política d’inversió pública i, en particular, en infraestructures d’inspiració centralista i radial, amb Madrid com a gran beneficiària, que ha marginat l’eix mediterrani tot i representar la principal zona productiva i exportadora de l’estat. Les dotacions pressupostades i executades, en baixos percentatges, són estructuralment inferiors a l’aportació econòmica de Catalunya a l’economia de l’estat (annex VII), limitant seriosament la seva competitivitat.

I jo puc estar molt d'acord amb l'anàlisi i en profund desacord amb la conclusió:

CATALUNYA HA DE TENIR LA CAPACITAT DE RECAPTAR I DECIDIR SOBRE LA DESTINACIÓ DELS RECURSOS QUE GENERA AMB L’OBJECTIU DE POTENCIAR LA COMPETITIVITAT DE LA SEVA ECONOMIA I SITUAR EL BENESTAR I EL PROGRÉS DELS SEUS CIUTADANS AL NIVELL DEL SEU ESFORÇ, SENSE ELUDIR LA COL·LABORACIÓ RAONABLE EN L’EQUILIBRI I SOLIDARITAT TERRITORIAL

El motiu és elemental: mai no ens deixaran recaptar i decidir sobre els nostres recursos per una raó molt senzilla, perquè ells se'ls han fet seus i no els deixaran anar mai, mai, mai. I sabent que això és així sorprèn que uns economistes que es diuen pel benestar i fan una anàlisi acurada arribin a la conclusió errònia. La conclusió justament condueix al malestar, perquè només marxant i deixant anar aquesta càrrega feixuga que traginem podrem gestionar els nostres recursos. La conclusió a la que arriben només continuarà provocant el malestar social que arrosseguem des de fa dècades. Recordeu l'argument Nosaltres-Ells. Nosaltres-autoengany, pensar que et donaran concert econòmic. Ells-dominació, allò que és teu ha deixat de ser-ho i ja és d'ells i decideixen que en fan.

És urgent marxar si volem tenir un pressupost públic d'acord amb el nostre nivell de desenvolupament econòmic. Cada any que seguim igual perdem 20.000 milions d'euros. I si algú em diu que no vol marxar, aleshores que deixi de queixar-se per sempre de que tenim una sanitat mal finançada (i una educació, i uns trens i...). L'Estat ha dissenyat un sistema perquè sempre tinguem un mal finançament, el disseny perfecte del pressupost deficitari. Només marxant de l'Estat es pot trobar alguna solució. Més clar impossible, ens ho han dit i sembla que alguns no volen escoltar i es pensen que no els afecta.

PD. Dic tot això amb coneixement de causa. L'any 1997, fa 25 anys vaig participar a una comissió parlamentària pel concert econòmic, V Legislatura. Fracàs i pèrdua de temps total. A la IX Legislatura es va crear una altra vegada la mateixa comissió. Fracàs i pèrdua de temps total. I no segueixo més.  Tot allò que va passar en aquell moment no va canviar res del que pretenia i som on érem, i parlem del mateix del que parlàvem, i proposem una i altra volta el mateix.

PD. La premsa comença a reflectir amb retard el que jo deia a aquesta entrada

Club des Belugas

Dedicat a tots aquells que s'han adherit al pensament màgic que malauradament cada dia són més, fins que un dia s'adonaran que no porta enlloc, però potser serà massa tard.

L'eficiència de l'atenció no presencial

The COVID-19 Pandemic and the Future of Telemedicine 

Els fets són toçuts i fan canviar comportaments quan menys t'ho esperes. I això és el que va passar durant la pandèmia. Havíem d'accedir al contacte expert amb metges i estava limitat. La telemedicina es va presentar com a solució efectiva a un problema real. Però no és que no hi fos abans, moltíssima gent es va adonar que existia "La meva salut" just en el moment de la pandèmia (1,5 milions d'altes el 2020). La infraestructura havia costat molt bastir-la però estava apunt. Algú es pot imaginar com s'haurien pogut gestionar els 9,4 milions de contactes realitzats només mitjançant TIC l'any 2020?.  Si a això afegim els 18,6 milions de contactes telefònics, tenim 28 milions de contactes no presencials, en comparació als 24,7 milions de contactes presencials. El resultat és que les tecnologies de la comunicació van ajudar a resoldre el 53% dels contactes i van contribuir moltíssim a resoldre problemes de salut durant la pandèmia. Altres països de l'OCDE van fer una proporció inferior de teleconsultes, vegeu el gràfic de l'informe de l'OCDE:

El missatge és que la tecnologia ajuda però també complica les coses si no som capaços de gestionar-la. Ens cal donar una resposta acurada amb una nova organització de les tasques. Ara que tant es parla de la càrrega burocràtica dels metges, caldria donar-hi resposta precisament mitjançant una nova organització de les tasques, on precisament la tecnologia de la informació hi té molt a dir. Posar a l'abast l'accés a les  tecnologies de la informació en medicina sense modificar l'organització és motiu de desajust assegurat. 

Més enllà de la millora en l'accés a l'assistència que aporten les TIC, i per tant una major quantitat de contactes no presencials, caldria també comprendre quin és el valor que aporten, i per tant com contribueixen a una major eficiència. Caldria doncs separar el gra de la palla, allò que realment afegeix valor a la salut en l'assistència no presencial d'allò que és superflu i ens ho podríem estalviar i alhora suposa una càrrega evitable. I d'aquesta manera aclarir quina part tenen les TIC de substitutives o si són simplement additives. D'això en sabem poca cosa, només aquí en trobareu un exemple encertat. Ara ens en falten molts més exemples en temps fora de pandèmia.

PD. Avui toca llegir FT també. Big pharma groups rejoin battle with governments on drug prices. Si no hi teniu accés me'l podeu demanar per correu electrònic.

El missatge: 

When European health authorities head to the negotiating table, they will have to come to terms with a drug industry that is no longer focused on producing daily pills to pop.

Whereas drugmakers used to make a little from each patient in a large market, increasingly they are focused on charging more to treat small subsets of patients, with rare diseases, or in oncology, with a certain mutation in their tumour.

Governments have not been giving their health systems more money to cope with this change.

Tot d'una algú s'ha adonat que no hi ha mercat en els medicaments sota patent, sino que tenim un monopsoni. Ha tardat molt, però ha arribat el dia que han conegut el monopsonista que és qui mutualitza el risc poblacional d'emmalaltir. I ara només cal veure com es desenvolupen els escenaris, o captura del regulador/monopsonista o benestar social.