Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pressupost. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pressupost. Mostrar tots els missatges

23 de desembre 2010

Claredat meridiana

Health Resource Allocation. A briefing for the House of Commons Health Select Committee

Com un diputat pot comprendre l'assignació de recursos sanitaris?. Aquesta és la qüestió que tracta un informe dirigit als parlamentaris britànics. Molt interessant per al seu país, per descomptat. Previsiblement convindria tenir una cosa similar per al nostre.
Sempre explico que l'esforç en un bon disseny contractual és fonamental per a l'assoliment de l'eficiència quan hi ha tranferència de risc. Quan més elevada és la concertació de serveis sanitaris més important és prestar-hi atenció. Quan no hi ha transferència de risc, l'establiment de pressupostos  ha de defugir el criteri històric i ha de procurar trobar referents d'eficiènci per a l'assignació de recursos. Entendre això esdevé clau. Definitivament ens cal un coneixement més ampli per part dels decisors públics en aquest àmbit.

PS. Des de Huffington Post, en Michael Moore llegeix els Wikileaks que l'afecten i corregeix als diplomàtics que mostren missatges falsos als seus quefes sobre la difusió de Sicko a Cuba. Això ja és es colmo!

Portada de llibre inexistent, no el busqueu per ara a les llibreries.  © R

08 de novembre 2010

Cartilla de Racionament

The Real Meaning of Rationing

La capacitat de sorpresa ha desaparegut definitivament. Si algú hagués dit que el pressupost públic de l'any que ve seria inferior a l'any anterior aleshores hauria invocat als factors inevitables: demografia i tecnologia per a justificar la necessitat de creixement. Doncs bé, resulta que ja no passa res, sembla que l'any 2011 no hi haurà més envelliment ni més tecnologia. Les comunitats autònomes estan reduint el pressupost sanitari. I en realitat el que hi ha són sous més baixos, perquè els factors inevitables (?) són un anclatge per al discurs (Evans dixit).
Ara bé, sabem que més enllà de la reducció salarial, el que convé és explicitar com cal complir la restricció pressupostària. El pressupost ens imposa una racionament, ens assenyala que la bota de Sant Ferriol només existeix a la llegenda. I si no volem viure en una llegenda convé començar a fer explícit quins són els criteris de racionament. En Detsky i Meltzer en parlen al JAMA aquesta setmana, però jo em vaig quedar amb les idees d'Emmanuel el "Complete Lives Systems"(remake de Williams, "Fair Innings"), - recomano llegir l'article sencer i no només aquestes cites per tal de situar les afirmacions en el context-:
We recommend an alternative system--the complete lives system--which prioritises younger people who have not yet live a complete life and also incorporates prognosis, save the most lives, lottery, and instrumental value principles.

Unlike allocation by sex or race, allocation by age is not invidious discrimination; every person lives through different states rather than being a single age. Even if 25-year-olds receive priority over 65-year-olds, everyone who is 65 years now was previously 25 years.

Consideration of the importance of complete lives also supports modifying the youngest-first principle by prioritising adolescents and young adults over infants. Adolescents have received substantial education and parental care, investments that will be wasted without a complete life. Infants by contrast, have not yet received these investments. Similarly, adolescence brings with it a developed personality capable of forming and valuing long-term plans whose fulfillment requires a complete life.
Tema massa controvertit per a resoldre en una entrada del blog. En algun moment caldrà fer explícits els criteris per a prioritzar, ara que el pressupost es redueix hi ha més motiu encara. Algú creu que aixó serà per poc temps, però tampoc ningú no pensava que durés tant la cartilla de racionament.


Per cert no busqueu el pressupost de Catalunya per al 2011. No n'hi ha (per ara).

09 de desembre 2009

Compromís i credibilitat

La falta de vinculació entre les decisions i l’avaluació del seu impacte pressupostari provoca ineficiències en el sistema públic de salut

L’expressió política més clara de les opcions per a satisfer les expectatives socials i individuals es mostra en l’aprovació del pressupost públic. Les decisions sobre l’assignació de recursos en l’àmbit públic requereixen difusió, coneixement i màxima transparència. Necessitem conèixer el destí dels nostres impostos. I a més, resulta rellevant en un moment de crisi econòmica observar com els governants són capaços de quadrar les expectatives ciutadanes amb la crua realitat dels recursos disponibles.
A Catalunya, la reducció dels ingressos tributaris ha estat gairebé del 25%. Això significa que l’esperança que el nou finançament autonòmic resolgués el dèficit anterior, no ha arribat ni a compensar tal disminució. La disminució d’ingressos s’acaba situant en el 10%. En aquest context, la política sanitària s’enfronta a un repte excepcional. El seu resultat, de moment, ja se’l poden imaginar: major dèficit i major endeutament per al futur. Cal tenir en compte que aquesta situació es produeix en un entorn on la despesa sanitària pública a Catalunya representa el 4,7% del PIB, o sigui 2 punts per sota de la mitjana de l’OCDE i que el mateix dia que s’aprova pel govern aquest pressupost s’accepta per exemple la inclusió dins la cartera de prestacions un nou medicament per a la hipertensió arterial pulmonar amb un cost anual per tractament de 53.470 euros.
En el sistema de salut la falta de vinculació entre les decisions i l’avaluació del seu impacte pressupostari és manifesta i per ara, incorregible. Podem recordar que el Reial Decret 1030/2006 ja es va encarregar d’excloure la prestació farmacèutica del procés d’actualització de la cartera de prestacions. Un acte del tot incomprensible en la mesura que una norma excloeix una de les prestacions clau a valorar per part del Consell Interterritorial i les relega de fet a la Comissió Interministerial de Preus dels Medicaments.
El pressupost aprovat situarà la despesa sanitària pública a Catalunya en uns 1284 euros per habitant. Tenint en compte que les últimes liquidacions reflecteixen una desviació pressupostària sobre la xifra inicial, podem esperar que aquest any es reprodueixin encara més tals diferències. La falta de credibilitat dels pressupostos així com la falta de compromís a l’establir mesures que garanteixin el seu compliment, dóna lloc a una espiral delicada que hem conegut amb anterioritat. Podríem aprendre del passat i preparar-nos per a un futur complex en el qual el creixement dels pressupostos públics van ser menors del què hem conegut fins ara.
Ara ja sabem el que hem aconseguit amb el nou estatut, amb el nou finançament, i en un context de crisi fiscal. L’augment és de 30 euros per persona en el pressupost per a salut. Això podria ser una anècdota d’un any, però cal recordar que l’any passat va augmentar 4 euros. Hem entrat doncs en un entorn on els dos darrers anys, el pressupost per càpita ha augmentat un 2,7%. Al costat d’això hi ha un oblit general sobre els mecanismes a introduir per tal que les decisions que es prenguin compleixin aquesta restricció. Si tenim en compte que les dificultats pressupostàries duraran, ens cal començar a interpretar una nova partitura. Hem d’explicar que hi ha variacions en la utilització de les prestacions sanitàries que són inadmissibles i que no afegeixen salut. Ens cal mostrar també que hi ha prestacions de baixa efectivitat que en podem prescindir sense afectar el nivell de salut. I finalment que tota prestació addicional ha de mostrar una relació cost-efectivitat marginal admissible. Si la seva efectivitat addicional és baixa, i el cost és alt, la resposta ha de ser la inclourem quan socialment la poguem pagar. A més a més, augmentar prestacions sense augmentar el pressupost esdevé una irresponsabilitat. Es tracta d’un senyal equivocat per als gestors, que pensen que hi ha màniga ampla i que el full de càlcul ho aguanta tot.
Per a aconseguir una sortida favorable de la situació, lluny de replicar inèrcies, fa falta un exercici responsable en la presa de decisions sobre els recursos sanitaris, un compromís ferm sobre un pressupost creïble. Això significa ni més ni menys que establir prioritats i executar-les en el marc del pressupost. És aquí on té la veu el Parlament, i no traslladar-ho tant sols als gestors. La definició de regles de priorització ha de ser una qüestió compartida per la societat. Si mirem a una altra banda i al mateix temps que la despesa limita el seu creixement, augmentem les prestacions, tots comprendrem que tal situació ens porti a l’abisme. Es tracta d’un abisme virtual en un principi i que no serem capaços d’observar. Però a continuació tal abisme es convertirà en un menor benestar generacional en el futur. Som a temps d’evitar-ho.