The Heart of Power: Health and Politics in the Oval Office
El llibre «The Heart of Power: Health and Politics in the Oval Office», de David Blumenthal i James A. Morone, ofereix una anàlisi exhaustiva de com els presidents dels Estats Units, des de Franklin D. Roosevelt fins a George W. Bush, han modelat la política sanitària del país, sovint influïts per les seves pròpies experiències personals amb la malaltia i el dolor.
Aquest és un resum detallat dels punts clau i de l'estructura de l'obra:
1. La tesi central: El vincle entre el personal i el polític
Els autors sostenen que cap president pot defugir la reforma sanitària, ja que aquesta acaba sorgint en totes les agendes a causa del patiment humà i els costos econòmics. El llibre utilitza la salut com una lent per entendre la presidència, destacant que:
- La vulnerabilitat humana: Molts presidents han estat marcats per malalties pròpies o de familiars (la pòlio de FDR, el pare de JFK, els germans de Nixon, la filla de Bush pare), la qual cosa els ha donat una empatia o una motivació única per actuar.
- La paradoxa del poder: Els presidents operen entre un poder militar i polític immens i la seva pròpia fragilitat física i política.
2. Anàlisi dels presidents més significatius
El llibre dedica capítols detallats a cada mandat, destacant-ne l'estil de lideratge i l'impacte en la salut:
- Franklin D. Roosevelt (L'Angler Enigmàtic): Va ser el creador de la presidència moderna, però va ser reticent a lluitar per l'assegurança nacional de salut per por de posar en perill la Seguretat Social davant l'oposició dels metges.
- Harry S. Truman: Va ser el primer a fer de l'assegurança nacional de salut una causa personal i apassionada, tot i que no va saber guanyar-se el Congrés ni contrarestar la campanya de l'AMA contra la "medicina socialitzada".
- Dwight D. Eisenhower (El Conservador Compassiu): Va institucionalitzar el model d'assegurança privada lligada a la feina mitjançant beneficis fiscals, establint el que els autors anomenen un "estat del benestar a l'ombra".
- Lyndon B. Johnson (LBJ): El mestre de l'«insider game», va aconseguir aprovar Medicare i Medicaid el 1965 mitjançant una pressió incessant sobre el Congrés, amagant els costos reals als seus propis economistes per evitar que s'enfonsés el projecte.
- Richard Nixon: Va ser un gran innovador que va introduir les HMO i va proposar mandats d'assegurança per als empresaris, mogut per la pèrdua de dos germans per tuberculosi. El Watergate va impedir que culminés les seves reformes.
- Bill Clinton: Va patir un fracàs estreta a causa de la complexitat del seu pla, la lentitud en la presentació i la manca de coordinació política, malgrat el seu brillant domini del tema.
- George W. Bush: Va sorprendre tothom aconseguint la major expansió de Medicare (la Part D o medicaments amb recepta) l'any 2003, barrejant el seu estil de "decididor" amb el concepte de "conservadorisme compassiu".
3. Les vuit regles per a l'èxit (i lliçons del passat)
El llibre culmina amb vuit lliçons fonamentals per als futurs presidents que vulguin tenir èxit en el "cor del poder":
- Passió: Només un president que s'hi impliqui personalment i ho vegi com una prioritat màxima pot superar els obstacles.
- Velocitat: Cal actuar ràpidament durant la "lluna de mel" política, abans que el capital polític es perdi en altres batalles.
- Portar un pla a punt: No es pot començar a dissenyar la llei un cop s'arriba al càrrec; cal haver fet la feina durant la transició.
- Silenciar els economistes: Les millores en salut sovint no quadren amb els pressupostos; els presidents d'èxit han sabut desautoritzar els seus analistes de costos.
- Anar al públic: Utilitzar el "púlpit de fusta" per mobilitzar la base popular i pressionar el Congrés.
- Gestionar el Congrés: Entendre la complexitat legislativa i, sobretot, ser generós a l'hora de donar el crèdit als congressistes per guanyar-se el seu suport.
- Oblidar-se dels detalls excessius (Forget the PSROs): Un president ha de centrar-se en la visió i la política, no convertir-se en un expert en gestió tècnica que es perd en les minúcies.
- Saber perdre: Cal gestionar les derrotes amb dignitat perquè estableixen el terreny per a les futures victòries de la següent generació.
Conclusió
L'obra acaba recordant que cada president és únic en la seva gestió, però tots acaben sent posats a prova per la mateixa pregunta: com cuida la nostra societat els seus membres més febles i malalts?.
Franklin Delano Roosevelt no va utilitzar les «vuit regles» de Blumenthal i Morone per impulsar la reforma sanitària, sinó que més aviat les va ignorar o postergar, prioritzant altres parts del seu programa polític. Segons les fonts, aquest és el desglossament de com FDR es va relacionar amb aquestes lliçons:
- Manca de passió: Tot i la seva experiència personal amb la pòlio, FDR no va mostrar una passió profunda per la reforma sanitària; per a ell, el risc polític no valia la pena i no tenia la confiança que la política funcionés.
- Priorització de la Seguretat Social sobre la velocitat: Tot i que va actuar amb rapidesa en molts àmbits, FDR va triar no anar de pressa amb la sanitat. Va decidir separar-la del paquet original de la Seguretat Social per por que l'oposició de l'AMA descarrilés tot el projecte legislatiu.
- Pla incomplet: Durant la major part del seu mandat, va delegar la salut a comitès d'experts sense donar-los instruccions clares. No va ser fins al final de la seva vida, entre 1944 i 1945, que va encarregar a Samuel Rosenman la preparació d'un pla detallat, però va morir abans de poder-lo presentar.
- Gestió cautelosa del Congrés: Roosevelt va ser un mestre de la política, però en matèria de salut va preferir retrocedir davant els líders conservadors del Congrés per no posar en perill la Seguretat Social.
- Renúncia a anar al públic: FDR comprenia perfectament que només el president podia explicar «aquesta cosa de la salut» al poble per generar un moviment de base, però mai va arribar a utilitzar el seu púlpit per a aquesta causa, esperant un quart mandat que no va culminar.
- Eludir els detalls: Seguint el seu estil de «caos creatiu», FDR va evitar enfangar-se en les minúcies tècniques, un tema que li resultava poc intuïtiu i que tendia a bloquejar-se en la burocràcia.
- Saber perdre sense haver lluitat: FDR mai va arribar a perdre realment la batalla per la sanitat perquè mai la va arribar a lliurar plenament; la seva decisió constant va ser l'equivocació i el retard, deixant el llegat com una «reforma perduda» per a Harry Truman.
En resum, FDR va utilitzar la seva habilitat política per mantenir el tema sota la superfície mentre consolidava el New Deal, en lloc de seguir les regles per a una implementació d'èxit que els autors identifiquen en presidents posteriors com LBJ.
PS. Obamacare, aquí.
