Els macacos i les desigualtats de salut

Social environment is associated with gene regulatory variation in the rhesus macaque immune system

La relació entre estatus social y nivell de salut ocupa i preocupa en el marc de la política sanitària. Els estudis existents aprofundeixen fins on permeten les dades disponibles i per això els resultats depenen de la informació inicial i les hipòtesis que es volen contrastar. La hipòtesi de les desigualtats en salut fruit de les diferències en status socioeconòmic esdevé un lloc comú. Massa sovint es vol treure punta a un llapis que ja no dona per a més. El que encara ningú havia posat sobre la taula són els canvis moleculars en relació a l'estatus que un ocupa. L'estudi publicat al PNAS del que se'n fa ressò The Economist explica:

Dr Tung and Dr Gilad took 49 middle-ranking female macaques (females were chosen because a lot of previous work on animal hierarchies has been done on female macaques) and split them into groups of four or five. The researchers were able to control where in a group an individual ranked by the order in which it was introduced into its group (newly introduced monkeys almost always adopt a role subordinate to existing group members). The hierarchies thus established, the team conducted tests on cells in the monkeys’ blood, in an attempt to determine the effect of a macaque’s rank on her biochemistry and, in particular, on how rank influences the activity of various genes.
The answer is, a lot. Dr Tung and Dr Gilad looked at the expression in each animal of 6,097 genes (30% of the total number in a monkey genome—or, for that matter, in a human one). They were searching for correlations between social rank and gene activity, and in 987 genes they found one. Some genes were more active in high-ranking individuals; others were more active in low-ranking ones. The relationship was robust enough to work the other way round, too. Given a blood sample and no other information, it was possible to predict an individual’s status within her group with an accuracy of 80%.

Per tant en aquesta població de macacos femelles queda vist l'impacte epigenètic. Els patrons de metilació eren diferents segons el lloc que s'ocupava en el ranking. Els canvis en l'expressió gènica es produien en ocupar una altra posició a la jerarquia social. Això els fa pensar que la direcció de la causalitat s'origina des d'un estatus social baix, que implica desajustos al sistema immunitari i per tant mala salut.
En paraules dels autors:

Our results reinforce the idea that sensitivity to the social environment is reflected in changes in gene  expression in the immune system, supporting an increasingly widely recognized link between neural,  endocrine, and immune function (30). Moreover, our results demonstrate that these associations also appear to be highly plastic. Not only were gene expression data sufficient to robustly predict relative dominance rank but gene expression profiles also tracked dominance rank shifts closely enough to allow us to predict different rank positions for the same individuals across time. These observations indicate that any causal relationship between dominance rank and gene regulation likely begins with rank, rather than vice versa.

Ens trobem davant un article que impulsarà controvèrsia als que han enfocat la recerca sobre desigualtats en salut per altres camins. Més d'un se n'oblidarà, el passarà de llarg i dirà això només passa als macacos. Mentrestant d'altres direm que l'epigenètica es va obrint pas i cal tenir-la en compte sempre que els estudis siguin sòlids i amb fonament.

PS. I encara més. Si no volíeu caldo, una altra tassa. A PNAS-early view trobareu les bases neuronals de l'igualitarisme.

Cercant un regulador prudent

Pel bé de tots plegats només podem esperar que en afers de salut ens trobem en mans d'un regulador prudent. Vull dir un regulador que sigui capaç d'acceptar només aquelles prestacions que siguin efectives i segures, i que aquesta decisió la prengui estrictament sobre la base del coneixement independent. Quan un llegeix l'article al WSJ de l'anterior director de la FDA, m'entren moments de dubte profund davant les seves afirmacions.
En Tabarrok des de Marginal Revolution ho recull tant bé que el millor que podeu fer és consultar-lo. I sobretot aquesta web que han creat, FDA Review.
Com a ciutadans ens ha de preocupar el que facin en la revisió de la FDA perquè els atorguem una preeminència a les decisions dels nostres reguladors que potser trontollen més del que ens pensem.

Gestionar el declivi

Diagnosing the decline in pharmaceutical R&D efficiency

El nombre de nous medicaments aprovats per la FDA per cada 1000 milions de dòlars gastats, s'ha reduit a la meitat cada 9 anys des de 1950, ajustant per la inflació. Aquesta és la conclusió a la que arriba un article publicat a Nature RDD, . I sabent que això és així, tracta d'explicar el perquè i què cal fer per canviar-ho. L'article esta escrit per profunds coneixedors del sector, i em sorprèn que a la fi les propostes per canviar la tendència siguin tant febles com crear un CDDO, Chief Dead Drug Officer, un gestor del fracàs en investigació i desenvolupament. Si tenim en compte que el cost del fracàs és el 80% de la inversió en R&D fins la fase II (mireu la p. 6 d'aquest informe). Aleshores aquest personatge seria el gestor del 80%!!!, és a dir que el director de recerca gestionaria el 20% de despesa que és la part d'èxit. Lamentable proposta, en un article que comença interessant i acaba amb un declivi, el mateix que el que està succeïnt a la R&D pharma. Sorprèn que no explorin alternatives que ja estant succeïnt com les cooperacions entre empreses o el codi obert en nous medicaments. I encara em preocupa més que no hagin pensat en la reforma de les patents o en com acordar sectorialment prioritats de recerca atenent l'interès general, expressat per governs responsables.
En resum, lectura necessària, referències clau, i passeu de llarg del desvari final. Potser és que han aplicat al peu de la lletra i equivocadament allò de John Kay, quan una indústria com la pharma R&D es troba en declivi el millor que es pot fer és gestionar-lo. Jo afegiria, que caldria que ens preguntéssim si la societat està disposada a pagar el 80% del cost basat en fracàs. Algú s'ho hauria de mirar tant la xifra com que cal fer.

PS. Enmig de la contaminació mediàtica del moment, algú diu per la ràdio que les assegurances de salut privades han crescut un 15% el darrer any. El periodisme s'ha de basar en dades contrastades, i aquest no ha estat el cas. L'augment de les primes al sector ha estat del 3%,  això assenyala un estancament en nous assegurats, però aquesta és una dada que encara no sabem a data d'avui.

PS. La reflexió necessària del moment de XSM.

PS. Garicano, molt oportú a NEG.

PS. Recomanable, el blog de l'Adam Oliver, behavioural economics and health care. 

 Edvard Munch, "The Scream", es pot comprar la setmana que ve a Sotheby's  per uns 80m€

Edvard Munch's The Scream numbers among the most celebrated images in art history. It is one of few masterpieces
that require no introduction, as it has been analyzed, reproduced, referenced, interpreted and commercialized more
often than perhaps any picture bar Leonardo's Mona Lisa. Since its creation in the 1890s The Scream has become of
a cornerstone of our visual culture, burned onto our collective retina as the definitive image of horror at modernity's
core. In one image, Munch initiates the Expressionist gesture which will fuel art history through the twentieth century
and beyond.
The present composition was completed in 1895 and is one of four renditions of The Scream (figs. 1 - 4). The other
three versions are housed in Norwegian museums, leaving this the only Scream in private hands. Munch executed the
prime version, now in the Nasjonalgalleriet, Oslo, in the fall of 1893. The image was conceived as a part of an epic
series, known as the Frieze of Life, exploring the progression of modern emotional life through themes of Love,
Anxiety and Death. The Scream was conceived as the climactic finale of the Love cycle. This narrative explores the
beckoning of love (The Voice), its aspects of pleasure (The Kiss); pain (The Vampire, fig. 5); erotic mystery (Madonna
); guilt (Ashes, fig. 6) and, ultimately, despair (The Scream). Munch's ambition with the Frieze was to create through
deeply-felt personal experience a new kind of history painting for the godless age.

Banana Republic

Hi havia una vegada un país on els seus ciutadans van votar la seva constitució, i després va aparèixer un tribunal que sabia molt millor què era la sobirania nacional i va aigualir tant com va poder les aspiracions del poble. Per al tribunal el que els ciutadans votaven no tenia cap valor, era només un passatemps. En aquell país es deia que tenien una democràcia. Més endavant a les acaballes de l'estiu, uns quants polítics van decidir canviar la constitució i van fer una reforma en quinze dies sense necessitat de fer cap referèndum. I n'estaven cofois d'haver-ho fet tant ràpid. Ells deien que es trobaven en un estat democràtic, el mateix estat que uns anys abans el tribunal europeu dels drets humans va condemnar per haver-se negat a investigar les denúncies de tortures.
Els ciutadans es pensaven que encara gaudien d'autogovern, però la realitat ja era una altra, no se n'havien adonat. Un dia que el govern havia de decidir sobre un decret de les llistes d'espera a la sanitat, van rebre una trucada i els van dir que esperessin, que no calia que decidissin, que ja ho farien ells per nosaltres. No els preocupava el que posaven la constitució, les lleis o els decrets. Quan hi ha inseguretat jurídica, tot trontolla i poc que fan falta les lleis. I heus aquí que el govern va decidir no fer el decret, i aleshores un es pregunta: i per què ho va fer? Tenia totes les competències per fer-ho. Doncs perquè els diners els tenia precisament el govern superior que havia trucat. És a dir, una mostra subliminal de que el país començava a ser intervingut, no el deixaven decidir sobre allò que la llei deia que podia decidir. I aquí s'acaba la història, just fins avui.

Che spettacolo!!!

Resoldre la reforma sanitària amb tisores molt esmolades en ple cap de setmana de Pasco és un perill. Anunciar copagament, evitar ineficiències i duplicitats és una recepta fàcil.
Sincerament, tenim un problema i gros. Però no es troba en el sistema de salut sino en les institucions polítiques. La capacitat per aplicar el coneixement per a una presa de decisions assenyada fa temps que va esvaïr-se i ara com ara només es busquen uns quants pedaços i que sobretot tinguin un efecte en els mercats.
Aquests són dies malaguanyats per a tots aquells que durant molts anys hem tractat d'explicar que un altre sistema de salut és possible, on la prioritat sigui la millora de la salut poblacional buscant el més gran valor pels recursos que tenim disponibles.
Vull pensar que hi haurà un dia que ens llevarem i deixarem de banda aquesta pesada càrrega que traginem.

PS. Avui aquest blog ha superat els 25.000 visitants. Aquesta és una xifra considerable. Vull donar-vos les gràcies a tots vosaltres per l'interès mostrat.

Cribrar o no cribrar, eixa és la qüestió

L'orientació cap a la prevenció concentra molts missatges en política sanitària i és una font de negoci, en el sentit originari del terme nec-otium. Els programes de cribratge tenen un cost-efectivitat determinat que cal conèixer amb precisió i alhora canvia en el temps. Els articles que es publiquen van carregats de conflictes d'interès en molts casos, i abans de llegir-los cal només anar a l'apartat corresponent i descartar el que convingui. Tot llegint la portada de Le Monde podem saber que a França s'ha recomanat que no es faci el cribratge de càncer de pròstata mitjançant PSA, pels falsos positius que apareixen. Al blog PSA and more s'explica també prou bé l'estat de la qüestió. La lluita és doncs entre els que volen convèncer del negoci versus els que volen convèncer del valor. A França ha quedat clar, aquí no tenim ningú que pugui ocupar la primera pàgina del diari dient el mateix. Vist tot plegat, no hi ha qüestió, en aquest cas la decisió francesa és no cribrar.

PS. Pel que fa al càncer colorrectal, la decisió catalana és:

"La detecció precoç del càncer de còlon i recte, mitjançant la prova de detecció de sang oculta en femta de tipus químic realitzada cada dos anys, és una estratègia d’eficàcia demostrada per reduir la mortalitat per aquest càncer en un 17% dels casos"

PS. I si voleu saber el perquè de la variabilitat en el tractament del càncer de pròstata podeu saber-ne les causes consultant els links, aquí mateix.

PS. Atès que les revistes no publiquen sempre els conflictes d'interès, podeu contrastar els ingressos que han rebut els autors a la base de dades de Propublica.

Retallar allò que és fútil

Five Things Physicians and Patients Should Question

Sabem que hi ha un excés d'utilització de proves diagnòstiques. El que no està tan clar és què cal fer per resoldre-ho. La iniciativa de la Fundació ABIM amb un conjunt de societats científiques que agrupen fins a 374.000 metges s'ha concretat en uns fulls de recomanacions segons especialitats que permeten al metge i al pacient preguntar-se si val la pena demanar més serveis d'acord amb l'evidència disponible.
En un moment de retallades, el primer que cal retallar és allò que no serveix.

 L'euro a punt d'explotar

PS. En Munchau. "Following the sound free-market principle that economic incentives can work wonders, Lord Wolfson, a Tory peer, has offered a prize of £250,000 for the best plan to break up the single European currency. If there is a safe way of defusing the euro-bomb, then the prize may offer the blueprint." Al The Guardian.

PS I en Roubini, sobre com cal resoldre el divorci amb l'euro de forma amable.

La capacitat predictiva de les proves genòmiques

Gene Maps Are No Cure-All

Les quatre característiques diferencials de les proves genòmiques es que són determinacions inespecífiques, d'alta validesa analítica, baixa validesa clínica i utilitat clínica problemàtica.  Això és el que ens explica un article a BMC Medical Ethics. I només a partir de la comprensió d'aquestes característiques es possible començar a parlar de les implicacions ètiques, legals i socials.
Doncs bé, avui llegia a WSJ la notícia sobre la baixa capacitat predictiva de les proves genòmiques completes (i per tant inespecífiques) a partir d'un estudi publicat a Science Translational Medicine, un contrast de la seva baixa validesa i utilitat clínica.
El resum diu:

New DNA sequencing methods will soon make it possible to identify all germline variants in any individual at a reasonable cost. However, the ability of whole-genome sequencing to predict predisposition to common diseases in the general population is unknown. To estimate this predictive capacity, we use the concept of a “genometype”. A specific genometype represents the genomes in the population conferring a specific level of genetic risk for a specified disease. Using this concept, we estimated the capacity of whole-genome sequencing to identify individuals at clinically significant risk for 24 different diseases. Our estimates were derived from the analysis of large numbers of monozygotic twin pairs; twins of a pair share the same genometype and therefore identical genetic risk factors. Our analyses indicate that: (i) for 23 of the 24 diseases, the majority of individuals will receive negative test results, (ii) these negative test results will, in general, not be very informative, as the risk of developing 19 of the 24 diseases in those who test negative will still be, at minimum, 50 - 80% of that in the general population, and (iii) on the positive side, in the best-case scenario more than 90% of tested individuals might be alerted to a clinically significant predisposition to at least one disease. These results have important implications for the valuation of genetic testing by industry, health insurance companies, public policy makers and consumers.

Està clar que només ens parla de la seqüenciació completa i la predisposició a 24 malalties. No es refereix a les proves dirigides a simptomes i malalties en concret. El tema és prou conegut, i n'he parlat en aquest blog. Encara no sé com pot ser notícia si no fos perquè això pot fer variar la valoració d'Illumina, que aquests dies vol ser comprada per 6.700 milions de dòlars i d'aquesta manera evitaria desembutxacar-se més doblers. Alguns inversors segurament pensen que aquesta tecnologia de seqüenciació completa del genoma individual l'encolomaran com predictiva malgrat no ho sigui i cal treure'n rendiment mentre el regulador segueixi de vacances. D'altres pensen que efectivament servirà per crear valor i millorar la salut.
De vegades penso que la dificultat resideix en el pànic que produeix un full en blanc a qui ha de posar-se a escriure. Aquest fet porta un dia a publicar una cosa i l'altre la contrària. Només el lector avesat en aquests afers sap comprendre quan l'estan engatussant. Ara bé, avui al WSJ han fet una cosa poc habitual que s'agraeix, mostren el finançament i conflictes d'interès dels autors de l'article a Science i diuen:

The new study was funded by the National Institutes of Health and a number of independent groups. Dr. Vogelstein and two co-authors are founders of Inostics and Personal Genome Diagnostics and own stock in the two gene-analysis companies.

Atès que la conclusió de l'article podria afectar negativament als drets residuals de propietat dels autors, ens trobem davant un cas singular de revelació de resultats negatius de recerca, fet altament inusual quan hi ha interessos pel mig.

El resultats de pagar segons rendiment

The Long-Term Effect of Premier Pay for Performance on Patient Outcomes

Ja sabeu que als USA el tema de moda és pay for performance. I al NEJM en parlen aquesta setmana. Anava a escriure un comentari i resulta que l'Incidental Economist l'ha escrit en un sentit similar al que jo desitjava fer. Així doncs us dirigeixo cap allà.
Resum: tota precaució és poca, i l'impacte esdevé complex d'identificar.

PS. Contra els peatges espanyols.

Inhabilitació

Fa pocs dies el Parlament va aprovar una resolució per accedir als serveis de salut públics abans de 6 mesos per una intervenció i en 48 hores per visita a l'atenció primària. Ja sabeu que el 14% de disminució de pressupost ha suposat un 42% d'augment a les llistes d'espera. La llista d'espera mitjana a finals de desembre passat és de 4,57 mesos i es troba per sota dels 6 mesos garantits. En el cas de la pròtesi de maluc hi ha una espera de 6,7 mesos però les altres es troben per sota. El tema és que hi ha regions sanitàries que tenen dificultats d'accés en més d'una intervenció i aquí és on la garantia s'hauria d'aplicar. El problema per tant es resoldria aprofitant al màxim la capacitat instal.lada en aquestes regions. I això no és possible sense més recursos per assumir-ne els costos variables que representen les prestacions (les pròtesis per exemple).Doncs bé, considero que un Parlament ha d'estar incapacitat per a prendre mesures que són incoherents amb decisions aprovades anteriorment de les quals en depenen els resultats. Abans ha de canviar les decisions anteriors. Em refereixo que hi ha un pressupost aprovat de fa poques setmanes i que no veig cap augment del 14% sino una disminució del 5%, per tant disminució acumulada del 19%. Això vol dir que per resoldre la llista d'espera cal almenys un augment substancial del pressupost, qüestió que no és possible ni va ser acordada. Només aquest fet hauria d'invalidar l'acord pres per tots els grups de l'oposició en contra del govern.
De la mateixa manera que cal inhabilitar els polítics que gasten pressupostos inexistents, cal aplicar la mateixa norma quan es decideixin més prestacions sense pressupost. En aquest darrer cas, això obligaria ara a eleccions anticipades.

PS. En el tràmit parlamentari de la disposició que inhabilitarà polítics addictes al dèficit, hi ha temps encara per introduir esmena equivalent per a polítics addictes a prestacions sense fons.

El camí cap a la integració assistencial (2)

Primary Care and Public Health: Promoting Integration to Improve Population Health

Des de l'altra banda de l'Atlàntic, l'IOM ens ofereix més elements sobre la integració assistencial, aquesta vegada enfocant l'atenció primària i la salut pública. L'informe va enfocat a com millorar la salut poblacional:

Improving population health will require activities in three domains: (1) efforts to address social and environmental conditions that are the primary determinants of health, (2) health care services directed to individuals, and (3) public health activities operating at the population level to address health behaviors and exposures. There is abundant evidence for the benefit and value of activities in each of these domains for achieving the aim of better and more equitable population health

Dins hi trobareu case studies, de ciutats com Durham, que conec prou bé, o San Francisco, que també, ateses les destacades universitats que tenen en tema salut. Però quan ho llegeixo m'entra un cert dubte. Semblaria que els casos van per una banda i la realitat per una altra. I és que la integració té sentit quan més ampli és el seu impacte, si s'oblida de l'atenció especialitzada aleshores perd força. Allò que deiem ahir, un llarg camí per endavant.

PS. El dia 1 de maig toca anar a King's Fund:International Integrated Care Summit

PS. Qui et pot tornar 2 anys de la teva vida passats injustament a la presó?. Llegiu aquest relat. Mentrestant ahir veia delinqüents campant per la ciutat impunement.

 I com que l'exposició de Joan Miró, "L'escala de l'evasió" ja s'ha acabat, us resta l'oportunitat de veure escultures seves a Yorkshire, com aquesta que encapçalava el comentari de FT de fa uns dies.

El camí cap a la integració assistencial

 National Evaluation of the Department of Health’s Integrated Care Pilots

Els anglesos acaben de publicar l'avaluació dels experiments d'integració assistencial. És el document d'interès del moment. A la p.60 trobem una taxonomia necessària en aquests casos:

Integration at system level
Micro-level integration – Integration within an organisation aiming to improve coordination for individual patients.
Meso-level integration – Integration among practitioners working in different organisations, often for benefit of a patient group or defined population.
Macro-level integration – Integration of the purchaser with primary and/or secondary care
(e.g., HMOs such as Kaiser Permanente or the United States Veterans Health Administration).

Integration at organisational level
Organisational integration – Organisations are brought together by mergers, through structural change, through collectives and/or virtually through formal provider networks (i.e., HMOs).
Functional integration – Non-clinical support or back office functions are integrated, such as electronic patient records.
Service integration – Different health and/or social services are integrated, e.g., through the formation of multidisciplinary teams.
Clinical integration – Multiple care processes are integrated into a single or coherent process within and/or across professions, e.g., through the use of shared guidelines or protocols for care of a clinical condition.

Dues qüestions clau, cost i qualitat:

Can the approach to integrated care found in these pilots improve quality of care? We conclude that it can if well led and managed, and tailored to local circumstances and patient needs. Improvements are not likely to be evident in the short term.Can the approaches to integrated care found in these pilots save money? Our conclusions concur with those of Ovretveit (2011)12 – not in the short term and certainly not inevitably.

L'informe és d'interès i és una mostra com després d'un programa pilot cal avaluar les seves aportacions. Cal aprendre allò que funciona i allò que cal millorar. El camí cap a la integració assistencial és llarg i ple de paranys, aprofitem tot el que poguem aprendre dels que ja l'han fet abans que nosaltres.

PS. En Jaume Ventura a El Temps, una explicació pedagògica sobre la crisi econòmica.

Quan les patents bloquegen la innovació

Biomedical Patents

Ja fa temps em vaig referir al cas de Prometheus, un laboratori que ofereix una prova diagnòstica que permet determinar la dosi acurada d'un medicament:

A method of optimizing therapeutic efficacy for treatment of an immune-mediated gastrointestinal disorder comprising two steps: (a) administering one of a class of drugs (thiopurines) and (b) determining the level of a specified metabolite, "wherein" a level below a given threshold "indicates a need to increase the amount of said drug subsequently administered" [to improve efficacy], and a level above the threshold "indicates a need to decrease the amount of said drug subsequently administered" [to avoid toxicity]. 

Aleshores vaig dir que s'havia obert la caixa dels trons perquè havien guanyat el cas, doncs bé ha anat a parar al Tribunal Suprem i l'han perdut. Aquesta és una bona notícia per als ciutadans, i menys bona per Nestlé que n'és el propietari. És rellevant perquè aleshores ja vaig dir que patentar les lleis de la natura representaria una barrera a l'accés a d'altres innovacions. Els de Genomic law report ho resumeixen així:

The laws of nature involved here are the "relationships between concentrations of certain metabolites in the blood and the likelihood that a dosage of a thiopurine drug will prove ineffective or cause harm." The legal question then becomes, "do the patent claims add enough to their statements of the correlations to allow the processes they describe to qualify as patent-eligible processes that apply natural laws?" For all nine members of the Court, the answer was a clear no.

I per a mi encara és més rellevant tenir en compte que han acabat al Suprem perquè han estat els metges qui han encetat novament el procés. L'American Medical Association i altres grups de metges s'han plantat contra el laboratori i les empreses de biotecnologia. Em costa d'imaginar una cosa semblant per aquí aprop, tot i que em sembla absolutament acurat. El seu argument és que patentar lleis de la natura privarà la recerca en el futur i els han donat la raó. Altrament les patents que suposadament serveixen per promoure la innovació provocarien l'efecte contrari, fet que ja passa en determinades ocasions.
Veurem si després d'això, Europa reacciona. Per ara el que ens cal és un millor comprensió de la situació i reaccionar assenyadament. A UK han editat un opuscle per als diputats que convindria que tots els d'aquí el llegissin quan més aviat millor.

PS. A NEG sobre el tema de patents.

El naixement molecular d'una malaltia

Personal Omics Profiling Reveals Dynamic Molecular and Medical Phenotypes
 
La pràctica de la medicina tal com l'hem coneguda fins avui tindrà una evolució natural mitjançant la incorporació de les disciplines òmiques. Si d'això se n'ha especulat des de fa anys, ara a Cell podeu trobar com un professor d'Stanford relata l'evolució del seu perfil òmic personal. Analitza què passa durant dos anys, com apareix una malaltia i quina és la reacció molecular del cos. Explica com descobreix el risc de diabetis i, quan es confirma la malaltia, què fa a partir d'aleshores. O també què succeeix davant una infecció viral.
És aquest "Integrative Personal Omics Profile- iPOP" el que permet comprendre què està passant al cos.Això és del tot nou i cal tenir present que la fascinació davant troballes com aquesta requereix tocar de peus a terra. Traduir aquest experiment cap una nova forma de medicina suposa uns canvis radicals, en citaré només dos de fonamentals. El primer és com el govern és capaç de posar ordre a la informació privada sobre la predisposició al risc d'emmalaltir. Si el Riskogram es manté com una caixa negra, aleshores cal estar preparats pel pitjor. Molts recursos abocats en una creació de valor incerta. Només un regulador proactiu obligant a difondre estàndars amb codi obert, limitarà un potencial d'una medicina opaca, ho he explicat repetidament en aquest blog (en aquest PS. per exemple). El segon es refereix a la necessitat de revisar organitzativament els serveis evitant monopolis de coneixement, és a dir que algú aprofiti l'òmica per objectius diferents dels que es pretenen. Algú hauria de reflexionar per exemple sobre què està passant amb el consell genètic i com caldria que s'organitzés en un sistema de salut.
Per sobre de tot això algú haurà d'explicar el cost-efectivitat  de les òmiques per al diagnòstic de malalties. I ho haurà de fer amb la solidesa necessària, perqùe la pressió per aplicar-les sense escrúpols serà més forta que mai.
Aquest relat del naixement molecular d'una malaltia és sens dubte el pròleg d'una altra medicina i un altre sistema de salut. Ho seguirem atentament.