28 d’octubre 2010

Despropòsit

El món no s'en surt

Els llibres d'assaigs poden agradar o no, però el que és més valuós és el que pots aprendre. Acabo de llegir "El món no s'en surt" de Tony Judt. I la conclusió que n'he tret és que és un despropòsit.
Vaig accedir a llegir-lo fruit de comentaris en premsa i blogs. Vaig mirar la New York Review of Books i vaig pensar que potser el llibre oferiria alguna cosa més. Però res de res, no he après res.
Podeu dedicar el vostre temps a una alternativa millor, i si us interessa la història econòmica i entendre el perquè del capitalisme, el retorn als clàssics (malgrat que siguin controvertits) és una garantia, us suggereixo "El burgués" de Werner Sombart. No fa falta només referir-se a Hayek per comprendre el capitalisme (i criticar-lo).
Per cert, el títol del llibre que comento avui em dona una pista que em fa pensar. Amb anàlisis com les d'en Judt, el món encara s'en sortirà menys.

PS. En Juan Urrutia té una entrada suggerent al seu blog En Bauman i la seva societat líquida és un altre exemple d'empanada mental que ajuda a la confusió.

27 d’octubre 2010

Buscant diners sota les pedres

El passat 2 de maig a El Periódico va aparèixer aquesta nota breu:

A los presupuestos de Salut le faltan este año 700 millones. Pero no hay que alarmarse. Las partidas extras con las que en diciembre se saldaron facturas pendientes a cuenta de una parte de la nueva financiación autonómica no se incluyeron en los presupuestos del 2010, que ya se habían aprobado. Eran un gasto cierto no recogido en las cuentas de este año. Una práctica contable muy común que no afecta al servicio, pero revela que los presupuestos públicos son poco fiables y que solo se conoce la realidad de la situación tras las liquidaciones, dos años después, dice el economista de la salud Pere Ibern.

Avui a Diario Médico ja es confirma que falta un 20% del pressupost per tancar l'any en Farmàcia. A finals de setembre només tenim 80 milions per pagar la despesa farmacèutica de tres mesos. No es tracta d'un problema de tresoreria, és que no hi ha pressupost!!!
Ho sabíem de fa mesos, des que es va aprovar al Parlament. I si un govern i un Parlament aprova un pressupost hauria de ser per complir-lo, això és el que diuen les lleis. Però aquí les coses van a mal borràs, i la irresponsabilitat política creix desmesuradament. Saltar-se les lleis pressupostàries es converteix en un esport habitual. I qui cregui una altra cosa pot contrastar com això fa anys que dura i fins i tot l'interventor general va certificar que la sanitat espanyola tenia 6 mil milions de euros pendents de comptabilitzar l'any 2003 i no va passar absolutament res.
Certament, el nou govern hauria de buscar diners sota les pedres però malauradament no n'hi trobarà, el que haurà de fer és un exercici de responsabilitat profund i explicar que la direcció a emprendre és una altra de molt diferent.

PS. Endevineu quines Comunitats Autònomes arribaran a final d'any sense problemes? La resposta dins la notícia de DM

26 d’octubre 2010

Allò que funciona

Redesigning the Clinical Effectiveness Research Paradigm: Innovation and Practice-Based Approaches: Workshop Summary

L'IOM ha posat en comú el coneixement sobre què cal fer per avaluar l'efectivitat clínica. Ha buscat els millors experts (com sempre) i han escrit un llibre fonamental pel moment que vivim i per l'onada tecnològica que s'aproxima. He repassat dues seccions, la d'en David Eddy i la d'en Mark McClellan. M'interessa el tema de la modelització predictiva i com es possible anar més enllà dels assaigs clínics controlats cap a mesurar l'impacte en models fisiològics com Archimedes. Tema clau del moment, aquest dijous podeu connectar amb una presentació que faran per internet.
En McClellan interessa per la seva visió com a regulador i veure que diu de l'efectivitat. Explica la nova llei de la FDA i l'èmfasi en la vigilància després de la comercialització. Alhora ens parla de què pot fer Medicare per l'avaluació de l'efectivitat comparada.
Serà un text de referència per a tot investigador al sector salut. El quadre que adjunto ens mostra un resum senzill i entenedor de tot plegat.

25 d’octubre 2010

Escepticisme saludable

Convé fer una ullada a l'article de PLOS. A la pregunta del valor de la visita mèdica, assenyalen una conclusió com aquesta:
With rare exceptions, these findings suggest that exposure to pharmaceutical company information is associated with either no effect on physicians' prescribing behavior or with adverse affects (reduced quality, increased frequency, or increased costs). Because most of the studies included in the review were observational studies—the physicians in the studies were not randomly selected to receive or not receive drug company information—it is not possible to conclude that exposure to information actually causes any changes in physician behavior. Furthermore, although these findings provide no evidence for any net improvement in prescribing after exposure to pharmaceutical company information, the researchers note that it would be wrong to conclude that improvements do not sometimes happen. The findings support the case for reforms to reduce negative influence to prescribing from pharmaceutical promotion.

Qui estigui interessat en el tema cal que llegeixi l'article i es formi la seva opinió, jo crec que ja la tinc. Més enllà de pensar en la informació procedent de la indústria, cal reflexionar seriosament sobre la necessitat de difondre informació objectiva des del regulador. El que es gasten els laboratoris en promoció és el doble del que es gasten en recerca (el PLOS ja ho va dir) i el finançament dels medicaments acaba sent públic, per tant es tracta trobar un nou equilibri.

PS. Un exemple del que no seria un nou equilibri ha sorgit aquests dies amb motiu d'una guia de pràctica clínica d'osteoporosi

24 d’octubre 2010

Viatges d'anada i tornada a la reforma sanitària britànica

"El concepte clau del debat es troba novament en la separació de la compra i provisió de serveis"

La nova proposta de reforma sanitària al Regne Unit ha sorprès a més d'un. Mentre que l'esforç laborista ha donat els seus fruits, amb millores substancials en el sistema de salut i uns augments pressupostaris desconeguts fins ara, el nou govern de coalició va publicar el passat mes de juliol, el document "Equity and excellence: Liberating the NHS" que ha de servir de base per a la reforma legislativa.
Si hagués de destacar una sola frase, escolliria aquesta: "les reformes del Govern alliberaran als professionals i proveïdors de serveis del control de dalt a baix. Aquesta és l'única manera d'assegurar la qualitat, la innovació i la productivitat necessàries per millorar els resultats. Donarem la responsabilitat de la posada en marxa i els pressupostos als grups de metges GP, mentre els proveïdors quedaran alliberats del control del govern a l'hora de configurar els seus serveis al voltant de les necessitats i les opcions dels pacients ". Ara bé, aquesta aspiració d'autonomia dels proveïdors obliga al seu torn a la rendició de comptes, i en això també incideix la proposta. Una òbvia responsabilitat habitualment omesa quan es reclama autonomia
Novament el concepte clau del debat es troba en la separació de la compra i provisió de serveis. Tot va començar l'any 1991 quan la reforma conservadora del moment va proposar l'experiment GP Fundholding, els metges de primària com a compradors de serveis amb un pressupost real per a una població mitjana de 10.000 habitants. El 1994 va canviar cap pressupostos indicatius per a prestacions seleccionades (Total Purchasing Pilot). El 1997 el govern laborista va acabar amb el GP Fundholding però va mantenir la separació compra-provisió en la forma d'Primary Care Trusts i el 2004 va impulsar el que van nomenar Practice-based commissioning, amb participació voluntària de grups de metges i pressupostos indicatius.
Ara la proposta clau resideix en GP Commissioning, tots els metges d'atenció primària seran membres d'un consorci que tindrà el pressupost real i compraran la majoria de serveis de la població. Podem preguntar-nos sobre què motiva ara aquest canvi. I per a això hauríem de contrastar en quina mesura els canvis anteriors van aconseguir el que pretenien. Se sap que el GP fundholding augmentar els costos administratius i de gestió del sistema, però es va aconseguir accés més ràpid a hospitalització i menors llistes d'espera. L'impacte del Total Purchasing Pilot va ser menor i limitat. Amb el Practice based Commmisioning va passar una cosa semblant, amb augment de costos Administativa també. En un article recent Chris Ham, director de King's Fund assenyalava que els metges necessiten un fort suport de gestió i d'informació per a garantir uns resultats satisfactoris, cosa que no sempre succeeix.
Si alguna cosa posa de manifest aquest conjunt d'opcions de reforma organitzativa a través dels anys és que possiblement van deixar de banda una qüestió fonamental, el risc d'emmalaltir i com es distribueix. Amb una mida de població limitat difícilment un podrà assignar un pressupost anual en què sigui possible distingir entre l'impacte dels malalts d'alt cost i l'eficiència aconseguida.
L'altra gran qüestió és si hi ha transferència de risc. Mentre els pressupostos han estat indicatius, l'impacte en els incentius per als proveïdors hospitalaris ha estat menor. A més, l'accés a subvencions governamentals específiques ha permès restar credibilitat als mecanismes pressupostaris.
Un repàs al conjunt del document ens confirmarà que en una sola ocasió apareix el terme "atenció integrada" i es pregunta com abordar-la, mentre que el propi govern britànic disposa de 16 projectes pilot. Segurament és l'omissió més notable. La reformes organitzatives en sanitat requereixen canvis en la forma com es coordinen els professionals sanitaris i institucions. Un enfocament cap a gestió pressupostària sense transferència de risc és desfasat per als moments que vivim. La preocupació principal rau en com podem canviar l'organització per fer front a les noves realitats i oferir uns millors resultats en salut. I al mateix temps, com som capaços d'introduir incentius de baixa intensitat en organitzacions públiques.
Alguns consideren que aquest White Paper és un més, un altre canvi de nom, i altres li donen més importància. En qualsevol cas els observadors de la política sanitària britànica consideren que ara estem davant d'un moment delicat per impulsar reformes d'aquest calibre. I alguns poden pensar que el resultat final ho resumeix la cita de Lampedusa "bisogna che tutto cambi perché tutto rimanga com'è" o que es tracta un viatge d'anada i tornada a l'origen. Mentrestant, altres pensem que s'oblida l'atenció integrada, una tendència a tenir present en la reforma organitzativa de la sanitat, i que l'èmfasi en la separació compra-provisió és excessiva a hores d'ara.

PS. Avui trobareu un altre comentari encertat d'en Jordi Barbeta amb cita memorable a Francesc Pujols a LV:
Si la Generalitat fuera una empresa privada, su situación se acercaría a la suspensión de pagos después de haber firmado “el mejor acuerdo de financiación de la historia”. Catalunya, con el 16% de población, aporta el 20% del PIB estatal, paga 20.000 millones en impuestos más de lo que recibe en servicios, y los servicios públicos esenciales funcionan gracias a que una tercera parte de la población, además de contribuir, descongestiona los centros públicos pagándose de su bolsillo la sanidad y la educación. Catalunya es además la comunidad con menos funcionarios y con más peajes... ¡Qué paradoja! Los catalanes pagan más, gastan menos y son los más endeudados. España paga sus letras del Tesoro al 1,8% y sus bonos a tres años al 2,52%, pero obliga a Catalunya a pagar el dinero que le falta a casi el 8% contando la comisión.
Dijo Francesc Pujols que llegaría el día en que los catalanes irían por el mundo y lo tendrían todo pagado. Imposible elaborar una ironía más brillante.

23 d’octubre 2010

A la baixa

Durant els sis primers mesos de l'any s'han fet 1 milió menys de dies de baixa per incapacitat temporal, així ho van dir ahir des de l'ICAM. Tot i així cal recordar que gairebé han estat 17 milions de dies perduts en un semestre a Catalunya, i que els afiliats han disminuit en cent mil.
És cert que no hi ha hagut grip, però això només explica una tercera part. Els autònoms han agafat més baixes i en canvi els assalariats moltes menys. Hi ha encara molt camí per recórrer en aquest àmbit i separar allò que està fonamentat del que és risc moral. L'OCDE fa anys que mostra quines són les millors pràctiques regulatòries, cal aprendre dels millors i adaptar-ho al context. Per ara, estar de baixa va a la baixa, les causes encara no les coneixem amb precisió.

22 d’octubre 2010

La competència basada en l'elecció i els seu impacte

Did Hospital Competition in the English NHS Save Lives

L'Ali McGuire ens ha presentat aquest paper en un seminari. La competència millora els resultats en salut, diu. Treball interessant perquè contrasta amb el de Propper amb dades diferents i resultats diferents. L'anàlisi formal esdevé d'utilitat, però trobo a faltar més relació amb el que ha passat a la pràctica. Li comento la necessitat de tenir en compte que més enllà de la competència basada en l'elecció, cal tenir present que els recursos no es distribueixen seguint l'eficiència dels proveïdors. El cas dels hospitals de Londres i les subvencions addicionals és prou conegut per als lectors de BMJ. Els resultats són inversos als de Propper però tampoc tant com per estar-ne convençuts totalment. Bon treball, amb algunes mancances.

PS1: Expansión ens diu avui que la industria química i farmacèutica representa el 46,6% de les unitats de cotxes en renting (242 mil cotxes), si la indústria farmacéutica ocupa a 38 mil treballadors, la resta deu ser de la indústria química (o no).
PS2: Assisteixo a un acte on es presenten aspectes dels programes electorals dels partits polítics. El format no permet entrar en el detall, el flaire és justet, és el que hi ha.
PS3: Faig una conferència a Madrid, al congrés de dret sanitari, sobre competència i elecció en el sistema de salut. Explico entre altres coses, el que representa MUFACE i el que cal fer per arreglar-ho a curt termini o altrament té els dies comptats.

21 d’octubre 2010

Epimed, epi què?

Enmig del congrés de la societat de farmàcia hospitalària, participo en una sessió sobre els 10 anys d'Epimed, una experiència exemplar de col.laboració entre hospitals per a comprendre millor la utilització i costos dels medicaments als malalts ingressats. L'ínterès de la sessió és evident, l'assistència minça, 25 persones (a fora reparteixen pitxigüilis). La cultura d'avaluació comparativa és molt limitada al sector salut, només 19 hospitals de més de 300 hi participen. Tampoc hi ha incentius a impulsar aquest esforç. És només la voluntat i persistència d'un grup de professionals que ho han fet possible. Les condicions actuals fan cada vegada més imprescindible saber quines són les oportunitats de millora. Quan temps haurem d'esperar per tal que es generalitzi, fins i tot més enllà de la farmàcia hospitalària?

20 d’octubre 2010

Nedant en l'abundància en temps de crisi

Qui ha dit que no hi ha doblers per a despesa pública?. Pregunteu-ho a l'Agencia Española del Medicamentos y Productos Sanitarios. La memoria de l'any 2009 ho diu ben clar. Si l'objectiu principal és avaluar medicaments, doncs resulta que l'hi ha sobrat el 37,2% del que havia pressupostat tant com 9 milions d'euros. Però qui vulgui veure el detall (i esgarrifar-se) pot fer-ho ni més ni menys que al BOE .
Avui la ministra d'Economia s'ha afanyat a dir que no hi haurà necessitat de més mesures d'austeritat, potser és que ha mirat a aquesta agència. O que també s'ha mirat a MUFACE i resulta que ha deixat de gastar 4,6% del pressupost que tenia per a l'assistència als funcionaris prop de 40 milions.
I finalment la ministra de sanitat a la comissió del Parlament fa un descobriment per al pressupost 2011:
la Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios contará con 48,92 millones de euros. Como saben, la agencia ha continuado incrementando sus ingresos europeos y se autofinancia, teniendo una aportación del Estado verdaderamente simbólica, que se ha reducido además en el presupuesto del año próximo en un 90,90 por ciento.
.
Algú s'ha preguntat quin sentit té que l'agència sigui finançada per qui espera que li aprovi un medicament que determinarà els seus ingressos de per vida? Sóc partidari de que el finançament sigui en base al pressupost esperat de despesa i no en base a taxes, ja que aquestes cal aplicar-les com ingressos del Tresor i no de l'Agència.

19 d’octubre 2010

Quan el remei és pitjor que la malaltia

When Drugs Cause Problems They Are Supposed to Prevent

El millor que ens podria passar és que no n'haguéssim de parlar. Però malauradament ho hem de fer, perquè el cas dels bifosfonats i les glitazones clama el cel. Els medicaments ja estaven aprovats de fa anys, no ha estat fins ara que han saltat les alertes oficials, les no oficials també fa anys que circulen. Aquesta vegada no és doncs perquè hi hagi informació amagada a l'assaig clínic, cas dels coxibs, ara es concentra l'atenció en l'efecte a llarg termini. El debat que s'ha iniciat novament, però tampoc és nou, és que les agències es preocupen d'eficàcia i seguretat abans de posar el medicament al mercat i en canvi l'esforç que fan per seguir el seu impacte real és molt baix.
Ens trobem doncs davant un problema clàssic d'horitzó temporal, aquells que prenen la decisió no s'en fan responsables de les conseqüències. Sempre he pensat que de la mateixa manera que hi ha responsabilitat a la indústria quan s'amaga informació rellevant, també n'hi ha per part de les agències reguladores quan hi ha deixadesa en la presa de decisions. Però d'això no s'en parla gaire i encara es regula menys. Ha arribat l'hora de posar tots els esforços i recursos per tal que els remeis no siguin pitjors que la malaltia.

18 d’octubre 2010

Tornem-hi que no ha estat res

Els governs territorials de salut, un model de proximitat

Destaco de la darrera publicació sobre Governs territorials i en el capítol sobre organització, aquest paràgraf sobre la comissió coordinadora d'entitats proveïdores:
El president de la CCEP serà el director executiu del GTS. El director executiu serà qui dirigeixi el sector sanitari del CatSalut, o qualsevol altre professional de la regió sanitària nomenat pel gerent quan el càrrec de director de sector estigui vacant o la delimitació territorial del GTS no coincideixi amb la del sector.

Qualsevol persona podrà comprendre que si el president de la comissió és el director executiu i aquest director executiu és el director de sector sanitari, aleshores el sector sanitari és el govern territorial o el govern territorial és el sector i tornem a ser on erem. I aquí m'aturo.

17 d’octubre 2010

Paternalisme liberal

Obesity and the Economics of Prevention: FIT NOT FAT

En Thaler diu que no és ben bé un oxymoron. En Becker aplana el camí per a Posner.En Posner diu clarament que si.
No és tant important si ho és o no, més aviat el més important és la rellevància per la política sanitària. I aquí és on ens cal reflexionar de veritat. Al llibre Obesity and the Economics of Prevention: FIT NOT FAT hi ha un capítol suggerent sobre el paper dels governs i el mercat. La referència al paternalisme liberal es resumeix aquí:
Preferences may also be influenced in more subtle ways than through the direct provision of information. An important example is what has been described as setting the default option by advocates of “libertarian paternalism” (e.g. Sunstein and Thaler, 2003). The underlying principle is that individual preferences driving an act of choice tend to be influenced by how the default option is configured. An example of the default option is the routine association of a certain side dish to a main course ordered in a restaurant. Customers may be entitled to demand an alternative side dish, but if they did not exercise this faculty they would receive the standard (default) option. Using a healthy option as a default instead of a less healthy one would have a significant effect on the number of customers eventually choosing to consume the healthy option. Actions involving changes in default options may display varying degrees of interference with individual choice and they may be perceived as more or less acceptable by consumers depending on the nature of the choices they aim to influence. For instance, changing the order in which food is arranged in a company cafeteria (Sunstein and Thaler, 2003) in order to steer consumer choices towards healthy options would seem to be a fairly non-intrusive action. However, other actions based on the same basic principle, i.e. changing the default option, may be perceived as much more intrusive. An example is policies making organ donations a default, with individuals being allowed to opt out upon request, have been viewed as most controversial and have been fiercely opposed in many countries, despite evidence which shows these policies may increase organ donations by as much as 25-30% compared to countries where the default is not consenting to donation (Abadie and Gay, 2006).

I el que fan els països OECD en relació a l'obesitat es resumeix en aquesta figura:














Si l'obesitat és considerada com el factor de risc més important, aleshores convé saber què cal fer. El llibre de l'OCDE mostra l'estat de situació però queda molt camí per endavant. Al McKinsey Quarterly ens diuen que els governs han d'actuar.

16 d’octubre 2010

La nova ciència regulatòria

Advancing Regulatory Science for Public Health

Building a National Framework for the Establishment of Regulatory Science for Drug Development

El títol sona estrany i pretensiós. La publicació per la FDA de l'informe "Advancing Regulatory Science for Public Health" representa una aposta per una renovació en profunditat en la "funció de producció" regulatòria. És un document a tenir en compte perquè es considera que la FDA té impacte en el 25% del consum privat dels ciutadans als Estats Units, i amb repercusió a fora, és clar. Per tant tot el que es faci per millorar la seguretat, eficàcia, qualitat i resultats dels productes sotmesos a la seva regulació será benvingut . Després de revisar el document, he de dir que em sembla tant sols una declaració d'intencions, un pla estratègic sota un altre nom. Haurem de veure la seva aplicació en què queda.
Si voleu fer-vos una idea de què vol dir ciència regulatòria és millor mirar l'informe del'IOM "Building a National Framework for the Establishment of Regulatory Science for Drug Development". És més precís i dona les pistes per on ha d'anar la qüestió en el futur.
Al nostre entorn proper no sé veure cap preocupació similar de les nostres agències.

15 d’octubre 2010

Algú ho havia de dir

Industry sponsored bias in cost effectiveness analyses

Aquesta no és cap sorpresa. Els resultats dels estudis cost-efectivitat (publicats) depenen de qui els paga. Si és la indústria, en el 95% de casos és favorable, si són independents només en el 50%.
Un paràgraf ho resumeix tot:
A study recently published in the International Journal of Technology Assessment in Health Care build on these findings.3 Garattini and colleagues assessed the relation between industry sponsorship and the findings of pharmacoeconomic analyses performed on single drug treatments from 2004 to 2009. About 95% of 138 analyses sponsored by industry had favourable results compared with only 50% of those without industry sponsorship. Favourable findings were more likely even if the author was affiliated with any consultancy. Despite a lack of clarity regarding some of the investigators’ methodological choices—for example, it was unclear how the investigators ascertained author affiliation with a consultancy—and a limited discussion of the potential explanations for their findings, their results agree with other evidence indicating that the results of industry sponsored pharmacoeconomic analyses should be interpreted with caution.

Avís seriós per a governs que volen introduir l'avaluació econòmica a l'hora de fixar els preus dels medicaments. I si algú no està d'acord amb els resultats, és a temps de rebatre-ho amb un altre article.