Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta podem reimaginar-nos. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta podem reimaginar-nos. Ordena per data Mostra totes les entrades

11 d’abril 2023

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (6)

The crisis of democratic capitalism 

En aquest blog he escrit anteriorment sobre reimaginar el capitalisme i realment fa molts anys que se'n parla però qui dia passa any empeny. Ara en Martin Wolf, cap d'opinió de FT acaba de publicar un llibre il·lustrador. Ho és perquè explica amb tot detall com hem arribat fins aquí, i què caldria fer per avançar en les institucions democràtiques i econòmiques, i evitar així més d'un ensurt.

Aquest llibre argumenta que quan la gent no veu cap esperança i perd la confiança en les institucions democràtiques, tant la democràcia com els mercats poden fallar i fallaran. En resum, cal una reforma radical i valenta de l'economia capitalista i hem d'enfortir els vincles econòmics de la ciutadania alhora que s'aprofundeix la cooperació internacional.

El llibre es llegeix magníficament, està molt ben escrit. Destaco alguns paràgrafs clau:

A market economy that operates under trustworthy rules, rather than the whims of the powerful, underpins prosperity and lowers the stakes of politics. In turn, a competitive democracy induces politicians to offer policies that will improve the performance of the economy and so the welfare of the people. Beyond these practical reasons for the marriage of liberal democracy and market economy, there is also a moral one: both are founded on a belief in the value of human agency—people have a right to do the best they can for themselves; people have a similar right to exercise a voice in public decisions. At bottom, both are complementary aspects of human freedom and dignity.

Els objectius de reforma del capitalisme democràtic haurien de ser:

  • Un nivell de vida creixent, àmpliament compartit i sostenible
  • Bona feina per a aquells que poden treballar i estan preparats per fer-ho
  • Igualtat d'oportunitats
  • Seguretat per a qui ho necessiti
  • Acabar amb privilegis especials per a uns pocs

Removing harms, not universal happiness, is the objective. The approach to reform is that of “piecemeal social engineering,” as recommended by Karl Popper, not the revolutionary overreach that has so often brought calamity.

Behind these specific proposals is a wider perspective. A universal suffrage democracy will insist on a citizenship that is both economic and political. This means that business cannot be free to do whatever it wishes. It means that taxes must be paid, including by the economically powerful. It means that the state must be competent and active, yet also law-governed and accountable. All of this was the clear lesson of the twentieth century.

I sobre el concepte de ciutadania, el que no és i el que és:

Here are things this does not mean.

It does not mean that democratic states should have no concern for the welfare of noncitizens. Nor does it mean that it sees the success of its own citizens as a mirror image of the failures of others. On the contrary, it must seek mutually beneficial relations with other states.

It does not mean that states should cut themselves off from free and fruitful exchange with outsiders. Trade, movement of ideas, movement of people, and movement of capital, properly regulated, can be highly beneficial.

It does not mean that states should avoid cooperating closely with one another to achieve shared goals. This applies above all to actions designed to protect the global environment.

Yet there are things it clearly does mean.

It means that the first concern of democratic states is the welfare of their citizens. If this is to be real, certain things must follow.

Every citizen should have the reasonable possibility of acquiring an education that would allow them to participate as fully as possible in the life of a high-skilled modern economy.

Every citizen should also have the security needed to thrive, even if burdened by the ill luck of illness, disability, and other misfortunes.

Every citizen should have the protections needed to be free from abuse, physical and mental.

Every citizen should be able to cooperate with other workers in order to protect their collective rights.

Every citizen, and especially successful ones, should expect to pay taxes sufficient to sustain such a society.

Those who manage corporations should understand that they have obligations to the societies that make their existence possible.

Citizens are entitled to decide who is allowed to come and work in their countries and who is entitled to share the obligations and rights of citizenship with them.

Politics must be susceptible to the influence of all citizens, not just the wealthiest.

Policy should seek to create and sustain a vigorous middle class, while ensuring a safety net for everybody.

All citizens, whatever their race, ethnicity, religion, or gender are entitled to equality of treatment by the state and the law.

The West cannot go back to the 1960s. It cannot go back to a world of mass industrialization, where most educated women did not work, where there were clear ethnic and racial hierarchies, and where the Western countries still dominated the globe.

Missatge contundent pels qui el vulguin sentir, no podem tornar als 60s, i de vegades penso que hi anem de camí.

I per aquells que no els agrada el capitalisme i el voldrien fer desaparèixer, unes paraules de recordança: 

There are, it is true, alternative ways to seek power under democratic capitalism. All will fail. One extreme is to offer a fully socialized economy. But the economy will founder, and the rulers will be forced out of power or seize it undemocratically, as happened most recently in Venezuela. An opposite extreme is to marry laissez-faire economics to a populism founded on anti-intellectualism, racism, and cultural conservatism. Such pluto-populism is also likely to end in an autocracy in which even plutocrats are insecure. A still faster route to autocracy is via a blending of the two extremes in nationalist socialism (or national socialism). This combines a welfare state with arbitrary rule by demagogues. This, too, will ultimately ruin both the economy and democracy, as the unaccountable gangster in charge rewards cronies and punishes opponents.

 Human beings must act collectively as well as individually. Acting together, within a democracy, means acting and thinking as citizens.

If we do not do so, democracy will fail, and our freedoms will evaporate.

It is our generation’s duty to ensure it does not. It took too long to see the danger. Now it is a moment of great fear and faint hope. We must recognize the danger and fight now if we are to turn the hope into reality. If we fail, the light of political and personal freedom might once again disappear from the world.

L'alerta és clara per qui la vulgui sentir, és el deure de la nostra generació, ens hi juguem la llibertat. Ho diu ben clar. Actuar depèn de cadascú de nosaltres i de tots nosaltres col·lectivament. 

Per tant, si que és possible reimaginar el capitalisme i en Martin Wolf dona algunes pistes. Molt recomanable la lectura i relectura pausada. Malauradament em temo que a molts dirigents els passarà per alt i ni se'n adonaran que s'ha publicat.


 

17 d’abril 2024

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (7)

The Rise and Fall of the Neoliberal Order 

Llibre resumit amb IA

A partir dels fragments proporcionats, podem resumir detalladament el llibre "The Rise and Fall of the Neoliberal Order: America and the World in the Free Market Era" de Gary Gerstle per capítols, tot i que la informació específica sobre el contingut detallat de cada capítol és limitada als títols i algunes mencions contextuals.

  • Introducció: Aquesta secció probablement estableix el marc del llibre, definint què entén l'autor per "ordre neoliberal" i exposant la tesi principal sobre el seu ascens i la seva caiguda als Estats Units i al món durant l'era del lliure mercat.

  • Part I. L'Ordre del New Deal, 1930–1980

    • Capítol 1: Ascens: Aquest capítol explora la formació i la consolidació de l'ordre del New Deal durant el període especificat. Probablement analitza les condicions que van fer possible el seu sorgiment, com la Gran Depressió, i les seves característiques fonamentals en termes polítics, econòmics i socials.
    • Capítol 2: Caiguda: Aquest capítol examina els factors i els processos que van portar al declivi i eventual col·lapse de l'ordre del New Deal. Es podrien discutir aspectes com la mala actuació de l'economia americana durant els anys setanta, l'augment de la competència estrangera i una possible disminució de l'amenaça soviètica, factors que van fer que alguns empresaris consideressin alternatives més radicals.
  • Part II. L'Ordre Neoliberal, 1970–2020

    • Capítol 3: Inicis: Aquest capítol se centra en els orígens intel·lectuals i els primers desenvolupaments de l'ordre neoliberal cap al 1970. Segons els agraïments, aquest capítol aprofundeix en la genealogia del liberalisme i el neoliberalisme. Es menciona la fundació de la Mont Pèlerin Society el 1947 per Friedrich Hayek com un moment clau en la formació d'una xarxa de pensadors enfocada en els mercats. També es podria explorar la naturalesa proteica del neoliberalisme americà i la seva relació amb el compliment del potencial del liberalisme clàssic.
    • Capítol 4: Ascens: Aquest capítol detalla el creixement de la influència de les idees i polítiques neoliberals. Es menciona la crida de William Simon el 1978 a mobilitzar recursos en suport del capitalisme, amb la influència de Hayek i Friedman. També es podria analitzar com la crisi econòmica dels anys setanta va fer que alguns sectors empresarials fossin més receptius a les propostes de figures com Ronald Reagan.
    • Capítol 5: Triomf: Aquest capítol examina el període en què l'ordre neoliberal va assolir el seu apogeu i va ser àmpliament adoptat. El manifest de 1994 "Cyberspace and the American Dream" s'ofereix com una expressió de la visió de la llibertat individual profundament associada a la llibertat de mercat, que va fer atractiva la revolució neoliberal per a moltes persones.
    • Capítol 6: Hibris: Aquest capítol explora un període de sobreconfiança en l'ordre neoliberal i la manifestació de les seves contradiccions o conseqüències negatives.
    • Capítol 7: Desmembrament: Aquest capítol analitza els factors i esdeveniments que van portar al debilitament i la fragmentació de l'ordre neoliberal. Es menciona com el llibre "The New Jim Crow" de Michelle Alexander va posar en relleu la contradicció entre les pretensions de llibertat neoliberal i el règim d'encarcelament massiu als Estats Units.
    • Capítol 8: La Fi: Aquest capítol tracta del declivi final i la fi de l'ordre neoliberal, possiblement cap al 2020, tal com indica el període que abasta el llibre.




16 d’abril 2024

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (6)

 Crack-Up Capitalism. Market Radicals and the Dream of a World Without Democracy

Llibre resumit amb IA

A partir dels fragments proporcionats, podem resumir el llibre "Crack-Up Capitalism: Market Radicals and the Dream of a World Without Democracy" de Quinn Slobodian.
  • Introducció: Shatter the Map: Aquesta secció probablement estableix el marc del llibre, introduint el concepte de "capitalisme col·lapsat" (crack-up capitalism) com una descripció d'un món cada cop més interconnectat i fragmentat, resultant dels esforços no coordinats d'actors privats que busquen benefici i seguretat econòmica, amb el suport de governs permissius. També podria presentar la tesi principal del llibre sobre com aquesta dinàmica està vinculada a una ideologia deliberada que busca accelerar la dissolució del contracte social per obtenir-ne profit.

  • Part I. Islands

    • Capítol 1: Two, Three, Many Hong Kongs: Aquest capítol explora Hong Kong com un dels primers exemples o inspiracions del capitalisme col·lapsat. Es podria analitzar el seu desenvolupament històric com una economia de lliure mercat amb una forta influència britànica, la seva reputació com a centre financer, i com va ser elogiat per defensors del capitalisme. També podria abordar les paradoxes d'aquesta "illa" de capitalisme, com la significativa desigualtat social.
    • Capítol 2: City in Shards: Aquest capítol explica la fragmentació inherent al capitalisme col·lapsat a nivell urbà. Examina com les ciutats es divideixen cada vegada més en enclavaments privats o zones econòmiques especials, exemplificant una tendència cap a la "balcanització" i la "secessió suau". La menció de la "urbanisme d'estella" (splintering urbanism) i les comunitats tancades podria ser rellevant aquí.
    • Capítol 3: The Singapore Solution: Aquest capítol analitza Singapur com un "heroi en el panteó del capitalisme d'esquarterament". Explorari el seu model de desenvolupament econòmic, caracteritzat per una forta intervenció estatal alhora que una economia orientada al mercat global. El capítol examina com Singapur representa tant el potencial de creixement mitjançant la globalització com les tensions entre el creixement, la desigualtat i la necessitat del consentiment dels governats.
  • Part II. Phyles

    • Capítol 4: Libertarian Bantustan: Aquest capítol tracta sobre Ciskei, un antic bantustan a Sud-àfrica, com un intent d'aplicar principis llibertaris radicals. Explora com es va promocionar com una zona amb alta llibertat econòmica, lliure de democràcia representativa i amb baixos impostos, amb el suport de figures com Milton Friedman. El capítol també podria analitzar les limitacions i les conseqüències d'aquest experiment en el context de l'apartheid.
    • Capítol 5: The Wonderful Death of a State: Aquest capítol examina ideologies i moviments que busquen la descentralització radical o fins i tot la dissolució de l'estat-nació tradicional. Es mostren idees com l'anarcocapitalisme, la secessió i la creació de noves entitats polítiques basades en el consentiment voluntari. La menció de figures com Hans-Hermann Hoppe i les seves idees sobre la secessió és pertinent.
    • Capítol 6: Cosplaying the New Middle Ages: Aquest capítol amb un títol més metafòric podria explorar la creació de comunitats privades amb sistemes de governança propis, comparant-les amb estructures feudals o medievals. Podria analitzar exemples com Sea Ranch o les comunitats tancades com a formes modernes de "senyorius" on els residents compren la seva pròpia seguretat i serveis, qüestionant el paper de l'estat.
    • Capítol 7: Your Own Private Liechtenstein: Aquest capítol se centra en microestats i paradisos fiscals com Liechtenstein, que permeten als individus i a les empreses operar fora de l'abast regulador dels estats més grans. Es podria analitzar com aquests llocs esdevenen portals a un "Moneyland" on la riquesa pot eludir impostos i la sobirania es redefineix en termes de serveis per a inversors.
  • Part III. Franchise Nations

    • Capítol 8: A White Man’s Business Clan in Somalia: Aquest capítol examina Somàlia en el context de la seva manca d'un estat centralitzat fort i com això ha donat lloc a formes alternatives de governança basades en clans i interessos empresarials. Analitza si aquest "capitalisme col·lapsat" a Somàlia ha portat a una major llibertat o simplement a noves formes de poder privat i fragmentació.
    • Capítol 9: The Legal Bubble-Domes of Dubai: Aquest capítol analitza Dubai com un exemple de ciutat construïda sobre el model de zones econòmiques especials i la priorització de la inversió estrangera. Explora com la seva estructura legal i de governança crea "bombolles" que operen amb regles diferents de la resta del seu entorn nacional, i les implicacions per als drets laborals i la participació política.
    • Capítol 10: Silicon Valley Colonialism: Aquest capítol explora com les empreses tecnològiques de Silicon Valley i les seves idees estan intentant remodelar el món, fins i tot creant noves formes de governança i territoris. S'analitza el concepte de "ciutats charter" promogut per figures com Paul Romer a Honduras com un exemple d'aquesta "colonització" impulsada per la tecnologia i el mercat.
    • Capítol 11: A Cloud Country in the Metaverse: Aquest capítol s'endinsa en la idea de "estats en xarxa" o formes de governança que existeixen principalment en l'àmbit digital o en mons virtuals com el metavers. Examina les propostes de figures com Balaji Srinivasan sobre com crear noves "nacions" sense territori físic mitjançant la tecnologia i les comunitats en línia.
  • Conclusió: Be Water: Aquesta secció final  sintetitza els arguments principals del llibre i ofereix una reflexió sobre les implicacions del capitalisme d'esquarterament per al futur de la democràcia, la sobirania i l'ordre mundial.



27 d’abril 2025

Els paranys de la política democràtica

El mito del votante racional. Por qué la democracia lleva a tomar malas decisiones políticas

Res de nou. Bon diagnòstic i absència de teràpia en el llibre. Tal com votem ens allunya d'un suposat comportament racional. Això és el que va defensar Bryan Caplan el 2007 i que resumeix les troballes d'altres autors anteriors i al que posteriorment l'han seguit d'altres. Si voleu més material, el trobareu en aquest blog sota el títol de les emocions en la formació de les preferències polítiques. En relació a les propostes hi ha una col·lecció que podeu consultar sota el títol podem reimaginar-nos un nou capitalisme? i can capitalism be reimagined?

Llibre resumit amb IA

A "El Mito del Votante Racional", Bryan Caplan argumenta de manera provocadora contra la suposició tradicional en economia política que els votants prenen decisions racionals i ben informades. Caplan sosté que, en canvi, les creences del públic sobre economia estan plagades d'errors sistemàtics severs, i que aquesta irracionalitat no és aleatòria sinó fins i tot "racional" en cert sentit.

En el Prefaci, Caplan expressa la seva sorpresa per la recepció relativament sensata del llibre, tenint en compte que qüestiona un dogma central de la democràcia. Reconeix la crítica que és millor diagnosticant que receptant, però argumenta que la manca de voluntat del pacient per prendre la medicina no invalida el tractament. Malgrat això, no advoca pel fatalisme, suggerint que hi ha marges de maniobra per promoure polítiques més sensates. També anima els economistes a escriure llibres per desenvolupar completament les seves posicions i arribar a un públic més ampli.

El llibre es basa en la idea que, igual que els experts mereixen el benefici del dubte, també ho mereixen les conclusions consensuades dels economistes, inclosa la hipòtesi de la irracionalitat del votant. 

El Capítol 1, "Més enllà del miracle de l'agregació", introdueix la idea que el coneixement dels votants sobre política és limitat. Critica la visió optimista del "Miracle de l'Agregació", que sosté que, malgrat la ignorància individual, la decisió col·lectiva dels votants pot ser tan encertada com la d'un electorat plenament informat. Caplan refuta aquesta idea amb l'argument que els errors del públic en qüestions econòmiques no són aleatoris, sinó sistemàtics i esbiaixats. Identifica quatre "biaixos" principals en la comprensió pública de l'economia:

  • Biaix antimercat: La societat no comprèn la "mà invisible" del mercat i la seva capacitat d'harmonitzar l'afany de lucre privat amb l'interès general.
  • Biaix antiestranger: La societat minusvalora els beneficis de les relacions comercials amb l'estranger.
  • Biaix de la creació d'ocupació: La societat equipara la prosperitat amb el nivell d'ocupació en lloc de la producció de béns i serveis.
  • Biaix pessimista: La societat tendeix a creure que les condicions econòmiques sempre són dolentes i que empitjoren.

Caplan argumenta que aquests biaixos sistemàtics fan que el resultat polític estigui lluny de ser socialment òptim, ja que la "saviesa" de la multitud es veu distorsionada per errors compartits.

El Capítol 2 se centra en l'evidència empírica d'aquests biaixos a través de la "Enquesta a Americans i Economistes sobre l'Economia" (SAEE). Aquesta enquesta revela divergències sistemàtiques i de gran magnitud entre les conviccions del públic general i les dels economistes professionals sobre una àmplia gamma de qüestions econòmiques. Caplan aborda l'objecció que els experts també poden tenir biaixos, com el "biaix interessat" degut als seus salaris elevats i seguretat laboral. Tanmateix, defensa la idea que les diferències sistemàtiques entre experts i profans suggereixen biaixos en aquest últim grup. Explica que les preguntes de la SAEE es van seleccionar per la seva rellevància pública i mediàtica, no per maximitzar el desacord entre experts i legos. La SAEE confirma la realitat d'aquestes divergències, demostrant que el "Miracle de l'Agregació" no es produeix amb freqüència en matèria econòmica.

El Capítol 3 explora les possibles fonts de la irracionalitat pública. Caplan argumenta que la "ignorància racional", la idea que els votants no tenen incentius per informar-se a causa de la insignificància del seu vot individual, no és l'explicació principal. En canvi, proposa el concepte d'"irracionalitat racional": la idea que la gent tria tenir creences irracionals perquè els beneficis psicològics (com ara sentir-se bé amb el propi grup o ideologia) superen els baixos costos materials de mantenir aquestes creences en el context polític.

El Capítol 4, "La escola de la elección pública clásica y qué falla en la ignorancia racional", critica la visió de l'Escola de l'Elecció Pública clàssica, que atribueix el mal funcionament del govern a la ignorància racional dels votants. Caplan sosté que la irracionalitat va més enllà de la simple manca d'informació; implica una resistència activa a la veritat quan aquesta contradiu les creences preferides. Argumenta que la gent pot preferir aferrar-se a idees esbiaixadess si aquestes reforcen la seva identitat o visió del món.

El Capítol 5, "Irracionalidad racional", desenvolupa en detall aquest concepte. Compara la irracionalitat amb un bé que es consumeix, amb una "corba de demanda d'irracionalitat": com més baix és el "preu" (els costos materials de mantenir una creença irracional), més "quantitat" d'irracionalitat es consumeix. En política, el cost individual de tenir una creença econòmica equivocada és molt baix, ja que un sol vot té una probabilitat gairebé nul·la de canviar el resultat. Això permet que els votants expressin les seves emocions i prejudicis ideològics sense patir-ne les conseqüències materials directes. Caplan discuteix la "versemblança psicològica" de la irracionalitat racional, argumentant que la racionalitat roman "a l'espera", disposada a intervenir només quan l'error esdevé perillós a nivell personal.

El Capítol 6, "De la irracionalidad a la política", examina com la irracionalitat del votant es tradueix en polítiques públiques insensates. Amb votants unànimes en els seus biaixos, les conseqüències per a les polítiques són clares (controls de preus, proteccionisme, regulació laboral per "crear" ocupació). Tot i que la realitat és més complexa amb votants heterogenis, Caplan argumenta que els biaixos sistemàtics influeixen significativament en la demanda política. També discuteix la idea del "vot expressiu", on la gent vota per manifestar la seva identitat i creences més que per influir en el resultat de les polítiques. Cita exemples com els sudistes abans de la Guerra Civil americana, que sobreestimaven el seu poder militar per motius ideològics.

El Capítol 7, "La irracionalidad y la oferta política", analitza com els actors de l'oferta política (polítics, funcionaris, mitjans de comunicació) responen a la irracionalitat dels votants. En comptes de corregir les creences errònies, sovint els resulta més rendible exacerbar-les per guanyar suport. Els polítics sincers que defensarien polítiques econòmicament sòlides poden tenir dificultats per ser elegits si el públic manté opinions contràries i esbiaixades. Això porta a un cicle on la demanda irracional genera una oferta política que la satisfà, perpetuant polítiques subòptimes.

El Capítol 8, "El «fundamentalismo del mercado» contra la religión de la democracia", contraposa la lògica del mercat amb la del sistema democràtic. Mentre que els mercats proporcionen mecanismes per corregir errors i recompensar la informació (com els mercats de futurs), la democràcia es veu afectada per la irracionalitat sense costos per a l'individu. Caplan critica el rebuig públic al "Mercado para el Análisis Político" (PAM), un intent de crear un mercat de prediccions sobre esdeveniments polítics, com a exemple de la prevalença del "dogma antimercado" fins i tot davant de proves de l'eficàcia dels mercats per agregar informació.

La Conclusió, "Elogio del estudio de la locura", reitera la importància de comprendre i estudiar la irracionalitat en la política. Caplan argumenta que les teories basades en la suposició de la racionalitat perfecta tenen un valor científic marginal limitat. Emfatitza que la irracionalitat no només afecta la demanda política sinó també l'oferta, i que sovint és més rendible per als actors polítics explotar la irracionalitat que intentar-la corregir. Conclou que les ciències socials han obstaculitzat el seu propi progrés al no reconèixer el paper central de la neciesa en afers polítics.

Al Apèndix Tècnic, es detallen els factors que correlacionen amb una manera de pensar més propera a la dels economistes, com ara un major nivell d'educació, ser home, i expectatives d'ingressos futurs més elevades.

En resum, "El Mito del Votante Racional" presenta un argument desafiant i ben fonamentat que la irracionalitat sistemàtica dels votants és un factor clau per comprendre els defectes de les democràcies modernes. Caplan distingeix entre ignorància racional i irracionalitat racional, argumentant que la segona és una elecció influïda per incentius psicològics i que té profundes implicacions per a la qualitat de les polítiques públiques. El llibre convida a reconsiderar les suposicions bàsiques de l'economia política i a prestar més atenció al paper de les creences esbiaixades en el procés democràtic.



PS. Una víctima més dels paranys de la política ha estat Amanda Pritchard, que ha perdut la feina després que tanquessin el NHS England com agència pública. Una executiva Kleenex més. Tretze anys després desapareix l'experiment d'allunyar la politització de la gestió sanitària a Anglaterra, per aquí aprop ni tant sols ho hem intentat. RIP. Les claus per entendre la política i la gestió sanitària del moment les trobareu dins l'entrevista d'avui a FT. Malauradament no hi haurà resposta i cal recordar als que no se n'han adonat, que la degradació de la cosa pública ha agafat una forta empenta, tant forta com la pressió fiscal.



04 d’abril 2025

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (7)

El poder, el poble i els beneficis. Capitalisme progressista a l'era del descontentament

Aquest llibre, "Capitalisme progressista", de Joseph E. Stiglitz, té com a objectiu principal diagnosticar els mals que afecten el creixement econòmic i la distribució desigual dels seus fruits, i alhora proposar una "recepta" sobre què es pot fer per canviar aquesta situació.

Diagnòstic de la situació actual:

Stiglitz assenyala diversos elements interconnectats que expliquen la condició anèmica del creixement econòmic actual i la desigualtat creixent. Aquests inclouen:

  • Finançarització desmesurada.
  • Globalització mal gestionada. La globalització sovint augmenta el risc i presenta desafiaments contra els quals les empreses i les famílies no poden protegir-se. Els acords comercials recents se centren més en la inversió, la propietat intel·lectual i les regulacions que en el comerç tradicional d'aranzels, sovint amb conflictes entre consumidors i interessos comercials. Aquests acords, com l'ADPIC, poden afavorir les grans farmacèutiques i altres sectors, garantint un flux de diners des dels països pobres cap als Estats Units sense ser equilibrats.
  • Poder creixent del mercat. Stiglitz critica com la paraula "poder" està poc representada en els manuals d'economia, igual que "explotació". Aquest poder de mercat es manifesta en oligopolis, com en el sector de les publicacions acadèmiques, on uns pocs editors controlen gran part del mercat, obtenint articles i revisió per parells de manera gratuïta i cobrant elevats preus. També es veu en la capacitat d'algunes empreses de discriminar en els preus aprofitant les dades dels consumidors. L'augment del poder de mercat de les grans corporacions i els seus directius ha resultat en menys poder per als treballadors i els consumidors.
  • Explotació. L'autor defineix l'apropiació de riquesa com un procés pel qual un individu pren riquesa d'altres a través de l'explotació. Argumenta que la història ensenya que hi ha qui busca enriquir-se mitjançant l'explotació del poder de mercat, les imperfeccions en la informació i la vulnerabilitat dels altres.
  • Desigualtat creixent. La vida de la classe mitjana sembla allunyar-se de gran part de la població, malgrat que el país és molt més ric que abans. Aquesta desigualtat es manifesta en diferències salarials per gènere, raça i ètnia. Les divisions profundes al país per raça, ètnia i gènere, sovint sorgides de la discriminació, són crucials per comprendre les desigualtats en els mercats laborals. Aquesta desigualtat creixent i la disminució de la mobilitat representen una amenaça fonamental per al "somni americà".
  • Subversió de la veritat i atac a les institucions. Hi ha un atac coordinat a les institucions i idees que han fet molt per la civilització, inclosa la subversió de la veritat per part de figures polítiques. La divisió del país en faccions que perceben el món de manera diferent dificulta l'elaboració de polítiques consensuades.

La veritable font de la riquesa de les nacions:

Stiglitz diferencia entre la creació de riquesa i la seva apropiació. La veritable font de la riquesa rau en la creació, en la creativitat i productivitat de la gent, les interaccions entre ells, els avenços científics i tecnològics, i el progrés en la comprensió de l'organització social que condueix a institucions com l'imperi del dret i els sistemes de pesos i contrapesos.

El paper del poder i l'explotació en l'economia:

L'autor critica la manca d'atenció que la teoria econòmica tradicional presta als conceptes de "poder" i "explotació". Argumenta que les disparitats salarials i altres formes de desigualtat sovint no s'analitzen adequadament sota la lent d'aquests conceptes. Per a l'explotació, les empreses necessiten una gran quantitat de dades sobre els individus, cosa que atempta contra la privacitat i pot donar poder a governs autoritaris.

Desigualtat i divisions socials:

Les desigualtats van més enllà de les econòmiques i abasten divisions per raça, condició ètnica i gènere, moltes de les quals tenen el seu origen en la discriminació. Cinquanta anys després de la Llei de Drets Civils, aquestes divisions encara persisteixen. La comprensió de les exclusions per raça i gènere en el mercat laboral és fonamental per entendre les desigualtats.

Fallades del mercat i la necessitat de regulació:

El mercat per si sol no sempre produeix resultats eficients. Stiglitz emfatitza la necessitat de regulació per abordar les fallades del mercat, com la manca de lliure competència. Posa exemples com l'oligopoli en les publicacions acadèmiques i les pràctiques de les grans farmacèutiques per bloquejar els medicaments genèrics mitjançant clàusules de propietat intel·lectual en acords comercials. La regulació ha de tenir salvaguardes democràtiques, amb processos transparents d'avís i comentaris.

Globalització, propietat intel·lectual i comerç:

Els acords comercials actuals es centren cada vegada més en la inversió i la propietat intel·lectual que en els aranzels. Les grans corporacions farmacèutiques han utilitzat clàusules de propietat intel·lectual per retardar l'entrada de medicaments genèrics al mercat. L'acord sobre els ADPIC no es va centrar en estimular la innovació, sinó en augmentar els beneficis de les grans farmacèutiques i altres sectors, garantint un flux de liquiditat cap als Estats Units.

L'impacte de les noves tecnologies:

Les noves tecnologies tenen el potencial d'exacerbar els problemes existents relacionats amb l'ocupació, els salaris, la desigualtat i el poder de mercat, i també plantegen nous problemes com la privacitat i la ciberseguretat. Les solucions a aquests problemes no es poden deixar a l'arbitri del mercat. La recopilació massiva de dades ("big data") per part d'empreses i governs pot crear dossiers electrònics molt amplis, amb implicacions per a la privacitat i el potencial de totalitarisme. Es suggereixen reformes per regular les plataformes digitals, com imposar majors deures, introduir retards en la difusió de desinformació i etiquetar missatges verificats o no.

La dimensió política del problema:

La manca de consens polític, la polarització i la creença en "fets alternatius" dificulten l'elaboració de polítiques viables. El poder dels diners en la política és un obstacle important per a les reformes necessàries.

Cap a un capitalisme progressista:

Stiglitz proposa una agenda progressista centrada en la noció de "promoure el benestar general" per a tothom, no només per a l'1%. Aquesta agenda busca una economia més dinàmica, de creixement més ràpid i al servei de la gent. L'autor creu en la possibilitat d'un món alternatiu mitjançant l'acció col·lectiva, amb mercats ben dissenyats i regulats que treballin juntament amb el govern i la societat civil.

En resum, "Capitalisme progressista" ofereix una anàlisi detallada de les interconnexions entre la financiarització, la globalització mal gestionada i el poder creixent del mercat com a causes principals de l'anèmic creixement econòmic i la desigualtat creixent. Stiglitz subratlla la importància de reconèixer el paper de l'explotació i el poder en l'economia, i destaca les profundes divisions socials que acompanyen la desigualtat. Argumenta que el mercat per si sol no és suficient i que es necessiten regulacions intel·ligents i acció col·lectiva per promoure el benestar general. El llibre també examina els desafiaments plantejats per les noves tecnologies i la dimensió política dels problemes econòmics. Finalment, ofereix una visió esperançadora d'un futur on un capitalisme progressista pugui conduir a una prosperitat compartida.




12 de maig 2024

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (8)

 The Price Is Wrong. Why Capitalism Won’t Save the Planet

El mecanisme de preus no ha nascut per a capgirar les prioritats energètiques i conservacionistes. El capitalisme no salvarà el planeta, i ningú li ha dit que ho faci. Més aviat fa el contrari. I el socialisme tampoc el salvarà, això ja ho sabem de fa dies.

Today's consensus is that the key to curbing climate change is to produce green electricity and electrify everything possible. The main economic barrier in that project has seemingly been removed. But while prices of solar and wind power have tumbled, the golden era of renewables has yet to materialize.

The problem is that investment is driven by profit, not price, and operating solar and wind farms remains a marginal business, dependent everywhere on the state's financial support.

We cannot expect markets and the private sector to solve the climate crisis while the profits that are their lifeblood remain unappetizing. But there is an alternative to providing surrogate green profits through subsidies: to take energy out of the private sector's hands.

I el llibre proposa una energètica pública? No sé pas on anirem a parar.

Llibre resumit amb IA.

Aquí teniu un resum detallat del llibre "The Price Is Wrong: Why Capitalism Won’t Save the Planet" de Brett Christophers

El llibre, publicat el 2024, aborda la qüestió del canvi climàtic centrant-se específicament en l'electricitat i els intents de descarbonitzar la seva generació. L'autor es proposa resoldre una paradoxa aparent en l'economia de la transició energètica i el desenvolupament de les energies renovables.

L'argument principal del llibre és que mirar l'economia de la transició energètica i el desenvolupament de les energies renovables a través del prisma del preu és enganyós. La qüestió no és principalment sobre el preu. El títol del llibre, "The Price Is Wrong", pretén transmetre aquest missatge. Segons Christophers, prioritzar el preu com a lent analítica sobre el clima i el capitalisme és un "cant de sirena". Per tant, la discussió amb els que obsessionen sobre quin ha de ser el preu de les renovables (i del carboni) no és que la seva resposta sigui incorrecta, sinó que la seva pregunta ho és. El preu és la categoria analítica equivocada per prioritzar.

El llibre no examina la reducció d'emissions d'altres fonts (com el ciment o el transport) ni altres gasos d'efecte hivernacle. Tampoc tracta la generació distribuïda a petita escala (grups comunitaris o llars) ni el negoci del disseny o fabricació de les tecnologies renovables (panells solars, turbines), tot i que aquest darrer és una "presència propera significativa". L'autor tampoc se centra explícitament en qüestions polítiques com els interessos creats o la esclerosi de la planificació, tot i que són implícites a la seva tesi. Tampoc ofereix un pla d'acció o propostes sobre com organitzar els sistemes elèctrics o la descarbonització; el llibre tracta sobre què no salvarà el planeta i per què.

En lloc del preu, la lent específica correcta per analitzar la transició cap a l'electricitat renovable és el benefici esperat. La decisió d'invertir en nova capacitat solar o eòlica comercial depèn de si s'espera obtenir un rendiment econòmic acceptable per al desenvolupador. En una economia capitalista, les decisions d'inversió es prenen basant-se en la rendibilitat esperada. Si els capitalistes no preveuen rendibilitat, no inverteixen.

El llibre critica fortament l'ús generalitzat del Cost LCOE (Levelized Cost of Electricity) com a mesura per avaluar la competitivitat de les energies renovables. Tot i que organismes com l'AIE i empreses financeres com Lazard l'utilitzen àmpliament, l'autor (citant altres) l'etiqueta de "irrelevància pràctica". LCOE no té en compte molts factors crucials per a la rendibilitat, com els costos de connexió a la xarxa, la transmissió, la congestió, la integració o la necessitat de potència de reserva o emmagatzematge a causa de la intermitència de les renovables.

L'autor contrasta la visió centrada en el preu amb la economia política clàssica (Smith, Ricardo, Marx), que se centra en el benefici. Des d'aquesta perspectiva "profit-side", l'oferta i la demanda efectives estan regulades per la rendibilitat esperada.

El llibre argumenta que perquè el menor cost de generació (que sovint s'atribueix a les renovables) es tradueixi necessàriament en un major benefici (i, per tant, en inversió), calen certes condicions econòmiques importants que sovint no es donen en el sector elèctric actual:

  1. Estructura de la indústria: En un model d'empresa única i verticalment integrada (generació, distribució, venda), el menor cost de generació (LCOE) sí que importaria. Però el sector elèctric actual està sovint desagregat verticalment, especialment la generació, que s'ha desmonopolitzat, privatitzat i mercantilitzat. En aquest model, els generadors sovint venen a l'engròs en mercats, on el vincle entre cost i preu (i, per tant, benefici) és més complex.
  2. Naturalesa del producte: L'electricitat generada per renovables és exactament el mateix producte que la generada per mitjans convencionals amb el mateix potencial d'ingressos?. La intermitència de l'energia solar i eòlica significa que la seva disponibilitat no sempre coincideix amb la demanda, afectant el seu valor i el potencial d'ingressos.
  3. Estructura del mercat: Com es determina el preu?. Els mercats majoristes, especialment els mercats spot, són crucials. El mecanisme de preu únic de compensació (single-clearing price) en els mercats spot implica que totes les centrals despatxades reben el preu ofert per la més cara (marginal). Això pot fer que les centrals renovables de baix cost rebin preus elevats en certs moments, però també preus molt baixos o negatius quan la producció és alta i la demanda baixa, portant al que s'anomena "efecte canibalització del preu".

Una limitació fonamental a la inversió en renovables en països amb mercats elèctrics liberalitzats i mercats spot és la manca de visibilitat i predictibilitat sobre la rendibilitat esperada. Els preus de l'electricitat en aquests mercats són notablement volàtils, creant un risc de mercat significatiu per als generadors. Aquesta extrema volatilitat fa que sigui difícil saber si una central serà molt rendible o tindrà pèrdues desastroses. Aquesta aversió al risc de preu (i, per tant, d'ingressos) és un factor crucial que afecta les decisions d'inversió .

Per mitigar aquesta manca de predictibilitat i rendibilitat i fer que els projectes siguin "finançables" (bankable), s'han introduït mecanismes de suport governamental i de mercat orientats a l'estabilitat. El suport financer dels governs continua sent fonamental arreu del món per sostenir l'interès en invertir en nova capacitat solar i eòlica. Aquest suport sovint busca fer el benefici visible i predictible tant com fer-lo viable. Exemples de mecanismes de suport esmentats inclouen els feed-in tariffs (FiTs) i els Contracts for Difference (CfDs). Als EUA, els crèdits fiscals com el PTC i l'ITC, sovint transferits a través de finançament d'equitat fiscal , també són crucials.

Els acords de compra d'energia (PPAs) bilaterals representen una altra ruta per al mercat que permet eludir, en gran mesura, la volatilitat dels mercats spot. N'hi ha de dos tipus principals: amb minoristes d'electricitat (utility PPAs) o amb grans usuaris (corporate PPAs). Els PPAs corporatius es consideren especialment significatius pel paper que s'espera que tinguin en el futur per justificar la creença en el poder transformador dels mercats i el capital privat en la transició energètica. Els PPAs busquen proporcionar estabilitat de preu i ingressos a llarg termini, fent els projectes més atractius per al finançament. No obstant això, fins i tot els PPAs poden veure's afectats per factors com l'augment dels costos dels equips.

El sector financer, incloses empreses com BlackRock i JPMorgan Chase, és desproporcionadament important en aquesta història. Com a "porters d'accés al capital", les institucions financeres són les que, en última instància, decideixen si els grans programes d'inversió del sector privat (i públic) en societats capitalistes tiraran endavant o no. Els desenvolupadors de renovables tenen una forta preferència pel finançament amb deute, i són les preocupacions i requisits de rendibilitat de les institucions financeres els que són clau. Les empreses financeres solen ser averses al risc de mercat. De fet, la inversió financera en infraestructura verda sovint s'associa amb un "cost premium verd" i ofereix retorns menors que altres oportunitats d'inversió per a les empreses financeres.

El llibre suggereix que els "mercats" d'electricitat en sistemes desagregats requereixen una sèrie de "suports, regles, regulacions i normes" per fer l'electricitat comprable i vendible amb benefici. Això posa en dubte la idea que aquests sistemes representin un "benefici real" en un "mercat real". El mercat liberalitzat ha generat un sistema complex i opac. Es mencionen casos de possible manipulació del mercat.

La conclusió central del llibre és que, si el capital privat que circula en mercats, fins i tot amb tot el suport governamental rebut i amb la caiguda dels costos tecnològics, encara no aconsegueix descarbonitzar la generació d'electricitat global amb la rapidesa necessària, és un senyal clar que el capital no està dissenyat per fer aquesta feina. Malgrat les proves en contra, la "fe neoliberal en el capital i els mercats" es manté forta "on importa".