Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (7)

The Rise and Fall of the Neoliberal Order 

Llibre resumit amb IA

A partir dels fragments proporcionats, podem resumir detalladament el llibre "The Rise and Fall of the Neoliberal Order: America and the World in the Free Market Era" de Gary Gerstle per capítols, tot i que la informació específica sobre el contingut detallat de cada capítol és limitada als títols i algunes mencions contextuals.

• Introducció: Aquesta secció probablement estableix el marc del llibre, definint què entén l'autor per "ordre neoliberal" i exposant la tesi principal sobre el seu ascens i la seva caiguda als Estats Units i al món durant l'era del lliure mercat.

• Part I. L'Ordre del New Deal, 1930–1980

  • Capítol 1: Ascens: Aquest capítol explora la formació i la consolidació de l'ordre del New Deal durant el període especificat. Probablement analitza les condicions que van fer possible el seu sorgiment, com la Gran Depressió, i les seves característiques fonamentals en termes polítics, econòmics i socials.
  • Capítol 2: Caiguda: Aquest capítol examina els factors i els processos que van portar al declivi i eventual col·lapse de l'ordre del New Deal. Es podrien discutir aspectes com la mala actuació de l'economia americana durant els anys setanta, l'augment de la competència estrangera i una possible disminució de l'amenaça soviètica, factors que van fer que alguns empresaris consideressin alternatives més radicals.

• Part II. L'Ordre Neoliberal, 1970–2020

  • Capítol 3: Inicis: Aquest capítol se centra en els orígens intel·lectuals i els primers desenvolupaments de l'ordre neoliberal cap al 1970. Segons els agraïments, aquest capítol aprofundeix en la genealogia del liberalisme i el neoliberalisme. Es menciona la fundació de la Mont Pèlerin Society el 1947 per Friedrich Hayek com un moment clau en la formació d'una xarxa de pensadors enfocada en els mercats. També es podria explorar la naturalesa proteica del neoliberalisme americà i la seva relació amb el compliment del potencial del liberalisme clàssic.
  • Capítol 4: Ascens: Aquest capítol detalla el creixement de la influència de les idees i polítiques neoliberals. Es menciona la crida de William Simon el 1978 a mobilitzar recursos en suport del capitalisme, amb la influència de Hayek i Friedman. També es podria analitzar com la crisi econòmica dels anys setanta va fer que alguns sectors empresarials fossin més receptius a les propostes de figures com Ronald Reagan.
  • Capítol 5: Triomf: Aquest capítol examina el període en què l'ordre neoliberal va assolir el seu apogeu i va ser àmpliament adoptat. El manifest de 1994 "Cyberspace and the American Dream" s'ofereix com una expressió de la visió de la llibertat individual profundament associada a la llibertat de mercat, que va fer atractiva la revolució neoliberal per a moltes persones.
  • Capítol 6: Hibris: Aquest capítol explora un període de sobreconfiança en l'ordre neoliberal i la manifestació de les seves contradiccions o conseqüències negatives.
  • Capítol 7: Desmembrament: Aquest capítol analitza els factors i esdeveniments que van portar al debilitament i la fragmentació de l'ordre neoliberal. Es menciona com el llibre "The New Jim Crow" de Michelle Alexander va posar en relleu la contradicció entre les pretensions de llibertat neoliberal i el règim d'encarcelament massiu als Estats Units.
  • Capítol 8: La Fi: Aquest capítol tracta del declivi final i la fi de l'ordre neoliberal, possiblement cap al 2020, tal com indica el període que abasta el llibre.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (6)

The crisis of democratic capitalism 

En aquest blog he escrit anteriorment sobre reimaginar el capitalisme i realment fa molts anys que se'n parla però qui dia passa any empeny. Ara en Martin Wolf, cap d'opinió de FT acaba de publicar un llibre il·lustrador. Ho és perquè explica amb tot detall com hem arribat fins aquí, i què caldria fer per avançar en les institucions democràtiques i econòmiques, i evitar així més d'un ensurt.

Aquest llibre argumenta que quan la gent no veu cap esperança i perd la confiança en les institucions democràtiques, tant la democràcia com els mercats poden fallar i fallaran. En resum, cal una reforma radical i valenta de l'economia capitalista i hem d'enfortir els vincles econòmics de la ciutadania alhora que s'aprofundeix la cooperació internacional.

El llibre es llegeix magníficament, està molt ben escrit. Destaco alguns paràgrafs clau:

A market economy that operates under trustworthy rules, rather than the whims of the powerful, underpins prosperity and lowers the stakes of politics. In turn, a competitive democracy induces politicians to offer policies that will improve the performance of the economy and so the welfare of the people. Beyond these practical reasons for the marriage of liberal democracy and market economy, there is also a moral one: both are founded on a belief in the value of human agency—people have a right to do the best they can for themselves; people have a similar right to exercise a voice in public decisions. At bottom, both are complementary aspects of human freedom and dignity.

Els objectius de reforma del capitalisme democràtic haurien de ser:

• Un nivell de vida creixent, àmpliament compartit i sostenible
• Bona feina per a aquells que poden treballar i estan preparats per fer-ho
• Igualtat d'oportunitats
• Seguretat per a qui ho necessiti
• Acabar amb privilegis especials per a uns pocs

Removing harms, not universal happiness, is the objective. The approach to reform is that of “piecemeal social engineering,” as recommended by Karl Popper, not the revolutionary overreach that has so often brought calamity.

Behind these specific proposals is a wider perspective. A universal suffrage democracy will insist on a citizenship that is both economic and political. This means that business cannot be free to do whatever it wishes. It means that taxes must be paid, including by the economically powerful. It means that the state must be competent and active, yet also law-governed and accountable. All of this was the clear lesson of the twentieth century.

I sobre el concepte de ciutadania, el que no és i el que és:

Here are things this does not mean.

It does not mean that democratic states should have no concern for the welfare of noncitizens. Nor does it mean that it sees the success of its own citizens as a mirror image of the failures of others. On the contrary, it must seek mutually beneficial relations with other states.

It does not mean that states should cut themselves off from free and fruitful exchange with outsiders. Trade, movement of ideas, movement of people, and movement of capital, properly regulated, can be highly beneficial.

It does not mean that states should avoid cooperating closely with one another to achieve shared goals. This applies above all to actions designed to protect the global environment.

Yet there are things it clearly does mean.

It means that the first concern of democratic states is the welfare of their citizens. If this is to be real, certain things must follow.

Every citizen should have the reasonable possibility of acquiring an education that would allow them to participate as fully as possible in the life of a high-skilled modern economy.

Every citizen should also have the security needed to thrive, even if burdened by the ill luck of illness, disability, and other misfortunes.

Every citizen should have the protections needed to be free from abuse, physical and mental.

Every citizen should be able to cooperate with other workers in order to protect their collective rights.

Every citizen, and especially successful ones, should expect to pay taxes sufficient to sustain such a society.

Those who manage corporations should understand that they have obligations to the societies that make their existence possible.

Citizens are entitled to decide who is allowed to come and work in their countries and who is entitled to share the obligations and rights of citizenship with them.

Politics must be susceptible to the influence of all citizens, not just the wealthiest.

Policy should seek to create and sustain a vigorous middle class, while ensuring a safety net for everybody.

All citizens, whatever their race, ethnicity, religion, or gender are entitled to equality of treatment by the state and the law.

The West cannot go back to the 1960s. It cannot go back to a world of mass industrialization, where most educated women did not work, where there were clear ethnic and racial hierarchies, and where the Western countries still dominated the globe.

Missatge contundent pels qui el vulguin sentir, no podem tornar als 60s, i de vegades penso que hi anem de camí.

I per aquells que no els agrada el capitalisme i el voldrien fer desaparèixer, unes paraules de recordança: 

There are, it is true, alternative ways to seek power under democratic capitalism. All will fail. One extreme is to offer a fully socialized economy. But the economy will founder, and the rulers will be forced out of power or seize it undemocratically, as happened most recently in Venezuela. An opposite extreme is to marry laissez-faire economics to a populism founded on anti-intellectualism, racism, and cultural conservatism. Such pluto-populism is also likely to end in an autocracy in which even plutocrats are insecure. A still faster route to autocracy is via a blending of the two extremes in nationalist socialism (or national socialism). This combines a welfare state with arbitrary rule by demagogues. This, too, will ultimately ruin both the economy and democracy, as the unaccountable gangster in charge rewards cronies and punishes opponents.

 Human beings must act collectively as well as individually. Acting together, within a democracy, means acting and thinking as citizens.

If we do not do so, democracy will fail, and our freedoms will evaporate.

It is our generation’s duty to ensure it does not. It took too long to see the danger. Now it is a moment of great fear and faint hope. We must recognize the danger and fight now if we are to turn the hope into reality. If we fail, the light of political and personal freedom might once again disappear from the world.

L'alerta és clara per qui la vulgui sentir, és el deure de la nostra generació, ens hi juguem la llibertat. Ho diu ben clar. Actuar depèn de cadascú de nosaltres i de tots nosaltres col·lectivament. 

Per tant, si que és possible reimaginar el capitalisme i en Martin Wolf dona algunes pistes. Molt recomanable la lectura i relectura pausada. Malauradament em temo que a molts dirigents els passarà per alt i ni se'n adonaran que s'ha publicat.

 

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (6)

 Crack-Up Capitalism. Market Radicals and the Dream of a World Without Democracy

Llibre resumit amb IA

A partir dels fragments proporcionats, podem resumir el llibre "Crack-Up Capitalism: Market Radicals and the Dream of a World Without Democracy" de Quinn Slobodian.

• Introducció: Shatter the Map: Aquesta secció probablement estableix el marc del llibre, introduint el concepte de "capitalisme col·lapsat" (crack-up capitalism) com una descripció d'un món cada cop més interconnectat i fragmentat, resultant dels esforços no coordinats d'actors privats que busquen benefici i seguretat econòmica, amb el suport de governs permissius. També podria presentar la tesi principal del llibre sobre com aquesta dinàmica està vinculada a una ideologia deliberada que busca accelerar la dissolució del contracte social per obtenir-ne profit.

• Part I. Islands

  • Capítol 1: Two, Three, Many Hong Kongs: Aquest capítol explora Hong Kong com un dels primers exemples o inspiracions del capitalisme col·lapsat. Es podria analitzar el seu desenvolupament històric com una economia de lliure mercat amb una forta influència britànica, la seva reputació com a centre financer, i com va ser elogiat per defensors del capitalisme. També podria abordar les paradoxes d'aquesta "illa" de capitalisme, com la significativa desigualtat social.
  • Capítol 2: City in Shards: Aquest capítol explica la fragmentació inherent al capitalisme col·lapsat a nivell urbà. Examina com les ciutats es divideixen cada vegada més en enclavaments privats o zones econòmiques especials, exemplificant una tendència cap a la "balcanització" i la "secessió suau". La menció de la "urbanisme d'estella" (splintering urbanism) i les comunitats tancades podria ser rellevant aquí.
  • Capítol 3: The Singapore Solution: Aquest capítol analitza Singapur com un "heroi en el panteó del capitalisme d'esquarterament". Explorari el seu model de desenvolupament econòmic, caracteritzat per una forta intervenció estatal alhora que una economia orientada al mercat global. El capítol examina com Singapur representa tant el potencial de creixement mitjançant la globalització com les tensions entre el creixement, la desigualtat i la necessitat del consentiment dels governats.

• Part II. Phyles

  • Capítol 4: Libertarian Bantustan: Aquest capítol tracta sobre Ciskei, un antic bantustan a Sud-àfrica, com un intent d'aplicar principis llibertaris radicals. Explora com es va promocionar com una zona amb alta llibertat econòmica, lliure de democràcia representativa i amb baixos impostos, amb el suport de figures com Milton Friedman. El capítol també podria analitzar les limitacions i les conseqüències d'aquest experiment en el context de l'apartheid.
  • Capítol 5: The Wonderful Death of a State: Aquest capítol examina ideologies i moviments que busquen la descentralització radical o fins i tot la dissolució de l'estat-nació tradicional. Es mostren idees com l'anarcocapitalisme, la secessió i la creació de noves entitats polítiques basades en el consentiment voluntari. La menció de figures com Hans-Hermann Hoppe i les seves idees sobre la secessió és pertinent.
  • Capítol 6: Cosplaying the New Middle Ages: Aquest capítol amb un títol més metafòric podria explorar la creació de comunitats privades amb sistemes de governança propis, comparant-les amb estructures feudals o medievals. Podria analitzar exemples com Sea Ranch o les comunitats tancades com a formes modernes de "senyorius" on els residents compren la seva pròpia seguretat i serveis, qüestionant el paper de l'estat.
  • Capítol 7: Your Own Private Liechtenstein: Aquest capítol se centra en microestats i paradisos fiscals com Liechtenstein, que permeten als individus i a les empreses operar fora de l'abast regulador dels estats més grans. Es podria analitzar com aquests llocs esdevenen portals a un "Moneyland" on la riquesa pot eludir impostos i la sobirania es redefineix en termes de serveis per a inversors.

• Part III. Franchise Nations

  • Capítol 8: A White Man’s Business Clan in Somalia: Aquest capítol examina Somàlia en el context de la seva manca d'un estat centralitzat fort i com això ha donat lloc a formes alternatives de governança basades en clans i interessos empresarials. Analitza si aquest "capitalisme col·lapsat" a Somàlia ha portat a una major llibertat o simplement a noves formes de poder privat i fragmentació.
  • Capítol 9: The Legal Bubble-Domes of Dubai: Aquest capítol analitza Dubai com un exemple de ciutat construïda sobre el model de zones econòmiques especials i la priorització de la inversió estrangera. Explora com la seva estructura legal i de governança crea "bombolles" que operen amb regles diferents de la resta del seu entorn nacional, i les implicacions per als drets laborals i la participació política.
  • Capítol 10: Silicon Valley Colonialism: Aquest capítol explora com les empreses tecnològiques de Silicon Valley i les seves idees estan intentant remodelar el món, fins i tot creant noves formes de governança i territoris. S'analitza el concepte de "ciutats charter" promogut per figures com Paul Romer a Honduras com un exemple d'aquesta "colonització" impulsada per la tecnologia i el mercat.
  • Capítol 11: A Cloud Country in the Metaverse: Aquest capítol s'endinsa en la idea de "estats en xarxa" o formes de governança que existeixen principalment en l'àmbit digital o en mons virtuals com el metavers. Examina les propostes de figures com Balaji Srinivasan sobre com crear noves "nacions" sense territori físic mitjançant la tecnologia i les comunitats en línia.

• Conclusió: Be Water: Aquesta secció final  sintetitza els arguments principals del llibre i ofereix una reflexió sobre les implicacions del capitalisme d'esquarterament per al futur de la democràcia, la sobirania i l'ordre mundial.

Els paranys de la política democràtica

El mito del votante racional. Por qué la democracia lleva a tomar malas decisiones políticas

Res de nou. Bon diagnòstic i absència de teràpia en el llibre. Tal com votem ens allunya d'un suposat comportament racional. Això és el que va defensar Bryan Caplan el 2007 i que resumeix les troballes d'altres autors anteriors i al que posteriorment l'han seguit d'altres. Si voleu més material, el trobareu en aquest blog sota el títol de les emocions en la formació de les preferències polítiques. En relació a les propostes hi ha una col·lecció que podeu consultar sota el títol podem reimaginar-nos un nou capitalisme? i can capitalism be reimagined?

Llibre resumit amb IA

A "El Mito del Votante Racional", Bryan Caplan argumenta de manera provocadora contra la suposició tradicional en economia política que els votants prenen decisions racionals i ben informades. Caplan sosté que, en canvi, les creences del públic sobre economia estan plagades d'errors sistemàtics severs, i que aquesta irracionalitat no és aleatòria sinó fins i tot "racional" en cert sentit.

En el Prefaci, Caplan expressa la seva sorpresa per la recepció relativament sensata del llibre, tenint en compte que qüestiona un dogma central de la democràcia. Reconeix la crítica que és millor diagnosticant que receptant, però argumenta que la manca de voluntat del pacient per prendre la medicina no invalida el tractament. Malgrat això, no advoca pel fatalisme, suggerint que hi ha marges de maniobra per promoure polítiques més sensates. També anima els economistes a escriure llibres per desenvolupar completament les seves posicions i arribar a un públic més ampli.

El llibre es basa en la idea que, igual que els experts mereixen el benefici del dubte, també ho mereixen les conclusions consensuades dels economistes, inclosa la hipòtesi de la irracionalitat del votant. 

El Capítol 1, "Més enllà del miracle de l'agregació", introdueix la idea que el coneixement dels votants sobre política és limitat. Critica la visió optimista del "Miracle de l'Agregació", que sosté que, malgrat la ignorància individual, la decisió col·lectiva dels votants pot ser tan encertada com la d'un electorat plenament informat. Caplan refuta aquesta idea amb l'argument que els errors del públic en qüestions econòmiques no són aleatoris, sinó sistemàtics i esbiaixats. Identifica quatre "biaixos" principals en la comprensió pública de l'economia:

• Biaix antimercat: La societat no comprèn la "mà invisible" del mercat i la seva capacitat d'harmonitzar l'afany de lucre privat amb l'interès general.
• Biaix antiestranger: La societat minusvalora els beneficis de les relacions comercials amb l'estranger.
• Biaix de la creació d'ocupació: La societat equipara la prosperitat amb el nivell d'ocupació en lloc de la producció de béns i serveis.
• Biaix pessimista: La societat tendeix a creure que les condicions econòmiques sempre són dolentes i que empitjoren.

Caplan argumenta que aquests biaixos sistemàtics fan que el resultat polític estigui lluny de ser socialment òptim, ja que la "saviesa" de la multitud es veu distorsionada per errors compartits.

El Capítol 2 se centra en l'evidència empírica d'aquests biaixos a través de la "Enquesta a Americans i Economistes sobre l'Economia" (SAEE). Aquesta enquesta revela divergències sistemàtiques i de gran magnitud entre les conviccions del públic general i les dels economistes professionals sobre una àmplia gamma de qüestions econòmiques. Caplan aborda l'objecció que els experts també poden tenir biaixos, com el "biaix interessat" degut als seus salaris elevats i seguretat laboral. Tanmateix, defensa la idea que les diferències sistemàtiques entre experts i profans suggereixen biaixos en aquest últim grup. Explica que les preguntes de la SAEE es van seleccionar per la seva rellevància pública i mediàtica, no per maximitzar el desacord entre experts i legos. La SAEE confirma la realitat d'aquestes divergències, demostrant que el "Miracle de l'Agregació" no es produeix amb freqüència en matèria econòmica.

El Capítol 3 explora les possibles fonts de la irracionalitat pública. Caplan argumenta que la "ignorància racional", la idea que els votants no tenen incentius per informar-se a causa de la insignificància del seu vot individual, no és l'explicació principal. En canvi, proposa el concepte d'"irracionalitat racional": la idea que la gent tria tenir creences irracionals perquè els beneficis psicològics (com ara sentir-se bé amb el propi grup o ideologia) superen els baixos costos materials de mantenir aquestes creences en el context polític.

El Capítol 4, "La escola de la elección pública clásica y qué falla en la ignorancia racional", critica la visió de l'Escola de l'Elecció Pública clàssica, que atribueix el mal funcionament del govern a la ignorància racional dels votants. Caplan sosté que la irracionalitat va més enllà de la simple manca d'informació; implica una resistència activa a la veritat quan aquesta contradiu les creences preferides. Argumenta que la gent pot preferir aferrar-se a idees esbiaixadess si aquestes reforcen la seva identitat o visió del món.

El Capítol 5, "Irracionalidad racional", desenvolupa en detall aquest concepte. Compara la irracionalitat amb un bé que es consumeix, amb una "corba de demanda d'irracionalitat": com més baix és el "preu" (els costos materials de mantenir una creença irracional), més "quantitat" d'irracionalitat es consumeix. En política, el cost individual de tenir una creença econòmica equivocada és molt baix, ja que un sol vot té una probabilitat gairebé nul·la de canviar el resultat. Això permet que els votants expressin les seves emocions i prejudicis ideològics sense patir-ne les conseqüències materials directes. Caplan discuteix la "versemblança psicològica" de la irracionalitat racional, argumentant que la racionalitat roman "a l'espera", disposada a intervenir només quan l'error esdevé perillós a nivell personal.

El Capítol 6, "De la irracionalidad a la política", examina com la irracionalitat del votant es tradueix en polítiques públiques insensates. Amb votants unànimes en els seus biaixos, les conseqüències per a les polítiques són clares (controls de preus, proteccionisme, regulació laboral per "crear" ocupació). Tot i que la realitat és més complexa amb votants heterogenis, Caplan argumenta que els biaixos sistemàtics influeixen significativament en la demanda política. També discuteix la idea del "vot expressiu", on la gent vota per manifestar la seva identitat i creences més que per influir en el resultat de les polítiques. Cita exemples com els sudistes abans de la Guerra Civil americana, que sobreestimaven el seu poder militar per motius ideològics.

El Capítol 7, "La irracionalidad y la oferta política", analitza com els actors de l'oferta política (polítics, funcionaris, mitjans de comunicació) responen a la irracionalitat dels votants. En comptes de corregir les creences errònies, sovint els resulta més rendible exacerbar-les per guanyar suport. Els polítics sincers que defensarien polítiques econòmicament sòlides poden tenir dificultats per ser elegits si el públic manté opinions contràries i esbiaixades. Això porta a un cicle on la demanda irracional genera una oferta política que la satisfà, perpetuant polítiques subòptimes.

El Capítol 8, "El «fundamentalismo del mercado» contra la religión de la democracia", contraposa la lògica del mercat amb la del sistema democràtic. Mentre que els mercats proporcionen mecanismes per corregir errors i recompensar la informació (com els mercats de futurs), la democràcia es veu afectada per la irracionalitat sense costos per a l'individu. Caplan critica el rebuig públic al "Mercado para el Análisis Político" (PAM), un intent de crear un mercat de prediccions sobre esdeveniments polítics, com a exemple de la prevalença del "dogma antimercado" fins i tot davant de proves de l'eficàcia dels mercats per agregar informació.

La Conclusió, "Elogio del estudio de la locura", reitera la importància de comprendre i estudiar la irracionalitat en la política. Caplan argumenta que les teories basades en la suposició de la racionalitat perfecta tenen un valor científic marginal limitat. Emfatitza que la irracionalitat no només afecta la demanda política sinó també l'oferta, i que sovint és més rendible per als actors polítics explotar la irracionalitat que intentar-la corregir. Conclou que les ciències socials han obstaculitzat el seu propi progrés al no reconèixer el paper central de la neciesa en afers polítics.

Al Apèndix Tècnic, es detallen els factors que correlacionen amb una manera de pensar més propera a la dels economistes, com ara un major nivell d'educació, ser home, i expectatives d'ingressos futurs més elevades.

En resum, "El Mito del Votante Racional" presenta un argument desafiant i ben fonamentat que la irracionalitat sistemàtica dels votants és un factor clau per comprendre els defectes de les democràcies modernes. Caplan distingeix entre ignorància racional i irracionalitat racional, argumentant que la segona és una elecció influïda per incentius psicològics i que té profundes implicacions per a la qualitat de les polítiques públiques. El llibre convida a reconsiderar les suposicions bàsiques de l'economia política i a prestar més atenció al paper de les creences esbiaixades en el procés democràtic.

PS. Una víctima més dels paranys de la política ha estat Amanda Pritchard, que ha perdut la feina després que tanquessin el NHS England com agència pública. Una executiva Kleenex més. Tretze anys després desapareix l'experiment d'allunyar la politització de la gestió sanitària a Anglaterra, per aquí aprop ni tant sols ho hem intentat. RIP. Les claus per entendre la política i la gestió sanitària del moment les trobareu dins l'entrevista d'avui a FT. Malauradament no hi haurà resposta i cal recordar als que no se n'han adonat, que la degradació de la cosa pública ha agafat una forta empenta, tant forta com la pressió fiscal.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia (3)?

Los nuevos dictadores: El cambiante rostro de la tiranía en el siglo XXI 

El llibre "Los nuevos dictadores: El cambiante rostro de la tiranía en el siglo XXI" (2023), de Sergei Guriev i Daniel Treisman, analitza la transformació radical dels règims autoritaris contemporanis. La tesi principal és que, a diferència dels tirans del segle XX que governaven mitjançant la por i el terror massiu, els autòcrates actuals —anomenats "dictadors de la manipulació" (spin dictators)— mantenen el poder manipulant la informació i simulant procediments democràtics.

A continuació, es detallen els eixos principals de l'obra segons les fonts:

1. Del terror a la manipulació (Spin)

Els autors distingeixen entre dos models de dictadura:

• Dictadors de la por: Com Hitler, Stalin o Mao, que utilitzaven la violència pública, les execucions en estadis i la repressió oberta per intimidar la població.
• Dictadors de la manipulació: Com Vladimir Putin (en la seva primera etapa), Viktor Orbán o Lee Hsien Loong, que prefereixen encobrir la seva naturalesa autoritària. Aquests líders no busquen aterroritzar els ciutadans, sinó enganyar-los perquè aprovin la seva gestió amb entusiasme, presentant-se com a servidors benèvols i competents.

2. El "Còctel de la Modernització"

El canvi de model respon a una combinació de forces globals que fan que la repressió violenta sigui massa costosa:

• Economia postindustrial: La innovació i el treball creatiu requereixen una mà d'obra motivada i autònoma que no funciona sota el terror.
• Educació i Internet: L'augment de la població amb estudis universitaris i l'accés a la xarxa faciliten la difusió d'idees liberals i la coordinació de la resistència.
• Ordre mundial liberal: La globalització i la dependència del crèdit internacional fan que els autòcrates vulguin evitar les sancions i la mala reputació que comporta la violència explícita.

3. Les regles del joc de la manipulació

Per sobreviure en un món interconnectat, aquests dictadors segueixen unes pautes específiques:

• Mantenir la popularitat: El dictador s'obsessiona amb les enquestes i la seva imatge de "gestor eficaç".
• Simulacre de democràcia: Celebren eleccions on es permet la participació d'alguna oposició (sovint controlada), però manipulen el sistema per garantir la seva victòria.
• Censura invisible i "fricció": En lloc de cremar llibres, compren els propietaris dels grans mitjans o inunden les xarxes socials amb propaganda i "troles" per silenciar els crítics.
• Aparència de legalitat: No s'arresten opositors per motius polítics, sinó per "delictes comuns" inventats, com evasió fiscal, blanqueig de capitals o possessió de drogues, per desprestigiar-los davant l'opinió pública.

4. La interacció amb el món exterior

A diferència de les dictadures tancades, les de manipulació s'obren al món per extreure'n beneficis:

• Captació de l'elit occidental: Contracten exlíders (com Gerhard Schröder o Tony Blair) i empreses de relacions públiques de Washington o Londres per millorar la seva imatge.
• Abús d'institucions internacionals: Participen en organismes com la Interpol per perseguir dissidents exiliats mitjançant "notificacions vermelles" per delictes suposadament no polítics.
• Soft power i entreteniment: Utilitzen esdeveniments esportius i l'amistat amb famosos internacionals per normalitzar el seu règim.

5. El paper dels "Informats" i el perill del retrocés

El grup més perillós per a aquests dictadors és l'estrat informat: ciutadans amb educació superior i connexions internacionals que detecten les mentides del règim. El dictador intenta aïllar-los de les masses mitjançant el ressentiment cultural o la cooptació.

Tanmateix, quan la manipulació falla —per crisis econòmiques greus o per l'empoderament de la societat civil—, alguns dictadors opten per la mesura desesperada de tornar a la repressió bruta, passant de nou a ser "dictadors de la por" (com ha passat recentment amb Putin a Rússia, Maduro a Veneçuela o Erdogan a Turquia).

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (4)

El ocaso de la democracia: La seducción del autoritarismo 

El llibre "El ocaso de la democracia: La seducción del autoritarismo" (2021) d'Anne Applebaum és una anàlisi profunda sobre com les democràcies liberals occidentals estan sent soscavades des de dins per moviments nacionalistes i autoritaris. L'autora parteix de la premissa que la democràcia no és inevitable i que qualsevol societat, sota les condicions adequades, pot abandonar els seus valors democràtics en favor de l'autocràcia.

A continuació, es detallen els punts clau del llibre segons les fonts proporcionades:

1. El paper dels intel·lectuals (els "clercs")

Applebaum s'inspira en el concepte de Julien Benda sobre la "traïció dels intel·lectuals" per explicar com les noves elits autoritàries no arriben soles al poder. Argumenta que els autòcrates necessiten "clercs" moderns: escriptors, periodistes, blocaires i assessors que utilitzen un llenguatge jurídic i retòric per justificar la violació de la Constitució i la destrucció de les institucions. Aquests clercs sovint són persones formades a les millors universitats que senten un profund ressentiment cap al sistema meritocràtic que no els ha donat el poder que creuen merèixer.

2. La psicologia de l'autoritarisme

L'autora explora la "predisposició autoritària", un tret de personalitat que afecta aproximadament un terç de la població i que es caracteritza per una baixa tolerància a la complexitat i la diversitat. Aquestes persones prefereixen l'ordre, l'homogeneïtat i els relats simplistes. En un món digital ple de cacofonia i debats constants, l'autoritarisme ofereix una solució atractiva per a aquells que se senten irritats per la discòrdia democràtica.

3. Les "Mentides Medianes" i la postveritat

A diferència de les grans mentides totalitàries del segle XX, els autoritaris actuals utilitzen "mentides medianes" o teories conspiranoiques per crear realitats alternatives:

• Polònia: L'ús de la teoria de la conspiració de Smolensk (sobre l'accident aeri del president Kaczynski) per dividir la societat i identificar "patriotes" davant de "traïdors".
• Hongria: La demonització de George Soros com un enemic existencial que orquestra la destrucció de la nació mitjançant la immigració.
• EUA: El foment del "birtherism" (el mite que Obama no era nord-americà) i el cinisme de Donald Trump, que utilitza l'equivalència moral per suggerir que la democràcia no és millor que la dictadura.

4. La nostàlgia restauradora

Applebaum diferencia entre la nostàlgia reflexiva (apreciar el passat) i la nostàlgia restauradora, que és un projecte polític per reconstruir una llar mítica i "reparar" la memòria nacional. Aquest sentiment ha estat clau en:

• El Brexit: Un anhel d'una Anglaterra imperial i especial que no hagi de negociar amb Europa.
• Espanya (Vox): El retorn d'un nacionalisme espanyol rimbombant que reacciona contra el secessionisme català i busca recuperar una unitat tradicional.

5. L'estat unipartidista i la corrupció

L'autora descriu com els nous autoritaris (com Llei i Justícia a Polònia o Fidesz a Hongria) busquen el monopoli del poder soscavant la independència judicial i el servei civil apolític. Aquest sistema no premia el talent, sinó la lleialtat al partit, permetent que amics i familiars dels líders s'enriqueixin mitjançant el nepotisme i el clientelisme estatal.

6. L'impacte de la revolució digital

Les xarxes socials han trencat el consens informatiu que permetia un debat nacional compartit. Els algorismes fomenten la polarització, la ira i el por, creant "cambres d'eco" on la gent ja no comparteix dades fáctiques bàsiques. Això ha facilitat que campanyes virals basades en la desinformació tinguin un èxit sense precedents.

Conclusió: La història circular

El llibre conclou que no hi ha victòries polítiques permanents. Applebaum utilitza l'exemple del cas Dreyfus a França per demostrar que les divisions sobre "qui som com a nació" són cícliques i poden reaparèixer en qualsevol moment. La supervivència de la democràcia depèn de les decisions diàries de les elits i de la ciutadania.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (2)

El retorno de los chamanes 

El llibre "El retorno de los chamanes" de Víctor Lapuente és un assaig que es presenta com un "thriller polític" per investigar qui és el responsable del fracàs de les nacions i l'assassí de les bones polítiques públiques. La tesi central de l'autor és que la diferència entre el bon i el mal govern no depèn dels recursos, la democràcia o una ideologia concreta, sinó de qui controla la retòrica política: els xamans o les exploradores.

A continuació, es detalla el contingut del llibre basat en les fonts proporcionades:

1. El duel de retòriques: Xamanes vs. Exploradores

L'autor divideix la forma d'entendre la política en dos arquetips oposats:

• El Xaman: Ofereix una teoria sobre l'arrel dels problemes i un gran pla transformador dissenyat de dalt a baix. La seva retòrica es basa en la indignació, la lluita, la recerca de culpables i la utopia. Tot i que és seductor perquè promet solucions ambicioses i "política gran", l'autor argumenta que acaba sent contraproduent i asfixia la gestió.
• L'Exploradora: Parteix del dubte, l'escepticisme i l'experimentació de baix a dalt. Es basa en la solidaritat, el consens, el pragmatisme i en buscar la solució "menys dolenta" comparant alternatives factibles. L'exploradora promou una "política petita", però viva i en constant revisió.

2. L'Incrementalisme com a motor de progrés

Lapuente defensa l'incrementalisme (el mètode de la "branca" en lloc del de la "arrel"). Sosté que els canvis reals s'aconsegueixen amb passos petits però freqüents, i no amb grans salts que solen acabar en grans caigudes i frustració. Els estats de benestar més avançats no han nascut de programes detallats, sinó d'experiments constants i ajustos parcials.

3. El paper dels professionals públics

Una peça clau del llibre és la defensa dels professionals del sector públic (docents, sanitaris, gestors, tècnics). L'autor argumenta que la bona política és el fruit de tota la maquinària de l'Estat i no només dels polítics.

• En la retòrica de l'exploradora, els empleats públics són autònoms i treballen amb el polític, tenint llicència per innovar.
• En la retòrica del xaman, els empleats són vistos com autòmats que treballen per al polític i s'han de limitar a executar el pla establert.

4. La crítica al Populisme i la "Nova Política"

L'autor identifica el populisme actual (tant d'esquerres com de dretes) com un retorn dels xamanes. Tot i que es presenten com a "nova política", utilitzen mètodes ancestrals:

• Identificació de culpables: En lloc d'analitzar dades, busquen malfactors (els mercats, la casta, els immigrants) per motivar a través de la ira.
• Patriotisme i Estat fort: Tots dos extrems solen ser nacionalistes i volen un poder polític centralitzat que "posi ordre".
• Democràcia directa: Lapuente adverteix contra la "californització" de la política, on l'excés de referèndums i primàries pot portar a la ingovernabilitat i a la captura de l'agenda per part dels més poderosos.

5. Exemples i Models: El "Mig Nòrdic" i el "Spaghetti Welfare"

• El model nòrdic: L'autor desmunta el mite que sigui un paradís socialista; l'èxit de països com Dinamarca o Suècia es deu al fet que són liberals en l'econòmic i protectors en lo social, actuant amb pragmatisme i universalisme.
• Universalismes vs. Robin Hood: Defesa que les polítiques universalistes (per a tothom, inclosos els rics) són més eficaces que les que només es dirigeixen als pobres, ja que creen sentit de comunitat i incentiven la classe mitjana a exigir qualitat.
• Spaghetti Welfare: Terme per descriure sistemes (com el del sud d'Europa) on l'Estat creix molt en mida però és poc inclusiu, protegint només uns "insiders" connectats políticament.

6. La Responsabilitat dels "Missatgers"

El llibre posa el focus en els intel·lectuals, periodistes i creadors d'opinió. L'autor els acusa de preferir sovint la retòrica xamànica perquè el canvi radical i els conceptes abstractes (com "neoliberalisme" o "injustícia social") venen més diaris i generen més efervescència que la discussió tècnica sobre dades concretes.

Conclusió: La lluita interna

Lapuente conclou que el progrés no depèn de triar entre esquerra o dreta, sinó d'adoptar la templança en lloc de la indignació. La lluita política més rellevant no és contra un enemic extern, sinó la lluita interna per reprimir el xaman que tots portem dins i deixar pas a l'exploradora que busca solucions reals.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (15)

Capitalismo de amiguetes

 El llibre "Capitalismo de amiguetes" (2024), escrit pel periodista econòmic Carlos Sánchez, és un relat periodístic i històric que investiga com les elits econòmiques espanyoles han manipulat el poder polític per al seu benefici particular des del segle XIX fins a l'actualitat. La tesi central de l'obra és que el "capitalisme d'amiguets" —basat en el clientelisme, la picaresca i la falta de competència— és la veritable arrel del retard econòmic històric d'Espanya.

A continuació es detalla el contingut del llibre segons les fonts proporcionades:

1. Els orígens del retard i la cultura de la renda

L'autor argumenta que Espanya va perdre el tren de la revolució industrial no per manca de recursos, sinó per un entramat polític-empresarial que preferia la protecció de l'Estat a la competència del mercat. Durant segles, l'economia ha estat dominada per rendistes i cacics que governaven a través d'un Estat feble, buscant sempre refugiar-se sota els "maternals faldons" dels ministres. Aquesta "captura del regulador" va permetre que unes poques minories extractives fessin prevaldre els seus interessos sobre els generals, fomentant l'aïllament internacional per protegir el mercat interior.

2. El caciquisme com a sistema fundacional

El llibre identifica el caciquisme de la Restauració com l'arquitectura institucional que va consagrar el sistema. Personatges com Germán Gamazo exemplifiquen aquesta figura: un "particular irresponsable" que controlava nomenaments judicials, administratius i polítics a la seva regió per afavorir els seus negocis, actuant com una "subcontractació de l'Estat" davant la seva debilitat. Aquesta cultura es va perpetuar mitjançant una endogàmia de les elits, on els matrimonis de conveniència entre la noblesa rendista i la nova burgesia forjaven pactes de sang per perpetuar el poder.

3. La creació de l'"Aristocràcia Bancària"

Un dels pilars del sistema va ser la Ley de Ordenación Bancaria de 1921, impulsada per Francesc Cambó. Aquesta llei va posar la regulació bancària en mans d'un organisme privat, el Consejo Superior Bancario, consagrant un oligopoli bancari que va durar fins al 1994. El llibre destaca com la banca espanyola ha estat històricament una barreja d'interessos públics i privats, amb consells d'administració farcits de títols nobiliaris i polítics en actiu.

4. El franquisme: De l'autarquia al "desenvolupisme"

L'autor analitza com el règim de Franco va ser una continuació lògica d'aquests mals històrics.

• L'etapa autàrquica: Dirigida per Juan Antonio Suanzes i l'INI, va intentar un nacionalisme econòmic extrem que va portar el país al col·lapse.
• L'"Amic Americà": Els pactes de 1953 amb els EUA van salvar el règim a canvi de bases militars i la introducció de multinacionals com Coca-Cola, que va actuar com a "ambaixadora" del nou capitalisme.
• Els Tecnòcrates: Miembros de l'Opus Dei com López Rodó o Ullastres van pilotar el Plan de Estabilización de 1959, que va obrir l'economia però mantenint el control de les elits afins.

5. Lobbies estratègics: Elèctrics i Enginyers

El llibre dedica espais crítics a sectors clau que han operat com poders fàctics:

• Sector Elèctric: Controlat per figures com José María de Oriol, va aconseguir mantenir el seu caràcter privat sota la dictadura però amb tarifes fixades per l'Estat, utilitzant el lobby UNESA per dictar les normes al mateix Govern.
• Enginyers de Camins: Sánchez els descriu com un col·lectiu amb una capacitat d'influència immensa sobre les obres públiques faraòniques, des de la Restauració fins a figures modernes com Florentino Pérez o Villar Mir.

6. La disputa territorial: Madrid vs. Barcelona

L'obra explora la tensió històrica entre el poder polític de Madrid i el poder industrial de Catalunya i el País Basc. Es descriu com les elits perifèriques (liderades per figures com Cambó o, més tard, Durán Farell) van utilitzar la seva influència a les Corts de Madrid per obtenir aranzels i protecció per a les seves indústries. Actualment, però, el procés de terciarització i les "economies d'aglomeració" han convertit Madrid en el centre on es refugien els grups de pressió a causa de la hiperregulació de l'Estat.

Conclusió: L'"Imperi Anònim"

El llibre conclou que Espanya segueix sent un país on la regulació és tan densa que obliga les empreses a estar "molt a prop del poder" per sobreviure. Aquesta cultura del favor i del tràfic d'influències s'ha tornat més subtil però no ha desaparegut, creant una corrupció sistèmica on el gran perdedor sempre és el consumidor.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (23)

The New Global Economic Order 

El llibre "The New Global Economic Order" (2026), editat pels reconeguts economistes Lili Yan Ing i Dani Rodrik, és una obra col·lectiva fonamental que analitza la profunda transformació, fragmentació i reconfiguració de l'economia mundial en la dècada actual. El llibre s'allunya de la visió tradicional de l'hiperglobalització (l'anomenat Consens de Washington) per explorar un nou paradigma marcat per la geopolítica, la seguretat nacional i el retorn de les polítiques industrials.

1. La fi de l'Hiperglobalització i el naixement del Nou Ordre

Els editors i col·laboradors argumenten que l'era de la globalització sense restriccions —que va dominar les dècades de 1990 i 2000— ha arribat al seu fi. Aquest col·lapse o transformació ha estat impulsat per tres factors principals:

• La rivalitat geopolítica: Especialment les tensions comercials i tecnològiques entre els Estats Units i la Xina.

• La resiliència sobre l'eficiència: Després de la pandèmia de la COVID-19 i la guerra a Ucraïna, les nacions prioritzen la seguretat de les cadenes de subministrament (nearshoring o friendshoring) per sobre de buscar els costos de producció més baixos possibles.

• Desigualtat interna: Els efectes negatius de la globalització en els mercats laborals de molts països occidentals han impulsat el descontentament social i polítiques més proteccionistes.

2. El retorn de la Política Industrial

Un dels nuclis del llibre (on la influència de Dani Rodrik és molt evident) és la legitimació i el retorn de la intervenció de l'Estat en l'economia.

• Més enllà dels mercats lliures: El text descriu com governs de tot el món (incloent-hi els EUA amb la Inflation Reduction Act i la CHIPS Act) tornen a subvencionar sectors estratègics com els semiconductors, les energies renovables i la intel·ligència artificial.

• Justificació econòmica: Aquesta política industrial ja no es veu com un error que distorsiona el mercat, sinó com una eina necessària per liderar la transició verda, garantir la seguretat nacional i crear llocs de treball estables.

3. El Comerç Internacional i la Fragmentació de Blocs

El llibre analitza la transició d'un sistema comercial multilateral (regulat per l'Organització Mundial del Comerç - OMC) cap a un sistema de blocs regionals o ideològics.

• La paràlisi de l'OMC: S'explica com les regles multilaterals clàssiques estan en crisi a causa de la negativa dels països a sotmetre els seus interessos de "seguretat nacional" a tribunals internacionals.

• Armamentisme econòmic (Economic Weaponization): Les sancions econòmiques, els controls d'exportació de tecnologia i els aranzels s'utilitzen cada vegada més com a eines de política exterior i dissuasió militar.

4. La Transició Verda i el Repte Climàtic

El nou ordre econòmic està intrínsecament lligat a la descarbonització, un procés que genera tant cooperació com nous conflictes econòmics.

• Proteccionisme verd: L'obra detalla iniciatives com el mecanisme d'ajustament de carboni a les fronteres (CBAM) de la Unió Europea, advertint que les polítiques climàtiques dels països rics poden funcionar com a barreres comercials encobertes per als països en desenvolupament.

• La cursa per les matèries primeres: S'analitza la competència ferotge pel control dels minerals crítics (liti, cobalt, terres rares) necessaris per a les bateries i les tecnologies netes.

5. El paper dels Països en Desenvolupament i el Sud Global

Com a coeditora lligada al context asiàtic (Lili Yan Ing), l'obra posa un èmfasi especial en com aquest nou ordre afecta el Sud Global, especialment les economies de l'ASEAN, l'Amèrica Llatina i l'Àfrica.

• El perill de quedar atrapats: Es descriu el risc que corren aquests països en ser obligats a "triar un bàndol" en la disputa entre Washington i Pequín.

• Noves oportunitats: No obstant això, també s'explica com algunes economies (com Mèxic, el Vietnam o Indonèsia) s'estan beneficiant de la reconfiguració de les cadenes de subministrament globals gràcies al desig de les multinacionals de diversificar la seva producció fora de la Xina.

6. Conclusions i Propostes per a un Coexistència Sostenible

El llibre no conclou amb una visió apocalíptica, sinó amb un marc de propostes sobre com gestionar aquest nou ordre econòmic perquè no desemboqui en un conflicte obert o en una autarquia pobra:

• Un multilateralisme flexible: Acceptar que els països tenen dret a protegir la seva seguretat nacional i els seus teixits socials, sempre que els danys col·laterals cap a altres països es minimitzin.

• Regles de coexistència: En lloc d'intentar forçar tots els països a seguir exactament les mateixes regles de mercat lliure, el futur dependrà de crear acords que permetin la convivència de diferents sistemes econòmics (com el capitalisme d'estat de la Xina i el capitalisme regulat d'Occident).

En resum, l'obra d'Ing i Rodrik és una guia intel·lectual imprescindible per entendre l'economia del 2026 en endavant, oferint un mapa clar de com el poder polític ha tornat a prendre el control sobre les forces del mercat globalitzat.

PS. Mentrestant, aquí aprop, milers de morts esperant ajuda pública essent dependents.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (18)

 Tecnofeudalismo: El sigiloso sucesor del capitalismo

L'obra "Tecnofeudalismo: El sigiloso sucesor del capitalismo", de Yanis Varoufakis, postula que el capitalisme ha mort perquè el propi capital l'ha matat, sent substituït per un sistema nou i més depredador que l'autor denomina tecnofeudalisme.

A continuació se'n presenta un resum detallat capítol per capítol basat en la font:

Prefaci

Varoufakis explica que el llibre neix d'una inquietud: la sensació que el capitalisme ja no és el sistema que regeix el món. La seva hipòtesi és que una mutació del capital, el "capital en el núvol", ha destruït els dos pilars del capitalisme: els mercats (substituïts per feus digitals) i els beneficis (substituïts per la renda del núvol).

Capítol 1: El lamento de Hesíodo

Mitjançant records de la seva infantesa i les lliçons del seu pare sobre la metal·lúrgia, Varoufakis introdueix el materialisme històric.

• La màgia del ferro: Explica com la tecnologia (el pas del bronze al ferro) va accelerar la història i va transformar les relacions socials, sovint a costa de l'ànima humana, com ja advertia el poeta Hesíode.
• Dualitat de les coses: S'introdueixen conceptes clau com la doble naturalesa del treball (mercantil vs. experiencial), del capital (cosa vs. força de poder) i del diners (mercaderia vs. reflex de relacions socials).
• La pregunta del pare: El capítol clou amb una pregunta que el seu pare li va fer el 1993: si la xarxa d'ordinadors faria el capitalisme invencible o seria el seu taló d'Aquil·les.

Capítol 2: Las metamorfosis del capitalismo

L'autor analitza l'evolució del capitalisme durant el segle XX:

• De Don Draper a la tecnoestructura: El personatge de Mad Men simbolitza el pas de fabricar coses a fabricar el desig (mercantilització de l'atenció). Això va ocórrer dins la "tecnoestructura", la fusió entre grans corporacions i governs que va néixer de l'economia de guerra.
• El Minotaure Global: Descriu el sistema de postguerra (Bretton Woods) i la seva caiguda el 1971, que va donar lloc a un mecanisme on els EUA absorbien els excedents del món a través del seu dèficit, reciclant-los a Wall Street.
• L'ordinador i el neoliberalisme: L'arribada dels ordinadors va permetre la creació de derivats financers complexos, alimentant una bombolla que va esclatar el 2008.

Capítol 3: El capital en la nube

Aquest és el nucli teòric del llibre. El capital ha mutat en capital en el núvol, un mitjà produït per modificar el comportament humà.

• Noves classes socials:
  • Proletaris del núvol: Treballadors (com els dels magatzems d'Amazon) el ritme dels quals és dictat per algoritmes.
  • Serfs del núvol: Tots nosaltres, que treballem gratis per a les Big Tech generant dades i continguts que augmenten el seu capital.
• Feus del núvol: Plataformes com Amazon no són mercats; són feus digitals on l'amo (Jeff Bezos) cobra una "renda del núvol" (comissions) als venedors, que actuen com a capitalistes vassalls.

Capítol 4: El auge de los «nubelistas» y la desaparición del beneficio

Varoufakis explica com s'ha finançat aquest nou sistema:

• Socialisme per a financers: Després del 2008, els bancs centrals van injectar bilions de dòlars al sistema mentre imposaven austeritat a la població.
• Diners enverinats: Aquest flux de diners va crear tipus d'interès negatius i va desconnectar el món del diners de l'economia real.
• Benefici opcional: Els "nubelistes" (Bezos, Musk) van construir els seus imperis no a través de beneficis, sinó aprofitant la liquiditat dels bancs centrals i l'augment del preu de les seves accions ("el repunte de todo").

Capítol 5: ¿Qué encierra una palabra?

L'autor defensa per què cal parlar de tecnofeudalisme i no de "capitalisme de plataforma":

• Renda vs. Benefici: El benefici és vulnerable a la competència; la renda prové de l'accés privilegiat a un recurs (el núvol) i és immunitzada contra la competència de mercat.
• Exemples actuals: Analitza la compra de X per part d'Elon Musk com un intent d'obtenir un feu propi per cobrar rendes. També explica com la gran inflació actual accelera el pas del capital terrestre al capital en el núvol (cas dels cotxes elèctrics alemanys).

Capítol 6: El impacto global del tecnofeudalismo: la nueva guerra fría

La geopolítica actual es defineix per la lluita entre dos superfeus del núvol: els EUA i la Xina.

• El "Pacte Fosc": Fins al 2008, la Xina produïa i els EUA consumien, invertint la Xina els seus dòlars en deute nord-americà.
• Finances en el núvol: El conflicte actual (prohibició de xips, Huawei) es deu al fet que la Xina ha creat el seu propi capital en el núvol i un sistema de pagaments (iuan digital) que amenaça l'hegemonia del dòlar.
• Impacte climàtic: El tecnofeudalisme dificulta la transició verda en dividir el món en blocs i privatitzar la xarxa elèctrica sota lògiques de rendista.

Capítol 7: Huir del tecnofeudalismo

L'autor conclou que el tecnofeudalisme ha matat l'individu liberal i la possibilitat de la socialdemocràcia tradicional.

• La falsa promesa cripto: Les criptomonedes han acabat essent absorbides per les finances en el núvol.
• Una "Altra Realitat": Varoufakis proposa un model d'empreses democratitzades (una acció, un vot per treballador), un banc central com a bé comunal (moneders digitals gratuïts) i la socialització del capital en el núvol.
• Crida a l'acció: Proposa la "mobilització en el núvol" (vagues coordinades de serfs i proletaris digitals) per recuperar el control de les nostres ments i la nostra societat.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (7)

 Elites and Democracy

El llibre "Elites and Democracy" (2026), escrit per Hugo Drochon, és una obra acadèmica que busca reconciliar la realitat inevitable del govern de les elits amb l'ideal de la democràcia. La tesi central del llibre és que, si bé les elits sempre manen, la democràcia s'ha d'entendre com el repte perpetu de les noves elits ascendents contra les elits establertes, un concepte que l'autor anomena "democràcia dinàmica".

A continuació se'n presenta un resum detallat estructurat per les seves parts principals:

1. El marc teòric: Els teòrics de l'elit (Mosca, Pareto i Michels)

Drochon comença recuperant el pensament del "triumvirat" original que va estudiar el poder de les minories a principis del segle XX:

• Gaetano Mosca i la Classe Dirigent (Capítol 1): Mosca va ser el primer a teoritzar de forma moderna que una minoria organitzada sempre triomfa sobre una majoria desorganitzada. Drochon destaca els seus conceptes de "defensa jurídica" (l'equilibri de forces socials) i la "fórmula política" (la base moral que justifica el poder).
• Vilfredo Pareto i la Circulació d'Elits (Capítol 2): Pareto va introduir el terme "elit" i la idea que la història és un cementiri d'aristocràcies que degeneren. Divideix les elits en "lleons" (que governen per la força i la fe) i "guineus" (que governen amb astúcia i combinació). També alerta sobre la "plutocràcia demagògica", on els rics manen rere una façana democràtica.
• Robert Michels i la Llei de Ferro de l'Oligarquia (Capítol 3): Michels argumenta que qualsevol organització, fins i tot un partit socialista, acaba sent oligàrquica per necessitats tècniques i psicològiques. Drochon ressalta que Michels va proposar "pal·liatius" com l'educació de les masses i la competència entre oligarquies per mitigar aquest efecte.

2. La transició a la modernitat: Schumpeter i Dahl

El llibre traça com aquestes idees "elitistes" europees van ser domesticades i adaptades a la ciència política nord-americana post-Segona Guerra Mundial:

• Joseph Schumpeter (Capítol 4): Va definir la democràcia de forma minimalista com una competició entre líders polítics per obtenir el vot popular, eliminant la idea romàntica que el "poble" té una voluntat prèvia a l'elecció.
• Robert Dahl i C. Wright Mills (Capítol 5): Reconstrueix el gran debat de 1956. Mentre Mills denunciava l'existència d'una "elit del poder" unificada (militars, rics i polítics), Dahl defensava la "poliarquia" o govern de minories, on moltes elits diferents competeixen i es limiten mútuament.

3. Raymond Aron i les elits dividides (Capítol 6)

Drochon dedica un capítol clau a Raymond Aron, qui va utilitzar els "maquiavel·lians" per criticar tant el marxisme com el totalitarisme. Aron sostenia que la llibertat només existeix si l'elit està dividida en institucions independents (polítics, militars, intel·lectuals, líders sindicals) que competeixen entre si, evitant que una sola institució monopolitzi el poder.

4. La "Democràcia Dinàmica" i l'actualitat

En la conclusió, l'autor aplica aquestes teories per analitzar la política contemporània (Trump, Brexit, populisme):

• Definició: La democràcia no és un lloc on s'arriba o un conjunt fix de regles, sinó el moviment de les onades (noves forces socials) trencant contra l'escull (l'elit establerta).
• El perill de la cristal·lització: El llibre adverteix que el risc més gran per a una societat és que la circulació d'elits s'aturi (societats gerontocràtiques o tancades), cosa que sol precedir a la revolució.
• Anàlisi de Donald Trump: L'autor descriu Trump com un "lleó" que utilitza noves tecnologies (com X) per forçar un canvi de règim des de dins, reemplaçant completament l'elit establerta ("buidar el pantà") amb una nova elit vinculada als magnats tecnològics.

Drochon proposa una visió de la democràcia que és realista (accepta que pocs manen) però exigent (requereix que aquests pocs estiguin en constant amenaça de ser reemplaçats per nous líders procedents de la base social).

Segons les fonts, la cristal·lització de les elits es produeix quan la classe dirigent es tanca sobre si mateixa, esdevé estacionària i deixa de permetre l'entrada de nous elements procedents de les capes baixes de la societat. Aquest fenomen comporta perills greus per a la estabilitat i la supervivència d'una nació:

• Risc de revolució violenta: Tant Mosca com Pareto adverteixen que si la circulació d'elits s'atura i la classe dirigent esdevé una casta tancada, la pressió de les noves forces socials creix fins que provoca un esclat. Quan la distància entre els sentiments dels governants i els dels governats es fa massa gran i l'elit no s'adapta, el resultat sol ser l'enderrocament violent del sistema.
• Decadència i "mort de les nacions": Mosca afirma de manera contundent que les nacions moren quan les seves classes dirigents són incapaces de reorganitzar-se per satisfer les necessitats dels temps canviants. La manca de "sang nova" i de vida en les esferes de poder porta a un esgotament de l'energia política i social.
• Estancament social i econòmic: Per a Pareto, una societat cristal·litzada és una societat "estacionària", sovint dominada pels "rendistes" en lloc dels "especuladors" o innovadors. Aquesta manca de dinamisme frena el progrés i la capacitat d'innovació del sistema.
• Vulnerabilitat davant de nous líders carismàtics: La cristal·lització pot crear un buit de representació que facilita l'ascens de figures que prometen "buidar el pantà" o substituir completament l'elit establerta, utilitzant la insatisfacció popular per forçar canvis de règim dràstics.

En resum, la cristal·lització és vista pels teòrics de l'elit com l'antítesi de la democràcia dinàmica, ja que impedeix la renovació necessària perquè el sistema es mantingui equilibrat i legítim davant la societat.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (6)

The Revolution to Come: A History of an Idea from Thucydides to Lenin 

L'obra "The Revolution to Come: A History of an Idea from Thucydides to Lenin" (2025), de Dan Edelstein, ofereix una genealogia intel·lectual de com el concepte de "revolució" ha passat de ser vist com una catàstrofe destructiva a ser considerat un motor de progrés humà.

1. L'Antiguitat: La Revolució com a Desastre

Per als pensadors clàssics, la revolució (stasis) era un esdeveniment gairebé sempre negatiu, associat a la violència extrema, la desintegració social i la pèrdua de valors morals.

• Tucídides: Va descriure la revolució a Corcira com una "contagi" de crueltat on les paraules perdien el seu sentit i els pares mataven els fills. Per a ell, la història era útil precisament per aprendre a evitar aquests horrors.
• Polibi i l'Anaciclosi: Va teoritzar que els governs segueixen un cicle natural i repetitiu de sis formes (monarquia , tirania, aristocràcia , oligàrquía , democràcia , oclocràcia , tornada a la monarquia).
• La solució clàssica: L'única manera d'aturar aquest cicle destructiu era una constitució equilibrada o mixta (com la de la República Romana), que utilitzés "frens i contrapesos" (checks and balances) per mantenir l'estabilitat.

2. L'Origen del Terme: La Roda de la Fortuna

Edelstein argumenta que la paraula "revolució" no s'utilitzava amb sentit polític a l'antiguitat. La seva adopció com a terme tècnic va sorgir amb la traducció de Polibi al segle XV.

• Etimologia: Prové de reuoluo (rodar cap enrere) i inicialment descrivia un moviment circular astronòmic o el gir de la Roda de la Fortuna de la deessa Fortuna.
• Neutralització: En traduir l'anacyclosis de Polibi com a "revolució", els traductors del segle XVI (com Domenichi o Musculus) van convertir un cicle sencer en un esdeveniment singular, creant un terme més neutre que "sedició" o "mutació".

3. Les Revolucions Polybianes: Anglaterra i Amèrica

Fins a finals del segle XVIII, les revolucions es veien com restauracions de l'ordre, no com salts cap al futur.

• El model anglès: La constitució anglesa (Rei, Lords i Comuns) es veia com l'encarnació perfecta de la teoria de Polibi. La Revolució Gloriosa de 1688 va ser entesa com una tornada a aquest equilibri antic.
• La Revolució Americana: Edelstein la defineix com la "última revolució polybiana". Els fundadors dels EUA (com Adams i Madison) no buscaven transformar la societat, sinó crear un sistema de frens per evitar canvis bruscos i protegir la propietat.

4. El Gir de la Il·lustració: Revolució com a Progrés

A mitjans del segle XVIII, a França, sorgeix una visió radicalment nova on la revolució esdevé una força positiva.

• La doctrina del progrés: Pensadors com Turgot van argumentar que la història no era cíclica, sinó una marxa lenta cap a la perfecció de la raó. Per a ell, les revolucions eren "escales de la història" necessàries per racionalitzar l'Estat.
• Voltaire: Va començar a utilitzar el terme per descriure grans canvis culturals (Renaixement, Reforma) i va encoratjar els monarques il·lustrats a liderar "revolucions des de dalt".
• Condorcet: Va predir una gran revolució futura on la raó eliminaria tots els desacords i la humanitat seria finalment feliç perquè tots "seríem el mateix".

5. La Modernitat: Dictadura i el "Leviatan Vermell"

La visió progressista va canviar la naturalesa de la violència revolucionària.

• Socialisme i Utopía: El desacord amb el liberalisme (vist com una eina dels rics) va portar al socialisme, que buscava un "edat d'or" futura.
• La Dictadura com a drecera: Si el futur perfecte és inevitable, la dictadura esdevé una "drecera temporal" justificada per arribar-hi abans.
• Marx i la "Revolució en Permanència": Marx va elevar el Terror francès a llei de la història, argumentant que la classe obrera havia d'utilitzar la violència terrorista contra la reacció de forma indefinida.
• El Leviatan Vermell: En revolucions com la russa o la xinesa, la necessitat de consens sobre el camí "correcte" cap al futur porta a una autoritat absoluta (Lenin, Stalin, Mao) que purga qualsevol interpretació diferent com a "contra-revolucionària".

Conclusió: La Revolució que ve

El llibre conclou advertint que, en el segle XXI, la major amenaça pot ser una "revolució silenciosa": el deteriorament de les institucions democràtiques des de dins per líders electes, un canvi de règim imperceptible que ningú nota fins que és massa tard.

La noció de la "revolució que ve" és un producte de la modernitat que entén la història no com un cicle repetitiu, sinó com una marxa progressiva cap a la perfecció de la raó. On els antics veien la revolució com una catàstrofe destructiva (stasis), els pensadors il·lustrats la van redefinir com un motor del progrés i una porta d'accés a un futur radicalment millor. Aquesta visió moderna es basa en la creença que el progrés acabarà eliminant tot desacord, creant un consens universal sobre el que és una societat justa. No obstant això, aquesta expectativa de consens té un vessant perillós: si s'assumeix que la revolució és el camí cap a la veritat, qualsevol oposició és catalogada com una "contra-revolució" que cal suprimir pel bé del futur. Per gestionar la manca de consens real durant el procés, les revolucions modernes sovint busquen un "Leviatan Vermell", un líder suprem o dictador que tingui l'autoritat de fixar el significat de la revolució i silenciar les dissensions. Aquesta autoritat es legitima mitjançant la lògica del futur perfecte, on les accions autoritàries o violentes del present es consideren justificades per la perfecció i felicitat que la revolució haurà lliurat finalment. En l'actualitat, l'obra adverteix que la "revolució que ve" podria no ser un esdeveniment espectacular de masses, sinó un procés silenciós de retrocés democràtic on el règim es transforma des de dins de manera gairebé imperceptible.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme (21)

Throwing Rocks at the Google Bus 

El llibre "Throwing Rocks at the Google Bus" de Douglas Rushkoff analitza com l'economia digital actual ha heretat i amplificat els defectes del capitalisme industrial, atrapant la societat en un model que prioritza el creixement abstracte per sobre de la prosperitat humana real. Rushkoff proposa una reprogramació de l'economia per passar de l'extracció de valor a la seva circulació.

1. La "Trampa del Creixement"

El títol fa referència a les protestes a San Francisco contra els autobusos de Google, símbols d'una economia on una empresa pot tenir un èxit financer massiu mentre la comunitat local pateix gentrificació i pèrdua de poder adquisitiu. El problema no és la tecnologia, sinó el "sistema operatiu econòmic" que exigeix un creixement perpetu i infinit per satisfer el capital de risc i els mercats de valors.

2. De l'Industrialisme a l'Industrialisme Digital

Rushkoff rastreja com l'economia va passar de ser un model artesanal de tu a tu (com els basars medievals) a un model industrial centralitzat dissenyat per les monarquies per extreure valor i eliminar la competència de la classe mitjana emergent.

• L'industrialisme digital: En lloc d'utilitzar la tecnologia per descentralitzar el poder, s'ha utilitzat per portar l'industrialisme a l'extrem, substituint humans per algoritmes i convertint les dades personals en una mercaderia per ser extreta.
• L'economia dels "m'agrada": Quan les empreses ja no poden extreure més diners de la gent, monetitzen la seva atenció i dades personals per alimentar la ficció de creixement davant els accionistes.

3. El Monopoli de Plataforma

Les empreses digitals modernes no són només negocis, sinó entorns sencers (plataformes) que busquen el monopoli absolut.

• Uber i Amazon: Rushkoff utilitza aquests exemples per mostrar com les plataformes utilitzen el capital per destruir la competència local, fixar preus i extreure valor tant de treballadors com de consumidors.
• Destrucció creativa vs. Destrucció destructiva: Mentre que la innovació solia crear nous sectors, Rushkoff argumenta que les plataformes actuals destrueixen indústries senceres i molts més llocs de treball dels que creen.

4. Els Diners com a Programari

L'autor defineix la moneda central emesa pels bancs com un sistema operatiu amb un biaix integrat cap a l'escassetat i el deute.

• Moneda basada en el deute: Com que els diners neixen del deute amb interessos, l'economia està obligada a créixer només per pagar aquests interessos, independentment de si hi ha una demanda real o recursos planetaris suficients.
• Inversió i startups: El model de les startups està "gamificat": l'objectiu no és crear una empresa sostenible, sinó una "sortida" (venda o sortida a borsa) que retorni el capital invertit multiplicat per cent, sacrificant sovint el propòsit original de l'empresa.

5. La Solució: El Distributisme Digital

Com a alternativa, el llibre proposa el distributisme digital, un model que busca la prosperitat sostenible en lloc del creixement exponencial. Les estratègies claus inclouen:

• Optimitzar la velocitat dels diners: En lloc d'acumular capital congelat, s'ha de fomentar que els diners circulin dins de la comunitat.
• Monedes locals i cooperatives de plataforma: Propostes com les monedes regionals (com BerkShares), els bancs de temps i les plataformes propietat dels treballadors (com La’Zooz o Fairmondo) per mantenir el valor en mans dels qui el creen.
• Empreses d'estat estacionari: Fomentar corporacions que no necessitin créixer per sobreviure, com les empreses familiars, les corporacions B (de benefici social) o les organitzacions sense ànim de lucre que reinverteixen els guanys en la seva missió.
• Inversió tancada (Bounded Investing): Invertir en negocis locals on l'inversor també és client o proveïdor, assegurant que l'èxit de l'empresa millori directament l'entorn de l'inversor.

En conclusió, Rushkoff afirma que estem en un moment de "nou renaixement" on podem recuperar els valors humans de l'intercanvi directe i la col·laboració, utilitzant la tecnologia digital per construir una economia que realment serveixi a les persones.

Per reprogramar l'economia de manera que serveixi millor als humans, Douglas Rushkoff proposa passar d'un model d'industrialisme digital (basat en l'extracció de valor i el creixement perpetu) a un model de distributisme digital centrat en la circulació de valor i la prosperitat sostenible.

Aquestes són les estratègies clau detallades a les fonts:

1. Escapar de la "Trampa del Creixement"

L'economia actual funciona sota un "sistema operatiu" que exigeix un creixement exponencial continu, cosa que obliga les empreses a ser extractives i destructives per sobreviure.

• Empreses d'estat estacionari: Hem de permetre que les empreses arribin a una mida adequada i es mantinguin en un equilibri sostenible en lloc d'intentar créixer infinitament per satisfer els accionistes.
• Prioritzar el "flux" sobre l'acumulació: L'èxit s'hauria de mesurar per la capacitat d'una empresa per generar prou ingressos per pagar als treballadors i mantenir-se viable, no per la seva valoració en borsa.

2. Recodificar les Corporacions i la Inversió

Les estructures corporatives actuals estan programades per desconnectar els humans del valor que creen.

• Noves estructures legals: S'ha d'optar per models com les Corporacions de Benefici (B Corps) o les L3C, que prioritzen missions socials i ambientals per sobre del preu de l'acció.
• Propietat dels treballadors: Fomentar que els empleats siguin propietaris de les empreses on treballen per garantir que les decisions reflecteixin els interessos de la comunitat.
• Inversió "Tancada" (Bounded Investing): Invertir en negocis locals o regionals on l'inversor és també client o proveïdor, assegurant que els diners circulin dins la comunitat en lloc de ser extrets per entitats foranes.

3. Reprogramar els Diners i la seva Velocitat

El sistema de moneda central emesa pels bancs té un biaix integrat cap a l'escassetat i el deute.

• Optimitzar la velocitat, no el creixement: Calen diners que estiguin dissenyats per ser gastats i circular (com les monedes locals o els sistemes LETS) en lloc de ser acumulats en "capital congelat".
• Protocols en lloc de plataformes: Utilitzar tecnologies com el blockchain per permetre transaccions directes d'igual a igual (P2P) sense necessitat d'autoritats centrals que extreguin comissions per la seva mediació.

4. Reavaluar el Treball i l'Ocupació

En una era on l'automatització elimina llocs de treball, hem de deixar de veure l'ocupació com la finalitat última de l'existència humana.

• Reduir la setmana laboral: Atès que som més productius gràcies a la tecnologia, s'haurien de reduir les hores de treball (per exemple, a una setmana de 4 dies) compartint els guanys de productivitat amb els treballadors.
• Renda Bàsica Garantida: Una renda mínima podria permetre que els ciutadans tinguin una vida digna sense dependre exclusivament de treballs que ja no són necessaris degut a la tecnologia.
• Treball centrat en necessitats reals: Impulsar sectors que requereixen un "alt contacte humà" (cura de persones, educació, artesania) que no poden ser replicats per màquines.

5. Cooperativisme de Plataforma

En lloc de plataformes que monopolitzen el mercat (com Uber o Amazon), Rushkoff advoca per cooperatives de plataforma on els usuaris o treballadors són els propietaris de la infraestructura digital. Això permet que el valor creat per la xarxa es distribueixi entre tots els seus nodes en lloc de ser lliurat a uns pocs inversors a Silicon Valley.

En resum, la reprogramació de l'economia no és un canvi purament tecnològic, sinó un "nou Renaixement" que utilitza les eines digitals per recuperar valors humans de col·laboració i intercanvi directe que van ser abandonats durant l'era industrial.

PS. Que quedi clar qui contamina el planeta

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (17)

Muertes por desesperación y el futuro del capitalismo 

L'obra "Muertes por desesperación y el futuro del capitalismo" (2020), d'Anne Case i Angus Deaton, analitza la crisi de mortalitat que afecta la classe treballadora blanca als Estats Units, provocada pel suicidi, les sobredosis de droga i l'alcoholisme. Els autors sostenen que aquestes morts són el símptoma d'un sistema econòmic i social que ha deixat de funcionar per a la majoria de la població sense estudis universitaris.

Introducció: Mort a la tarda

El llibre neix de la descoberta que, mentre la salut dels estatunidencs més grans millorava, la dels blancs de mitjana edat empitjorava, amb un augment de les taxes de mortalitat total. Els autors identifiquen tres causes autoinfligides: suïcidi, sobredosi de droga i malaltia hepàtica alcohòlica, que anomenen conjuntament "muertes por desesperación". El marcador clau d'aquest risc és no tenir una llicenciatura universitària de quatre anys.

---

Primera Part: El passat com a pròleg

• Capítol 1: La calma abans de la tempesta: El segle XX va ser un període de progrés sanitari i econòmic sense precedents, amb un descens constant de la mortalitat i un creixement compartit de la riquesa, especialment en els trenta anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Es va consolidar la "aristocràcia obrera", amb bons treballs per a qui només tenia el títol de secundària.
• Capítol 2: Les coses es desmoronen: A partir de l'any 2000, la mortalitat en la mitjana edat als EUA va començar a pujar, allunyant-se del patró de descens que continuava en altres països rics. Entre 2014 i 2017, l'esperança de vida als EUA va caure durant tres anys consecutius, un fet inèdit des de la grip espanyola de 1918.
• Capítol 3: Morts per desesperació: Els autors vinculen les tres causes de mort amb una gran infelicitat vital. A més de les morts per desesperació, la ralentització dels avenços contra les malalties cardíaques (deguda en part a l'obesitat i el tabaquisme) també ha contribuït al repunt de la mortalitat.

---

Segona Part: L'anatomia del camp de batalla

• Capítol 4: La vida i la mort de qui té més (i menys) estudis: La llicenciatura universitària divideix el país entre guanyadors i perdedors. La prima salarial dels universitaris s'ha duplicat des dels anys 70, mentre que els que no tenen títol pateixen més dolor, pitjor salut mental i més inestabilitat familiar. Cada nova cohorte de blancs sense estudis té un risc més alt de morir que l'anterior.
• Capítol 5: Morts negres i blanques: Històricament, els afroamericans han mort més joves que els blancs a causa de la discriminació, però la seva taxa de mortalitat ha baixat ràpidament mentre la dels blancs de classe treballadora pujava. El que els passa als blancs avui té paral·lelismes amb la crisi de desindustrialització i drogues que va patir la comunitat negra als anys 70 i 80.
• Capítol 6: La salut dels vius: La gent no només mor, sinó que els vius declaren pitjor salut física i mental. Ha augmentat dràsticament la fracció de blancs en edat de treballar que declaren ser incapaços de treballar per motius de salut.
• Capítol 7: La desgràcia i el misteri del dolor: Els EUA pateixen una epidèmia de dolor crònic, especialment entre els qui tenen menys estudis. Paradoxalment, la gent de mitjana edat declara avui més dolor que la gent gran.
• Capítol 8: Suïcidi, drogues i alcohol: Les taxes estatunidenques de suïcidi són una excepció global, ja que a la resta del món cauen. L'addicció s'analitza com una "presó" on els panys són a dins, vinculada a l'aïllament social i la pèrdua de sentit vital.
• Capítol 9: Opioides: Els autors narren com les farmacèutiques, com Purdue Pharma, van inundar el país amb medicaments addictius sota la falsa premissa que eren segurs. El sistema regulador (FDA) i el Congrés van fallar a l'hora de protegir la ciutadania, prioritzant el benefici corporatiu.

---

Tercera Part: Què té a veure l'economia amb això?

• Capítol 10: Pistes falses: la pobresa, els ingressos i la Gran Recessió: Argumenten que la pobresa o la crisi de 2008 no són les causes directes, ja que les morts per desesperació van començar abans i no han seguit els cicles econòmics. La desigualtat és un símptoma d'un problema més profund de poder i política.
• Capítol 11: Apartar-se del treball: El salari real dels homes sense llicenciatura s'ha estancat o ha caigut durant 50 anys. El treball ha deixat de ser una font d'orgull i pertinença, amb l'augment de la subcontractació i la pèrdua de poder dels sindicats.
• Capítol 12: Les bretxes creixents a la llar: La descomposició del mercat laboral ha destruït la família de classe treballadora. Han caigut les taxes de matrimoni i han augmentat els fills nascuts fora del matrimoni i la convivència inestable. També hi ha hagut un allunyament de la religió organitzada.

---

Quarta Part: Per què el capitalisme està fallant a tanta gent?

• Capítol 13: Com la sanitat estatunidenca està destruint vides: Els EUA gasten el 18% del seu PIB en sanitat (molt més que qualsevol altre país) amb resultats pèssims. L'alt cost del sistema actua com un "càncer" que es menja els salaris, destrueix llocs de treball i buida els pressupostos públics per a educació i infraestructures.
• Capítol 14: Capitalisme, immigrants, robots i la Xina: La globalització i l'automatització han perjudicat la classe treballadora, però els autors culpen especialment la feble xarxa de seguretat dels EUA i el seu sistema sanitari per no haver mitigat aquests efectes. L'immigració no es considera una causa principal del declivi salarial a llarg termini.
• Capítol 15: Empreses, consumidors i treballadors: El poder polític i de mercat s'ha desplaçat del treball al capital. L'augment de la concentració empresarial permet apujar preus i abaixar salaris, mentre que el lobby a Washington assegura protecció política per als rics, en una mena de "redistribució del sheriff de Nottingham" (dels pobres als rics).
• Capítol 16: Què fer?: Els autors es mostren optimistes i no volen abolir el capitalisme, sinó reorientar-lo. Proposen reformar el sistema sanitari per controlar costos, augmentar modestament el salari mínim, limitar la "captura de rendes" (beneficis obtinguts per favoritisme polític) i fer les lleis antimonopoli més estrictes.