La financialització com a determinant de la salut

The Financialization of Health in the United States 

Més d'una vegada he confrontat el professionalisme amb l'ineficàcia de l'Estat i els desequilibris del mercat al sector salut. El que es coneix com a tercera lògica que va dir Freidson. Les tres peces clau del professionalisme són: l'hegemonia del benestar del pacient, el principi d'autonomia del pacient i el principi de justícia social. La dinàmica dels incentius porta a conflictes d'interès on l'objectiu de benefici es contraposa als criteris anteriors, i especialment al primer.

A un article recent del NEJM podem veure com el professionalisme va de baixa als USA i es veu minoritzat fruit de la financialització de la salut, entesa com el procés d'influència dels mercats financers i les seves elits sobre el sector. La financialització implica la transformació d'empreses i productes sanitaris  en actius comercialitzables i transmissibles pels quals el sector financer pot acumular capital. La financialització representa una nova forma de propietat i control dels actius del sector sanitari en la mesura que els mercats financers demanen l'obtenció de beneficis a curt termini i la seva distribució a agents financers allunyats del sector salut.

Les dades que conté l'article demostren que la tendència ha estat i és creixent a hores d'ara. La financialització de la salut s'estén com una taca d'oli al USA. I alhora, això significa que hospitals, asseguradores i empreses farmacèutiques i biomèdiques es comporten com entitats financeres. Tal com vaig explicar, la teranyina que envolta la indústria farmacèutica ha convertit la innovació en noves molècules en actius financers, preocupa més l'extracció de valor que la seva creació. Allò que l'enyorat Uwe Reinhardt ja va apuntar sota el nom de "value shifting", quan el valor s'extrau dels membres d'una societat i és apropiat pels tenidors del capital.

Ho exemplificava amb aquest gràfic:

i ho explicava així:

In this exhibit, we assume that Acme Inc., possibly a pharmaceutical company, has developed a new product that is highly valued by the rest of society. Let us call that value “social value.” Measuring it is a methodological challenge. At the conceptual level, however, we may think of it as follows: Acme, Inc. can sell the new product to each individual, prospective customer at that individual’s maximum bid price – the monetary expression of the value that individual puts upon a unit of the product. That bid price naturally varies among individuals, because their income and wealth varies and also because their desire for the product—economists call it “taste” for the product—varies.

If we added up these maximum bid prices across all individuals potentially interested in the new product, we might call that sum the product’s “social value.” In the exhibit, it is shown as the value-flow in pipe A. In many instances, the true social value might even be higher, if there are spill-over effects from the individual user of the new product to other members of society. That would be the case, for example, if the products cured an infectious disease.

Usually, in the real world, firms cannot extract from society all of the social value their products create. Even drug companies with government-granted monopolies usually capture only a fraction of total social value in the form of the firms’ sales revenue. That captured value is shown in pipe B of the chart. The firm distributes that captured value to its employees (pipe C), to its suppliers of other productive inputs and of credit (pipe D), and to government in the form of taxes (pipe E). The residual that is left over accrues to the firm’s shareholders (pipe F). It is the source of the wealth the firm bestows on them.

A major point to take away from the preceding discussion and the accompanying exhibit is that a firm adds net social value to society as a whole only through pipe A. If a firm’s policies do not add net social value, but its shareholders nevertheless are enriched by the firm’s decisions, the firm merely has redistributed already existing value from some members of society (for examples, customers or employees) to its shareholders.

Normally, neither politicians, nor the media, nor the general public pay much attention to the fraction of total social value (pipe A) that firms can capture as revenue (pipe B). In health care, however, that fraction can be quite controversial, as was seen in the public’s reaction to the pricing of high-value specialty drugs such as Gilead Sciences Inc.’s new drugs Solvadi and Harvoni.

En Reinhardt ja apuntava el 2016 a que els preus excessius dels medicaments representaven una extracció de valor. Malgrat no citava el terme financialització com a causa, a hores d'ara podem afegir i confirmar que la financialització també és un determinant de la salut. Una financialització que esvaeix el professionalisme en la medicina. Cal estar-ne atent, entendre com actua i tractar de moderar el seu impacte. Malauradament, en sabem encara poca cosa del que passa per aquí a prop. Caldria una anàlisi en profunditat, i crec que ens trobaríem amb més d'una sorpresa.

PS. Aquí podeu trobar un exemple d'avui de com els lobbys treballen per la financialització de la salut.

Aquí no ens estem de res

U.K. Panel Balks at Drug Payments

El rebuig del NICE a tres medicaments per a leucèmia mieloide crònica és un testimoni dels temps que viuen a l'illa britànica. Tasigna, Sprycel i dosis elevades de Glivec no podran ser administrades als pacients britànics, per ara. El Glivec és considerat un dels grans èxits en el tractament del càncer i ja fa una dècada que es va introduir com a teràpia. I ara el NICE diu per als altres dos que la magnitud dels beneficis és incerta per aquells pacients resistents al Glivec. I tot al preu mòdic de 34.000 euros tant un com l'altre per pacient i any. Aquí i aquí no ens estem de res, ho introduïm al catàleg de prestacions i ningú piula. I qui dia passa any empeny. El que no sabem és quan queda per arribar al penya-segat. Em temo que cada dia hi som més aprop.


PD. La cronologia dels esdeveniments posteriors al rebuig del NICE poden ser aquests. (1) les companyies contacten les associacions de pacients. (2) les associacions de pacients reclamen la inclusió a la cartera de prestacions (3) la denegació de les prestacions porta a les associacions a denunciar el NICE als tribunals (4)  enmig de tot plegat hi hagi algú que ha perdut la vida per la manca de medicaments i apareixerà com a tal a la premsa (5)el govern aprovarà un sistema de regulació de medicaments nou, que no s'entèn per part dels ciutadans i que es basa en el valor (diuen) i que finalment incorpora les prestacions rebutjades. Aquí ho deixo escrit i em pregunto si tot plegat té sentit i si és democràtic, suposant que els esdeveniments acabin d'aquesta manera, tal i com han acabat les altres vegades.

PD. Per cert en Cameron segueix els passos. Crea una comissió que l'assessora directament a ell a la vista de la situació crítica creada per en Lansley.

PD. Els trens espanyols de rodalies s'han espatllat novament i ja ningú no ens rescatarà. Només ens resta dir-los adeu per sempre. Ahir vaig quedar atrapat a l'estació sense trens que circulessin per tornar a casa. Aquestes són pèrdues reals de benestar fruit de ser catalans dins el regne d'espanya.

Pim, pam, pum

Les possibilitats de que una societat millori el seu benestar i el seu sistema de salut depenen de tots els ciutadans. D'uns més que altres, podríem dir, entre ells dels que hem escollit per tal que facin la tasca. Però també de la contribució dels que coneixen les opcions de millora de forma propera. Ara bé, apareix aleshores la confusió potencial entre protecció dels interessos corporatius del sector salut, amb les necessàries aportacions per tal de millorar l'eficiència i equitat del sistema.

Els britànics, que tenen un pollastre muntat considerable des de fa uns mesos, han fet un exercici formal interessant per aclarir-se que cal conèixer. Van crear el NHS Forum:

The NHS Future Forum was launched on 6 April as part of the Government’s listening exercise on the current Health and Social Care Bill. Since then its 45 members have attended around 200 events and have met with over 6,700 people face to face. Over 25,000 people have sent their views to the Forum by email, while a further 4,000 have sent private comments, completed questionnaires or website responses.
Set up as an independent group in order to ‘pause, listen and reflect’ on the content of the existing Health and Social Care Bill the Forum has made a series of recommendations.

Aquestes recomanacions han estat reflectides en un conjunt de documents. El govern, una vegada els ha llegit els ha contestat per escrit en aquest informe. Aquesta és una forma acurada de funcionar, m'agrada. Em preocupa el pim, pam, pum proper i la confusió entre defensors de l'interès particular que voler erigir-se en pretesos defensors de l'interès general. En tenim molts, molt aprop.

PS. Novament magistral avui, Francesc-Marc Àlvaro a LV. El millor cronista del moment.

Estem a punt per a crisis sanitàries?

 Ready for the Next Crisis? Investing in Health System Resilience

El fet de no estar preparats davant una crisi sanitària ens porta a un excés de mortalitat i pèrdues de benestar per a la població. Quan va aparèixer la covid, no estàvem preparats i això a més a més va fer perdre la confiança en el sistema de salut. Mentre per una part s'aplaudia als professionals, per l'altra, el sistema va quedar tocat seriosament. Quan es mesura la pèrdua de confiança en el sistema a l'informe de l'OCDE surt aquest gràfic:

Al juny de 2020 hi havia un país que era el que menys confiança tenia en el sistema de salut, el nostre no hi surt. Queda dit i registrat, p.42 de l'informe. 

El resum de tot l'informe el trobareu aquí, en realitat és una avaluació de les polítiques adoptades davant el Sars-CoV-2 per part dels països. Hi ha molts quadres explicatius i alhora les capacitats necessàries per a una nova pandèmia, com aquestes:

I la pregunta que sorgeix tres anys després és elemental, algú ha fet els deures o potser encara estan per fer?

PD. AI a tot arreu, mireu això a Nature i aquest altre editorial

PD. I al New Yorker es fan la pregunta que em vaig fer fa uns dies: Will the Ozempic Era Change How We Think About Being Fat and Being Thin?

PD. Al seu moment vaig participar a l'informe FEDEA que poca gent ha llegit i abans, al juny de 2020 vam publicar aquest altre que encara ha llegit menys gent malauradament. Dins hi trobareu moltes qüestions que fan pensar i són complementàries a l'informe de l'OCDE.

Els fonaments morals de la política

The righteous mind

Ara que s'acosten eleccions recupero el llibre de Jonathan Haidt, La ment dels justos, i miro el capítol 7 on repassa els cinc fonaments morals de la política: 

• El fonament de la Cura/Dany va evolucionar en resposta al desafiament adaptatiu de cuidar nens vulnerables. Ens fa sensibles als signes de patiment i necessitat; ens fa menysprear la crueltat i voler cuidar aquells que pateixen.

• El fonament de l'Equitat/Engany va evolucionar en resposta al desafiament adaptatiu de collir les recompenses de la cooperació sense ser explotat. Ens fa sensibles als signes que una altra persona sigui probablement un bon (o dolent) soci per a la col·laboració i l'altruisme recíproc. Ens fa voler rebutjar o castigar els tramposos.

• El fonament de la lleialtat/traïció va evolucionar en resposta al desafiament adaptatiu de formar i mantenir coalicions. Ens fa sensibles als senyals que una altra persona és (o no) un bon jugador d'equip. Ens fa confiar i recompensar aquestes persones, i ens fa voler ferir, aïllar o fins i tot matar els qui ens traeixen a nosaltres o al nostre grup.

• El fonament de l‟Autoritat/Subversió va evolucionar en resposta al desafiament adaptatiu d‟establir relacions que ens beneficien dins de les jerarquies socials. Ens fa sensibles als signes de rang o estatus, i als senyals que altres persones s'estan comportant adequadament (o no), segons la seva posició.

• El fonament de la Santedat/Degradació va evolucionar inicialment en resposta al desafiament adaptatiu del dilema de l'omnivor, i després al desafiament més ampli de viure en un món de patògens i paràsits. Inclou el sistema immunològic associat al comportament, que s'estén a una àmplia gamma d'objectes simbòlics i amenaces. Permet a les persones conferir a objectes valors irracionals i extrems, tant positius com negatius, que són importants per mantenir els grups units.

I Haidt diu que el pensament d'esquerres es concentra bàsicament en els dos primers fonaments morals. L'estat del benestar i la seva defensa en les polítiques antiretallades van per aquí –defensar-se del dany que puguin patir els individus. L'esquerra entén la justícia com igualtat, provant d'evitar que per exemple aquells que pateixen per algun motiu puguin quedar desprotegits, amb independència de si el patiment pot atribuir-se a la mala gestió dels propis afectats. La dreta entén la justícia com a  proporcionalitat: “reculls el que sembres.”

Segons Haidt, la dreta aprofita els cinc fonaments morals, mentre que l'esquerra no té discurs davant la crisi d'autoritat –la confon amb l'autoritarisme–, pretén anivellar premiant sovint els que no s'ho mereixen. 

A mi això de dreta i esquerra em cansa molt, moltíssim, tant com la polarització que patim i que ofega tot discurs sensat. Tot plegat, un llibre força opinable considerant que se centra als USA. En qualsevol cas una reflexió de psicologia i moralitat política amb alguns apunts suggerents per al moment.

Res no serà com abans

La sanitat tal com l'hem coneguda es troba en un procés de transformació accelerat. La manca de recursos està obligant a prendre decisions que no s'haurien imaginat anteriorment. I la gent des de dintre es pensa que aquest és un problema de la sanitat, es mira el malic quan justament ha d'aixecar el cap i entendre el context.
El context econòmic que vivim i que viurem es troba força ben explicat en aquest reportatge titulat El negoci del deute.
Tot plegat em permet confirmar que res no serà com abans. Massa gent es va pensar que el sector públic podia disposar de recursos sense límit i va oblidar que tots provenen a la fi del sector privat de l'economia.



i aquí més material de les entrevistes Però la que us suggereixo és la de Martin Wolf, ja sabeu que el segueixo cada dimecres a FT



PS. Aprofito avui per recuperar un escrit meu de fa una dècada. El trobareu aqui
Niente sarà più come prima
Hemos oído repetida esta frase múltiples veces desde hace poco más de un mes. Esta semana el periódico italiano 'La Republica' empezaba la entrevista a Anthony Giddens y Ralph Dahrendorf con la misma frase. Entre las reflexiones de interés aparece el cruce de opiniones sobre el nuevo papel del Estado y de la globalización. Dahrendorf muestra su posición favorable a un mayor protagonismo del Estado mientras que Giddens señala que no podemos volver a un mundo donde el Estado carga con todo, y se necesita intervención para equilibrar el mercado.
La confusión del momento la marca las supuestas políticas keynesianas impulsadas por Estados Unidos. Para unos representa un golpe al liberalismo mientras que en realidad se trata tan sólo de políticas de ajuste ante una crisis donde lo que hace falta es aumentar el gasto público y mantener el déficit.
Francis Fukuyama señalaba en Financial Times que el mundo del "tecno-libertarianismo" de los 90 había sufrido un severo golpe. La consideración de que la tecnología y el capital no tenían fronteras y que el papel del Estado debía reducirse a la mínima expresión ya no podría afirmarse por igual.
Sin embargo, cuando observamos las políticas concretas de los gobiernos no podemos confirmar una atenuación del papel de los Estados, sino que en Europa ha existido tan sólo un mantenimiento de su papel como proporción de la actividad económica global. En Sanidad, las proporciones de gasto público se mantienen o incluso aumentan en relación a décadas anteriores. Así pues, es conveniente separar las grandes afirmaciones de la letra pequeña de las políticas.
Nada será como antes resulta una afirmación excesivamente comprometida. Lo que ha sucedido desde el 11 de septiembre ha llevado a una revisión del papel del mundo occidental y de la necesidad de una mayor comprensión de la realidad multicultural del mundo. En definitiva que conviene resituar a los ciudadanos como lo que son y no tan sólo como consumidores en el mercado. Visto así, lo que nos ha impuesto es una visualización de un cambio de tendencia que ya se estaba gestando desde hace cierto tiempo.
23 de octubre de 2001

PS. Motius per seguir a XSM no m'en faltarien, però els justificants si.

PS. En Francesc Marc, avui a LV . De l'Europa del benestar a l'Europa dels sacrificis.

Les institucions extractives

Quan en Douglas North va rebre el premi Nobel l'any 1993, recordava una vegada més que les institucions són fonamentals per a comprendre l'economia, la riquesa i la pobresa de països i dels seus ciutadans. A la conferència va tornar a definir què volia dir per institucions:

Institutions are the humanly devised constraints that structure human interaction. They are made up of formal constraints (rules, laws, constitutions), informal constraints (norms of behavior, conventions, and self imposed codes of conduct), and their enforcement characteristics. Together they define the incentive structure of societies and specifically economies. Institutions and the technology employed determine the transaction and transformation costs that add up to the costs of production.

Totes les aportacions de North, complementades amb les d'Oliver Williamson  i tants d'altres que han contribuït a l'economia institucional m'han semblat fonamentals per tal d'atenuar l'èmfasi excessiva en la formalització matemàtica que ha sofert l'economia com a disciplina. Malauradament, moltes d'aquestes aportacions acabaven recordant que les institucions són importants ("institutions matter") però calia precisar i això ja eren figues d'un altre paner.
Just acabo de llegir "Why nations fail" d'Acemoglu i Robinson. I precisament he conclòs que han arribat una mica més lluny, però tampoc no ens fem il·lusions. Diuen que hi ha diferents tipus d'institucions, ho redueixen a dos tipus: inclusives i extractives. Analitzen la història econòmica de molts països i mostren com la prosperitat extà associada a més institucions inclusives i menys extractives. Defineixen institucions inclusives com:

Inclusive economic institutions…are those that allow and encourage participation by the great mass of people in economic activities that make best use of their talents and skills and that enable individuals to make the choices they wish.

i sorgeixen a partir de:

political institutions that distribute power broadly in society and subject it to constraints…. Instead of being vested in a single individual or a narrow group, [inclusive] political power rests with a broad coalition or a plurality of groups.

Ja podeu comprendre que les institucions extractives són justament aquelles que afavoreixen el poder i les rendes de les èlits i grups i que es mantinguin en el temps. D'aquesta manera s'escapa de les hipòtesis culturals, geogràfiques o de la ignorància per explicar la prosperitat de les nacions. M'ha interessat la hipòtesi de la ignorància perquè aquells que volen suplantar governs amb tecnocràcies els convindria llegir més d'un capítol per adonar-se que és una opció arriscada.
A la NY Review of books trobareu una crítica suggerent sobre el llibre. Penso que esdevé una contribució important si som capaços de traslladar-la a qüestions immediates i concretes. Posem un exemple. L'aparició de la bombolla immobiliària no és fruit de l'atzar. El seu orígen cal cercar-lo en una institució altament extractiva com va ser la regulació del sòl a partir de 1996. Fins i tot en un article de la llei del sòl que permetia als promotors la comptabilització del preu del sòl rústic a les expectatives urbanitzables. La coalició va ser perfecta, permetia l'enriquiment de terratinents, promotors, constructores i bancs. Alhora i per acabar-ho d'adobar, el poder polític en resultava encebat pels impostos generats. El resultat ja el coneixem i no fa falta donar-hi voltes. Tant sols recordar que el ministre que ho va impulsar ha estat el mateix protagonista de la fallida més gran de la banca fins el dia d'avui. Tot plegat és una mostra de com una coalició de cercadors de rendes unit al poder polític pot crear una institució altament extractiva que va funcionar fins a 31 de desembre de 2011 quan els bancs ja no poden comptabilitzar sòl rústic a preus d'urbanitzable. És just en aquest moment quan esclata la crisi bancària, les hipoteques atorgades tenen com garanties uns valors inflats per l'especulació, i tot cau com fitxes de domino. Cal destacar que les institucions extractives són compatibles amb el creixement econòmic, però els autors certifiquen que aquest creixement sempre té data de caducitat i mostren exemples a dojo. La il·lusió òptica fa creure als ciutadans que s'han superat les dificultats, quan en realitat s'està sembrant la llavor de la crisi. En aquest sentit, cal interpretar tant el creixement amb instucions extractives  com la crisi econòmica que s'esdevé posteriorment, com un procés accelerat de transferència de rendes i deutes.
L'esquema d'Acemoglu-Robinson podem aplicar-lo al nostres dies i preguntar-nos si ens dirigim cap institucions inclusives o consolidem les extractives. Permeteu-me doncs mostrar l'exemple d'institució extractiva del dia en relació a la política sanitària. La definició de quins medicaments són inclosos o exclosos del finançament públic pot fer-se mitjançant criteris objectius de cost-efectivitat o d'altres inexplicables i foscos. Escollir aquesta segona opció simplement ens porta a considerar que la decisió satisfà a uns rent-seekers i deixa de fer-ho a d'altres, tot depèn de la proximitat a qui pren la decisió o d'altres motius inconfesables. Quan la llei dissenya a posta una fina línia entre la discrecionalitat i l'arbitrarietat del regulador aleshores es quan es pot creuar amb facilitat.
Així doncs si Acemoglu i Robinson assenyalen que la sortida a institucions altament extractives és justament mitjançant polítiques que impulsin institucions econòmiques inclusives, confirmo que a data d'avui ens trobem lluny encara. I és precisament aquesta dificultat, de com la política és capaç de donar el tomb on els autors no tenen una resposta concloent. El lideratge polític i els mitjans de comunicació lliure són fonamentals assenyalen cap al final, però manca una formalització. Mostren exemples d'alguns països on alguns líders polítics que han valorat més el benestar dels ciutadans que no pas de les èlits i dels que es troben propers al poder. Però són països llunyans, l'explicació feta al principi del llibre sobre la conquesta d'amèrica pel regne d'Espanya esdevé crucial. Les institucions extractives d'aleshores convenientment reformulades per l'ocasió es mantenen a hores d'ara a l'interior de l'estat. I la qüestió segueix essent la de sempre, com és que no n'aprenem d'una vegada i ens deslliurem d'aquesta llosa?

Balanç paradoxal

Preguntar-se quin és el millor sistema de salut esdevé una tasca innecessària si abans no som capaços d'entendre on som i quines són les preferències ciutadanes. Per tant comencem per avaluar el que tenim i observem a Catalunya. Cada any apareix una enquesta als ciutadans on s'explica la opinió que tenen del sistema de salut. Com que es disposa de sèries històriques de la mateixa pregunta des del 2003 fins el 2010 podem prendre-ho com un referent del que ha passat durant les dues darreres legislatures de govern de tripartit.
L'enquesta mostra que la consideració d'equitat és valorada cada vegada més al llarg dels anys, tant territorialment, generacionalment o socialment. Però al costat de l'equitat hi ha l'eficiència, i aquí ja hi ha soroll.
La preferència per l'atenció primària pública a Catalunya ha augmentat del 47 al 59% de la població, en l'atenció especialitzada també, del 40 al 44%, en l'hospitalització ha baixat, del 52 al 47%, a urgències també ha baixat del 58 al 51%. L'interès per a l'atenció privada d'acord amb la rapidesa d'atenció ha baixat del 77 al 71%. És clar que el sector privat no avança pel que fa a l'atenció primària i tampoc pel que fa a rapidesa.
Ara bé, quan mirem la satisfacció amb l'atenció primària pública, la pregunta és si ha millorat en els darrers cinc anys, hem passat del 49 al 42% de població que ho creu entre el 2003 i el 2010. A l'atenció especialitzada de 38 a 36%, A hospitalització de 41 a 38%. I la proporció de població que creu a Catalunya que les comunitats autònomes gestionen millor que l'estat ha passat del 42% al 40%. Quina paradoxa doncs que per una banda augmenti la preferència per l'atenció primària al mateix temps que hi ha més persones que  consideren que ha empitjorat (del 3 al 10%). Alguns en dirien d'això: "morir d'èxit". Anem amb molt de compte amb aquesta contradicció perquè potser aquí rau una de les qüestions clau del sistema de salut que cal tenir en compte per tal que sigui eficient en el futur.
Aquestes i altres són les tendències 2003-2010 que podeu consultar al Baròmetre Sanitari. Cal que tingueu en compte una precaució. Fa uns anys es va treure la pregunta sobre el tipus de cobertura a la que es tenia accés, i per tant a tota l'enquesta esdevé complex d'identificar si les persones tenen la informació suficient per a valorar l'assistència que reben (pública o privada) i les opinions poden contenir biaixos significatius per aquest motiu. Aquesta enquesta ens costa una pasta considerable i potser caldria que es fés millor en el futur.
Per altra banda les valoracions globals esdevenen supèrflues i cal baixar al detall sempre que sigui possible mitjançant la comparació de sèries històriques. La tendència a Catalunya és clara: els serveis necessiten millorar. Aquest és el resultat de l'opinió ciutadana de les dues darreres legislatures.

PD. L'informe de la sindicatura sobre el Sistema d'Emergències Mèdiques, és diàfan. Desviaments pressupostaris i pràctiques allunyades de les lleis (mascletà a la p. 82). I un altre desgavell considerable, Hospital de Puigcerdà. Cerqueu entre línies i trobareu els mateixos protagonistes.

I més sobre desviaments pressupostaris del CatSalut p. 38:

"La despesa realitzada durant l’exercici 2008 i no comptabilitzada pel SCS fou de 1.737,69 M€ (quadre 2.4.A), de la qual 1.733,58 M€ correspon a despesa de gestió ordinària i funcionament meritada i no comptabilitzada a l’exercici 2008 (quadre 6.1.X). D’altra banda, la despesa no comptabilitzada l’exercici 2007 per manca de crèdit pressupostari suficient i comptabilitzada el 2008 fou de 1.202,46 M€. Per tant, en aquest exercici es va incrementar el desplaçament de despesa en un 44,2%."

Això és FORT, MOLT FORT. El 2007 es van gastar 1.202 milions d'euros sense pressupost (!). En un any on el pressupost va créixer un 9,2% es va incórrer en un dèficit del 13,8%. Tot confirmat i conegut pels diputats, explicat amb detalls a l'informe de la sindicatura, i malauradament no passa res. Observo que precisament ara alguns encara volen donar lliçons sobre com preservar l'Estat del Benestar. El seu cinisme s'escampa com una taca d'oli i cal aturar-lo. (A Wikipedia sobre el concepte de cínic: L'actitud dels cínics es preocupa poc de la política (a diferència de Sòcrates i Plató). Individualistes radicals, no es cansaven de dir (com Epicur) que els seu objectiu no era gens una transformació de la societat, sinó només oferir una tranquilitat individual a tot aquell qui, voluntàriament, s'unís a les seves doctrines.).

Aturem la creació de casinos, per respecte a la ciutadania i a les famílies d'afectats

Informe ADDICCIONS COMPORTAMENTALS

M'arriba un informe sobre l'addicció al joc i altres addiccions comportamentals. Trobo a l'inici quina és la prevalença de joc amb diners per internet i em preocupa, diu:

S’observa que és més elevada entre els estudiants de secundària d’entre 14 i 18 anys (9%) que entre la població general de 15 a 64 anys (6%). En totes dues enquestes, la prevalença és més elevada en els homes: 15% en nois i 4% en noies (ESTUDES 2021) i 8% en homes i 4% en dones (EDADES 2019).

I aquesta és la gràfica de l'evolució, sense informació durant la pandèmia: 

Miro quan es gasta en jocs online i surten 3.000 milions€ el 2019 (!). Aquesta és una xifra per preocupar-se i molt.

Per tal que us feu una idea, en despesa farmacèutica pública l'any 2021 vam gastar 3.321milions€. Es a dir es gasta tant en joc online com en despesa farmacèutica pública. Aquestes són les preferències individuals i socials.

Però el joc per internet no és 'única addicció comportamental, a l'informe se n'expliquen d'altres:

I després observo que hi ha 738 inicis de tractament a les unitats d'addiccions comportamentals durant el 2021. El 75% motivada per joc amb diners. Crec que això és una xifra molt baixa, si la prevalença de veritat és la que diu l'informe. Esperaria un major nombre d'inicis de tractament, i també una estadística del resultat.

L'impacte que tenen aquestes addicions és molt rellevant:

A la meitat els genera un problema de salut (dones), i a un 40% dels homes. Però la llista és prou llarga per preocupar-nos.

Suggereixo la lectura de l'informe sencer. La medicalització del problema és del tot insuficient com a resposta. Crec sincerament que malgrat els esforços que puguin fer les unitats d'addicció comportamental, convé alguna cosa més que un pla. Jo no en sóc expert i per tant no entraré on no correspon.

Ara bé el que si sé és que un govern pot limitar l'oferta del joc presencial. I per tant ha de barrar el pas a nous casinos i tancar-ne els que ja hi ha. El que no pot fer un partit és per assegurar la seva poltrona, accedir en una negociació política, a la creació d'un nou casino com és el cas del Hard Rock Hotel & Casino Tarragona, el setè més gran del món. 

És indecent arribar a aquest extrem i per respecte a les famílies afectades i mostrades en aquest informe, encara més. Com a ciutadans convé recordar això que van fer i qui ho va fer quan sigui l'hora de les eleccions. Aturem qualsevol augment de l'oferta, i reduïm la que ja hi ha. Aquesta hauria de ser la resposta política responsable per construir un país de qualitat amb un benestar més gran pels que hi viuen.

PS. Aquest és un exemple de manual de Determinant Polític de la Salut, és a dir de menys salut. La política és capaç de provocar menys salut a la ciutadania que els vota. Vaig explicar la qüestió el setembre passat a aquest blog.

L'eficiència de l'atenció no presencial

The COVID-19 Pandemic and the Future of Telemedicine 

Els fets són toçuts i fan canviar comportaments quan menys t'ho esperes. I això és el que va passar durant la pandèmia. Havíem d'accedir al contacte expert amb metges i estava limitat. La telemedicina es va presentar com a solució efectiva a un problema real. Però no és que no hi fos abans, moltíssima gent es va adonar que existia "La meva salut" just en el moment de la pandèmia (1,5 milions d'altes el 2020). La infraestructura havia costat molt bastir-la però estava apunt. Algú es pot imaginar com s'haurien pogut gestionar els 9,4 milions de contactes realitzats només mitjançant TIC l'any 2020?.  Si a això afegim els 18,6 milions de contactes telefònics, tenim 28 milions de contactes no presencials, en comparació als 24,7 milions de contactes presencials. El resultat és que les tecnologies de la comunicació van ajudar a resoldre el 53% dels contactes i van contribuir moltíssim a resoldre problemes de salut durant la pandèmia. Altres països de l'OCDE van fer una proporció inferior de teleconsultes, vegeu el gràfic de l'informe de l'OCDE:

El missatge és que la tecnologia ajuda però també complica les coses si no som capaços de gestionar-la. Ens cal donar una resposta acurada amb una nova organització de les tasques. Ara que tant es parla de la càrrega burocràtica dels metges, caldria donar-hi resposta precisament mitjançant una nova organització de les tasques, on precisament la tecnologia de la informació hi té molt a dir. Posar a l'abast l'accés a les  tecnologies de la informació en medicina sense modificar l'organització és motiu de desajust assegurat. 

Més enllà de la millora en l'accés a l'assistència que aporten les TIC, i per tant una major quantitat de contactes no presencials, caldria també comprendre quin és el valor que aporten, i per tant com contribueixen a una major eficiència. Caldria doncs separar el gra de la palla, allò que realment afegeix valor a la salut en l'assistència no presencial d'allò que és superflu i ens ho podríem estalviar i alhora suposa una càrrega evitable. I d'aquesta manera aclarir quina part tenen les TIC de substitutives o si són simplement additives. D'això en sabem poca cosa, només aquí en trobareu un exemple encertat. Ara ens en falten molts més exemples en temps fora de pandèmia.

PD. Avui toca llegir FT també. Big pharma groups rejoin battle with governments on drug prices. Si no hi teniu accés me'l podeu demanar per correu electrònic.

El missatge: 

When European health authorities head to the negotiating table, they will have to come to terms with a drug industry that is no longer focused on producing daily pills to pop.

Whereas drugmakers used to make a little from each patient in a large market, increasingly they are focused on charging more to treat small subsets of patients, with rare diseases, or in oncology, with a certain mutation in their tumour.

Governments have not been giving their health systems more money to cope with this change.

Tot d'una algú s'ha adonat que no hi ha mercat en els medicaments sota patent, sino que tenim un monopsoni. Ha tardat molt, però ha arribat el dia que han conegut el monopsonista que és qui mutualitza el risc poblacional d'emmalaltir. I ara només cal veure com es desenvolupen els escenaris, o captura del regulador/monopsonista o benestar social. 

Per una assistència sanitària cost-efectiva i justa

 How Health Care Can Be Cost-Effective and Fair

Una assistència sanitària eficient i justa depèn de si l'assignació eficient de recursos té en compte els criteris ètics. Diversos analistes argumenten que utilitzar el criteri d'eficiència per guiar la distribució de l'assistència sanitària és fonamentalment injust, no només perquè no té en compte com es distribueix, sinó perquè no prioritza la gravetat de la malaltia i no ofereix a tothom una bona possibilitat de ser tractats, especialment a les persones amb més necessitat. Tot i que Hausman reconeix la complexitat i les mancances del criteri d'eficiència, sosté que hauria de ser un principi rector en l'assignació de recursos relacionats amb la salut. Segons Hausman, molts valors, com ara la compassió, la llibertat, el respecte i la solidaritat, haurien de regir l'atenció sanitària, a més de promoure el benestar i tractar les persones de manera justa. En els seus esforços per promoure la salut de la població de manera justa, l'assistència sanitària ha de respondre i respectar els valors i les opcions de les persones.

Introduction

Chapter 1: Measuring Health and the "Effectiveness" of Health Care

Chapter 2: Cost-Effectiveness, Well-Being, and Freedom

Chapter 3: Conceptual, Technical, and Ethical Problems with Cost Effectiveness

Chapter 4: Theories of Fair Distribution

Chapter 5: What Constitutes a Fair Allocation of Health Care?

Chapter 6: Fair Chances

Chapter 7: Does Cost-Effectiveness Fail to Give Sufficient Priority to Severity?

Chapter 8 To Aggregate or Not to Aggregate

Chapter 9: Discrimination

Chapter 10: Health Care: Respectful, Cost Effective, and Fair

Medalla de plata

Avui en Salvador Peiró i en Gabriel Sanfélix ens ofereixen un article d'opinió a DM clar i contundent. De lectura obligada per qui tingui ulls i hagi de prendre decisions sobre la salut dels ciutadans.
Destaco aquests paràgrafs:

El problema del gasto farmacéutico es una de las consecuencias de los problemas de la prescripción (y de la regulación y gestión de la prestación farmacéutica) antes que su causa. Más allá del precio de los medicamentos, los problemas del SNS parecen centrarse en otros factores: las elevadas cantidades dispensadas; la calidad y adecuación de los tratamientos, tanto por defecto (en pacientes de alto riesgo y prevención secundaria) como por exceso (en indicaciones inadecuadas y en prevención primaria en pacientes de muy bajo riesgo), y los costes derivados del fracaso terapéutico (medicación errónea, insuficiente, abandonada, etc., que conduce a un deficiente control del problema de salud) y de los efectos adversos (EA)(daño causado por los medicamentos).

Aunque las tasas de EA puedan parecer pequeñas, su multiplicación por la actividad de la atención primaria del SNS (393 millones de consultas en 2009) resulta preocupante. En cifras redondas, estaríamos hablando de casi 19 millones de efectos adversos atribuidos a medicamentos, de los que algo más de un millón serían graves y casi la mitad (8,8 millones) potencialmente evitables.

La carga de enfermedad asociada al uso y abuso de medicamentos queda, previsiblemente, tan sólo por detrás de las enfermedades cardiovasculares y el cáncer. Es, por tanto, un problema de salud de enorme trascendencia que, sin embargo, esta muy lejos de abordarse con los recursos -de investigación, políticas e intervención- que dedicamos a otros problemas.

I per acabar-ho d'adobar, molts volen oblidar que ocupem el segon lloc al món en consum real de medicaments, té sentit això, estem més malalts? Potser que algú hi posi remei.

PS. Aprofiteu també DM per seguir els comentaris d'Eric Abadie sobre supervivència lliure de progressió o supervivència global en l'avaluació de l'eficàcia dels medicaments. Jo ho tinc clar, i veig que no parla de la utilitat, com sempre. Si hi ha més supervivència global sense qualitat de vida, cal explicitar-ho al regulador per tal que valori si val la pena financiar-ho. Al darrer Medical Decision Making trobareu un article sobre el tema.

PS. A WSJ sobre Lovenox i el suborn de 5 milions de dòlars. La frase: Sen. Max Baucus (D., Mont.), chairman of the Finance Committee, said: "Pharmaceutical companies simply cannot be allowed to spend millions of dollars to buy medical opinions that claim objectivity but instead favor their products."

PS. Calcula el teu índex de benestar a la OCDE.

Quina porada

Regulation of Medical Devices in the United States and European Union

La lectura del darrer NEJM on es compara la regulació dels subministraments mèdics entre Europa i USA afegeix preocupació. Ja ho sabíem, però quan es posa una evidència darrera l'altra provoca sorpresa i angoixa. Des del meu punt de vista esdevenen sorprenents qüestions com aquesta:

For example, a distal protection system for coronary-artery interventions received a CE mark after a single-group study involving 22 subjects showed that the device worked as intended. In the United States, FDA approval came several years later on the basis of a randomized study involving 800 subjects, in which a clinical end point of major adverse cardiac events was used.

Vull evitar d'afegir altra informació que les dades objectives que mostra l'article, qualifiqueu la situació vosaltres mateixos després de llegir-lo. Tant sols voldria assenyalar que l'impacte potencial en el benestar d'una regulació inexistent, és tant pels que han rebut la prestació (problemes de qualitat) com per la societat que ha d'assumir el cost públic de la reparació del dany a causa d'un regulador absent. El cas de les pròtesis PIP ho exemplifica.

PS. Ahir vam poder assistir al Concert de la temporada, en majúscules. Estic parlant de Ben L'Oncle a la Sala Apolo, és clar. No tenc paraules per descriure una vetllada inoblidable, un geni amb uns músics encara més genials, una estètica cuidada al mínim detall, una posada en escena impecable. I així és com va començar:

L'horitzó individual i social

La cultura de la innovación de los jóvenes españoles en el marco europeo
Indentity economics

Els esdeveniments succeeixen a una velocitat més elevada que la que podem copsar. Pot ser una frase tòpica, però ara pren més força que mai. La gent es pregunta quan sortirem de la crisi i jo responc que podem fer-nos una altra pregunta, "què fas tu per sortir de la crisi"?. Ara direu, els contestes amb una altra pregunta, molt hàbil per la teva part. Es molt conegut això. Fins i tot en Kennedy ho deia fa gairebé 40 anys:

"Ask not what your country can do for you - Ask what you can do for your country"

Resulta que el que en aquest moment ens cal són dues coses alhora, governants de nivell i ciutadans responsables. Sense governants de nivell ningú serà capaç de generar confiança ni impulsar els comportaments individuals com ho fa la cita. Sense ciutadans responsables, és a dir aquells que consideren que al costat d'un horitzó individual a la vida també hi ha un horitzó col.lectiu, serem incapços de progressar. I malgrat totes les mancances de la democràcia nostra, anar a votar és una mostra de responsabilitat.
També hi ha un altre àmbit en el que ens cal reflexionar, i és quina és la nostra capacitat individual de crear valor en el nou entorn, com podem ser capaços d'innovar i contribuir a la creació de benestar econòmic. Resulta que en Victor Pérez-Diaz ha fet un llibre suggerent i també un article. Hi ha molt de material, algunes qüestions conegudes relatives a l'educació, però jo sobretot m'he quedat en el capítol de l'horitzó individual i social, destaco:

Una diferencia crucial en las personas y en las sociedades reside en la amplitud o la pequeñez de su horizonte vital. Ello tiene repercusiones muy notables en su capacidad para cultivar su inteligencia, que, normalmente, será tanto menor cuanto más reducido sea su horizonte, aunque no necesariamente será así si la amplitud mayor va ligada a mayor confusión. También, para desarrollar las virtudes de su fortaleza y su templanza, que tendrán que probarse en un terreno
más duro y arriesgado cuanto su horizonte sea mayor, con efectos positivos o negativos según las circunstancias. En cuanto a cuál sea su virtud de la justicia, ésta puede corresponder a la apertura a un mundo de mayor equilibrio, o de mayor caos, que puede ser percibido como una especie de jungla en la que todo estaría permitido.

Es fácil que en una sociedad compuesta por individuos semejantes, esos mismos individuos se sientan impulsados a tomarse en serio su papel de ciudadanos. En este caso, estaríamos ante una sociedad con un alto grado de conciencia cívica, es decir, de interés por la cosa común, lo cual es un requisito indispensable para formular, decidir y aplicar una política ambiciosa de ciencia e innovación.

 Fixeu-vos com en Victor Perez-Díaz tanca el cercle de la cita de Kennedy, afegint-hi un aspecte fonamental de cohesió social, d'identitat. Justament el mateix èmfasi que ja no es fa tant sols des de la sociologia, sino també des de l'economia per part d'Akerlof . Al seu llibre Identity Economics hi ha material per a la reflexió seriosa i potser fins i tot pot representar nous camins dins l'economia. Destaco:

Economics—for better or for worse—pervades how policy makers, the public, and the press talk and think. Modern economics follows Adam Smith’s attempt in the eighteenth century to turn moral philosophy into a social science designed to create a good society. Smith enlisted all human passions and social institutions in this effort. In the nineteenth century, economists began to build mathematical models of how the economy worked, using a stick figure of a rationally optimizing human with only economic motivations. As economics evolved into the twentieth century, the models grew more sophisticated, but Homo economicus lagged behind. This began to change when Gary Becker developed ways to represent a variety of realistic tastes, such as for discrimination, children, and altruism. Fairly recently, behavioral economics has introduced cognitive bias and other psychological findings. Identity Economics, in its turn, brings in social context—with a new economic man and woman who resemble real people in real situations

Ens trobem doncs en un moment delicat, de redefinició d'horitzons a la vista de les noves realitats. En l'àmbit de la salut ens convé també emfatitzar que els ciutadans han de ser conscients que la responsabilitat davant la salut és compartida, és individual i social alhora. En l'exercici d'una llibertat individual responsable envers la salut podem ser capaços també d'assolir millor salut poblacional. I també, un govern responsable que vetlla per les prioritats ciutadanes i l'interès general ha de ser capaç de respondre a aquest repte democràticament.

Après tout (2)

Després de tot, la despesa sanitària pública a Catalunya del 2011 com a proporció de la riquesa generada (PIB) es manté en el 5%, el mateix nivell de fa quatre anys. Sabem que el PIB de 2011 ha pujat un 0,7%. El PIB harmonitzat s'ha situat en 211.773 milions d'euros. Hem gastat en sanitat des de la Generalitat 9.770 milions, però també altres administracions públiques han afegit un 9,7% addicional. Per tant la despesa sanitària pública s'ha situat en uns 10.722 milions. Si haguéssim de fer comparacions internacionals hauríem de fer uns ajustos (comptabilitat SHA) que ens portarien a afegir tres dècimes, si seguim el patró d'estudis anteriors. Per tant posem que sigui un 5,3% del PIB destinat a despesa sanitària pública. Quedem-nos amb aquesta xifra per a la comparació internacional. Miro un moment l'estadística dels 30 països de l'OCDE i veig que per sota ja només hi tenim: Xile, Mèxic, Corea, Hongria, Israel. I res més. Té sentit això, algú hi veu un país europeu? (excepte Hongria).
Qualsevol persona pot entendre el desgavell en el que ens trobem. Sabem que a major nivell de renda hi ha una expectativa de majors recursos públics per a la salut. I encara que cada país es responsable de decidir quant vol gastar públicament en salut, també pot decidir quin és el nivell impositiu. Doncs bé, aquí tenim impostos directes capdavanters (els segons de l'OCDE, després de Suècia) al mateix temps que una despesa pública a la cua de l'OCDE, combinació explosiva singular. Els resultats de tot plegat s'observaran en els propers temps en menors nivells de salut i benestar si no som capaços de redreçar la situació i dir prou a l'espoli fiscal tal com vaig explicar fa uns dies. Alhora, més enllà de la paraula ens cal emprendre accions decidides per a capgirar aquesta anomalia. Mentrestant gaudiu de la música i del clip de Ben l'Oncle i fixeu-vos a la tornada que diu:

It's just me and my dreams, And despite what it seems, It ain't much but yet it's just enough.

PS. Xifres de Catalunya.

My keynote speech at Pla de Salut #plasalut14

This is my speech at the conference on Pla de Salut, the health planning process 2011-2015:

Em demanen que parli de les tendències de futur, i quan em van encomanar de venir avui, fet que agraeixo sincerament, els vaig dir que només puc explicar el present, que el futur el construïm cada dia tots plegats i per tant depèn de tots els que som aquí i dels que no.

Tots aquells que alguna vegada s’han dedicat a predir el futur, al final mai no volen mirar l’hemeroteca perquè majoritàriament els posaria en ridícul. Els economistes almenys no ens dediquem a endevinar el futur.

Ningú no hauria pogut preveure que des del 2008 ja portem 6 anys de disminució en el PIB, de menor riquesa. O que el PIB per habitant del 2013 fos inferior al de 7 anys abans, el 2006. En Thomas Piketty diu que la taxa de creixement de l’economia a llarg termini és de l’1,5%, tardarem molts anys en recuperar aquesta mitjana.

La duresa d’aquestes dades, mai vistes excepte en períodes de convulsió social i guerres, ens han recordat novament que els recursos són escassos, que sempre hi ha un dia que els deutes s’han de pagar, que fer dèficit públic indefinidament no és possible sense hipotecar el benestar de les generacions futures.

Que els recursos són escassos per les necessitats i demandes socials existents, és un fet, no és així perquè ho diguin els economistes. Els temps recents ens ha recordat que cal prioritzar, una tasca que sovint és molt feixuga i que força a compromisos entre tots.

Tots aquells que parlaven que la despesa sanitària creixeria indefinidament perquè hi havia factors incontrolables com l’envelliment i la tecnologia, han pogut contrastar que el món no s’ha aturat, malgrat tenir menys recursos, hem envellit més i millor i que tenim més tecnologia.

L’esperança de vida en bona salut ha augmentat en un període de 7 anys, entre 2005 i 2012 de 63 anys a 65,7 en homes, i en dones de 60,6 anys a 66,1. I a més a més sabem que en les dones la proporció d’anys viscuts en bona salut ha augmentat 5 punts percentuals, de 72 a 77%, i que en homes només ho ha fet en un punt, de 81 a 82%. En qualsevol cas en termes marginals i en termes absoluts hi ha una millora substancial. Ningú no hauria estat capaç de preveure canvis d’aquesta magnitud. I fins i tot molts haurien associat amb lleugeresa la disminució del PIB a un menor nivell de salut. Per tant, jo avui no em dedicaré a fer previsions.

El que si que podem fer avui és saber on som, i comprendre millor quin és l’equipatge necessari per al trajecte cap a una millor salut poblacional i individual, cap a un major benestar. La qüestió fonamental al darrera de tot debat de política sanitària és com assolir un millor nivell de salut per a la població i com reduir les desigualtats en salut existents. Podríem també dir-ne en termes estadístics, com augmentar la mitjana i reduir la variança.

I davant del risc d’emmalaltir podem preguntar-nos fins a on arriba la responsabilitat individual i col.lectiva amb la salut. És possible atribuir-ne una responsabilitat?

Resumint-ho molt, la salut depèn de les nostres decisions i comportaments, de factors econòmics i socials, factors físics i mediambientals, de l’assistència sanitària i de la genètica. Quina part correspon a cadascun és complexa d’esbrinar. Un professor de Wisconsin, David Kindig al que segueixo habitualment, sitúa el pes dels comportaments en un 30% del total (decisions individuals). I sabem que fins i tot, en la genètica podem influir en la mesura que els nostre hàbits condicionen també generacions futures, l’herència epigenètica és font d’expressió del genoma dels nostres descendents.

Si el nivell de salut és fruit de tots aquests factors que alhora depenen de cadascú de nosaltres i de la col.lectivitat, aleshores el paradigma clàssic de la producció, on hi ha un que ofereix els serveis –el productor, el sistema de salut- i un que els rep – el consumidor- es troba en lluny del que cal tenir en compte per tal de produir més salut.

I aquí comença el meu relat que pren com a referència 3 preguntes:

-què puc fer jo per la meva salut, la salut dels meus familiars i dels que m’envolten?

-què pot fer el meu país per la meva salut?

-quines eines ha de tenir el meu país per fer-ho possible?

Vull situar un apunt de prudència abans de començar, aquests tres punts obligarien com a mínim a una conferència cadascun. Per tant us prego que m’excuseu la brevetat.

Què puc fer jo per la meva salut?

El compromís amb la pròpia salut significa prendre decisions que contribueixen a mantenir-la i millorar-la. Hi ha riscos que podem evitar i és al nostre abast. La dificultat apareix en la mesura que “som persones humanes”.

La capacitat cognitiva humana ve impulsada per dos "sistemes": (Aquests "sistemes" no existeixen físicament, però el model funciona bé per explicar i predir fenòmens!)

- Sistema 1: funciona de forma automàtica i ràpidament, amb poc o cap esforç i sense sentit de control voluntari (Operacions automàtiques) .La majoria del temps, la nostra capacitat cognitiva ve impulsada pel sistema 1, i de forma prou eficient

- Sistema 2: dedica atenció activitats mentals que requereixen esforç (Operacions que requereixen control). Apareix quan les decisions o accions es tornen complexes i necessiten atenció, amb exigència de «concentració». És molt més lent. Daniel Kahneman.Thinking fast and slow, Penguin, 2012

Ambdós sistemes estan actius quan estem desperts.

• El Sistema 1 s'executa automàticament (sense esforç)

• El Sistema 2 es troba en mode de baix esforç, i només s’utilitza una petita part

• El Sistema 1 genera impressions, intuïcions, sentiments, intencions

• El Sistema 2 en general les accepta

• El Sistema 2 també controla contínuament el comportament.

Però quan el Sistema 1 es troba amb una dificultat, demana al Sistema 2 que l’ajudi:

- Quan es detecta un problema difícil

- Quan es detecta alguna cosa inesperada o improbable

- El Sistema 1 no es pot aturar. Funciona amb una heurística determinada i presenta biaixos.

Tot plegat pot representar un comportament allunyat de la racionalitat que el sistema 2 no necessàriament detecti. Una de les seves principals característiques és la mandra, el rebuig a invertir més esforç que l'estrictament necessari. Mentre no es detecta alguna cosa estranya, es limita a seguir les impressions del Sistema 1.

 Un dels descobriments importants dels psicòlegs cognitius en les últimes dècades és que canviar d'una tasca a una altra representa esforç, i especialment sota la pressió de la immediatesa

Si així es com funcionem, aleshores les estratègies que presuposen la presa de decisions racionals entren en contradicció. Sempre s’ha pensat des de les estratègies de salut pública que un individu ben informat, tractarà de prendre decisions que maximitzin el seu benefici de salut (i en això es fonamenten les actuacions en educació sanitària i difusió d’informació, necessàries però no suficients).

Però les persones humanes tenim molts biaixos cognitius en la presa de decisions, en destacaré només tres, que us sonaran familiars:

• Aversió de pèrdua: És la tendència de les persones a preferir, en major mesura, evitar les pèrdues, en comparació a la possibilitat d‘obtenir guanys.

• Prejudici o biaix de confirmació: És la tendència a buscar o interpretar informació d'una manera que confirmi les nostres pròpies preconcepcions.

• Ancoratge és la tendència humana comuna a confiar massa en la primera peça d'informació que s'ofereix ("àncora") en prendre decisions.

L’economia del comportament ha revisat el paradigma convencional del “consumidor racional” que satisfà els seus interessos, i busca explicar perquè som predictiblement irracionals. Sunstein i Thaler van formular en un llibre controvertit, en diuen “La petita empenta”, i resumint-ho molt em centraria en el que es coneix com arquitectura de l’elecció:

Cada situació d'elecció té una opció per defecte, explícita o no

• El valor per defecte és el que un seleccionador té quan decideix no fer res

• Quan demanem a les persones que trïin un element d'una llista, sovint és útil si l'arquitecte de l’opció especifica una opció per defecte que seria la millor per a la majoria de les persones, especialment aquelles que necessiten ajuda en l'elecció. Exemple: Els menus infantils i les opcions més saludables.

És èticament controvertida aquesta actuació? és paternalisme? Estic convençut que necessitem que ens ajudin, i ens cal saber més sobre com fer-ho. Sols, possiblement no ens en sortirem.

I aquí vull referir-me a la importància de l’estratègia poblacional en un moment que es fa un gran èmfasi en l'estratificació individual del risc. Ens convé apostar per l'estratègia poblacional de reducció de la taxa d'incidència de les malalties, i ens cal fer-ho mitjançant una millor regulació i uns millors comportaments, ambdues qüestions sobre esquemes renovats.

 Recordem Geofrey Rose un moment, a la paradoxa de la prevenció ens diu que “una mesura preventiva que ofereix molts beneficis a la població n’ofereix pocs a cada individu”, malgrat això Rose diu que no podem oblidar-nos d’actuar sobre els determinants de la incidència de les malalties. L’estratègia individual és insuficient. I una vegada sabem les nostres limitacions cognitives, ens cal reconstruir les estratègies de salut poblacional atenent a aquests nous plantejaments.

Per tant, som responsables de la nostra salut pel que fa a decisions i comportament, som responsables d'exposar-nos a riscos evitables, i alhora necessitem una petita empenta.

- que puc fer jo per la salut de la meva família i dels que m’envolten?

La implicació familiar i comunitària en la salut es troba també en el nucli de la millora de la salut. L’adquisició d’hàbits saludables comença a la família. El suport i afecte en cas de malaltia o dependència contribueix decisivament. A l’economia comportamental li preocupa el gregarisme, herd effect, perquè es troba en l’origen de moltes decisions per defecte que prenem. Som responsables doncs de contribuir a crear entorns saludables propers i d’evitar riscos extrems

- què pot fer el meu país per a la meva salut?

No sabem el dia que ens posarem malalts, ni quant costarà l’assistència, ni quant temps durarà la nostra malaltia. Ningú s’imagina al segle XXI que aquest risc pugui ser assumit individualment. A mitjans del segle passat, la majoria de països van començar el procés d’assumir aquest risc financer col.lectivament, és el que coneixem com assegurança social, la cobertura universal. Aquesta és una solució eficient a un problema que altrament no té resposta satisfactòria. En la mesura que el 1% de la població incorre en el 20% de la despesa sanitària anual, o el 5% incorre en el 50%, podem comprendre facilment que posar-se malalt en aquests casos suposaria ser pobre de solemnitat per tota la vida, del malalt i la seva família. Però fins i tot sense pensar en que un any podem ser dels que més gastem en el sistema de salut, considerem el cas d’avui mateix que han nascut nens i nenes La despesa mitjana total d’assistència sanitària – pública i privada- al llarg de tota la seva vida serà de 153 mil euros per les dones i 112 mil euros pels homes (sense tenir en compte els canvis en tecnologia i costos unitaris, dades actualitzades a 2014). Aquesta motxilla tant pesada només la podem assumir de forma col.lectiva.

Per tant, el primer de tot és preservar l’equitat en el finançament, i això s’assoleix mitjançant el mecanisme de l’assegurança social finançat fiscalment.

El segon aspecte a considerar del que pot fer el meu país per a la meva salut és tenir en compte com es distribueix la salut entre la població i que podem fer per millorar-ho. Cal tenir present l’equitat en la provisió. Tenint en compte que tenim dos aspectes, equitat horitzontal, tractar igual a iguals en determinada dimensió rellevant, en una zona geogràfica, mateixa necessitat-mateix accés i tractament, i equitat vertical, tractar desigual a desiguals, una distribució de recursos serà equitativa si en aquella zona geogràfica s’en destinen més a aquells que tenen més necessitat. Amb risc de simplificació diria un exemple, equitat horitzontal: garantia de temps màxim de llista d’espera igual, equitat vertical: priorització de la llista d’espera d’acord amb criteris objectius de necessitat i capacitat de benefici.

Estarem prou d’acord que en aquestes qüestions encara hi ha un llarg camí per recórrer. Un camí que és plagat de paranys que ens posem nosaltres mateixos en algunes ocasions. Admetre la priorització de recursos en base a necessitat i/o capacitat de benefici obliga a prendre decisions compromeses, que en algunes ocasions són més facils i assumibles que en altres. Equitat per tant no és exactament sinònim d’igualtat, ni solidaritat, malgrat que algú ho assimila amb massa facilitat.

El tercer aspecte és l’eficiència en la producció de salut, o com conseguir el màxim valor amb els recursos disponibles. Per tots aquells que tenen alguna reticència al concepte us diria, que des de l’economia ser eficient vol dir assignar recursos allà on podem assolir el màxim valor, i això en alguns casos vol dir reduir i en d’altres augmentar. L’eficiència no es refereix estrictament als costos, es refereix al valor, i per tant no hi ha eficiència possible sense tenir en compte un nivell de qualitat desitjable i assumible.

L’eficiència sorgeix dins de l’organització amb les múltiples decisions clíniques que es prenen, i també de les decisions de gestió, és clar. Eficiència també que sorgeix de la innovació en la tecnologia mèdica i de la informació.

Voldria distingir doncs algunes qüestions clau, del que podem fer per millorar l’organització. Les dues peces són: coordinació i incentius.

Coordinació que evita fragmentació i duplicitats, que obliga a posar-se d’acord i comprometre’s. Coordinació que obliga a proveïdors diversos a establir guies i trajectòries clíniques. Els darrers 12 anys he sigut testimoni d’excepció de l’esforç d’integració assistencial en el cas del Baix Empordà on he col.laborat en la recerca sobre la salut poblacional. Hem pogut publicar com la tasca realitzada en la direcció correcta aporta elevadíssim valor en salut malgrat les mancances en recursos.

La segona peça són els incentius, que ens obliguen a tenir en compte que quan prenem decisions també acceptem riscos, alhora que ens esforcem per assolir uns resultats. Cal compensar l’esforç diferencial, la uniformitat produeix “regressió a la mitjana”, i per tant no reconeix l’excel.lència i redueix oportunitats de millora. Jo sempre m’he preguntat quin és el motiu pel que cal ser majoritàriament funcionari per treballar al sistema de salut. De tota Europa, només Itàlia, Portugal, Espanya, Finlàndia i Suècia desenvolupen l’atenció primària en centres majoritàriament públics segons l’OCDE.

Amb tot això estic assenyalant que cal afrontar dues qüestions:

- un nou marc de desenvolupament de l’activitat assistencial i de l’organització on l’implicació professional estigui a l’arrel de la presa de decisions, on hi hagi assumpció de risc i responsabilitat, no només participació. El risc i la responsabilitat van aparellades al costat de qui assumeix la gestió de les entitats que proveeixen els serveis.

- i un nou sistema retributiu dels professionals de la salut que estimuli l’excel.lència i ajusti per aquells riscos fora del control dels professionals. No podem incorporar variables de les quals un no se’n pot fer responsable.

Però més enllà d’això, els incentius també sorgeixen de:

- mecanismes com la capacitat d’elecció. Si som capaços d’admetre que ens trobem davant pacients cada vegada més informats, també hem d’admetre en determinats casos que l’elecció es una mostra de preferència i per tant que en la mesura que sigui possible i acceptable acabarà en una major satisfacció de pacient i de professional. Ara bé, això també cal ajustar-ho i compensar-ho, altrament es produeixen desajustos inadmissibles.

- competència per comparació. Les publicacions de la central de resultats ens mostren variacions excessives dels indicadors que haurien de provocar una reducció dels intervals fet que fins ara no ha passat. La simple difusió d’informació és insuficient, cal ser valents i introduir mecanismes que evitin compensar per reingressos evitables o atenció inacurada. La competència per comparació és la que es dona en dimensions no-preu, per tant qualitat, i que porta implícita capacitat d’elecció cosa que no hi és per ara.

- professionalisme. Massa gent contraposa amb lleugeresa els incentius que provenen d’estat i mercat (privatització) com dues forces excloents davant una reforma sanitària. Segons el senderi ideològic de cadascú, s’enroca en una o altra opció i no surt d’aquí. Malauradament, aquesta forma de pensar oblida el professionalisme3, al que Freidson atribueix “la tercera lògica”, més enllà de l’estat i el mercat. Qualsevol reforma sanitària que es plantegi al marge de la lògica del professionalisme restarà sense suport ampli. Un professionalisme entès més enllà de l’autonomia, considerant principis de comportament com els que Paul Starr i Paul Freidson han proposat:

- 1) altruisme: cal esperar dels professionals que en la resolució dels conflictes entre els seus interessos i els dels pacients es decantin a favor dels pacients

- 2) compromís de millora: cal esperar dels professionals l’aprenentatge i contribució als nous coneixements i la seva incorporació a la pràctica i

- 3) supervisió mútua; atesa l’especialització en el coneixement, els professionals cal que avaluïn el treball dels seus col·legues per protegir els pacients davant errors potencials.

- Aquesta perspectiva professionalista ens hauria d’obligar a reflexionar més enllà dels debats estèrils sovintejats. Fer les coses bé, i fer bé aquelles que cal fer, és la primera de les exigències i això obliga a un marc ètic professional que cal refermar. I cal refermar-lo perquè altrament el comercialisme fa via, i estic convençut que només més professionalisme evita més comercialisme.

L’eficiència que sorgeix de la innovació tecnológica en salut requeriria un capítol apart. Tant sols assenyalaré que malgrat els esforços en avaluació encara no som capaços de establir criteris clars sobre allò que aporta valor realment i quina quantia de recursos podem aplicar-hi. Més tecnologia no sempre és millor, i el sector salut acumula tecnologia i no la prioritza com caldria, és el que n’he dit recentment en un article el síndrome TMT, too much tecnology.

A les tecnologies de la informació hi hem dipositat moltes expectatives, però el sector salut és extraordinàriament lent en adoptar-les. El 2009 teníem 51,1 milions de visites d’atenció primària, el 2013: 45,1 milions, 6 milions menys, això és moltíssim. No podem atribuir total la reducció del 12% a la recepta electrònica però sens dubte hi ha contribuit. I les alternatives a la visita presencial haurien de ser objecte prioritari d’atenció. La forma com s’organitzen les tasques ha de tenir en compte tots aquest desenvolupaments, una altra forma de treballar. Per cert hem reduit 6 milions de visites sense cap copagament, no afegiré res més.

- quines eines ha de tenir el meu país per fer-ho possible?

Aquesta és una qüestió cabdal, de què ens servirà saber el que cal fer si no tenim les eines d’un estat per fer-ho?

Permeteu-me dir-vos que a mi no em fa por anar a l’hemeroteca, i vull mostrar-vos el que vaig dir ara fa una dècada, si l’any 2004 en un article a Annals de Medicina que es titulava, “D’on no n’hi ha no en pot rajar, repensant l’atenció i el finançament sanitaris”.

“La contradicció està servida. Si Catalunya té més renda que la mitjana espanyola, apareixerà una tensió social per gastar més recursos. Si els recursos es reben en funció de la població, és a dir la mitjana espanyola, aleshores no es pot tancar de cap manera el cercle. La despesa sanitària pública catalana no podrà augmentar si no es modifica el seu finançament autonòmic i, en la meva opinió, si no s’estableix un sistema equivalent al concert econòmic basc i navarrès. De no resoldre’s així, la sortida natural passarà per un progressiu deteriorament de les infrastructures, fallida econòmica i, per defecte, augment de la despesa sanitària privada. Provar qualsevol altra estratègia representa posar pedaços i propines, una estratègia que des de fa 23 anys s’arrossega i que s’ha mostrat insuficient. Cal un sargit profund d’aquesta situació, que només pot oferir el concert econòmic per a Catalunya.

Malauradament, la societat catalana no és encara prou conscient d’aquest fet. I els polítics reflecteixen aquest estat d’opinió. Molts pensen que la Generalitat hi ha de dedicar més recursos i que cal demanar més almoina (crèdits extraordinaris). El problema és molt més de fons i no observo la preocupació en aquesta direcció.

Els propers mesos seran decisius per a debatre la inclusió del concert econòmic en el marc del nou Estatut d’Autonomia. En la mesura que la despesa sanitària representa una tercera part del pressupost de la Generalitat, deixar d’incloure el concert econòmic com a mecanisme de finançament suposa equivocar-se com a mínim en un terç del problema.”

I així va ser, no hi va haver concert econòmic i som on som. Han passat deu anys, que haurien pogut ser molts menys i el benestar dels ciutadans hauria pogut millorar substancialment. Es el cost d’oportunitat que socialment hem de pagar per no haver encertat en un consens que alguns consideràvem imprescindible i que ara una majoria ja el situa en un altre entorn molt més fonamentat.

És per això que si ara hagués d’escriure novament l’article ho faria esperançat. “Encara que no n’hi ha, en pot rajar”, aquest seria el títol. Ho dic sincerament. El país s’ha adonat que la construcció del benestar col.lectiu i individual passa per un nou marc polític on ens permeti satisfer els nostres anhels i desitjos, que en salut passen al final per més esperança de vida en bona salut.

Les entitats clau del país representades al Consell del Servei Català de la Salut han fet un esforç per posar-se d’acord sobre el sistema sanitari que volem, el que vam anomenar Pacte Nacional de Salut, i que de bon grat vaig coordinar. El mes de març passat vam presentar-lo al Parlament. Si bé és cert que van desmarcar-se al darrer moment els grups polítics que no donaven suport al govern-se així com sindicats, també ho és que el document final incorpora elements seus perquè la majoria hi van contribuir decisivament.

Vull dir-vos la meva impressió: més enllà de l’escenificació política no vaig saber veure projectes ni propostes alternatives allunyades que no poguessin ser objecte de debat. És per això que crec que el consens és possible i és necessari. La ciutadania reclama que els serveis de salut estiguin a l’alçada del segle XXI, i per això seria un profund error que en un moment que ja tenim aprop on poguem decidir sobre el sistema de salut no arribéssim a un consens. Les reformes exitoses només són possibles amb consens, només quan la salut i benestar dels ciutadans es posa per davant de qualsevol lluita partidista.

Us convido que llegiu el document del Pacte Nacional de Salut aquells que no el conegueu, i com bé us podeu imaginar, alguns voldríeu més concreció i d’altres el trobareu insuficient. És tant sols un punt d’arrencada.

Hem viscut les passades tres dècades amb una ficció en la política sanitària, hem sentit a parlar sovint de que teníem competència plena en la sanitat. Tant sols un cop d’ull als detalls us pot convèncer que justament hem assolit molt millor salut sense tenir-ne la clau mestre que obre totes les portes. La clau mestre que no hem tingut té quatre vessants:

- la primera és la regulació del finançament. No hem pogut decidir sobre quants dediquem dels recursos fiscals al sector salut, la quantia ha vingut restringida per un sistema de finançament autonòmic premeditadament asfixiant, com diria Trias Fargas.

- la segona és la regulació de les professions. La pedra angular de tot sistema de salut resideix en professionals que en la seva quantia i la seva qualitat i talent són els que necessita un país. No hem pogut decidir sobre això en tots aquests anys, i hem anat a remolc d’un sistema desfasat, desplanificat i desajustat entre oferta i demanda. Avui ens trobem en un moment crític per resoldre-ho, el compte enrera s’ha iniciat i personalment vull dir-vos que de tot el que he dit és el que hem preocupa més. Només si som capaços de decidir sobre això podrem redefinir millor les tasques i papers dels professionals al sistema de salut.

- La tercera és la regulació de les prestacions. En tots aquests anys hem assumit amb el finançament existent la introducció de noves tecnologies, sense poder decidir sobre la seva oportunitat i valor. La incorporació de noves tecnologies s’ha produit en un entorn poc transparent. Si avui us pregunteu quin és el preu dels nous medicaments i com es fixa hi hauria motius per la preocupació.

- La quarta es la regulació de la salut pública, fonamentalment salut internacional i global, però també per exemple aspectes de política alimentària i mediambient. En un món globalitzat, el control del reglament sanitari internacional ha d’estar al nostre abast.

Podria detallar-ho més però, deixem-ho aquí. Hem construit la política sanitària i un nou sistema de salut sense la clau mestre, i això té molt de mèrit. Hem d’estar satisfets dels resultats en salut i alhora compromesos en la seva millora. Hem de conèixer els punts forts i febles que tenim, preservar allò que funciona, canviar tot allò que calgui en la mesura que augmentem l’eficiència i l’equitat del sistema de salut.

En el fons, ja ho he dit al principi, el futur el construim tots, cada dia que passa. Ens equivocaríem si pensessim que els reptes actuals de la política sanitària són cosa tant sols dels polítics, el compromís ciutadà i el compromís professional hi tenen molt a dir. És doncs el moment de compartir i aprendre de l’experiència de tots per tal d’afrontar un futur encoratjador.

Compromís i credibilitat

La falta de vinculació entre les decisions i l’avaluació del seu impacte pressupostari provoca ineficiències en el sistema públic de salut

L’expressió política més clara de les opcions per a satisfer les expectatives socials i individuals es mostra en l’aprovació del pressupost públic. Les decisions sobre l’assignació de recursos en l’àmbit públic requereixen difusió, coneixement i màxima transparència. Necessitem conèixer el destí dels nostres impostos. I a més, resulta rellevant en un moment de crisi econòmica observar com els governants són capaços de quadrar les expectatives ciutadanes amb la crua realitat dels recursos disponibles.
A Catalunya, la reducció dels ingressos tributaris ha estat gairebé del 25%. Això significa que l’esperança que el nou finançament autonòmic resolgués el dèficit anterior, no ha arribat ni a compensar tal disminució. La disminució d’ingressos s’acaba situant en el 10%. En aquest context, la política sanitària s’enfronta a un repte excepcional. El seu resultat, de moment, ja se’l poden imaginar: major dèficit i major endeutament per al futur. Cal tenir en compte que aquesta situació es produeix en un entorn on la despesa sanitària pública a Catalunya representa el 4,7% del PIB, o sigui 2 punts per sota de la mitjana de l’OCDE i que el mateix dia que s’aprova pel govern aquest pressupost s’accepta per exemple la inclusió dins la cartera de prestacions un nou medicament per a la hipertensió arterial pulmonar amb un cost anual per tractament de 53.470 euros.
En el sistema de salut la falta de vinculació entre les decisions i l’avaluació del seu impacte pressupostari és manifesta i per ara, incorregible. Podem recordar que el Reial Decret 1030/2006 ja es va encarregar d’excloure la prestació farmacèutica del procés d’actualització de la cartera de prestacions. Un acte del tot incomprensible en la mesura que una norma excloeix una de les prestacions clau a valorar per part del Consell Interterritorial i les relega de fet a la Comissió Interministerial de Preus dels Medicaments.
El pressupost aprovat situarà la despesa sanitària pública a Catalunya en uns 1284 euros per habitant. Tenint en compte que les últimes liquidacions reflecteixen una desviació pressupostària sobre la xifra inicial, podem esperar que aquest any es reprodueixin encara més tals diferències. La falta de credibilitat dels pressupostos així com la falta de compromís a l’establir mesures que garanteixin el seu compliment, dóna lloc a una espiral delicada que hem conegut amb anterioritat. Podríem aprendre del passat i preparar-nos per a un futur complex en el qual el creixement dels pressupostos públics van ser menors del què hem conegut fins ara.
Ara ja sabem el que hem aconseguit amb el nou estatut, amb el nou finançament, i en un context de crisi fiscal. L’augment és de 30 euros per persona en el pressupost per a salut. Això podria ser una anècdota d’un any, però cal recordar que l’any passat va augmentar 4 euros. Hem entrat doncs en un entorn on els dos darrers anys, el pressupost per càpita ha augmentat un 2,7%. Al costat d’això hi ha un oblit general sobre els mecanismes a introduir per tal que les decisions que es prenguin compleixin aquesta restricció. Si tenim en compte que les dificultats pressupostàries duraran, ens cal començar a interpretar una nova partitura. Hem d’explicar que hi ha variacions en la utilització de les prestacions sanitàries que són inadmissibles i que no afegeixen salut. Ens cal mostrar també que hi ha prestacions de baixa efectivitat que en podem prescindir sense afectar el nivell de salut. I finalment que tota prestació addicional ha de mostrar una relació cost-efectivitat marginal admissible. Si la seva efectivitat addicional és baixa, i el cost és alt, la resposta ha de ser la inclourem quan socialment la poguem pagar. A més a més, augmentar prestacions sense augmentar el pressupost esdevé una irresponsabilitat. Es tracta d’un senyal equivocat per als gestors, que pensen que hi ha màniga ampla i que el full de càlcul ho aguanta tot.
Per a aconseguir una sortida favorable de la situació, lluny de replicar inèrcies, fa falta un exercici responsable en la presa de decisions sobre els recursos sanitaris, un compromís ferm sobre un pressupost creïble. Això significa ni més ni menys que establir prioritats i executar-les en el marc del pressupost. És aquí on té la veu el Parlament, i no traslladar-ho tant sols als gestors. La definició de regles de priorització ha de ser una qüestió compartida per la societat. Si mirem a una altra banda i al mateix temps que la despesa limita el seu creixement, augmentem les prestacions, tots comprendrem que tal situació ens porti a l’abisme. Es tracta d’un abisme virtual en un principi i que no serem capaços d’observar. Però a continuació tal abisme es convertirà en un menor benestar generacional en el futur. Som a temps d’evitar-ho.