Els macacos i les desigualtats de salut

Social environment is associated with gene regulatory variation in the rhesus macaque immune system

La relació entre estatus social y nivell de salut ocupa i preocupa en el marc de la política sanitària. Els estudis existents aprofundeixen fins on permeten les dades disponibles i per això els resultats depenen de la informació inicial i les hipòtesis que es volen contrastar. La hipòtesi de les desigualtats en salut fruit de les diferències en status socioeconòmic esdevé un lloc comú. Massa sovint es vol treure punta a un llapis que ja no dona per a més. El que encara ningú havia posat sobre la taula són els canvis moleculars en relació a l'estatus que un ocupa. L'estudi publicat al PNAS del que se'n fa ressò The Economist explica:

Dr Tung and Dr Gilad took 49 middle-ranking female macaques (females were chosen because a lot of previous work on animal hierarchies has been done on female macaques) and split them into groups of four or five. The researchers were able to control where in a group an individual ranked by the order in which it was introduced into its group (newly introduced monkeys almost always adopt a role subordinate to existing group members). The hierarchies thus established, the team conducted tests on cells in the monkeys’ blood, in an attempt to determine the effect of a macaque’s rank on her biochemistry and, in particular, on how rank influences the activity of various genes.
The answer is, a lot. Dr Tung and Dr Gilad looked at the expression in each animal of 6,097 genes (30% of the total number in a monkey genome—or, for that matter, in a human one). They were searching for correlations between social rank and gene activity, and in 987 genes they found one. Some genes were more active in high-ranking individuals; others were more active in low-ranking ones. The relationship was robust enough to work the other way round, too. Given a blood sample and no other information, it was possible to predict an individual’s status within her group with an accuracy of 80%.

Per tant en aquesta població de macacos femelles queda vist l'impacte epigenètic. Els patrons de metilació eren diferents segons el lloc que s'ocupava en el ranking. Els canvis en l'expressió gènica es produien en ocupar una altra posició a la jerarquia social. Això els fa pensar que la direcció de la causalitat s'origina des d'un estatus social baix, que implica desajustos al sistema immunitari i per tant mala salut.
En paraules dels autors:

Our results reinforce the idea that sensitivity to the social environment is reflected in changes in gene  expression in the immune system, supporting an increasingly widely recognized link between neural,  endocrine, and immune function (30). Moreover, our results demonstrate that these associations also appear to be highly plastic. Not only were gene expression data sufficient to robustly predict relative dominance rank but gene expression profiles also tracked dominance rank shifts closely enough to allow us to predict different rank positions for the same individuals across time. These observations indicate that any causal relationship between dominance rank and gene regulation likely begins with rank, rather than vice versa.

Ens trobem davant un article que impulsarà controvèrsia als que han enfocat la recerca sobre desigualtats en salut per altres camins. Més d'un se n'oblidarà, el passarà de llarg i dirà això només passa als macacos. Mentrestant d'altres direm que l'epigenètica es va obrint pas i cal tenir-la en compte sempre que els estudis siguin sòlids i amb fonament.

PS. I encara més. Si no volíeu caldo, una altra tassa. A PNAS-early view trobareu les bases neuronals de l'igualitarisme.

Cercant un regulador prudent

Pel bé de tots plegats només podem esperar que en afers de salut ens trobem en mans d'un regulador prudent. Vull dir un regulador que sigui capaç d'acceptar només aquelles prestacions que siguin efectives i segures, i que aquesta decisió la prengui estrictament sobre la base del coneixement independent. Quan un llegeix l'article al WSJ de l'anterior director de la FDA, m'entren moments de dubte profund davant les seves afirmacions.
En Tabarrok des de Marginal Revolution ho recull tant bé que el millor que podeu fer és consultar-lo. I sobretot aquesta web que han creat, FDA Review.
Com a ciutadans ens ha de preocupar el que facin en la revisió de la FDA perquè els atorguem una preeminència a les decisions dels nostres reguladors que potser trontollen més del que ens pensem.

Gestionar el declivi

Diagnosing the decline in pharmaceutical R&D efficiency

El nombre de nous medicaments aprovats per la FDA per cada 1000 milions de dòlars gastats, s'ha reduit a la meitat cada 9 anys des de 1950, ajustant per la inflació. Aquesta és la conclusió a la que arriba un article publicat a Nature RDD, . I sabent que això és així, tracta d'explicar el perquè i què cal fer per canviar-ho. L'article esta escrit per profunds coneixedors del sector, i em sorprèn que a la fi les propostes per canviar la tendència siguin tant febles com crear un CDDO, Chief Dead Drug Officer, un gestor del fracàs en investigació i desenvolupament. Si tenim en compte que el cost del fracàs és el 80% de la inversió en R&D fins la fase II (mireu la p. 6 d'aquest informe). Aleshores aquest personatge seria el gestor del 80%!!!, és a dir que el director de recerca gestionaria el 20% de despesa que és la part d'èxit. Lamentable proposta, en un article que comença interessant i acaba amb un declivi, el mateix que el que està succeïnt a la R&D pharma. Sorprèn que no explorin alternatives que ja estant succeïnt com les cooperacions entre empreses o el codi obert en nous medicaments. I encara em preocupa més que no hagin pensat en la reforma de les patents o en com acordar sectorialment prioritats de recerca atenent l'interès general, expressat per governs responsables.
En resum, lectura necessària, referències clau, i passeu de llarg del desvari final. Potser és que han aplicat al peu de la lletra i equivocadament allò de John Kay, quan una indústria com la pharma R&D es troba en declivi el millor que es pot fer és gestionar-lo. Jo afegiria, que caldria que ens preguntéssim si la societat està disposada a pagar el 80% del cost basat en fracàs. Algú s'ho hauria de mirar tant la xifra com que cal fer.

PS. Enmig de la contaminació mediàtica del moment, algú diu per la ràdio que les assegurances de salut privades han crescut un 15% el darrer any. El periodisme s'ha de basar en dades contrastades, i aquest no ha estat el cas. L'augment de les primes al sector ha estat del 3%,  això assenyala un estancament en nous assegurats, però aquesta és una dada que encara no sabem a data d'avui.

PS. La reflexió necessària del moment de XSM.

PS. Garicano, molt oportú a NEG.

PS. Recomanable, el blog de l'Adam Oliver, behavioural economics and health care. 

 Edvard Munch, "The Scream", es pot comprar la setmana que ve a Sotheby's  per uns 80m€

Edvard Munch's The Scream numbers among the most celebrated images in art history. It is one of few masterpieces
that require no introduction, as it has been analyzed, reproduced, referenced, interpreted and commercialized more
often than perhaps any picture bar Leonardo's Mona Lisa. Since its creation in the 1890s The Scream has become of
a cornerstone of our visual culture, burned onto our collective retina as the definitive image of horror at modernity's
core. In one image, Munch initiates the Expressionist gesture which will fuel art history through the twentieth century
and beyond.
The present composition was completed in 1895 and is one of four renditions of The Scream (figs. 1 - 4). The other
three versions are housed in Norwegian museums, leaving this the only Scream in private hands. Munch executed the
prime version, now in the Nasjonalgalleriet, Oslo, in the fall of 1893. The image was conceived as a part of an epic
series, known as the Frieze of Life, exploring the progression of modern emotional life through themes of Love,
Anxiety and Death. The Scream was conceived as the climactic finale of the Love cycle. This narrative explores the
beckoning of love (The Voice), its aspects of pleasure (The Kiss); pain (The Vampire, fig. 5); erotic mystery (Madonna
); guilt (Ashes, fig. 6) and, ultimately, despair (The Scream). Munch's ambition with the Frieze was to create through
deeply-felt personal experience a new kind of history painting for the godless age.

Banana Republic

Hi havia una vegada un país on els seus ciutadans van votar la seva constitució, i després va aparèixer un tribunal que sabia molt millor què era la sobirania nacional i va aigualir tant com va poder les aspiracions del poble. Per al tribunal el que els ciutadans votaven no tenia cap valor, era només un passatemps. En aquell país es deia que tenien una democràcia. Més endavant a les acaballes de l'estiu, uns quants polítics van decidir canviar la constitució i van fer una reforma en quinze dies sense necessitat de fer cap referèndum. I n'estaven cofois d'haver-ho fet tant ràpid. Ells deien que es trobaven en un estat democràtic, el mateix estat que uns anys abans el tribunal europeu dels drets humans va condemnar per haver-se negat a investigar les denúncies de tortures.
Els ciutadans es pensaven que encara gaudien d'autogovern, però la realitat ja era una altra, no se n'havien adonat. Un dia que el govern havia de decidir sobre un decret de les llistes d'espera a la sanitat, van rebre una trucada i els van dir que esperessin, que no calia que decidissin, que ja ho farien ells per nosaltres. No els preocupava el que posaven la constitució, les lleis o els decrets. Quan hi ha inseguretat jurídica, tot trontolla i poc que fan falta les lleis. I heus aquí que el govern va decidir no fer el decret, i aleshores un es pregunta: i per què ho va fer? Tenia totes les competències per fer-ho. Doncs perquè els diners els tenia precisament el govern superior que havia trucat. És a dir, una mostra subliminal de que el país començava a ser intervingut, no el deixaven decidir sobre allò que la llei deia que podia decidir. I aquí s'acaba la història, just fins avui.

Che spettacolo!!!

Resoldre la reforma sanitària amb tisores molt esmolades en ple cap de setmana de Pasco és un perill. Anunciar copagament, evitar ineficiències i duplicitats és una recepta fàcil.
Sincerament, tenim un problema i gros. Però no es troba en el sistema de salut sino en les institucions polítiques. La capacitat per aplicar el coneixement per a una presa de decisions assenyada fa temps que va esvaïr-se i ara com ara només es busquen uns quants pedaços i que sobretot tinguin un efecte en els mercats.
Aquests són dies malaguanyats per a tots aquells que durant molts anys hem tractat d'explicar que un altre sistema de salut és possible, on la prioritat sigui la millora de la salut poblacional buscant el més gran valor pels recursos que tenim disponibles.
Vull pensar que hi haurà un dia que ens llevarem i deixarem de banda aquesta pesada càrrega que traginem.

PS. Avui aquest blog ha superat els 25.000 visitants. Aquesta és una xifra considerable. Vull donar-vos les gràcies a tots vosaltres per l'interès mostrat.

Cribrar o no cribrar, eixa és la qüestió

L'orientació cap a la prevenció concentra molts missatges en política sanitària i és una font de negoci, en el sentit originari del terme nec-otium. Els programes de cribratge tenen un cost-efectivitat determinat que cal conèixer amb precisió i alhora canvia en el temps. Els articles que es publiquen van carregats de conflictes d'interès en molts casos, i abans de llegir-los cal només anar a l'apartat corresponent i descartar el que convingui. Tot llegint la portada de Le Monde podem saber que a França s'ha recomanat que no es faci el cribratge de càncer de pròstata mitjançant PSA, pels falsos positius que apareixen. Al blog PSA and more s'explica també prou bé l'estat de la qüestió. La lluita és doncs entre els que volen convèncer del negoci versus els que volen convèncer del valor. A França ha quedat clar, aquí no tenim ningú que pugui ocupar la primera pàgina del diari dient el mateix. Vist tot plegat, no hi ha qüestió, en aquest cas la decisió francesa és no cribrar.

PS. Pel que fa al càncer colorrectal, la decisió catalana és:

"La detecció precoç del càncer de còlon i recte, mitjançant la prova de detecció de sang oculta en femta de tipus químic realitzada cada dos anys, és una estratègia d’eficàcia demostrada per reduir la mortalitat per aquest càncer en un 17% dels casos"

PS. I si voleu saber el perquè de la variabilitat en el tractament del càncer de pròstata podeu saber-ne les causes consultant els links, aquí mateix.

PS. Atès que les revistes no publiquen sempre els conflictes d'interès, podeu contrastar els ingressos que han rebut els autors a la base de dades de Propublica.

Retallar allò que és fútil

Five Things Physicians and Patients Should Question

Sabem que hi ha un excés d'utilització de proves diagnòstiques. El que no està tan clar és què cal fer per resoldre-ho. La iniciativa de la Fundació ABIM amb un conjunt de societats científiques que agrupen fins a 374.000 metges s'ha concretat en uns fulls de recomanacions segons especialitats que permeten al metge i al pacient preguntar-se si val la pena demanar més serveis d'acord amb l'evidència disponible.
En un moment de retallades, el primer que cal retallar és allò que no serveix.

 L'euro a punt d'explotar

PS. En Munchau. "Following the sound free-market principle that economic incentives can work wonders, Lord Wolfson, a Tory peer, has offered a prize of £250,000 for the best plan to break up the single European currency. If there is a safe way of defusing the euro-bomb, then the prize may offer the blueprint." Al The Guardian.

PS I en Roubini, sobre com cal resoldre el divorci amb l'euro de forma amable.