Tot esperant Amazon care

Direct: The Rise of the Middleman Economy and the Revolution Underway 

Als USA ha crescut el paper dels intermediaris al sector salut i el The Economist en mostra la situació:

Tant que tothom s'omple la boca dels beneficis de les farmacèutiques ara resulta que als USA, en són uns altres qui els han passat davant. Quan una economia gasta el 17% del PIB en salut i té aquests nivells de concentració de mercat, hi ha motius per preocupar-se. La qüestió del moment és si Amazon care, un intermediari més, serà el proper disruptor o els que hi ha ara li posaran prou barreres d'entrada.

La importància de la intermediació en els sectors econòmics és objecte d'anàlisi a un llibre recent, aquí deixo la referència:

Pharmanòmica

 Pharmanomics. How Big Pharma Destroys Global Health

He enllestit la lectura d'aquest llibre, on el pitjor és el títol, mentre que el contingut és desigual. Ja he dit moltes vegades que tota generalització acaba en distorsió d'informació. Dir que big pharma destrueix la salut global és agosarat d'entrada. Hi ha de tot com per tot arreu

El capítol 1 va dedicat a escàndols de la indústria. Tema conegut i explicat suficientment a molts llibres que he mostrat en aquest blog. Si n'heu llegit algun, us podeu saltar el capítol. Que hi hagi escàndals no vol dir que tots siguin de tots i de la mateixa manera, hi ha nivells, és clar. El dels Sackler assoleix el nivell màxim d'escàndol de tots els temps.

El segon capítol parla de la financialització del sector. Tema familiar també pels que llegiu el blog. S'oblida del llibre "Capitalizing a cure" i en canvi fa un repàs a qüestions concretes de tres companyies, Pfizer, Gilead i Abbvie. Tot explicat i detallat, bé però curt.

El tercer va de la vacuna COVID amb una breu nota sobre Moderna i el programa COVAX. El quart entra en detalls de la pandèmia i com la monetitzen AstraZeneca, Pfizer, Moderna, per guardar. El capítol 6 va d'hospitals i no sé perquè. El setè de les llicències i acords TRIPS en temps de pandèmia, és una crònica d'un desgavell.

Acaba el vuitè capítol sobre què caldria fer, fonamentalment amb el monopoli que atorguen les patents. Es fa aquestes preguntes:

Why should the public contribute tax money to the development of most of the drugs we use while our citizens then cannot afford those same drugs? Why do we remain dependent on a pharmaceutical industry that has slashed investment in the actual production of medicines, therefore rendering ourselves unable to deal with epidemics that might become more frequent in future decades?

I de tot el que diu em quedo amb una referència a considerar en el futur. Duncan McCann proposa la creació d'una Propietat Intel·lectual Pública Comunitària amb unes regles. Trobareu l'informe aquí. En parlarem més endavant.

Segons l'interès de cadascú, al llibre apareixen algunes informacions útils, ara bé, d'altres són simplement refregits de dades aparegudes en altres llocs i sense massa ordre. Si jo hagués estat l'editor li hauria demanat revisar-lo en profunditat, però els de Verso són així.

Cap on va la indústria Medtech?

Medtech Pulse: Thriving in the next decade

Ara es parla de la indústria Medtech quan abans parlàvem de Medical Devices o subministraments mèdics. Medtech té més glamour.  Per a mi el llibre de referència per aquest sector és el d'en James Robinson, "Purchasing Medical Innovation: The Right Technology, For the Right Patient, At the Right Price". Ja té uns anys, però segueix vigent.

A data d'avui el que cal llegir és l'informe que ha publicat McKinsey per saber que té el sector al seu davant i com enfrontar-s'hi. La credibilitat que li vulgueu donar és una opció personal. Com a qualsevol informe de consultors, el manual diu que primer cal crear angoixa, mostrar la incertesa i les coses que no van o no aniran bé.

Un sol gràfic és capaç de resumir-ho tot, fins abans de la pandèmia tot anava bé, però després s'ha capgirat. La rendibilitat financera/borsària ha baixat del 21% al 2%. Elemental!. El que caldria és comprendre com la pandèmia va afectar al sector, i no projectar ombres com si l'efecte pandèmic persistís després de 2023...

Les tendències estan ben dibuixades, d'això en saben molt i per això cal llegir l'informe. Però llavors els consultors apareixen per assenyalar quines són les opcions de futur, i si no saps gestionar ecosistemes no ets ningú, excepte que els consultors (ells) t'ajudin.

Aquestes són les fonts d'ingressos basades en ecosistemes, diuen:

Aquí tothom pot fer les prediccions que vulgui per als propers 10 anys, i si no l'encerten ningú se n'adonarà perquè som poc amants dels arxius i hemeroteques. Si hi anéssim més sovint trobaríem grans sorpreses i alhora molts motius per no fer cas de prediccions.

PS. A l'informe no hi veig referències al desori medtech europeu amb una regulació esbiaixada cal al lobby medtech precisament, que fa que la indústria americana provi devices per aquí quan la FDA encara no ho ha aprovat.

La perversió del capital-risc (3)

Conspicuous Destruction

Private Equity, Public Poverty. What happens when the owners of wealth cease to have any broader social interest at all

Plunder: Private Equity’s Plan to Pillage America

Repasso The New York Review of Books i hi trobo dos articles que m'interessen sobre capital-risc. No es tracta d'un comentari amable, precisament. Citen dos llibres, un del que ja en vaig parlar, i un altre que acaba de sortir.

A "Plunder: Private Equity’s Plan to Pillage America" hi trobareu a la primera part en quins negocis se centra el capital-risc. I és clar, al capítols 4 i 5 hi trobareu la dependència i salut, com bé sabem. Hi trobareu històries de fallides i desordres de tota mena. La segona part va de com se'n surten amb el negoci. I la tercera, sobre què caldria fer per capgirar la situació i acaba amb una agenda per la reforma. Aquesta part va dirigida als canvis regulatoris necessaris per reduir els efectes negatius de la seva activitat. Es una llista llarga del que caldria fer per part del govern i del parlament. Al final avisa "no fer res és un gran risc".

Es tracta d'un llibre amb molts exemples i molt USA, però convé tenir-lo present perquè el capital no té fronteres.

Hem de parlar

We need to talk about values: a proposed framework for the articulation of normative reasoning in health technology assessment 

The normative grounds for NICE decision-making: a narrative cross-disciplinary review of empirical studies

Un dels moments més creatius del programa de TV "Persones Humanes" era quan sortia el Dr. Soler amb la secció "Hem de parlar". No era pas cap doctor, el seu germà si, però ell se'n deia i donava consells per a l'apassionant món de la parella. "Hem de parlar" és una frase que forma part del sistema 2 que diria Kahneman. En un món presidit per la immediatesa i les dreceres mentals per a la presa de decisions, aturar-se a reflexionar és molt recomanable.

Un primer article al que vull referir-me fa una revisió dels factors pels quals el NICE pren les decisions, i diu:

1. Cost-efectivitat
2. Incertesa
3. Impacte pressupostari
4. Necessitat clínica
5. Innovació
6. Raresa
7. Edat
8. Causa de la malaltia
9. Impacte social
10. Influència de les parts implicades
11. Procés

i la conclusió és:

In conclusion, this review demonstrates that though NICE decision-making has historically been strongly influenced by concern for cost-effectiveness, this is by no means the only consideration. Many other factors have also been observed to play a substantive role in decision-making, interacting with each other in ways that appear complex and are yet to be fully understood.

Missatge d'interès per tots aquells que es focalitzen en excés en el cost-efectivitat normatiu sense modular com el regulador el duu a la pràctica. 

Llegeixo també un segon article que comença amb la frase, "Hem de parlar" i aquesta vegada és sobre els valors que incorpora l'avaluació de tecnologies sanitàries. Comença amb definicions, bona forma d'iniciar un debat:

i un esquema:

i conclou:

Decisions about which health care interventions to provide, and to whom, have substantial implications for the health and wellbeing of society and are fundamentally grounded in normative considerations about which reasonable people will disagree. These decisions must, therefore, be transparently reported and morally justified if they are to be seen as legitimate. At present, limitations in the language used to articulate normative reasoning are likely to undermine both perceived legitimacy and fairness.

The proposed framework provides a tool for more clearly articulating the rationale on which priority-setting decisions are based and allows decision-makers to be more explicit about how the available evidence has been evaluated, and the role that it has played in guiding them towards their conclusions. As such, it constitutes an attempt to strengthen the legitimacy of HTA as a tool for healthcare priority-setting and is offered for further debate and development by those in the academic and policy communities.

La legitimitat de l'avaluació de tecnologies com eina de priorització està en hores baixes. Ho vaig explicar no fa massa. Introduir elements com els que s'assenyalen pot ser d'interès, ara bé, convindria  abans desfer el camí de crear fons específics per malaltia que ha fet el NICE. Altrament es construiria sobre fonaments inconsistents. A Catalunya, tot plegat no afecta a res de res, l'avaluació de les tecnologies es troba a terra de ningú (no-man's land). I sabent-ho, encara n'hi ha que s'omplen la boca del mots sostenibilitat i accés i alhora no hi ha capacitat de definir instruments que ho farien possible.

L'impacte del capital-risc als serveis de salut i dependència

 Evaluating trends in private equity ownership and impacts on health outcomes, costs, and quality: systematic review

Private equity takeovers are harming patients

Ahir parlava del volum de les inversions del capital-risc al sector salut. Avui toca mirar quin ha estat el seu impacte en termes de resultat de salut, costos i qualitat. Faré referència a un article del BMJ de fa pocs mesos. Es tracta d'un tema complicat perquè quan es fa una revisió sistemàtica resulta difícil ajustar per les característiques de l'entorn on es desenvolupa l'activitat. Ara bé, tot i sabent això, els autors estudien 55 casos en 8 països, tenint en compte que 47 són als USA..., els resultats són:

Nursing homes were the most commonly studied healthcare setting (n=17), followed by hospitals and dermatology settings (n=9 each); ophthalmology (n=7); multiple specialties or general physician groups (n=5); urology (n=4); gastroenterology and orthopedics (n=3 each); surgical centers, fertility, and obstetrics and gynecology (n=2 each); and anesthesia, hospice care, oral or maxillofacial surgery, otolaryngology, and plastics (n=1 each). Across the outcome measures, PE ownership was most consistently associated with increases in costs to patients or payers. Additionally, PE ownership was associated with mixed to harmful impacts on quality. These outcomes held in sensitivity analyses in which only studies with moderate risk of bias were included. Health outcomes showed both beneficial and harmful results, as did costs to operators, but the volume of studies for these outcomes was too low for conclusive interpretation. In some instances, PE ownership was associated with reduced nurse staffing levels or a shift towards lower nursing skill mix. No consistently beneficial impacts of PE ownership were identified.

El resum és que estem davant d'un desori descomunal, un resultat al que no desitjaríem mai arribar i menys si som pacients.

A les conclusions, insisteixen en els missatges:

Trends in PE ownership rapidly increased across almost all healthcare settings studied. Such ownership is often associated with harmful impacts on costs to patients or payers and mixed to harmful impacts on quality. Owing to risk of bias and frequent geographic focus on the US, conclusions might not be generalizable internationally.

Hi ha motius profunds per seguir d'aprop aquesta tendència i el seu impacte. Tot allò que es pugui fer per atenuar l'impacte negatiu a la societat, cal impulsar-ho el més aviat possible. Evidentment, ens trobem davant d'un problema regulatori i el regulador segueix de vacances.

PS. Com sempre, cal assenyalar que tota generalització sobre un concepte necessita atendre als matissos de cada cas concret. I per tant parlar de capital-risc en general pot ser inacurat, caldria precisar més per a poder generalitzar després. 

PS. Malauradament no trobem cap estudi semblant per al nostre país, i ahir veiem que la posició no era precisament a la cua.

Jardins de l'Hospital de Saint Paul. Vincent Van Gogh

Els que mouen els fils (sense que la gent se n'adoni) (2)

Global Healthcare Private Equity and M&A Report 2023

Repasso una breu nota sobre quines són les inversions de les empreses de capital-risc/family offices i fons d'infraestructura en el sector salut i observo que han situat com a primera opció l'atenció a la dependència. Per tant el missatge és clar, la longevitat és una font de rendibilitat si són capaços de crear valor o d'extreure'l, o les dues coses. Per extreure, cal crear primer. Saber quina de les dues opcions s'escull depèn de què es prioritza, les cures o altres opcions.

El missatge és clar. Estem davant d'un mercat poc competitiu, amb un servei de suscripció, i on la qualitat és difícilment observable. A més a més el sector públic ha passat de llarg de cobrir aquesta necessitat acuradament. A alguns països hi ha finançament públic que consolida precisament aquesta oferta privada. Però el missatge dels missatges, per un inversionista de capital-risc, és el múltiple que espera obtenir a la desinversió. I aquest pot ser més alt en aquest mercat que en d'altres, ara bé tot depèn dels factors crítics d'èxit.

I a l'informe de Bain trobem quina ha estat la "creació de valor" europea de PE, la mediana indexada de la dècada és 65%:

Vaig citar un llibre que parla de tot això el mes d'agost passat. Si us va passar per alt, recupereu-lo.

PS. La base de dades d'on sorgeixen la majoria de gràfics correspon a HBI, és una referència sectorial però no puc contrastar fiabilitat. La darrera gràfica del mercat odontològic correspon a OCDE.

Espanya ocupa la 5a posició en inversió privada al sector salut.

Aquestes són les llistes d'espera comparades, mireu qui ocupa el primer lloc.

i aquest és el finançament públic ínfim de l'odontologia, mireu qui ocupa el segon lloc:

La finestra d'oportunitat de les teràpies CAR-T acadèmiques

Producció de fàrmacs de teràpia avançada des d’un hospital públic: una oportunitat per a “conduir” mercès al car-t molt més lluny

Les teràpies CAR-T s'han estès amb gran rapidesa. Una mostra clara del seu gran potencial. Al discurs del Dr. Manuel Juan a la Reial Acadèmia de Ciències Mèdiques trobareu una explicació precisa del que signifiquen i sobretot de l'oportunitat per a desenvolupar CAR-T acadèmiques, lluny de tota patent.

La qualificació regulatòria fa que quasi sigui obligatori que els fàrmacs (al menys en la seva forma “autoritzada”) es facin i es distribueixin a través de les empreses farmacèutiques, però els CAR-T autòlegs tenen un conjunt de característiques que haurien de posar en dubte la idoneïtat en molts casos de la producció comercial, i per tant haurien de justificar que pogués haver, al menys en alguns casos, propostes principalment ofertes des dels propis hospitals i universitats (el que s’anomena propostes  acadèmiques”)

Sobre el cost:

 Cal pensar que gran part de l’alt cost d’aquests productes es deriva de les multimilionàries xifres que la farmaindústria ha pagat i/o estan invertint per aquests productes acadèmics a les institucions acadèmiques que fan els primers passos en la demostració de la seva funció. Pel moment totes les propostes han estat inicialment desenvolupades des dels hospitals i les universitats i han estat “comprades” per les companyies per a portar-les al mercat. Sens dubte aquestes “adquisicions inicials d’alt nivell”13 (cal recordar que per exemple Gilead va adquirir Kite per 11.900 milions de dòlars a l’agost del 2017) condiciona el preu i la rendibilitat de les propostes possibles. Si seguim en el mateix procés per futurs CAR-T ens trobarem amb productes efectius, però malauradament que no es desenvoluparan pel seu alt cost i per la baixa rendibilitat esperable.

i l'oportunitat:

 Estem davant de molts aspectes que cal tenir en compte si volem que el futur del CAR-T vagi més enllà de les malalties hematològiques més prevalents. En l’actualitat estem davant d’una situació a on hem de veure una oportunitat de futur. Els CART acadèmics gràcies a l’esforç de l’equip  ultidisciplinari dels Hospitals HCB, HSJD i altres de l’estat espanyol, han demostrat ser una alternativa possible. La possibilitat de l’exenció hospitalària és i ha de ser un primer pas per aconseguir una  autorització centralitzada. La designació PRIME (Priority Medicine) del CAR-T ARI-000120, pensada per acompanyar als promotors cap aquesta autorització centralitzada, ha obert aquesta via de l’ EMA per primer cop per a un producte acadèmic. Ara cal aconseguir que aquesta aprovació s’obtingui, sent un dels principals reptes actuals del nostre equip, tot i que segueix sent “tractar els nostres pacients” el nostre principal objectiu.

Enhorabona per la iniciativa, tant de bo n'hi hagués moltes més que fossin exitoses. 

Eggleston al KBR

El nou paper de purs intermediaris de la indústria farmacèutica de tota la vida

 Investigating the origins of recent pharmaceutical innovation

Definitivament, quan algú us digui que la indústria farmacèutica és innovadora, digueu-li que primer es miri les dades a la revista Nature Reviews Drug Discovery. I les dades diuen:

The FDA approved 323 new drugs between 2015–2021, of which 138 were filed for approval by the top 20 biopharma companies (Supplementary Table 1). The majority (65%) of these new drugs originated from external sources, whilst 28% were invented internally, 5% were discovered collaboratively, and the remaining 2% include other special cases

Notably, the majority (63%) of the 48 New Therapeutic Biologics approved for the top biopharma companies had their origin in biotech companies (founded after 1976), whilst 13 NTBs (27%) were invented in pharma companies

Doncs aquesta és la resposta, dues terceres parts han siguit fruit d'adquisicions o llicències, enlloc de desenvolupament intern. Per tant la indústria farmacèutica de tota la vida, la que acaba comercialitzant productes s'ha convertit en un pur intermediari de la creació de nous medicaments per part d'indústria biotech, fonamentalment. El risc de la R+D ha estat allunyat i la cotització a borsa augmenta quan la incertesa disminueix...

Aquesta és la situació. Més clar impossible. 

 

Aturem el genocidi armeni (una altra vegada)

 The humanitarian crisis in Nagorno-Karabakh

La situació de Nagorno-Karavag és un genocidi del poble armeni. I no és la primera vegada. Aquesta és la carta publicada al Lancet i que crec rellevant de destacar a data d'avui:

We want to bring the attention of doctors to the humanitarian crisis happening in Nagorno-Karabakh. Nagorno-Karabakh, an area of 1700 square miles between Armenia and Azerbaijan, is home to about 120 000 people, including about 30 000 children. Nagorno-Karabakh, also known as Artsakh, was a region in the former Soviet Union with a predominately Armenian population that had restricted self-governance. However, since the dissolution of the Soviet Union, its status has been a contentious issue between Armenia and Azerbaijan.

Since 1991, Nagorno-Karabakh has been a de facto independent state. A 44-day war in 2020, started by Azerbaijan during the COVID-19 pandemic, resulted in thousands of deaths, more than 10 000 injuries, and the displacement of many more people.1 After the ceasefire, the only supply route for food, medicine, and fuel connecting Nagorno-Karabakh to Armenia was the Lachin corridor.2,  3

In December, 2022, Azerbaijan began a blockade of the Lachin corridor that has resulted in starvation, with inhabitants forced to wait in long queues for food and medicine. The public transportation system has collapsed and there is concern about fuel for heating homes in the winter. Local doctors report that malnutrition is causing miscarriages, people who are pregnant are unable to reach hospitals to give birth, there is no infant formula, and that the lack of adequate nutrition has impeded breastfeeding.4

People with chronic illnesses cannot access basic medicines, such as insulin. People with suspected cancers cannot have diagnostic studies and people with cancer have little access to simple anti-cancer drugs.5 Access to cancer services in Armenia is now blocked. The Red Cross, the only operational relief organisation in this area, cannot guarantee the safe transportation of people who are critically ill to Armenia. Even before the current crisis, this region had challenges in providing adequate health care to the population; the blockade has driven it to a crucial point. On Aug 7, 2023, the former chief prosecutor of the International Criminal Court stated “there is an ongoing genocide against 120 000 Armenians living in Nagorno-Karabakh”. Although most people think genocide implies mass killing, this notion is wrong. The legal definition of genocide in the 1948 Genocide Convention is “acts committed with intent to destroy, in whole or in part, a particular national, ethnical, racial or religious group”. It is obvious that the objective of the blockade is to starve the resident Armenian people so that they die or flee.

We are not alone in our assessment of the situation in Nagorno-Karabakh.6 The International Association of Genocide Scholars warned of the “risk of genocide”, the Lemkin Institute for Genocide Prevention issued an active genocide alert, and Genocide Watch has declared a genocide emergency.

We urge the global medical community to voice concern and take action that might help end the blockade of the Lachin corridor until a reasonable compromise can be reached between authorities in Nagorno-Karabakh and Azerbaijan. We need to stop this genocide.

La societat no hauria d'acceptar passivament fets com aquests. Les Nacions Unides fan el paper de la trista figura, amb un mecanisme de veto inadmisible a data d'avui.

 

Té múscul la indústria biotech?

Informe de la BioRegió 2022. El sector de les ciències de la vida i la salut a Catalunya

El dinamisme de la recerca en ciències de la vida a Catalunya és indubtable. Es mou però cap a on?. Avança realment o només crea expectatives?. 

He estat aquests dies a BioSpain2023, una trobada clau del sector, on el paper de les empreses catalanes també és notori. Hi havia 800 empreses en total, gairebé 2000 assistents. Però el més important és què es comprava i què es venia. 

Hi havia 744 actius per vendre, 323 productes i 1478 serveis. Les xifres impressionen, certament. I alguns poden preguntar-se quins són els actius en venda? Doncs fonamentalment patents i llicències. Per exemple, en miro una d'un institut públic (Sant Pau/UAB) "FANCONINIB – TARGETING DNA REPAIR IN CANCER THERAPEUTICS" (Fanconinib presents a new mechanism of action for cancer treatment that targets DNA repair and aims to "Fanconize" cancer cells and kill them by breaking their chromosomes through the inhibition of the FA/BRCA pathway. Currently there are no specific drugs in the market with inhibitory effect on this pathway). L'origen és una extensió d'indicació sobre un medicament existent.

I per què se'n diuen actius, si ningú sap com anotar-los com a tals en una comptabilitat? Doncs perquè és l'exemple més clar de financialització dels medicaments. Ho vaig explicar el mes de febrer passat comentant el gran llibre de Victor Roy, "Capitalizing a cure". Allà explica que el que es compra i es ven són expectatives financeres sobre teràpies més o menys elaborades que cotitzaran a borsa .

Miro quan és la inversió de 2022 en startups a Catalunya i em diu 455 milions, i algú treu pit com si fos molt. Miro què ha fet una sola empresa i Pfizer aquest any veig que ha comprat Seegene per 43 mil milions de dòlars, xifra record. Podem dir que Pfizer ha pagat cara l'externalització de la recerca d'un medicament oncològic (Conjugat Anticos-fàrmac ADC)? No ho sabem, ara bé el dia que el posi al mercat recordeu la xifra que li ha costat allunyar-se del risc de la R+D.

Les diferències en les xifres d'inversió entre noves empreses i gran indústria farmacèutica són abismals. Les notícies que es generen a premsa per les primeres són moltes però mai sabem on acaben. Les segones, són poques i acaben en un preu estratosfèric, que llavors si que és notícia.

Algú hauria de posar una mica de seny i realisme a tot plegat. Cal admetre que la musculatura de la traslació de la recerca a clínica és feble i que no tenim recursos per aplicar-hi, malgrat tenir talent, i molt. La funció de producció va més coixa per la K (de capital) en comparació de la L (de labour/talent). I sobretot per l'entorn/ecosistema que es necessita perquè la K i la L reixin. Més K i prou no es la solució.

Sempre recordaré el dia que jo estava a Berkeley i l'Ed Penhoet em va dir: "mira, els Estat Units ja no som líders mundials en cotxes, ni en molts sectors on la Xina ens ha passat pel davant, ara bé en ciències de la vida ens hi mantindrem. La gent pot parlar de recerca en xarxa i descentralitzada, però nosaltres la controlarem, controlarem la xarxa". És a dir el poder econòmic, la financialització es mantindria a les mans del USA. D'això en fa uns quinze anys. Mireu el CV de l'Ed Penhoet si no el coneixieu abans, i veureu el seu nivell.

I després de tot plegat i en relació a Catalunya, m'agradaria veure els resultats de la inversió en recerca pública, on són les patents? què han costat?  quants diners n'hem recuperat i qui és l'últim tenidor?. Fa molts anys que ho busco i no ho trobo. Potser perquè no existeix, o potser perquè no interessa que existeixi. Tant costaria un registre d'actius públics? Qüestió de transparència pendent, una vegada més.

PS. Aquest és un tema que no es pot ventilar amb un escrit curt. Per tant serveixin aquests paràgrafs com a punt de reflexió tant sols.

PS. He posat al buscador d'actius CRISPR i em trobo que només n'hi ha 8 (cap provinent de Catalunya). Increïble. Ningú podria imaginar als USA un congrés Biotech on 8 dels 744 actius, un 1% fos CRISPR a data d'avui (0% de Catalunya). No m'he mirat el detall però suposo que són oligonucleòtids, allò que es pot patentar.

Rocio Madrid al KBR

Que hem de fer amb les portes giratòries?

The Revolving Door In Health Care Regulation

Miro l'article de Health Affairs que parla de portes giratòries als USA i em trobo que el 15% dels alts càrrecs nomenats ve del sector privat i que després de deixar el càrrec un 32% van cap al sector privat. Dada interessant, perquè mostra com es valora dins el sector privat haver passat per un càrrec públic.

Aquí habitualment parlem de portes giratòries a la sortida, però molt poc a l'entrada. Recordem el cas més bèstia de com Coca Cola va aconseguir posar una executiva seva de directora de l'Agència de Seguretat Alimentària, sense escrúpols, als ulls de tothom. I no va passar res. I és que la llei parla de dos anys d'incompatibilitat a la sortida, però no he sabut veure res de conflictes d'interès a l'entrada, més enllà de declarar-los. Doncs això, els declares i ja està.

I aquesta afirmació de l'article m'interessa,

Note that the mere existence of a revolving door is not surprising or necessarily problematic. There is a persistent differential between government pay rates and private-sector compensation, particularly in growth areas such as biopharmaceuticals and information technology. Younger workers may want exposure to a range of work settings before committing to a particular career path, and experienced workers may seek new professional challenges.

i la conclusió del darrer paràgraf serveix per al nostre país també:

The risks posed to the functioning of and public trust in HHS warrants study into how these government-industry flows are affecting agency decision making, especially in offices with the highest net exit rates. Where there exist vulnerabilities, analysis can focus on how current laws and regulations can be refined or better enforced. Given the complexity and subtlety of mechanisms of industry influence, regulation of the revolving door will require innovative legal and regulatory strategies

PS. El que sap què hem de fer amb les portes giratòries és l'Ildefonso Hernàndez, aquí hi ha presentació breu de la seua tesi. Algú hauria de fer-li cas.

Eggleston al KBR a Barcelona

Un disbarat rera l'altre (8)

 SUBVENCIONS PER A INVERSIONS EN RENOVACIÓ D’EQUIPAMENT SANITARI I APARELLS MÈDICS ALS CENTRES DEL SISCAT. EXERCICI 2020

El que abans coneixíem com a Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública, tot d'una es va canviar a Sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya, SISCAT. Això no va impedir que els problemes sistèmics del primer nom es traslladessin al segon. Tot segueix igual pel que fa a les inversions.

Ara fa més d'una dècada deia:

Hi ha hagut una apropiació pel sector públic de l'esforç generat per la societat catalana en els seus hospitals des de temps immemorial. L'argument de que es genera activitat amb fons provinents del sector públic no hauria d'obligar a convertir-se en sector públic. Seguint aquest mateix criteri, moltes companyies, moltes, com constructores, per exemple, totes serien públiques. Un client s'ha de convertir en el propietari del negoci que li subministra l'activitat? . Fa més d'una dècada vaig assenyalar que dins el sistema de pagament de l'activitat hospitalària s'havia de contemplar l'amortització dels actius. I que això calia formalitzar-ho. Ara bé, tant Administració com Hospitals van preferir els uns donar i els altres parar la mà de la subvenció per inversions, perquè així es generava adhesió incondicional. I es va oblidar un fet bàsic, que és precisament que la compensació per activitat ha d'incorporar l'esforç inversor. I si excepcionalment per motius de planificació calia fer alguna cosa diferent, aleshores se'n podia parlar.

 Aquestes afirmacions clares i contundents, les mantinc a data d'avui. Perquè el problema persisteix passades moltes dècades d'un sistema de pagament que no considera l'amortització dels actius.

Ara la Sindicatura de Comptes en el seu informe sobre  subvencions a la inversió aclareix el que segueix passant a 39 hospitals. I diu:

La política pública de subvencions no és un instrument de finançament habitual del CatSalut, que contracta els serveis assistencials als centres de la xarxa SISCAT mitjançant contractes o convenis. 

La renovació tecnològica dels centres proveïdors del SISCAT és un objectiu estratègic del CatSalut, lligat directament a l’eficiència de la prestació assistencial. 

L’octubre de 2020 un informe de l’AIReF va posar de manifest que Catalunya estava per sota de la mitjana dels països de la OCDE en la dotació d’alta tecnologia del sistema nacional de salut, i la tercera per la cua en l’esforç inversor de les comunitats autònomes.

I es va fer una convocatòria pública de subvencions en règim de concurrència competitiva. Un mecanisme estrany enmig d'un sistema de propietat pública gairebé al 80% (!). Quin sentit té competir per recursos d'inversió quan hi ha un mapa sanitari que determina les prioritats d'accés? Bé, diguem que hi hauria d'haver, i hauria de determinar...

Els resultats segons la Sindicatura són: 

El recompte efectuat pel CatSalut l’any 2017 inclou 39 centres SISCAT i 11.694 equips i posa de manifest una antiguitat superior a 10 anys per al 50% dels equips d’alta tecnologia.

L’any 2019 el CatSalut aprovà el Programa específic de suport a la renovació tecnològica (PERT) 2021-2023, amb una dotació de 150 M€. El gener de 2021 llançà la primera convocatòria de subvencions, de les 4 previstes, per 30 M€ i un cofinançament del 25-40-70%, segons els equips.

La resolució definitiva va concedir 29,99 M€ a 33 centres. Després del procediment de justificació, el CatSalut en va revocar 6,12 M€.

L'estat de situació dels equipaments abans i després és aquest:

És a dir, hem passat d'una antiguitat de 10,6 anys a 9,4.  Però la mitjana enganya, si mireu hospital per hospital trobareu casos extrems. Disminuir un any l'antiguitat, això és el que ha resolt la concurrència competitiva. Els problemes subsisteixen, i no són només en equipaments sanitaris, els tenim en infrastructures bàsiques i edificis. Que algú agafi aquest tema seriosament, l'afronti amb fonament i resolgui aquest disbarat.

PS. A partir de la p.38 podreu veure la magnitud de l'obsolescència per centre...

Aturem la creació de casinos, per respecte a la ciutadania i a les famílies d'afectats

Informe ADDICCIONS COMPORTAMENTALS

M'arriba un informe sobre l'addicció al joc i altres addiccions comportamentals. Trobo a l'inici quina és la prevalença de joc amb diners per internet i em preocupa, diu:

S’observa que és més elevada entre els estudiants de secundària d’entre 14 i 18 anys (9%) que entre la població general de 15 a 64 anys (6%). En totes dues enquestes, la prevalença és més elevada en els homes: 15% en nois i 4% en noies (ESTUDES 2021) i 8% en homes i 4% en dones (EDADES 2019).

I aquesta és la gràfica de l'evolució, sense informació durant la pandèmia: 

Miro quan es gasta en jocs online i surten 3.000 milions€ el 2019 (!). Aquesta és una xifra per preocupar-se i molt.

Per tal que us feu una idea, en despesa farmacèutica pública l'any 2021 vam gastar 3.321milions€. Es a dir es gasta tant en joc online com en despesa farmacèutica pública. Aquestes són les preferències individuals i socials.

Però el joc per internet no és 'única addicció comportamental, a l'informe se n'expliquen d'altres:

I després observo que hi ha 738 inicis de tractament a les unitats d'addiccions comportamentals durant el 2021. El 75% motivada per joc amb diners. Crec que això és una xifra molt baixa, si la prevalença de veritat és la que diu l'informe. Esperaria un major nombre d'inicis de tractament, i també una estadística del resultat.

L'impacte que tenen aquestes addicions és molt rellevant:

A la meitat els genera un problema de salut (dones), i a un 40% dels homes. Però la llista és prou llarga per preocupar-nos.

Suggereixo la lectura de l'informe sencer. La medicalització del problema és del tot insuficient com a resposta. Crec sincerament que malgrat els esforços que puguin fer les unitats d'addicció comportamental, convé alguna cosa més que un pla. Jo no en sóc expert i per tant no entraré on no correspon.

Ara bé el que si sé és que un govern pot limitar l'oferta del joc presencial. I per tant ha de barrar el pas a nous casinos i tancar-ne els que ja hi ha. El que no pot fer un partit és per assegurar la seva poltrona, accedir en una negociació política, a la creació d'un nou casino com és el cas del Hard Rock Hotel & Casino Tarragona, el setè més gran del món. 

És indecent arribar a aquest extrem i per respecte a les famílies afectades i mostrades en aquest informe, encara més. Com a ciutadans convé recordar això que van fer i qui ho va fer quan sigui l'hora de les eleccions. Aturem qualsevol augment de l'oferta, i reduïm la que ja hi ha. Aquesta hauria de ser la resposta política responsable per construir un país de qualitat amb un benestar més gran pels que hi viuen.

PS. Aquest és un exemple de manual de Determinant Polític de la Salut, és a dir de menys salut. La política és capaç de provocar menys salut a la ciutadania que els vota. Vaig explicar la qüestió el setembre passat a aquest blog.