La Intel·ligència Biològica Artificial, cada dia més aprop

On the Future of Species: Authoring Life by Means of Artificial Biological Intelligence 

"On the Future of Species: Authoring Life by Means of Artificial Biological Intelligence" (2026), escrit pel metge, genetista i emprenedor de biotecnologia Adrian Woolfson (MIT Press), explora la convergència històrica entre la intel·ligència artificial i la genòmica sintètica. La tesi central del llibre sosten que la humanitat es troba a la porta d'una transició des de l'evolució darwiniana basada en la selecció natural cap a una era de disseny intencional d'espècies o "artivolució" (artivolution).

Aquesta nova etapa estarà dirigida per la Intel·ligència Biològica Artificial (ABI): la capacitat de predir, generar, sintetitzar i "arrencar" (boot up) els genomes de qualsevol espècie possible.

1. La transició paradigmàtica: De l'evolució a l'autoria

• La fi de l'hegemonia de l'herència: Des de fa 4.000 milions d'anys, la vida ha estat modelada per la selecció natural i les mutacions a l'atzar. Woolfson argumenta que aquest mecanisme està a punt de ser augmentat o superat per la capacitat de dissenyar i escriure codis genètics des de zero.
• De la descripció a l'enginyeria predictiva: La biologia passa de ser una ciència descriptiva i d'anàlisi inversa (reverse engineering, basada en desmuntar organismes) a una disciplina d'enginyeria predictiva (forward engineering, basada en construir per entendre).
• Artivolució i ABI: L'ABI és l'equivalent biològic de la Intel·ligència Artificial General (AGI). Permet desxifrar la gramàtica generativa de la vida per passar de la mera modificació d'organismes existents (edició genètica) a la vertadera autoria genòmica.

2. Resum de l'estructura i contingut dels capítols

Capítols 1–3: El llenguatge de la vida i la biblioteca d'espècies

• L'evolució de la química genètica: Repassa la història de la genètica des de la identificació de la nucleïna per Friedrich Miescher fins al desenvolupament de la DNA polimerasa per Arthur Kornberg i la síntesi química de gens per Har Gobind Khorana.
• La Llibreria de Fred (Fred's Library): Prenent com a referència l'analogia de la Biblioteca de Babel de Borges, l'autor descriu l'espai matemàtic teòric de totes les seqüències de DNA possibles. L'evolució darwiniana només ha explorat una fracció minúscula d'aquesta biblioteca.
• De la reescriptura a la síntesi completa: Analitza la fita de Craig Venter i el seu equip a l'Institut J. Craig Venter el 2008 i 2010 en crear el primer organisme sintètic (Mycoplasma mycoides JCVI Syn 1.0), demostrant que un genoma sintètic fabricat en ordinador pot reescriure el "programari" d'una cèl·lula amfitriona.

Capítols 4–6: L'espècie accidental i el "deute tècnic" de la biologia

• L'humà com a espècie accidental: Basant-se en l'experiment mental de Stephen Jay Gould de "rebobinar la cinta de la vida", es descriu com l'ésser humà és el resultat d'esdeveniments fortuïts de la història evolutiva.
• Bugs i "deute tècnic" evolutiu: A diferència de les màquines humanes (que són ortogonals i dissenyades amb un propòsit clar), els organismes biològics són "antiortogonals", interconnectats i plens d'imperfeccions a causa d'un procés de de millores improvisades (tinkering) durant 4.000 milions d'anys. Això ha generat un gran "deute tècnic" de codi ineficient i malalties.
• El refactoritzat genòmic (Refactoring): Com van demostrar Drew Endy amb el bacteriòfag T7 i Craig Venter amb Syn 3.0, la biologia es pot de-simplificar i reorganitzar (refactor) per eliminar seqüències no essencials, corregir errors i fer els genomes programables com un codi de programari.

Capítols 7–8: La gramàtica generativa i la generació d'espècies per IA

• Models de llenguatge genòmic: Es detalla l'ús de grans models de llenguatge d'IA aplicats a la genòmica, com ara Evo i Evo 2 (desenvolupats a l'Arc Institute i Stanford) o ESM3, capaços de processar el DNA com un llenguatge i generar des de zero seqüències de virus, bacteris i cromosomes de llevat.
• Plegament en 3D i codi regulador: El DNA no és només una seqüència lineal; la seva estructura tridimensional, els bucles de cromatina i la topologia regulen com s'executen els programes genètics.
• L'exemple de Sc2.0 i SynMoss: Analitza projectes emblemàtics com el Synthetic Yeast Genome Project (Sc2.0) —que ha creat una versió sintètica i funcional de més del 50% del genoma del llevat amb un sistema d'evolució accelerada anomenat SCRaMbLE— i el projecte SynMoss, el primer intent de dissenyar i construir un genoma sintètic d'un organisme pluricel·lular (Physcomitrium patens).

Capítol 9: La fi de la malaltia i la medicina de xarxa

• Més enllà d'eliminar gens defectuosos: Mentre que l'edició genètica tradicional (com CRISPR) permet reparar malalties monogèniques mendelianes, les malalties poligèniques complexes requereixen un enfocament de medicina de xarxa (network medicine).
• Rescat sintètic (Synthetic Rescue): Es planteja la reconfiguració de les xarxes metabòliques de les cèl·lules mitjançant l'enginyeria de sistemes per compensar defectes o crear cèl·lules terapèutiques programables contra el càncer o malalties autoimmunes.

Capítols 10–11: L'Atles de les espècies i l'autoria del genoma humà

• El Catàleg d'Espècies (Species Catalogue): Un inventari conceptual i matemàtic de totes les espècies extintes, existents i possibles que es podrien materialitzar en el futur.
• Noves tecnologies d'assemblatge: L'aparició de mètodes d'assemblatge com Sidewinder (desenvolupat a Caltech el 2025) o BASIS permet construir fragments de DNA de qualsevol mida i complexitat a gran velocitat i baix cost, eliminant el coll d'ampolla de la fabricació de genomes complexos.
• Projectes de genomes humans sintètics: Es descriu l'evolució des del projecte GP-write fins a la iniciativa Synthetic Human Genome (SynHG) llançada el 2025 al Regne Unit per dissenyar i sintetitzar grans regions o línies cel·lulars de genomes humans sintètics amb fins terapèutics.

3. "A Manifesto for Life" (Capítol 12): Ètica, riscs i governança

A l'últim capítol, Woolfson proposa un decàleg de principis per guiador la transició cap a l'era de l'ABI de manera segura i justa:

1. Conservació de la natura i rewilding: La capacitat de crear vida sintètica no redueix el valor inalienable de les espècies naturals. Es defensa la iniciativa Half-Earth d'E. O. Wilson per protegir almenys la meitat del planeta com a espai verge.
2. Preservació de la naturalesa humana: S'ha de prohibir de manera estricta la modificació de la línia germinal humana per crear "humans sintètics sense pares" o per alterar trets com el lliure albir, la consciència o l'empatia.
3. Bioseguretat i "Firewalls" genètics: Les espècies sintètiques han d'incorporar mecanismes de seguretat com ara murs de contenció genètica (genetic firewalls, mitjançant la reassignació de codons) i interruptors d'autodestrucció per evitar que es barregin amb els ecosistemes naturals.
4. Governança global i prevenció del bioterrorisme: Cal un marc regulador internacional per monitorar la síntesi de DNA d'escriptori, prevenir el disseny de patògens sintètics i evitar que règims totalitaris facin un ús indegut de la tecnologia.

IA pertot arreu (35)

 The turbulent AI era is here. The choices we make now are critical

Bill Gates afirma que la intel·ligència artificial serà o bé el major igualador que s'ha inventat mai, o bé la pitjor font d'injustícia. Considera que la transició cap a aquesta nova era serà un dels períodes més turbulents de la història humana, i que la recerca de fórmules per evitar que la tecnologia ampliï la bretxa entre rics i pobres s'ha de convertir en la màxima prioritat del món.

A diferència d'altres innovacions del passat —com l'arribada dels ordinadors personals, que va trigar dues dècades a transformar les empreses—, l'IA s'està desplegant de manera extremadament ràpida (en qüestió d'una dècada i no de generacions). Això es deu al fet que s'executa en els dispositius que ja tenim, utilitza el llenguatge natural, s'adapta a nosaltres i és capaç de substituir i superar la pròpia cognició humana.

Gates alerta que el món no s'està preparant adequadament i detalla tres grans riscos globals:

• Pèrdua permanent i massiva d'ocupacions: L'IA no només afectarà un sector, sinó que desplaçarà ràpidament llocs de treball en el dret, l'atenció al client, la medicina, la programació i la manufactura. El risc és especialment alt per als llocs d'entrada i de nivell mitjà. A més, els avenços ràpids en robòtica (com els que s'estan duent a terme a la Xina) competiran aviat amb el treball físic en sectors com la construcció o l'hoteleria. El major canvi de paradigma es donarà quan l'IA assoleixi un treball gairebé lliure d'errors, cosa que donarà a les empreses tots els incentius econòmics per deixar-la funcionar sola sense supervisió humana.
• Apoderament de malactors i concentració de poder: L'IA facilitarà de manera dràstica la comissió de ciberatacs a infraestructures crítiques (hospitals, xarxes elèctriques, sistemes financers), a més de fer més senzill el disseny de noves malalties (bioterrorisme), la desinformació personalitzada i el frau. També adverteix sobre l'ús de forces letals mitjançant armes autònomes pels governs i el perill de perdre el control d'uns sistemes d'IA que comencin a actuar de manera contrària als nostres interessos.
• Afectació en el desenvolupament infantil i les relacions humanes: Els acompanyants d'IA poden esdevenir altament addictius. En dissenyar-se per no contradir mai l'usuari, actuen com un "hivernacle protegit" que estunta les habilitats socials dels nens, provoca ansietat i redueix la capacitat de pensament crític.

Malgrat aquests temors, Gates manté un optimisme basat en els beneficis potencials si s'actua de manera deliberada perquè arribin a tothom. Destaca que l'IA pot accelerar la recerca científica contra el canvi climàtic mitjançant l'energia neta, millorar el diagnòstic d'urgències en hospitals petits (com Viz.ai), oferir consells clau als agricultors de països de baixos ingressos sobre el clima o les llavors per augmentar-ne la producció, simplificar la feixuga burocràcia pública de de les ajudes socials i donar suport als professors i alumnes en l'educació.

Per gestionar aquesta transició, l'autor proposa tres mesures estructurals urgents:

1. Crear un nou marc institucional nacional i internacional: Un sistema de regulació global (similar als de control de les armes nuclears, l'aviació internacional o el protocol de l'ozó) capaç de coordinar els riscos de l'IA de manera holística, evitant que les diferents agències governamentals es limitin a veure només un tros de la realitat.
2. Definir l'espai "Human Reserved" (Reservat per a Humans): De la mateixa manera que es creen reserves naturals, els governs han de consensuar quins llocs de treball s'han de protegir de l'automatització per motius d'empatia, humanitat o seguretat, com ara la cura de malalts d'Alzheimer, la salut mental o l'educació.
3. Taxar els "tokens" d'IA i els robots: Reformar el sistema impositiu —que actualment castiga la contractació humana amb impostos sobre les nòmines però premia la compra de màquines— per recaptar fons destinats a la xarxa de seguretat social i a la formació dels treballadors desplaçats.

PS. Sam Altman i la teoria de jocs segons Enrique Dans.

Les regles de joc a Stanford i Silicon Valley

How to Rule the World: An Education in Power at Stanford University

 El llibre "How to Rule the World: An Education in Power at Stanford University" (2026), de Theo Baker, és una crònica periodística i personal que detalla el primer any de l'autor a la Universitat de Stanford. L'obra narra com un estudiant de primer any va acabar provocant la dimissió del president de la universitat mitjançant una investigació sobre frau científic, mentre explora la cultura d'elit, l'accés desmesurat al capital i la manca de responsabilitat que defineixen el vincle entre Stanford i Silicon Valley.

A continuació es presenta un resum detallat per eixos temàtics:

1. El "Stanford dins de Stanford" i la cultura de l'èxit

L'autor descobreix ràpidament que existeix un món paral·lel per a uns pocs escollits, identificats com a individus d'"alta agència" (capacitat d'actuar per sobre de les regles).

• Talent com a mercaderia: Els estudiants són vistos per inversors i cercatalents com bitllets de loteria per al proper "Unicorn" de Silicon Valley.
• Grups de poder: Baker descriu cercles exclusius com TreeHacks (l'organització del hackathon més gran del món amb un pressupost "de forat negre") i classes secretes com "Rule" (How to Rule the World), impartida per un conseller delegat egocèntric que ensenya tàctiques de manipulació i extracció de valor als futurs líders tecnològics.
• L'ostentació: Sopars gratuïts amb capitalistes de risc, festes en mansions de 30 milions de dòlars i esdeveniments en iots són habituals per a l'elit estudiantil, finançats per empreses que busquen un accés primerenc al talent.

2. La investigació sobre Marc Tessier-Lavigne (MTL)

El nucli del llibre és la investigació sobre el president de Stanford, un prestigiós neurocientífic.

• L'origen: Tot comença amb una pista sobre comentaris al lloc web PubPeer, on investigadors anònims assenyalaven manipulacions en imatges d'estudis passats de Tessier-Lavigne.
• Col·laboració amb experts: Baker contacta amb la detectiva de dades Elisabeth Bik, que confirma que diversos articles dirigits per MTL contenen evidències de manipulació digital intencionada.
• L'escàndol de Genentech: La investigació més profunda revela que un estudi revolucionari sobre l'Alzheimer publicat a Nature el 2009 s'havia basat en dades fabricades per un investigador del laboratori de MTL a l'empresa Genentech. Segons testimonis interns, Tessier-Lavigne va saber del frau però va optar per no retractar l'article per protegir la seva reputació i la valoració de l'empresa.
• La reacció institucional: La universitat i els advocats de MTL (com el cèlebre Steve Neal) van respondre amb amenaces legals agressives i desqualificacions públiques contra l'autor.

3. Altres investigacions: L'impostor i la "Guerra a la diversió"

Abans del cas MTL, Baker ja s'havia fet un nom amb dues històries impactants:

• William Curry: Un jove que va viure durant anys en diversos dormitoris de Stanford fent-se passar per estudiant, malgrat haver estat expulsat diverses vegades, revelant greus fallades en la seguretat del campus.
• War on Fun (Guerra a la diversió): Una investigació sobre com la creixent burocràcia universitària havia aixafat la vida social i les tradicions estudiantils sota el pretext de la "reducció de danys", creant un ambient sanititzat i corporatiu.

4. El "Duck Syndrome" i el cost personal

El llibre aborda la pressió psicològica dels estudiants de Stanford, coneguda com a Duck Syndrome (la imatge de lliscar serenament per l'aigua mentre les potes neden desesperadament a sota per mantenir-se a flote).

• Salut mental: Baker connecta aquesta cultura del perfeccionisme amb el suïcidi de l'atleta Katie Meyer i altres tragèdies al campus que la universitat va preferir no afrontar obertament.
• Grief i obsessió: L'autor relata la pèrdua dels seus dos avis i d'un mentor proper (Blake Hounshell) durant el curs, així com un episodi d'sobredosi accidental amb opioides a causa de l'estrès i l'aïllament provocats per la investigació.

5. Resolució i seqüeles

• Resultats de la investigació: El juliol de 2023, la junta de trustees de Stanford va publicar un informe que, tot i ser deferent amb MTL en la forma, confirmava la manipulació de dades en diversos dels seus articles i criticava la seva manca de diligència en corregir el registre científic.
• Dimissió i premi: Marc Tessier-Lavigne va dimitir com a president de Stanford. Theo Baker es va convertir en la persona més jove a guanyar el prestigiós premi George Polk.
• Conclusió: L'autor conclou que Stanford ha fet un "pacte de Faust" amb Silicon Valley, on la recerca de la riquesa i l'èxit a qualsevol preu ha corromput la integritat de la institució. Tot i això, MTL va aconseguir poc després una ronda de finançament de 1.000 milions de dòlars per a la seva nova empresa de biotecnologia, demostrant que en aquest sistema, el fracàs sovint es premia amb més capital.

D'acord amb el llibre de Theo Baker, el "secret" de How to Rule the World (com el món acadèmic i de Silicon Valley es refereix simplement com a "Rule") es pot dividir en la naturalesa de la classe, el que ensenyava i la seva finalitat real:

Què era "How to Rule the World"?

Es tractava d'un seminari altament exclusiu i secret impartit al campus de Stanford durant el trimestre d'hivern per un conseller delegat d'èxit de Silicon Valley anomenat Justin. No era una assignatura oficial per crèdits, sinó que funcionava com una mena de societat secreta per a l'aspirant a elit tecnològica.

El secret de l'admissió

L'accés era un procés de "capa i espasa". Per ser considerat, un estudiant havia de ser recomanat per algú que ja formés part de la classe. Després, Justin realitzava entrevistes intenses de vint minuts per avaluar l'ambició, la intel·ligència i el quocient emocional dels candidats. Durant aquestes sessions, feia preguntes personals profundes sobre els punts més alts i més baixos de la vida de l'estudiant per detectar la seva "agència".

El secret del contingut (els "marcs de treball")

Justin afirmava que les úniques persones que realment entenien com funcionava el món eren els fills dels multimilionaris. El seu "secret" consistia a ensenyar un conjunt de marcs de treball (frameworks) senzills però no previsibles que regeixen el funcionament del món per "desbloquejar" el talent latent dels escollits. Els punts clau de la seva doctrina incloïen:

• Ambició desmesurada: L'objectiu era superar els límits de qualsevol ambició concebible.
• Extracció de valor: Ensenyava que un grup selecte d'individus d'"alta agència" pot extreure una gran quantitat de valor de les persones que els envolten.
• La fi justifica els mitjans: Es transmetia una filosofia on el resultat positiu (per a un mateix) era el més important, independentment de com s'aconseguís.
• Tàctiques de manipulació: Els alumnes aprenien maneres intencionades i "sociopàtiques" d'influir en les converses i les persones sense que semblés obvi.

El secret real: l'esquema de Justin

Theo Baker conclou que el veritable secret de la classe era un pla brillant de Justin per fer networking. En lloc de buscar ell el talent, va crear un misticisme que feia que els adolescents més brillants i ambiciosos de Stanford anessin a ell. L'última prova per als alumnes era identificar altres individus d'alta agència, convertint efectivament els estudiants en cercatalents per a la xarxa personal de Justin.

Els diners de tothom i de totadon destinats a la premsa

Les subvencions a la premsa s'han més que duplicat en cinc anys: de 28,8 milions d'euros el 2020 a 59,6 milions el 2025, un 107% més

L'article d'en Xavier Roig a ViaEmpresa és una mostra fefaent de com els nostres impostos es dediquen a alimentar la premsa periódica i així es va teixint una xarxa clientelar de forma continuada per part del govern. L'objectiu ja el sabem, es tracta de controlar el relat per mantenir-se en el poder.

L'any 2025 vam pagar gairebé 395 milions de euros als mitjans de comunicació, 60 als mitjans en general i 335 a Tele 3. Aquesta xifra equival a tres vegades i mitja la quantia de recursos que es van dedicar el 2023 a la reducció de les llistes d'espera als serveis de salut. Així es poden entendre millor quines són les prioritats, la premsa cotitza a 3,5 vegades la reducció de les llistes d'espera. I en cinc anys no hem duplicat l'esforç en reducció de l'espera per serveis. El 2025 vam gastar  49 euros per ciutadà per finançar els mitjans. I alhora cal afegir-hi 24 euros més dedicats a tele espanyola. 

La dependència que té la premsa dels nostres impostos és tan gran que en alguns casos (com ARA) el 46% dels diaris venuts són a l'Administració (i a un preu tres vegades superior al de mercat). Sense fons públics, alguns mitjans anirien camí de la fallida.

Sabem que tenen tres fonts públiques de recursos, les subvencions, els contractes de subscripció i la propaganda institucional. Las xifres han crescut notablement els darrers anys, ho podeu contrastar vosaltres mateixos amb les dades aquí  a sota, extretes de Via Empresa. Ara bé, el que diu de Tele 3 CCMA, no és així, cal afegir-hi 335 milions d'euros, perquè Tele 3 no apareix en els portals de transparència, és pressupost públic.

El resultat ja el sabem, el marc mental que ens volen vendre disposa de la teranyina clientelar fidel que no se separa del guió amb l'amenaça soterrada que si algú es mou no surt a la foto.  Així és com es crea i perdura un banc de favors indestructible (com el de La foguera de les vanitats de Tom Wolfe).

PS. Lectura imprescindible per a comprendre el moment.

Llista de mitjans amb més d'un milió en fons públics

Table with 5 columns and 11 rows of data. (column headers with buttons are sortable)

Grup Godó	3.427.721 €	642.537 €	6.462.196 €	10.532.455 €
Prensa Ibérica	2.110.985 €	981.716 €	4.967.498 €	8.060.199 €
CCMA (Mitjans públics catalans)	99.006 €	178.391 €	5.863.647 €	6.141.045 €
Diari ARA	1.280.198 €	310.116 €	2.135.646 €	3.725.960 €
Hermes Comunicacions (Punt Avui)	821.354 €	533.686 €	983.863 €	2.338.903 €
EDICIONES EL PAIS, S.L.	1.158.374 €	59.378 €	774.570 €	1.992.322 €
SOCIEDAD ESPANOLA DE RADIODIFUSION	192.465 €	425.513 €	1.365.167 €	1.983.145 €
EDICIONS DIGIT. DE PREMSA LOCAL	370.528 €	263.291 €	689.703 €	1.323.522 €
GRUP FLAIX	110.000 €	6.180 €	1.134.519 €	1.250.699 €
Prisa Media	1.128.590 €	3.700 €	—	1.132.290 €
DIARI SEGRE, S.L.U	360.445 €	283.212 €	468.730 €	1.112.387 €

Taula: VIA EmpresaFont: Menjometre.catDescarregar les dadesCreat amb Datawrapper

PS. El 2025 va sortir la Llei Europea de Llibertat dels Mitjans de Comunicació (EMFA). Aquesta legislació marc de la UE estableix salvaguardes per protegir la independència editorial. Obliga els estats membres a distribuir la publicitat institucional i els fons estatals mitjançant criteris transparents, objectius i no discriminatoris, i a fer públiques les quantitats atorgades a cada mitjà.

Normativa d'Ajuts d'Estat (Dret de la Competència): Qualsevol pla nacional de subvencions directes ha de rebre el vistiplau de la Comissió Europea. Brussel·les només autoritza aquests ajuts si es demostra que corregeixen una fallada del mercat (com el tancament de capçaleres locals) i estan vinculats a objectius com la modernització tecnològica, la formació de periodistes o la protecció de cultures minoritàries.

Despolitització de l'adjudicació: Per evitar clientelismes, els països amb sistemes avançats d'ajuts (com França o Suècia) deleguen l'aprovació de les subvencions a organismes parapúblics independents o exigeixen el compliment estricte de fórmules basades en l'audiència, el nombre de periodistes en plantilla i la tirada.

Aquí fan com si no hagués aparegut i no passa res.

El benestar subjectiu i la seva mesura

Wellbeing: Science and Policy 

L’obra "Wellbeing: Science and Policy" (2023), de Richard Layard i Jan-Emmanuel De Neve, defineix una nova ciència que busca respondre què produeix una societat i una vida feliç mitjançant evidència empírica d'última generació. El llibre proposa que l'objectiu suprem de la societat ha de ser el benestar subjectiu de la població, transformant la manera com els governs i els individus prenen decisions.

Part I: El cas del benestar

El benestar es defineix com com se sent una persona respecte a la seva vida (satisfacció vital), més que per les seves circumstàncies externes.

• Mesurament: Els autors defensen l'ús de l'escala evaluativa (0-10) per mesurar la satisfacció vital, ja que és democràtica, fiable i està correlacionada amb activitat cerebral i la longevitat.
• Més enllà del PIB: S'argumenta que el PIB és una mesura insuficient de l'èxit, ja que la renda explica només una petita part de la variància del benestar.
• WELLBYs: Es proposa la unitat de "Anys de Benestar" (Wellbeing-Years o WELLBYs) per avaluar polítiques, multiplicant el benestar mitjà per l'esperança de vida.

Part II: Naturalesa humana i benestar

Aquesta secció analitza com la nostra biologia i psicologia determinen com vivim la felicitat.

• Comportament: Els humans no sempre maximitzen el seu propi benestar a causa de l'addicció, l'adaptació (ens acostumem ràpidament a les coses bones) i l'aversió a la pèrdua.
• Pensament: Es destaca la importància de l'"entrenament mental". La Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC) i el mindfulness demostren que podem gestionar els nostres sentiments canviant els nostres patrons de pensament.
• Biologia i Genètica: Prop del 32% de la variància del benestar és heretable. Tanmateix, els gens interactuen amb l'entorn, i els problemes genètics sovint són tan tractables com els ambientals.

Part III: Com l'experiència afecta el benestar

Els autors exploren els determinants externs clau, des de la infància fins a la vida adulta.

• Família i Escola: El millor predictor d'una vida adulta feliç no és l'èxit acadèmic, sinó una infància feliç. Les escoles i els professors tenen un impacte en el benestar tan gran com els pares.
• Salut: La salut mental és el pilar més important; en els països rics, explica més la misèria que la pobresa o l'atur.
• Treball: L'atur té un cost psíquic devastador, comparable a la mort d'un cònjuge. En la feina, les relacions socials (especialment amb el cap) són més importants per a la felicitat que el sou.
• Renda i el paradoxa d'Easterlin: Tot i que els rics són més feliços que els pobres en un moment donat, el creixement econòmic nacional a llarg termini no sempre augmenta la felicitat a causa de les comparacions socials i l'adaptació.
• Entorn: El contacte amb la natura, la reducció del soroll i la lluita contra el canvi climàtic són vitals per protegir el benestar de les generacions futures.

Part IV: Govern i benestar

El llibre conclou amb un manual de política pública basat en l'evidència.

• Qualitat institucional: Els governs que fan complir la llei, ofereixen bons serveis i controlen la corrupció tenen ciutadans molt més feliços.
• Democràcia: La participació democràtica té un valor intrínsec ("utilitat procedimental") que millora el benestar independentment del resultat de la decisió.
• Votació: El benestar és un millor predictor dels resultats electorals que els indicadors econòmics tradicionals; els votants infeliços tendeixen a donar suport al populisme.
• Selecció de polítiques: Les administracions haurien d'ordenar els seus projectes segons els WELLBYs per dòlar de cost, prioritzant la reducció de la misèria.

En resum, l'obra sosté que la ciència del benestar és "la reina de les ciències socials", oferint un marc quantitatiu rigorós per produir un món més feliç i sostenible.

Segons el llibre Wellbeing: Science and Policy, el benestar subjectiu es defineix com l'estat intern o la qualitat de vida tal com la viu la persona, i es mesura principalment a través de tres enfocaments, tot i que els autors se centren sobretot en els dos primers:

1. Mesures avaluatives (Satisfacció vital)

És el mètode més senzill i el més utilitzat en el llibre.

• La pregunta clau: Es demana directament a la persona: «En general, com està de satisfet amb la seva vida actualment?».
• Escala: Normalment es respon en una escala de 0 (gens satisfet) a 10 (molt satisfet).
• Escala de Cantril: Una variant comuna és l'«escala de Cantril», on l'enquestat imagina una escala de 0 a 10 on el graó superior representa la millor vida possible i l'inferior la pitjor.

2. Mesures hedòniques (Afecte)

Aquest enfocament busca capturar com se senten les persones en moments concrets de la seva vida diària.

• Afecte positiu i negatiu: Mesura estats com la felicitat, el gaudi i el riure (positius) o la preocupació, la tristesa, l'ira i l'estrès (negatius).
• Mètodes de recollida:
  • Avaluació Momentània Ecològica: Avisar les persones en temps real perquè diguin com se senten.
  • Mètode de Reconstrucció del Dia (DRM): Demanar a l'enquestat que reconstrueixi el dia anterior hora per hora i n'anoti els sentiments.
  • Preguntes de Sí/No: Preguntar si ahir van experimentar molta felicitat o tristesa.
• Dades massives: També s'esmenta l'anàlisi de l'activitat a les xarxes socials (Twitter) o cerques a Google per calcular el balanç entre paraules positives i negatives.

3. Mesures eudaimòniques (Sentit de la vida)

Aquestes mesures exploren si la persona sent que la seva vida té un propòsit o virtut.

• La pregunta típica: «Sent que les coses que fa a la seva vida valen la pena?».
• Postura dels autors: Tot i que és un enfocament comú, els autors decideixen no utilitzar-lo com a mesura principal de benestar perquè consideren que la virtut és un mitjà per arribar a un fi (el benestar), i no el resultat en si mateix.

Validació científica de les mesures

El llibre subratlla que aquestes dades autoinformades són fiables perquè estan correlacionades amb mesures objectives:

• Activitat cerebral: Els resultats coincideixen amb l'activitat elèctrica en àrees específiques del cervell (com l'escorça prefrontal o l'estriat ventral).
• Informes de tercers: Les puntuacions solen coincidir amb la percepció que amics o col·legues tenen de la felicitat d'aquella persona.
• Poder predictiu: Són bons predictors de la longevitat, la productivitat laboral i fins i tot el comportament electoral.

Finalment, el llibre tracta l'escala de 0-10 com una escala cardinal (o d'interval), assumint que la diferència entre un 3 i un 4 és la mateixa que entre un 8 i un 9, cosa que permet realitzar càlculs estadístics rigorosos per a la política pública.

La renda no explica tota la satisfacció vital perquè, tot i ser un factor rellevant, és només una de les moltes variables que influeixen en el benestar humà i el seu impacte és limitat per diversos motius psicològics i socials:

• Poca potència explicativa: En termes estadístics, les diferències d'ingressos només expliquen al voltant del 2% de la variància de la satisfacció vital dins d'un mateix país. Altres factors, com la salut mental, la salut física i les relacions humanes, tenen un poder explicatiu molt superior (al voltant del 20%).
• Comparacions socials (Renda relativa): Les persones no valoren la seva renda només en termes absoluts, sinó en comparació amb la dels altres. Quan els ingressos dels altres augmenten, el benestar que una persona obté del seu propi sou disminueix. Aquest fenomen, conegut com una externalitat negativa, implica que en una societat on tothom s'enriqueix alhora, la satisfacció general pot no augmentar perquè les posicions relatives es mantenen iguals.
• Adaptació (Habituació): Els éssers humans tenen una gran capacitat per habituar-se a les noves circumstàncies. Quan una persona aconsegueix un augment de sou o una millora en el seu nivell de vida, inicialment experimenta un augment de felicitat, però amb el temps s'hi acostuma i el seu benestar tendeix a tornar al nivell anterior.
• Utilitat marginal decreixent: El guany de benestar per cada dòlar addicional és molt més gran per a una persona pobre que per a una de rica. A mesura que la renda augmenta, el seu impacte positiu en la satisfacció vital es va reduint fins a arribar, en alguns casos, a un punt de saciació.
• La Paradoxa d'Easterlin: Aquesta paradoxa assenyala que, tot i que en un moment donat els rics són més feliços que els pobres, a llarg termini el creixement del PIB per càpita d'una nació no sempre comporta un augment de la felicitat nacional. Això s'ha observat en països com els Estats Units, on el benestar s'ha estancat des dels anys 50 malgrat el gran creixement econòmic.

En resum, factors com la qualitat del treball, la vida comunitària, la confiança en els altres i el suport social són elements que la renda no pot comprar directament i que resulten ser pilars fonamentals per a una vida satisfactòria.

IA pertot arreu (20)

Reader Bot: What Happens When AI Reads and Why It Matters 

El llibre "Reader Bot: What Happens When AI Reads and Why It Matters" (2026), de Naomi S. Baron, és una investigació exhaustiva sobre com la intel·ligència artificial està transformant l'acte humà de llegir i quines són les conseqüències per al nostre pensament, la nostra empatia i el nostre futur col·lectiu.

A continuació, es presenta un resum detallat estructurat segons les seccions i arguments principals de l'obra:

1. El marc del problema: IA vs. Lectura Humana

La tesi central de l'autora és que, tot i que la IA pot "llegir" (processar dades per predir paraules), aquest procés no té res a veure amb l'assignació de significat que fem els humans. Mentre que nosaltres llegim per créixer, sentir o reflexionar, la IA és una màquina de predicció estadística. Baron adverteix que delegar la lectura a la IA ens pot portar a una pèrdua d'habilitats cognitives i a la desvalorització de la nostra identitat com a lectors.

2. Anatomia de la lectura (Part I)

• El mitjà i l'autenticitat: Molts lectors (especialment joves) encara perceben el llibre en paper com a la "lectura real" i autèntica, mentre que el digital es veu com a mera transmissió d'informació. La IA, en no tenir presència física, elimina la "sensualitat" del llibre que autors com Maurice Sendak lloaven.
• La crisi del lector: Les estadístiques mostren un descens constant en la lectura per plaer tant en nens com en adults. Baron tem que la disponibilitat de la IA per fer resums i anàlisis ràpides acceleri aquesta tendència.
• La biblioteca de la IA: Les IA necessiten quantitats massives de dades creades per humans per ser eficaces. L'autora analitza les batalles legals sobre el copyright i el concepte d'"ús legítim" (fair use), destacant que si la IA només s'alimenta del que ella mateixa produeix, el sistema pot patir un "col·lapse del model".

3. Per què llegim (Part II)

L'autora explora quatre motivacions per llegir i com la IA intervé en cadascuna:

• Emetre judicis (Capítol 4): La IA ja s'utilitza per avaluar aplicacions laborals i d'accés a la universitat mitjançant la cerca de paraules clau. Tot i que estalvia temps, la IA pot cometre errors greus (com puntuar positivament el tràfic de drogues si apareixen paraules com "donar") i li manca la capacitat de comprendre el matís i la profunditat d'un relat personal.
• Obligacions (Capítol 5): És l'àmbit on la IA té més èxit. Estudiants i professionals l'utilitzen per sintetitzar informes o comparar llibres que no han llegit. Tanmateix, això priva l'individu de l'experiència transformadora de l'obra original. Eines de recerca com ScienceDirect AI prometen eficàcia, però l'autora alerta que els resums de la IA sovint sobregeneralitzen i eliminen els matisos científics crítics.
• Elecció i Plaer (Capítol 6): La lectura voluntària fomenta la Bildung (desenvolupament personal i de caràcter) i la salut mental. Baron discuteix si la lectura realment genera empatia; tot i que les IA poden passar el test de "llegir la ment en els ulls", no senten res, i la lectura delegada a bots no contribueix al nostre creixement moral.
• Connexió Social (Capítol 7): La IA està començant a escriure la nostra correspondència personal (correus, missatges). Això amenaça de despersonalitzar les nostres relacions i augmentar el sentiment de solitud, ja que rebre un missatge generat per un algorisme es percep com a menys valuós.

4. El futur de la tecnologia i la societat

Baron analitza noves eines com els models de raonament d'OpenAI i Google (Deep Research), que intenten anar més enllà de la simple predicció per simular processos de pensament complexos. També destaca els costos invisibles de la IA: el seu enorme consum d'energia i l'impacte ambiental que comporta cada consulta.

5. Conclusió: El pacte de Faust

El llibre conclou que ens trobem davant d'un pacte de Faust: estem intercanviant l'esforç mental per l'eficiència. Un estudi citat mostra que els treballadors que confien massa en la IA informen d'una caiguda massiva (fins al 79%) en el seu propi pensament crític.

La recepta de Baron: L'equilibri és possible. Hem de decidir quan és intel·ligent usar la IA (per a tasques rutinaris) i quan hem de llegir nosaltres mateixos per mantenir els nostres cervells actius, la nostra agència i la nostra connexió humana. Llegir, recorda l'autora, és massa important per ser abandonat en nom d'una "economia de l'esforç cega".

Segons l'obra de Naomi S. Baron, la diferència entre la lectura profunda realitzada per humans i la "lectura" que executa la intel·ligència artificial (IA) és fonamental i afecta tant el procés com el resultat cognitiu i emocional.

Aquí en teniu les distincions clau:

1. Significat vs. Estadística

• Lectura profunda (Humana): És un procés de creació de sentit. Els humans no només descodifiquen paraules, sinó que integren el que llegeixen en un tapís més ampli de frases, paràgrafs i capítols. Per fer-ho, recorren a les seves experiències vitals (altres llibres llegits, llocs on han estat, converses o reptes personals) per derivar un significat lingüístic profund.
• Lectura de la IA: La IA no està en el "negoci de fer sentit". El seu procés és una predicció estadística. La màquina "llegeix" unitats individuals anomenades tòquens (que poden ser paraules o fragments de paraules) i utilitza el càlcul de probabilitats per determinar quina és la següent peça més lògica en una cadena, basant-se en la massa de dades amb la qual ha estat entrenada.

2. El paper de l'esforç i el "Sistema 2"

• Lectura profunda: Requereix el que els psicòlegs anomenen Pensament de Sistema 2: un procés deliberat, lent i que exigeix un esforç mental considerable. Aquesta lectura implica anàlisi, raonament i reflexió. És el que el crític Sven Birkerts descriu com la "possessió lenta i meditativa d'un llibre".
• Lectura de la IA: La IA pot processar qualsevol nivell de complexitat lingüística sense cap esforç, però aquesta capacitat no la fa "més sàvia". Quan els humans deleguem la lectura a la IA, estalviem energia mental, però correm el risc de patir un procés de desqualificació (de-skilling), on les nostres habilitats per analitzar i pensar per nosaltres mateixos es debiliten per falta d'ús.

3. Empatia i Desenvolupament Personal (Bildung)

• Lectura profunda: Té la capacitat de transformar el lector. Permet experimentar vicàriament els dolors i les alegries dels altres, fomentant l'empatia emocional i cognitiva. Aquest procés contribueix a la Bildung o desenvolupament del caràcter i la maduració personal.
• Lectura de la IA: La IA és incapaç de sentir res. Pot resumir una tragèdia com King Lear, però no s'emociona ni pot generar una compressió humana del sofriment. Un resum de la IA pot explicar-te la trama, però no et permet caminar en les sabates del protagonista ni créixer moralment a través de l'obra.

4. Connexió vs. Mediació

• Lectura profunda: Estableix una connexió directa entre la ment de l'autor humà i la del lector humà.
• Lectura de la IA: Actua com un mediador que altera el contingut. En lloc de llegir directament el text original de l'autor, el lector acaba consumint cadenes de paraules generades per la màquina. Aquesta mediació pot silenciar la nostra pròpia "veu interior" i la nostra capacitat per formar una interpretació o perspectiva única sobre un text.

En conclusió, mentre que la lectura humana és un acte de compromís mental i emocional que canvia l'estructura del nostre cervell i ens fa més humans, la lectura de la IA és una eina d'eficiència que prioritza la síntesi de dades sobre la comprensió o el creixement personal.

Economia de l'assegurança (7)

Insurance and Behavioral Economics: Improving Decisions in the Most Misunderstood Industry 

L’obra "Insurance and Behavioral Economics: Improving Decisions in the Most Misunderstood Industry" (2013), escrita per Howard C. Kunreuther, Mark V. Pauly i Stacey McMorrow, analitza per què les decisions relacionades amb les assegurances sovint no segueixen els models de racionalitat econòmica. El llibre combina la teoria econòmica clàssica amb els coneixements de l'economia del comportament per explicar les "anomalies" de consumidors, asseguradores i reguladors.

Part I: Contrastant els mons ideals i reals de l'assegurança (Cap. 1-4)

• Objectius i conceptes bàsics: L'assegurança és una eina útil per gestionar el risc, però està profundament malinterpretada. Els autors utilitzen dos models de referència (benchmarks): en la demanda, la teoria de la utilitat esperada (maximitzar el benestar sota incertesa); en l'oferta, la maximització del benefici esperat en un mercat competitiu.
• Arrels de la incomprensió: Els consumidors sovint veuen l'assegurança com una inversió on "perden" si no cobren, en lloc d'una protecció financera. També hi influeixen el llenguatge complex dels contractes i les dificultats per predir esdeveniments catastròfics.
• Èxits de la teoria: Els autors identifiquen mercats on el comportament sí que és racional: l'assegurança de col·lisió d'automòbils i l'assegurança de vida a terme, on les primes solen reflectir el risc real i la penetració de mercat és alta.

Part II: Entenent el comportament del consumidor i de l'asseguradora (Cap. 5-9)

• Complicacions del món real: S'analitzen els costos de cerca d'informació, l'asimetria d'informació (que causa selecció adversa) i el risc moral (canviar el comportament a pitjor pel fet d'estar assegurat). També es distingeix entre riscos independents i riscos correlacionats (catàstrofes que afecten molts assegurats alhora).
• L'economia del comportament en la demanda:
  • Teoria Prospectiva: Explica per què som aversos a les pèrdues i per què sobreponderem probabilitats molt baixes o comprem cobertures amb franquícies ridículament baixes.
  • Model basat en objectius: Les persones compren assegurances per satisfer necessitats emocionals com la pau mental, evitar el ponent (regret) o per consolidació social.
  • Anomalies comunes: No protegir-se contra esdeveniments catastròfics (fins que ja han passat), cancel·lar pòlisses si no hi ha hagut pèrdues en pocs anys, i la preferència irracional per les franquícies baixes tot i que la reducció de prima no ho justifiqui.
• El comportament de l'oferta:
  • Aversió al risc dels gestors: Tot i que els accionistes tenen carteres diversificades, els gestors de les asseguradores temen la insolvència perquè posa en perill la seva feina i reputació. Això els porta a seguir models de "seguretat primer", apujant preus o restringint oferta davant l'ambigüitat.
  • Anomalies en l'oferta: Les asseguradores solen reaccionar de forma erràtica a les catàstrofes (com el terrorisme post-9/11 o els huracans a Florida), retirant-se del mercat o apujant primes de forma desproporcionada per la por i l'augment del cost del capital.

Part III: El futur de l'assegurança (Cap. 10-14)

• Principis de disseny: Els autors proposen que les primes han de reflectir el risc real per donar senyals de seguretat. Per garantir l'equitat, proposen utilitzar vouchers d'assegurança (com els vals de menjar) per a persones amb ingressos baixos, en lloc de subvencionar les primes artificialment.
• Estratègies de correcció:
  • Presentar els riscos mitjançant comparacions concretes i ampliar el marc temporal (per exemple, mostrar el risc d'inundació a 30 anys en lloc d'1 any).
  • Utilitzar el paternalisme suau (nudges), com fer que la franquícia alta sigui l'opció per defecte.
• Innovacions i Assegurança Social:
  • Contractes multiperíode: Proposen assegurances de diversos anys (com les d'inundació) vinculades a la propietat i a la hipoteca per fomentar la inversió en mitigació.
  • Assegurança social: Programes com Medicare o la Seguretat Social es justifiquen per l'altruisme i per corregir la manca de planificació individual en salut i jubilació.
• Conclusions: El llibre acaba advocant per una política basada en principis que eviti la manipulació política de preus i asseguri l'accés a capital econòmic per a les asseguradores després d'una gran pèrdua.

En resum, el llibre és un full de ruta per transformar una indústria "malinterpretada" en un sistema més eficient i estable mitjançant una millor comprensió de la psicologia humana i una regulació més intel·ligent.

D'acord amb les fonts, les anomalies de demanda en les assegurances es defineixen com a comportaments dels consumidors que es desvien de les eleccions predites pels models econòmics racionals, com la teoria de la utilitat esperada. Aquestes anomalies es classifiquen en tres grans categories:

1. Demanda inadequada a primes raonables (infra-assegurança)

Aquesta categoria es refereix a la falta de compra de protecció encara que el preu sigui actuarialment just o fins i tot estigui subvencionat.

• Falla en la protecció contra riscos catastròfics: Moltes persones no compren assegurances contra inundacions o terratrèmols tret que se'ls obligui per contractes hipotecaris, malgrat el risc de pèrdua financera severa.
• Cancel·lació d'assegurances per falta de pèrdues: Hi ha una tendència a cancel·lar pòlisses després d'uns anys sense patir cap sinistre, ja que l'assegurat percep que els diners de la prima s'han malbaratat en lloc de valorar la protecció rebuda.
• Baixa contractació de rendes vitalícies (annuities): Molt pocs jubilats converteixen el seu patrimoni en rendes vitalícies que els assegurin un consum de per vida, a causa de la miopia, l'aversió a perdre el control dels seus actius o la creença que poden invertir millor que l'asseguradora.

2. Gran demanda a primes excessives (sobre-assegurança)

Aquest tipus d'anomalia consisteix a pagar preus molt elevats (amb càrregues administratives desproporcionades) per cobrir pèrdues petites o molt improbables.

• Garanties esteses: Molts consumidors compren garanties per a electrodomèstics o aparells electrònics a preus que superen amb escreix el cost esperat de les reparacions.
• Assegurances de cotxes de lloguer: És habitual pagar per l'exempció de danys per col·lisió (collision-damage waiver) a tarifes que impliquen càrregues de prop del 90%, quan el risc sovint ja està cobert per altres pòlisses del propi client.
• Pòlisses de risc específic: Les assegurances de vol o de càncer solen ser menys eficients que les pòlisses generals (com la de vida o de salut), però s'adquireixen degut a pors específiques o a la percepció de pau mental.

3. Compra d'una quantitat o tipus de cobertura incorrecte

Es tracta d'eleccions que no s'ajusten a una gestió de riscos òptima des del punt de vista financer.

• Preferència per franquícies baixes: Els assegurats sovint trien franquícies molt baixes, pagant primes molt més altes del que correspondria pel benefici addicional que reben, protegint-se així de pèrdues petites que podrien assumir fàcilment.
• Preferència per pòlisses amb devolucions (rebates): Moltes persones prefereixen pagar més per una pòlissa que prometi una devolució de part de la prima si no hi ha sinistres, tot i que aquesta opció sigui financerament inferior a causa del valor del diner en el temps.
• Reticència a presentar reclamacions petites: Després de pagar per una franquícia baixa, l'assegurat sovint no reclama sinistres lleugerament superiors a la franquícia per por a futurs augments de prima, el que demostra que hagués estat més rendible contractar una franquícia més alta des de l'inici.
• Biaix de l'statu quo: Hi ha una tendència a mantenir les opcions de cobertura per defecte o pòlisses antigues sense revisar si noves alternatives s'ajusten millor a les necessitats actuals de l'assegurat.

Aquestes anomalies s'expliquen sovint per biaixos cognitius com l'aversió a la pèrdua, el biaix de disponibilitat (donar massa pes a esdeveniments recents) i la tendència a utilitzar comptabilitat mental per gestionar el pressupost.

L’economia del comportament influeix en el mercat (especialment en el de les assegurances) en introduir factors psicològics, emocions i biaixos cognitius que fan que els agents es desviïn del comportament racional previst pels models clàssics. En lloc de maximitzar la utilitat o els beneficis de manera purament matemàtica, les decisions es veuen afectades per com es processa la informació i per la recerca d'objectius no financers.

1. Influència en la Demanda (Consumidors)

Els consumidors sovint presenten "anomalies" que desafien la lògica econòmica tradicional:

• Biaix de disponibilitat: La gent tendeix a sobrevalorar la probabilitat d'un desastre si ha passat recentment. Això provoca que molts comprin assegurances després que hagi ocorregut una catàstrofe, però que les cancel·lin al cap d'uns pocs anys si no hi ha hagut pèrdues, ja que passen a veure l'assegurança com una "mala inversió" en lloc d'una protecció.
• Negligència de la probabilitat (Nivell de preocupació): Molts individus ignoren els riscos de baixa probabilitat i alta conseqüència (com inundacions o terratrèmols) si perceben que la possibilitat està per sota d'un cert "llindar de preocupació".
• Preferència per franquícies baixes: Els consumidors solen triar pòlisses amb franquícies molt baixes tot i que l'estalvi en la prima per augmentar la franquícia seria molt més gran que el risc assumit. Això s'explica per l'aversió a la pèrdua de la Teoria Prospectiva: el dolor d'una pèrdua es nota el doble que el plaer d'un guany.
• Model basat en objectius: Les compres no es fan només per diners, sinó per satisfer objectius com la pau mental, reduir l'ansietat o evitar el penediment futur.

2. Influència en l'Oferta (Asseguradores i Inversors)

Les empreses tampoc són totalment racionals en la gestió del risc:

• Aversió a l'ambigüitat dels gestors: Quan les probabilitats d'un risc són incertes (com el terrorisme després del 9/11), les asseguradores tendeixen a apujar els preus de forma exagerada o a retirar-se del mercat per complet, per por a la insolvència i a la pèrdua de reputació dels seus directius.
• Cicles de mercat "durs" i "tous": El mercat presenta inestabilitat degut al comportament dels inversors, que poden restringir el capital després d'un gran desastre basant-se en el mateix biaix de disponibilitat que els consumidors.

3. Disseny de Polítiques Públiques

L'economia del comportament ha portat al desenvolupament de noves estratègies de regulació:

• Paternalisme suau (Nudges): L'ús d'una "arquitectura de tria" per guiar la gent cap a millors decisions sense prohibir opcions. Per exemple, establir franquícies altes com a opció per defecte.
• Refremanament (Framing): Presentar els riscos en períodes de temps més llargs (per exemple, "hi ha un 1 de cada 5 de probabilitats de patir una inundació en 30 anys" en lloc d'un 1% anual) per fer que la gent es prengui el risc seriosament.
• Contractes multiperíode: Propostes per crear assegurances de diversos anys vinculades a la propietat per incentivar la inversió en mitigació de danys a llarg termini.

L'economia del comportament revela que el mercat no és una màquina perfecta d'assignació de recursos, sinó un ecosistema complex on els errors de percepció, l'ansietat i la inèrcia determinen els preus i la disponibilitat dels productes.

D'acord amb les fonts, un mercat d'assegurances es considera no anòmal (o ben funcionant) quan es compleixen dos paràmetres o "benchmarks" principals que alineen el comportament real amb els models de la teoria econòmica clàssica.

Aquests són els indicadors específics per determinar si una assegurança és no anòmala:

1. El Factor de Càrrega de la Prima (Premium Loading Factor)

Aquest paràmetre avalua si el preu de l'assegurança és racional des de la perspectiva de l'oferta.

• La condició: La prima ha de reflectir la pèrdua esperada més una "càrrega" (loading) apropiada per cobrir les despeses administratives i els beneficis normals.
• El benchmark numèric: Els autors utilitzen com a referència un factor de càrrega d'entre el 30% i el 40%.
• Significat: Si la càrrega és molt superior (per exemple, un 90% en assegurances de cotxes de lloguer), es considera una anomalia de sobrepreu. Si és inferior o negativa, pot indicar un mercat regulat o subvencionat de forma artificial.

2. El Nivell de Penetració del Mercat

Aquest paràmetre avalua si el comportament dels consumidors és racional des de la perspectiva de la demanda.

• La condició: Una gran majoria dels consumidors elegibles han de comprar voluntàriament quantitats raonables de cobertura a les primes establertes.
• El benchmark numèric: S'utilitza un valor de referència del 70% de penetració (ràtio entre compradors reals i compradors elegibles) per caracteritzar un mercat que funciona bé.
• Significat: Un mercat amb una penetració molt baixa (com el de les assegurances contra inundacions o terratrèmols, on sovint no arriba al 30%) indica una anomalia d'infra-assegurança.

Exemples de mercats que compleixen aquests 'benchmarks':

• Assegurança de col·lisió d'automòbils: Té un factor de càrrega del 34% i una taxa de compra del 72%, complint ambdós benchmarks.
• Assegurança de vida a terme (Term-life): Presenta càrregues baixes (aprox. 15%) i nivells de penetració elevats (prop del 90% en llars amb dependents), essent un model de mercat altament competitiu i no anòmal.

Una assegurança no anòmala és aquella on el preu és actuarialment justificable (càrrega del 30-40%) i on la majoria de la gent la compra voluntàriament (70% de penetració) perquè reconeix el seu valor per protegir-se contra pèrdues severes.

Una governança eficaç dels consells

High Performance Boards 

El llibre "High Performance Boards" de Didier Cossin és una guia pràctica dissenyada per millorar i impulsar la governança de les organitzacions mitjançant la presa de decisions de qualitat al més alt nivell. L'autor sosté que la governança és el factor determinant darrere de l'èxit o el fracàs d'una institució i que el consell d'administració n'és l'actor principal.

1. Els quatre pilars de l'eficàcia del consell

La metodologia central del llibre es basa en quatre dimensions clau que s'han d'avaluar i millorar contínuament per transformar els consells:

• Pilar 1: Qualitat, enfocament i dedicació de les persones: El consell és un espai social on la composició i el coneixement dels seus membres són crucials. Els directors han de tenir diversitat de gènere, personalitat i opinió, i han d'estar alineats amb el propòsit de l'empresa. La dedicació és vital, ja que sovint la preparació per a les reunions és insuficient; Cossin cita estudis on una hora de reunió pot requerir fins a 17 hores de preparació prèvia.
• Pilar 2: Arquitectura de la informació: Els consells han de rebre tanta informació externa (reputació, competència, tecnologia) com interna. Cal equilibrar els canals formals (informes de gestió) amb els informals (visites a instal·lacions, xarxes de contactes) i buscar fonts independents per no dependre exclusivament del que diu la direcció.
• Pilar 3: Estructures i processos: L'eficàcia depèn d'una mida adequada del consell i d'estructures de comitès que siguin pertinents per a la realitat actual de l'organització (com comitès d'innovació o ciberseguretat). Els processos fonamentals inclouen l'establiment de l'agenda, l'avaluació dels directors i la planificació de la successió del CEO.
• Pilar 4: Dinàmica de grup i cultura del consell: Aquest pilar examina com interactuen els membres i la cultura que es crea. Els riscos inclouen el "pensament de grup" (groupthink), la fragmentació en faccions o el domini d'un líder autoritari. Un bon president ha de fomentar la dissidència constructiva i assegurar que, un cop presa una decisió, el consell parli amb una sola veu.

2. Fracassos i desafiaments del consell

L'obra identifica quatre àrees principals on els consells solen fallar: la gestió de riscos, l'estratègia, la selecció i suport de l'equip directiu (especialment el CEO) i la integritat.

• Pensament de risc: Els consells han d'entendre que els riscos són a tot arreu i que les tècniques de mesura poden fallar. Cal realitzar controls de salut física (riscos tècnics), mental (biaixos conductuals), estratègica i de governança.
• Conflictes d'interès: Cossin descriu una piràmide de quatre nivells: 1) Director contra empresa (auto-contractació, falta de dedicació); 2) Director contra parts interessades (lleialtats dividides); 3) Parts interessades contra altres parts interessades (accionistes contra creditors); 4) Empresa contra societat (beneficis a curt termini a costa del bé comú).
• Frau d'alt nivell: El llibre analitza per què passa el frau (injustícia en la distribució de valor, supervisió laxa, cultura problemàtica i analfabetisme financer) i proposa un marc d'avaluació, prevenció i detecció activa.

3. Millors pràctiques i el consell com a actiu estratègic

En un entorn complex o caòtic, el consell deixa de ser un òrgan passiu per convertir-se en un actiu estratègic que pot supervisar, donar suport o fins i tot co-crear l'estratègia amb la direcció.

• Relacions clau: L'associació entre el President i el CEO és el catalitzador de l'eficàcia del consell; aquesta relació ha de basar-se en la confiança, la claredat de rols i la comunicació freqüent.
• Gestió del talent: El consell ha de supervisar la "força del banquet" (els possibles successors) i assegurar-se que la cultura de l'organització atregui i retingui el talent necessari.
• Noves fronteres: S'inclouen temes moderns com la gestió de les xarxes socials per mitigar riscos reputacionals i l'ús de la diversitat com una elecció conscient per millorar el rendiment.

4. Stewardship (Administració responsable)

El llibre conclou amb el concepte de stewardship, definint els consells com a administradors que han de protegir i fer créixer el valor de l'organització per a les generacions futures. L'administració responsable implica tenir una visió a llarg termini, estar connectat amb la societat i les comunitats, i liderar amb impacte per oferir resultats sostenibles. Els líders administradors han de ser transparents, responsables i tenir el coratge de sacrificar beneficis immediats per l'èxit futur.