The Aristocracy of Talent: How Meritocracy Made the Modern World
L'obra "The Aristocracy of Talent: How Meritocracy Made the Modern World" (2021), d'Adrian Wooldridge, analitza l'evolució, el triomf i la crisi actual de la meritocràcia, l'idea que la posició social d'un individu ha de dependre de la combinació de la seva capacitat i el seu esforç. Segons l'autor, aquesta idea és avui el més semblant que tenim a una ideologia universal.
1. El món pre-meritocràtic (Part 1)
Abans de la modernitat, el món es regia pel concepte d'«ordre, grau i lloc».
- Homo hierarchicus: Les societats eren jerarquies fixes ordenades per Déu, on cadascú naixia en un lloc determinat (els qui resen, els qui lluiten, els qui treballen). La mobilitat ascendent era descoratjada o il·legal.
- Nepotisme i patronatge: Els llocs de treball i el poder es distribuïen segons la família o el favor del monarca, no pel talent. El terme «nepotisme» neix precisament dels papes que donaven càrrecs als seus «nebots» (sovint fills il·legítims).
- Venalitat: Els càrrecs públics i les comissions militars es compraven i venien com si fos mobiliari.
2. Precedents històrics (Part 2)
Tot i el domini de la jerarquia, existien «cucs» meritocràtics dins l'antic règim:
- Plató: A La República, va proposar una societat governada per una elit intel·lectual («guardians» o «reis filòsofs») seleccionada pel seu talent, independentment del seu origen o sexe.
- Xina: Va crear el primer sistema massiu d'exàmens per seleccionar mandarins segons el seu coneixement dels clàssics confucians, trencant parcialment el vincle entre classe i èxit.
- El poble jueu: Davant l'exclusió, van invertir en «el que portaven al cap» (alfabetització i habilitats cognitives), creant una cultura de l'èxit intel·lectual per a la supervivència.
- Mobilitat patrocinada: L'Església medieval i les cases reials sovint recollien nens pobres però brillants per formar-los com a buròcrates o clergues.
3. Les revolucions liberals (Part 3)
La meritocràcia moderna neix de quatre grans revolucions:
- França: La Revolució Francesa va declarar la «carrera oberta als talents» i va abolir els privilegis feudals. Napoleó va consolidar les grandes écoles per formar l'elit de l'Estat.
- EUA: Els Pares Fundadors volien substituir l'aristocràcia «artificial» (heretada) per una aristocràcia «natural» de virtut i talent.
- Regne Unit: La «revolució silenciosa» va ser liderada per una aristocràcia intel·lectual (famílies com els Darwin o Huxley) que va reformar la funció pública (Informe Northcote-Trevelyan) i les universitats per basar-les en la competència oberta.
4. L'era dels meritòcrates i els tests (Part 4)
Al segle XX, la meritocràcia es va tornar «científica»:
- Mesurament del mèrit: Psicòlegs com Galton, Burt i Terman van popularitzar el test d'IQ com una eina per identificar el talent de forma objectiva, creient que la intel·ligència era heretada i mesurable.
- L'època daurada (post-II Guerra Mundial): Es van obrir les portes de les universitats a les masses (GI Bill als EUA) i es van crear les grammar schools al Regne Unit per permetre que els fills de la classe obrera pugessin a l'elit.
- La integració de la dona: La meritocràcia va ser el motor que va permetre a les dones competir d'igual a igual amb els homes, demostrant que el talent no té gènere.
5. La crisi i la corrupció de la idea (Part 5)
Actualment, la meritocràcia es troba sota foc creuat:
- La crítica de l'esquerra: Michael Young (qui va encunyar el terme com a sàtira) va advertir que la meritocràcia podria ser cruel: els guanyadors es tornen arrogants i els perdedors se senten personalment inútils. John Rawls va argumentar que el talent és una «sort de la loteria genètica» i no justifica la desigualtat extrema.
- La "meritocràcia plutocràtica": L'elit actual ha après a transmetre el seu estatus als seus fills mitjançant inversions massives en educació privada i preparació d'exàmens, creant una nova aristocràcia hereditària camuflada de mèrit.
- La revolta de la dreta (populisme): Personatges com Trump o el moviment del Brexit neixen del ressentiment de les classes treballadores contra una elit intel·lectual que consideren condescendent i allunyada de la realitat nacional.
Conclusió: Renovació o decadència
Wooldridge conclou que, malgrat els seus defectes, la meritocràcia segueix sent el millor sistema disponible per garantir la prosperitat i la justícia moral. Adverteix que si Occident abandona la meritocràcia (ja sigui pel nepotisme dels rics o per l'igualitarisme extrem), cedirà el futur a Àsia (Singapur, Xina), on el culte a l'esforç i l'educació està més viu que mai. L'autor proposa «renovar» la meritocràcia eliminant els avantatges dels rics, re-moralitzant les elits i dignificant l'educació vocacional.
La distinció entre l'aristocràcia artificial i la natural és un concepte fonamental en el pensament de la Il·lustració i en la fundació dels Estats Units, especialment desenvolupat per Thomas Jefferson en la seva correspondència amb John Adams.
Segons les fonts, aquestes són les diferències principals:
1. La base del poder i l'estatus
- Aristocràcia Artificial: Es basa en la riquesa i el naixement. Està lligada a la propietat de la terra, els títols hereditaris i el llinatge familiar. Jefferson la considerava un ingredient «perniciós» en el govern.
- Aristocràcia Natural: Es basa en la virtut i el talent (o habilitats). Jefferson la descrivia com el «regal més preciós de la natura» per a la instrucció i el govern de la societat.
2. Caràcter i comportament
- Artificial: Sovint es descriu com ostentosa, presumida i pomposa. Els seus membres són vistos com «drons» o paràsits que no han fet res per merèixer els seus privilegis més que haver nascut en la família adequada.
- Natural: Es caracteritza per ser tranquil·la i modesta, extraient la seva força de la virtut i dels «principis innats de la natura» en lloc de la convenció social.
3. Origen i selecció
- Artificial: És hereditària i fixa. Es transmet de generació en generació independentment del mèrit personal de l'hereu. Thomas Paine la ridiculitzava dient que sovint la natura dóna a la humanitat «un ruc en lloc d'un lleó» mitjançant aquest sistema.
- Natural: Està dispersa per totes les condicions de vida, incloent-hi els pobres. Requereix un sistema educatiu (com el que proposava Jefferson a Virgínia) per «descobrir» aquests talents i preparar-los per al servei públic.
4. Funció social
- Artificial: Històricament s'ha vist com una «confederació contra la felicitat de la massa del poble». Tendeix a crear societats tancades que protegeixen els seus privilegis mitjançant el nepotisme i el patronatge.
- Natural: El seu objectiu és el servei públic i el progrés de la civilització. En una república de mèrit, l'aristocràcia natural ha de substituir l'artificial perquè els càrrecs siguin ocupats pels millors i més capaços.
En resum, mentre que l'aristocràcia artificial és un producte de la llei i el privilegi heretat, la natural és el resultat de les capacitats individuals i l'esforç, essent aquesta darrera el pilar sobre el qual es construeix la meritocràcia moderna.
