Rethinking Capitalism: The Power of Creative Destruction
Ara que li han donat el Nobel a Philippe Aghion entre d'altres, aprofito per resumir amb IA un article de la revista d'INSEAD referint-se a un llibre del qual ja en vaig parlar.
Resum de l'article "Rethinking Capitalism: The Power of Creative Destruction" (Repensant el Capitalisme: El Poder de la Destrucció Creativa),.
L'article, amb autors com l'economista Philippe Aghion (Professor d'Economia a INSEAD i guanyador del Premi Nobel d'Economia 2025), juntament amb Céline Antonin i Simon Bunel, aborda la reputació negativa actual del capitalisme. Malgrat ser vist com la "menys dolenta" de les alternatives, se l'acusa d'haver provocat una desigualtat creixent, un canvi climàtic desastrós i societats fracturades.
La Destrucció Creativa com a Motor de Creixement
Els autors, al seu llibre The Power of Creative Destruction, argumenten que abolir el capitalisme no és la solució. Històricament, l'economia de mercat ha estat un motor formidable de prosperitat, permetent a les societats desenvolupar-se de maneres inimaginables fa només dos segles. No obstant això, les forces del mercat no poden tenir "carta blanca".
El concepte central és la destrucció creativa, el procés pel qual allò nou reemplaça allò vell. Aquest procés implica que les innovacions desplacen contínuament les tecnologies i les maneres de fer existents. Noves empreses prenen constantment el relleu i els llocs de treball obsolets són reemplaçats per nous. Aquesta constant innovació és la força motriu del capitalisme i el catalitzador del creixement a llarg termini.
Amb les salvaguardes adequades, la destrucció creativa continua sent la via cap a un major creixement econòmic i prosperitat.
Optimisme Contra el Pessimisme de Schumpeter
L'originador de la noció, Joseph Schumpeter (1883-1950), era pessimista sobre el futur del capitalisme. Creia que les poderoses empreses establertes (com els conglomerats) acabarien dominant tots els sectors. En ofegar la competència, matarien la innovació i el creixement de manera suau.
Aghion i els seus coautors, basats en aproximadament 30 anys de recerca global, són "inqüestionablement més optimistes". El seu llibre mostra maneres de recompensar els innovadors que creen creixement i, alhora, evitar que s'atorguin en el poder.
Resolució d'Enigmes de la Història Econòmica
El coneixement acumulat al voltant de la destrucció creativa ajuda a resoldre diversos enigmes sobre el creixement econòmic:
- El punt de partida del creixement el 1820: El PIB mundial per càpita va ser pràcticament el mateix durant prop de 2000 anys. Però cap al 1820, al Regne Unit i després a França, el creixement econòmic es va accelerar de sobte. Això es va deure a la convergència de quatre factors: una major transferència de coneixement (per exemple, l'afebliment dels gremis sobreprotectors), la protecció efectiva dels drets de propietat, una competència saludable entre nacions europees (els inventors podien portar la seva brillantor a un altre lloc si no eren benvinguts) i el desenvolupament d'instruments financers que van dinamitzar la innovació i la presa de riscos.
- La trampa de la renda mitjana: Els països en desenvolupament han d'implementar inicialment polítiques centrades en la inversió per posar-se al dia. Però en algun moment, han de canviar a polítiques que promoguin la innovació per competir amb les economies desenvolupades. Si no es produeix aquesta transició, el creixement de la nació s'estanca a mesura que les empreses establertes bloquegen la nova competència.
- La tecnologia com a fi dels llocs de treball (por dels Luddites): La por que les màquines destrueixin llocs de treball humans existeix des de fa temps, com quan William Lee va presentar una màquina de teixir mitges a la reina Isabel I el 1589. No obstant això, les dades actuals demostren que l'impacte de l'automatització en els llocs de treball no només és positiu, sinó que augmenta amb el temps. Un augment de l'1% en l'automatització augmenta l'ocupació en un 0,25% després de dos anys i en un 0,4% després de deu anys, inclús per als treballadors no qualificats. L'automatització genera guanys de productivitat que beneficien empleats, consumidors (preus més baixos) i empreses (augments de vendes).
Qüestionant Polítiques Comunes
La destrucció creativa ofereix una lent útil per avaluar les prescripcions polítiques:
- Impostos i Inclusivitat: La fiscalitat és només una eina econòmica. És igualment important que l'estat promogui la innovació per impulsar la mobilitat social i augmentar els nivells de vida. L'èmfasi ha de ser la inversió en educació i ciència, i l'estat pot emergir com un inversor en innovació.
- Impost als Robots: Gravar els robots o qualsevol nova tecnologia va en contra de la innovació. L'estat ha de preservar sempre la lliure entrada de béns i serveis al mercat.
- Assegurança per a l'Atur: Atès que la destrucció creativa desplaça alguns llocs de treball, l'estat ha d'assegurar els empleats contra les conseqüències potencialment adverses de la pèrdua de feina.
- Canvi Climàtic i Creixement: El creixement zero o negatiu no és la millor resposta al canvi climàtic; la innovació verda ho és. Tanmateix, una economia de laissez-faire no es mou espontàniament cap a la innovació verda, ja que les empreses contaminants preferiran innovar en les mateixes tecnologies contaminants. L'estat, per tant, ha de proporcionar incentius per redirigir els esforços d'innovació (com ara un impost al carboni, subvencions per a la innovació verda, transferències de tecnologia i aranzels al carboni). La societat civil també té un paper important per convèncer les empreses.
Repensant el Futur del Capitalisme
La crisi de la Covid ha revelat els problemes del capitalisme, que varien segons el país.
- Els Estats Units tenen un gran model d'innovació, però el seu model social està "trencat".
- Europa (en general) ofereix benestar social, però el seu model d'innovació és inadequat.
L'objectiu és treballar cap a un model de capitalisme que combini el dinamisme de la innovació dels EUA amb les proteccions socials d'un país com Dinamarca.
Els estats han de perseguir dues polítiques simultàniament: protegir els drets de propietat intel·lectual sobre la innovació i salvaguardar la competència. Les polítiques de fusions i adquisicions també han de tenir en compte l'impacte en la innovació.
Es requereix un "triangle màgic" que inclogui l'estat, el mercat i la societat civil actuant com a vigilant, per assegurar una separació de poders adequada i una col·lusió mínima entre les grans empreses i el poder executiu.
Innovació i Desigualtat
Tot i que la innovació ajuda el top 1% a enriquir-se, no afecta l'índex Gini (un índex de desigualtat de la riquesa), ja que la innovació eleva la societat en el seu conjunt promovent la mobilitat social. Això contrasta amb el lobbying (pressió política), que també ajuda els rics, però augmenta el coeficient Gini sense aportar innovació. En resum, la societat pot recompensar els innovadors, però mai ha de deixar-los a càrrec de l'elaboració de polítiques.
Com a motor de prosperitat, la destrucció creativa pot generar un creixement que sigui sostingut, inclusiu i verd. La innovació és indispensable per al creixement, i el capitalisme és indispensable per a la innovació, però necessita ser regulat.
*********
El llibre "The Power of Creative Destruction: Economic Upheaval and the Wealth of Nations" (traduït per Jodie Cohen-Tanugi), escrit per Philippe Aghion, Céline Antonin i Simon Bunel, examina el paper fonamental de la destrucció creativa en el creixement econòmic. Publicat per The Belknap Press de Harvard University Press el 2021, originalment va ser publicat com Le Pouvoir de la destruction créatrice el 2020.
El tema central és la destrucció creativa, definida com el procés pel qual les noves innovacions emergeixen contínuament i fan obsoletes les tecnologies existents. Això implica que noves empreses arriben per competir amb les existents, i sorgeixen nous llocs de treball i activitats que reemplacen els ja existents. Aquesta força és el motor del capitalisme, assegurant-ne la renovació constant, però també generant riscos i trastorns que han de ser gestionats i regulats.
El propòsit del llibre és triple: 1) penetrar grans enigmes històrics associats al creixement mundial (com l'enlairament industrial, l'estancament secular i la trampa de la renda mitjana); 2) revisar els debats clau sobre innovació i creixement en nacions desenvolupades, incloent-hi la seva relació amb la desigualtat i el medi ambient; i 3) repensar el paper de l'Estat i la societat civil per estimular la innovació i protegir els ciutadans dels excessos del capitalisme. Encara que Joseph Schumpeter era pessimista sobre el futur del capitalisme, els autors conclouen el seu viatge amb un "optimisme de lluita".
A continuació, es presenta un resum dels capítols del llibre:
Capítol 1: Un Nou Paradigma
El capítol introdueix el paradigma de la destrucció creativa. Argumenta que el PIB per càpita és la mesura preferida de la riquesa de les nacions per la seva estreta relació amb el benestar material humà. La destrucció creativa es pot mesurar de diverses maneres, incloent-hi l'anàlisi del cicle de vida de les noves empreses. Les startups (empreses amb menys d'un any) van generar el 142% dels llocs de treball nets creats als Estats Units el 2005. A més, s'estableix una correlació positiva entre la taxa mitjana de destrucció creativa i el creixement del PIB per càpita a les regions europees.
Capítol 2: L'Enigma dels Enlairaments
Aquest capítol aborda per què el PIB mundial va experimentar un llarg període d'estancament fins a inicis del segle XIX, seguit per l'enlairament industrial al Regne Unit i França. S'exploren els factors institucionals i tecnològics. L'enlairament va ser possible per la conjunció de tres principis fonamentals del paradigma de la destrucció creativa: la innovació acumulativa com a motor de creixement, la importància d'institucions que protegeixin els drets de propietat i fomentin la innovació, i la competència per evitar l'estancament. Es destaca el paper clau de la difusió del coneixement (com la impremta i les enciclopèdies) i la protecció dels drets de propietat intel·lectual, especialment a Anglaterra després de la Revolució Gloriosa de 1688.
Capítol 3: Hem de Témer les Revolucions Tecnològiques?
S'analitza la por que les màquines destrueixin llocs de treball. El capítol assenyala que l'impacte de les Revolucions Industrials depèn sovint de la propagació de "segones innovacions" (com la cadena de muntatge facilitada per l'electricitat). La por al desplaçament laboral és històrica, des dels Luddites del segle XIX. La revolució de la TI (Tecnologies de la Informació) ha seguit un patró similar a la de l'electricitat, amb retards en la seva difusió a causa de la dificultat d'establir polítiques econòmiques i institucions adequades. Tot i que l'automatització pot tenir efectes negatius a nivell de zona de desplaçament, un major nivell d'automatització a nivell de planta redueix la probabilitat que l'empresa tanqui.
Capítol 4: És Bona la Competència?
El capítol es pregunta sobre la relació entre competència i innovació. La competència es mesura per l'índex de Lerner, la taxa de destrucció creativa i els índexs de concentració. El llibre defensa una relació en "U" invertida entre la intensitat de la competència i la innovació: la innovació es desincentiva tant sota monopoli (sense incentius de substitució) com sota competència perfecta (sense rendes per protegir). També es debat el possible declivi de la competència als EUA. Es subratlla la importància de donar suport a les empreses existents sense bloquejar el procés de destrucció creativa i l'entrada de nous actors.
Capítol 5: Innovació, Desigualtat i Fiscalitat
S'examina la connexió entre innovació, desigualtat i política fiscal. Es distingeixen mesures de desigualtat com el coeficient de Gini, la participació del top 1% de la renda i la mobilitat social (la "Corba del Gran Gatsby"). La desigualtat generada per la innovació és temporal, ja que les rendes de la innovació es dissipen a llarg termini a causa de la imitació i la destrucció creativa. Es demostra que la innovació millora la mobilitat social i no té un impacte significatiu en la desigualtat general (Gini). En canvi, el lobbying intens i políticament connectat impedeix l'entrada de noves empreses i augmenta la desigualtat general. Finalment, es conclou que la fiscalitat (per finançar inversions clau per al creixement) segueix una corba de Laffer invertida en U, i que les taxes altes per als inventors d'alta qualitat poden reduir la innovació i provocar la fuga de talents.
Capítol 6: El Debat de l'Estancament Secular
S'aborda per què el creixement de la productivitat als EUA ha disminuït des dels anys 2000. S'analitzen i rebutgen explicacions com l'eixugament de "noves idees" o els problemes de mesurament del PIB. L'explicació més convincent és que les empreses líders o "superstars" desincentiven la innovació per part d'altres actors. La revolució de la TI, sense una política de competència efectiva, ha permès a aquestes empreses estendre el seu abast i dissuadir nous entrants, frenant el creixement a llarg termini.
Capítol 7: Convergència, Divergència i la Trampa de la Renda Mitjana
El capítol analitza el fenomen de la trampa de la renda mitjana (com l'exemple d'Argentina). Mentre que la convergència de la renda per càpita és certa "de mitjana" (els països menys avançats creixen més ràpid), hi ha una divergència persistent entre els països més rics i els més pobres. S'explica la necessitat d'adaptar les institucions a la distància de la frontera tecnològica: els països allunyats han de prioritzar la imitació (creixement basat en la inversió), mentre que els països propers han de prioritzar la innovació (creixement basat en la llibertat i la competència).
Capítol 8: Podem Passar per Alt la Industrialització?
Aquest capítol examina el canvi estructural —la transició de l'agricultura a la indústria i, més recentment, als serveis—, conegut com els fets de Kuznets. Aquesta transició s'explica per factors tant d'oferta (el progrés tecnològic en agricultura i indústria abarateix els béns en relació als serveis, la "llei de Baumol") com de demanda (l'augment d'ingressos fa créixer la demanda de serveis, la "llei d'Engel"). Es debat si la industrialització és un pas necessari, argumentant que sí que ho és històricament pel seu paper en la generació de coneixement i la modernització. No obstant això, la globalització i l'exportació de serveis poden accelerar el creixement liderat pels serveis en alguns països.
Capítol 9: Innovació Verda i Creixement Sostenible
La innovació és crucial per al creixement sostenible, malgrat les restriccions de recursos i el canvi climàtic. L'economia de laissez-faire no es dirigeix espontàniament a la innovació verda (fenomen de dependència de la trajectòria o path dependence). Per redirigir la innovació, l'Estat ha d'intervenir amb incentius, com un impost al carboni, subsidis a la innovació verda i aranzels de carboni. A més, la competència i la conscienciació dels consumidors són palanques addicionals poderoses. El capítol adverteix que les energies intermèdies (com el gas d'esquist) poden reduir temporalment les emissions, però poden atrapar la innovació i dificultar la transició a energies completament netes.
Capítol 10: Innovació: Darrere les Escenes
El capítol es dedica a la composició dels innovadors i l'origen social de la innovació. Hi ha una profunda desigualtat en l'accés a ser innovador; la probabilitat d'inventar augmenta significativament amb la renda i l'educació dels pares. Es descriu la innovació com un procés de múltiples passos: la recerca bàsica (l'"R" de R&D) es porta a terme millor a les universitats, gràcies a la llibertat acadèmica i l'obertura, mentre que la recerca aplicada (el "D" de R&D) es realitza principalment a les empreses per la seva naturalesa més enfocada al mercat. La protecció excessiva dels drets de propietat intel·lectual en la recerca bàsica pot tenir un impacte negatiu en la innovació posterior.
Capítol 11: Destrucció Creativa, Salut i Felicitat
Es demostra que la destrucció creativa augmenta la probabilitat de pèrdua de feina i l'obsolescència de les qualificacions. Aquesta incertesa té un impacte negatiu en la salut i pot contribuir a les "morts per desesperació" als Estats Units. No obstant això, a Dinamarca, la pèrdua de feina no té un efecte negatiu significatiu sobre la salut, gràcies al model de "flexiseguretat", que combina flexibilitat laboral per a les empreses amb seguretat per als individus (subsidis generosos d'atur i formació professional). Es conclou que la destrucció creativa no és perjudicial per a la salut i la felicitat si va acompanyada de polítiques públiques de seguretat efectives.
Capítol 12: Finançant la Destrucció Creativa
El finançament és crucial per a la innovació, com il·lustra l'exemple històric de David Séchard a Il·lusions perdudes. El capital risc (venture capital) és ideal per a la innovació de frontera, ja que es concentra en empreses noves amb un alt potencial de creixement. A diferència del finançament tradicional, el capital risc ofereix control contingent i know-how a l'emprenedor. A més, els inversors institucionals i fundacions (com l'HHMI) juguen un paper fonamental en motivar l'exploració de recerques disruptives, ja que protegeixen els investigadors i gestors dels riscos de fracàs a curt termini.
Capítol 13: Com Gestionar la Globalització
La globalització pot tenir efectes negatius, com la pèrdua massiva de llocs de treball deguda als xocs d'importació (p. ex., xoc de la Xina). No obstant això, la globalització pot estimular la innovació, especialment en les empreses exportadores i aquelles que es troben a la frontera tecnològica. El llibre suggereix que la manera de gestionar la globalització no és a través del proteccionisme (que redueix la "innovació defensiva"), sinó a través de la millora de la competitivitat basada en la innovació. També es ressalta el paper positiu de la immigració d'alta qualificació com a font de talent per a la innovació.
Capítol 14: L'Estat Inversor i l'Estat Assegurador
L'Estat té un doble paper essencial en l'economia de la innovació: com a Inversor (en educació, recerca bàsica i infraestructures) i com a Assegurador (mitjançant polítiques socials i contracícliques). Històricament, l'amenaça de guerra o crisi ha estat un catalitzador per a l'emergència de l'Estat inversor (exemples de les reformes educatives a França després de Sedan o al Japó després de Kanagawa). Es descriu el model DARPA (EUA) com un mecanisme per finançar la recerca disruptiva a mig camí entre la recerca bàsica i l'aplicada. L'Estat assegurador es basa en models com el de Bismarck i Beveridge, evolucionant cap a la flexiseguretat, per oferir seguretat davant dels riscos idiosincràtics associats a la destrucció creativa.
Capítol 15: Destrucció Creativa i el Triangle Daurat
Aquest capítol examina els perills d'un Estat massa fort que, en connivència amb les empreses instal·lades, pot bloquejar la destrucció creativa (com l'exemple de la "Serrata" de Venècia). S'insisteix que els resultats de la destrucció creativa depenen del funcionament del "Triangle Daurat": el Mercat, l'Estat i la Societat Civil. El paper de la societat civil (mitjans de comunicació lliures, sindicats, etc.) és indispensable per garantir els "checks and balances" i la limitació efectiva del poder executiu, assegurant així la implementació del contracte social incomplet que és la Constitució.
Conclusió: El Futur del Capitalisme
El llibre conclou que el futur del capitalisme rau en la seva reforma, i no en la seva abolició. Mitjançant la transició des del capitalisme laissez-faire a una forma on l'Estat inversor i assegurador, juntament amb una societat civil activa, juguin el seu paper complet, és possible aconseguir una prosperitat que sigui alhora més sostenible i equitativa. La història, incloent-hi la crisi de la COVID-19, demostra que el capitalisme s'ha tornat més protector i inclusiu gràcies a la lluita de la societat civil. El capitalisme és un cavall esperitat que, si es subjecta amb fermesa, pot dirigir-se cap a una prosperitat més verda i inclusiva.
Mon oncle
