Gerontocràcia

Gerontocracy in America: How the Old are Hoarding Power and Wealth—and What to Do About It 

El llibre Gerontocracy in America: How the Old are Hoarding Power and Wealth—and What to Do About It (2026), de l'historiador i professor de dret a la Universitat de Yale Samuel Moyn, analitza com els Estats Units s'han convertit en una gerontocràcia estructural on la població d'edat avançada acapara el poder polític, la riquesa privada i les oportunitats laborals i immobiliàries, en perjudici de les generacions més joves.

Moyn sosté que el problema va molt més enllà de la presència de líders d'edat molt avançada en la presidència (com Joe Biden o Donald Trump). La gerontocràcia actual no és el resultat d'un pla maliciós, sinó el subproducte del «gran envelliment» (great aging) —provocat pels avenços Mèdics i de salut pública que van duplicar l'esperança de vida mitjana— combinat amb la democràcia electoral i el capitalisme.

1. Orígens i el «Gran Envelliment» (Part I)

• Veneració tradicional vs. revolta moderna: Històricament, les societats tradicionals s'organitzaven com a gerontocràcies on l'autoritat receia en els ancians pel seu vincle amb la tradició i la memòria col·lectiva. La modernitat va néixer com una revolta contra el domini dels ancians a favor de la joventut i la innovació. El concepte de gerontocràcia va ser encunyat per primer cop el 1828 pel liberal suís James Fazy per denunciar el control de la Restauració francesa per part d'ancians rics.
• La revolució de la salut pública: A partir del segle XIX i XX, la potabilització de l'aigua, les vacunes, els antibiòtics i posteriorment els tractaments per a malalties cardiovasculars van permetre que milions de persones arribessin a la vellesa.
• La piràmide demogràfica invertida: L'augment extraordinari de l'esperança de vida, sumat a la caiguda de la natalitat, va canviar la piràmide d'edat per convertir-la en una estructura rectangular. Això va crear una massa sense precedents de ciutadans d'edat avançada capaços de mantenir i exercir el poder.

2. Les tres cares de la gerontocràcia (Part II)

A. Polítics i institucions velles (Old Politicians)

• Líders envellits: Des dels anys 90, l'edat mitjana dels membres del Congrés i del Senat nord-americà ha augmentat de manera continuada. La presència de polítics octogenaris ha provocat episodis de declivi cognitiu, pèrdua de capacitat funcional i morts en el càrrec.
• Els «consells d'ancians»:
  • El Senat: Dissenyat originalment a imatge de la Gerousia espartana, s'ha convertit en una cambra on l'edat mitjana supera els 65 anys, afavorint el conservadorisme i la paràlisi legislativa.
  • El Tribunal Suprem i el poder judicial: Els jutges federals disposen de càrrecs vitalicis (life tenure). Amb l'allargament de la vida, el temps mitjà de permanència al Tribunal Suprem s'ha duplicat fins als 26 anys, convertint el poder judicial en una institució geriàtrica.

B. Votants i el «Lobby Gris» (Old Constituents)

• Biaix electoral: Els votants d'edat avançada participen a les eleccions en proporcions molt superiors a les dels joves, especialment en eleccions primàries i locals. A les primàries del 2024, l'edat mitjana del votant va pujar als 65 anys.
• El poder dels diners: El finançament de campanyes electorals prové de manera aclaparadora de donants d'edat avançada (la mitjana d'edat del dòlar donat a campanyes és de 66 anys), la qual cosa condiciona l'agenda de qualsevol polític, independentment de la seva edat.
• L'AARP com a mercat i poder de bloqueig: L'AARP (amb més de 35 milions de socis) funciona com un gegantí mercat privat i com el lobby millor finançat del món. El seu principal impacte és la protecció de l'estatus quo i la imposició de vora a qualsevol reforma que pugui afectar els privilegis dels ancians.

C. L'«Oldigarchy» i el bloqueig de recursos (Old Money)

• Acaparament de riquesa: La desigualtat de classe als EUA és essencialment una desigualtat d'edat. Les lars encapçalades per majors de 65 anys tenen 47 vegades més riquesa neta que les de joves d'entre 18 i 34 anys. Els adults menors de 40 anys (el 37% de la població) posseeixen només el 4,9% de la riquesa, mentre que els majors de 54 anys en tenen el 71,6%.
• Monopoli de l'habitatge: Els ciutadans d'edat avançada controlen el millor parc d'habitatges, es neguen a vendre o redimensionar-se i utilitzen la seva participació en reunions municipals per bloquejar noves construccions (bloqueig NIMBY) i congelar impostos sobre la propietat (com la Proposition 13 a Califòrnia), provocant la crisi d'accés a l'habitatge per a les generacions joves.
• Bloqueig del mercat laboral: L'abolició de la jubilació obligatòria a la dècada de 1980 (impulsada per reformes de la llei ADEA liderades pel congressista Claude Pepper) ha permès que alts executius i professors universitaris mantinguin llocs d'alta remuneració indefinidament, tancant el pas i precaritzant el talent jove.

3. Propostes de reforma i la «Via Socialista» de l'Envelliment (Part III)

Moyn argumenta que no s'ha de combatre la gerontocràcia des del ressentiment ni des del discurs neoliberal que busca retallar els serveis socials o les pensions. Es proposen reformes estructurals i un nou pacte intergeneracional:

1. Límits d'edat i quotes de joventut en la política:
   • Establir límits d'edat màxima (p. ex., 65 o 70 anys) per ocupar càrrecs a la presidència, el Congrés i el poder judicial.
   • Crear quotes reservades per a joves a les cambres legislatives i reassignar o abolir el Senat.
2. Reformes electorals i pes del vot:
   • Facilitar el registre de votants i afavorir el vot des de casa.
   • Explorar mesures com el vot ponderat per edat (atorgar més pes al vot dels ciutadans joves, que patiran durant més temps les conseqüències a llarg termini de les polítiques públiques, com el canvi climàtic) o el vot per procuració per a menors.
3. Reforma fiscal i redistribució de la riquesa:
   • Eliminar els privilegis fiscals sobre l'herència, els guanys de capital no realitzats i els sostres als impostos de propietat dels immobles d'alt valor.
   • Dissenyar impostos progressius sobre el patrimoni i la riquesa acumulada en les fases finals de la vida.
4. Reinstauració de la jubilació obligatòria flexible:
   • Reintroduir l'opció de la jubilació obligatòria en professions elitistes (corporacions, despatxos d'advocats, universitats) per permetre el relleu generacional.
5. Cures de llarga durada a canvi de la renúncia al poder (The Socialist Way of Aging):
   • Moyn proposa un intercanvi social: la desautorització i expropiació de la riquesa/poder concentrat per la gent gran a canvi de cures de llarga durada de qualitat, l'eliminació de la por a la pobresa final i una jubilació digne, recolzada i amb sentit finançada íntegrament per l'Estat.

Conclusió: Acceptar la mortalitat i el relleu generacional

Moyn conclou citant els mites de Titó (Tithonus) —a qui els déus van concedir la vida eterna però van oblidar donar la joventut eterna— i els struldbruggs de Jonathan Swift a Els viatges de Gulliver. La cerca obsessiva d'allargar la vida sense acceptar els límits biològics condueix al xoc i a la decadència social.

Una societat sana ha d'estructurar la vida en fases naturals: educar la joventut, impulsar i recolzar la població en la seva plenitud creativa, i oferir als ancians una sortida digne del poder per gaudir d'un "tercer acte" de retirat de qualitat, permetent que el futur pertanyi a aquells que l'hauran de viure.