A l'obra "Capitalism: A Global History" (2025), Sven Beckert ofereix una visió del capitalisme no com un conjunt de lleis econòmiques abstractes, sinó com un procés històric, global i contingent que ha transformat radicalment la humanitat en l'últim mil·lenni.
Introducció i Conceptes Fonamentals
Beckert defineix el capitalisme com un sistema impulsat per l'acumulació incessant de capital controlat privadament, la mercantilització d'inputs (terra, treball) i outputs, i una dependència fonamental de l'Estat. Argumenta que el capitalisme va néixer global i que la seva història no es pot explicar des d'una perspectiva exclusivament europea.
Capítol 1: Illes de Capital
El capitalisme no va brollar d'un sol lloc, sinó de la connexió entre múltiples "illes de capital" —ciutats comercials— arreu del món. Al segle XII, ports com Aden (al Iemen) ja eren nodes vibrants on els mercaders operaven amb una lògica de benefici i reinversió, connectant l'Índia, l'Àfrica i Europa.
Capítol 2: Capitalistes sense capitalisme
Durant la primera meitat del segon mil·lenni, existien mercaders rics, però el sistema dominant era el tributari o feudal. Les elits obtenien riquesa mitjançant la força o el tribut, no per l'acumulació de mercat. Aquests "capitalistes" inicials vivien en societats que oposaven resistències religioses i socials a la seva lògica d'acumulació.
Part I: Construint el capitalisme
- Capítol 3: La gran connexió (1450–1650): Un subsector de mercaders europeus va trencar el setge de les societats tradicionals buscant rutes cap a l'Índia i la Xina per evitar els intermediaris otomans. Aquesta expansió, recolzada per l'Estat, va crear una economia mundial unificada i jeràrquica, amb centres com Potosí (plata) i Cap Verd (esclaus i sucre). Beckert anomena aquesta fase capitalisme de guerra (war capitalism), basada en l'expansió imperial, l'esclavitud i el comerç armat.
- Capítol 4: Transformant el camp (1550–1750): El capitalisme es va forjar realment al camp mitjançant la despossessió de les terres comunals i la mercantilització del treball rural. El model de plantació al Carib (com Barbados) va ser l'avantguarda: una màquina de producció industrialitzada on el treballador (l'esclau) era ell mateix una mercaderia.
- Capítol 5: Intensificant la indústria (1600–1750): El capital mercantil va començar a controlar la producció industrial rural (protoindústria). Els mercaders de ciutats com Amsterdam o Augsburg van invertir en mines de ferro a Suècia o en la indústria del lli a Silèsia, on s'utilitzava treball forçat (segona servitud) per fabricar roba per als esclaus de les Amèriques.
- Capítol 6: La tempesta perfecta: Aquesta fase mercantil va crear bucles de retroalimentació global. Les riqueses obtingudes del tràfic d'esclaus i el sucre (com les de la família Bethmann a Bordeus) van acabar finançant les primeres fàbriques mecanitzades al cor d'Europa.
Part II: El gran salt
- Capítol 7: L'ascens del capitalisme industrial (1760–1850): La Revolució Industrial va ser la conseqüència, i no la causa, del capitalisme preexistent. Es va passar de la producció manual a la mecanitzada amb una dependència creixent dels combustibles fòssils (carbó). El cotó va ser la indústria líder, creant una "Gran Divergència" on Europa es va enriquir mentre marginava les manufactures d'Àsia i l'Àfrica.
- Capítol 8: Capturant l'interior (1780–1860): La indústria europea necessitava un subministrament constant de matèries primeres barates. Això va impulsar una nova florida del capitalisme de guerra: l'explosió de l'esclavitud als EUA (cotó), Cuba (sucre) i el Brasil (cafè) per alimentar les fàbriques i els consumidors urbans.
- Capítol 9: Una civilització capitalista (1830–1880): El capitalisme va deixar de ser un conjunt d'illes per convertir-se en un continent social. Va néixer una cultura burgesa global (l'òpera, el xampany, l'etiqueta) compartida per elits de Nova York, Rio de Janeiro o Calcuta. Es va consolidar la dependència total del mercat per a la subsistència diària del "nexe monetari".
- Capítol 10: Rebel·lions (1830–1870): L'ordre de l'"antic règim" capitalista va entrar en crisi per les resistències. Des de les revoltes d'esclaus a Haití i Cuba fins a les aixecaments de teixidors a Silèsia i Lió, els desposseïts van desafiar la legitimitat del sistema. Karl Marx va emergir com el crític més influent d'aquesta nova civilització.
Part III: Reconstruccions globals
- Capítol 11: Reconstruint el capital (1870–1914): Després de les rebel·lions i la Gran Depressió de 1873, el capitalisme es va reconstruir sobre la gran indústria pesant (acer, química, electricitat). El control va passar de la "mà invisible" del mercat a la "mà visible" de la gestió corporativa i els monopolis (com el gegant de l'acer Röchling).
- Capítol 12: Reconstruint el treball (1870–1920): La fi de l'esclavitud formal va forçar nous mètodes de control del treball, com el taylorisme o el treball per contracte. Alhora, el proletariat industrial es va organitzar en sindicats i partits de masses (com l'SPD alemany), aconseguint millores en el nivell de vida al "cor" industrial.
- Capítol 13: Enclosures (Tancaments): L'Estat va créixer fins a dimensions de "Leviatan", tancant el capital i el treball dins de marcs nacionals i imperials. L'imperialisme formal va dividir el món, marginant els estats del Sud Global i convertint-los en subministradors de matèries primeres.
- Capítol 14: Temps de monstres (1918–1945): El període més tumultuós. El col·lapse del liberalisme va portar al fordisme (producció i consum de masses) i a règims illiberals —com el feixisme i el nazisme— que van maridar la indústria amb la barbàrie i el treball forçat (empreses com BMW o IG Farben van utilitzar presoners dels camps).
- Capítol 15: Insurgents: La decolonització va ser l'actor principal que va tornar a dibuixar el mapa del capitalisme. Elits i moviments populars de l'Índia, Egipte o el Senegal van buscar estats propis per impulsar un desenvolupament nacional i van criticar la dependència econòmica del Nord.
Part IV: El futur del capitalisme?
- Capítol 16: Domant el capitalisme industrial (1945–1973): L'Edat d'Or o les trente glorieuses. Es va assolir un equilibri entre estats, capital i treball a Occident (exemple de Suècia), amb un creixement econòmic sense precedents i la creació de l'estat del benestar. Tot i això, el sistema es basava en el treball invisible de les dones i l'explotació intensiva de la natura.
- Capítol 17: Cavalcant el tigre (1973–2008): L'era neoliberal. Beckert descriu la crisi del pacte de postguerra i l'ascens d'un ordre que prioritza la mobilitat global del capital per sobre de la sobirania nacional. (Nota: el text proporcionat conclou amb l'anàlisi de l'inici del neoliberalisme i el paper dels pensadors neoliberals des dels anys 70).
D'acord amb l'obra de Sven Beckert, definir el capitalisme com una "revolució permanent" significa que aquest sistema no és una entitat estàtica, sinó un procés d'expansió i canvi continu que mai pot romandre estacionari.
Aquesta idea s'articula a través dels següents punts clau:
- Lògica d'acumulació incessant: El motor fonamental del capitalisme és la necessitat permanent de generar més capital. A diferència d'altres sistemes on la producció es limitava a la subsistència o al consum de luxe de les elits, el capitalisme exigeix que els beneficis es reinverteixin productivament per crear encara més riquesa de manera il·limitada.
- Expansió constant a nous espais: Per satisfer aquesta necessitat d'acumulació, el sistema està obligat a "colonitzar" contínuament nous espais geogràfics i noves esferes de la vida humana que abans n'estaven al marge. Beckert cita a Marx i Engels per descriure com aquesta necessitat "persegueix la burgesia per tota la superfície del globus", obligant-la a establir connexions a tot arreu.
- Transformació de la societat i la natura: El capitalisme actua com una força que "ho capgira tot", alterant les relacions humanes, les estructures polítiques i el medi ambient natural. És l'única revolució el nucli de la qual és ser contínua, un estat d'agitació on "tot el que és sòlid s'esvaeix en l'aire".
- Innovació i "destrucció creativa": El sistema es caracteritza per una acceleració de canvis tècnics i de productivitat que no tenen comparació en la història prèvia. Aquest procés, que Joseph Schumpeter va anomenar "destrucció creativa", és el batec del cor del capitalisme: la destrucció constant d'antigues estructures econòmiques per donar pas a noves de més eficients.
- Submissió al capital: En aquest procés, les relacions creades pels humans han acabat guanyant poder sobre els seus propis creadors, fent que la societat sencera sigui "subservient a un nou déu: el capital".
En resum, l'expressió indica que el capitalisme és un projecte imperial que el moment en què deixés d'expandir-se o de transformar-se, deixaria de ser capitalisme.
