La planificació sanitària oblidada

 Thirty-year Retrospective of Catalan Health Planning

Pregunta: Es pot fer un document sobre l'evolució de la planificació sanitària a Catalunya sense una cita al que va passar a partir de 1977 amb el HC Ramon Espasa o HC Josep Laporte, a cap document d'aleshores o als que ho van fer efectiu com Lluís Bohigas i tants d'altres?. 

Doncs si, això és tot el que ha fet l'oficina de l'OMS a Barcelona. Només un informe sobre Catalunya i esbiaixat.

Ningú exigeix resultats correctes amb tot el que costa?

I no cal afegir res més. Només que funciona amb els diners que aportem els catalans i que surten al pressupost que s'aprovarà properament...i encara som a temps de corregir-ho

Els riscos d'un estil de vida sedentari

 Step Up! Tackling the Burden of Insufficient Physical Activity in Europe

Els hàbits i comportaments són determinants per la salut, ho sabem tots i alhora sovint fem com si sentíssim ploure. El més difícil de tot és que una vegada tenim consciència del risc adoptem l'actitud acurada per prevenir les conseqüències del nostres hàbits i comportaments. Al principi hi ha tenir la consciència del risc, sense això ben poc hi pot haver després. Fa temps que en vaig parlar i allà insistia en la importància de la comunicació de riscos a nivell poblacional. Això no s'improvisa, i els anys passen i podem veure que s'ha fet ben poc al respecte.

Ara que l'OCDE i l'OMS han publicat un bon informe sobre el sedentarisme, convé impulsar totes les polítiques de salut pública per afrontar-lo. Altrament ja us puc assegurar que davant l'obesitat creixent, l'opció que alguns ja entreveuen és combinar sedentarisme amb fàrmacs per aprimar. Un estil de vida privat que acabarà fent-se càrrec el finançament públic, és clar. Hi som molt aprop.

Altrament per passar a l'acció, cal llegir el capítol 4 on explica quines són les tasques a fer des de la vessant política:

Despite many countries having stepped up their efforts to promote physical activity, there remain gaps in the policy response. For example, schemes to promote active travel to school or work are only present in 14 and 17 out of 27 EU Member States, respectively.

A wide range of policy options exist to increase population physical activity, which improve population health, as well as reduce health care expenditure, including:  setting-specific programmes, in schools, workplaces and the health care system, policies to increase access to sports facilities,  urban design, environment and transport policies,  communication and information policies 

As physical activity is a complex behaviour, a comprehensive package of policies is needed to target all its drivers at the same time, with sufficient and sustained funding and evaluation.

A policy package aimed at increasing physical activity, implemented in 36 countries, would save around EUR 14 billion in health cost by 2050 (equivalent to the total annual health care expenditure of Greece) and return EUR 1.7 for every EUR 1 invested.

Malauradament no trobareu Catalunya a l'informe de l'OMS, encara que financem una oficina a Barcelona amb els nostres impostos i no sabem què en rebem a canvi. Però aquí en teniu un sobre pràctica esportiva de l'any 2019, que va servir pel Pla d'activitat física i esport, mentre es van oblidar que hi havia una enquesta de salut on explica moltes coses d'això amb força detall. I és que la guia de prescripció de l'exercici físic per la salut és de l'any 2007... Això no es resoldrà fent Youtubes que han vist 500 persones al llarg de 6 anys! I tampoc es resoldrà si es confon l'activitat física amb activitat esportiva, com fa el Pla vigent. Una petita ullada a l'informe seria molt recomanable.

PD. Aquí podeu veure què vaig dir el 2012 de l'oficina de la OMS a Barcelona. Una oficina cara, això és tot el que financem amb diners dels catalans, i algú sap si val la pena fer-ho?. Tot el que han fet durant l'any 2020 és un informe en anglès sobre la planificació sanitària catalana. Ho comentaré properament.

PD. El blog de l'OCDE

 

 

Nirvis (2)

 High drug prices are not justified by industry’s spending on research and development

Les dues retòriques per justificar els preus alts dels medicaments són: cal recuperar la inversió en recerca, i cal relacionar el preu amb el valor que aporten. La primera d'aquestes dues retòriques és la que s'explica a un article de BMJ. Són dades conegudes mostrades d'una altra manera. A la meva conferència a la Reial Acadèmia de Medicina del novembre passat ja ho vaig reflectir. La segona retòrica, la del valor, també apareix d'esquitllada a l'article, però sens dubte és el tema que es vol enfatitzar en aquest moment. 

El relat dels preus alts per recuperar inversió ja sap tothom que no se sosté per enlloc, i no cal donar-hi més voltes. I quan entrem en la retòrica del valor aquí hi podem trobar de tot, regles de rescat incloses. Per tant entrem a un camp minat, terres fangoses i sense cap concreció d'on anirem a parar.

Al final donen recomanacions al govern:

• Making national patent systems more stringent to avoid rewarding chemical novelty and inventiveness independent of added therapeutic value

• Clear communication by public health authorities to lay out health needs focused research and development priorities and the strategic use of public research funding to support them

• Smarter allocation of public research funds with retention of (partial) ownership that can be leveraged to pursue public health objectives, including affordable pricing

• Raising evidence standards for market authorisation by requiring companies to conduct comparative clinical trials designed to establish added therapeutic value whenever possible, and

• Reforming pricing and reimbursement systems to reward companies that develop drugs that deliver clinical benefit and discourage me-too and evergreening strategies

Llegiu-vos l'article i guardeu-lo. S'apropen els medicaments per l'hemofília i en sentirem a parlar dels seus preus i de l'impacte pressupostari. L'argument no serà la recerca, serà el valor que pressumptament aporten. Veig nirvis per totes bandes.

Banksy

Per on comencem?

 Promoting Peace of Mind: Mental health and insurance

Webinar, 1 de març

Acaba de sortir un informe de la Geneva Association que es pregunta per on comencem en relació a l'assegurança privada de la salut mental. La primera conclusió és que a on hi ha assegurança obligatòria,  sobretot aquesta és el prioritària. I la segona és que on no s'hagi desenvolupat la cobertura de la salut mental, sobretot convé desenvolupar un ecosistema de proveïdors per seguir d'a prop la utilització.

 En definitiva, es tracta d'un informe interessant perquè reflecteix la complexitat de l'assegurança privada en l'àmbit de la salut mental i mostra molts aspectes d'interès, ben descrits i ben plantejats.

PD. Aquest informe sorgeix d'una breu nota anterior.

Plensa a la Pedrera

La salut dels catalans en el context europeu

Health at a Glance: Europe 2022

STATE OF HEALTH IN THE EU CYCLE

L'informe estadístic de referència per entendre els sistemes sanitaris europeus és el que fa conjuntament l'OCDE i la UE: Health at a glance. Malauradament no hi sortim. Per conèixer la situació cal recórrer al Departament de Salut - Aquas que va fer aquest informe "La salut de la població de Catalunya en el context europeu". (Dades). Malauradament les dades són de 2015, i no he sabut veure cap actualització. 

Sorprèn i preocupa que una qüestió tant rellevant, amb dades tan crucials per comparar com evoluciona la salut dels catalans en el context europeu no ho poguem conéixer amb dades actuals. Hi ha algú que li interessa el que passa aquí i a fora? 

Com podem fonamentar la política sanitària sense cap comparació amb altres sistemes de salut? A algú li interessa aprendre i comprendre allò que funciona millor?. Mentre esperem l'informe actualitzat consulteu el de l'OCDE i veureu que el món gira. 

A la p.131, per exemple veureu l'impacte de la pandèmia a la despesa. Els països van gastar de mitjana el 2020 el 8,9% del PIB en despesa sanitària pública. A Catalunya diuen que va ser del 6,9%, dos punts percentuals menys. Les dades ho diuen tot, cap comentari, el podeu fer vosaltres mateixos.

PD. La política sanitària quan no mira les dades i els fets, es preocupa només per la ideologia i les ocurrències. Algú s'hauria de preguntar si precisament és en aquest darrer entorn en el que ens trobem, i trobar alguna forma de sortir-ne.

PD. Fa 9 anys vaig escriure una entrada similar. Som on érem.

Quan s'està perdent el rumb de la política sanitària

 The Public/Private Sector Mix in Healthcare Delivery: A Comparative Study

Just ara que han sorgit noves iniciatives col·lectivitzadores del serveis de salut, emulant el que fa un segle va esdevenir un fet trist, erroni i abominable, -que la història ha hagut de corregir-, ara és el moment que algú llegeixi què passa al món. És només per verificar si justament hem perdut les cartes de navegar, no les sabem llegir, o potser cal comprar-ne unes altres. 

En un marc de finançament públic, la relació entre la propietat pública i privada a la provisió de serveis de salut és possible en un marc de regulació i contractació que busqui l'eficiència (creació de valor) i vetlli per una acurada distribució de valor entre totes les parts (l'extracció de valor que diu Mazzucato).

Mentrestant en tenim alguns que lluiten aferrissadament per recuperar la planificació soviètica dels serveis de salut, tota de propietat pública, tots funcionaris. I en el nostre context això resulta encara més sorprenent perquè tots ells posen al mateix sac la propietat privada que retribueix dividends i la no lucrativa. És sens dubte una opció interessada d'uns grups que el que volen es precisament colonitzar la política amb un interès de captura inadmisible del debat públic. Hi ha opcions que ja s'ha demostrat que hi perdrem tots, convé oblidar-les i no donar-hi més voltes.

A tots ells, avui és un dia per recomanar-los aquest llibre, és descriptiu, no hi trobaran ideologia, només per saber què passa al món. I aquest és l'índex:

Introduction: Comments on the Public/Private Sector Mix in Healthcare

1- United States: The Dominance of Public funding for Private Provision in the U.S. Healthcare System

2- Canada: Public and Private Interfaces in Canadian Healthcare: Health Equity and Quality of Healthcare Services Implications

3- Australia: Australia's Health Insurance System and Its Two-Level Hospital system —-a Result of Muddled and Contested Objectives

4- France: The Public/Private Sector Mix in France: Implications and Current Debates

5- Sweden: Sweden's Public/Private Sector Mix in the Financing and Delivery of Healthcare

Services: How it Relates to Health Equity and Quality of Healthcare Services

6- The Netherlands: The Changing Private Sector Role in the Netherlands' Public/Private Sector Healthcare System: Some considerations of Health Equity and Quality of Care

7- Italy: The Public/Private Sector Mix in the Italian Healthcare System: Some Issues of Equity and Quality of Care

8- Chile and Mexico: Healthcare Commodification, Equity and Quality in Chile and Mexico

9- Uruguay: Examining Improvement of Mixed Healthcare Services: Equity and Quality of Healthcare Services in Uruguay

10- Brazil: Public/Private Mix In Healthcare —- Inequities and Issues of Quality of Care:

The Case of Brazil

11- Russia: The Public/Private Mix in Healthcare in Russia: Some Impacts on Health Equity and Quality if Healthcare Services

 

PD. Ara fa una dècada vaig escriure els detalls del que va ser el començament d'aquest procés de col·lectivització. I allà vaig explicar els dos mecanismes subliminals que han permès crear el disbarat que ha arribat fins els nostres dies i continua. Són dos mecanismes que poden reconduir-se. Si algú vol fer-ho, que ho llegeixi.

PD. Més exemples de col·lectivització, aquí, aquí, aquí. Està passant davant els nostres ulls i som incapaços de veure-ho. A la p.1 d'aquest llibre Bertrand Rusell ho va explicar clarament en què consistia, ara fa un segle.

PD Sobre la col·lectivització dels hospitals

El pensament il·lusori sobre els preus de les teràpies genètiques

Sources of Innovation in Gene Therapies — Approaches to Achieving Affordable Prices

Miro el NEJM  i em trobo un article sobre com pagar la innovació farmacèutica que ve, tema molt important del que no s'en parla prou. I allà es recorda el seu origen: 

All gene therapies approved in the United States thus far have their origins in academic institutions or spinoffs from such institutions that developed indispensable know-how and underlying forms of  technology

 I també recorda l'alt preu pagat per l'adquisició d'aquestes noves empreses amb l'expectativa de preus desorbitats.

Pharmaceutical manufacturers have actively participated in latest age clinical development and testing of the approved gene therapies, and a few have played major roles in expanding the market for these therapies, often by buying smaller companies. The costs associated with these acquisitions and licensing agreements can be very high. For example, Gilead was reported to have acquired Kite Pharma (which had rights to axicabtagene ciloleucel and brexucabtagene autoleucel) for $11.9 billion, and Novartis acquired AveXis (which had rights to onasemnogene abeparvovec) for $8.7 billion. The costs of such intellectual property are largely driven by the absence of limits on drug prices in the U.S. market. The resulting high prices can impose an enormous acute financial burden on patients and payers.

I després explica què fer. Una primera opció seria produir acadèmicament teràpies genètiques. L'exemple CAR-T ens sonarà familiar, i cita Suïssa però s'oblida l'Hospital Clínic i de l'Hospital de Sant Pau:

 The cost to produce tisagenlecleucel, for example, was estimated at approximately $70,000 — a fraction of the therapy’s current prices in the United States and Europe. One approach would be for academic and other research institutions to conduct or contract out late-stage development activities — such as managing clinical trials, corresponding with and submitting applications to the FDA, and manufacturing — for publicly funded treatments that they discover. University hospitals in Switzerland have formed an alliance to manufacture gene therapies in-house to reduce costs and improve accessibility.

L'altra opció seria, llicenciar:

 Regulators and policymakers could encourage institutions that receive federal funding to engage in nonexclusive licensing for certain key platform innovations that are part of the gene-therapy processes they have developed, in keeping with their mission and in recognition of the public funding that supports such discoveries. Licensing to multiple manufacturers would spur competition, which could help improve the technology over time and contain treatment prices.

I la tercera, compra conjunta

A third approach would be to facilitate systemwide price negotiation for gene therapies. In industrialized countries that have mechanisms for drug-price negotiation, prices for such therapies are high but still generally lower than prices in the United States 

Més que opcions possiblement són desitjos. La darrera seria la mesura més definitiva de totes.  Les multinacionals són globals, els mercats locals. Però tot i així ens enfrontaríem a gestionar amb transparència la discriminació de preus per part dels pagadors i reguladors. Implica un govern planetari inexistent, i si existís potser l'altra part no voldria negociar...

En definitiva, d'això s'en diu "wishful thinking", pensament il·lusori. D'il·lusió també en viu el NEJM.

Imatge per guardar i ensenyar quan calgui explicar d'on venen les innovacions...

PD. Fa uns cinc anys vaig fer una conferència on vaig explicar com la farmàcia hospitalària s'enfrontava a un canvi en la funció de producció. I aquest canvi seria provocat inicialment pel receptor antígen quimèric per a les cèl·lules T, CAR-T. Es van sorprendre força. Els temps passa i confirma el que vaig dir. El que sorprèn és que no s'hagi formalitzat com a tal aquest canvi i no es plantegi un canvi organitzatiu profund on s'analitzin les economies d'escala i aprenentatge possibles.

Exposició a Barcelona

Salvar el clima, salvant les big pharma

 Product Hopping in the Drug Industry — Lessons from Albuterol

Aquesta és una història que lliga el clima, la tecnologia i la big pharma. Va de l'albuterol, l'inhalador per MPOC i asma. La indústria farmacèutica va aprofitar la prohibició dels clorofluorocarbons en aquell moment que afectaven la capa d'ozó, i va capgirar el que era la patent sobre una molècula, amb patent sobre un procés. I va canviar-ho per inhaladors que contenien hidrofluoroalcà. El resultat és que fins el 2020 no hi va haver genèric. La patent del ventolin havia caducat el 1989, i la del proventil el 1997. El gràfic, referit a les vendes als USA ho diu tot.

Sorprèn que les lleis de patents acabin produint aquests disbarats i ho fan a la llum de tots plegats. Ens ho hauríem de fer mirar seriosament. Els autors ho diuen:

We worry that without patent and regulatory reform, this pattern is likely to be repeated. The history of albuterol over the past 40 years offers a cautionary tale for regulators and policymakers seeking to ensure access to prescription drugs while still meeting other goals such as environmental protection.

Trobareu els detalls a l'article al New England Journal of Medicine.

Com fer un disseny perfecte d'un pressupost sanitari deficient?

 Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya

Avui hi ha alguns que es pregunten perquè la pel·lícula Alcarràs no ha estat reconeguda al país veí. En realitat, és en va fer-se preguntes d'aquest tipus, perquè la resposta ja la tenien abans de presentar-s'hi. De la mateixa manera si un es pregunta perquè no hi ha un finançament suficient de la sanitat, la resposta es troba fora de la política sanitària i autonòmica. Ni reconeixement, ni recursos. Senzillament, som els segons en aportar i els desens en rebre els finançament públic per càpita de l'Estat.

I aquí és on un grup d'economistes pel benestar ha fet un manifest per recordar allò que el govern no vol exigir (ara no toca, diuen):

• Una aportació neta a la solidaritat i a l’equilibri territorial espanyol excessiva, en relació al seu PIB, i amb pocs referents internacionals comparables (annexos III, IV) que, com s’ha dit, afecta negativament al creixement de l’economia del país i al benestar, progrés i oportunitats dels seus ciutadans.
• Un model de finançament, a través del qual es cobreixen els serveis bàsics de l’estat del benestar, totalment insuficient per finançar les competències traspassades, que no ha seguit les exigències marcades per l’evolució de la població i totalment injust perquè ni tan sols garanteix l’ordinalitat. Catalunya és la segona comunitat de l’estat en recaptació i, per tant, en aportació de diners al model de finançament, però salta a la desena després d’actuar tots els fons redistributius i a la catorzena si es té en compte el diferencial de preus (annex V). Malgrat tot, adoptant l’ordinalitat, amb els fons actuals del model de finançament comú, Catalunya no milloraria el seu finançament i mantindria el mateix nivell de dèficit fiscal.
• Una inexplicable desigualtat en l’aportació de les Comunitats de règim foral a l’equilibri interterritorial tot i gaudir d’una renda més alta que Catalunya (annex VI) 
• Una política d’inversió pública i, en particular, en infraestructures d’inspiració centralista i radial, amb Madrid com a gran beneficiària, que ha marginat l’eix mediterrani tot i representar la principal zona productiva i exportadora de l’estat. Les dotacions pressupostades i executades, en baixos percentatges, són estructuralment inferiors a l’aportació econòmica de Catalunya a l’economia de l’estat (annex VII), limitant seriosament la seva competitivitat.

I jo puc estar molt d'acord amb l'anàlisi i en profund desacord amb la conclusió:

CATALUNYA HA DE TENIR LA CAPACITAT DE RECAPTAR I DECIDIR SOBRE LA DESTINACIÓ DELS RECURSOS QUE GENERA AMB L’OBJECTIU DE POTENCIAR LA COMPETITIVITAT DE LA SEVA ECONOMIA I SITUAR EL BENESTAR I EL PROGRÉS DELS SEUS CIUTADANS AL NIVELL DEL SEU ESFORÇ, SENSE ELUDIR LA COL·LABORACIÓ RAONABLE EN L’EQUILIBRI I SOLIDARITAT TERRITORIAL

El motiu és elemental: mai no ens deixaran recaptar i decidir sobre els nostres recursos per una raó molt senzilla, perquè ells se'ls han fet seus i no els deixaran anar mai, mai, mai. I sabent que això és així sorprèn que uns economistes que es diuen pel benestar i fan una anàlisi acurada arribin a la conclusió errònia. La conclusió justament condueix al malestar, perquè només marxant i deixant anar aquesta càrrega feixuga que traginem podrem gestionar els nostres recursos. La conclusió a la que arriben només continuarà provocant el malestar social que arrosseguem des de fa dècades. Recordeu l'argument Nosaltres-Ells. Nosaltres-autoengany, pensar que et donaran concert econòmic. Ells-dominació, allò que és teu ha deixat de ser-ho i ja és d'ells i decideixen que en fan.

És urgent marxar si volem tenir un pressupost públic d'acord amb el nostre nivell de desenvolupament econòmic. Cada any que seguim igual perdem 20.000 milions d'euros. I si algú em diu que no vol marxar, aleshores que deixi de queixar-se per sempre de que tenim una sanitat mal finançada (i una educació, i uns trens i...). L'Estat ha dissenyat un sistema perquè sempre tinguem un mal finançament, el disseny perfecte del pressupost deficitari. Només marxant de l'Estat es pot trobar alguna solució. Més clar impossible, ens ho han dit i sembla que alguns no volen escoltar i es pensen que no els afecta.

PD. Dic tot això amb coneixement de causa. L'any 1997, fa 25 anys vaig participar a una comissió parlamentària pel concert econòmic, V Legislatura. Fracàs i pèrdua de temps total. A la IX Legislatura es va crear una altra vegada la mateixa comissió. Fracàs i pèrdua de temps total. I no segueixo més.  Tot allò que va passar en aquell moment no va canviar res del que pretenia i som on érem, i parlem del mateix del que parlàvem, i proposem una i altra volta el mateix.

PD. La premsa comença a reflectir amb retard el que jo deia a aquesta entrada

Club des Belugas

Dedicat a tots aquells que s'han adherit al pensament màgic que malauradament cada dia són més, fins que un dia s'adonaran que no porta enlloc, però potser serà massa tard.

L'atenció al final de la vida

 Time for Better Care at the End of Life

El pla director sociosanitari de Catalunya incorpora els aspectes de cures pal.liatives i atenció al final de dia. Ara que l'OCDE acaba de fer públic un informe sobre el tema, és un bon moment per recordar que el treball fet en aquest àmbit és motiu de distinció i és possiblement un dels serveis més reconeguts per la ciutadania quan s'han trobat amb la situació. 

A Catalunya, s’estima que el 60% dels malalts oncològics i un 30% dels malalts no oncològics requereixen atenció per part d’equips específics de cures pal·liatives, segons les patologies considerades com a susceptibles d’aquest tipus d’atenció (tumors, insuficiència cardíaca, insuficiència renal, insuficiència hepàtica, MPOC, ELA, malalties de la motoneurona, Parkinson, Huntington, Alzheimer i sida). Entre elles, els tumors són la malaltia que suposa el percentatge més alt, ja que causa més d’un 40% de les defuncions susceptibles de cures pal·liatives i més d’un 25% del total de les defuncions.

 Tot i que a Catalunya l’any 2019 un 66% de les persones que van morir per malalties cròniques candidates a atenció pal·liativa hi van poder accedir, queda un marge de millora per garantir que tothom pugui comptar amb aquest tipus d’intervenció. En aquest sentit, l’atenció al final de la vida és una de les línies estratègiques del Pla director sociosanitari (PDSS) Nota de premsa

 El panorama que ofereix l'OCDE és força diferent, i en bona part preocupant. Mireu tant sols les conclusions i si podeu llegiu-lo sencer:

• Too many people receive sub-par care in their last days or months of life. Access to services is often insufficient and unequal, especially at home. 
• Professionals often fail to discuss choices that provide people a dignified end of life, and their care preferences are rarely recorded.
• Care provided at the end of life often fails to alleviate people suffering and limit unnecessary treatments.
• Costs at the end of life are high for both the public purse and families, while not necessarily delivering quality of life, and there are questions about, which different care models could improve outcomes for patients while reducing costs.
• Putting end-of-life care higher in the policy agenda and implementing a more comprehensive set of policies would make the end of life a more meaningful and humane experience for people and their relatives, and improve the outcomes achieved for the resources invested.

Aquest és un informe rellevant, especialment ara que s'està elaborant un nou Pla director Sociosanitari. Sovint no en som prou conscients del alt valor que s'aporta i el suport que representa en aquest moments difícils. Caldria reconèixer més allò que fem bé.

PD. Malauradament no trobareu reflectida l'experiència de Catalunya a l'informe de l'OCDE, no existim com a país. I moltes de les coses que diu l'informe són lliçons ja apreses en el marc del sistema públic català, del privat no en parlem.

La productivitat dels professionals assistencials (2)

Els recursos humans de la xarxa d’atenció especialitzada i hospitalària 2019 

L'atenció especialitzada al sistema públic de salut disposava de 78.715 persones l'any 2019, darrer any amb informació, i ja en fa 3 que no surten dades. Un 39% treballaven a hospitals concertats i la resta a hospitals públics. Un 23% eren professionals assistencials titulats de grau superior, inclosos els facultatius en formació. Eren un total de 18.177 professionals, dels quals 3.279 facultatius en formació. Representaven un  37% de la despesa total de personal i la despesa mitjana va ser de 86.504€. El cost per hora va ser de 51€. 

A la p.23-24 d'aquest informe (que només s'ha fet pel 2019 i no coincideixen del tot amb l'informe econòmic) trobareu dades clau de productivitat segons centre i també les dades ajustades segons dedicació assistencial dels residents.

Aquestes dades requeririen revisió en relació a la proporció d'externalització de serveis assistencials que tenen els centres. Malgrat ser un impacte limitat, cal tenir-lo present. Aquest és un tema complex, però que juntament amb la mesura de l'activitat, caldria afrontar una nova metodologia per tal d'arribar a conclusions acurades sobre la productivitat. 

PD. Per cert, caldria disposar d'informe equivalent relatiu a  l'atenció primària. 

PD. Per cert, quan es negocien augments salarials, no caldria parlar també de productivitat (quantitat i qualitat, activitat i salut)?

PD. Al NHS fa anys que mesuren la productivitat. Els informes de York els trobareu aquí. Ens cal una cosa similar.

La píndola emmetzinada que encara som a temps d'evitar

 Debat de pressupost sanitari al Parlament de Catalunya

Pacte nacional de Salut

El 28 de febrer de 2013 es va aprovar per resolució del Parlament de Catalunya l'elaboració del Pacte Nacional de Salut. Ara farà 10 anys.

I precisament ara que es torna a demanar un pacte és l'hora de llegir l'acord al que es va arribar aleshores i no es va aplicar.

Aquestes són les entitats que el van subscriure: Associacions empresarials - Unió Catalana d’Hospitals - Consorci de Salut i Social de Catalunya - Institut Català de la Salut Corporacions professionals - Consell de Col·legis de Metges de Catalunya - Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya - Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya Entitats municipalistes - Associació Catalana de Municipis - Federació de Municipis de Catalunya Entitats científiques - Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears Universitat - Consell Interuniversitari de Catalunya Entitats d’usuaris i pacients - Fòrum Català de Pacients - Coordinadora d’Usuaris de la Sanitat, Salut, Consum i Alimentació Indústria - Federació Espanyola d’Empreses de Tecnologia Sanitària - Farmaindustria 

I deia: "El Grup Parlamentari de Convergència i Unió i el Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya es comprometen a elevar aquests acords al Parlament de Catalunya en compliment del mandat parlamentari." I aquí es va quedar el 2014.

I precisament coincidint amb la presentació dels pressupostos al Parlament, podeu veure que es torna a  allà mateix. I jo em pregunto, no podem aprofitar res de tots aquells acords als que vam arribar? Realment no es poden aplicar? Què es pretén realment?

Quan no es vol reconèixer el camí i els resultats assolits, crec que cal preocupar-se. El que cal és agafar aquell document, aplicar-lo i millorar-lo. Em temo, o fins i tot diria que tinc el convenciment, que estem davant d'una píndola emmetzinada. Hom espera un remei -un nou Pacte Nacional- que curi i resulta que encara ho empitjorarà. Encara som a temps d'evitar aquesta píndola indesitjable.. Aquest missatge no va dirigit tant sols a la majoria parlamentària, va a tots els grups del Parlament. Prendre'm mal.

PD. "Tot allò que va passar en aquell moment no va canviar res del que pretenia i som on érem, i parlem del mateix del que parlàvem, i proposem una i altra volta el mateix." Frase de l'entrada de dilluns "Mirar enrera (per veure que gairebé tot està per fer i tot no és possible)" que és d'aplicació a aquest escrit de dimecres...i que ja va sent hora que tanquem aquest cicle pervers de fa massa anys.

Per què falten alguns medicaments a les farmàcies?

 Drug Shortage: Causes, Impact, and Mitigation Strategies

La Federació Internacional Farmacèutica considera que hi ha desabastiment de medicaments quan el subministrament d'un medicament requereix un canvi, requereix l'ús de principis alternatius i i té impacte en el pacient". La definició precisa de desabastiment és diversa, i he agafat aquesta perquè em sembla la més genèrica i aplicable. I les causes cal buscar-les en aquest article i en aquest gràfic:

i les estratègies per reduir el seu impacte són aquestes:

Llegiu-ne aquest article de revisió si us interessa el tema. Aquesta és una qüestió que fa temps que dura, no és que només ara hi hagi simplement una crisi a la fabricació fruit de la falta de subministrament. Per descomptat hi és i ha agreujat un problema ja existent. La pregunta és si s'està fent tot el que cal per reduir l'impacte. Semblaria que les recents mesures regulatòries han ajudat a millorar la situació, però s'ha tardat molt a canviar-les.

Si tothom sabia que aquestes eren les solucions, per què no s'han introduït abans? Algú demanarà responsabilitats sobre això?

PD. Aquest és un altre exemple d'afer on no tenim competència per a poder decidir la política sanitària per tal que tingui un impacte positiu en l'accés als medicaments. Ahir n'hi havia un altre. 

Mirar enrera (per veure que gairebé tot està per fer i tot no és possible)

Anem per un moment a l'any 2006, ara fa 17 anys. El Departament de Salut crea el Consell de la Professió Mèdica amb aquestes funcions:

a) Actuar com a òrgan de participació, consulta i cerca de consens del Departament de Salut en el desenvolupament de les polítiques professionals.

b) Actuar com a òrgan de consulta i participació en la determinació de qüestions relatives a l'exercici de la professió mèdica.

c) Actuar com a òrgan de consulta i participació del Departament de Salut en el desenvolupament de les polítiques acadèmiques i formatives del personal mèdic. 

d) Col·laborar amb el Departament de Salut en el desenvolupament del Pla de Recursos Humans del sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya.

e) Donar suport al Departament de Salut en el desenvolupament de la Llei d'ordenació de les professions sanitàries.

f) Participar en el procés de definició de les mesures d'implementació del Llibre Blanc de les Professions Sanitàries, i la seva revisió, si escau.

g) Participar en el procés d'anàlisi de les polítiques de salut i proposar accions per reduir les inequitats en salut, amb especial èmfasi en les desigualtats de gènere. 

h) Participar en el procés de definició de les mesures d'implementació d'acció positiva per garantir el principi d'igualtat de tracte i d'oportunitats entre el personal mèdic pel que fa a l'ocupació, a la formació i a la promoció professional i a les condicions de treball. 

El detall de la seva composició i el context es mostra a la Resolució i qui vulgui comprendre el que significava aleshores ha de llegir aquest article a la revista de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques. On per exemple es diu:

En l’àmbit polític, els 23 anys de govern convergent ens havien abocat a una certa rutina que es trenca amb l’arribada del Govern tripartit a finals de 2003. L’anunci d’una nova política encaminada a construir una sanitat més humanitzada i de qualitat, on el professional sanitari és el principal actiu, genera perspectives de millora substancials.

L'evidència ens demostra que les perspectives de millora que assenyalava amb un canvi de govern s'han esvaït després de dues dècades, i per tant no depèn de qui governi. Hi ha un problema més profund. El març de 2006 també hi va haver vaga, just ara farà 17 anys. No entro amb més comentaris, llegiu l'article i valoreu-ho vosaltres mateixos. Tot allò que va passar en aquell moment no va canviar res del que pretenia i som on érem, i parlem del mateix del que parlàvem, i proposem una i altra volta el mateix.

Doncs bé, ara la nova Resolució (que encara no la trobareu al DOGC...) que ha permès frenar la nova vaga de metges diu que es crea una Taula de Treball amb aquests objectius:

-Valorar, així com emetre els corresponents informes que adquiriran caràcter de compromís per part del Servei Català de la Salut d’acord amb els procediments interns que estableix la llei, sobre les propostes de transformació en els aspectes organitzatius i assistencials de l’atenció sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut, que els siguin remeses pel Departament de Salut o el Servei Català de la Salut, en l’exercici de les seves competències respectives.

- Elevar al Departament de Salut o al Servei Català de la Salut, en funció de les seves competències respectives, propostes que afectin aspectes organitzatius i assistencials de l’atenció sanitària de  cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut.

- Emetre recomanacions en matèries que afectin els aspectes organitzatius i assistencials de l’atenció sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut. 

El sindicat de metges diu que ha assolit aquestes mesures urgents:

•  Millorar la capacitat de captació i retenció de personal facultatiu en el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT).
• Analitzar les càrregues de treball del personal mèdic i les àrees de millora per eliminar tasques burocràtiques i sense valor clínic de l’acte assistencial.
• Analitzar la situació de les agendes dels facultatius i facultatives per a racionalitzar-les.
• Analitzar i definir l’aplicació dels rols competencials professionals del personal facultatiu.
• Definir les necessitats de personal que hi ha al sistema de salut públic, així com conèixer el nombre de professionals disponibles i la dotació necessària per a garantir la cartera de serveis, cobrint el dèficit de plantilla estructural allà on sigui necessari.
• Analitzar les especialitats mèdiques deficitàries i definir accions concretes per abordar aquestes mancances. 
• Fer un anàlisi per especialitats de les previsions de jubilació en els propers cinc o deu anys i plantejar propostes de reposició de personal per a cobrir vacants. 
• Facilitar l’accés a la formació mèdica continuada acreditada a facultatius i facultatives. 
• Promoure i incentivar la docència, recerca i innovació de metges i metgesses augmentant-ne les hores. 
• Monitorar el desenvolupament del pla d’estabilització 2022 – 2025 de les entitats integrants del SISCAT per garantir la reducció de la temporalitat en el sistema al 8%.
• Analitzar la regulació dels mòduls de doblament, escreixos i altres increments de la jornada ordinària. 
• Regular les guàrdies presencials i els descansos preceptius vinculats a aquestes, assegurant la disponibilitat de professionals per donar resposta a les necessitats assistencials. 
• Analitzar la regulació de les guàrdies de crida en el marc de l’atenció continuada, per formular propostes de millora. 
• Estudiar i establir els mecanismes pels quals l’entitat proveïdora facilitarà els mitjans de transport per fer l’atenció domiciliària.
• Abordar la planificació sanitària i establir mesures d’ordenació de serveis sanitaris que garanteixin l’equitat d’accés i promoguin, amb mesures específiques, l’ocupació de places de difícil cobertura al sistema públic de salut. 

Només en tinc constància per la web del sindicat, no veig cap acta de la reunió. Veig moltes expectatives inconcretes en com dur-les a terme.

El problema profund té a veure amb nosaltres i ells. Nosaltres, quan som víctimes d'autoengany. Quan som al 2023 i repetim el que vàrem fer el 2006. I per tant som en un cicle pervers i necessitem sortir-ne si volem assolir millores de veritat, amb decisió i compromís ferm. Per respecte a la ciutadania, la política sanitària ha d'avançar-se als esdeveniments, no pot ser només reactiva. 

Té relació amb ells, perquè podem analitzar totes les necessitats de metges (i ja es va fer en el seu moment) però la clau de la decisió no la tenim nosaltres sinó ells i per tant fins que no deixem aquesta feixuga càrrega que traginem no ens en sortirem. Per què a més a més, el pitjor és pensar que pots solucionar un problema quan no tens la competència per poder decidir, i qui la té no té cap interès en afrontar-lo. El nombre d'especialistes no el podrem definir mai nosaltres. Som davant del problema profund que citava abans. Hi ha coses que no són possibles, i és en aquest moment que cal dir adéu i començar de bell nou.

David Hockney

 

 PD. El titular d'aquesta entrada capgira la idea de Miquel Martí i Pol i es mereix que reprodueixi el poema aquí mateix, i el llegiu, i alhora us encoratgi cap a accions decidides que si que facin possible un canvi en el sistema de salut en un altre context.

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla 
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

PD. L'any 2014 el consell de la professió mèdica va quedar desdibuixat en el Consell de les Professions Sanitàries. I es va aturar tot plegat, els metges van perdre protagonisme i es va configurar un consell de representants de col.legis mèdics, un disbarat de disseny. Ara cal veure si la Taula de Treball és participació o captura.

PD. Reflexió sensata de JL Puerta.