Som on érem

La Salut com a sector econòmic de Catalunya

La despesa sanitària pública els darrers 7 anys (2003-2010)ha crescut un 75%, una magnitud que desborda els registres de l'estadística. Ara bé, resulta que en termes del que gastem respecte el PIB entre el 2003 i el 2007 ha pujat tres dècimes percentuals, del 4,7% al 5% (!). L'estudi acabat de publicar ho confirma. El creixement de la despesa pública en el mateix període 2003-2007 va ser del 54%. El resultat és només un i només un, som on érem en despesa respecte la nostra riquesa. A més amb un nivell de despesa que manté un diferencial notable respecte als països que tenen el mateix nivell de renda. L'estimació que vaig fer per al 2007 amb paritats de poder de compra és la següent:

Em sortia una despesa pública del 4,91%. Ara l'estudi publicat mostra que ho havia infraestimat, però per altra banda havia sobreestimat la despesa privada. En qualsevol cas, som el país que arribem a un nivell de despesa pública acotat que és el que ens podem permetre després de l'espoli fiscal. I en proporció, som el país que més gasta en assistència privada, que és la fòrmula efectiva de copagament que tenim establerta a la pràctica.

El resum de la despesa pública respecte el PIB  en un gràfic:

Tot plegat és força conegut, res de nou malauradament.  Un país amb nivell de renda inferior a Catalunya i que recapta els nostres impostos es permet una despesa sanitària pública superior. Queda clar?
Cada país dedica a la sanitat el que considera oportú, no vull dir que haguem de gastar tant o quant ara. El que facin els altres és responsabilitat seva, ara bé si ho fan amb els nostres diners que han recaptat aleshores em preocupa i em fa pensar en la necessitat que cal reconduir-ho quant abans millor.
Ara bé veure les taules de l'estudi que s'acaba de publicar provoquen necessàriament una pregunta. Com ho podem fer això?. El sistema sanitari català, malgrat tot i amb aquesta visió simplista de curt termini, seria eficient. Assolim un nivell de salut a un cost inferior a d'altres. La qüestió és si aquest fet no representa alhora una restricció per al que pot passar en el futur. En definitiva si no estem compensant l'esforç acuradament per tal que siguem capaços d'atraure talent cap al sector. I en aquest sentit hi ha indicadors que ens mostren que ja s'ha fracassat. No som capaços que els catalans que volen estudiar medicina i tenen bona nota ho puguin fer (la competència sobre universitats és espanyola) i la compensació dels llicenciats ha caigut 10 punts percentuals en una dècada a Espanya, no tenim la dada catalana que ajustada per al poder de compra seria encara superior, ben segur.
Així doncs, el que interessa és fixar-nos en quins incentius som capaços d'introduir al sistema sanitari català per tal que puguem assolir l'eficiència en termes dinàmics. El volum de despesa és fonamental comprendre'l i analitzar-lo, però cada vegada crec que cal més pensar en què n'obtenim a canvi. I sobre això resta un llarg camí per recórrer.
Suggereixo la lectura pausada de l'estudi esmentat perquè són les dades de referència calculades acuradament. Arriben fins 2007, i per tant convindria disposar el més aviat possible de dades més recents.

Fredament maligne

The private finance initiative: the gift that goes on taking

En Pollock, a l'exemplar tant recomanable "Christmas 2010" del BMJ, ens aporta l'estat de la qüestió de la Iniciativa Financera Privada (PFI) a Gran Bretanya. Comença fort i recorda el qualificatiu d'un editorial de 1999 que la considerava una "idiotesa financera pèrfida" (perfidious financial idiocy, és a dir les sigles PFI). El diccionari IEC em diu que pèrfid pot ser un qualificatiu de les persones - que és traïdor envers qui confia en ell- o del llenguatge -fredament maligne-. Un editorial és ben lliure d'opinar, que per això hi són. Ara bé si l'opinió és fonamentada s'agraeix, si és un estirabot ideològic serveix de poc.
Per altra banda tot investigador ha de mantenir una distància (ideològica) prudencial amb el fet que investiga. En Pollock ha estat durant els darrers anys qui ha posat en alerta sobre el que estava passant amb la PFI. Ho ha fet molt acuradament amb dades però també amb opinions.
En qualsevol cas, l'article cal llegir-lo perquè representa un resum del que ha passat. Ens diu que el resultat ha estat un cost financer superior al que hauria estat si es feia amb inversió pública. Ho sabíem des d'un inici i el Public Accounts Committe estima les quanties relatives dels tipus d'interès addicional 2,4-4 punts per sobre el cost de l'endeutament públic. Alhora la indexació dels PFI als preus de consum agreuja la comparativa. S'han fet 159 projectes i l'argument polític del que aporten està en si es compara els costos de construcció també i no només els costos financers. Ara bé estimar l'eficiència és complex i amb això no hi ha un indicador transparent com els tipus d'interès.
El més interessant de l'article és que ens posa en la pista del que és fonamental. Aprofitar la capacitat del sector públic d'endeutar-se a cost inferior i la del sector privat en la gestió eficient de projectes d'inversió. Però perquè això segon sigui possible cal una capacitat del regulador en establir contractes amb els incentius correctes. I aquí és on podem trobar la mare dels ous de molts dels problemes actuals en la relació públic-privat: la contractació, el procurement que en diuen.

Darrera els mercats encara hi ha persones

Algú pot pensar que sotat aquest títol invocaré allò que ara està de moda quan es parla per exemple de mesures per a  "convèncer als mercats" on gairebé sempre la referència és al mercat financer, no al productiu. I es parla del mercat com si fos una persona amb ànima i sentiment.
Definitivament darrera als mercats encara hi ha persones i aquest era el títol d'un segon llibre que va escriure en Josep Chias que malauradament ens ha deixat. Ahir el vam acompanyar molts amics i coneguts de fa tants i tants anys. Ell va ser qui va introduir aquí el marketing de serveis (el seu primer llibre és del 1989) i això el va portar a una notorietat en àmbits on el marketing no s'havia aplicat amb fonament. Molt del que sobre això avui es parla en l'àmbit del turisme (El negocio de la Felicidad, és un dels seus llibres), de l'esport -recordeu Olimpiades Barcelona 1992-, de la política, de la cultura i de la salut, ell en va ser un impulsor. Ho va fer des d'ESADE una pila d'anys, on el vaig tenir de professor i és d'aquells que recordes per sempre. Després al llarg del temps hem coincidit repetidament i en guardaré un record magnífic. La seva posició crítica envers la realitat omplia de fonament un discurs ben trabat i suggerent, que a alguns deixava incòmodes. Al seu primer llibre dona el missatge clau: "el marketing és seducció", i crec que  s'ho aplicava a ell mateix.

PS. A La Vanguardia.

En Cutler i la reforma sanitària

The Simple Economics of Health Reform

Tot aquell que vulgui un resum ordenat del que significa la nova regulació sanitària als Estats Units hauria de llegir l'article d'en Cutler així com els altres articles de Economist Voice. A mi m'interessa la part relativa a canvis en l'organització sanitària. I sobre això diu:

First, the lack of good information inhibits better care. Patient information is generally not electronic, and care is based on too little evidence. A common guess is that only 10 to 20 percent of what is done in medicine is founded on a good evidence base.
Second, the lack of good information is compounded by perverse financial incentives. Providers paid on a fee-for-service or piece-rate basis do many more tests and procedures than those paid on a global basis, without any improvement in outcomes.For example, the ACA proposes to take all payments related to an acute event (such as a hip fracture or stroke) and group them into a single total. Providers that receive the bundled payment would then be responsible for the hospital costs, post-hospital rehabilitation, and subsequent follow-up care for those patients. Providers that limit unnecessary care (for example, reducing re-admission) and seek out more efficient suppliers would make money; more wasteful ones would lose money.

Aquests aspectes són d'aplicació per altres entorns més enllà del nordamericà. Aquí el sector privat també paga per acte mèdic, idèntic problema. I el sector públic compensa sobre base històrica als proveïdors. Aprendre a incorporar pagaments per episodi pot ajustar millor els incentius a l'eficiència. Ara bé el que en Cutler i tants altres no diuen és com es fa això. Els de la Rand han publicat una guia. Seguirem atents als esdeveniments.

El toro dopat

On the Economics of Doping and Corruption in International Sports

En Martí Perarnau ens explicava a la tertúlia de Can Basté del divendres com després d'haver estat atleta olímpic se sentia estafat. En definitiva, que els triomfs no són necessàriament fruit de l'esforç sinó de la química. Una estafa als ulls de tothom i que fa molts anys que dura. Ell ho havia vist però no en tenia proves per aportar a un jutjat. Reflexió colpidora en primera persona, que em porta a confirmar el poc interès que tinc per veure l'esport i el creixent interès per practicar-lo. Això és el que caldria, sense tanta conjunció olimpiades-mitjans-estat-farmacèutiques-negoci esportiu, l'esport adquiriria la dimensió que li correspon, una pràctica saludable de cura del propi cos, de socialització i de competència amb els rivals.
Alhora la combinació espasmòdica d'esport i bandera apassiona a molts i ens inquieta a molts altres. El motiu és que al darrera hi ha una indústria i per tant se serveix d'aquesta barreja per treure'n profit. Recordo encara en Juanito Muller, aquell esquiador que va rebre tots els honors de campió "nacional" amb nacionalitat trucada  i que va quedar en no res per dopatge. O un ciclista i un altre. I ara una atleta embolcallada amb un "drapeau" d'un toro, vicepresidenta de la seva federació, campiona del món i tot plegat sota sospita fonamentada de dopatge. La qüestió és la trama, i la trama ve de lluny. Un ginecòleg de Las Palmas va decidir fer-se un lloc a la Residencia Blume ara fa 25 anys aprenent la nova ciència del dopatge, tot explicat a la premsa d'aleshores.
El fet el coneixem, la capacitat per a corregir-lo té a veure amb molts factors, entre ells les olimpiades. L'article sobre economia del dopatge dona algunes pistes necessàries per afrontar la qüestió, però n'hi ha moltes més és clar. Una altra referència més recent la trobareu aquí. Compte que això ve de lluny, hi ha una referència inicial a la corrupció als esports de l'any 388 a.c. La novetat és que ara l'escala és global i l'esport és una indústria.

Corruption in sport is not a new phenomenon. At the Olympic Games in 388BC, Eupolos of Thessalia bribed three of his competitors in a fighting tournament allowing him to win the gold medal

MCarthysme Genètic

Surreptitious Genetic Testing: WikiLeaks Highlights Gap in Genetic Privacy Law
Les proves genètiques encobertes poden convertir-se en un nou maldecap per alguns. Si hem de fer cas al que diu Wikileaksi el Guardian, el Departament d'Estat nordamericà mitjançant les representacións diplomàtiques hauria demanat informació biomètrica detallada (ADN, empremtes dactilars, iris) de responsables de les Nacions Unides i OMS, Ban ki-Moon i Margaret Chan inclosos. Aquesta petició d'informació a diplomàtics també va arribar alamenys a 33 embaixades.
I la qüestió és què n'han de fer amb aquestes dades? Els de Genomic Law Report especulen sobre el tema i adverteixen en general dels perills de les proves genètiques encobertes. La conclusió és que més enllà d'aquest fet, cal regular millor l'obtenció de proves genètiques. Alerta!

Fugues

Federal Taxation of the Drug Industry and Effects on New Drug Development

El món està trasbalsat per Wikileaks, i això ja fa temps que dura. A més no estan sols. Si algú vol saber per exemple la fiscalitat real de la indústria farmacèutica, pot consultar-ho aquí. La gent d'Open CRS publiquen informes d'interès que no arribarien al gran públic.
Pel que fa a la fiscalitat farmacèutica nordamericana, encara que semblaria que la taxa mitjana és equivalent a d'altres sectors, no és pas així. Destaco un paràgraf:

A comparison of average effective federal tax rates for the drug industry and major U.S. industries indicates that the share of the drug industry’s worldwide net income paid as federal taxes was similar to the average share for all industries from 2000 through 2006. This has not always been the case. For much of the 1990s, the drug industry’s tax burden was significantly lower than the average tax burden for all industries. But starting in the late 1990s, the drug industry’s federal tax burden began to rise as the U.S. possessions tax credit was phased out. Drug firms were major beneficiaries of this credit. They also appear to benefit substantially, if not disproportionately, from three tax preferences whose combined effect is not fully reflected in average tax rates: (1) the deferral of federal income tax on the retained earnings of foreign subsidiaries of U.S.-based corporations, (2) the expensing of research outlays, and (3) the expensing of advertising outlays.

Si voleu saber el detall de l'evasió fiscal legal, el trobareu a la secció: "Transfer of Intangible Assets Like Drug Patents to Low-Tax Countries". Fort.

PS. Lectura necessària, Manuel Castells a La Vanguardia avui. La frase clau:

Como documenté en mi libro Comunicación y poder, el poder reside en el control de la comunicación. La reacción histérica de EE.UU. y otros gobiernos contra Wikileaks lo confirma. Entramos en una nueva fase de la comunicación política. No tanto porque se revelen secretos o cotilleos como porque se difunden por un canal que escapa a los aparatos de poder

 PS. Lectura imprescindible. NYT i el blog GCS 

 

Hàbits saludables i risc cardiovascular a Catalunya

El concepte de factor de risc ha comportat un canvi radical a la medicina i a les polítiques de salut pública. Al llibre "PUBLIC HEALTH AND THE RISK FACTOR A History of an Uneven Medical Revolution" de William G. Rothstein hi trobareu un relat apassionant. En especial al capítol 5, on explica com el concepte de factor de risc va arribar a la medicina fruit de l'aplicació de l'estadística a l'assegurança de vida. Frase destacada de l'introducció:

When the risk factor and its statistical methodology became accepted as a method of investigation in the health sciences about 1960, it provided a new basis for understanding the relationship between a disease and its causes: (1) multiple factors internal and external to the individual are involved in the etiology of every disease; (2) the inherent limitations of scientific methodology mean that all of the etiological factors can never be identified or measured precisely2 and; (3) statistical analyses can determine the degree to which a specific factor by itself or in conjunction with others can increase or decrease the probability of occurrence of the disease. This approach is in striking contrast to the nineteenth-century doctrine of specific etiology, under which diseases were investigated as though they resulted from particular identifiable external causes, such as bacterial pathogens.
A social and intellectual revolution of this magnitude requires a number of basic discoveries and applications. The thesis of this study is that five historical innovations were necessary to produce the public health concept of the risk factor: (1) the development and adoption of probability and statistics as methods of quantifying the risk of death and disease and the benefits of treatment and public health measures; (2) the recognition that healthy lifestyles are essential to improve the health of the population; (3) the use of educational campaigns by public health departments to encourage the public to adopt healthy lifestyles; (4) the acceptance of probabilistic and multifactorial models of disease etiology; and (5) a disease, in this case coronary heart disease, that was so serious and prevalent as to warrant educational programs designed to change the lifestyles of the entire population.

Ara acaba de fer-se públic l'estudi ENRICA que permet conèixer els factors de risc cardiovascular de la població catalana. Certament hi ha dades esperançadores com que la proporció de fumadors es troba al 28%, el resum és que en homes baixa i en dones s'estanca la disminució (30% homes a 25% dones). La Unió Europea es troba a 26% segons Health at a glance 2010. Ara bé anem passats de voltes amb la ingesta de greixos i el colesterol. Els valors mitjans es troben per sobre els recomanables. Un de cada dos ciutadans és hipercolesterolèmic (colesterol total>200) però no parlen de quin és el LDL de la població. I l'excés de pes afecta al 59% de la població, diuen. Però ho han mesurat amb l'índex de massa corporal i no mitjançant el perímetre abdominal.
En definitiva, un estudi de qualitat a tenir molt en compte i que ha de permetre establir estratègies més fermes de millora dels estils de vida que afavoreixin una millor salut.

Símptomes de crisi

Executive Excess 2010: CEO Pay and the Great Recession

El fet que Shering Plough fos venuda a Merck va reportar 33 milions de dòlars a Fred Hassan, el seu conseller delegat. Això és alguna cosa més que un paracaigudes d'or, crec que també porta brillants. El conseller delegat de les pharma que cobra més és a Abbott 19 milions. Tot plegat es pot trobar a l'informe de l'Institute for Policy Studies. Els 10 millor remunerats van ingressar en total 150 milions durant l'any 2009. Les dades confirmen que no hi ha símptomes de crisi als sous dels directius pharma. La valoració sobre si són uns salaris dignes i suficients per afrontar el cost de vida correspon sobretot als accionistes.

PS: Avui s'anuncia el paracaigudes daurat per al CEO de Pfizer a WSJ, una xifra justeta pel càrrec que ocupava, 9 milions.

La impossibilitat de la reforma espontània

En Halvorson conseller delegat de Kaiser Permanente va publicar el llibre "Health Care Will Not Reform Itself: A User's Guide to Refocusing and Reforming American Health Care". El títol és suggerent perquè mostra una contradicció. En el sistema nordamericà, tant enfocat al sector privat, pensar que la mà invisible del mercat reformarà el sector esdevé una pèrdua de temps. L'existència d'un regulador amb lideratge per afrontar els reptes del moment resulta imprescindible.
Al llibre hi trobareu les seves cinc recomanacions:

- Take a preventive approach to the chronic conditions that account for the lion’s share of medical costs
- Coordinate patient care through a full commitment to information technology
- Increase the pool of contributors by mandating universal insurance
- Rearrange priorities by making health maintenance profitable
- Convene a national committee to "figure out the right thing" and "make it easy to do"

El focus en els resultats

Toward an Outcomes-Based Health Care System. A View From the United Kingdom

Al JAMA resulta inusual trobar articles sobre altres sistemes de salut que no sigui el nordamericà. Aquesta setmana hi ha una reflexió sobre l'enfoc que ha d'adoptar el NICE davant les noves propostes. És un article curt amb referències desiguals i amb l'oblit als estils de vida. Però em quedo amb aquesta frase:

Over the next 20 years, improving the organization of health care will have more effects on health status than new drug or technology discoveries. The potential to drive step changes in results through better organization of care (by systematically linking reliable processes to techniques of change management) is now well described. However, better organization of care in particular communities is a further frontier—demanding a multidisciplinary approach of a different order not only across all specialties of health care professionals, but going beyond biomedicine to include disciplines as diverse as anthropology, sociology, and engineering.

 

A la Mediterrània ,el sol ha eixit aixina hui

Referència clau

A limited-sample benchmark approach to assess and improve the performance of risk equalization models

Quan algú es planteja compensar capitativament a una població ja sap que ha d'ajustar pel risc d'emmalaltir que tingui. El problema és quin és el cost legítim i aleshores la mitjana del cost poblacional es premia com a referència. Sabem que aquest opció és errònia i que penalitza els comportaments més eficients (efecte ratchett i regression to the mean amb el pas del temps). Al JHE podeu trobar l'article que proposa un esquema suggerent i aplicable per a resoldre un sistema de pagament capitatiu. Una referència clau a tenir en compte.
El resum:

A new method is proposed to assess and improve the performance of risk qualization models in competitive markets for individual health insurance, where compensation is intended for variation in observed expenditures due to so-called S(ubsidy)-type risk factors but not for variation due to other, so-called N(onsubsidy)- type risk factors. Given the availability of a rich subsample of individuals for which normative expenditures, YNORM, can be accurately determined, we make two contributions: (a) any risk equalization scheme applied to the entire population, YREF, should be evaluated through its performance in the subsample, by comparing YREF with YNORM (not by comparing YREF with observed expenditures, Y, in the entire population, as commonly done); (b) conventional risk equalization schemes can be improved by the subsample regression of YNORM, rather than Y, on the risk adjusters that are observable in the entire population. This new method is illustrated by an application to the 2004 Dutch risk equalization model

PS. Aquesta altra referència sobre el mateix tema al JHE no m'ha convençut "Capping risk adjustment?" i aquesta no gaire "Risk adjustment in health insurance and its long-term effectiveness". Ho rellegiré a veure si li sé trobar el què.
Trobareu alguns altres papers a Risk Adjustment Network

Res de nou que no sapigam

Creating A High-Performance System For Comparative Effectiveness Research

El regulador sanitari ha de convertir-se en una organització que aprèn. Aquest és un missatge (elemental) que recupero de l'article de Health Affairs sobre com organitzar l'avaluació de l'efectivitat comparada de les prestacions. Més enllà d'idees elementals, el que podem observar ara és com el països desenvolupats han establert estratègies amb més o menys èxit per tal d'assenyalar a la ciutadania allò que funciona, aquelles tecnologies que aporten salut i a quin cost. És clar, alhora assenyalen les que no funcionen i aquí és on les estratègies de salvació de les inversions financeres originen el lobby i on cal situar una dosi de responsabilitat i realisme. Mentrestant aquí aprop seguim a les fosques, res de nou que no sapigam.

PS. Bé si que hi ha almenys una cosa que no sabem avui, el motiu pel que han destituït a la directora de l'Agència del Medicament.

Més despesa seguint interessos electorals o ideològics?

The growth of public health expenditures in OECD countries: Do government
ideology and electoral motives matter?

El comportament oportunístic dels governs amb la despesa sanitària queda reflectit en aquest article al JHE. Quan hi ha eleccions fan créixer la despesa pública, això és el que es mostra el marc de la OCDE 1971-2004. La ideologia es deixa de banda.
El plantejament de l'article:

Health care expenditures (HCE) have steadily risen in OECD countries and have therefore attracted a great deal of attention in the political discourse and in the scientific debate. The cause of this increase in expenditures remains somewhat unclear (for surveys of the literature see Gerdtham and Jönsson, 2000; Okunade et
al., 2004). Three strands of the literature can be distinguished. The first strand identifies a positive correlation between HCE and GDP growth in OECD countries and shows that GDP explains a high percentage of the variation of HCE (e.g., Newhouse, 1977; Parkin et al., 1987; Gerdtham and Jönsson, 1991; Gerdtham et al., 1992; Hitiris and Posnett, 1992, also Leu, 1986; Culyer, 1989). The second strand refines the econometric techniques and tests for panel unit roots, cointegration and structural breaks etc. (e.g., Hansen and King, 1996, 1998; McCoskey and Selden, 1998; Gerdtham and Löthgren 2000; Carrion-i-Silvestre, 2005; Jewell et al., 2003; Narayan, 2006; Herwartz and Theilen, 2003). Introducing the third strand of literature, Gerdtham and Jönsson (2000) encourage testing for “new” explanatory variables. For example, Baumol’s (1967) growth model of ‘unbalanced growth’ implies thatHCEis driven bywageincreases that exceed productivity growth (Hartwig, 2008). The relative price of medical care offers a ready explanation for the rise in HCE in OECD countries (Hartwig, forthcoming). The lion’s share of total HCE is public, implying that political factors could also play an important role in explaining the steady increase in HCE.

La conclusió

In this paper, I empirically evaluate how political forces influence the growth of public HCE. The results suggest that incumbents behaved opportunistically and increased the growth of public health expenditures in election years. Government ideology did not have an influence. These findings indicate (1) the importance of public health in policy debates before elections and (2) the political pressure towards re-organizing public health policy platforms especially in times of demographic change.

This finding is in line with the related empirical literature that ideology did not affect budgetary affairs in the last two decades, but ideology-induced effects can be identified in nonbudgetary affairs. For example, market-oriented governments have deregulated product markets in OECD countries in the 1980–2003 period (Potrafke, 2010), and government ideology has had a strong influence on political alignment with the U.S.: leftwing governments were less sympathetic to US positions (Potrafke, 2009c).

Mirat en detall, no explica què vol dir ideologia i tampoc què vol dir un país. Hi ha estats que tenen tantes eleccions que poden afectar a la despesa que tot plegat opera com factor de confusió. El deixaré al calaix, m'ha interessat el plantejament, però no les dades ni els resultats.