Caiguda lliure

Veig aquesta crisi econòmica com una evolució cap una tendència que ha vingut per quedar-se. Si fem cas a Expansión, a Catalunya el 2010 la renda per càpita va disminuir un 3,08 %. L'any 2009 el PIB va caure un 4%. I resulta que el PIB per habitant de Catalunya del 2009 va retrocedir a nivells de feia 3 anys, i amb l'estadística d'IDESCAT a preus corrents!. És un fet, i ningú pot ser qualificat de pessimista quan esmenta aquesta realitat. Alguns veuen que ja s'ha aturat la destrucció d'ocupació i és evident que aquest hauria de ser el primer símptoma d'un canvi de tendència. Però les dades són per ara febles i interessades.
Ara resultarà que la despesa sanitària respecte el PIB augmentarà, però no perquè augmenti el numerador sinó perquè disminueix el denominador.

"Caiguda lliure" és el títol del llibre de l'Stiglitz que tinc per llegir damunt la taula. El problema és com t'aixeques, no només saber com has caigut quan ja ets a terra. Alguns ja han sabut aixecar-se, nosaltres per ara ni idea. Bé no pas tothom, alguns ja publiquen com serà Catalunya després de la crisi.(?)
Voldria pensar que tenim la capacitat de capgirar la direcció d'aquesta caiguda, però no ho sé veure per ara mentre ens costi tant car de mantenir els veïns.

PD. A Catalunya s'adopta la recepta Krugman per la via dels fets consumats en un sol any i per a l'ocupació pública i parapública. Reduccció d'un 5% del sou d'empleats+ 3% d'inflació+12% d'espoli fiscal= 20% . Bé diguem-ho millor, en realitat, el 8% es reducció de capacitat adquisitiva en un any (recepta Krugman), i la resta és reducció de "benestar" fruit de serveis públics insuficients per dèficit fiscal (que merma la capacitat adquisitiva perquè cal suplir-la amb altres serveis o que limita el benestar i creixement futur). Però encara  són els salaris massa alts?

PD. Per cert al document de FAES (res a veure amb les píndoles) que m'arriba sense demanar-lo, trobem  Elorriaga, falàcies sense embuts:

Cuando una persona o una fuerza política critican por excesivas o por escasas las balanzas fiscales entre los distintos territorios que integran una misma nación, lo que están haciendo, en principio, es manifestar su discrepancia con la progresividad de la estructura de ingresos impositivos o con el alcance redistributivo del gasto público. Para reducir la balanza fiscal de un territorio más próspero que el resto bastaría con disminuir el volumen total de la actividad financiera del sector público (la balanza fiscal arroja un saldo menor si los recursos administrados por el sector público son el 25% del PIB que si son el 50%, permaneciendo las demás características iguales), con reducir la progresividad del sistema tributario o con limitar el efecto redistributivo de los gastos. Cualquiera de estas tres acciones tendría la misma consecuencia: disminuiría la aportación de los residentes en esa región al sostenimiento de los gastos públicos necesarios en las regiones menos prósperas.

Alerta:

En este debate las diferencias ideológicas son consustanciales y, razonablemente, las posiciones de unos y otros serán distintas. Pero si de lo que discutimos es de las bases
de articulación del Estado, sólo el acuerdo entre las dos grandes fuerzas políticas tiene la fuerza legitimadora suficiente para transformarlas. No existe un criterio de equidad financiera incuestionable, ni unos niveles óptimos de imposición para cualquier tiempo y circunstancia desde una perspectiva de eficiencia. Lo que sí existe en una democracia son unos procedimientos legítimos que exigen que la estructura de ingresos y gastos públicos sea debatida y aprobada con transparencia entre los representantes de la soberanía.

Ha quedat clar?. Algú sap què hi fem en una "democràcia" on només ens volen per pagar impostos?

Tocarà fer les maletes?

La feblesa de l'argument

El fet que el 23% de la població catalana tingui doble cobertura d'assegurança de malaltia,  és a dir que està disposada a pagar dues vegades per prestacions semblants, porta amb molta facilitat a una falàcia: sort en tenim que aquesta gent no utilitza l'assistència sanitària pública, perquè altrament col.lapsarien el sistema públic.
Els dos pilars, que entre d'altres, sustenten el suposat argument són:
1. Que qui té doble cobertura no utilitza la pública.
2. Que la disponibilitat a pagar per una assegurança és independent de l'eficiència i qualitat del sistema públic.
Doncs bé, sabem que en referència al primer pilar, el patró és desdibuixa ocasionalment en els casos d'alt cost i respecte al segon, pagar dues vegades per la mateixa prestació té a veure en que n'hi ha una que no et satisfà.(Discrepo cordialment de qui diu que tenim un Ferrari que no podem pagar, referint-se a l'assistència pública. Ni tenim Ferrari, ni el que tenim ho podem pagar).
L'argument fonamental per a la contractació d'una assegurança cal buscar-lo en la llibertat de l'individu que està disposat a pagar per un bé (allunyar el risc i facilitat l'accés). Però quan estem parlant de de l'assegurança de salut, resulta que coercitivament l'estat ja ha decidit per nosaltres que obligatòriament hem d'estar assegurats. Això no passa als USA i tenen l'enrenou legal notable aquests dies sobre el particular.
Estem davant una situació on no podem escapar, la decisió entre dos béns substitutius no la podem prendre perquè algú ja ha decidit per nosaltres. L'obligatorietat d'estar assegurats és necessària i indiscutible. Ara bé la forma d'organitzar-la i finançar-la és més discutible.
Per tant, sóc partidari de fer bé les coses a la primera i que no haguem de pagar dues vegades. Si algú voluntàriament decideix contractar un servei, n'és ben lliure. Aquest és el fonament del nostre sistema econòmic. Però al mateix temps caldrà recordar que la fiscalitat distorsiona les decisions individuals i per tant tota desgravació imposa biaixos en la decisió. Per tant, si defensem la llibertat de les decisions individuals i la llibertat d'empresa, aleshores el joc de les desgravacions provoca boira quan necessitem claror.
Fer bé les coses a la primera implica que cal dedicar els recursos necessaris als serveis de salut segons el nivell de renda que tenim. I aquestes expectatives de servei queden truncades per la magnitud de l'espoli fiscal i enlloc de resoldre això acabem posant un pedaç sobre un altre sense resoldre el que cal.

PD. Per cert, el nombre d'assegurats privats en salut disminueix un 2,2% fins a setembre, podeu contrastar el comentari al blog GCS. Estigueu alerta a la tendència.

PD. Qui tingui ganes de contrastar l'impacte de la desgravació fiscal ho trobarà al JHE. Queda dit.

Som on érem

La Salut com a sector econòmic de Catalunya

La despesa sanitària pública els darrers 7 anys (2003-2010)ha crescut un 75%, una magnitud que desborda els registres de l'estadística. Ara bé, resulta que en termes del que gastem respecte el PIB entre el 2003 i el 2007 ha pujat tres dècimes percentuals, del 4,7% al 5% (!). L'estudi acabat de publicar ho confirma. El creixement de la despesa pública en el mateix període 2003-2007 va ser del 54%. El resultat és només un i només un, som on érem en despesa respecte la nostra riquesa. A més amb un nivell de despesa que manté un diferencial notable respecte als països que tenen el mateix nivell de renda. L'estimació que vaig fer per al 2007 amb paritats de poder de compra és la següent:

Em sortia una despesa pública del 4,91%. Ara l'estudi publicat mostra que ho havia infraestimat, però per altra banda havia sobreestimat la despesa privada. En qualsevol cas, som el país que arribem a un nivell de despesa pública acotat que és el que ens podem permetre després de l'espoli fiscal. I en proporció, som el país que més gasta en assistència privada, que és la fòrmula efectiva de copagament que tenim establerta a la pràctica.

El resum de la despesa pública respecte el PIB  en un gràfic:

Tot plegat és força conegut, res de nou malauradament.  Un país amb nivell de renda inferior a Catalunya i que recapta els nostres impostos es permet una despesa sanitària pública superior. Queda clar?
Cada país dedica a la sanitat el que considera oportú, no vull dir que haguem de gastar tant o quant ara. El que facin els altres és responsabilitat seva, ara bé si ho fan amb els nostres diners que han recaptat aleshores em preocupa i em fa pensar en la necessitat que cal reconduir-ho quant abans millor.
Ara bé veure les taules de l'estudi que s'acaba de publicar provoquen necessàriament una pregunta. Com ho podem fer això?. El sistema sanitari català, malgrat tot i amb aquesta visió simplista de curt termini, seria eficient. Assolim un nivell de salut a un cost inferior a d'altres. La qüestió és si aquest fet no representa alhora una restricció per al que pot passar en el futur. En definitiva si no estem compensant l'esforç acuradament per tal que siguem capaços d'atraure talent cap al sector. I en aquest sentit hi ha indicadors que ens mostren que ja s'ha fracassat. No som capaços que els catalans que volen estudiar medicina i tenen bona nota ho puguin fer (la competència sobre universitats és espanyola) i la compensació dels llicenciats ha caigut 10 punts percentuals en una dècada a Espanya, no tenim la dada catalana que ajustada per al poder de compra seria encara superior, ben segur.
Així doncs, el que interessa és fixar-nos en quins incentius som capaços d'introduir al sistema sanitari català per tal que puguem assolir l'eficiència en termes dinàmics. El volum de despesa és fonamental comprendre'l i analitzar-lo, però cada vegada crec que cal més pensar en què n'obtenim a canvi. I sobre això resta un llarg camí per recórrer.
Suggereixo la lectura pausada de l'estudi esmentat perquè són les dades de referència calculades acuradament. Arriben fins 2007, i per tant convindria disposar el més aviat possible de dades més recents.

Hàbits saludables i risc cardiovascular a Catalunya

El concepte de factor de risc ha comportat un canvi radical a la medicina i a les polítiques de salut pública. Al llibre "PUBLIC HEALTH AND THE RISK FACTOR A History of an Uneven Medical Revolution" de William G. Rothstein hi trobareu un relat apassionant. En especial al capítol 5, on explica com el concepte de factor de risc va arribar a la medicina fruit de l'aplicació de l'estadística a l'assegurança de vida. Frase destacada de l'introducció:

When the risk factor and its statistical methodology became accepted as a method of investigation in the health sciences about 1960, it provided a new basis for understanding the relationship between a disease and its causes: (1) multiple factors internal and external to the individual are involved in the etiology of every disease; (2) the inherent limitations of scientific methodology mean that all of the etiological factors can never be identified or measured precisely2 and; (3) statistical analyses can determine the degree to which a specific factor by itself or in conjunction with others can increase or decrease the probability of occurrence of the disease. This approach is in striking contrast to the nineteenth-century doctrine of specific etiology, under which diseases were investigated as though they resulted from particular identifiable external causes, such as bacterial pathogens.
A social and intellectual revolution of this magnitude requires a number of basic discoveries and applications. The thesis of this study is that five historical innovations were necessary to produce the public health concept of the risk factor: (1) the development and adoption of probability and statistics as methods of quantifying the risk of death and disease and the benefits of treatment and public health measures; (2) the recognition that healthy lifestyles are essential to improve the health of the population; (3) the use of educational campaigns by public health departments to encourage the public to adopt healthy lifestyles; (4) the acceptance of probabilistic and multifactorial models of disease etiology; and (5) a disease, in this case coronary heart disease, that was so serious and prevalent as to warrant educational programs designed to change the lifestyles of the entire population.

Ara acaba de fer-se públic l'estudi ENRICA que permet conèixer els factors de risc cardiovascular de la població catalana. Certament hi ha dades esperançadores com que la proporció de fumadors es troba al 28%, el resum és que en homes baixa i en dones s'estanca la disminució (30% homes a 25% dones). La Unió Europea es troba a 26% segons Health at a glance 2010. Ara bé anem passats de voltes amb la ingesta de greixos i el colesterol. Els valors mitjans es troben per sobre els recomanables. Un de cada dos ciutadans és hipercolesterolèmic (colesterol total>200) però no parlen de quin és el LDL de la població. I l'excés de pes afecta al 59% de la població, diuen. Però ho han mesurat amb l'índex de massa corporal i no mitjançant el perímetre abdominal.
En definitiva, un estudi de qualitat a tenir molt en compte i que ha de permetre establir estratègies més fermes de millora dels estils de vida que afavoreixin una millor salut.

Excitació màxima

Las farmacéuticas irán a los juzgados para evitar otro recorte de precios
Observo amb interès l'excitació que recorre els passadissos de la indústria farmacèutica aquests dies. Els estrategues recomanen actuar sobre l'anècdota i no sobre la totalitat. I així ho han fet.
Podeu veure com per tres principis actius, per 50 milions de €, es construeix el relat. Quan un mira l'interior estem parlant d'una altra cosa, de tant com 1.123 de € milions de reducció de la factura farmacèutica en un any, en el cas que el decret fos efectiu en la seva totalitat. L'impacte estimat a Catalunya és de 170 milions de €. Per tant estem davant d'un decret que canvia de mans l'excedent de forma significativa.
Només resta pendent l'informe del Consell d'Estat però podeu trobar-lo amb tots els seus annexos i detall aquí i si només voleu veure l'ordre ho trobareu aquí.
Em costa comprendre com la regulació de preus de referència no és dinàmica. Sempre cal esperar que el regulador es posi les piles per tal d'adaptar-ho als canvis periòdics. El que s'hauria de tenir és un mecanisme automàtic online de preus de referència transparents en cada moment per a tots els medicaments fora de patent.

PS. Si voleu comprendre perquè el sistema de preus de referència ha de ser reformat, heu de llegir Puig-Junoy i Moreno-Torres aquest mes a Health Policy. La conclusió:

The Spanish RP system results in very little consumer price competition between generic firms, price reduction thus being limited to regulatory measures. NHS purchases show little sensitivity to price differences between equivalent drugs priced at or below the reference price.

Cribratge

Colorectal Cancer Screening for Average-Risk North Americans: An Economic Evaluation

A Catalunya, el càncer colorectal és el tercer més habitual en els homes, i el segon en les dones. Prop de 5.000 persones n'estan afectades anualment. Els principals factors de risc del càncer colorectal són la dieta (alta en greixos d’origen animal, carn vermella, i baixa en vegetals i fruites), la manca d’exercici físic, i l’obesitat. També, l’edat i els antecedents familiars de càncer colorectal són altres factors de risc importants per aquest càncer.
La detecció de sang oculta en femta cada 2 anys entre els 50 i els 70 anys s'havia demostrat com una mesura efectiva en la reducció de l’impacte d’aquest tipus de càncer. Això és el que ha impulsat un programa pilot de cribatge a Catalunya.
Ara a PLOS trobareu l'anàlisi cost-efectivitat on s'assenyala que la prova inmunoquímica fetal és l'opció preferent. Convé analitzar-ho en detall i veure'n les implicacions properes que en podem treure, especialment pel programa que ja està en marxa. Destaco aquesta frase:

Our results are robust. FIT with mid-range performance (FIT-mid) remained optimal compared with no screening and all the other strategies except FIT with even better test performance (FIT-high) unless the cost of CRC treatment was reduced, or the sensitivity for advanced adenomas was decreased significantly. However, even with lower CRC treatment costs, FIT remained economically attractive. Many health jurisdictions now fund biologic chemotherapies for advanced-stage CRC and with further advances in CRC chemotherapy, it is unlikely that management costs for CRC will decrease

Convé contrastar-la, especialment cal revisar l'anàlisi de sensibilitat i alhora veure si és d'aplicació amb els costos relatius nostres.

PS. Avui cal estar atents a la iniciativa Transforma España de la Fundación Everis. El document és titula: Un momento clave de oportunidad para construir entre todos la España admirada del futuro. Al darrera de tot plegat, s'està impulsant un govern de salvació. No sé veure el problema de Velarde quan diu que Espanya podria desaparèixer. Tampoc sé veure el argument a favor de la natalitat si després no es pot treballar i cal emigrar d'un país. Moment complex, on el rei despatxa amb la ministra d'economia (fet històric des que hi ha un rei d'Espanya, és a dir des del 1808), i els bancs perden valor per 47.600 milions des del gener. Al NYT preocupats. Expliquen també al NYT, la independència fiscal del país basc i el 10% del PIB català de dèficit fiscal. Glups!

PS. No us perdeu el carnet de ruta del malbarament dels recursos a Espanya en quatre capítols del blog Nada es gratis, el primer es aquí. Aquesta és part de la festa a la que es referia l'altre dia l'Artur Mas en el míting.

Foc nou

Referent

La renovada revista de la Unió tracta de la innovació. Aquest és un tema que desperta interès en aquest moment i que provoca reflexió necessària si no volem seguir fent més del mateix (cosa que ja no és possible). Al sector salut es parla sovint d'innovació tecnológica i poc d'innovació organitzativa. La primera depèn sobre tot dels recursos disponibles, la segona de les capacitats directives i la magnitud de la ressistència al canvi. A la revista hi ha un èmfasi en la innovació organitzativa que és ben segur de la que anem més necessitats. Hi ha molta teca i força desigual. Per exemple agafeu aquest paràgraf:

El mecanismo de creación de valor por la innovación es simple y tiene dos caminos. En un caso, los productos y procesos innovadores lo son cuando ofrecen más prestaciones que sus competidores. El mercado les otorgará más valor y pagará precios más altos. Y en otro, las innovaciones que mejoran procesos conseguirán
que éstos u otros productos o servicios ya existentes se produzcan con menores costes. Un mayor precio o un menor coste, o los dos a la vez, harán que las rentas de los factores de producción que hayan intervenido en la innovación sean mayores y, por lo tanto, que sea mayor la riqueza creada.

Observareu que la seva relació amb el sector salut és llunyana, on els preus no juguen el mateix paper que al mercat. En canvi l'article de Norman G. Einspruch i Vincent K. Omachonu és d'interès.

La innovació es podria definir com “la introducció i aplicació deliberada, dins d’un rol, grup o organització, d’idees, processos, productes o procediments
que siguin nous per a la unitat d’adopció corresponent, i dissenyats per beneficiar de forma significativa l’individu, el grup o la societat en general” (West, 1990). Aquesta definició ha estat àmpliament acceptada pels investigadors d’aquest sector (Anderson et al., 2004), perquè reuneix les tres característiques més importants de la innovació: a) la novetat, b) un component d’aplicabilitat i c) la cerca d’un benefici

Això encaixa millor. Lectura recomanada i enhorabona a la Unió per la iniciativa. Trobo a faltar més exemples que serveixin de mirall. Us n'afegeixo un que barreja la innovació en tecnologia i en organització alhora, que és el que m'interessa ara: el Sidney Garfield Health Care Innovation Center, feu-hi una ullada.

PS. Ha sortit l'informe del CES, remake de dades velles que coneixem i que ens costa una pasta...

Quantitat i qualitat

Demanda d’atenció sanitària en xifres

Aquest informe mostra els canvis ocorreguts durant el període 2005-2009 en la demanda assistencial a Catalunya. Les visites a l'atenció primària han augmentat un 11,7%, a l'atenció domiciliària un 61,4%

Hi trobareu detalls sobre el que ha passat en atenció primària, atenció especialitzada ambulatòria, atenció especialitzada ambulatòria en salut mental, atenció urgent, atenció hospitalària d’aguts i atenció sociosanitària des de quatre perspectives: temporal, poblacional, necessitats de salut i territorial.

Ens cal entendre millor què està succeint amb la demanda i què hi podem fer per tal que sigui més acurada. Recentment les visites a l'atenció primària i a urgències han disminuit en un milió en quatre mesos. Cal conèixer el detall de les causes perquè sols així es podrà corregir la qüestió.

Per ara tenim un informe de la quantitat, resta pendent un informe de la qualitat.

Decisions compartides, ara va de bo?

Decisions, decisions...

La importància de les decisions clíniques per a la salut individual obliga a tenir en compte les preferències dels pacients. Això no és pas nou. Ara bé, la forma com aquestes preferències es tenen en compte va canviant en el temps. Ara precisament on l'accés a la informació és molt més gran cal veure com es dona una solució acurada a la qüestió. En Wenberg fa temps que ho considera necessari:

The solution for unwarranted variation in preference-sensitive services is shared decision-making - the active involvement of the patient in choosing. Numerous clinical trials have shown that the patient decision-support programs result in better decision and often a reduction in utilization. But implementation isn't easy," he says. "We need to find a way to encourage and compensate physicians for the time they spend on educating and discussing things with patients

Aquesta setmana al BMJ hi ha dos articles d'interès i un editorial. L'interès que tenen aquests articles es que assenyalen el camí per introduir les decisions compartides entre clínics i pacients al NHS. L'Angela Coulter fa temps que ho proposa als britànics, a veure si aquesta vegada va de bo. I aquí aprop, hi ha tant per fer!

PS. El fet que CiU consideri inacurat el copagament i demani mesures per a controlar l'abús en la demanda és coherent. Si la base de tot plegat és la confiança i ens creiem l'acte de prescripció mèdica, aleshores on cal posar la barrera?. El self-audit de la prescripció és un exemple clar de cap on cal anar, un exemple d'èxit. És només un petit pas en un cami llarg, les decisions compartides en pot ser un altre.

PS. El Medical Decision Making té el suplement d'aquest mes que tracta el tema en profunditat.

PS. Per entendre que passa amb el NICE llegiu en Raftery

PS. Si us agrada, trobareu els quadres a la Galeria Barnadas

Buscant diners sota les pedres

El passat 2 de maig a El Periódico va aparèixer aquesta nota breu:

A los presupuestos de Salut le faltan este año 700 millones. Pero no hay que alarmarse. Las partidas extras con las que en diciembre se saldaron facturas pendientes a cuenta de una parte de la nueva financiación autonómica no se incluyeron en los presupuestos del 2010, que ya se habían aprobado. Eran un gasto cierto no recogido en las cuentas de este año. Una práctica contable muy común que no afecta al servicio, pero revela que los presupuestos públicos son poco fiables y que solo se conoce la realidad de la situación tras las liquidaciones, dos años después, dice el economista de la salud Pere Ibern.

Avui a Diario Médico ja es confirma que falta un 20% del pressupost per tancar l'any en Farmàcia. A finals de setembre només tenim 80 milions per pagar la despesa farmacèutica de tres mesos. No es tracta d'un problema de tresoreria, és que no hi ha pressupost!!!
Ho sabíem de fa mesos, des que es va aprovar al Parlament. I si un govern i un Parlament aprova un pressupost hauria de ser per complir-lo, això és el que diuen les lleis. Però aquí les coses van a mal borràs, i la irresponsabilitat política creix desmesuradament. Saltar-se les lleis pressupostàries es converteix en un esport habitual. I qui cregui una altra cosa pot contrastar com això fa anys que dura i fins i tot l'interventor general va certificar que la sanitat espanyola tenia 6 mil milions de euros pendents de comptabilitzar l'any 2003 i no va passar absolutament res.
Certament, el nou govern hauria de buscar diners sota les pedres però malauradament no n'hi trobarà, el que haurà de fer és un exercici de responsabilitat profund i explicar que la direcció a emprendre és una altra de molt diferent.

PS. Endevineu quines Comunitats Autònomes arribaran a final d'any sense problemes? La resposta dins la notícia de DM

A la baixa

Durant els sis primers mesos de l'any s'han fet 1 milió menys de dies de baixa per incapacitat temporal, així ho van dir ahir des de l'ICAM. Tot i així cal recordar que gairebé han estat 17 milions de dies perduts en un semestre a Catalunya, i que els afiliats han disminuit en cent mil.
És cert que no hi ha hagut grip, però això només explica una tercera part. Els autònoms han agafat més baixes i en canvi els assalariats moltes menys. Hi ha encara molt camí per recórrer en aquest àmbit i separar allò que està fonamentat del que és risc moral. L'OCDE fa anys que mostra quines són les millors pràctiques regulatòries, cal aprendre dels millors i adaptar-ho al context. Per ara, estar de baixa va a la baixa, les causes encara no les coneixem amb precisió.

Tornem-hi que no ha estat res

Els governs territorials de salut, un model de proximitat

Destaco de la darrera publicació sobre Governs territorials i en el capítol sobre organització, aquest paràgraf sobre la comissió coordinadora d'entitats proveïdores:

El president de la CCEP serà el director executiu del GTS. El director executiu serà qui dirigeixi el sector sanitari del CatSalut, o qualsevol altre professional de la regió sanitària nomenat pel gerent quan el càrrec de director de sector estigui vacant o la delimitació territorial del GTS no coincideixi amb la del sector.

Qualsevol persona podrà comprendre que si el president de la comissió és el director executiu i aquest director executiu és el director de sector sanitari, aleshores el sector sanitari és el govern territorial o el govern territorial és el sector i tornem a ser on erem. I aquí m'aturo.

La factura hospitalària

Hospital payment systems in Europe

Ara que és moment de fer pressupostos, també seria l'ocasió per pensar sobre com cal fixar-los en el cas dels hospitals. Especialment si volem evitar tota tendència incrementalista històrica. A l'Euroobserver darrer es poden trobar algunes idees sobre el que fan altres països. No feu cas del que diuen d'Espanya. A Catalunya des del 1997 fem servir els DRGs, però per als europeus Catalunya existeix només per pagar impostos.

Política farmacèutica: causa i conseqüència

Els treballs de la mesa del medicament s'han difós en un document que mostra recomanacions genèriques. Moltes d'elles les hem vistes en anterior propostes i algunes d'elles no les podem aplicar des de Catalunya perquè no tenim competències per fer-ho.
Els grans temes relatius a política farmacèutica resten aliens a la capacitat d'afrontar-los des de Catalunya i aquí rau l'orígen del problema. Tot el que ve després d'això és tant sols una conseqüència.
Per tant si no podem actuar sobre les causes com podem esperar-ne un canvi efectiu?

MESA DEL MEDICAMENT. Primera edició. Diagnòstic de situació i recomanacions de millora
Conclusions de les sessions de treball mantingudes amb els representants dels agents del sector

Compromís i credibilitat

La falta de vinculació entre les decisions i l’avaluació del seu impacte pressupostari provoca ineficiències en el sistema públic de salut

L’expressió política més clara de les opcions per a satisfer les expectatives socials i individuals es mostra en l’aprovació del pressupost públic. Les decisions sobre l’assignació de recursos en l’àmbit públic requereixen difusió, coneixement i màxima transparència. Necessitem conèixer el destí dels nostres impostos. I a més, resulta rellevant en un moment de crisi econòmica observar com els governants són capaços de quadrar les expectatives ciutadanes amb la crua realitat dels recursos disponibles.
A Catalunya, la reducció dels ingressos tributaris ha estat gairebé del 25%. Això significa que l’esperança que el nou finançament autonòmic resolgués el dèficit anterior, no ha arribat ni a compensar tal disminució. La disminució d’ingressos s’acaba situant en el 10%. En aquest context, la política sanitària s’enfronta a un repte excepcional. El seu resultat, de moment, ja se’l poden imaginar: major dèficit i major endeutament per al futur. Cal tenir en compte que aquesta situació es produeix en un entorn on la despesa sanitària pública a Catalunya representa el 4,7% del PIB, o sigui 2 punts per sota de la mitjana de l’OCDE i que el mateix dia que s’aprova pel govern aquest pressupost s’accepta per exemple la inclusió dins la cartera de prestacions un nou medicament per a la hipertensió arterial pulmonar amb un cost anual per tractament de 53.470 euros.
En el sistema de salut la falta de vinculació entre les decisions i l’avaluació del seu impacte pressupostari és manifesta i per ara, incorregible. Podem recordar que el Reial Decret 1030/2006 ja es va encarregar d’excloure la prestació farmacèutica del procés d’actualització de la cartera de prestacions. Un acte del tot incomprensible en la mesura que una norma excloeix una de les prestacions clau a valorar per part del Consell Interterritorial i les relega de fet a la Comissió Interministerial de Preus dels Medicaments.
El pressupost aprovat situarà la despesa sanitària pública a Catalunya en uns 1284 euros per habitant. Tenint en compte que les últimes liquidacions reflecteixen una desviació pressupostària sobre la xifra inicial, podem esperar que aquest any es reprodueixin encara més tals diferències. La falta de credibilitat dels pressupostos així com la falta de compromís a l’establir mesures que garanteixin el seu compliment, dóna lloc a una espiral delicada que hem conegut amb anterioritat. Podríem aprendre del passat i preparar-nos per a un futur complex en el qual el creixement dels pressupostos públics van ser menors del què hem conegut fins ara.
Ara ja sabem el que hem aconseguit amb el nou estatut, amb el nou finançament, i en un context de crisi fiscal. L’augment és de 30 euros per persona en el pressupost per a salut. Això podria ser una anècdota d’un any, però cal recordar que l’any passat va augmentar 4 euros. Hem entrat doncs en un entorn on els dos darrers anys, el pressupost per càpita ha augmentat un 2,7%. Al costat d’això hi ha un oblit general sobre els mecanismes a introduir per tal que les decisions que es prenguin compleixin aquesta restricció. Si tenim en compte que les dificultats pressupostàries duraran, ens cal començar a interpretar una nova partitura. Hem d’explicar que hi ha variacions en la utilització de les prestacions sanitàries que són inadmissibles i que no afegeixen salut. Ens cal mostrar també que hi ha prestacions de baixa efectivitat que en podem prescindir sense afectar el nivell de salut. I finalment que tota prestació addicional ha de mostrar una relació cost-efectivitat marginal admissible. Si la seva efectivitat addicional és baixa, i el cost és alt, la resposta ha de ser la inclourem quan socialment la poguem pagar. A més a més, augmentar prestacions sense augmentar el pressupost esdevé una irresponsabilitat. Es tracta d’un senyal equivocat per als gestors, que pensen que hi ha màniga ampla i que el full de càlcul ho aguanta tot.
Per a aconseguir una sortida favorable de la situació, lluny de replicar inèrcies, fa falta un exercici responsable en la presa de decisions sobre els recursos sanitaris, un compromís ferm sobre un pressupost creïble. Això significa ni més ni menys que establir prioritats i executar-les en el marc del pressupost. És aquí on té la veu el Parlament, i no traslladar-ho tant sols als gestors. La definició de regles de priorització ha de ser una qüestió compartida per la societat. Si mirem a una altra banda i al mateix temps que la despesa limita el seu creixement, augmentem les prestacions, tots comprendrem que tal situació ens porti a l’abisme. Es tracta d’un abisme virtual en un principi i que no serem capaços d’observar. Però a continuació tal abisme es convertirà en un menor benestar generacional en el futur. Som a temps d’evitar-ho.