Els manuals d'escriptura creativa recomanen que no s'utilitzin títols de pel.lícules, ho consideren una mostra de poca creativitat. Jo avui me'ls salto i alhora hi poso un toc d'actualitat. L'any 2013 serà un any que potser viurem perillosament. El motiu és que la situació econòmica empitjora i encara no s'ha resolt el dèficit fiscal, no us descobreixo res de nou que no sapigam.
Coincideix que he anat a veure la pel.lícula d'en Costa-Gavras "El Capital" on es mostra la vida d'un banquer sense pietat. Massa missatges fàcils d'oportunisme demagògic, "enriquim als rics i empobrim als pobres" fins que un dia rebenti tot. He de dir que l'he trobada sense substància, o sense la substància que jo esperava d'un director com ell. Després de tants anys de crisi financera, ja sabem que s'ha incorregut en estratègies de risc excessiu que han beneficiat a uns i empobrit la majoria, que s'han socialitzat les pèrdues i privatitzat els beneficis. Però oblida una qüestió fonamental, els governs han mirat i segueixen mirant cap una altra banda.
Des d'aquest blog he insistit que les estratègies financeres relacionades amb mercats no organitzats, vendes a curt, "naked CDS", instruments especulatius (contractes per diferències) i apalancament desmesurat, havien d'eliminar-se. Alguns països ja ho han fet de forma limitada, però com que el capital es mou a un cop de tecla allò que es coneix com "spread trade" i hedging encara es troba en el fonament de les pràctiques financeres de cada dia i de la mateixa manera que hi ha paradisos fiscals, aviat hi haurà paradisos financers (allà on aquestes pràctiques siguin permeses). Per ara no he vist encara ningú que expliqui prou bé com tallar aquesta sagnia.
Per què parlo de finances si aquest blog va de salut?. Doncs perquè res de tot plegat ens és aliè. La disminució del pressupost públic en 4.000 milions € per l'any 2013 representa una sacsejada més que notable, fins i tot podria ser letal. El que reduim en retallades ens ho gastem en interessos i ens trobem en un cicle pervers. Un terç de 4.000 són 1.320 milions € que caldria previsiblement reduir a salut. Això vol dir passar dels 8.756 milions € actuals a 7.436 milions, una reducció d'un 15%. És a dir, passar dels 1.150 € per càpita a 978 € . Ens situaríem a nivells de pressupost 2004 sense tenir en compte la inflació, si ajustem per prop de 20 punts percentuals d'aquests 8 anys ens anem a 783 € per càpita i per tant ens trobaríem al 2002.
Arribats aquí decideixo aturar-me i no seguir. Només correspon demanar responsabilitat als càrrecs electes per tal que això no passi. Ha arribat el moment de dir prou a l'austericidi. Ens trobem en un país on s'esvaeixen cada any 16.000 milions d'euros per pagar despeses dels veïns. És per això que esdevé inadmisible situar-nos en un nivell de despesa de fa una dècada que imposarà greus riscos per la salut individual i poblacional.
PS. Avui aquest blog assoleix un volum de visites considerable, arriba a 50.000. Gràcies per fer-ho possible, això encoratja a seguir escrivint.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
03 de desembre 2012
06 de setembre 2012
Un petit moment de dubte
Voldria estar equivocat però tinc la impressió que les previsions per limitar el creixement de la despesa sanitària pública es van diluint cada dia que passa i els pressupostos s'han fet per complir-los.
Ja vaig assenyalar com el pressupost sanitari del 2011 va acabar amb dèficit. Ara que el CatSalut ha publicat la memòria, podem contrastar que la compra de serveis es va reduir en un 3,18%. La reducció del pressupost total va ser del 6,18%, però hi ha una partida que sorprèn. Resulta que la medicació hospitalària de dispensació ambulatòria va augmentar un 38,6%, fins assolir els 451 milions € (p. 204). Per tal que poseu la xifra en context assenyalaré que els 134 milions addicionals de despesa farmacèutica als hospitals -medicació que es dispensa ambulatòriament -són pràcticament la meitat de totes les retallades en concerts d'atenció hospitalària i especialitzada. Des d'aquest blog he explicat moltes vegades que les notícies que apareixen a la premsa sobre la contenció de la despesa farmacèutica són esbiaixades perquè el gran gruix del creixement és produeix als hospitals, i com que les dades surten amb retard perden l'actualitat que desitja el periodista.
Un creixement d'un 38% en un sol any i en una sola partida requereix una explicació, una breu nota a la memòria que no he sabut trobar per ara.
PS. Hi ha algun soroll que no sé esbrinar-ne l'origen. El juny passat vaig explicar les dades que publiquen els hospitals del 2010, mostren 654 milions de despesa farmacèutica hospitalària de dispensació ambulatòria, en canvi al 2011 diuen des del CatSalut que en financen 451 milions, vol dir això que el diferencial negatiu l'assumeixen els hospitals concertats? Es manté el dubte.
PS. Nota posterior. El diferencial té a veure fonamentalment que a la xifra de 451 milions no s'incorporen els recursos que es destinen a l'ICS i que apareixen com transferència.
PS. La magnitud de la tragèdia econòmica dels nostres dies a NEG
Ja vaig assenyalar com el pressupost sanitari del 2011 va acabar amb dèficit. Ara que el CatSalut ha publicat la memòria, podem contrastar que la compra de serveis es va reduir en un 3,18%. La reducció del pressupost total va ser del 6,18%, però hi ha una partida que sorprèn. Resulta que la medicació hospitalària de dispensació ambulatòria va augmentar un 38,6%, fins assolir els 451 milions € (p. 204). Per tal que poseu la xifra en context assenyalaré que els 134 milions addicionals de despesa farmacèutica als hospitals -medicació que es dispensa ambulatòriament -són pràcticament la meitat de totes les retallades en concerts d'atenció hospitalària i especialitzada. Des d'aquest blog he explicat moltes vegades que les notícies que apareixen a la premsa sobre la contenció de la despesa farmacèutica són esbiaixades perquè el gran gruix del creixement és produeix als hospitals, i com que les dades surten amb retard perden l'actualitat que desitja el periodista.
Un creixement d'un 38% en un sol any i en una sola partida requereix una explicació, una breu nota a la memòria que no he sabut trobar per ara.
PS. Hi ha algun soroll que no sé esbrinar-ne l'origen. El juny passat vaig explicar les dades que publiquen els hospitals del 2010, mostren 654 milions de despesa farmacèutica hospitalària de dispensació ambulatòria, en canvi al 2011 diuen des del CatSalut que en financen 451 milions, vol dir això que el diferencial negatiu l'assumeixen els hospitals concertats? Es manté el dubte.
PS. Nota posterior. El diferencial té a veure fonamentalment que a la xifra de 451 milions no s'incorporen els recursos que es destinen a l'ICS i que apareixen com transferència.
PS. La magnitud de la tragèdia econòmica dels nostres dies a NEG
04 de setembre 2012
Campi qui pugui
Hi ha un govern que suposadament no ha fet vacances. El dia 3 d'agost va aprovar un decret pel qual exclou de la cobertura pública de l'assistència sanitària al 7,8% de la població, aquí afecta a unes 600.000 persones. L'enrenou és monumental, alguns diuen que seguiran donant l'atenció sanitària, uns altres han callat i ho aplicaran.
Si les lleis estableixen el dret a l'assistència sanitària com un dret cívic, aleshores cal concloure que aquestes persones han deixat també en part de ser ciutadans. El jurista José Luis Beltran va explicar en un article excel.lent la incertesa que havia introduït el legislador en la consideració de la prestació sanitària entre un sistema de seguretat social i un sistema nacional de salut. Deia clarament:
PS. La qüestió dels residents il·legals afecta a unes 180.000 persones (2,3% de la població). El tema és diferent. El sistema sanitari públic ha hagut d'assumir fins ara el que és un clar problema d'incompliment de les lleis (la llei preveu sancions greus de fins 10.000 € o expulsió) però ningú no vol parlar-ne. Així doncs, cal dir amb més precisió que en realitat, el govern ha exclós del finançament públic al 5,5% dels ciutadans a partir de l'1 de setembre. Mentrestant s'ha considerat que calen 6 mesos per regularitzar la situació.
PS. Sobre el valor de la investigació farmacèutica, a Médico Crítico
Si les lleis estableixen el dret a l'assistència sanitària com un dret cívic, aleshores cal concloure que aquestes persones han deixat també en part de ser ciutadans. El jurista José Luis Beltran va explicar en un article excel.lent la incertesa que havia introduït el legislador en la consideració de la prestació sanitària entre un sistema de seguretat social i un sistema nacional de salut. Deia clarament:
La Constitución de 1978 es el punto de partida para la independización de la asistencia sanitaria pública respecto del sistema de SeguridadSocial puesto que deslinda claramente las materias Salud Pública -expresión equiparable a Sanidad- (artículo 43) y Seguridad Social (artículo 41), disponiendo distintos títulos competenciales para las mismas: artículo 149.1.16: Sanidad; y artículo 149.1.17: Seguridad Social. La doctrina administrativa más autorizadano duda en entender que la expresión “salud pública” del artículo 43.2 es comprensiva tanto de la sanidad preventiva como de la curativa, de manera que la “asistencia sanitaria” ha de encajarse en este precepto antes que en el artículo 41 y de donde resulta que la asistencia sanitaria es Sanidad no Seguridad Social.Ara ja sabem que hem tornat a la situació preconstitucional, a la prestació sanitària de la Seguretat Social.Ho vaig explicar l'abril passat a: "La gran ficció". I no n'hi ha hagut prou. En plenes vacances s'ha anat més lluny, resulta que s'ha exclòs de l'assistència sanitària pública a tots aquells que disposen de més de 100.000 € de renda i no cotitzen. Al mateix decret no es parla de que els hagin exclós de contribuir a l'impost de la renda. Si la protecció de la salut és una obligació constitucional (art. 43) resulta que a partir d'ara aquest article de la llei no s'aplicarà a alguns ciutadans. Fins quan durarà la inseguretat jurídica?
PS. La qüestió dels residents il·legals afecta a unes 180.000 persones (2,3% de la població). El tema és diferent. El sistema sanitari públic ha hagut d'assumir fins ara el que és un clar problema d'incompliment de les lleis (la llei preveu sancions greus de fins 10.000 € o expulsió) però ningú no vol parlar-ne. Així doncs, cal dir amb més precisió que en realitat, el govern ha exclós del finançament públic al 5,5% dels ciutadans a partir de l'1 de setembre. Mentrestant s'ha considerat que calen 6 mesos per regularitzar la situació.
PS. Sobre el valor de la investigació farmacèutica, a Médico Crítico
30 d’abril 2012
Cobrint el risc d'emmalaltir, privadament
El nombre d'assegurats privadament en assistència sanitària a Catalunya ha augmentat el 2011 en 57.211 persones, un 3,3% més, ara són 1.788.205. La prima mitjana se sitúa en 702 euros. En canvi, la cobertura de reembossament de despeses ha disminuït en assegurats en un 2,27% , però el nombre total és més reduït (189.256 persones). El pagament de prestacions sanitàries respecte la prima es manté en el 80%.
Aquestes són les dades que s'han conegut avui. Es confirma la tendència cap a una contractació col.lectiva d'assegurances i un estancament de la contractació individual. És el regulador qui modela el mercat mitjançant subsidis fiscals i no la competència, fa força temps que ho vinc explicant. Els resultats d'aquest desajust els veurem en el futur, o fins i tot ja podem entreveure'ls ara. Quan més tard es resolgui, més desequilibris hi haurà.
PS. Informe del Fraser Institute, Política Sanitària comparada des de Canadà.
PS Informe equivalent a la Central de Resultats, el cas del NHS britànic.
PS. Article a Implementation Science.
Aquestes són les dades que s'han conegut avui. Es confirma la tendència cap a una contractació col.lectiva d'assegurances i un estancament de la contractació individual. És el regulador qui modela el mercat mitjançant subsidis fiscals i no la competència, fa força temps que ho vinc explicant. Els resultats d'aquest desajust els veurem en el futur, o fins i tot ja podem entreveure'ls ara. Quan més tard es resolgui, més desequilibris hi haurà.
PS. Informe del Fraser Institute, Política Sanitària comparada des de Canadà.
PS Informe equivalent a la Central de Resultats, el cas del NHS britànic.
PS. Article a Implementation Science.
19 d’abril 2012
Doble copagament
L'anunci d'un nou sistema de copagament on els pensionistes també hauran de contribuir representa un canvi substancial que s'afegeix a l'euro per recepta acordat fa poques setmanes. En alguna ocasió ja he dit que el copagament actual és altament inequitatiu i calia revisar-lo. I alhora també he dit i repetit que podem parlar de posar-hi ordre l'endemà que l'estat hagi fet el pagament dels deutes que té amb Catalunya, mentrestant, no toca. I el motiu pel que no toca és perquè tenim els impostos directes dels més elevats (només ens supera Suècia) i en canvi tenim la despesa sanitària pública per càpita atès el nivell de renda de les més baixes d'Europa (només en té menys Hongria). La pregunta en aquests casos és què en fan dels nostres impostos? . I la resposta la sabem, és tant perversa que fins i tot àrees amb renda per càpita inferior aprofiten els nostres diners i gaudeixen d'un sistema de salut més finançat que el nostre. Catalunya podria augmentar la seva despesa per càpita aquest 2012 en un 35% si disposés de concert econòmic. No hauria fet falta cap retallada, no hauria fet falta endeutar-nos. No faria falta aquest doble copagament.
Arribats aquí, que els catalans tinguem una taxa per recepta aprovada pel Parlament, i alhora s'hi afegeixi un copagament com el que s'ha anunciat, esdevé altament injust. Hi ha motius per anar més enllà de l'enuig i impulsar la insubmissió. Simplement, tant sols cal reproduir el seu comportament, ells no paguen el deute, nosaltres no introduim el seu copagament.
Per als catalans, el cost de ser espanyol augmenta cada dia que passa. La responsabilitat de corregir-ho és nostra.
PS. Excel.lent article d'Enric Juliana, tempesta més que perfecta.
PS. Aquesta nit a les 10, podreu seguir els meus comentaris sobre el tema del dia i d'aquest post al canal de notícies 324.cat
Arribats aquí, que els catalans tinguem una taxa per recepta aprovada pel Parlament, i alhora s'hi afegeixi un copagament com el que s'ha anunciat, esdevé altament injust. Hi ha motius per anar més enllà de l'enuig i impulsar la insubmissió. Simplement, tant sols cal reproduir el seu comportament, ells no paguen el deute, nosaltres no introduim el seu copagament.
Per als catalans, el cost de ser espanyol augmenta cada dia que passa. La responsabilitat de corregir-ho és nostra.
PS. Excel.lent article d'Enric Juliana, tempesta més que perfecta.
PS. Aquesta nit a les 10, podreu seguir els meus comentaris sobre el tema del dia i d'aquest post al canal de notícies 324.cat
06 de febrer 2012
Après tout
El temps passa inexorablement, i després de tot ja sabem quin és el balanç econòmic de la sanitat pública el 2011. Hem tancat l'any amb un 5,9% de dèficit, una desviació pressupostària de 582 milions d'euros sobre un pressupost de 9.188 milions, que això vol dir una despesa real de 9.770 milions.
El resultat de les retallades és que hem gastat en salut 15 euros menys per ciutadà que el que es va pressupostar l'any anterior o 82 euros sobre el realment gastat el 2010. El 2011 hem acabat gastant uns 1.282 euros.
Encara que sabem que la despesa farmacèutica es va reduir un 7,80%, tot això no ha estat suficient. És cert que es va encetar una nova dinàmica ja avançat l'any, però ens cal convenir una altra vegada que el pressupost no devia ser realista o l'esforç pel seu compliment insuficient quan s'ha assolit una desviació important.
La dificultat la tenim novament aquest any 2012 perquè ens hem de situar a 1.150 euros, i això vol dir un pressupost inferior en un 10,2% a la despesa de l'any anterior. I on la farmàcia s'ha de reduir un 26,7%.
Ja sabeu la meva opinió mostrada repetidament en aquest blog. La protesta per les retallades és la mostra d'un malestar, però no es pot induir als polítics a l'incompliment de les lleis i en tot cas la legitimació de la protesta només és possible si s'expliquen d'on sorgiran els recursos per evitar-les. Un dèficit del 5,9% representa l'incompliment de la llei pressupostària i per tant que no s'han dut a terme gairebé la meitat de les retallades previstes.
La bona notícia com fa dies vaig explicar és que podem créixer un 35% la despesa prevista pel 2012 en plena crisi, enlloc de reduir-la un 10,2%. Només fa falta aplicar el concert econòmic o desconnectar-nos. Malauradament això s'evita d'explicar-ho públicament i crec que és on rau la sortida de les dificultats actuals.
PS. Malgrat aquests magres recursos dels que per ara disposem sorgeixen licitacions per a consultoria a 700.000 euros la peça. Afegirem doncs més desviació a la que tenim?
El resultat de les retallades és que hem gastat en salut 15 euros menys per ciutadà que el que es va pressupostar l'any anterior o 82 euros sobre el realment gastat el 2010. El 2011 hem acabat gastant uns 1.282 euros.
Encara que sabem que la despesa farmacèutica es va reduir un 7,80%, tot això no ha estat suficient. És cert que es va encetar una nova dinàmica ja avançat l'any, però ens cal convenir una altra vegada que el pressupost no devia ser realista o l'esforç pel seu compliment insuficient quan s'ha assolit una desviació important.
La dificultat la tenim novament aquest any 2012 perquè ens hem de situar a 1.150 euros, i això vol dir un pressupost inferior en un 10,2% a la despesa de l'any anterior. I on la farmàcia s'ha de reduir un 26,7%.
Ja sabeu la meva opinió mostrada repetidament en aquest blog. La protesta per les retallades és la mostra d'un malestar, però no es pot induir als polítics a l'incompliment de les lleis i en tot cas la legitimació de la protesta només és possible si s'expliquen d'on sorgiran els recursos per evitar-les. Un dèficit del 5,9% representa l'incompliment de la llei pressupostària i per tant que no s'han dut a terme gairebé la meitat de les retallades previstes.
La bona notícia com fa dies vaig explicar és que podem créixer un 35% la despesa prevista pel 2012 en plena crisi, enlloc de reduir-la un 10,2%. Només fa falta aplicar el concert econòmic o desconnectar-nos. Malauradament això s'evita d'explicar-ho públicament i crec que és on rau la sortida de les dificultats actuals.
PS. Malgrat aquests magres recursos dels que per ara disposem sorgeixen licitacions per a consultoria a 700.000 euros la peça. Afegirem doncs més desviació a la que tenim?
26 de gener 2012
El torniquet
La forma d'aturar l'hemorràgia del cicle dèficit-deute passa novament per comprimir l'artèria principal del pressupost. Així va ser l'any passat i així serà aquest. I la pregunta és, hi ha algun límit o l'any que ve hi tornarem novament?
La previsió feta ahir al Parlament és que el 2012 gastarem en sanitat 1.150 euros per habitant, una reducció del 4,7% en relació a l'any passat. Això vol dir que anem a valors de fa 6 anys, del 2006 en termes corrents. Si tenim en compte el 16% d'inflació d'aquests anys, aleshores concloem que a Catalunya gastarem en termes reals la xifra de 966 euros per persona.
Agafeu-vos fort, hem tornat a la despesa del 2004 en termes reals. És com si els anys de govern tripartit no els haguéssim viscut. La llei de la gravetat és toçuda i acaba fent caure les coses pel seu propi pes. Fets no paraules. El torniquet s'ha hagut d'aplicar davant una sagnia imparable d'aquests anys i d'un entorn econòmic recessiu.
Avui em faig novament la pregunta, serem capaços d'afluixar el torniquet?.
Alguns pensem que només dient adeu per sempre podrem gestionar els recursos que són nostres i no l'almoina que ens torna el recaptador. Més d'un dia penso que la resposta és la desconnexió, totes les altres obligaran directament o indirecta a prémer més fort el torniquet amb el que significa de risc de ruptura de cohesió social i per a la qualitat assistencial. La resposta al problema de les retallades és fora de salut, i n'hi ha molts que encara són incapaços de veure-ho. Ajudem-los a veure-hi clar en la mesura que poguem.
PS. Convé recordar avui que Euskadi tindrà una despesa sanitària de 1.555 euros per habitant el 2012. També em permeto recordar que no aplicaran l'augment d'impostos directes i no han aplicat reduccions salarials equivalents. Una Catalunya desconnectada tindria un 35% més de recursos que els que tenim ara, 400 euros més per habitant, si només apliquem el raonament de les hisendes forals. A què esperem doncs?
Ben l'Oncle Soul a Barcelona l'1 de març.
Música soul que arriba fins l'ànima. També sona a Salotto 42.
Música soul que arriba fins l'ànima. També sona a Salotto 42.
15 de desembre 2011
Deseconomies d'escala organitzatives
Quan una organització creix fins assolir una magnitud considerable, està exposada a deseconomies d'escala organitzatives. Això afecta a empreses públiques i privades, és independent de la propietat. Per tal de resoldre-ho en el cas de l'ICS es proposa una fragmentació en diferents organitzacions hospitalàries i ambulatòries.
Un tema tant rellevant no pot el puc despatxar en les poques paraules del blog. Tant sols oferiré algunes qüestions clau:
- Quan la propietat és pública no hi possibilitat de transferència de risc real, tenir un NIF no vol dir que el dèficit es queda en el NIF sino que consolida amb el del govern,
- Quan fragmentem una organització, vol dir que esperem que els avantatges en termes de coordinació i incentius siguin superiors als inconvenients d'una sola empresa. Què passa quan mantenim els mateixos incentius perquè legalment ens ve obligat, i perdem alguns mecanismes de coordinació?
- Quan fragmentem podem incórrer en altres deseconomies d'escala. Per exemple serem capaços d'aprofitar el poder de compra en subministraments, perquè si es descentralitza es perderà.
Tot plegat fa pensar. En especial perquè durant molts anys vam estar difonent una altra concepció organitzativa a la sanitat pública que després vam saber que era píndola enverinada. Em refereixo a la idea dels consorcis, que podien aplicar el dret privat en entorn públic i tot d'una va venir la normativa SEC i ens va girar la truita.
Ara tenim realment com hospitals concertats el 38% del total del pressupost, i em temo que molta gent no se n'ha adonat (p.65 d'aquest informe).
Voleu dir que no caldria una reflexió mes enllà de l'ICS? Una reflexió que marqués un horitzó de millores en l'eficiència a les entitats de propietat pública. Semblaria que el problema, ara com ara, només és propi de l'ICS.
I finalment, voleu dir que no estem perdent una oportunitat per a configurar organitzacions sanitàries integrades, mentre mantenim un esquema organitzatiu caducat?. Ara com ara les informacions són limitades però amb el que coneixem, crec sincerament que s'està perdent una oportunitat per endreçar organitzativament els proveïdors públics.
PS. Si voleu fer una ullada a la notícia sobre l'ICS, consulteu EP.
PS. Si teniu ganes de llegir sobre "Governing public hospitals" consulteu el llibre de WHO que acaba de sortir. He llegit el capítol proper i veig desajustos.
PS. Fins i tot l'Alain Enthoven va explicar els avantatges de les organitzacions integrades. Convé llegir-lo novament.
PS. En Martin Wolf, els dimecres a FT. sobre la cimera: monstruositat política i econòmica. Magistral.
PS. I ahir al vespre, al Jamboree vam tenir un concert singular, novament Andrea Motis i músics de la Locomotora Negra. Més magistral encara (als seus 16 anys). El dia que va estrenar la seva versió de "In my solitude" (un gran clàssic de Duke Ellington, any 1934). D'Andrea Motis podeu escoltar això:
Un tema tant rellevant no pot el puc despatxar en les poques paraules del blog. Tant sols oferiré algunes qüestions clau:
- Quan la propietat és pública no hi possibilitat de transferència de risc real, tenir un NIF no vol dir que el dèficit es queda en el NIF sino que consolida amb el del govern,
- Quan fragmentem una organització, vol dir que esperem que els avantatges en termes de coordinació i incentius siguin superiors als inconvenients d'una sola empresa. Què passa quan mantenim els mateixos incentius perquè legalment ens ve obligat, i perdem alguns mecanismes de coordinació?
- Quan fragmentem podem incórrer en altres deseconomies d'escala. Per exemple serem capaços d'aprofitar el poder de compra en subministraments, perquè si es descentralitza es perderà.
Tot plegat fa pensar. En especial perquè durant molts anys vam estar difonent una altra concepció organitzativa a la sanitat pública que després vam saber que era píndola enverinada. Em refereixo a la idea dels consorcis, que podien aplicar el dret privat en entorn públic i tot d'una va venir la normativa SEC i ens va girar la truita.
Ara tenim realment com hospitals concertats el 38% del total del pressupost, i em temo que molta gent no se n'ha adonat (p.65 d'aquest informe).
Voleu dir que no caldria una reflexió mes enllà de l'ICS? Una reflexió que marqués un horitzó de millores en l'eficiència a les entitats de propietat pública. Semblaria que el problema, ara com ara, només és propi de l'ICS.
I finalment, voleu dir que no estem perdent una oportunitat per a configurar organitzacions sanitàries integrades, mentre mantenim un esquema organitzatiu caducat?. Ara com ara les informacions són limitades però amb el que coneixem, crec sincerament que s'està perdent una oportunitat per endreçar organitzativament els proveïdors públics.
PS. Si voleu fer una ullada a la notícia sobre l'ICS, consulteu EP.
PS. Si teniu ganes de llegir sobre "Governing public hospitals" consulteu el llibre de WHO que acaba de sortir. He llegit el capítol proper i veig desajustos.
PS. Fins i tot l'Alain Enthoven va explicar els avantatges de les organitzacions integrades. Convé llegir-lo novament.
PS. En Martin Wolf, els dimecres a FT. sobre la cimera: monstruositat política i econòmica. Magistral.
PS. I ahir al vespre, al Jamboree vam tenir un concert singular, novament Andrea Motis i músics de la Locomotora Negra. Més magistral encara (als seus 16 anys). El dia que va estrenar la seva versió de "In my solitude" (un gran clàssic de Duke Ellington, any 1934). D'Andrea Motis podeu escoltar això:
18 de novembre 2011
Només una paraula
Si algú em pregunta quina és la paraula clau que hauria de resumir qualsevol estratègia de millora de la salut dels catalans, i només en pogués dir una aleshores sense embuts diria: incentius. És a dir canviar alló que ens motiva a prendre una decisió o fer una acció en l'àmbit de la salut per tal de millorar-la. Canviar els motius pels que preferim determinades alternatives que creen poc valor cap a d'altres que en creen més, prioritzar-les.
Ens caldria canviar incentius en molts àmbits, el primer de tots en els ciutadans i la seva preocupació per la salut. Això vol dir hàbits saludables i compliment terapèutic, per exemple. Caldria canviar en els professionals sanitaris, que la presa de decisions clíniques s'orientés cap a maximitzar la capacitat de benefici en cada pacient. Canviar els incentius dels proveïdors, contractes ferms i amenaces creïbles davant incompliments. I també el regulador, justament modificant el marc per fer aquests incentius possibles.
És evident que això no es resol en un paràgraf, i volia posar tant sols l'èmfasi en la paraula perquè no la veig per enlloc. Si els recursos es mostren més escassos que mai, no podem mantenir indefinidament la mateixa estructura d'incentius en el sistema. O la canviem o el sistema actual té tots els incentius per corcar-se tot sol.
PS. L'altra paraula clau en la que sovint penso és "variacions" en la pràctica mèdica. Però sobre això ja hi ha un llibre sencer de Wennberg on mostra què cal fer i que per aquí no tenim en compte.
PS. I si sou dels que creieu que això dels incentius no va amb el sector públic, cal llegir Dixit.
PS. La història de com s'ha reduit la mortalitat infantil infantil a Xile, comentari d'un llibre al Lancet.
Teniu fins el febrer per veure l'exposició de Leonardo da Vinci a la National Gallery
Ens caldria canviar incentius en molts àmbits, el primer de tots en els ciutadans i la seva preocupació per la salut. Això vol dir hàbits saludables i compliment terapèutic, per exemple. Caldria canviar en els professionals sanitaris, que la presa de decisions clíniques s'orientés cap a maximitzar la capacitat de benefici en cada pacient. Canviar els incentius dels proveïdors, contractes ferms i amenaces creïbles davant incompliments. I també el regulador, justament modificant el marc per fer aquests incentius possibles.
És evident que això no es resol en un paràgraf, i volia posar tant sols l'èmfasi en la paraula perquè no la veig per enlloc. Si els recursos es mostren més escassos que mai, no podem mantenir indefinidament la mateixa estructura d'incentius en el sistema. O la canviem o el sistema actual té tots els incentius per corcar-se tot sol.
PS. L'altra paraula clau en la que sovint penso és "variacions" en la pràctica mèdica. Però sobre això ja hi ha un llibre sencer de Wennberg on mostra què cal fer i que per aquí no tenim en compte.
PS. I si sou dels que creieu que això dels incentius no va amb el sector públic, cal llegir Dixit.
PS. La història de com s'ha reduit la mortalitat infantil infantil a Xile, comentari d'un llibre al Lancet.
Teniu fins el febrer per veure l'exposició de Leonardo da Vinci a la National Gallery
10 de novembre 2011
Indecent
La difusió en campanya electoral d'un video que relaciona l'aplicació del pressupost públic aprovat per un parlament democràtic amb la mort de les persones, fruit de que no hi ha recursos suficients, esdevé un acte vergonyant i que hauria de ser perseguit per la llei. En especial quan qui fa això és el partit que ha estat governant i ha deixat 853 milions de dèficit en un any, i que deu 1450 milions als catalans (contrastats, a més del dèficit fiscal anual de 16.400 milions, 8,3% del PIB). El mateix que ahir no va deixar augmentar l'emissió de bons en 800 milions per tal de poder atendre pagaments urgents. En Xavier Bru de Sala ho ha dit molt clar aquest matí, la falta d'ètica que mostra l'anunci ha portat a insinuar un homicidi quan el que fa el govern és complir la legalitat executant un pressupost. De la mateixa manera que he argumentat que un governant que es desvia més d'un 5% del pressupost en un sol any hauria de ser objecte de pena d'infàmia i inhabilitació, avui crec que cal aplicar el mateix als responsables que han fet això.
El mal està fet. La gravetat del missatge afecta a tot el sistema de salut i fa perdre la confiança a partir d'un missatge demagògic. S'ha traspassat una línia vermella, la de la legalitat, i ho ha fet un col.lectiu que amb el seu cinisme diu que vol governar. Ha perdut la memòria que va governar fins fa un any al mateix temps que ha deixat de banda els valors morals. La llibertat d'expressió té límits, i no pot utilitzar-se per destruir les institucions, la legalitat i la democràcia. Ho he dit altres vegades, els que es queixen de les retallades estan induïnt al delicte, a deixar de complir la llei pressupostària. Vull recordar-los tant sols que si volen un futur com el de Grècia, ja va sent hora que s'adonin que hi estan contribuint decisivament.
PS. Oblideu-vos per un moment de les calúmnies. El sistema públic de salut funciona, i de les dades recents destaco que la farmàcia hospitalària ha crescut un 4% interanual (MHDA), registre històric que mostra un aprofundiment en la millora de gestió.
PS. Aquí trobareu els darrers acords de la comissió de preus dels medicaments comentats en una entrada anterior, la més llegida del mes.
PS. Afortunadament, el video a que es refereix aquesta entrada acaba de ser retirat. Ha durat menys de 24 hores, el millor hauria estat que no hagués existit. Al mateix temps, enmig d'un acte electoral es parla que hi haurà un cop de gràcia al sistema de salut després de les eleccions. Un altre desencert semàntic considerable. DIEC 1 3 [LC] cop de gràcia a) Cop mortal que es dóna a un ésser viu ferit perquè no sofreixi més.El millor que ens pot passar és que tot d'una s'acabi la campanya electoral.
El mal està fet. La gravetat del missatge afecta a tot el sistema de salut i fa perdre la confiança a partir d'un missatge demagògic. S'ha traspassat una línia vermella, la de la legalitat, i ho ha fet un col.lectiu que amb el seu cinisme diu que vol governar. Ha perdut la memòria que va governar fins fa un any al mateix temps que ha deixat de banda els valors morals. La llibertat d'expressió té límits, i no pot utilitzar-se per destruir les institucions, la legalitat i la democràcia. Ho he dit altres vegades, els que es queixen de les retallades estan induïnt al delicte, a deixar de complir la llei pressupostària. Vull recordar-los tant sols que si volen un futur com el de Grècia, ja va sent hora que s'adonin que hi estan contribuint decisivament.
PS. Oblideu-vos per un moment de les calúmnies. El sistema públic de salut funciona, i de les dades recents destaco que la farmàcia hospitalària ha crescut un 4% interanual (MHDA), registre històric que mostra un aprofundiment en la millora de gestió.
PS. Aquí trobareu els darrers acords de la comissió de preus dels medicaments comentats en una entrada anterior, la més llegida del mes.
PS. Afortunadament, el video a que es refereix aquesta entrada acaba de ser retirat. Ha durat menys de 24 hores, el millor hauria estat que no hagués existit. Al mateix temps, enmig d'un acte electoral es parla que hi haurà un cop de gràcia al sistema de salut després de les eleccions. Un altre desencert semàntic considerable. DIEC 1 3 [LC] cop de gràcia a) Cop mortal que es dóna a un ésser viu ferit perquè no sofreixi més.El millor que ens pot passar és que tot d'una s'acabi la campanya electoral.
28 d’octubre 2011
La retallada tràgica
L'autèntica retallada, la més tràgica de totes, és aquella que no es veu. Imagineu per un moment que aneu a treballar i us diuen que del vostre sou us treuran a més dels impostos, un 8,4% per a pagar a un treballador a un país foraster. Ho acceptaríeu? O dit d'una altra manera que un govern carrega un 34% d'impostos sobre cada hora treballada i de la totalitat que en recapta, als veïns els dona un 8,4% del que has aportat i no t'ho torna amb serveis. Ho acceptaríeu? Quants anys?
Doncs bé. Ara imagineu que aquest país al qual a tots els seus ciutadans se'ls fa això amb els seus impostos (directes i indirectes, tant si treballen com si no), acaba tenint una despesa sanitària pública que és inferior en 1,5 punts percentuals del PIB que el veí a qui ha donat tots aquests diners un any rera l'altre. I a més imagineu que en aquest país hi ha hagut un govern que s'ha gastat el que no tenia i obliga al que arriba a reduir un 10% el pressupost per poder assumir obligacions que es puguin pagar després i no entrar en l'espiral de dèficit-deute.
Suposo que sabeu del país que estic parlant. Un país on cada any s'esvaeixen 17.407 milions d'euros, això vol dir 1,9 vegades el pressupost del Departament de Salut.
Es dona la paradoxa que hi ha ex-governants d'aquest país que encara justifiquen aquest disbarat i aprofiten les retallades per carregar contra el govern actual i impedir un pacte fiscal. Ha arribat l'hora de dir-los una vegada més que si tenim retallades sanitàries és només perquè algú va negociar de forma errònia el finançament autonòmic i no vol reconèixer-ho. I com que ja en van moltes vegades i correspon amb tres dècades de desgavell ha arribat l'hora de dir adeu quan més aviat millor. És aquesta miopia la que ens convé curar quan abans millor, que tots plegats ens adonem que som en temps de descompte per l'adeu definitiu, pel bé de la cohesió social i dels serveis públics de qualitat, i especialment dels serveis de salut, el més valorat de tots.
PS. Determinades consideracions metodològiques sobre l'estimació del dèficit fiscal ens portarien a dir que és realment un 9,2% del PIB català enlloc del 8,4%, això vol dir 18.190 milions el 2008.
PS. En aquest país, i després que se n'enduguin el 8,4% del PIB, els trens descarrilen perquè qui està obligat a fer-ne el manteniment fa anys que ha decidit reduir-ne la despesa mentre segueix disposant dels nostres ingressos.
PS. Miquel de Palol explica la seva visió de l'actualitat al nou llibre "Meditacions des de Catalunya". Clar, precís, incòmode només per als conformistes, observador fi i desinhibit de la realitat:
Doncs bé. Ara imagineu que aquest país al qual a tots els seus ciutadans se'ls fa això amb els seus impostos (directes i indirectes, tant si treballen com si no), acaba tenint una despesa sanitària pública que és inferior en 1,5 punts percentuals del PIB que el veí a qui ha donat tots aquests diners un any rera l'altre. I a més imagineu que en aquest país hi ha hagut un govern que s'ha gastat el que no tenia i obliga al que arriba a reduir un 10% el pressupost per poder assumir obligacions que es puguin pagar després i no entrar en l'espiral de dèficit-deute.
Suposo que sabeu del país que estic parlant. Un país on cada any s'esvaeixen 17.407 milions d'euros, això vol dir 1,9 vegades el pressupost del Departament de Salut.
Es dona la paradoxa que hi ha ex-governants d'aquest país que encara justifiquen aquest disbarat i aprofiten les retallades per carregar contra el govern actual i impedir un pacte fiscal. Ha arribat l'hora de dir-los una vegada més que si tenim retallades sanitàries és només perquè algú va negociar de forma errònia el finançament autonòmic i no vol reconèixer-ho. I com que ja en van moltes vegades i correspon amb tres dècades de desgavell ha arribat l'hora de dir adeu quan més aviat millor. És aquesta miopia la que ens convé curar quan abans millor, que tots plegats ens adonem que som en temps de descompte per l'adeu definitiu, pel bé de la cohesió social i dels serveis públics de qualitat, i especialment dels serveis de salut, el més valorat de tots.
PS. Determinades consideracions metodològiques sobre l'estimació del dèficit fiscal ens portarien a dir que és realment un 9,2% del PIB català enlloc del 8,4%, això vol dir 18.190 milions el 2008.
PS. En aquest país, i després que se n'enduguin el 8,4% del PIB, els trens descarrilen perquè qui està obligat a fer-ne el manteniment fa anys que ha decidit reduir-ne la despesa mentre segueix disposant dels nostres ingressos.
PS. Miquel de Palol explica la seva visió de l'actualitat al nou llibre "Meditacions des de Catalunya". Clar, precís, incòmode només per als conformistes, observador fi i desinhibit de la realitat:
Amb un equip de futbol, un cuiner i dos o tres humoristes mediocres no es posa en marxa cap imaginari capaç de subsistir al costat dels que ja hi ha al món, i que Catalunya importa pel consum quotidià sense consciència del tòxic que es fica a les venesPS. Van sorgint aliats forasters i que això no s'aturi, en necessitem més. Ells volen una Espanya independent de Catalunya, quan abans ho assoleixin millor. Serà un gran motiu de satisfacció. Hem d'encoratjar-los en aquesta escomesa i com que saben canviar constitucions en 15 dies, només cal que un dels pares de la constitució els prepari el text en un tovalló de paper.
25 d’octubre 2011
Desmemòria
Escolto a la ràdio comentaris sobre la situació sanitària. Observo amb sorpresa que la percepció selectiva acompanyada de memòria selectiva fa oblidar on som i per què estem vivint aquest convuls moment. Diuen, la crisi de la sanitat és una crisi d'èxit, mentre que la crisi financera és una crisi de fracàs. Aquesta afirmació ajuda a confondre a la ciutadania. Si hem arribat en aquesta situació de dificultats financeres a la sanitat és justament perquè s'ha estirat més el braç que la màniga. I això no és un èxit sino un fracàs descomunal pel qual algú n'hauria de respondre en una democràcia sòlida. Els governants van gastar un pressupost que no tenien i els ciutadans ho han de saber, especialment quan sembla ara que aquells dies no hi eren al govern i que no va passar res de res. Em sorpren que es vulgui passar de llarg d'això, a no ser que es vulgui fer bugada per a les properes eleccions. Atribuir l'augment de despesa a l'allargament de l'esperança de vida i la innovació tecnològica ho trobo interessat en aquest just moment. En Bob Evans deia que sempre es busquen justificacions en elements suposadament fora de control per així esquivar les responsabilitats.Quina afrimació més encertada, amb els anys que han passat i segueix més vigent que mai!
PS. Podeu consultar les dades per a refrescar la memòria en entrades anteriors d'aquest blog, per exemple la de la sindicatura de comptes , pedra paper i tisora o l'entrada líder del blog: El gran engany.
PS. Interpretació colossal. Eulàlia Vilarrasau et al. al Romea: Qui te por de la Virgínia Woolf?
PS. Magistral. Robert Skidelsky a La Vanguardia.
PS. Podeu consultar les dades per a refrescar la memòria en entrades anteriors d'aquest blog, per exemple la de la sindicatura de comptes , pedra paper i tisora o l'entrada líder del blog: El gran engany.
PS. Interpretació colossal. Eulàlia Vilarrasau et al. al Romea: Qui te por de la Virgínia Woolf?
PS. Magistral. Robert Skidelsky a La Vanguardia.
28 de setembre 2011
La part plana de la corba
Flat-of-the-curve medicine: a new perspective on the production of health
Aquest estiu s'ha estrenat una nova revista d'economia de la salut "Health Economics Review". Aquesta és una bona notícia i té alhora una novetat destacable, és en accés obert. Un dels primers articles que han sortit ha estat el d'en Zweifel i Shoder que es pregunten en termes agregats si en treiem alguna cosa a canvi de la despesa addicional en assistència sanitària que fem. Dit altrament, si en termes marginals, més recursos han aportat més salut. Llegiu-lo sencer, no hi ha excusa, l'accés és obert. Destaco paràgrafs clau:
PS. Ahir es va anunciar al Parlament que hi ha un país que l'any que ve només augmentarà el seu pressupost en una partida. Aquesta partida creixerà només un 52% i es dedicarà a pagar els interessos del deute, res més que això. Ho dic per tots aquells que els preocupen les retallades sanitàries.Han de tenir present que l'any que ve serà pitjor. No pas perquè ho digui jo, sino perquè serà el pressupost qui els ho diu.
També podem informar a tots els que volien introduir una nova prestació sanitària , un nou medicament o nova tecnologia mèdica que l'any 2012 no serà el seu any. No pas perquè ho digui jo, sino perquè el pressupost mana.
I tots aquells que diuen que cal apujar els impostos també podem dir-los que el dilema no és més impostos o menys retallades. Aquest és un fals dilema, no hi poden haver més impostos quan el país està trinxat, el món s'ha globalitzat, i som tant solidaris que admetem tenir el tipus marginal més alt i transferim fons a comunitats autònomes on els més rics gaudeixen de tipus marginals més baixos. D'això s'en diu ser solidaris amb els més rics!
Per cert, a Catalunya, entrarem a la part decreixent de la corba?
PS. Si en voleu saber més, sobre la part plana de la corba, podeu consultar aquest editorial de GCS que vam escriure ja fa temps però que manté la seva actualitat.
PS. La perspectiva d'un desaprensiu sobre la crisi econòmica i n'hi ha més d'un.
Aquest estiu s'ha estrenat una nova revista d'economia de la salut "Health Economics Review". Aquesta és una bona notícia i té alhora una novetat destacable, és en accés obert. Un dels primers articles que han sortit ha estat el d'en Zweifel i Shoder que es pregunten en termes agregats si en treiem alguna cosa a canvi de la despesa addicional en assistència sanitària que fem. Dit altrament, si en termes marginals, més recursos han aportat més salut. Llegiu-lo sencer, no hi ha excusa, l'accés és obert. Destaco paràgrafs clau:
From 1960 to 2004 health care expenditure (HCE) of OECD countries increased from 3.8 percent of GDP to 8.9 percent on average. Over the same period, health outcomes measured by average life expectancy at birth improved from 68.4 to 78.5 years. However, this increase has slowed recently. In the United States e.g., it has been 0.19 percent p.a. between 1980 and 2004, down from 0.3 between 1960 and 1980. Since HCE continued to grow at a rate of 7.7 percent p.a. between 1980 and 2004, this has often been interpreted as evidence of decreasing marginal returns ("flat-of-the-curve medicine"]), raising the question of why citizens and governments failed to reallocate resources away from medicine.
Using the standard deviation of life expectancy in 24 OECD countries between 1960 and 2005, a 10 percent increase of health care expenditure isassociated with a decrease of an estimated 0.42 percent. Willingness to pay for such a reduction of uncertainty may well exceed the extra health care expenditure in the United States and Switzerland. This implies that even inthese two countries with very high health care expenditure per capita, flat-of-the-curve medicine need not be wasteful.La seva conclusió seria esperançadora, més recursos per la salut no s'han malbaratat necessàriament. Ara bé la importància de les hipòtesis, les variables utilitzades i la metodologia esdevé fonamental. Si bé es tracta d'un article molt treballat, els propis autors admeten les limitacions que poden tenir les seves conclusions. Jo a més a més, n'hi afegiria una addicional, han pres com a unitat d'observació els països OCDE i una variable controvertida, esperança de vida. Les variacions que hi ha en l'esperança de vida dins un país són moltes (diferències en homes de fins a 2,6 anys, i en dones 3 anys), i en l'esperança de vida activa encara més. I no cal comentar en despesa. Per tant si canvia la unitat d'anàlisi, crec que es podria trobar amb sorpreses majúscules en la conclusió.
PS. Ahir es va anunciar al Parlament que hi ha un país que l'any que ve només augmentarà el seu pressupost en una partida. Aquesta partida creixerà només un 52% i es dedicarà a pagar els interessos del deute, res més que això. Ho dic per tots aquells que els preocupen les retallades sanitàries.Han de tenir present que l'any que ve serà pitjor. No pas perquè ho digui jo, sino perquè serà el pressupost qui els ho diu.
També podem informar a tots els que volien introduir una nova prestació sanitària , un nou medicament o nova tecnologia mèdica que l'any 2012 no serà el seu any. No pas perquè ho digui jo, sino perquè el pressupost mana.
I tots aquells que diuen que cal apujar els impostos també podem dir-los que el dilema no és més impostos o menys retallades. Aquest és un fals dilema, no hi poden haver més impostos quan el país està trinxat, el món s'ha globalitzat, i som tant solidaris que admetem tenir el tipus marginal més alt i transferim fons a comunitats autònomes on els més rics gaudeixen de tipus marginals més baixos. D'això s'en diu ser solidaris amb els més rics!
Per cert, a Catalunya, entrarem a la part decreixent de la corba?
PS. Si en voleu saber més, sobre la part plana de la corba, podeu consultar aquest editorial de GCS que vam escriure ja fa temps però que manté la seva actualitat.
PS. La perspectiva d'un desaprensiu sobre la crisi econòmica i n'hi ha més d'un.
27 de setembre 2011
On no n'hi ha no en raja
A aquestes alçades tothom té clar que si Catalunya disposés d'un pacte fiscal just o no fos dependent, no parlaríem de retallades. Però hi ha gent que oblida aquest fet i es fixa en la immediatesa de la notícia. Té sentit, el curt termini mana. Però poc ens en sortirem si no pensem en el que ha de venir. Si l'ICS ha de retallar entre 400 i 1.200 euros per treballador de la paga de Nadal, o menys DPOs o menys guàrdies, això fa soroll.
La dificultat ara és que si no hi ha pressupost no es pot pagar, cosa que abans si que es va fer, es va gastar més enllà del pressupost i l'auditoria recent ho confirma abastament. I la pregunta que es fan alguns és perquè no ens saltem el pressupost una altra vegada, fet habitual a la sanitat pública? Doncs perquè ja no hi ha marge de maniobra, el dèficit s'ha de finançar i hem tocat sostre, surt massa car saltar-se el pressupost. Aquesta és la novetat. En el balanç cost-benefici, hi ha més cost (social-generacional) que benefici. I quina seria la reflexió necessària a mig termini més enllà de complir el pressupost a curt? Doncs establir unes noves bases per tal que quan hi hagi un entorn favorable es compensi als professionals en relació al seu esforç en la qualitat i la seva productivitat. D'això ja s'en va parlar fa tres anys i es va oblidar ràpidament després.
PS. El 10 de maig de 2008 vaig escriure aquest article (Avui. Dossier Econòmic):
La retribució personalitzada de l’esforç del metge
Quan es comparen sistemes de salut de diferents països s’acostuma a utilitzar indicadors agregats. Si hi ha alguna explicació clau de perquè les coses són com són, i assoleixen el que assoleixen, són les formes com es coordinen els diferents agents i els incentius que tenen per a prendre decisions. Malauradament explicar les formes organitzatives i com es motiva a les persones esdevé una tasca molt més difícil i incerta.
A Catalunya, el Servei Català de la Salut té unes característiques que permetrien obtenir uns resultats de satisfacció ciutadana i salut molt millors dels que finalment obtenim. Els metges són retribuïts per salari, i això ens evita les dificultats que molts sistemes de salut tenen a diferents països desenvolupats. Els hospitals són retribuïts segons la seva estructura o tipologia i segons els casos que tracten. La capacitat hospitalària és fruit d’una planificació que evita duplicitats i excessos d’oferta. Si tenim aquests factors que ens apalanquen cap a un sistema sanitari amb elevada capacitat de resposta, què està passant? Per què hi ha insatisfacció ciutadana i dels professionals?
Mostrar-ne tots els factors ultrapassa l’objectiu d’aquest article. Concentraré el meu interès en dos aspectes: la retribució dels professionals i el canvi organitzatiu. L’anunci de les bases d’un nou model retributiu individualitzat fet pel Consell de la Professió Medica de Catalunya crec que ha de ser objecte d’atenció. Es tracta d’un pas decisiu per a millorar l’assistència sanitària en la mesura que admet una retribució que es relacioni amb l’esforç i els resultats, i no tan sols amb el lloc de treball. Aquest canvi, si s’aplica acuradament, suposa un reconeixement a l’excel•lència, i va en el sentit de motivar als professionals que més es comprometen.
Molts responsables de la sanitat catalana es pregunten, com és possible que després de l’augment en les retribucions mèdiques dels darrers anys, el conflicte persisteixi amb tanta força. El motiu crec que cal buscar-lo en que va tenir lloc un augment quantitatiu, necessari, però que no va permetre ajustar-lo a l’esforç i productivitat individual. Ara amb aquests nous criteris s’esmena aquesta mancança. Però, és suficient o novament tornarà la insatisfacció?.
Considero que canviar els incentius sense canviar l’organització sanitària és clarament insuficient. El canvi organitzatiu cap a governs territorials de salut aprovat fa 2 anys ha estat cosmètic. La creació d’autèntiques organitzacions sanitàries integrades (que combinen tots els àmbits d’atenció sanitària, hospitals i atenció primària) topa amb mancances de disseny, restriccions i interessos que dificulten la seva posta en marxa. Malgrat la prova pilot que es va iniciar fa 5 anys, ha estat difícil comprendre i avaluar les oportunitats que n’han sorgit i que són moltes. Per tal s’adopti la solució més eficient davant un problema de salut convé que els tots proveïdors s’hagin coordinat clínica i funcionalment. Per ara, mentre els Ajuntaments signen convenis per a crear governs territorials, la realitat de l’assistència segueix com abans.
L’evolució organitzativa de la sanitat hauria de ser una prioritat per tal que els canvis en els incentius tinguin efecte. Els metges, tant de primària com dels hospitals, necessiten treballar en un nou model organitzatiu que permeti el desenvolupament professional i la pràctica de la medicina moderna de forma coordinada. Deixar-ho per a un altre moment seria aplicar una política de qui dia passa any empeny i endarreriria la solució que requereix el sistema de salut català en aquest moment.
PS. Per cert Catalunya té el tipus marginal de l'IRPF més alt de tots!. N'hi ha que tenen 7 punts percentuals menys. Per si algú encara no ho sap.
PS. El fet que un govern faci pagaments irregulars en un 20% dels casos de la RMI, hauria de portar com a mínim a exigir el seu retorn.
PS. Té sentit que un país accepti 125.000 immigrants en un sol any quan té 700.000 aturats? Algú s'ho mira això?.
La dificultat ara és que si no hi ha pressupost no es pot pagar, cosa que abans si que es va fer, es va gastar més enllà del pressupost i l'auditoria recent ho confirma abastament. I la pregunta que es fan alguns és perquè no ens saltem el pressupost una altra vegada, fet habitual a la sanitat pública? Doncs perquè ja no hi ha marge de maniobra, el dèficit s'ha de finançar i hem tocat sostre, surt massa car saltar-se el pressupost. Aquesta és la novetat. En el balanç cost-benefici, hi ha més cost (social-generacional) que benefici. I quina seria la reflexió necessària a mig termini més enllà de complir el pressupost a curt? Doncs establir unes noves bases per tal que quan hi hagi un entorn favorable es compensi als professionals en relació al seu esforç en la qualitat i la seva productivitat. D'això ja s'en va parlar fa tres anys i es va oblidar ràpidament després.
PS. El 10 de maig de 2008 vaig escriure aquest article (Avui. Dossier Econòmic):
La retribució personalitzada de l’esforç del metge
Quan es comparen sistemes de salut de diferents països s’acostuma a utilitzar indicadors agregats. Si hi ha alguna explicació clau de perquè les coses són com són, i assoleixen el que assoleixen, són les formes com es coordinen els diferents agents i els incentius que tenen per a prendre decisions. Malauradament explicar les formes organitzatives i com es motiva a les persones esdevé una tasca molt més difícil i incerta.
A Catalunya, el Servei Català de la Salut té unes característiques que permetrien obtenir uns resultats de satisfacció ciutadana i salut molt millors dels que finalment obtenim. Els metges són retribuïts per salari, i això ens evita les dificultats que molts sistemes de salut tenen a diferents països desenvolupats. Els hospitals són retribuïts segons la seva estructura o tipologia i segons els casos que tracten. La capacitat hospitalària és fruit d’una planificació que evita duplicitats i excessos d’oferta. Si tenim aquests factors que ens apalanquen cap a un sistema sanitari amb elevada capacitat de resposta, què està passant? Per què hi ha insatisfacció ciutadana i dels professionals?
Mostrar-ne tots els factors ultrapassa l’objectiu d’aquest article. Concentraré el meu interès en dos aspectes: la retribució dels professionals i el canvi organitzatiu. L’anunci de les bases d’un nou model retributiu individualitzat fet pel Consell de la Professió Medica de Catalunya crec que ha de ser objecte d’atenció. Es tracta d’un pas decisiu per a millorar l’assistència sanitària en la mesura que admet una retribució que es relacioni amb l’esforç i els resultats, i no tan sols amb el lloc de treball. Aquest canvi, si s’aplica acuradament, suposa un reconeixement a l’excel•lència, i va en el sentit de motivar als professionals que més es comprometen.
Molts responsables de la sanitat catalana es pregunten, com és possible que després de l’augment en les retribucions mèdiques dels darrers anys, el conflicte persisteixi amb tanta força. El motiu crec que cal buscar-lo en que va tenir lloc un augment quantitatiu, necessari, però que no va permetre ajustar-lo a l’esforç i productivitat individual. Ara amb aquests nous criteris s’esmena aquesta mancança. Però, és suficient o novament tornarà la insatisfacció?.
Considero que canviar els incentius sense canviar l’organització sanitària és clarament insuficient. El canvi organitzatiu cap a governs territorials de salut aprovat fa 2 anys ha estat cosmètic. La creació d’autèntiques organitzacions sanitàries integrades (que combinen tots els àmbits d’atenció sanitària, hospitals i atenció primària) topa amb mancances de disseny, restriccions i interessos que dificulten la seva posta en marxa. Malgrat la prova pilot que es va iniciar fa 5 anys, ha estat difícil comprendre i avaluar les oportunitats que n’han sorgit i que són moltes. Per tal s’adopti la solució més eficient davant un problema de salut convé que els tots proveïdors s’hagin coordinat clínica i funcionalment. Per ara, mentre els Ajuntaments signen convenis per a crear governs territorials, la realitat de l’assistència segueix com abans.
L’evolució organitzativa de la sanitat hauria de ser una prioritat per tal que els canvis en els incentius tinguin efecte. Els metges, tant de primària com dels hospitals, necessiten treballar en un nou model organitzatiu que permeti el desenvolupament professional i la pràctica de la medicina moderna de forma coordinada. Deixar-ho per a un altre moment seria aplicar una política de qui dia passa any empeny i endarreriria la solució que requereix el sistema de salut català en aquest moment.
PS. Per cert Catalunya té el tipus marginal de l'IRPF més alt de tots!. N'hi ha que tenen 7 punts percentuals menys. Per si algú encara no ho sap.
PS. El fet que un govern faci pagaments irregulars en un 20% dels casos de la RMI, hauria de portar com a mínim a exigir el seu retorn.
PS. Té sentit que un país accepti 125.000 immigrants en un sol any quan té 700.000 aturats? Algú s'ho mira això?.
22 de setembre 2011
Bona notícia
Priorització entre procediments quirúrgics electius amb llista d’espera del sistema sanitari públic a Catalunya
L'anunci de la priorització de les llistes d'espera segons l'impacte en la qualitat de vida representa una bona notícia. Com sempre el que més interessa és conéixer els detalls de com s'aplicarà, i per això ens caldrà esperar. Sabem que caldrà refer la regulació actual de garanties d'accés i fer-ho especialment bé, per tal que no doni lloc a controvèrsia. Alhora convindrà veure com això lliga amb el decret estatal on es fixa el màxim de 6 mesos.
El més important avui és fer una ullada al document que ha originat la notícia. L'esforç que toca ara és convertir la recerca en una instrucció pràctica que permeti assolir un valor més gran per a la salut dels ciutadans. Aviso que la feina és complexa.
PS. Poseu-vos tranquils. LV publica que en relació al dèficit sanitari del tripartit "el informe pone de manifiesto que el tripartito dejó facturas sin pagar y sin consignar en el presupuesto por valor de 853.500 millones de euros". Si això fos així, caldria un rescat urgent per a Catalunya!!!. Són 853,5 milions ja ho vam explicar el mes d'abril passat. Cap novetat, o potser si, romanents de tresoreria negatius per 1.393 milions (SCS) 472 milions (ICS), etc... I és que a més a més de dèficit hi ha un problema greu de finançament de magnitud incerta.
PS. Watch your thoughts, they become words. Watch your words, they become actions. Watch your actions, they become habits. Watch your habits, they become your character. Watch your character, it becomes your destiny.
PS. El que diu Zingales ho comparteixo plenament: No hubo un verdadero examen de la crisis.
Frase final: "Corremos el riesgo de no enterarnos de lo que causó esta crisis hasta después de que se produzca la siguiente"
L'anunci de la priorització de les llistes d'espera segons l'impacte en la qualitat de vida representa una bona notícia. Com sempre el que més interessa és conéixer els detalls de com s'aplicarà, i per això ens caldrà esperar. Sabem que caldrà refer la regulació actual de garanties d'accés i fer-ho especialment bé, per tal que no doni lloc a controvèrsia. Alhora convindrà veure com això lliga amb el decret estatal on es fixa el màxim de 6 mesos.
El més important avui és fer una ullada al document que ha originat la notícia. L'esforç que toca ara és convertir la recerca en una instrucció pràctica que permeti assolir un valor més gran per a la salut dels ciutadans. Aviso que la feina és complexa.
PS. Poseu-vos tranquils. LV publica que en relació al dèficit sanitari del tripartit "el informe pone de manifiesto que el tripartito dejó facturas sin pagar y sin consignar en el presupuesto por valor de 853.500 millones de euros". Si això fos així, caldria un rescat urgent per a Catalunya!!!. Són 853,5 milions ja ho vam explicar el mes d'abril passat. Cap novetat, o potser si, romanents de tresoreria negatius per 1.393 milions (SCS) 472 milions (ICS), etc... I és que a més a més de dèficit hi ha un problema greu de finançament de magnitud incerta.
PS. Watch your thoughts, they become words. Watch your words, they become actions. Watch your actions, they become habits. Watch your habits, they become your character. Watch your character, it becomes your destiny.
PS. El que diu Zingales ho comparteixo plenament: No hubo un verdadero examen de la crisis.
Frase final: "Corremos el riesgo de no enterarnos de lo que causó esta crisis hasta después de que se produzca la siguiente"
12 de setembre 2011
Forçar la màquina
Molts vam dir a primers de juny de 2010, quan es va aplicar a tot el sector salut finançat públicament una retallada del 5% dels salaris, que era del tot arbitrària. I així ho ha acabat assenyalant una sentència recent. La reducció només es podia aplicar a aquelles entitats que eren empreses públiques o consorcis. I ara pendents d'un recurs que difícilment canviarà les coses, això vol dir que cal restituir els salaris allà on eren?
Ja en parlarem. Els centres afectats representen el 38% del pressupost públic d'activitat assistencial (p.65 d'aquest informe).
La qüestió és la de sempre. Hi ha un model, però la capacitat de modelar-lo pel governant en cada moment fa que quedi desdibuixat i els centres concertats deixen de ser-ho quan interessa. Convé una dosi de seny i responsabilitat per totes les parts i desfer-nos d'oportunismes del moment. Arribarà algun dia?.
PS: Per cert, suposo que tothom té més clar ara (i si el recurs de les patronals es perd) que la reducció de despesa prevista resta una mica més lluny...
PS. En Jason va passar per Barcelona i ha escrit això. Al titular hi posa Spain, però sabem que a Espanya no hi ha retallades a la sanitat (només s'atreveixen amb la farmàcia). Les retallades són un altre fet diferencial català. Som així, i a més de no pagar-nos el que ens deuen, decidim encongir el que tenim.
PS. Dosi diària recomanada de FMA a LV
Ja en parlarem. Els centres afectats representen el 38% del pressupost públic d'activitat assistencial (p.65 d'aquest informe).
La qüestió és la de sempre. Hi ha un model, però la capacitat de modelar-lo pel governant en cada moment fa que quedi desdibuixat i els centres concertats deixen de ser-ho quan interessa. Convé una dosi de seny i responsabilitat per totes les parts i desfer-nos d'oportunismes del moment. Arribarà algun dia?.
PS: Per cert, suposo que tothom té més clar ara (i si el recurs de les patronals es perd) que la reducció de despesa prevista resta una mica més lluny...
PS. En Jason va passar per Barcelona i ha escrit això. Al titular hi posa Spain, però sabem que a Espanya no hi ha retallades a la sanitat (només s'atreveixen amb la farmàcia). Les retallades són un altre fet diferencial català. Som així, i a més de no pagar-nos el que ens deuen, decidim encongir el que tenim.
PS. Dosi diària recomanada de FMA a LV
Gato Pérez. Se fuerza la máquina
23 d’agost 2011
Nirvis
Operationalising Value Based Pricing of Medicines: A Taxonomy of Approaches
Observo un nerviosisme farmacèutic intens. Farmàcies que diuen que no els surten els números, farmacèutiques que diuen que no podran investigar. No discutiré en detall cap dels arguments. Només hi ha una qüestió fonamental: fer els deures en cada moment, ho he dit en altres ocasions. Els farmacèutics han tingut ocasió de plantejar reformes i han preferit l'statu quo. Algunes farmacèutiques s'han oblidat intencionadament que amb els medicaments genèrics l'argument de la incapacitat de recerca s'ha esvaït fa dies, i si no perquè hi ha patents?. Alhora miro la darrera dècada d'innovació farmacèutica al NRD de juliol i no sé veure res d'origen proper en molècules first in class. I si algú vol saber el motiu perquè la R&D ha disminuït, només ha de llegir en LaMattina a NRD d'agost. Més clar impossible, res a veure amb els preus. Sap del que parla, va ser un insider fins que es va torçar Torcetrapib i aquell matí fatídic tot s'en va anar en orris. I si encara voleu comprovar com el líder del mercat disminuirà 2.400 milions de dolars en recerca en dos anys aneu a l'epíleg d'aquest article, res a veure amb els preus.
Els deures passen per comprendre que el mercat farmacèutic ha sofert una transformació fonamental i alhora previsible. I tant previsible com era que tothom mirava a una altra banda.
Els que si fan els deures al mes d'agost són els d'OHE que acaben de publicar un informe sobre "value-based pricing" dels medicaments. A la p.23 i 24 trobareu el resum del que està passant al món.
Mentrestant per aquí veig molta gent de vacances i al regulador potser li hauria calgut allargar-les, llegir aquest informe i comprendre millor els problemes abans d'oferir la solució, com deia diumenge.
PS. Aprofiteu que Cambridge Journals és obert fins a finals de mes (accés lliure els anys 2009 i 2010). Podeu consultar per exemple el HEPL.
PS. Recupero una nota escrita el 2007 sobre Torcetrapib. El 30-N (de 2006) marca un punt d'inflexió, un abans i un després en pharma quan LaMattina es va aixecar al matí i en roda de premsa va dir als inversors interessats pel futur de Pfizer: Torcetrapib: The Most Important New Development in Cardiovascular Medicine in Years. We Are We Are First- n-Class and Best-In-Class (http://media.pfizer.com/pfizer/download/investors/presentations/LaMattina_Intro_112906_part1.pdf) (com us podeu imaginar, a hores d'ara aquest link no porta enlloc, si voleu el pdf podeu demanar-me'l). Era un dijous i van faltar dos dies per reconèixer que havien mort 83 persones en l'assaig clínic (un 60% més de morts respecte atorvastatina). El president de la companyia va anunciar que Pfizer abandonava la investigació sobre Torcetrapib. La importància de la qüestió és perquè aquest medicament havia de substituir a Lipitor, el de major facturació. El que esperava ser una facturació anual de 3 miliards, es va convertir en una caiguda en borsa de 25 miliards de $. En David Cutler ho ha explicat prou a NEJM.
PS. Recomanable. Post sobre metàfores en medicina.
31 de maig 2011
Esquifit
Si el dèficit fiscal de Catalunya són 3.000 euros per ciutadà i si gairebé una quarta part de la despesa pública de la Generalitat és sanitat, el dia que ens el paguin aleshores podrem dedicar 750 euros addicionals per persona a salut. Mentrestant, avui el govern aprova un pressupost esquifit de 1.207 euros segons diu LV, un 10% menys que el 2010, i el mateix que el 2007, fa quatre anys. Alguns aprofitaran per dir que la crisi(?) i aquest govern han fet retrocedir 4 anys els recursos per a la salut. D'altres pensem que es va desaprofitar el creixement econòmic per a fer reformes serioses i es va gastar més del que es va pressupostar. Això segon és pot contrastar amb dades, el primer és una opinió més.
En qualsevol cas, la dada infal.lible és que si es resol el dèficit fiscal es podria hipotèticament augmentar un 60% la despesa en salut. Segurament no és gens recomanable i caldria reflexionar molt seriosament sobre la qüestió. Però si que podriem fer inversions per dignificar els centres i tenir almenys el 26% de llits individuals com tenen al sud peninsular.
Si augmentar un 60% és un disbarat, reduir un 10% pot ser delicat. Especialment per la forma com es faci. Hem de confiar en les capacitats de clínics i gestors per saber administrar l'escassetat. El codi deontològic diu:
El Physicians Charter diu en canvi:
Intueixo que el resultat d'aquesta reducció del pressupost serà un enuig ciutadà monumental. Només té sentit que la gent s'enutji si finalment se n'adona que això succeeix perquè encara som dependents i tot plegat ens ha de dur a prendre una decisió col.lectiva definitiva d'allunyar-nos de qui ens genera els problemes. Si la gent s'enutja perquè el govern és el que és i en vol un altre, doncs ho té complicat, perquè s'obliden de que encara tot pot empitjorar, especialment al pressupost de l'any que ve. Per tant, desfer els lligams és la sortida natural del problema, pensar que ens pagaran el que ens deuen és una il.lusió malaltissa.
PS. Esquifit -ida
1adj. [LC] Que no té la grandor deguda, que no arriba a la mida. Portava un vestit esquifit.
2adj. [LC] per ext. Guanyen uns sous esquifits.
PS. De Llavaneres a NYC. La neurogastronomia agafa embranzida. Altament recomanable l'entrevista a M. Sánchez-Romera a WSJ Magazine.
PS. JR Laporte a LV i Rahola també a LV fa reflexions incòmodes i alhora encertades.
En qualsevol cas, la dada infal.lible és que si es resol el dèficit fiscal es podria hipotèticament augmentar un 60% la despesa en salut. Segurament no és gens recomanable i caldria reflexionar molt seriosament sobre la qüestió. Però si que podriem fer inversions per dignificar els centres i tenir almenys el 26% de llits individuals com tenen al sud peninsular.
Si augmentar un 60% és un disbarat, reduir un 10% pot ser delicat. Especialment per la forma com es faci. Hem de confiar en les capacitats de clínics i gestors per saber administrar l'escassetat. El codi deontològic diu:
El metge, quan estableixi un tractament, ha de basar-se en el benefici per al malalt i el correcte ús dels recursos sanitaris i no ha d’estar influït per mesures restrictives inadequades ni per incentius, invitacions, subvencions o altres ajuts.I ara que hi penso, què volien dir amb mesures restrictives inadeqüades? què vol dir correcte ús?
El Physicians Charter diu en canvi:
Commitment to a just distribution of finite resources. While meeting the needs of individual patients, physicians are required to provide health care that is based on the wise and cost-effective management of limited clinical resources. They should be committed to working with other physicians, hospitals, and payers to develop guidelines for cost-effective care. The physician's professional responsibility for appropriate allocation of resources requires scrupulous avoidance of superfluous tests and procedures. The provision of unnecessary services not only exposes one's patients to avoidable harm and expense but also diminishes the resources available for others.Veient el Physician's Charter, ben segur es pot concloure que cal una actualització del codi deontológic, la versió del 2005 ha envellit prematurament.
Intueixo que el resultat d'aquesta reducció del pressupost serà un enuig ciutadà monumental. Només té sentit que la gent s'enutji si finalment se n'adona que això succeeix perquè encara som dependents i tot plegat ens ha de dur a prendre una decisió col.lectiva definitiva d'allunyar-nos de qui ens genera els problemes. Si la gent s'enutja perquè el govern és el que és i en vol un altre, doncs ho té complicat, perquè s'obliden de que encara tot pot empitjorar, especialment al pressupost de l'any que ve. Per tant, desfer els lligams és la sortida natural del problema, pensar que ens pagaran el que ens deuen és una il.lusió malaltissa.
PS. Esquifit -ida
1adj. [LC] Que no té la grandor deguda, que no arriba a la mida. Portava un vestit esquifit.
2adj. [LC] per ext. Guanyen uns sous esquifits.
PS. De Llavaneres a NYC. La neurogastronomia agafa embranzida. Altament recomanable l'entrevista a M. Sánchez-Romera a WSJ Magazine.
PS. JR Laporte a LV i Rahola també a LV fa reflexions incòmodes i alhora encertades.
Enimg de tants enrenous, uns minuts musicals
El gran salt, de Manel
31 de març 2011
Tensió
Si heu jugat a l'estira i afluixa, a estirar la corda, sabreu que és un joc de suma zero. Allò que un guanya l'altre ho perd. Aquests jocs els trobo poc interessants. El que guanya s'ho emporta tot. M'agraden més els esports que permeten descobrir el talent i habilitats de cadascú durant la competició i sobretot si no tenen àrbitre arbitrari.
Catalunya té una economia intervinguda i el país veí ara ens ha dit que el 10% de reducció del pressupost no és suficient, que ha de ser el 20% i que el deute reconegut no ens el pagarà. Això no té cap ni peus, qui ha dit semblant bestiesa ho fa per tal d'enfonsar-nos, tiba la corda per emportar-s'ho tot (electoralment i econòmica parlant). I la resposta ha estat diàfana, el conseller Mas Colell ha dit que entenia que era una invitació a maquillar el dèficit i que ell no tenia necessitat de fer-ho, ni ho faria. Prefereix aferrar-se a la reputació que és el que cal ara en moments d'incertesa. Diguem-ho clar, ha mostrat que és un estadista, quan una persona és capaç de contestar així és perquè sap el joc que està jugant. Ell no vol jugar a estirar la corda, vol tractar d'aixecar el país, crear riquesa. I la creació de benestar és fruit d'un equilibri diferent, on tothom aporta i després es reparteix equitativament.
En Barbeta explica els detalls a LV, sort en tenim dels seus relats tant aclaridors.
I a RAC 1, el Dr. Padrós, del Col.legi de Metges, ha fet també una intervenció sensata pel moment que vivim. Ha demanat la participació dels metges en el procés de decisió sobre els recursos i les millores necessàries. I és ben cert, les maniobres de despatx estan destinades al fracàs. Ara bé, també cal que els metges vetllin perquè les seves decisions mèdiques de cada dia busquin ser eficients. I en això hi ha senyals que no es modifiquen. Ara no sé perquè em ve al cap l'ús de fàrmacs fora d'indicació aprovada, ús compassiu o la introducció de prestacions noves com recerca que es consoliden a la pràctica.
Avui és el dia D, on s'ha de saber l'escapçada hospital per hospital. Si haguéssim de fer cas a les instruccions del país veí, només hauríem fet la meitat dels deures!. Enmig de la hipocresia política d'alguns, seguim atents a la tensió que hi ha a l'ambient.
PD. L'article-panflet d'en Michael Porter a NEJM es mereixia resposta i aquesta setmana li plouen cartes, no seran les últimes, espero. Sempre he trobat magnífica la capacitat anglosaxona de rebatre arguments fonamentadament. So far.
Catalunya té una economia intervinguda i el país veí ara ens ha dit que el 10% de reducció del pressupost no és suficient, que ha de ser el 20% i que el deute reconegut no ens el pagarà. Això no té cap ni peus, qui ha dit semblant bestiesa ho fa per tal d'enfonsar-nos, tiba la corda per emportar-s'ho tot (electoralment i econòmica parlant). I la resposta ha estat diàfana, el conseller Mas Colell ha dit que entenia que era una invitació a maquillar el dèficit i que ell no tenia necessitat de fer-ho, ni ho faria. Prefereix aferrar-se a la reputació que és el que cal ara en moments d'incertesa. Diguem-ho clar, ha mostrat que és un estadista, quan una persona és capaç de contestar així és perquè sap el joc que està jugant. Ell no vol jugar a estirar la corda, vol tractar d'aixecar el país, crear riquesa. I la creació de benestar és fruit d'un equilibri diferent, on tothom aporta i després es reparteix equitativament.
En Barbeta explica els detalls a LV, sort en tenim dels seus relats tant aclaridors.
I a RAC 1, el Dr. Padrós, del Col.legi de Metges, ha fet també una intervenció sensata pel moment que vivim. Ha demanat la participació dels metges en el procés de decisió sobre els recursos i les millores necessàries. I és ben cert, les maniobres de despatx estan destinades al fracàs. Ara bé, també cal que els metges vetllin perquè les seves decisions mèdiques de cada dia busquin ser eficients. I en això hi ha senyals que no es modifiquen. Ara no sé perquè em ve al cap l'ús de fàrmacs fora d'indicació aprovada, ús compassiu o la introducció de prestacions noves com recerca que es consoliden a la pràctica.
Avui és el dia D, on s'ha de saber l'escapçada hospital per hospital. Si haguéssim de fer cas a les instruccions del país veí, només hauríem fet la meitat dels deures!. Enmig de la hipocresia política d'alguns, seguim atents a la tensió que hi ha a l'ambient.
PD. L'article-panflet d'en Michael Porter a NEJM es mereixia resposta i aquesta setmana li plouen cartes, no seran les últimes, espero. Sempre he trobat magnífica la capacitat anglosaxona de rebatre arguments fonamentadament. So far.
03 de març 2011
Economia de guerra
Quan un país està trasbalsat per un conflicte extrem sorgeix la necessitat de preservar allò que cal considerar bàsic per la subsistència. El tema ja no és la sostenibilitat, és la "subsistenciabilitat". En aquests casos les prioritats es capgiren i allò que semblava inaudit, arriba a les nostres orelles i les persones humanes tenen capacitat per encaixar-ho, així és. De conflictes n'hi ha de molts tipus i no n'hi ha dos d'iguals. Ara estem en un de molt crucial que Catalunya no havia conegut d'ençà de la guerra civil. El pressupost d'ingressos públics del 2011, que és el prorrogat de 2010 es correspon amb el de fa 5 anys aproximadament, aquesta xifra alhora és equivalent a l'estancament del PIB per càpita entre 2006 i 2010 (a preus corrents).
De les mesures proposades ahir em preocupa especialment la priorització de llistes d'espera en base a l'urgència. Sempre he considerat que cal tenir en compte la capacitat de benefici, i això en tot cas acaba descansant en un criteri cost-efectivitat que s'aplica socialment. Convé vigilar-ho d'aprop, allò que és urgent per un pot no ser-ho per un altre. Tal com diu en Francesc Homs a can Basté avui, a les reunions que té, tothom li acaba dient que el seu cas és una excepció (una urgència doncs).
PD. La distorsió interessada d'informació està instal.lada als mitjans de comunicació. I si es tracta de medicina, aleshores ho podem elevar a N, quan N tendeix a infinit. La notícia de LV sobre augment d'un 20% de la supervivència en càncer de mama a partir d'una esponja marina (Halichondrin B, un macròlid poliester llarg) oblida un fet fonamental. Està parlant de 2 mesos i mig sense explicar-ne la qualitat de vida d'aquest temps. Parla com si fos d'una investigació d'un hospital català, quan hi han participat 135 centres i de fet només hi ha un investigador d'aquí. Literal, el que diu Lancet:
PD. La revelació dels conflictes d'interès s'ha convertit en un passeig. A l'article del Lancet explica que tothom ha cobrat del laboratori que ha finançat la recerca (excepte 6 investigadors) i el més suggerent és que mostra qui ha escrit l'article que també ha estat finançat pel laboratori, és clar. La novetat doncs: declarar el ghostwriter (?).
PD. El tren s'atura a l'estació i la porta s'obre. Però ja no es vol tancar. El maquinista ve i amb força bruta ho aconsegueix. Ho ha fet més d'una vegada. Els trens cauen a troços. La degradació és observable, però ningú no en parla. Crec que hem de retornar aquestes rampoines als veïns, ja ho he dit altres vegades. Mentrestant molts segueixen distrets amb mesures com anar a 110 km/h, canviar bombetes o pneumàtics. On som? On anem?
PD. Lectura obligada: Francesc Marc Alvaro a LV. En Monzó l'etziba forta i en XSM també.
De les mesures proposades ahir em preocupa especialment la priorització de llistes d'espera en base a l'urgència. Sempre he considerat que cal tenir en compte la capacitat de benefici, i això en tot cas acaba descansant en un criteri cost-efectivitat que s'aplica socialment. Convé vigilar-ho d'aprop, allò que és urgent per un pot no ser-ho per un altre. Tal com diu en Francesc Homs a can Basté avui, a les reunions que té, tothom li acaba dient que el seu cas és una excepció (una urgència doncs).
PD. La distorsió interessada d'informació està instal.lada als mitjans de comunicació. I si es tracta de medicina, aleshores ho podem elevar a N, quan N tendeix a infinit. La notícia de LV sobre augment d'un 20% de la supervivència en càncer de mama a partir d'una esponja marina (Halichondrin B, un macròlid poliester llarg) oblida un fet fonamental. Està parlant de 2 mesos i mig sense explicar-ne la qualitat de vida d'aquest temps. Parla com si fos d'una investigació d'un hospital català, quan hi han participat 135 centres i de fet només hi ha un investigador d'aquí. Literal, el que diu Lancet:
Overall survival was significantly improved in women assigned to eribulin (median 13·1 months, 95% CI 11·8–14·3) compared with TPC (10·6 months, 9·3–12·5; hazard ratio 0·81, 95% CI 0·66–0·99; p=0·041). The most common adverse events in both groups were asthenia or fatigue (270 [54%] of 503 patients on eribulin and 98 [40%] of 247 patients on TPC at all grades) and neutropenia (260 [52%] patients receiving eribulin and 73 [30%] of those on TPC at all grades).Per cert, com que al 2006 no existia aquesta prestació, entenc que si algú l'aprova ara també decidirà quines prestacions deixem de fer pel mateix import, perquè no hi ha pressupost.
PD. La revelació dels conflictes d'interès s'ha convertit en un passeig. A l'article del Lancet explica que tothom ha cobrat del laboratori que ha finançat la recerca (excepte 6 investigadors) i el més suggerent és que mostra qui ha escrit l'article que també ha estat finançat pel laboratori, és clar. La novetat doncs: declarar el ghostwriter (?).
PD. El tren s'atura a l'estació i la porta s'obre. Però ja no es vol tancar. El maquinista ve i amb força bruta ho aconsegueix. Ho ha fet més d'una vegada. Els trens cauen a troços. La degradació és observable, però ningú no en parla. Crec que hem de retornar aquestes rampoines als veïns, ja ho he dit altres vegades. Mentrestant molts segueixen distrets amb mesures com anar a 110 km/h, canviar bombetes o pneumàtics. On som? On anem?
PD. Lectura obligada: Francesc Marc Alvaro a LV. En Monzó l'etziba forta i en XSM també.
La subsistenciabilitat passa per fer un pas enrera?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)