Two centuries of solidarity. German, Belgian and Dutch social health insurance 1770-2008
Llibre resumit amb IA
El llibre "Two centuries of solidarity. German, Belgian and Dutch social health insurance 1770-2008" de K.P. Companje, R.H.M. Hendriks, K.F.E. Veraghtert i B.E.M. Widdershoven explora la història de l'assegurança mèdica social a Alemanya, Bèlgica i els Països Baixos des del 1770 fins al 2008. Aquesta obra és una edició actualitzada i traduïda de "Twee eeuwen solidariteit. De Nederlandse, Belgische en Duitse ziekenfondsen tijdens de negentiende en twintigste eeuw".
El prefaci destaca la col·laboració amb la Stichting HiZ. La taula de continguts indica que el llibre comença amb una introducció i explora els orígens de la solidaritat en el context de gremis i caixes de malaltia durant l'Antic Règim. El primer capítol analitza el desenvolupament de l'assegurança mèdica nacional als Països Baixos, les caixes de malaltia a les ciutats de Flandes i l'exemple alemany de les Knappschaftskassen.
El llibre també examina el final del sistema gremial durant el període 1789-1820, amb la influència de la Revolució Francesa i la Llei Le Chapelier als Països Baixos del sud. Es detalla la lluita dels gremis holandesos i la situació dels gremis alemanys.
Un punt important que s'aborda és la definició de "ziekenfonds" (caixa de malaltia) als Països Baixos abans del 1930. Segons M. ‘t Hart, en un anuari de HiZ del 1999, el terme es referia tant a fons que cobrien costos mèdics, medicaments i infermeria, com a fons que compensaven la pèrdua d'ingressos a causa de la malaltia. La majoria dels fons del segon tipus van desaparèixer amb la introducció de la Ziektewet (Llei de Prestacions per Malaltia) el 1930, mentre que els primers van configurar el sistema d'assegurança mèdica holandès. K.P. Companje defineix un ziekenfonds (caixa de malaltia) entre 1850 i 1914 com una institució que proporciona als seus membres tractament mèdic, amb o sense medicaments, a canvi de contribucions periòdiques fixes.
El llibre analitza diversos aspectes de la història de l'assegurança mèdica, com ara la resistència dels empresaris a les propostes de Lieja sobre les caixes de malaltia i l'impacte de l'encíclica papal Rerum Novarum del 1891, que va impulsar les caixes de malaltia autònomes gestionades pels mateixos treballadors en el camp catòlic. A Bèlgica, es va anunciar un nou sistema de "llibertat subvencionada", basat en un generós suport governamental a les agències d'assegurances privades, majoritàriament catòliques.
Es destaca la posició de la Nederlandsche Maatschappij tot Bevordering der Geneeskunst (NMG) respecte a les caixes de malaltia, que ja el 1904 defensava la lliure elecció de metge per al pacient, l'establiment d'un límit d'ingressos baix i la representació de grups socials (inclosos els proveïdors d'atenció mèdica) en els consells d'administració. L'informe de la comissió Schreve del 1908 va proporcionar una anàlisi detallada del sistema de caixes de malaltia holandès, revelant-ne febleses i abusos, i va servir de base per a les futures polítiques de la NMG.
El llibre també aborda les intents fallits de legislació als Països Baixos, com el projecte de llei de Ziekenfondswet (Llei d'assegurança mèdica) del ministre Slotemaker de Bruïne el 1927, que no va prosperar per l'oposició de la NMG i la Landelijke Federatie en per la caiguda del govern.
Un punt crucial en la història holandesa va ser el Ziekenfondsenbesluit (Decret de les caixes de malaltia) de l'1 d'agost de 1941, sota l'ocupació alemanya. Aquest decret determinava quines caixes de malaltia serien reconegudes oficialment i establia límits d'ingressos per a l'elegibilitat. El Ziekenfondsenbesluit va ampliar significativament el paquet bàsic de prestacions, incloent-hi l'atenció especialitzada i dental, la cura d'infermeria hospitalària i les estades en sanatoris. També pretenia posar fi al sistema en què les caixes de malaltia treballaven exclusivament amb metges, farmacèutics o dentistes empleats per elles. A més, va introduir canvis administratius, com la separació de la comptabilitat per a l'assegurança voluntària i obligatòria, i va limitar la capacitat de les caixes de malaltia d'operar fora del seu municipi d'activitat.
A Bèlgica, la Besluitwet op de Maatschappelijke Zekerheid der Arbeiders (Llei-decret sobre la seguretat social dels treballadors) va incloure diverses disposicions sobre les prestacions per malaltia i va obligar tots els empleats a unir-se a una mutualitat de la seva elecció o a un servei regional de la RVZI (Rijksdienst voor Verzekering tegen Ziekte en Invaliditeit - Oficina Nacional d'Assegurança contra la Malaltia i la Invalidesa). Les mutualitats es van agrupar en cinc aliances nacionals (cristiana, socialista, liberal, neutral i professional) i es van encarregar no només de reemborsar els costos mèdics i pagar les prestacions per malaltia, sinó també de recaptar les contribucions.
El llibre també examina el període de creixement i els seus límits (1945-2000). En aquest context, es presenta la perspectiva de J. Petit sobre la necessitat de reformar el sistema belga d'assegurança mèdica, destacant el paper de les caixes de malaltia com a defensors dels seus beneficiaris i advocant per la simplificació administrativa i la reestructuració del RIZIV (Institut Nacional d'Assegurança de Malaltia i Invalidesa, l'homòleg belga del RVZI). Es mostra una visió general de les organitzacions holandeses d'assegurança mèdica i la seva mida relativa el 31 de desembre de 1947.
El llibre conclou amb una reflexió sobre les tendències futures en l'assegurança mèdica, com la possible limitació del paquet de prestacions, l'augment de l'assegurança complementària privada, l'increment del finançament de butxaca i un potencial debilitament de la solidaritat. El capítol final, segons la informació proporcionada, analitza les reformes i relacions a Alemanya, examinant la sostenibilitat del sistema d'assegurança mèdica i d'atenció i les decisions preses respecte a reformes estructurals o el reforçament de les estructures existents.
