Culturas del diagnóstico. Una aproximación cultural a la patologización de la vida moderna
Llibre resumit amb IA.
El llibre, titulat "Culturas del diagnóstico" i escrit per Svend Brinkmann, aborda el fenomen de les cultures del diagnòstic a les societats occidentals contemporànies. L'autor examina com els diagnòstics psiquiàtrics estan afectant molts àmbits de l'esfera social, incloent l'educació, el treball i la vida privada. Una de les qüestions principals és que progressivament se'ns està ensenyant a interpretar els nostres problemes i el nostre sofriment utilitzant un llenguatge diagnòstic.
El llibre ofereix una anàlisi des d'un enfocament psicològic cultural. Aquest enfocament és considerat apropiat per analitzar les cultures del diagnòstic perquè ajuda a comprendre les persones com a éssers culturals. La psicologia cultural busca estudiar les complexitats de les persones i les pràctiques, la semiosis i les materialitats, totes dins de relacions dialèctiques, requerint un marc ampli i precís. Té un origen clar en el treball de Lev Vygotsky. El llibre busca desenvolupar una comprensió global del trastorn mental des d'aquesta perspectiva.
Un dels conceptes centrals és l'estudi dels diagnòstics psiquiàtrics com a objectes epistèmics. L'autor argumenta que la noció actual d'especificitat de la malaltia és una invenció recent i sovint espúria en psiquiatria, ja que els diagnòstics no es refereixen generalment a tipus naturals. Això es demostra pel fet que les categories estan lligades a símptomes superficials en lloc de mecanismes subjacents de la malaltia, i no s'han trobat marcadors biològics fiables. Perquè sorgeixin objectes epistèmics en les ciències de la psique, calen: (1) éssers humans interessats en conèixer fenòmens com el sofriment, (2) pràctiques socials (formes d'acció coordinada per resoldre problemes), i (3) instruments com proves diagnòstiques per descriure i mesurar.
En examinar els diagnòstics com a objectes epistèmics, l'autor situa la persona que participa en una pràctica social al centre, destacant que no és el cervell o el cos els que pateixen i són diagnosticats, sinó les persones. Quan una persona té un problema en les pràctiques en què participa i aquest problema es classifica amb un diagnòstic (per exemple, TDAH o depressió), és important atendre als tres aspectes del sofriment experimentat: tenir, fer i ser.
- Tenir: Es refereix a l'aspecte d'entitat, on es creu que els diagnòstics es refereixen a objectes que es poden tenir o no (com tenir TDAH). Es compleixen els criteris dels manuals de diagnosi.
- Ser: Es refereix a la identitat. Es pot no només tenir TDAH, sinó també "ser TDAH" o hiperactiu/impulsiu. Les persones poden identificar-se a si mateixes i als altres a través de la categoria diagnòstica, encara que la seva subjectivitat no es redueix completament al diagnòstic. Centrar-se només en l'aspecte de ser (identitat) pot portar al risc de la cronificació.
- Fer: Es refereix a les accions i activitats realitzades en el context de les pràctiques socials. El diagnòstic pot funcionar com un "guió" per interpretar el sofriment, ajustant formes idiosincràtiques o difuses a models normatius. Les persones diagnosticades utilitzen el diagnòstic de manera flexible, alternant entre tenir, ser i fer segons el context social.
El llibre també aborda les crítiques contra la psiquiatria. Es resumeixen quatre crítiques importants:
- Que la psiquiatria és inhumana.
- Que el seu model categòric és fallit.
- Que la idea mateixa de la malaltia mental és equivocada.
- Que els diagnòstics, o almenys alguns, patologitzen.
La transició cap a un enfocament purament diagnòstic basat en símptomes es va produir al voltant del 1980 amb la creació del DSM-III, reemplaçant l'antic enfocament etiològic basat en la biografia del pacient i teories com el psicoanàlisi. Els manuals contemporanis (DSM i CIE) es basen en supòsits clau: l'existència d'una frontera entre normal i malalt, malalties mentals diferenciades, i un enfocament principalment biològic. Tanmateix, es destaca que el DSM-5 és molt similar al DSM-IV malgrat els esforços per canviar a un enfocament dimensional.
Un altre concepte clau és el dels "llenguatges del sofriment". L'autor conceptualitza els recursos interpretatius per donar sentit al sofriment com a llenguatges. Argumenta que molts llenguatges interpretatius (religiós, existencial, moral, polític) s'han debilitat, mentre que el vocabulari psiquiàtric-diagnòstic s'ha expandit enormement i és el dominant o hegemònic avui en dia. El llenguatge diagnòstic entén el sofriment en termes de símptomes enumerats en manuals. Tot i que aquest llenguatge no és inútil, és només un d'una varietat de llenguatges valuosos per comprendre les dimensions de la vida humana i els seus problemes.
Els diagnòstics funcionen com a mediadors semiòtics en la vida de les persones. L'autor identifica tres funcions específiques que els diagnòstics psiquiàtrics poden tenir com a mediadors semiòtics:
- Mediación explicativa: El diagnòstic s'utilitza per explicar conductes problemàtiques, sovint implicant una "entificación" (transformar un fenomen psicològic en una "cosa" amb poders causals, com dir "el meu TDAH em fa oblidar cites"). Aquest procés transfereix la responsabilitat a una agència (la malaltia) que escapa al control del pacient. El discurs sobre el TDAH sovint l'entifica, usant expressions com "cervell trencat".
- Mediación autoafirmativa: El diagnòstic tendeix a autoafirmar-se, convertint nombrosos fenòmens en "símptomes" vist a través de la seva lent. Fins i tot fenòmens que podrien anar en contra del diagnòstic es reinterpreten com a expressions del mateix.
- Mediación de abdicación (o descalificadora): El diagnòstic s'utilitza per mediar una autocomprensió que nega la responsabilitat, ja que la responsabilitat es transfereix a l'"entitat del TDAH". Això pot ser una autocomprensió atractiva perquè disminueix la càrrega de la culpa moral. Tanmateix, també pot permetre a la persona distanciar-se de la seva pròpia agressió o frustració, portant a un major control personal en alguns casos.
El llibre explora la idea del "jo quantificat". Paral·lelament al desenvolupament de les cultures del diagnòstic, hi ha hagut un augment de la quantificació del jo en les pràctiques psiquiàtriques. L'eslògan d'una empresa farmacèutica ("Haz más, siéntete mejor, vive más") il·lustra aquesta lògica quantitativa. Els manuals de diagnòstic contemporanis es basen en supòsits que faciliten aquesta visió quantitativa. L'ús d'escales de mesura i llistes de control s'ha incrementat en detriment del judici clínic. Els números s'utilitzen no només com a mitjans per conèixer-se a si mateix, sinó que també són mediadors que transformen allò que mesuren, contribuint a la creació d'una identitat quantificada i la subjectivitat psiquiàtrica.
Un dels processos principals que ha donat lloc a les cultures del diagnòstic és la psiquiatrizació històrico-cultural. Això implica que les experiències, els discursos i les pràctiques socials s'han infós amb coneixements i terminologia psiquiàtrics, fent que aquesta conceptualització sigui la dominant. La patologització és un component significatiu d'aquest procés. L'autor presenta quatre raons per les quals cal ser crítics amb la patologització il·legítima.
L'autor argumenta a favor d'un enfocament no reduccionista del sofriment i els trastorns psiquiàtrics, destacant que el sofriment pot ser més que un problema de salut mental i s'ha d'entendre en termes polítics, morals i existencials. Cal evitar reduir la concepció del sofriment a una sèrie de "símptomes" en una llista de control. La patologització actual de la vida humana hauria de ser oposada en molts casos.
Contra l'essencialisme i el construccionisme social radical, l'autor, seguint Hacking i Mol, proposa analitzar els trastorns com a fenòmens "reals" la realitat dels quals depèn de nínxols i pràctiques socioculturals específics. Les malalties no es "construeixen" sinó que es "fan", "realitzen" o "es duen a terme" a través de pràctiques culturals i sociomaterials. Una "apreciació praxiogràfica de la realitat" estudia com les coses es fan realitat en pràctiques que involucren moltes persones, coses, paraules, llocs, i sistemes.
Des d'una perspectiva psicològica cultural situacional i relacional, el trastorn mental no "es té" simplement a tot arreu, sinó que es manifesta només quan hi ha certes condicions contextuals i mediadors. Aquesta perspectiva pot oferir una comprensió global que combini la consciència del cervell i el cos amb les normes i pràctiques socioculturals sense reduir el trastorn a cap d'ells. S'oposa a teories que busquen causes úniques i aïllades. Integra perspectives fenomenològiques (experiència humana), semiòtico-discursives (mediació semiòtica) i orientades a l'objecte (paper de la tecnologia i artefactes).
El llibre utilitza el cas de Tom, un adult diagnosticat amb TDAH, per il·lustrar aquestes idees. L'exemple de Tom mostra com la seva capacitat d'organització, que va en contra dels criteris diagnòstics del TDAH, es pot explicar com una compensació per evitar el caos. Això planteja la pregunta de si el diagnòstic encara està justificat si els símptomes desapareixen gràcies a accions compensatòries i l'ús de "tecnologies d'assistència" cognitives com llistes. La història de Tom també exemplifica com les persones utilitzen el diagnòstic activament com un mediador semiòtic per interpretar el seu passat i desenvolupar metes futures.
En resum, el llibre de Brinkmann explora com els diagnòstics psiquiàtrics han esdevingut objectes epistèmics i mediadors semiòtics influents en les cultures contemporànies, transformant la manera com les persones entenen i viuen el sofriment. Mitjançant un enfocament psicològic cultural, critica la patologització i la quantificació creixent del jo, i proposa una comprensió del trastorn mental com un fenomen complex realitzat a través de pràctiques sociomaterials, no reductible a causes biològiques aïllades. L'autor defensa la importància de recuperar altres "llenguatges del sofriment" més enllà del diagnòstic dominant.
