El llibre "La era de la revancha" d'Andrea Rizzi (publicat per Editorial Anagrama el 2025) és un profund retrat d'una època global turbulenta, marcada per conflictes entre potències i entre classes socials. Andrea Rizzi (Roma, 1975) és periodista, corresponsal d'Assumptes Globals a El País i membre del comitè editorial del diari.
El llibre s'estructura en tres parts principals dedicades a "Les tribulacions d'Occident", "Les reivindicacions d'Orient" i "Els anhels del sud global", amb un pròleg i un epíleg que aborden la gènesi i la perspectiva d'aquest nou temps.
1. La Gènesi del Remolí de la Revenja
Rizzi comença la seva anàlisi amb la trobada entre Vladímir Putin i Xi Jinping el 21 de març de 2023, un moment emblemàtic que simbolitza l'entrada en una "nova era" de les relacions internacionals, desafiant la "preponderància hegemònica, unilateralisme i proteccionisme" d'Occident. Aquest canvi profund, com va dir Xi, és impulsat per un "canvi sense parangó en cent anys" i es manifesta en un "pols entre potències i un pols entre classes".
La gènesi d'aquestes corrents no va ser un "sisme abrupte, sinó un progressiu canvi de marees". L'autor destaca dos factors fonamentals:
- La Globalització: Ha reequilibrat les forces entre Occident i la Xina ("gran convergència" segons Branko Milanović, amb la Xina guanyant pes econòmic) i ha obert una bretxa de desigualtat entre classes dins les democràcies avançades (repunt de la desigualtat interna des dels anys vuitanta, segons Thomas Piketty). Aquesta dinàmica ha creat un "enrenou" de classes mitjanes i populars precaritzades i ha generat una "bomba de frustració" per la desconexió de les elits globalitzades.
- La Revolució Tecnològica: Ha contribuït a la destrucció d'ocupació industrial estable i ha augmentat la bretxa salarial. L'adveniment de les plataformes digitals ha propiciat l'avanç del populisme, la polarització i la desinformació, creant un entorn de "gran hipnosi" on les mentides s'imposen als fets.
Sota aquests factors subjeuen antics instints humans com l'avarícia de poder, la supèrbia i els desitjos materials desmesurats (simbolitzats per la lloba, el lleó i el linx de Dante). El ressentiment (per etapes de "humiliació" en el cas de la Xina i Rússia, o per la precarietat en el cas de les classes populars occidentals) i la por (manipulada per nacionalpopulistes i règims autoritaris) són els motors d'aquesta era.
Tres dies de desembre de 2001 són assenyalats com l'inici d'aquesta transformació:
- L'entrada de la Xina a l'Organització Mundial del Comerç (OMC) l'11 de desembre de 2001: Va impulsar un "salt cap a la prosperitat" per a la Xina, que va aprofitar la seva integració per acumular una força immensa, però en lloc de democratitzar-se, va esdevenir més autoritària. A Occident, va alimentar el malestar per la deslocalització d'ocupacions, obrint la bretxa entre "guanyadors i perdedors de la globalització".
- L'escàndol d'Enron el 12 de desembre de 2001: Va simbolitzar un "capitalisme de mercat fora de control de la democràcia", sense regulacions eficaces, i va ser la premonició de la crisi financera de 2008. Això va debilitar Occident i va esperonar el rancor de la ciutadania.
- La retirada dels EUA del Tractat sobre Míssils Antibalístics el 13 de desembre de 2001: Va ser percebuda per Moscou com un "atropellament" i un moment fonamental en la ruptura de relacions amb Washington, alimentant el "ressentiment rus" i la seva voluntat de "reconstituir un imperi".
Aquests esdeveniments van marcar el canvi de direcció del pèndol de la història, on el nacionalisme ha anat substituint el neoliberalisme globalitzat com a ideologia dominant.
2. Els Corrents de la Revenja
El llibre examina les dues grans corrents de revenja: el desafiament dels règims autoritaris i l'auge de les forces nacionalpopulistes, que interactuen i es retroalimenten.
2.1. Les Tribulacions d'Occident Les democràcies occidentals (Estats Units, Europa, i les d'Àsia-Pacífic) estan immerses en una "convulsió sociopolítica" amb l'ascens de forces populistes, nacionalistes i xenòfobes que erosionen els sistemes democràtics i l'ordre mundial liberal.
- Estats Units: Després de l'11-S, els EUA van cometre "descalabros morals, estratègics i socioeconòmics". Les violacions dels drets humans (Guantánamo, Abu Ghraib) i la invasió d'Iraq van debilitar la seva projecció i van oferir arguments als règims autoritaris. Errors estratègics (fracàs a Afganistan i Iraq, ambigüitat sobre l'entrada d'Ucraïna i Geòrgia a l'OTAN) van fer créixer la percepció de debilitat. Internament, les reformes fiscals (Bush) i la desregulació financera van augmentar la desigualtat, culminant en la crisi de 2008 i alimentant la "ira" popular. Donald Trump va capitalitzar aquest descontentament material i cultural, guanyant les eleccions de 2016 i 2024. La seva segona presidència amenaça amb una major desregulació, pujada d'aranzels, erosió democràtica interna i un "terrabastall" a l'ordre global. La polarització extrema i la influència de plataformes digitals (com X de Musk) contribueixen a una "plaga d'hipnosi". Malgrat els seus errors, els EUA mantenen la seva primacia global per una xarxa d'aliances inigualable, una economia resilient, empreses tecnològiques punteres i un fort atractiu cultural.
- Europa: La UE, en els dies de desembre de 2001, va viure un període d'expansió (euro, ampliació), però no va veure venir les crisis posteriors, i fins i tot les va alimentar. La crisi econòmica de 2008 i les polítiques d'austeritat van generar un enorme sofriment i van inflar les veles de les forces extremistes. L'onada de refugiats sirians va ser explotada per la ultradreta, i el Brexit va ser la "gran hissada de bandera de la revenja de les classes populars". La resposta a la pandèmia (eurobons) va ser un aprenentatge, però la reacció a la invasió d'Ucraïna va ser tardana i insuficient. Europa es troba en una disjuntiva entre "reinvenció o subjugació", necessitant una major integració per ser més competitiva, segura i autònoma. Líders com Viktor Orbán són símbols d'aquesta interacció entre nacionalpopulisme occidental i règims autoritaris orientals, amb estrets vincles amb Putin i la Xina.
- Democràcies d'Àsia-Pacífic: Països com el Japó, Corea del Sud i Austràlia s'han acostat a Occident davant l'auge de la Xina i la brutalitat russa, reforçant les seves capacitats de defensa i aliances amb els EUA. No obstant, també pateixen problemes demogràfics i polítics de polarització.
2.2. Les Reivindicacions d'Orient Els règims autoritaris de l'Est (principalment la Xina i Rússia) desafien l'ordre mundial liderat pels EUA, buscant un nou equilibri de poder. El seu objectiu "totèmic" és "sepultar l'universalisme dels drets humans i de la democràcia" i consagrar la sobirania dels Estats.
- Xina: Després de la seva entrada a l'OMC i l'arribada de Xi Jinping al poder el 2012, la Xina va passar d'acumular força en silenci a una política "molt més assertiva". La idea del "rejuvenecimiento" de la nació implica el retorn a una posició de preeminència mundial i la reunificació amb Taiwan, considerat el lloc més perillós del planeta. La Iniciativa de la Franja i la Ruta (IFR) és el seu projecte estrella per projectar poder global mitjançant infraestructures i tecnologia, consolidant la seva influència econòmica i política. La Xina prioritza els drets dels Estats sobre els individuals, i els drets socials/econòmics sobre els civils. No obstant, s'enfronta a desafiaments interns com la desacceleració econòmica, una bombolla immobiliària, l'enorme endeutament dels governs locals, la "bomba demogràfica" i un creixent descontentament social (protestes per temes laborals i d'habitatge). El llibre adverteix del risc que la Xina estigui "incuvant en el seu ventre una bomba de descontentament especular a la que es va conformar a Occident". El seu règim es basa en un "poder orwellià", la supressió de la llibertat política i trepitjar dels drets humans.
- Rússia: Després del col·lapse de la URSS i la "humiliació" dels noranta, l'augment dels preus del petroli va permetre a Putin estabilitzar el país i modernitzar les seves forces armades. El 2007, en el seu discurs de Múnic, Putin va manifestar el seu rebuig a l'ordre mundial liderat pels EUA i va traçar les seves "línies vermelles", inclosa la no-expansió de l'OTAN a Ucraïna i Geòrgia. La invasió de Geòrgia el 2008 va ser la "primera encarnació militar de l'era de la revenja", i la invasió d'Ucraïna el 2022 va ser la "confrontació total" per reafirmar el seu "espai imperial". Per a Putin, l'èxit democràtic d'Ucraïna és una amenaça existencial. Les "lleis d'agents estrangers" han asfixiat la societat civil. Malgrat la condemna internacional, tres quartes parts del món no cooperen en les sancions contra Rússia. La Xina, Corea del Nord i l'Iran proporcionen suport material i militar. No obstant, la invasió d'Ucraïna ha estat un "immens error d'interpretació de la realitat" per a Putin, consolidant la identitat nacional ucraïnesa i provocant greus pèrdues humanes i materials. La victòria de Trump projecta una "enorme ombra" sobre el futur de l'ajuda a Ucraïna i la relació amb l'OTAN.
- Orient Pròxim (i l'Iran): La invasió d'Iraq per part dels EUA el 2003 va obrir una "avinguda" per a la influència de Teheran, que ha ampliat la seva xarxa de suport a grups com Hezbollah i Hamàs, configurant un "eix de resistència" contra els EUA i Israel. L'atac terrorista de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 va ser una acció amb un "clar esperit revanchista" davant l'opressió palestina. La brutal resposta d'Israel, un "càstig col·lectiu" que la justícia internacional sospesa si és un genocidi, juntament amb la política colonitzadora de Netanyahu, ha regionalitzat el conflicte. Israel és descrit com un "Estat imbuït de nacionalisme amb tints teocràtics" i amb un règim d'apartheid als territoris palestins ocupats. La regió és un "polvorí" amb una "inestabilitat política" i un "buit de poder" davant el declivi de la influència dels EUA. El descontentament social (Primavera Àrab) continua sent un factor latent, tot i la repressió.
2.3. Els Anhels del Sud Global El "sud global" no és un bloc homogeni, però comparteix un passat colonial i un desig de reconfiguració de l'ordre mundial.
- Índia: L'ascens del nacionalisme hindú liderat per Narendra Modi ha transformat el país cap a un sistema basat en la identitat hindú, marginant les minories. L'Índia, amb la població més gran i la tercera economia mundial, explota la seva posició geoestratègica, associant-se amb Occident per contenir la Xina i liderant el sud global en fòrums com els BRICS. No obstant, la democràcia índia pateix una "erosió de la qualitat democràtica" i un "cult al líder". El projecte etnonacionalista de Modi té tints revengistes contra les classes laiques i busca una "autèntica reafirmació de la identitat nacional pervertida per la colonització".
- Llatinoamèrica: L'episodi del "corralito" a l'Argentina el 2001 simbolitza la "enorme dificultat dels seus Estats per gestionar amb eficàcia la res publica". La regió pateix una "gran volatilitat política" i l'auge de populismes radicals (Milei, Bukele), que han fet col·lapsar la confiança en el model democràtic. La fragmentació impedeix una acció comuna, condemnant-la a un paper secundari en la geopolítica mundial.
- Àfrica: Ha experimentat una "forta penetració de la Xina" (préstecs per infraestructures, matèries primeres) i de Rússia (suport militar a dictadors), mentre Occident ha perdut pes. Aquestes potències reforcen règims autoritaris i atien el sentiment antioccidental. Malgrat l'alt nivell de conflictivitat, Àfrica mostra avanços (unió comercial, Unió Africana al G20, urbanització) i un gran creixement demogràfic, que representa una "extraordinària bossa d'energia juvenil" però també un enorme repte si no s'ofereixen oportunitats a les noves generacions.
3. La Metamorfosi i els Camins Cap Endavant
El llibre descriu tres nivells de metamorfosi: internacional, nacional i individual.
- Metamorfosi Internacional: Redisseny d'estratègies, aliances, relacions; reajustament de la globalització (reducció de dependències); resorgiment de fronteres i despesa militar; atrofia d'organitzacions internacionals. La qualitat democràtica declina globalment. L'ordre internacional actual és inestable, injust (inequitat representativa i distributiva) i ineficient, alimentant demandes de canvi. L'autor defensa un "gran esforç reformista" que tingui en compte els nous equilibris de poder i demogràfics, acceptant les crítiques a Occident, però rebutjant el relativisme dels drets humans i la democràcia. Proposa reformes del Consell de Seguretat de l'ONU, les institucions de Bretton Woods, la reactivació de l'OMC i una governança global per a la intel·ligència artificial. La reelecció de Trump fa aquestes tasques "gairebé impossibles", però la UE i altres democràcies han de desmarcar-se dels EUA i "dissenyar un perfil reformista propi", combinat amb polítiques de dissuasió.
- Metamorfosi Nacional: S'observa un "poderós retorn de l'Estat", amb una ampliació del seu perímetre d'acció per la tensió geopolítica, les amenaces híbrides i la necessitat de resiliència i protecció social. Aquesta tendència mou el capitalisme liberal occidental cap al model de capitalisme d'Estat oriental. Malgrat els riscos (Estats-Leviatán, deute públic), és "necessari avançar per la senda d'ampliació del perímetre de l'Estat" per garantir l'estabilitat democràtica i la cohesió social. Es necessita un "nou contracte social" basat en consensos amplis, inspirat en el New Deal i els Estats del Benestar.
- Metamorfosi Individual: La vida privada està cada cop més projectada a l'àmbit digital, on internet, les xarxes, els dispositius mòbils i la intel·ligència artificial configuren un "hàbitat crucial". Aquesta dimensió digital fomenta la polarització i la manipulació, afectant la nostra manera de pensar. Les pantalles amenacen amb erosionar les capacitats cognitives (atenció, raonament matisat) i les relacions interpersonals, promovent la "rapidesa, la simplificació, l'exhibició, el sectarisme".
4. La Brúixola del Nord Moral
L'assaig tanca amb una reflexió humanista, introduint el concepte del "Nord" com a referència exclusivament moral, un símbol de valors que hauria d'orientar una "rebel·lió individual, legal i pacífica" contra les corrents col·lectives inacceptables. Aquest "Nord cristal·lí" convoca a prioritzar la dignitat humana universal, els interessos col·lectius, la racionalitat i l'acció.
Aquesta rebel·lió (d'esperit camusià) no és revengisme ni revolució, sinó una resistència a l'abús, que busca posar límits als deliris partidistes, ideològics o identitaris. Citant a Italo Calvino, l'autor proposa dues maneres de no patir l'infern dels vius: la primera és acceptar-lo, la segona és "buscar i saber reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer que duri, i donar-li espai". Aquesta és una tasca eminentment individual, fonamentada en el judici propi i l'acció subjectiva.
L'autor argumenta que, en l'actualitat, moltes organitzacions col·lectives tendeixen a ser part del problema, no de la solució, ja que el "partidisme" i la polarització les converteixen en "forats negres". Per això, l'acció individual adquireix un nou valor. La indiferència és abominable i "mai van estar vius" (Dante) aquells que no es van posicionar. La rebel·lia, com a "moviment mateix de la vida" (Camus), té el poder de canviar l'ADN de la nostra època.
Es proposen dos camins d'acció:
- Elevar veus que qüestionin la lògica de "tancar files" des de dins o a prop de les organitzacions, acceptant raons de la contrapart quan són fonamentades.
- Esbrinar els fets, difondre'ls i explicar-los amb honradesa, com a base essencial per al judici personal, el diàleg i la negociació.
El llibre conclou amb la imatge d'una utopia discontínua de Calvino, on la ciutat perfecta està "feta de fragments barrejats amb la resta, d'instants separats per intervals", animant a buscar la veritat i la bellesa per tot arreu per reduir l'infern. Aquesta rebel·lió individual pot i ha de teixir noves connexions més enllà dels bàndols, inspirant altres i construint nous espais col·lectius. Es tracta de "buscar una malla trencada en la xarxa que ens oprimeix" per escapar del conformisme, la indiferència i el nihilisme, i "eixamplar, amb aquesta rebel·lió individual, la primera persona del plural".
