Pharma, big pharma (48)

L'imperi del dolor 

El llibre "L'imperi del dolor" de Patrick Radden Keefe detalla la història de la dinastia Sackler, la seva creació i expansió d'un imperi farmacèutic, i el seu paper central en l'epidèmia d'opioides als Estats Units, principalment a través de la companyia Purdue Pharma i el seu producte OxyContin. L'autor, Patrick Radden Keefe, basa la seva narració en una extensa investigació, incloent documents judicials, correus electrònics interns de la família i de la companyia, i entrevistes amb nombroses persones, tot i que la família Sackler no va cooperar amb ell.

El llibre s'estructura al voltant de tres generacions de la família i els esdeveniments clau de la seva trajectòria:

I. Els orígens de la fortuna i l'expansió inicial (Arthur Sackler)

• Ascens d'Arthur Sackler: Arthur Sackler, un dels tres germans (juntament amb Raymond i Mortimer), mostra una gran ambició des de jove, venent publicitat per a publicacions escolars a comissió ja a l'Institut Erasmus Hall. Es forma com a metge, però la seva veritable vocació és la publicitat mèdica. Creu que la seva feina no és publicitat sinó "educació" per als metges, acurtant el temps entre el descobriment d'un fàrmac i el seu ús.
• Innovació en la publicitat farmacèutica: Arthur modernitza la publicitat de medicaments a través de l'agència William Douglas McAdams, que contracta el 1942. Utilitza tàctiques agressives, com regalar estetoscopis o llibres de text a estudiants de medicina, i organitzar esdeveniments patrocinats per companyies farmacèutiques. Aconsegueix èxits comercials massius amb fàrmacs com l'antibiòtic Terramycin de Pfizer i el tranquil·litzant Librium de Roche. McAdams també promociona Librium com un "successor dels tranquil·litzants", ampliant el seu mercat. Més tard, Roche introdueix el Valium, que esdevindria un altre gran èxit comercial, també comercialitzat per Arthur Sackler.
• Conflictes d'interessos i l'imperi dels mitjans mèdics: Arthur Sackler funda i edita diverses publicacions mèdiques, com el Journal of Clinical and Experimental Psychobiology i el Medical Tribune. Aquestes publicacions, finançades per companyies farmacèutiques (incloses les dels seus clients), sovint publicaven articles i anuncis favorables a Arthur i els seus clients. Aquest doble paper (editor i publicitari) genera crítiques, però Arthur insisteix que només busca "ajudar la gent". El Medical Tribune arriba a un milió de metges i inclou elaborats reportatges sobre Librium i Valium.
• L'escàndol Welch-Martí-Ibáñez: La investigació del periodista John Lear revela que Henry Welch, cap de la Divisió d'Antibiòtics de la FDA, coeditava revistes amb Félix Martí-Ibáñez, un "amic estimat" i soci d'Arthur Sackler, i que rebia pagaments substancials de la indústria que havia de regular. Lear exposa els anuncis fraudulents de Sigmamycin de Pfizer, produïts per l'agència d'Arthur Sackler, que utilitzaven metges inexistents. Pfizer va subornar Welch comprant centenars de milers de reimpressions inútils del seu discurs. Lear compara la xarxa d'interessos dels Sackler amb un "pop" que abraça la fabricació, publicitat i revistes mèdiques. Arthur Sackler, el "cervell de McAdams", es presenta davant del Senat per defensar la publicitat mèdica, tot i les proves de corrupció. Welch és acomiadat i la seva carrera s'acaba.
• Filantropia i col·leccionisme d'art: Arthur esdevé un àvid col·leccionista d'art xinès, amb la "cacera" d'artefactes preuats com un procés "misteriós, sensual". Acumula una de les col·leccions més importants del món. Utilitza la seva fortuna per finançar donacions a universitats i museus, com la Universitat de Colúmbia i el Metropolitan Museum of Art, sovint amb la condició que les instal·lacions portin el nom de la família. Aquesta "sacklerització" dels museus és un desafiament per a Arthur, que busca reconeixement alhora que intenta mantenir en secret l'origen de la seva riquesa, per evitar preguntes sobre les seves carreres professionals solapades.

II. La divisió familiar i l'ascens de Purdue Pharma (Richard Sackler)

• Ruptura familiar per IMS: Després de la mort de Bill Frohlich, soci d'Arthur, es revela un acord secret pel qual Raymond i Mortimer Sackler heretarien una participació majoritària a IMS, una empresa de recollida de dades sobre vendes de fàrmacs que Arthur havia ideat secretament. Arthur se sent traït i amargat per no haver-ne obtingut res. Aquesta disputa marca la divisió de la família en dos bàndols.
• Adquisició de Purdue Frederick: Els germans Sackler compren la petita companyia farmacèutica Purdue Frederick per 50.000 dòlars. Mortimer supervisa els laboratoris Napp a Anglaterra, que es dediquen a desenvolupar nous fàrmacs.
• La visió de Richard Sackler i l'MS Contin: Richard Sackler s'implica en la companyia i és un defensor aferrissat del tractament del dolor amb opioides. Promou el congrés de Toronto de 1984, on metges pagats per Purdue argumenten que la morfina no és addictiva quan s'utilitza per al dolor, refutant "llegendes" sobre l'addicció.
• Desenvolupament i llançament de l'OxyContin: Richard Sackler impulsa el desenvolupament de l'OxyContin. El prospecte del fàrmac, considerat la "Bíblia del producte" per Richard, és negociat meticulosament amb la FDA per ser un "instrument de venda més potent". Curtis Wright, un examinador de la FDA, que posteriorment va treballar per Purdue, facilita l'aprovació del fàrmac en temps rècord. Una frase clau del prospecte que suggereix que l'alliberament controlat reduïa el risc d'abús es manté malgrat l'escepticisme intern de la FDA.
• Tragèdia a Napp i negació de responsabilitat: El 1995, es produeix una explosió mortal a la fàbrica de Napp (propietat dels Sackler) a Lodi, Nova Jersey, a causa de condicions de seguretat deficients i personal poc format. La família Sackler es desvincula de la tragèdia, no expressa disculpes ni condolences, i Howard Udell, l'advocat de la companyia, aconsella no reconèixer cap responsabilitat. Raymond Sackler nega qualsevol responsabilitat personal.

III. L'epidèmia d'opioides i les conseqüències legals

• Màrqueting agressiu de l'OxyContin: Richard Sackler proclama l'OxyContin com el "llançament més important de la història de la companyia" i promet que la companyia farà "qualsevol cosa ètica i legal" per aconseguir l'èxit. Purdue inunda el país amb representants comercials que promocionen l'OxyContin com un fàrmac amb un "menys d'1% de risc d'addicció". S'apunten a metges generals "ingenuos en opioides" i "balenes" (metges que recepten molts opioides), utilitzant dades d'IMS. Es distribueixen productes promocionals, vals per a subministraments gratuïts, i es patrocinen "seminaris sobre el dolor" que en realitat són actes de promoció.
• L'alerta de l'epidèmia i la resposta de Purdue: El periodista Barry Meier, del New York Times, comença a investigar l'abús d'OxyContin a principis dels 2000, descrivint un actiu mercat negre i les tàctiques de màrqueting agressives. La companyia coneix l'abús, amb una assistent jurídica, Martha West (Ann Hedonia), infiltrant-se en fòrums d'addictes i informant els Sackler. Tot i les alertes de metges i farmacèutics sobre clíniques del dolor i prescripcions sospitoses, Purdue no intervé i les vendes es disparen.
• Batalles legals i estratègies de defensa:
  • Investigació federal (Abingdon): Fiscals federals de Virgínia, liderats per John Brownlee i Rick Mountcastle, inicien una investigació exhaustiva. Recopilen milions de documents i centenars d'entrevistes que revelen la falsedat del relat de Purdue i el coneixement de la direcció sobre l'abús i l'addicció. Descobreixen la connivència entre Purdue i Curtis Wright de la FDA.
  • Pactes i protecció familiar: Purdue contracta Mary Jo White i altres advocats influents (com Rudy Giuliani) per neutralitzar la investigació. El Departament de Justícia finalment opta per un acord de culpabilitat que acusa la companyia i tres executius (Michael Friedman, Paul Goldenheim, Howard Udell) de delictes menors, però protegeix els Sackler de càrrecs penals. Els executius reben compensacions per sacrificar-se per la família, i la biblioteca legal de Purdue és batejada amb el nom d'Howard Udell. Richard Sackler nega haver llegit els documents de l'acord.
  • L'intent de silenciar els mitjans: Purdue llança una campanya de relacions públiques (amb Eric Dezenhall i Sally Satel) per contrarestar la premsa negativa, intentant desviar la culpa cap als "addictes" i desqualificant els periodistes. El New York Times retira Barry Meier de la cobertura de l'OxyContin després de la pressió de Purdue, argumentant un conflicte d'interessos pel seu llibre Pain Killer. El llibre de Meier, Pain Killer: A «Wonder» Drug’s Trail of Addiction and Death, publicat el 2003, és un "judici brutal" sobre l'impacte d'OxyContin.
• Estratègies post-acord i expansió global: Després de la multa de 600 milions de dòlars del 2007, els Sackler continuen impulsant la venda d'opioides. Amb l'ajuda de consultories com McKinsey, busquen "revertir el declivi" de les vendes, recomanant convèncer els metges que els opioides proporcionen "llibertat" als pacients. Mundipharma, la companyia internacional dels Sackler, expandeix la promoció d'opioides en mercats emergents utilitzant la mateixa literatura desacreditada sobre la baixa addicció.
• El rebuig públic i noves demandes: La família Sackler enfronta un creixent oprobi públic i la retirada dels seus noms d'institucions filantròpiques. Maura Healey, fiscal general de Massachusetts, presenta una demanda el 2019 que utilitza documents interns de Purdue per exposar la cadena de comandament i la implicació directa dels Sackler en la promoció de l'OxyContin. La família intenta evitar que la declaració de Richard Sackler, on s'esforça per minimitzar el seu paper, es faci pública. Es neguen a reconèixer qualsevol responsabilitat personal, atribuint el problema al "consum abusiu" i als "delinqüents", i fins i tot al fentanil i l'heroïna.
• La bancarrota i la veritat: Purdue Pharma es declara en fallida per gestionar els milers de demandes. El procés de fallida revela més documents interns que mostren la planificació i la coordinació de les activitats de màrqueting enganyoses per part dels Sackler. En David Sackler i Kathe Sackler, en declaracions posteriors, mantenen que van actuar de manera "legal i ètica" i que no farien res de diferent.
• El llegat del dolor: L'autor conclou que, tot i que els Sackler van intentar amagar l'origen de la seva fortuna, la magnitud de la crisi d'opioides i les evidències documentals han fet que la veritat es manifesti. La família s'ha beneficiat econòmicament d'una "catàstrofe" d'addicció i mort. El llibre busca establir un registre històric dels orígens d'aquesta crisi i la responsabilitat de la dinastia Sackler.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (12)

 The Road to Freedom: Economics and the Good Society

El llibre "The Road to Freedom: Economics and the Good Society" de Joseph E. Stiglitz aborda la idea de la llibertat des d'una perspectiva econòmica i social del segle XXI, argumentant que la definició de llibertat de la dreta conservadora als Estats Units és superficial, enganyosa i ideològicament motivada, ja que en realitat ha reduït les llibertats de la majoria dels ciutadans.

Stiglitz pretén:

• Proporcionar una explicació coherent i directa de la llibertat des de la perspectiva de l'economia del segle XXI.
• Descriure un sistema econòmic i polític que promogui una societat bona, justa i lliure, basat en la noció de llibertat lligada a l'equitat, la justícia i el benestar.
• Contribuir a una comprensió més profunda de la llibertat per enfortir el debat democràtic sobre quin sistema social, polític i econòmic beneficiaria més la llibertat dels ciutadans.

El llibre s'estructura en tres parts principals:

Part I: Llibertat i Llibertat: Principis Bàsics Aquesta part utilitza les eines econòmiques tradicionals per analitzar la llibertat.

• La interdependència de les llibertats: Stiglitz argumenta que la llibertat d'una persona sovint es produeix a costa de la llibertat d'una altra. Per exemple, la llibertat dels amos d'armes pot significar la mort per a milers de persones. Cita a Isaiah Berlin: "La llibertat per als llops sovint ha significat la mort per a les ovelles".
• La necessitat de coerció i acció col·lectiva: En una societat complexa i interdependent, la "coerció lleu" per part del govern (com regulacions o impostos) pot millorar la llibertat de tots, o almenys d'una gran part de la població. Exemples clars són els semàfors, que "coaccionen" els conductors a parar, però augmenten la llibertat de moviment de tothom evitant accidents i embussos.
• Crítica a la concepció de la llibertat de la dreta: La dreta als EUA ha confós "mercats lliures" amb "llibertat econòmica" i "llibertat econòmica" amb "llibertat política". Sostenen que la fiscalitat és tirania i que la desregulació financera augmenta la llibertat. Stiglitz mostra que aquesta visió ha portat a una reducció de la llibertat per a la majoria, donant "llibertat als llops (els banquers)" a costa de "les ovelles (treballadors, inversors, propietaris)".
• Definició ampliada de llibertat: Stiglitz defensa una noció de llibertat que va més enllà de les llibertats civils tradicionals, incloent-hi la llibertat de no patir misèria i de no tenir por (les "Quatre Llibertats" de FDR), i la llibertat de realitzar el propi potencial.
• Externalitats i fallades de mercat: Les externalitats (positives i negatives) són omnipresents. Els mercats lliures, especialment amb informació imperfecta i mercats de risc incomplets, gairebé mai són eficients i sovint generen externalitats negatives. La desregulació neoliberal va augmentar les externalitats macroeconòmiques, com la crisi financera del 2008.
• Béns públics i problema del paràsit (free-rider): Els béns públics (investigació, infraestructures, defensa) beneficien a tothom, però la provisió voluntària és insuficient per l'incentiu de ser un paràsit. Per això, la coerció a través dels impostos és necessària per finançar-los i augmentar el benestar general.
• Drets de propietat i contractes: Els drets de propietat i els contractes són "construccions socials", no lleis naturals. Són definits per la societat i impliquen restriccions sobre la llibertat d'alguns i expansions sobre la d'altres. La societat ha de decidir quins contractes són admissibles i aplicables, ja que molts poden ser explotadors (e.g., clàusules d'arbitratge obligatori, NDA abusius).
• El contracte social: La societat funciona amb un "contracte social" implícit que equilibra les llibertats. Suggereix utilitzar el "vel de la ignorància" de John Rawls per dissenyar un sistema de regles just i equitatiu que promogui la igualtat i el benestar de tots.

Part II: Llibertat, Creences i Preferències, i la Creació de la Bona Societat Aquesta secció incorpora la psicologia i la sociologia a l'anàlisi econòmica.

• Preferències endògenes i formació de creences: Les preferències i creences dels individus no són fixes, sinó que són modelades per l'entorn social, els pares, els mestres, els líders i els mitjans de comunicació. Això contrasta amb la suposició de l'economia tradicional de preferències "preformades".
• Cohesió social i coerció social: La cohesió social (normes que internalitzen externalitats, empatia) pot portar a comportaments pro-socials sense necessitat de regulació explícita. No obstant això, la coerció social (pressió de grup, discriminació) pot ser problemàtica, com en el cas de les lleis Jim Crow.
• Poder dels mitjans de comunicació i desinformació: Les grans empreses tecnològiques i les plataformes de xarxes socials tenen un poder immens per modelar les "metanarratives" de la societat i difondre desinformació. Això soscava la democràcia i la llibertat individual, ja que les persones són "enganyades" sense saber-ho.
• La necessitat de "institucions de la veritat": Una societat funcional necessita mecanismes acordats socialment per verificar la veritat (tribunals independents, institucions de recerca, associacions professionals). Les lleis contra la desinformació i la publicitat enganyosa són essencials per protegir la llibertat de la societat.
• Educació alliberadora: L'educació, especialment una educació liberal, és alliberadora perquè permet als individus veure el món de manera més àmplia, desenvolupar l'autonomia i qüestionar les normes.
• Tolerància i els seus límits: Els valors de la Il·lustració promouen la tolerància cap a les creences, però aquesta tolerància ha de tenir límits quan les creences es tradueixen en accions que causen dany a altres. La llibertat d'expressió no és absoluta i els seus límits s'han de redefinir per protegir contra els nous "danys socials" (com la difusió viral de desinformació perjudicial).

Part III: Quin tipus d'Economia Promou una Societat Bona, Justa i Lliure? Aquesta part proposa alternatives als sistemes actuals.

• Fracàs del capitalisme neoliberal: Stiglitz argumenta que el capitalisme neoliberal ha fracassat en les seves promeses de creixement més ràpid i benestar compartit, portant a un augment massiu de la desigualtat, estancament salarial, crisis financeres i l'erosió de la confiança en les institucions. La idea que és "auto-corrector" és falsa.
• Capitalisme progressista o socialdemocràcia rejovenida: Proposa un sistema alternatiu que anomena "capitalisme progressista" (o "socialdemocràcia rejovenida" a Europa). Aquest sistema posa el benestar de tots els ciutadans al centre, incloent-hi la seguretat, la llibertat i la realització del potencial humà.
• Sis temes centrals del capitalisme progressista:
  1. Societat d'aprenentatge: Promou l'aprenentatge individual i institucional continu per adaptar-se i millorar.
  2. Rica ecologia d'institucions: Un sistema descentralitzat amb una barreja d'institucions públiques, privades (amb i sense ànim de lucre) i cooperatives, amb controls i equilibris per limitar l'abús de poder. En els sectors de la salut, l'educació i la cura, la recerca del benefici sovint porta a resultats perversos.
  3. Reequilibri de les relacions de poder: Cal frenar el poder corporatiu, fomentar la competència, i enfortir els drets dels treballadors (inclosa la sindicalització). Critica la doctrina de Milton Friedman de la maximització del valor per als accionistes, que ha portat a l'enriquiment d'uns pocs a costa de la societat.
  4. Inversions públiques i protecció social: Inversions significatives en nens, investigació, infraestructures i un fort sistema de protecció social (seguretat social, assegurança d'atur, atenció sanitària). Això allibera les persones per assumir riscos i innovar.
  5. Reforma de l'arquitectura econòmica global: Les regles internacionals han de ser justes i equilibrades, evitant l'explotació dels països pobres pels rics. Critica els acords de deute, comerç i inversió que sovint desfavoritzen els països en desenvolupament.
  6. Formació de persones: El sistema econòmic ha de fomentar l'empatia, la cooperació, l'honestedat i la confiança en els individus, en lloc de l'egoisme i la manca d'honestedat que ha generat el neoliberalisme.
• Democràcia i Justícia Social: La democràcia és crucial, però necessita restaurar la justícia social. Un fort sistema de controls i equilibris és necessari per sostenir la democràcia, incloent-hi la limitació de la desigualtat de riquesa i el paper dels diners en la política.
• Esperança per al futur: Stiglitz veu una oportunitat en els fracassos evidents del neoliberalisme i el qüestionament de les noves generacions. Creu que es pot construir un sistema que sigui més estable, pròsper, sostenible i equitatiu, on les llibertats dels ciutadans per florir siguin més expansives. Conclou que el capitalisme progressista és el sistema veritablement alliberador.

En resum, el llibre és un al·legat per a una redefinició profunda de la llibertat que reconeix la interdependència humana, la necessitat d'acció col·lectiva i regulació, i la importància d'un sistema econòmic i social que prioritzi la justícia, l'equitat i el benestar de tots per aconseguir una societat veritablement lliure.

Denis Hopper

Pharma, big pharma (46)

 Salute a tutti i costi: La sostenibilità della ricerca farmaceutica tra ambiente, economia e società

El llibre "Salute a tutti i costi: La sostenibilità della ricerca farmaceutica tra ambiente, economia e società" de Nicole Ticchi explora la complexa relació entre la recerca farmacèutica i la sostenibilitat, analitzant els seus impactes ambientals, econòmics i socials. L'autora subratlla que el cost de trobar una cura va molt més enllà dels diners i el temps, incloent-hi repercussions significatives en el planeta i la societat.

Introducció

L'autora comença el llibre en un laboratori, reflexionant sobre les preguntes que sorgeixen en la recerca farmacèutica, com ara "quant de temps es triga a trobar una cura?". Aquesta pregunta, tot i ser simple, revela la complexitat del concepte de sostenibilitat, que no només abasta l'economia, sinó també l'impacte ambiental i social. La recerca i producció de nous tractaments consumeixen grans quantitats de recursos i generen residus que afecten l'aire, l'aigua i el sòl, influint directament en la salut que pretenen millorar.

El 1946, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va ser fundada amb l'objectiu de garantir el més alt nivell de salut possible per a totes les persones. Des d'aleshores, la definició de salut s'ha expandit per incloure l'estil de vida, les percepcions culturals i l'edat. El llibre destaca com la recerca sanitària, tot i ser crucial per curar malalties i millorar la vida de les persones, també planteja dilemes ètics i socials, com ara decidir quines malalties curar primer i amb quins recursos. La concepció de malaltia ha variat culturalment al llarg dels segles, i termes com disease (malfuncionament fisiològic), illness (malestar percebut) i sickness (reconeixement social de la malaltia) il·lustren aquesta complexitat.

Un aspecte central és la qualitat de vida, que va més enllà de la supervivència i inclou la satisfacció física, social i psicològica d'un individu. Mesurar la qualitat de vida és avui un "endpoint" de recerca crucial, especialment en tractaments agressius, on la paraula del pacient és fonamental.

Capítol 1: Les Fases de la Recerca

La recerca farmacèutica moderna es descriu com un "embut molt selectiu", on només una petita part dels compostos inicials es converteixen en fàrmacs aprovats. Aquest procés és extremadament complex, car i llarg, podent durar anys o fins i tot dècades.

Les fases principals inclouen:

• Disseny de la molècula (Descobriment): Comença amb la identificació d'un objectiu biològic i un compost ("hit") que pugui interactuar-hi. Gràcies a l'avanç tecnològic (genòmica, proteòmica, bioinformàtica, IA, computació d'alt rendiment), el procés ha esdevingut més eficient, utilitzant simulacions per predir interaccions molècula-objectiu (model clau-pany). S'optimitzen les propietats farmacocinètiques (ADME: absorció, distribució, metabolisme, eliminació) i la "semblança a un fàrmac" (druglikeness), com la solubilitat i el pes molecular. Aquestes tècniques computacionals redueixen significativament el temps, els costos, les matèries primeres i els residus.
• Síntesi de la molècula: Implica múltiples passos per produir la substància, amb baixos rendiments (sovint menys del 30%) i generació constant de residus, principalment dissolvents orgànics i impureses. L'optimització de les reaccions en la "química verda" busca maximitzar el rendiment, minimitzar les impureses i utilitzar dissolvents més ecològics i condicions menys energívores.
• Desenvolupament preclínic: Els candidats a fàrmacs se sotmeten a avaluacions in vitro (cultius cel·lulars) i in vivo (animals) per confirmar la farmacocinètica i farmacodinàmica, la seguretat i els efectes secundaris. Els models computacionals redueixen els assajos en animals, però la complexitat de la diversitat genètica humana limita la seva substitució completa. Aquesta fase és coneguda com la "Vall de la Mort", ja que el 80-90% dels projectes fracassen abans de les proves en humans, amb costos significatius. També té un impacte ambiental considerable a causa dels materials, l'esterilitat i els plàstics d'un sol ús.
• Producció del fàrmac: Es desenvolupa la formulació farmacèutica (comprimits, càpsules, etc.) en paral·lel a les primeres fases, per tal de satisfer els requisits reguladors de qualitat, estabilitat i reproductibilitat. Aquest procés comporta un ús massiu de recursos i controls de qualitat exhaustius.
• Desenvolupament clínic: És la fase més regulada i costosa, on es respon a les preguntes "funciona?" i "fa mal?". Es busca la teràpia, el fàrmac, el moment i la dosi "adequats" (les "4R"). Es divideix en quatre fases:
  • Fase I: 20-30 voluntaris sans; es valora la seguretat, tolerabilitat i farmacocinètica per determinar el perfil de toxicitat i el rang de dosificació.
  • Fase II: 20-300 pacients amb la malaltia; s'investiga l'activitat terapèutica, s'afinen les indicacions i es realitza una avaluació farmacoeconòmica. S'utilitzen estudis "cec simple" o "doble cec" per evitar biaixos.
  • Fase III: 500-5.000 pacients; es determina l'eficàcia comparada amb placebos o tractaments existents, es monitoritzen els efectes secundaris i es recull informació per a l'ús segur a gran escala.
  • Fase IV (Farmacovigilància): Surveilància post-comercialització per detectar efectes adversos rars i recollir dades a llarg termini. La pandèmia de COVID-19 va accelerar la recollida d'informació sobre els vaccins, demostrant la importància d'aquesta fase.

La farmacoeconomia avalua el valor d'un fàrmac en comparació amb altres, considerant costos, eficàcia i millora de la qualitat de vida, també en el context geopolític i els països en desenvolupament. Estratègies com les associacions industrials (AMR Industry Alliance) i el reposicionament de fàrmacs (drug repurposing) busquen reduir costos, riscos i temps de desenvolupament. La reutilització de fàrmacs ja aprovats o provats redueix el risc de fracàs, ja que ja han superat la "Vall de la Mort".

El llibre també destaca el paper creixent de les grans dades (big data) per millorar la comprensió de les malalties i el desenvolupament de teràpies, però assenyala la necessitat de superar barreres tecnològiques i culturals per a la seva integració i anàlisi eficient. Es diferencia la recerca bàsica (l'anomenada "punta de l'iceberg", fonamental però menys finançada) de la recerca aplicada, que és la que majoritàriament tira del carro dels fons privats.

Capítol 2: Per un puny de cítrics

Aquest capítol explora l'evolució dels assajos clínics i els conceptes d'eficàcia i seguretat. Es remunta a experiments rudimentaris com el del rei Nabucodonosor II i el famós assaig de James Lind amb cítrics per combatre l'escorbut a bord del HMS Salisbury el 1747. Lind va dubtar a recomanar el seu ús generalitzat a causa dels costos elevats dels cítrics, il·lustrant que el rigor científic té un cost.

L'eficàcia i la seguretat són conceptes relatius i probabilístics, no absoluts. Es distingeixen:

• Efficacy: L'eficàcia en condicions ideals o experimentals.
• Effectiveness: L'eficàcia mesurada en la pràctica real, que pot ser inferior a l'efficacy a causa de factors com interaccions farmacològiques o ús incorrecte.

El benefici d'un tractament s'ha expandit des de la simple reducció de la mortalitat i morbiditat fins a incloure la qualitat de vida i factors psicosocials, crucials avui dia per a l'acceptació de tractaments com les vacunes. No hi ha una definició universal d'eficàcia, ja que depèn del context, el problema mèdic, la població i les condicions d'ús.

La seguretat es defineix com la mesura de la probabilitat i la gravetat del dany per a la salut humana. L'acceptabilitat del risc és clau, i la percepció del pacient, influenciada per la història i els prejudicis, pot variar molt. La relació benefici-risc (o benefici-dany) és un balanç complex influenciat per factors mèdics, socials, ètics i constitucionals, i la cultura juga un paper important en la seva avaluació.

S'ha accentuat la preocupació per la seguretat ambiental dels fàrmacs. Des dels anys 70, s'ha detectat la presència de productes farmacèutics en l'ambient aquàtic, i la femininització de peixos mascles per substàncies com la metformina o l'etinilestradiol n'és un exemple preocupant. Les agències reguladores ara avaluen la persistència, bioacumulació i toxicitat ambiental. Les aigües residuals hospitalàries són una font important de contaminació, contenint un "còctel transparent" de fàrmacs, metalls pesants i microorganismes. La ecofarmacovigilància és una ciència emergent que detecta i prevé els efectes negatius dels fàrmacs en el medi ambient.

Finalment, el capítol emfatitza la importància de la qualitat en la recerca, destacant escàndols de mala conducta científica (com els laboratoris Industrial Bio-Test o GD Searle & Company) que van conduir a l'establiment de normes com les Bones Pràctiques de Laboratori (BPL o GLP) per part de l'OCDE, les Bones Pràctiques de Fabricació (BPF o GMP) i les Bones Pràctiques Clíniques (BPC o GCP). L'aplicació d'aquestes normes és costosa, tant econòmicament com en recursos humans i de temps, i abasta des de la infraestructura del laboratori fins a la gestió de dades i residus.

Capítol 3: Primer, no fer mal

Aquest capítol se centra en l'impacte ambiental del sector sanitari i la recerca farmacèutica. L'Organització Mundial de la Salut ha declarat que, si el sector sanitari global fos un estat, seria el cinquè major emissor de gasos d'efecte hivernacle del planeta. L'autora descriu la seva pròpia experiència en laboratoris, on l'ús massiu de dissolvents orgànics i plàstics d'un sol ús genera un flux constant de residus, la gestió dels quals rara vegada es pensa més enllà dels costos econòmics.

Els laboratoris, segons la seva especialitat (química orgànica, analítica, biologia), generen tipus de residus i consums d'energia molt diferents. Els laboratoris de química orgànica utilitzen grans quantitats de dissolvents i generen residus perillosos classificats per tipus. Els laboratoris de biologia, per la seva part, depenen de la esterilitat i, per tant, generen una quantitat ingent de plàstic d'un sol ús (pipetes, plaques, flascons). Un estudi va estimar que només el departament de Biociències de la Universitat d'Exeter va utilitzar prou plàstic en un any per fabricar 5,7 milions d'ampolles de dos litres, i l'estimació global per a instituts de recerca el 2014 va ser de 5,5 milions de tones.

El consum energètic és un altre gran problema. Els superordinadors necessaris per al disseny virtual de fàrmacs consumeixen molta electricitat. Els equips de refrigeració, com els congeladors a -80°C habituals en laboratoris biològics, consumeixen 8,5 kWh/dia, una xifra molt superior a un frigorífic domèstic.

La gestió de residus és un factor clau per a l'Agenda 2030 de l'ONU. Els residus de laboratori i hospitalaris són majoritàriament especials i sovint perillosos. La incineració és una pràctica comuna, però pot alliberar contaminants com dioxines i furans si no es fa en instal·lacions modernes amb sistemes de depuració de gasos. En països d'ingressos baixos, la gestió inadequada dels residus hospitalaris i d'injeccions comporta greus riscos de lesions i infeccions (VIH, hepatitis).

Les aigües residuals hospitalàries són particularment problemàtiques, amb una alta concentració de fàrmacs, metalls pesants i microorganismes, que sovint es barregen amb les aigües residuals urbanes sense tractament adequat, contribuint a la resistència antimicrobiana i la contaminació de la cadena alimentària. Tot i que els tractaments d'aigües residuals poden eliminar una part dels fàrmacs, cap sistema és 100% eficaç.

Un dels impactes més greus prové de la producció industrial farmacèutica, especialment en països com l'Índia, on s'han registrat descàrregues d'aigües residuals amb concentracions de fàrmacs (com la ciprofloxacina) un milió de vegades superiors a les de les aigües residuals municipals.

Per mesurar aquest impacte, s'utilitzen eines com la petjada de carboni (carbon footprint), que quantifica les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Es va estimar que el 2015, les emissions del sector farmacèutic eren un 55% superiors a les del sector automobilístic, amb contribucions significatives del transport i el manteniment de la cadena de fred per a productes biotecnològics. Una anàlisi global va mostrar que la major part de les emissions sanitàries prové del transport de pacients i la calefacció/refrigeració d'edificis.

L'avaluació del cicle de vida (LCA) és una eina més holística que considera totes les fases d'un producte, des de les matèries primeres fins al reciclatge o eliminació, per identificar els "hotspots" d'impacte ambiental. Es va trobar que els productes químics farmacèutics tenen una demanda energètica acumulada (CED) 20 vegades superior i un potencial d'escalfament global (GWP) 25 vegades superior als productes químics bàsics, sent l'ús de dissolvents responsable del 75% del consum energètic.

Capítol 4: Com pots parlar d'ambient i no de societat?

Aquest capítol subratlla la interconnexió entre les dimensions ambiental, econòmica i social de la sostenibilitat. La innovació farmacèutica ha millorat substancialment la salut i la qualitat de vida, augmentant l'esperança de vida i reduint la mortalitat de malalties com la sida i diversos tipus de càncer. Tot i els costos inicials elevats, els nous fàrmacs poden generar estalvis significatius a llarg termini en el sistema sanitari i la societat, per exemple, reduint hospitalitzacions i augmentant la productivitat laboral. L'adhesió del pacient als tractaments també té un impacte econòmic considerable.

El sector farmacèutic és un motor econòmic global, aportant més de 500 mil milions de dòlars al PIB mundial el 2017 i ocupant 5,5 milions de persones. No obstant això, existeix una "bretxa 10/90" en la recerca: només el 10% del pressupost global de recerca biomèdica es destina a malalties que afecten el 90% de la població mundial, principalment en països en desenvolupament. Les prioritats de recerca sovint estan esbiaixades cap a les malalties cròniques dels països d'ingressos alts i cap a la demanda del mercat, en detriment de les necessitats de salut global. La falta d'inversió en recerca i infraestructures en països en desenvolupament perpetua aquesta desigualtat.

La producció de matèries primeres i principis actius es concentra en països com la Xina i l'Índia, a causa dels baixos costos laborals i les regulacions ambientals menys estrictes. Això ha generat un gran impacte ambiental en aquests països, com la contaminació massiva d'aigües i la resistència antimicrobiana a l'Índia. A l'Àfrica, la manca de sistemes de producció propis i la dependència d'altres continents limiten l'accés a medicaments i fan proliferar els medicaments falsificats.

A Europa i els Estats Units, la producció se centra en productes biotecnològics i teràpies avançades (ATMPs). Aquestes teràpies són molt cares (entre 18.950 i 1.206.751 dòlars per tractament) perquè sovint són personalitzades i es destinen a un petit nombre de pacients amb malalties rares o greus. El debat ètic sobre els preus dels fàrmacs, com el cas del sofosbuvir per l'hepatitis C, posa en relleu les desigualtats en l'accés a la salut. La inversió pública en les fases avançades de la recerca també planteja preguntes sobre el "valor just" dels fàrmacs. La manca d'accés a fàrmacs innovadors a Europa, amb retards significatius entre l'aprovació i la disponibilitat per als pacients, també és un problema.

Els assajos clínics en països en desenvolupament també susciten preocupacions ètiques, ja que els costos més baixos i la major disponibilitat de pacients poden portar a l'explotació. Històricament, casos de mala conducta científica (com l'estudi de la sífilis de Tuskegee o els assajos de zidovudina i tenofovir) han portat a l'establiment de regulacions i directrius ètiques (Declaració de Hèlsinki). No obstant això, la falta de transparència i la necessitat d'una major participació de les comunitats locals segueixen sent reptes.

Capítol 5: Doncs, fes alguna cosa!

Aquest capítol se centra en les solucions i les accions concretes per aconseguir una recerca i un sistema sanitari més sostenibles. L'optimització de la producció del Viagra per part de Pfizer, amb una reducció del 99,7% en l'ús de dissolvents, és un exemple d'innovació verda reconeguda amb un premi.

L'autora destaca que el canvi climàtic i la política sanitària sovint es tracten com qüestions separades, una "il·lusió perillosa" que cal superar amb una visió integrada. El Regne Unit ha integrat una política de sostenibilitat en el seu sistema sanitari nacional (NHS Carbon Reduction Strategy).

Un aspecte crític és la mala conducta científica (research misconduct), on només es publiquen resultats positius (el fenomen del cherry-picking), esbiaixant la literatura científica i malgastant recursos. Iniciatives com AllTrials i les declaracions de l'OMS demanen la publicació completa de tots els resultats dels assajos clínics per garantir la transparència i evitar biaixos.

La recerca també ha de ser inclusiva, considerant la diversitat ètnica i de gènere en el disseny dels estudis. S'ha demostrat que la manca d'inclusió de dones en la recerca ha generat errors en diagnòstics i teràpies. La diversitat en els equips de recerca aporta múltiples punts de vista i solucions més completes.

Es presenten exemples d'iniciatives "verdes" en laboratoris per reduir l'empremta de carboni i els residus:

• Programes com el Green Labs de Harvard, que busquen reduir el consum energètic (els laboratoris representen el 44% del consum de la universitat).
• Competències per incentivar la reducció d'emissions de les campanes d'extracció.
• Empreses com GreenLabs Recycling que reciclen caixes de plàstic d'ús únic.
• La campanya International Freezer Challenge que promou l'estalvi energètic ajustant la temperatura dels ultracongeladors de -80°C a -70°C, amb estalvis significatius.

La salut i seguretat dels investigadors també és un tema rellevant, ja que sovint subestimen els riscos d'exposició a substàncies perilloses.

La "química verda" és una filosofia que promou el disseny de productes i processos químics que redueixin l'impacte ambiental, estalviïn energia i utilitzin matèries primeres més sostenibles. Exemples inclouen la síntesi catalítica de fàrmacs antitumorals que redueixen dràsticament l'ús de matèries primeres i la generació de residus. La transició de la producció per lots a la producció contínua millora la seguretat i l'eficiència, reduint l'espai i els materials necessaris.

Les accions polítiques són fonamentals per impulsar la sostenibilitat. Programes com Horizon Europe i el PNRR a Europa incentiven el desenvolupament de fàrmacs i processos de producció més ecològics i sostenibles. L'Estratègia Farmacèutica per a Europa (2020) busca garantir l'accés a fàrmacs assequibles, la competitivitat i la innovació, amb un enfocament en la sostenibilitat.

El moviment de les B Corporation (empreses amb un impacte positiu en persones i medi ambient, a més dels beneficis) i la responsabilitat social corporativa (CSR) estan guanyant terreny en el sector farmacèutic, amb empreses que s'esforcen per ser "carbon neutral" i transparents. No obstant això, persisteix el risc de greenwashing i l'escepticisme dels consumidors.

En els hospitals, la telemedicina i les noves tecnologies han millorat l'eficiència i reduït l'impacte ambiental. La esterilització on-site de residus hospitalaris mitjançant tecnologies com el Frictional Heat Treatment (FHT) pot reduir significativament les emissions de CO2eq i el volum de residus, transformant-los en assimilables als residus urbans.

Finalment, es destaca la necessitat de reindustrialitzar la producció farmacèutica localment, especialment a l'Àfrica, per reduir la dependència de tercers països i garantir l'accés a medicaments, tot i que això planteja reptes tecnològics i de recursos humans.

Conclusions

El llibre conclou que existeix una única salut (One Health), que interrelaciona la salut humana, animal, vegetal i ambiental. L'impacte de la contaminació i el canvi climàtic en la salut i l'aparició de noves malalties infeccioses subratlla la importància d'aquesta visió holística. El sector sanitari contribueix amb un 4,4% a les emissions globals de gasos d'efecte hivernacle, fent urgent la seva descarbonització.

Es reconeix la paradoxa de la pandèmia de COVID-19, on la necessitat d'utilitzar materials d'un sol ús per protegir la salut va generar un augment de 8,4 milions de tones de residus plàstics, especialment a Àsia. La salut digital, tot i el seu potencial per a una assistència personalitzada i la reducció de costos a curt termini, té una petjada de carboni considerable (les TIC representen el 3,5% de les emissions globals), a causa del consum energètic dels servidors, les plataformes al núvol i la producció de dispositius electrònics amb un alt cost de matèries primeres i gestió de residus.

El llibre tanca amb una reflexió sobre la dificultat de la societat per influir en les decisions sobre la recerca i el consum de fàrmacs. El repte més gran és la credibilitat del sector farmacèutic, que només es pot guanyar amb fets, evidències i una comunicació transparent, mostrant tant els èxits com els marges de millora. L'autora vol "plantar una llavor" per a una discussió més profunda i conscient sobre la sostenibilitat en la recerca farmacèutica, reconeixent que les preguntes són el motor del progrés i la innovació.

La motxilla epigenètica (2)

 No sóc el meu ADN: L'origen de les malalties i com prevenir-les

El llibre "No sóc el meu ADN: L'origen de les malalties i com prevenir-les" de Manel Esteller ofereix una exploració detallada i divulgativa de l'epigenètica, una disciplina científica emergent. L'autor, un referent internacional en aquest camp, aborda preguntes fonamentals sobre l'herència de malalties i el paper de l'epigenètica en la prevenció i el tractament de patologies com el càncer, el Parkinson i l'Alzheimer.

Conceptes Introductoris i Propòsit del Llibre:

• El llibre s'inicia amb la constatació que l'epigenètica és un terme "de moda" però sovint malentès, que desafia la visió tradicional de la genètica.
• El seu objectiu és explicar la importància i l'abast de l'epigenètica i com els seus descobriments poden beneficiar la salut i la vida quotidiana. Per fer-ho, utilitza dotze exemples basats en casos reals per il·lustrar conceptes teòrics i oferir consells per a una vida saludable.
• El llibre subratlla que l'epigenètica és el que hi ha "més enllà de la genètica", actuant com l'ortografia i la gramàtica de l'abecedari genètic.
• Destaca la importància creixent de la divulgació científica en els mitjans, tot i alertar sobre els debats sensacionalistes que barregen ètica i ciència de manera esbiaixada, especialment en temes com la clonació.
• L'autor explica que només el 10% del nostre genoma està constituït per l'ADN normal que origina proteïnes. El 45% són restes evolutives i "convidats no desitjats" (virus), i l'altre 45% produeix ARN no codificants (com els microARN) que regulen senyals epigenètics, una regió anomenada "genoma fosc".
• S'inclou un "Manual bàsic d'epigenètica" al final per a aquells que vulguin aprofundir en aspectes més científics, com la metilació, l'expressió gènica i la història de la disciplina.

Epigenètica i Malalties:

• Càncer: S'estableix una relació directa entre el càncer i les alteracions epigenètiques, especialment la metilació. La metilació, la modificació epigenètica més freqüent, és un procés químic que pot "apagar" gens bons, podent provocar alteracions tumorals. Aquesta connexió ha impulsat el disseny de nous mètodes de diagnòstic i tractaments.
• Multidisciplinarietat: L'epigenètica té implicacions en diverses àrees de la medicina, la biologia i la biotecnologia, incloent teràpies gèniques i trasplantaments en animals i plantes, i s'associa a fenòmens com la latència viral i malalties priòniques.
• La disciplina ha experimentat un creixement exponencial en recerca, amb un augment notable de publicacions i laboratoris especialitzats, i l'aparició d'empreses dedicades a desenvolupar tecnologies epigenètiques, com fàrmacs anticancerosos i antienvelliment.

Casos d'Estudi i Conceptes Clau:

1. Bessons Monozigòtics i Deriva Epigenètica:

   • El cas dels bessons Juan i David (monozigòtics i genèticament idèntics) il·lustra que, tot i compartir l'ADN, poden tenir comportaments i malalties diferents.
   • L'estudi de Manel Esteller i el seu equip (2005) va demostrar que els bessons monozigòtics presenten diferències epigenètiques en la metilació de l'ADN i modificacions de les histones al llarg de la vida.
   • Aquest fenomen es coneix com a "deriva epigenètica", on factors com el tabaquisme, l'alcohol, la dieta i l'activitat física contribueixen a crear aquestes diferències.
   • En els "bessons discordants" (un desenvolupa una malaltia i l'altre no, tot i tenir la mateixa mutació), l'epigenètica explica que el bessó malalt acumula canvis epigenètics nocius.
   • La discordança fenotípica es refereix a dos organismes amb el mateix genotip però fenotips diferents a causa de processos epigenètics influenciats per l'ambient.
   • La vulnerabilitat epigenètica destaca com l'ambient (contaminació, estil de vida) pot afectar la maquinària epigenètica i afavorir malalties, tot i que els canvis epigenètics són reversibles inicialment. Recomana una dieta saludable i activitat física per disminuir el risc de malalties.

2. La Clonació i els Límits de l'Epigenètica:

   • La història fictícia de "Super Buffy" exemplifica que un clon pot tenir la mateixa genètica que l'original, però no el mateix epigenoma, resultant en diferències de comportament i trets.
   • El cas de l'ovella Dolly (clonada el 1997 a partir d'una cèl·lula adulta) va ser un èxit científic que va desafiar dogmes, però va generar prediccions fatalistes.
   • El procés de clonació per transferència nuclear implica reprogramar el nucli d'una cèl·lula adulta en un òvul enucleat.
   • Tot i que Dolly no va mostrar envelliment prematur ni problemes d'esterilitat com s'havia predit, el procés té una molt baixa eficiència (Dolly va ser l'únic èxit de 277 intents) i els clons sovint presenten alteracions (respiratòries, cardiovasculars, immunodeficiències).
   • La majoria d'aquests problemes tècnics es deuen a defectes epigenètics.
   • La clonació humana presenta barreres tècniques (telòmers envellits), ètiques i legals, i els clons patirien problemes de senescència cel·lular prematura.
   • Es descriuen dues estratègies per obtenir cèl·lules embrionàries: la clonació (amb dilemes ètics per la destrucció de l'embrió) i la reprogramació de cèl·lules adultes a pluripotencials (que pot generar teratomes).
   • L'ambient afecta l'epigenètica de les cèl·lules embrionàries en laboratori. La medicina regenerativa amb cèl·lules mare obre un ventall de possibilitats per crear òrgans o teixits.

3. L'Hivern de la Fam i l'Herència Epigenètica Transgeneracional:

   • La fam holandesa ("Hongerwinter") de 1944-1945 es presenta com un "experiment natural" per estudiar l'herència de caràcters adquirits.
   • Els nens exposats a la fam durant el primer trimestre de gestació van néixer amb pes normal, però d'adults van mostrar tendència a l'obesitat, problemes cardíacs i depressió, a causa d'una "memòria química" o defecte epigenètic (metilació anormal del gen IGF2).
   • Els afectats en el segon trimestre van tenir més incidència d'esquizofrènia i defectes neurològics, i els del tercer trimestre van néixer amb baix pes, però d'adults van patir diabetis i menys alçada.
   • La conclusió més impactant és que aquests canvis epigenètics es poden heretar transgeneracionalment, afectant fills i néts.
   • Comportaments parentals com el tabaquisme (fins i tot abans de la pubertat dels pares) poden afectar el creixement dels fills, i estudis suecs mostren una influència del patiment de fam dels avis en la mortalitat i diabetis dels néts, amb efectes específics per sexe.
   • Factors com dioxines, DDT, carburants d'avió, dietes riques en greixos, restricció calòrica, alcohol i tabac poden originar herència epigenètica transgeneracional.
   • La fecundació in vitro també podria provocar alteracions epigenètiques, com la síndrome de Beckwith-Wiedemann. En el futur, es busca detectar i corregir metilacions anòmales en fetus per prevenir malalties.

4. El Ratolí Agutí i la Diversitat Humana:

   • El ratolí agutí demostra com una modificació epigenètica (metilació del gen agutí) pot canviar el color del pelatge (de groc a fosc) en individus genèticament idèntics.
   • Una dieta rica en grups metil (folat, S-adenosilmetionina) indueix aquesta metilació, i el canvi de pelatge és reversible i transgeneracional.
   • En humans, s'han trobat variacions epigenètiques relacionades amb la coloració de la pell (metabolisme de la melanina), suggerint una adaptació de l'epigenoma a les condicions climàtiques durant la migració.
   • Altres diferències epigenètiques expliquen la susceptibilitat a infeccions per certs virus i bacteris, crucial per entendre la diversitat en malalties entre poblacions.

5. Abelles i Jerarquia Social Epigenètica:

   • La jerarquia en els ruscos (reina, obreres) no depèn de la genètica, ja que moltes són clons, sinó de l'epigenètica.
   • L'alimentació amb gelea reial en larves provoca canvis hormonals i epigenètics (modificacions d'histones, microARN) que indueixen l'aparença i les funcions de reina, incloent una longevitat molt major.
   • Es pot convertir una abella obrera en reina disminuint l'activitat de la DNMT3.
   • També hi ha diferències en la metilació de l'ADN al cervell entre abelles reines i obreres que expliquen diferències de comportament, i fins i tot entre diferents tipus d'obreres (dides vs. recol·lectores), amb una certa reversibilitat de les tasques.
   • La metilació correcta de l'ADN és essencial per a la vida humana i la identitat cel·lular, determinant quins gens estan actius o apagats.

6. Evolució i Primats: Darwin vs. Lamarck amb l'Epigenètica:

   • L'autor reinterpreta la frase de Darwin "survival of the fittest" aplicant-la als epigenomes més adaptats, no només als gens.
   • Repassa les teories de Darwin (selecció natural), Mendel (lleis de l'herència genètica) i Lamarck (herència de caràcters adquirits).
   • Tot i que el lamarckisme (ex: el coll de les girafes) va ser refutat per Darwin, l'epigenètica ha permès reprendre alguns plantejaments lamarckians.
   • Les modificacions epigenètiques (epimutacions) són ràpides i permeten a les espècies adaptar-se a canvis ambientals sobtats, i es poden transmetre a la descendència si afecten la línia germinal (espermatozoides o òvuls).
   • Els humans compartim el 99% del genoma amb els ximpanzés, però les diferències epigenètiques (metilació de l'ADN) expliquen moltes de les nostres distintes funcions, incloent el major desenvolupament cerebral.
   • L'olfacte és un exemple: els ximpanzés tenen receptors actius per a la supervivència, mentre que els humans tenim la majoria "apagats" o metilats per desús. En canvi, els gens relacionats amb la parla estan actius en humans i inactius en primats no humans.
   • Estudis sobre genomes i epigenomes d'homínids extints (neandertals, denisovans) mostren diferències en gens que dirigeixen el desenvolupament de les extremitats, explicant variacions anatòmiques.

7. Diferències Sexuals i Empremta Genòmica:

   • Homes i dones difereixen en els cromosomes sexuals (XX vs. XY). La naturalesa resol la descompensació de dosis de cromosomes mitjançant la desactivació d'un cromosoma X en les dones, un doble mecanisme epigenètic que implica ARN no codificant i metilació de l'ADN.
   • La "guerra de sexes" a escala genètica es manifesta en l'empremta genòmica (imprinting), on l'expressió d'un al·lel depèn de si prové del pare o de la mare.
   • Els gens materns reprimeixen el creixement fetal, mentre que els paterns l'estimulen, amb la metilació de l'ADN decidint quin al·lel s'expressa.
   • Les alteracions en l'imprinting causen greus problemes de salut infantil, com les síndromes d'Angelman i Prader-Willi, que resulten de la pèrdua d'un mateix fragment cromosòmic (15q11-13) però amb patologies diferents segons l'origen parental.
   • Els ARN no codificants (microARN, lncRNA, Xist, piRNA) tenen funcions diverses en la regulació gènica i el silenciament cromosòmic.
   • Les diferències cromosòmiques i hormonals entre sexes influeixen en la predisposició a certes malalties, com el lupus eritematós sistèmic, més prevalent en dones.

8. Paràsits Moleculars i Protecció Epigenètica:

   • El genoma humà conté milions de paràsits moleculars (seqüències víriques i pseudovíriques) que s'han incrustat al nostre ADN.
   • Aquests elements mòbils (transposons, retrovirus endògens) constitueixen el 45% del genoma humà i són perillosos si s'activen, ja que poden inactivar gens o causar pèrdua d'activitat.
   • L'epigenètica (metilació de l'ADN) és crucial per silenciar aquests "hostes indesitjables".
   • La metilació evita la transcripció dels elements paràsits afegint grups metil a l'ADN, i també provoca mutacions genètiques en les citosines metilades que inactiven l'ARN de l'endoparàsit.
   • Aquests elements es van introduir en la línia germinal fa milions d'anys per infecció, i alguns es van "domesticar" per generar funcions beneficioses per a la cèl·lula.

9. L'Ambient i els Gens:

   • L'epigenètica actua com a "traductora" entre els nostres gens i l'ambient, mitjançant modificacions químiques i físiques.
   • Alimentació: Nutrients com la vitamina B12 i l'àcid fòlic (folats) són "donants" de grups metil essencials per a la metilació de l'ADN. Tant el dèficit com l'excés poden causar hipo o hipermetilació, afectant la salut (ex: problemes hepàtics, depressió). Altres nutrients com la colina, betaïna i sulforafà (bròquil) també influeixen en l'epigenoma. No hi ha evidències clares de beneficis epigenètics dels aliments transgènics o ecològics respecte als convencionals.
   • Alcohol: El seu abús afecta els patrons de metilació de l'ADN i augmenta el risc de càncer. Els polifenols del vi, com el resveratrol, poden tenir efectes beneficiosos, però cal més recerca.
   • Tabac: Fumar altera el patró de metilació, modificacions d'histones i microARN de les cèl·lules, augmentant el risc de càncer. Deixar de fumar pot revertir parcialment les lesions epigenètiques. Els efectes tòxics poden transmetre's transgeneracionalment, augmentant el risc d'asma en néts.
   • Radiació Solar (UV): L'exposició excessiva altera la configuració epigenètica i augmenta la predisposició a càncer de pell, però el sol és necessari per a la vitamina D.
   • Raigs X i Radioactivitat: Són altament ionitzants i danyen l'ADN genèticament i epigenèticament, com es va veure en l'accident de Txernòbil amb el desenvolupament de càncer de tiroides.
   • Altres Factors (Infeccions i Microbiota): Virus (Epstein-Barr, papil·loma, hepatitis, VIH) poden modificar la metilació de l'ADN. La microbiota intestinal també influeix en la salut i l'epigenètica, protegint contra infeccions patògenes.

10. Totes les Malalties Humanes tenen un Component Epigenètic:

    • Més enllà del càncer, malalties neurodegeneratives i trastorns cardiovasculars també tenen un component epigenètic.
    • Alzheimer: El 90% dels casos no són genètics clàssics, i l'epigenètica (modificacions d'histones per memòria a curt termini, metilació d'ADN per a llarg termini) hi té un paper rellevant. S'investiga la metilació alterada de gens relacionats amb proteïnes clau (tau, betaamiloide).
    • Malalties Cardiovasculars: En l'arteriosclerosi, s'ha demostrat un epigenoma distorsionat a l'artèria aorta.
    • Malalties Autoimmunes: El lupus eritematós sistèmic s'associa a pèrdua de metilació de l'ADN, i l'artritis reumatoide a una pèrdua global de metilació. La diabetis també té una regulació epigenètica diferent dels greixos.
    • Malalties Rares Epigenètiques: Existeixen patologies genètiques on el gen mutat és un gen epigenètic. Exemples:
      • Síndrome de Rett: Causada per mutacions a la proteïna MeCP2, que reconeix ADN metilat i silencia la transcripció. Afecta nenes i causa autisme greu i descoordinació.
      • Síndrome d'ICF: Deguda a mutacions en la DNMT3B, causant immunodeficiència i anomalies facials.
    • Hi ha més de 500 gens implicats en la regulació epigenètica, fent d'aquesta una àrea d'expansió en la investigació de malalties rares.
    • Fàrmacs del Futur: S'espera desenvolupar fàrmacs epigenètics per prevenir o tractar malalties cardiovasculars. Les estatines (per al colesterol) també tenen un efecte antitumoral en càncer de còlon, actuant sobre la proteïna EZH2. Les tècniques CRISPR podrien permetre dirigir enzims epigenètics per corregir defectes d'ADN metilat en el futur, tot i les consideracions ètiques sobre eugenèsia. Alguns medicaments per a malalties cròniques (ex: hidralazina per hipertensió) ja afecten l'epigenoma.

11. El Microunivers Evolutiu del Càncer:

    • El càncer és una malaltia epigenètica on s'acumulen canvis genètics i epigenètics que porten a una proliferació cel·lular descontrolada.
    • Utilitzant la metàfora del text: si la genètica és l'abecedari, l'epigenètica és la gramàtica i puntuació. En el càncer, la "impressora" epigenètica s'ha "tornat boja".
    • En cèl·lules canceroses, hi ha una desmetilació progressiva dels CpG en els cossos dels gens i una hipermetilació de les illes CpG, que silencia transcripcionalment els gens supressors de tumors.
    • La hipermetilació aberrant de les illes CpG és un mecanisme comú d'inactivació en el càncer humà, descobert per Baylin i Jones.
    • La selecció natural actua dins dels tumors: la hipermetilació de gens essencials per al control cel·lular confereix un avantatge selectiu a les cèl·lules tumorals, permetent la seva proliferació descontrolada. Aquesta metilació és transmissible entre les cèl·lules filles.
    • L'estudi dels metilotips (patrons específics de metilació de l'ADN en càncers) s'ha tornat prioritari, sent una eina valuosa per a la detecció, el pronòstic i el tractament del càncer. Pot detectar-se en fluids corporals i es considera un marcador més avantatjós que les mutacions genètiques en alguns aspectes.
    • La metilació de l'ADN pot reprimir gens bloquejant factors de transcripció o reclutant repressors, tot i que en algunes zones (cossos dels gens) s'associa a més activitat.

12. Fàrmacs que Canvien la Programació Errada dels Tumors:

    • La inactivació epigenètica de gens és una força tan important en la tumorigènesi com la inactivació per mutació.
    • Els inhibidors de DNMT (ex: decitabina, procainamida) busquen desmetilar i reactivar gens silenciats, especialment eficaços en cèl·lules en proliferació com les tumorals. No obstant això, la hipometilació global pot causar defectes d'estabilitat cromosòmica i efectes secundaris.
    • Els inhibidors d'histona deacetilasa són altres fàrmacs quimioterapèutics que provoquen hiperacetilació d'histones, reactivant la transcripció. També tenen efectes secundaris.
    • El futur de la teràpia epigenètica es dirigeix cap a la reactivació específica dels gens aberrants sense afectar altres gens.
    • S'estan desenvolupant nous fàrmacs per tumors sòlids i infantils que actuen sobre components de la maquinària epigenètica, i els fàrmacs epigenètics ja han curat alguns tipus de leucèmies i limfomes.
    • Les teràpies actuals per al càncer inclouen cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia, immunoteràpia i tractaments hormonals.
    • La prevenció de les agressions ambientals a l'epigenoma és d'importància crucial.

Epíleg i Reptes Futurs:

• L'epigenètica és una ciència jove amb un futur prometedor, en contrast amb la genètica.
• Els reptes futurs inclouen l'estudi de la hidroximetilació (important en el cervell, cèl·lules mare i limfòcits, i associada a leucèmies) i la complexitat de les histones (variants, noves modificacions, mutacions en tumors cerebrals pediàtrics).
• El genoma fosc i els ARN no codificants (piRNA, lncRNA, ARN antisentit) representen un univers enigmàtic amb moltes funcions encara per descobrir.
• La inversió en investigació i noves tecnologies és fonamental per obtenir epigenomes complets i amb més resolució, per entendre l'herència de caràcters adquirits i el paper del genoma fosc.
• Ja hi ha proves de diagnòstic basades en l'epigenètica (càncer de còlon, pròstata, resposta a quimioteràpia de tumors cerebrals) i moltes companyies farmacèutiques estan desenvolupant nous fàrmacs epigenètics.

Manual Bàsic d'Epigenètica (Detall addicional):

• L'epigenètica s'ocupa dels canvis heretables que no impliquen alteracions en la seqüència d'ADN, sent la "ortografia i gramàtica" de la informació genètica.
• El terme "epigènesi" va ser utilitzat per primera vegada per Caspar Friedrich Wolff el 1750, el pare de l'embriologia moderna, per explicar el desenvolupament d'un individu a partir d'un teixit indiferenciat, oposant-se a la teoria de la preformació.
• El terme "epigenètica" va ser proposat per Conrad H. Waddington el 1942 per definir la relació entre genotip i fenotip. Robin Holliday el va reformular el 1987 com "l'estudi dels canvis en la funció gènica que són heretables sense implicar canvis en la seqüència d'ADN".
• Els canvis epigenètics són modificacions físiques, com les que afecten directament l'ADN o les histones.
• La metilació de l'ADN és l'addició d'un grup metil a la citosina (C), generalment quan va seguida de guanina (G), formant 5-metilcitosina (5-metilC) en seqüències CpG. Aquesta metilació té lloc en ambdues cadenes complementàries de l'ADN.
• Les illes CpG són regions riques en dinucleòtids CpG que normalment no estan metilades en cèl·lules normals i coincideixen amb regions reguladores dels gens.
• La metilació en les illes CpG actua com un senyal per reprimir la transcripció d'un gen, "apagar-lo". Això es deu a la formació d'estructures de cromatina més compactes i inaccessibles per a la maquinària transcripcional.
• Les proteïnes MeCP1 i MeCP2 reconeixen l'ADN metilat i s'associen amb altres proteïnes que modifiquen la cromatina, connectant la metilació de l'ADN amb el grau de compactació de la cromatina i, per tant, amb l'activitat gènica.
• Els enzims ADN metiltransferases (DNMT) són els encarregats de metilar els gens, transferint grups metil a les citosines. Hi ha DNMT de manteniment (DNMT1) que copien els patrons de metilació existents durant la replicació, i DNMT de novo (DNMT3A, DNMT3B) que inicien noves metilacions.
• La cromatina és el complex d'ADN i proteïnes (histones) que empaqueta l'ADN. No és una estructura estàtica, sinó que regula activament l'expressió gènica. Les histones formen nucleosomes al voltant dels quals s'enrotlla l'ADN.
• Existeixen dues maquinàries que modifiquen la cromatina: els complexos remodeladors de cromatina (que mouen els nucleosomes fent seqüències accessibles o no) i els enzims modificadors de les histones (que afegeixen grups químics a les histones, marcant-les de diverses maneres per afectar l'activitat de l'ADN).
• Els estats epigenètics de la cromatina depenen de la posició dels nucleosomes i de les modificacions de les histones.

La cara fosca de la ciència

The Icepick Surgeon: Murder, Fraud, Sabotage, Piracy, and Other Dastardly Deeds in the Name of Science 

El llibre, titulat "The Icepick Surgeon: Murder, Fraud, Sabotage, Piracy, and Other Dastardly Deeds in the Name of Science" de Sam Kean, publicat el 2021, explora les motivacions i les conseqüències dels crims i les males accions comeses en nom de la ciència al llarg de la història [Title Page, 1, 9]. L'autor subratlla que, tot i que la ciència sol ser una força per al bé, també és una activitat humana, plena de persones ben intencionades però fal·libles, la qual cosa pot portar a transgressions ètiques. El llibre argumenta que la ciència poc ètica sol ser intrínsecament ciència de baixa qualitat, ja que la integritat del procés científic depèn de la confiança i la verificació comunitària, que es veuen compromeses quan s'ignoren les preocupacions humanes o es trepitgen els drets humans.

El llibre està estructurat en un pròleg, una introducció, dotze capítols dedicats a diferents transgressions i un apèndix sobre el futur del crim.

Contingut Detallat del Llibre:

• Pròleg: Cleopatra’s Legacy (El llegat de Cleopatra) El pròleg comença amb la llegenda del que es considera el primer experiment científic poc ètic, dissenyat per Cleopatra. Segons el Talmud, Cleopatra hauria ordenat disseccions de donzelles embarassades sentenciades a mort per determinar el sexe dels fetus en etapes primerenques de gestació. Tot i que la veracitat històrica d'aquests relats és dubtosa i els resultats reportats no s'alineen amb el coneixement mèdic actual, l'episodi serveix per il·lustrar la lògica freda i deshumanitzada dels científics que cometen atrocitats: si les víctimes moririen igualment, per què no fer-les servir per a un "propòsit útil"?.

• Introducció La introducció estableix el propòsit del llibre: explorar què porta els homes i les dones a creuar la línia i cometre crims en nom de la ciència, a través d'una "visita completa de les arts criminals". Aquests relats abasten des del segle XVII fins a l'actualitat i s'estenen per tot el món. Es destaca que la moralitat sol erosionar-se lentament, pas a pas. El llibre busca, mitjançant l'anàlisi d'aquests fets, ajudar a identificar i prevenir raonaments dubtosos en la investigació moderna. S'exploren les motivacions psicològiques, com ara la visió de túnel (immersió en la recerca que fa ignorar l'ètica) i una "impulsió faustiana de coneixement" que porta a trencar tabús socials per obtenir dades. També es fa èmfasi en com la ciència èticament qüestionable sovint resulta ser científicament qüestionable, i com els actes que danyen els drets humans finalment perjudiquen la ciència mateixa. L'autor també assenyala que les conseqüències d'aquests actes poden perdurar durant segles, com la interconnexió de la ciència amb l'esclavitud o l'ús de dades de metges nazis.

• 1. Pirateria: El biòleg bucaner (William Dampier) Aquest capítol narra la vida de William Dampier, un explorador i científic britànic del segle XVII, més conegut com a pirata. Dampier, malgrat ser jutjat i inhabilitat per comandar vaixells de la Marina Reial a causa del seu comportament cruel, era un navegant i naturalista brillant. La seva obsessió per la biologia el va portar a la pirateria per poder visitar terres llunyanes i estudiar la natura. Les seves descripcions meteorològiques de huracans van ser pioneres. Va publicar un exitós llibre de viatges, "A New Voyage Round the World" (1697), que va llançar el gènere de la literatura de viatges i va influir Charles Darwin. També va introduir moltes paraules noves a l'anglès. El capítol també explora la "biopirateria", com el robatori de llavors de quina (per combatre la malària) i cautxú d'Amèrica del Sud per part d'europeus per establir plantacions a Àsia.

• 2. Esclavitud: La corrupció del caçamosques (Henry Smeathman) Aquest capítol se centra en Henry Smeathman, un naturalista anglès del segle XVIII que va viatjar a Sierra Leone. Tot i la seva ferma oposició a l'esclavitud, Smeathman es va anar corrompent gradualment per l'economia esclavista de la regió. Per finançar la seva recerca i la seva ambició de convertir-se en un científic respectat, va acabar comerciant amb esclaus i venent-los a plantacions a les Amèriques. El llibre descriu la seva important tasca en l'estudi de les termites a l'Àfrica, que li va valer el sobrenom de "Monsieur Termite". També es revela com figures de la ciència de l'època, com Carl Linnaeus i Hans Sloane (fundador del Museu Britànic), es van beneficiar de l'estructura i l'economia de l'esclavitud per construir les seves col·leccions. Malgrat la seva caiguda moral, Smeathman va tornar a Anglaterra, va donar conferències contra l'esclavitud i va intentar crear una colònia agrícola per a negres lliures a Sierra Leone, tot i que va morir abans de veure-ho realitzat.

• 3. Profanació de tombes: Jekyll & Hyde, Hunter & Knox Aquest capítol detalla els assassinats de Burke i Hare a principis del segle XIX a Edimburg, Escòcia. Van assassinar disset persones per vendre els seus cossos a l'anatomista Robert Knox per a dissecció. La legislació britànica de l'època prohibia les disseccions de cossos que no fossin de criminals executats, creant una gran demanda il·lícita. John Hunter, un anatomista i cirurgià destacat del segle XVIII, és presentat com un pioner que sovint treballava amb lladres de tombes, i la seva casa amb doble entrada va servir d'inspiració per a "Dr. Jekyll i Mr. Hyde". La història de Charles Byrne, el "gegant irlandès", el cos del qual va ser robat per Hunter contra els seus desitjos, exemplifica l'obsessió dels anatomistes per l'adquisició de cossos. Knox, tot i les sospites dels seus assistents, va fer els ulls grossos davant l'origen dels cossos per no interrompre la seva recerca.

• 4. Assassinat: El professor i el conserge (John White Webster) Aquest capítol narra l'assassinat del Dr. George Parkman per part del professor de química de Harvard, John White Webster, el 1849. La recerca dels cossos per a dissecció va ser un problema a Amèrica, provocant "aldarulls anatòmics" on la gent es revoltava contra el robatori de cossos, especialment els de la classe pobra. Les "lleis d'anatomia" que permetien l'ús de cossos no reclamats de pobres eren èticament qüestionables i científicament dubtoses, ja que l'anatomia dels pobres podia estar alterada per l'estrès crònic, afectant la precisió de la investigació. Es destaca que la dependència de cossos no reclamats va portar a errors de diagnòstic, com en el cas de la síndrome de mort sobtada del lactant (SIDS). La història se centra en com el conserge, Ephraim Littlefield, va descobrir les restes de Parkman a la latrina i forn del laboratori de Webster, portant a un sensacional judici i la condemna de Webster.

• 5. Crueltat Animal: La Guerra dels Corrents (Thomas Edison) Aquest capítol examina el costat fosc de Thomas Edison durant la "Guerra dels Corrents" amb George Westinghouse. Edison va intentar desacreditar el corrent altern (AC) de Westinghouse, considerant-lo més perillós que el seu corrent continu (DC), ja que la seva reputació i el seu imperi elèctric estaven en joc. Per a això, va finançar a l'electricista Harold Brown perquè realitzés experiments públics i cruels d'electrocució d'animals (gossos, vedells, cavalls) amb corrent altern per demostrar la seva letalitat. Edison també va influir en la decisió de l'estat de Nova York d'adoptar la cadira elèctrica per a les execucions, suggerint l'ús de corrent altern per associar-lo amb la mort. El primer ús de la cadira elèctrica amb William Kemmler va ser un desastre brutal, que va deixar Kemmler cremat i torturat abans de morir. El capítol conclou amb el lamentable llegat d'Edison en aquest aspecte, malgrat les seves grans innovacions.

• 6. Sabotatge: Les Guerres dels Ossos (Cope i Marsh) Aquest capítol detalla la ferotge rivalitat entre els paleontòlegs nord-americans Edward Drinker Cope i Othniel Charles Marsh al segle XIX, coneguda com les "Guerres dels Ossos". Tots dos eren personatges ambiciosos i poc ètics, que van recórrer al sabotatge, la difamació pública, el robatori de fòssils, la destrucció de jaciments i la publicació precipitada de "descobriments" defectuosos per superar-se mútuament. Un exemple cèlebre va ser l'error de Cope en muntar el crani d'un plesiosaure a la cua, que Marsh es va encarregar de fer públic. Malgrat la seva enemistat, la seva competència va portar a un auge sense precedents en el descobriment de dinosaures i fòssils a l'Oest americà, avançant enormement el camp de la paleontologia i influint en Charles Darwin. Marsh, en un contrast interessant, va defensar els drets dels indis americans.

• 7. Trencament de jurament: Èticament impossible (Metges Nazis, Tuskegee, Guatemala) Aquest capítol exposa tres casos horribles d'experimentació humana.

  • Metges Nazis: Es detallen els experiments bàrbars realitzats per metges nazis en presoners durant la Segona Guerra Mundial, incloent estudis sobre hipotèrmia, ingesta d'aigua de mar i esterilització forçada. Aquests metges van reinterpretar el Jurament Hipocràtic per justificar les seves accions com a "curació" de la societat. El capítol planteja el dilema ètic d'utilitzar dades d'investigacions tan contaminades, especialment quan són les úniques disponibles, com en el cas de la hipotèrmia. El Codi de Nuremberg va sorgir com a resposta a aquestes atrocitats, establint pautes ètiques per a la recerca en humans.
  • Estudi de sífilis de Tuskegee: Es documenta l'estudi del Servei de Salut Pública dels EUA (PHS) a Tuskegee, Alabama, on es va deixar que centenars d'homes negres amb sífilis no rebessin tractament durant dècades per observar el curs natural de la malaltia. Els metges del PHS van mentir als participants i van ignorar l'aparició de la penicil·lina com a cura efectiva. La infermera Eunice Rivers va actuar com a enllaç clau, però també va ser còmplice en descoratjar el tractament dels homes. L'estudi va ser científicament defectuós i èticament indefensable.
  • Experiments amb ETS a Guatemala: El metge del PHS John Cutler va dirigir experiments a Guatemala als anys 40, infectant deliberadament presoners, soldats i pacients psiquiàtrics amb sífilis i altres malalties de transmissió sexual, sense el seu consentiment informat. Es van utilitzar mètodes com la prostitució amb prostitutes infectades i la inoculació directa dels gèrmens. Aquesta investigació, mantinguda en secret durant dècades, no va produir coneixement útil i va ser exposada el 2005.

• 8. Ambició: Cirurgia de l'ànima (Egas Moniz i Walter Freeman - Lobotomia) Aquest capítol narra el desenvolupament de la lobotomia, una controvertida cirurgia cerebral. La idea va sorgir a Egas Moniz, un neuròleg portuguès amb una gran ambició per assolir la fama en medicina, després d'escoltar parlar de ximpanzés als quals se'ls havien extirpat els lòbuls frontals i havien deixat de tenir "atacs de ràbia". Moniz va realitzar les primeres "leucotomies" en humans el 1935, utilitzant injeccions d'alcohol o un fil de tall per seccionar connexions cerebrals, amb una preocupant manca de seguiment i avaluació rigorosa. El neuròleg nord-americà Walter Freeman es va convertir en el gran promotor de la lobotomia, anomenant-se a si mateix el "Henry Ford de la psicosurgery". Freeman va desenvolupar la tècnica de la lobotomia transorbital, una versió més ràpida i menys invasiva, utilitzant un punxó de gel (semblant a un punxó de cuina) que s'inseria a través de les conques dels ulls. Va viatjar pels EUA realitzant milers de lobotomies, sovint amb un estil teatral i arrogant, i amb conseqüències devastadores per als pacients, tot i que ell va argumentar que els "curats" almenys podien fer una vida "normal". Les crítiques van ser dures, especialment per l'ús de la cirurgia en casos menys greus i la pèrdua de personalitat dels pacients. La lobotomia va caure en desús amb l'aparició de la clorpromazina i altres fàrmacs antipsicòtics als anys 50, que van permetre un tractament més humà i efectiu de les malalties mentals.

• 9. Espionatge: L'acte de varietat (Harry Gold i Klaus Fuchs) Aquest capítol se submergeix en el món de l'espionatge científic durant la Guerra Freda, centrant-se en Harry Gold, un químic nord-americà, i Klaus Fuchs, un físic britànic nascut a Alemanya. Gold, motivat per la seva pobresa i idealisme comunista, va començar robant secrets comercials industrials i després es va convertir en espia atòmic, passant informació del Projecte Manhattan als soviètics. Fuchs, un comunista convençut, va ser una font inestimable per a la Unió Soviètica, proporcionant dissenys detallats de la bomba atòmica. La relació entre Gold i Fuchs va ser una barreja de professionalitat i una estranya "amistat" fictícia per a Gold. També s'esmenta el cas de David Greenglass i els Rosenberg, implicats en la mateixa xarxa d'espionatge. S'inclou la història de Trofim Lysenko, un biòleg soviètic que, amb el suport de Stalin, va suprimir la genètica en la Unió Soviètica, causant danys massius a la ciència i a les persones. La història culmina amb la caiguda de Fuchs i Gold, les seves confessions i les dramàtiques conseqüències per a ells i per als Rosenberg.

• 10. Tortura: La balena blanca (Henry Murray i Theodore Kaczynski - Unabomber) Aquest capítol revela els experiments psicològics abusius realitzats per Henry Murray, un psicòleg de Harvard amb vincles amb la CIA, sobre "homes universitaris dotats", inclòs Theodore Kaczynski, el futur Unabomber. En el context de la Guerra Freda i la por al "rentat de cervell" comunista, la CIA va iniciar el programa MK-ULTRA per desenvolupar tècniques de control mental i interrogació. Murray, fascinat pels interrogatoris, va dissenyar un estudi per sotmetre els estudiants a "abusos interpersonals estressants" per trencar els seus valors i fer-los susceptibles a la manipulació psicològica. Kaczynski, un jove amb un QI elevat però socialment aïllat, va patir més de 200 hores d'abús en aquest estudi, que va descriure com "la pitjor experiència de la seva vida". Tot i que és simplista dir que l'experiment va "crear" l'Unabomber, el capítol argumenta que podria haver empès un jove ja fràgil al límit. Les seves bombes i el seu manifest, que atacava la societat industrial, també contenien crítiques repetides a la psicologia i els psicòlegs.

• 11. Mala praxi: Sexe, poder i diners (John Money i David Reimer) Aquest capítol tracta el cas de David Reimer, nascut Bruce, que va ser sotmès a una reassignació de sexe i criat com a noia (Brenda) després d'una circumcisió fallida durant la infància. Aquesta decisió va ser impulsada per John Money, un influent psicòleg de gènere de la Universitat Johns Hopkins, que defensava la "teoria de la pissarra en blanc" de la identitat sexual: que el gènere era principalment un producte de la socialització i no de la biologia. Money va veure en el cas de Bruce un "experiment natural perfecte" per demostrar la seva teoria. Malgrat els clars senyals d'angoixa de Brenda (agressivitat, rebuig dels rols femenins, pensaments suïcides), Money va ignorar o minimitzar aquests problemes, va mentir als pares sobre la naturalesa experimental del tractament i va promoure públicament el cas com un èxit rotund. Les sessions amb Money eren sovint traumàtiques i inapropiades, incloent l'exposició dels nens nus i "jocs de assaig sexual". La vida de David, la seva família va quedar profundament danyada per l'experiment. Finalment, David va descobrir la veritat, va retransicionar a home i es va convertir en una figura clau per desacreditar la teoria de Money i posar fi a aquesta pràctica mèdica.

• 12. Frau: Superdona (Annie Dookhan) El capítol se centra en el cas de Annie Dookhan, una química forense de Massachusetts que va falsificar milers de resultats de proves de drogues entre 2003 i 2011. Motivada per l'ambició de ser una "superdona" i per problemes personals, Dookhan va accelerar el processament de les mostres, va "secar el laboratori" (afirmant resultats sense fer les proves) i fins i tot va manipular proves per ocultar els seus fraus. La seva conducta va ser eventualment descoberta a causa de la pressió per testificar en judicis, que va fer que les seves xifres de proves fossin sospitosament altes en comparació amb les dels seus col·legues. Les conseqüències del seu frau van ser massives, amb la invalidació de 21.587 condemnes a Massachusetts, l'acció més gran d'aquest tipus en la història dels EUA. El cas de Dookhan posa de manifest els perills de la falta d'humilitat i la tendència a la infal·libilitat en la ciència forense.

• Conclusió La conclusió del llibre reitera que els nous avenços científics sempre introdueixen nous dilemes ètics. L'autor proposa estratègies per promoure la ciència ètica, com ara mantenir l'ètica en ment des del principi del disseny dels experiments (per exemple, signant els formularis de veracitat abans d'omplir-los) i realitzar "pre-mortems" per anticipar problemes ètics. Destaca la importància d'aprendre de la història de la ciència i reconèixer que les bones intencions no són un escut contra les males accions. Finalment, subratlla la importància del caràcter i la confiança en la ciència, ja que és un procés inherentment social que depèn de la verificació comunitària i la dignitat humana.

• Apèndix: El futur del crim L'apèndix explora com les tecnologies futures podrien donar lloc a noves formes de crim. Inclou:

  • Crims a l'espai: La dificultat de jurisdicció en homicidis ocorreguts en espais no sobirans, com illes de gel a l'Àrtic, anticipant problemes legals similars en la colonització de Mart o altres planetes.
  • Intel·ligència Artificial (IA): El risc de manipular sistemes d'IA mèdica amb "soroll adversarial" (píxels aleatoris) per fer que les màquines interpretin malament imatges (com tumors cutanis), podent condemnar una persona a mort. També s'esmenta la possibilitat de robots sexuals assassins.
  • Enginyeria genètica: Les preocupacions sobre la privadesa genètica (ús d'ADN de bases de dades genealògiques per trobar criminals, com en el cas del Golden State Killer) i la capacitat de plantar fluids corporals o ADN falsos en escenes del crim per incriminar o abatre sospites.

En resum, el llibre ofereix una mirada profunda a les complexitats morals i psicològiques darrere de les transgressions científiques, des de l'antiguitat fins a les projeccions futures, posant l'accent en la necessitat imperiosa de la consideració ètica en tota recerca.

Pharma, big pharma (46)

Il y a des alternatives : Une autre histoire des médicaments (XIXe-XXIe siècle) 

El llibre, titulat "Il y a des alternatives : Une autre histoire des médicaments (XIXe-XXIe siècle)", publicat a la col·lecció « Liber » fundada per Pierre Bourdieu, té com a objectiu principal recollir i documentar experiències i models alternatius a la propietat exclusiva de les invencions farmacèutiques des de finals del segle XVIII fins a l'actualitat, inclosa la pandèmia de la COVID-19. L'obra busca "reobrir l'espai dels possibles" i presentar "possibles reals" o "utopies reals" que s'han aplicat en diferents geografies i contextos històrics.

L'autor estructura el llibre en dues parts principals:

• La primera part (1790-1950) examina alternatives variades en un context on les patents de medicaments eren menys implantades o incompletes, sovint limitades als processos de fabricació.
• La segona part (1950-actualitat) explora alternatives sorgides en un context de creixent globalització de les patents, especialment des dels anys 90.

A continuació, es detalla el contingut de cada part i els seus capítols principals:

Introducció general - Nous n'avons jamais été propriétaires L'introducció estableix el marc teòric del llibre, fent referència a pensadors com Marx, Polanyi i Foucault. Destaca que l'enclosure (el tancament de l'espai de la còpia i la propietat exclusiva) no ha estat un procés inevitable, sinó que sempre hi ha hagut alternatives. La crisi de la pandèmia de COVID-19, per exemple, ha demostrat que el compartiment i la transferència de tecnologies per a béns essencials com vacunes, proves i medicaments són possibles. La confrontació entre els drets de propietat intel·lectual i l'interès de la salut pública és tan antiga com els mateixos drets intel·lectuals moderns.

Primera part - Inventar des alternatives (1790-1950)

1. El patronatge de les invencions per l'Estat (1790-1844):

   • Aquest capítol examina un mecanisme francès de principis del segle XIX on l'Estat imperial i més tard l'Académie de médecine compraven les fórmules de remeis "secrets" per divulgar-les al públic, assegurar-ne l'accessibilitat i la seguretat, i prevenir monopolis.
   • Malgrat la seva limitada eficàcia i les crítiques liberalistes que defensaven que el mercat valorés les invencions, aquest sistema subratlla el principi d'anti-monopoli per a béns essencials.
   • S'avaluaven els remeis no només per la novetat sinó també per la seva utilitat terapèutica i seguretat, amb un clar compromís amb la defensa del domini públic de la farmacopea. Els debats sobre el preu d'adquisició van ser intensos, i es va intentar conciliar l'interès públic amb la recompensa a l'inventor.

2. La invenció col·lectiva i el domini públic de la quinina (principis del segle XIX):

   • Pelletier i Caventou, descobridors de la quinina el 1820, van rebutjar la patent i van optar per la divulgació deliberada de la seva invenció en revistes científiques, creant un règim d'invenció col·lectiva.
   • Aquesta estratègia va fomentar una competència industrial oberta i el perfeccionament continu dels mètodes de fabricació per part de nombrosos químics i farmacèutics, sense el recurs a patents.
   • L'Acadèmia de Ciències va reconèixer el seu "desinterès" i va atorgar-los el premi Montyon, reforçant la norma de publicació i la concepció de la ciència com un bé comú.
   • Tot i que Pelletier va registrar una patent a Gran Bretanya més tard (1833) sobre un nou procés, això no va alterar la naturalesa altament competitiva de la indústria de la quinina.

3. Copiar les patents farmacèutiques alemanyes (França, 1900-1939):

   • A la primera meitat del segle XX, la legislació francesa excloïa els medicaments de la patentabilitat (fins el 1959), permetent la còpia lícita de les invencions estrangeres, particularment les alemanyes, que dominaven la química farmacèutica mundial.
   • Aquesta "economia de la còpia" va ser crucial per al desenvolupament de la indústria farmacèutica francesa, inclosa la firma Rhône-Poulenc en col·laboració amb l'Institut Pasteur.
   • Ernest Fourneau, de l'Institut Pasteur, va ser una figura clau en aquesta estratègia, no només reproduint sinó també millorant les molècules alemanyes, com en el cas del "sulfamide blanc", superior al "sulfamide vermell" patentat per IG Farben.
   • La no-patentabilitat del sulfamide blanc va afavorir la seva ràpida difusió i una forta competència en el mercat, posant en qüestió la idea que no hi ha innovació sense exclusivitat de mercat.

4. El pool de patents de la insulina (anys 20-50):

   • Els descobridors de la insulina a la Universitat de Toronto (anys 20) van decidir patentar-la no per establir un monopoli, sinó per prevenir-lo i garantir-ne la qualitat i l'accessibilitat.
   • La Universitat de Toronto esdevingué la titular de la patent i va crear un "pool de patents" que atorgava llicències no exclusives a una pluralitat de fabricants a nivell mundial.
   • Aquest model incloïa el control de la qualitat, la regulació dels preus (basats en el cost de producció més un marge controlat) i l'obligació dels llicenciataris de compartir les seves millores amb el pool, fomentant així la innovació col·lectiva.
   • El Comitè de la Insulina de Toronto va establir un dispositiu de control mundial, col·laborant amb comitès locals i governs per assegurar la bona explotació de la insulina.

Segona part - Échapper au monde clôturé par des brevets (1950 a nos jours)

5. Defensar una genètica mèdica pública (1994-2016):

   • Aquest capítol documenta la resistència mèdica, política i jurídica a les patents de Myriad Genetics sobre els gens del càncer de mama (BRCA1/2) a Europa.
   • Laboratoris públics europeus (com l'Institut Curie) i governs (Bèlgica, Països Baixos, Àustria) es van oposar a les pretensions de monopoli de Myriad, argumentant en favor de l'accés universal als tests genètics.
   • La "rebel·lió dels clínics europeus" va incloure la continuïtat de l'oferta pública de tests malgrat les patents pendents, la identificació d'errors en les seqüències patentades per Myriad, i la constitució de bases de dades col·lectives de mutacions.
   • La Cancer Research UK va utilitzar una "patent de defensa" sobre el gen BRCA2 i va atorgar llicències gratuïtes a laboratoris públics europeus, subratllant el paper de les institucions públiques i les coalicions de metges i pacients en la creació de "béns comuns".
   • Canadà també va resistir els brevets de Myriad, amb el govern d'Ontario finançant programes públics de proves genètiques i un hospital públic que va aconseguir una llicència no exclusiva i gratuïta de Transgenomic per a proves de malalties cardiovasculars.

6. El Brasil al temps del VIH i les hepatitis virals (1992-2019):

   • El Brasil va desenvolupar una "medicina social" per combatre el VIH/sida, basada en la còpia de medicaments antiretrovirals (ARV) per laboratoris farmacèutics públics (com Farmanguinhos).
   • Aquesta estratègia va trencar amb els monopolis de les multinacionals, reduint significativament els preus dels ARV.
   • El model brasiler inclou la mobilització de laboratoris públics, la creació de consorcis i "partenariats de desenvolupament de producte" (PDP) entre sectors públic i privat per assegurar la producció local, i la intervenció d'associacions de pacients per contestar patents mitjançant oposicions legals i llicències obligatòries.
   • Es defensa la "profitabilitat social" dels inversions públiques, en oposició a la maximització del benefici del capital privat.

7. Els comuns mundials contra la malària (principis dels anys 2000 en endavant):

   • Aquest capítol examina les iniciatives globals per a les malalties tropicals desateses, com la malària, que impliquen l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i Metges Sense Fronteres (MSF).
   • Es descriu el paper de partenariats públics-privats (PPP) en el desenvolupament de noves teràpies, especialment basades en artemisinina, amb un desplaçament de la innovació i la producció cap als països del Sud (Xina, Índia, Brasil).
   • L'OMS ha desenvolupat una política de patents per promoure l'accessibilitat, buscant la disponibilitat de les invencions al preu més baix possible i negociant acords que regulen els preus per al sector públic.
   • El capítol detalla acords de cooperació amb empreses com Novartis (Coartem) i Sanofi (ASAQ), on l'OMS i DNDi (Drugs for Neglected Diseases initiative, fundada per MSF) regulen els preus, els estàndards de qualitat i els termes de transferència de tecnologia, fins i tot en absència de patents per a certes formulacions.

8. El comú mundial dels virus i les vacunes (1948-):

   • Es traça la història de la xarxa global de vigilància de la grip de l'OMS, un "comú mundial" per al compartiment de virus i el desenvolupament de vacunes. Aquesta xarxa es basa en la col·laboració internacional, el compartiment de soques i tecnologies, i la no-reivindicació d'exclusivitat per a la salut pública.
   • Es relata la crisi amb Indonèsia (2006-2007), que va suspendre l'enviament de soques virals arran del patentament de seqüències víriques per una empresa australiana sense la seva autorització, i la posterior reforma de l'OMS per establir mecanismes de "compartiment de beneficis" i acords de transferència de material (SMTA).
   • Finalment, s'analitzen les alternatives sorgides durant la pandèmia de COVID-19, com la proposta de suspensió global dels drets de propietat intel·lectual a l'OMC (TRIPS waiver), la creació del COVID-19 Technology Access Pool (C-TAP) per a la mutualització voluntària de tecnologies, i el desenvolupament de centres de transferència de tecnologia d'ARNm al Sud global. Això inclou el projecte del Baylor College of Medicine de desenvolupar una vacuna de codi obert.

En la seva conclusió, l'autor reitera que les alternatives estudiades són "experiències ja fetes" (Lévi-Strauss) que es poden avaluar i reformular en noves circumstàncies. Subratlla que la construcció de béns públics i comuns sovint conjuga la participació de l'Estat, laboratoris públics i privats, i associacions de pacients, en contra de les lògiques purament capitalistes.