Pharma, big pharma (61)

Avui afegeixo excepcionalment una traducció d'un article que explica què pot passar amb els preus dels medicaments als USA i arreu. 

El pla farmacèutic de Trump

per Alex Tabarrok 5 de febrer de 2026 

Els productes farmacèutics tenen costos fixos d'R+D elevats i costos marginals baixos. La primera píndola costa mil milions de dòlars; la segona costa 50 centaus. Aquesta estructura de costos fa que la discriminació de preus (cobrar preus diferents a diferents clients en funció de la disposició a pagar) sigui habitual.

La discriminació de preus és la raó per la qual els països més pobres obtenen preus més baixos. No perquè les empreses siguin caritatives, sinó perquè un preu alt significa que els països més pobres no compren res, mentre que qualsevol preu per sobre del cost marginal continua sent benefici. Aquest tipus de discriminació de preus és bona per als països més pobres, bona per a les farmacèutiques i (indirectament) bona per als Estats Units: més beneficis signifiquen més R+D i, amb el temps, més medicaments.

El problema polític, però, és que els nord-americans miren a l'estranger, veuen preus més baixos per als medicaments de marca i conclouen que els estan estafant. Aprofitant aquesta queixa, Trump ha exigit que els preus dels Estats Units no siguin superiors al nivell més baix que es paga en altres països desenvolupats.

Un efecte immediat és ajudar les farmacèutiques en les negociacions a l'estranger: ara poden dir de manera creïble: "No us podem vendre amb aquest descompte, perquè exportareu el vostre preu de tornada als EUA". Però sorgeixen dos grans problemes.

Primer, això no reduirà els preus dels medicaments actuals als EUA. Les empreses ja estan maximitzant els beneficis als EUA. Si aconsegueixen augmentar els preus a França, no anuncien: "Grans notícies, ara cobrarem menys a Amèrica". El potencial avantatge del pla de Trump no són els preus més baixos, sinó els beneficis més alts de les farmacèutiques, cosa que reforça els incentius per invertir en R+D. Si els beneficis augmenten, és possible que a la llarga puguem obtenir més medicaments. Però intenteu dir al votant americà que uns beneficis farmacèutics més alts són bons.

El segon problema és que el pla pot ser contraproduent.

Al nostre llibre de text, Modern Principles, en Tyler i jo discutim gairebé exactament aquest escenari: suposem que la política força efectivament un preu únic entre països. Quin preu trien les empreses, el més baix a l'estranger o l'alt als EUA? Com que una gran part dels beneficis prové dels EUA, és probable que triïn el preu alt:

El CEO de Pfizer, Albert Bourla, va ser encara més directe, dient que és hora que països com França paguin més o es quedin sense nous medicaments. Si es veiessin obligats a triar entre reduir els preus dels EUA al nivell de França o aturar el subministrament a França, Pfizer triaria la segona opció, va dir Bourla als periodistes en una conferència de la indústria farmacèutica.

Així doncs, la veritable pregunta és: pagaran altres països?

Si França intentés obligar els nord-americans a pagar més per subvencionar els controls de preus francesos, els votants nord-americans explotarien. Tot i això, això és essencialment el que se'ls diu a altres països, però a l'inrevés: "Heu de pagar més perquè els nord-americans puguin pagar menys". Altres països ja són més avars que els EUA i ja suporten els costos: els nous medicaments arriben més lentament a l'estranger que aquí. Alguns governs poden decidir, de manera ximple, però comprensible, que pagar preus al nivell dels EUA és políticament impossible. Si és així, no "harmonitzaran a l'alça". Seguiran el camí europeu: racionar, retardar i quedar-se sense.

En aquest cas, ningú guanya. Els beneficis farmacèutics cauen, la R+D disminueix, els preus dels EUA no baixen màgicament i els pacients a l'estranger reben menys medicaments nous i pitjor atenció. Perdre-perdre-perdre.

No coneixem l'equilibri, però perdre-perdre-perdre és completament plausible. Suïssa, per exemple, no sembla disposada a pagar més:

Tot i això, Suïssa ha mostrat poca voluntat política de pagar més, cosa que amenaça tant la disponibilitat de medicaments al país com el seu paper com a líder mundial en el desenvolupament de teràpies. Els preus dels medicaments són el principal impulsor de l'augment del cost de la cobertura sanitària obligatòria, i el tema genera un debat acalorat durant la reavaluació anual de les tarifes d'assegurança. "Els suïssos no poden ni han de pagar les reduccions de preus als EUA amb les seves primes d'assegurança mèdica", diu Elisabeth Baume-Schneider, ministra d'Afers Interiors de Suïssa.

Si molts països responen com Suïssa, i la impopularitat de Trump a l'estranger no ajuda, el sector acaba sent menys rendible i la innovació s'alenteix. Els votants potser se sentiran menys "estafats", però compraran aquesta sensació amb menys medicaments i cossos més malalts.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (4)

El ocaso de la democracia: La seducción del autoritarismo 

El llibre "El ocaso de la democracia: La seducción del autoritarismo" (2021) d'Anne Applebaum és una anàlisi profunda sobre com les democràcies liberals occidentals estan sent soscavades des de dins per moviments nacionalistes i autoritaris. L'autora parteix de la premissa que la democràcia no és inevitable i que qualsevol societat, sota les condicions adequades, pot abandonar els seus valors democràtics en favor de l'autocràcia.

A continuació, es detallen els punts clau del llibre segons les fonts proporcionades:

1. El paper dels intel·lectuals (els "clercs")

Applebaum s'inspira en el concepte de Julien Benda sobre la "traïció dels intel·lectuals" per explicar com les noves elits autoritàries no arriben soles al poder. Argumenta que els autòcrates necessiten "clercs" moderns: escriptors, periodistes, blocaires i assessors que utilitzen un llenguatge jurídic i retòric per justificar la violació de la Constitució i la destrucció de les institucions. Aquests clercs sovint són persones formades a les millors universitats que senten un profund ressentiment cap al sistema meritocràtic que no els ha donat el poder que creuen merèixer.

2. La psicologia de l'autoritarisme

L'autora explora la "predisposició autoritària", un tret de personalitat que afecta aproximadament un terç de la població i que es caracteritza per una baixa tolerància a la complexitat i la diversitat. Aquestes persones prefereixen l'ordre, l'homogeneïtat i els relats simplistes. En un món digital ple de cacofonia i debats constants, l'autoritarisme ofereix una solució atractiva per a aquells que se senten irritats per la discòrdia democràtica.

3. Les "Mentides Medianes" i la postveritat

A diferència de les grans mentides totalitàries del segle XX, els autoritaris actuals utilitzen "mentides medianes" o teories conspiranoiques per crear realitats alternatives:

• Polònia: L'ús de la teoria de la conspiració de Smolensk (sobre l'accident aeri del president Kaczynski) per dividir la societat i identificar "patriotes" davant de "traïdors".
• Hongria: La demonització de George Soros com un enemic existencial que orquestra la destrucció de la nació mitjançant la immigració.
• EUA: El foment del "birtherism" (el mite que Obama no era nord-americà) i el cinisme de Donald Trump, que utilitza l'equivalència moral per suggerir que la democràcia no és millor que la dictadura.

4. La nostàlgia restauradora

Applebaum diferencia entre la nostàlgia reflexiva (apreciar el passat) i la nostàlgia restauradora, que és un projecte polític per reconstruir una llar mítica i "reparar" la memòria nacional. Aquest sentiment ha estat clau en:

• El Brexit: Un anhel d'una Anglaterra imperial i especial que no hagi de negociar amb Europa.
• Espanya (Vox): El retorn d'un nacionalisme espanyol rimbombant que reacciona contra el secessionisme català i busca recuperar una unitat tradicional.

5. L'estat unipartidista i la corrupció

L'autora descriu com els nous autoritaris (com Llei i Justícia a Polònia o Fidesz a Hongria) busquen el monopoli del poder soscavant la independència judicial i el servei civil apolític. Aquest sistema no premia el talent, sinó la lleialtat al partit, permetent que amics i familiars dels líders s'enriqueixin mitjançant el nepotisme i el clientelisme estatal.

6. L'impacte de la revolució digital

Les xarxes socials han trencat el consens informatiu que permetia un debat nacional compartit. Els algorismes fomenten la polarització, la ira i el por, creant "cambres d'eco" on la gent ja no comparteix dades fáctiques bàsiques. Això ha facilitat que campanyes virals basades en la desinformació tinguin un èxit sense precedents.

Conclusió: La història circular

El llibre conclou que no hi ha victòries polítiques permanents. Applebaum utilitza l'exemple del cas Dreyfus a França per demostrar que les divisions sobre "qui som com a nació" són cícliques i poden reaparèixer en qualsevol moment. La supervivència de la democràcia depèn de les decisions diàries de les elits i de la ciutadania.

Un disbarat rere l'altre (35)

Ordre SLT/14/2026, de 30 de gener, per la qual es determinen per a l'any 2025 els preus unitaris per a la contraprestació de l'atenció hospitalària i especialitzada

Et felicito fill, "Has aconseguit publicar les tarifes de 2025 el dia 30 de gener de 2026. No sé que diries si l'augment de sou d'enguany te'l paguessin un any després". 

El sistema de pagament hospitalari està gripat. Ho hem dit i repetit. Però avui, després de llegir el DOGC i les "noves tarifes" per a 2025 ho vull constatar una vegada més.

I començaré fent-ho amb les urgències. Es diu que per urgència atesa es pagaran 117 €. 

Vull recordar-vos el que la Sindicatura va dir al seu informe sobre l'Hospital de Lleida. Va mostrar que el cost mitjà era de 193€. I llavors cal preguntar-se i com s'ho fan els hospitals amb una activitat on hi perden diners a dojo. Doncs molt fàcil, allargant l'espera, i dissuadint a la gent. I aplicant subsidiació creuada. Es diu que per evitar urgències banals, però qui ho distingeix això a la pràctica són figues d'un altre paner.

Aquest és el quadre de l'informe de la Sindicatura, el cost segons gravetat de l'urgència. 

Algú dirà que no tots els hospitals tenen els mateixos costos que l'hospital de Lleida, però la diferència és tant elevada que ens fa pensar que el pagament de les urgències és completament insuficient.

Anem ara als Transplantaments. És clar que en fem molts, fins i tot es diu que som líders mundials. Els incentius econòmics hi ajuden, mireu la taula. Pagar per acte no és precisament la millor forma d'establir uns incentius acurats, però algú ha pensat que tot ho havia de pagar a cost variable i endavant les atxes. Són aquests els costos variables? on són els estudis que ho justifiquen?

Aquests sistemes de pagament interessa detallar-los un poc més i en desconeixem l'origen. En qualsevol cas el que podem dir del CAR-T acadèmic és que ha baixat de preu.

La IA ens posa en context:

Les teràpies CAR-T (Chimeric Antigen Receptor T-cell) representen un dels tractaments més avançats i costosos de la medicina actual. A Espanya, el preu depèn totalment de si el medicament és de fabricació industrial (multinacionals farmacèutiques) o de producció acadèmica/pública (hospitals públics).

Aquí tens el detall dels costos segons el tipus de teràpia:

1. Teràpies CAR-T Industrials (Comercials)

Són les desenvolupades per grans farmacèutiques com Novartis o Gilead. S'utilitzen per a determinats tipus de leucèmies, limfomes i mielomes.

• Preu per tractament: Entre 300.000 € i 400.000 €.

• Exemples:

  • Kymriah (Tisagenlecleucel): Aproximadament 320.000 €.

  • Yescarta (Axicabtagene ciloleucel): Aproximadament 327.000 €.

• Cobertura: Estan finançades pel Sistema Nacional de Salut (SNS) sota criteris clínics molt específics. El preu final que paga l'Estat pot ser menor a causa d'acords de "pagament per resultats" (si el pacient no respon, l'Estat no paga el cost total).

2. Teràpies CAR-T Públiques (Acadèmiques)

Espanya és pionera en el desenvolupament de CAR-T propis dins d'hospitals públics, el que redueix dràsticament el cost.

• Preu per tractament: Aproximadament 89.000 € - 90.000 €.

• Exemples:

  • ARI-0001: Desenvolupat per l'Hospital Clínic de Barcelona per a la leucèmia limfoblàstica aguda. És el primer CAR-T d'Europa aprovat per una agència reguladora (AEMPS) que no és d'una farmacèutica.

  • ARI-0002h: També del Clínic, per al mieloma múltiple.

Resum. El sistema de pagament requereix una reconstrucció des dels fonaments, no necessita només un manteniment a l'estil RENFE. Tot trontolla i alguna cosa s'enfonsa però encara no ens n'adonem. Per ara res ens assenyala cap millora a l'horitzó. Em resisteixo a considerar com normal tot això que estem observant. La realitat em fa tornar més radical dia rere dia. Hi ha motius amb escreix.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia (3)?

Los nuevos dictadores: El cambiante rostro de la tiranía en el siglo XXI 

El llibre "Los nuevos dictadores: El cambiante rostro de la tiranía en el siglo XXI" (2023), de Sergei Guriev i Daniel Treisman, analitza la transformació radical dels règims autoritaris contemporanis. La tesi principal és que, a diferència dels tirans del segle XX que governaven mitjançant la por i el terror massiu, els autòcrates actuals —anomenats "dictadors de la manipulació" (spin dictators)— mantenen el poder manipulant la informació i simulant procediments democràtics.

A continuació, es detallen els eixos principals de l'obra segons les fonts:

1. Del terror a la manipulació (Spin)

Els autors distingeixen entre dos models de dictadura:

• Dictadors de la por: Com Hitler, Stalin o Mao, que utilitzaven la violència pública, les execucions en estadis i la repressió oberta per intimidar la població.
• Dictadors de la manipulació: Com Vladimir Putin (en la seva primera etapa), Viktor Orbán o Lee Hsien Loong, que prefereixen encobrir la seva naturalesa autoritària. Aquests líders no busquen aterroritzar els ciutadans, sinó enganyar-los perquè aprovin la seva gestió amb entusiasme, presentant-se com a servidors benèvols i competents.

2. El "Còctel de la Modernització"

El canvi de model respon a una combinació de forces globals que fan que la repressió violenta sigui massa costosa:

• Economia postindustrial: La innovació i el treball creatiu requereixen una mà d'obra motivada i autònoma que no funciona sota el terror.
• Educació i Internet: L'augment de la població amb estudis universitaris i l'accés a la xarxa faciliten la difusió d'idees liberals i la coordinació de la resistència.
• Ordre mundial liberal: La globalització i la dependència del crèdit internacional fan que els autòcrates vulguin evitar les sancions i la mala reputació que comporta la violència explícita.

3. Les regles del joc de la manipulació

Per sobreviure en un món interconnectat, aquests dictadors segueixen unes pautes específiques:

• Mantenir la popularitat: El dictador s'obsessiona amb les enquestes i la seva imatge de "gestor eficaç".
• Simulacre de democràcia: Celebren eleccions on es permet la participació d'alguna oposició (sovint controlada), però manipulen el sistema per garantir la seva victòria.
• Censura invisible i "fricció": En lloc de cremar llibres, compren els propietaris dels grans mitjans o inunden les xarxes socials amb propaganda i "troles" per silenciar els crítics.
• Aparència de legalitat: No s'arresten opositors per motius polítics, sinó per "delictes comuns" inventats, com evasió fiscal, blanqueig de capitals o possessió de drogues, per desprestigiar-los davant l'opinió pública.

4. La interacció amb el món exterior

A diferència de les dictadures tancades, les de manipulació s'obren al món per extreure'n beneficis:

• Captació de l'elit occidental: Contracten exlíders (com Gerhard Schröder o Tony Blair) i empreses de relacions públiques de Washington o Londres per millorar la seva imatge.
• Abús d'institucions internacionals: Participen en organismes com la Interpol per perseguir dissidents exiliats mitjançant "notificacions vermelles" per delictes suposadament no polítics.
• Soft power i entreteniment: Utilitzen esdeveniments esportius i l'amistat amb famosos internacionals per normalitzar el seu règim.

5. El paper dels "Informats" i el perill del retrocés

El grup més perillós per a aquests dictadors és l'estrat informat: ciutadans amb educació superior i connexions internacionals que detecten les mentides del règim. El dictador intenta aïllar-los de les masses mitjançant el ressentiment cultural o la cooptació.

Tanmateix, quan la manipulació falla —per crisis econòmiques greus o per l'empoderament de la societat civil—, alguns dictadors opten per la mesura desesperada de tornar a la repressió bruta, passant de nou a ser "dictadors de la por" (com ha passat recentment amb Putin a Rússia, Maduro a Veneçuela o Erdogan a Turquia).

El progressisme absurd (3)

Falacias de la justicia social

El llibre "Falacias de la justicia social" (2024) de Thomas Sowell és una crítica profunda i basada en dades a l'agenda de la "justícia social" contemporània. Sowell argumenta que molts dels supòsits d'aquest moviment —sovint anomenat pensament woke— no resisteixen una confrontació amb els fets històrics i econòmics, i que les seves polítiques solen produir resultats oposats als seus ideals.

A continuació es detallen els eixos principals del llibre segons les fonts:

1. La fal·làcia de la igualtat de resultats

Sowell qüestiona la idea que les disparitats entre grups (races, classes o nacions) siguin prova automàtica de discriminació o explotació. Segons l'autor, la igualtat de resultats és pràcticament inexistent en la història humana per diversos factors:

• Geografia i Clima: No totes les regions tenen les mateixes oportunitats. Per exemple, Europa té una costa molt més retallada amb ports naturals que l'Àfrica, la qual cosa ha facilitat històricament el comerç marítim europeu.
• Demografia: Les diferències d'edat mitjana entre grups influeixen en els ingressos; un grup amb una mitjana d'edat de 50 anys (com els japonesos als EUA) guanyarà més que un de 28 anys (com els mexicans) per simple experiència acumulada.
• Cultura i Història: Grups amb llargues tradicions en sectors específics (com els alemanys en la producció de cervesa durant segles) solen tenir avantatges competitius que no són fruit de la discriminació actual, sinó del capital humà desenvolupat.

2. Fal·làcies racials: Més enllà del racisme i la genètica

L'autor rebutja tant el determinisme genètic de principis del segle XX com la visió actual que el "racisme sistèmic" ho explica tot.

• Dades en contra: Sowell assenyala que grups asiàtics (indis, coreans, xinesos) tenen ingressos per capita superiors als blancs als EUA, cosa que qüestiona el concepte de "supremacia blanca" com a fre insuperable.
• Estructura familiar: La pobresa està més correlacionada amb l'absència d'un pare que amb la raça. Les parelles negres casades han tingut taxes de pobresa d'un sol dígit durant més de 25 anys, essent inferiors a les de les famílies monoparentals blanques.
• L'efecte Flynn: El llibre destaca que el CI (coeficient intel·lectual) ha augmentat significativament en diversos països en poques generacions, cosa que desmunta la idea d'un "sostre genètic" per a determinades races.

3. La fal·làcia de les peces d'escacs (Economia)

Citant Adam Smith, Sowell critica el "home de sistema" que creu que pot moure els membres d'una societat com si fossin peces inertes en un tauler d'escacs.

• Redistribució de la riquesa: Els rics no són passius; quan es pugen els impostos confiscatoris, aquests mouen el seu capital a altres jurisdiccions o a valors exempts d'impostos, provocant sovint una disminució de la recaptació real (com va passar a Maryland o al Regne Unit).
• Salari mínim: Argumenta que aquestes lleis augmenten l'atur entre els joves i les minories, ja que fan que sigui il·legal contractar algú amb poques habilitats per un preu que l'empresari estigui disposat a pagar. A més, redueixen el cost de la discriminació per a l'empresari racista, ja que el govern crea un excedent crònic de sol·licitants.

4. Fal·làcies del coneixement i les elits

Sowell diferencia entre el coneixement articulat (teories acadèmiques) i el coneixement prosaic o pràctic (l'experiència diària de milions de persones).

• Presumpció d'omnicompetència: Les elits intel·lectuals solen creure que el seu coneixement superior els faculta per prendre decisions per als altres, però ignoren la complexitat de les circumstàncies individuals (com els motius pels quals una persona pobra tria un habitatge "marginal" per estalviar diners per a la seva família).
• Redefinicions de llibertat: El llibre denuncia que autors com Woodrow Wilson o John Dewey van redefinir "llibertat" no com a autonomia personal, sinó com a beneficis proporcionats per l'Estat, cosa que justifica l'expansió del poder governamental.

5. L'impacte de les polítiques de discriminació positiva

Sowell dedica un espai crític a la "discriminació positiva" (affirmative action), argumentant que perjudica els mateixos que intenta ajudar:

• Desajust (Mismatch): Admetre estudiants en universitats d'elit per a les quals encara no estan preparats acadèmicament (tot i tenir capacitats per triomfar en altres centres) sovint els porta al fracàs o a abandonar carreres STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques).
• Progrés històric: El llibre demostra que la major part de la sortida de la pobresa de la població negra als EUA es va produir abans de les lleis de drets civils i dels programes de benestar dels anys 60.

Cartilla de racionament (8)

Discrimination, Equality and Health Care Rationing

 El llibre "Discrimination, Equality and Health Care Rationing", escrit per Rachel Horton (2025), ofereix una anàlisi profunda sobre com els principis d'igualtat i els drets humans influeixen en les decisions de distribució de recursos limitats dins del sistema sanitari, especialment al Regne Unit. L'obra examina la tensió entre les estratègies de cost-efectivitat i la necessitat de protegir grups vulnerables contra la discriminació per motius d'edat, sexe, raça o discapacitat.

Els Fonaments de les Diferències en Salut

L'autora explora la complexa relació entre les característiques personals protegides i els resultats de salut, subratllant que les diferències en salut són sovint el resultat de factors socials, econòmics i de discriminació estructural. El llibre identifica quatre tipus de relacions entre aquestes característiques i la mala salut: explicacions biològiques, conductuals/culturals, socioeconòmiques i l'impacte directe de la discriminació, que pot causar estrès crònic i danyar la salut física i mental. Horton sosté que la llei té un paper infrautilitzat però vital per abordar aquests determinants legals de la salut.

Polítiques de Racionalització i Cost-Efectivitat

Una secció central del llibre detalla com el finançament de tractaments es decideix sovint basant-se en l'anàlisi de cost-efectivitat, utilitzant metodologies com els Anys de Vida Ajustats per Qualitat (QALYs). L'autora planteja serioses preocupacions sobre com aquests càlculs poden ser inherentment discriminatoris:

• Edat i Discapacitat: Els QALYs poden desavantatjar aquells amb una esperança de vida més curta o una qualitat de vida reduïda a causa d'una discapacitat, enviant el missatge que aquestes vides tenen "menys valor".
• Proxies de Característiques: S'analitza l'ús de l'edat cronològica com a substitut ("proxy") de la capacitat de beneficiar-se d'un tractament, advertint que les suposicions generalitzades poden ignorar les necessitats individuals dels pacients.

El Marc Legal i el Paper dels Tribunals

El llibre revisa les obligacions sota l'Equality Act 2010 i l'Article 14 de la Convenció Europea de Drets Humans, destacant que els organismes públics tenen el deure no només d'evitar la discriminació directa i indirecta, sinó també de promoure activament la igualtat a través del Deure d'Igualtat del Sector Públic (PSED). Horton critica la "deferència judicial", assenyalant que els tribunals sovint eviten interferir en les decisions de racionalització de recursos si s'han seguit procediments racionals, fins i tot si el resultat és desavantatjós per a certs grups.

Estudis de Cas Contextuals

Per il·lustrar aquests conflictes, l'autora analitza tres àmbits crítics:

1. Salut Pública i COVID-19: Examina com la resposta a la pandèmia i els programes de cribratge (com el de càncer) utilitzen límits d'edat i com les persones amb discapacitats d'aprenentatge van patir desavantatges evitables en l'accés a cures crítiques i vacunes.
2. Infertilitat: Analitza les barreres en l'accés a la fecundació in vitro (IVF), especialment per a parelles del mateix sexe i dones grans, on les definicions mèdiques d'infertilitat poden actuar com a mecanismes de discriminació.
3. Cures Intensives: Discuteix les decisions clíniques sobre la "capacitat de beneficiar-se" i com les suposicions sobre la qualitat de vida poden biaixar la tria de pacients en situacions d'alta pressió sobre els llits d'UCI.

Conclusions i Propostes

Horton conclou que, tot i que la llei d'igualtat no ofereix un full de ruta definitiu per resoldre l'escassetat de recursos, sí que imposa obligacions procedimentals rigoroses que obliguen els qui prenen decisions a considerar l'impacte dispar de les seves polítiques. 

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (2)

El retorno de los chamanes 

El llibre "El retorno de los chamanes" de Víctor Lapuente és un assaig que es presenta com un "thriller polític" per investigar qui és el responsable del fracàs de les nacions i l'assassí de les bones polítiques públiques. La tesi central de l'autor és que la diferència entre el bon i el mal govern no depèn dels recursos, la democràcia o una ideologia concreta, sinó de qui controla la retòrica política: els xamans o les exploradores.

A continuació, es detalla el contingut del llibre basat en les fonts proporcionades:

1. El duel de retòriques: Xamanes vs. Exploradores

L'autor divideix la forma d'entendre la política en dos arquetips oposats:

• El Xaman: Ofereix una teoria sobre l'arrel dels problemes i un gran pla transformador dissenyat de dalt a baix. La seva retòrica es basa en la indignació, la lluita, la recerca de culpables i la utopia. Tot i que és seductor perquè promet solucions ambicioses i "política gran", l'autor argumenta que acaba sent contraproduent i asfixia la gestió.
• L'Exploradora: Parteix del dubte, l'escepticisme i l'experimentació de baix a dalt. Es basa en la solidaritat, el consens, el pragmatisme i en buscar la solució "menys dolenta" comparant alternatives factibles. L'exploradora promou una "política petita", però viva i en constant revisió.

2. L'Incrementalisme com a motor de progrés

Lapuente defensa l'incrementalisme (el mètode de la "branca" en lloc del de la "arrel"). Sosté que els canvis reals s'aconsegueixen amb passos petits però freqüents, i no amb grans salts que solen acabar en grans caigudes i frustració. Els estats de benestar més avançats no han nascut de programes detallats, sinó d'experiments constants i ajustos parcials.

3. El paper dels professionals públics

Una peça clau del llibre és la defensa dels professionals del sector públic (docents, sanitaris, gestors, tècnics). L'autor argumenta que la bona política és el fruit de tota la maquinària de l'Estat i no només dels polítics.

• En la retòrica de l'exploradora, els empleats públics són autònoms i treballen amb el polític, tenint llicència per innovar.
• En la retòrica del xaman, els empleats són vistos com autòmats que treballen per al polític i s'han de limitar a executar el pla establert.

4. La crítica al Populisme i la "Nova Política"

L'autor identifica el populisme actual (tant d'esquerres com de dretes) com un retorn dels xamanes. Tot i que es presenten com a "nova política", utilitzen mètodes ancestrals:

• Identificació de culpables: En lloc d'analitzar dades, busquen malfactors (els mercats, la casta, els immigrants) per motivar a través de la ira.
• Patriotisme i Estat fort: Tots dos extrems solen ser nacionalistes i volen un poder polític centralitzat que "posi ordre".
• Democràcia directa: Lapuente adverteix contra la "californització" de la política, on l'excés de referèndums i primàries pot portar a la ingovernabilitat i a la captura de l'agenda per part dels més poderosos.

5. Exemples i Models: El "Mig Nòrdic" i el "Spaghetti Welfare"

• El model nòrdic: L'autor desmunta el mite que sigui un paradís socialista; l'èxit de països com Dinamarca o Suècia es deu al fet que són liberals en l'econòmic i protectors en lo social, actuant amb pragmatisme i universalisme.
• Universalismes vs. Robin Hood: Defesa que les polítiques universalistes (per a tothom, inclosos els rics) són més eficaces que les que només es dirigeixen als pobres, ja que creen sentit de comunitat i incentiven la classe mitjana a exigir qualitat.
• Spaghetti Welfare: Terme per descriure sistemes (com el del sud d'Europa) on l'Estat creix molt en mida però és poc inclusiu, protegint només uns "insiders" connectats políticament.

6. La Responsabilitat dels "Missatgers"

El llibre posa el focus en els intel·lectuals, periodistes i creadors d'opinió. L'autor els acusa de preferir sovint la retòrica xamànica perquè el canvi radical i els conceptes abstractes (com "neoliberalisme" o "injustícia social") venen més diaris i generen més efervescència que la discussió tècnica sobre dades concretes.

Conclusió: La lluita interna

Lapuente conclou que el progrés no depèn de triar entre esquerra o dreta, sinó d'adoptar la templança en lloc de la indignació. La lluita política més rellevant no és contra un enemic extern, sinó la lluita interna per reprimir el xaman que tots portem dins i deixar pas a l'exploradora que busca solucions reals.

Som el que mengem (o gairebé) (2)

The Real Cost of Cheap Food

 El llibre "The Real Cost of Cheap Food" (Tercera edició, 2024) de Michael Carolan és una anàlisi crítica i exhaustiva del sistema alimentari global actual. La tesi central de l'autor és que el menjar "barat" és, en realitat, extremadament car, ja que el seu baix preu al mercat s'aconsegueix externalitzant costos massius cap al medi ambient, la salut pública i la justícia social. Carolan argumenta que no ens podem permetre aquest sistema i que cal passar d'un paradigma de "barat" a un de "assequible" (que capaciti les persones i les nacions).

A continuació es detallen els punts clau del llibre segons les fonts proporcionades:

1. La il·lusió del preu baix i el concepte de "Foodscape"

Carolan defineix el menjar barat com aquell amb preus de venda al detall molt baixos, però demostra que això no es tradueix en una millor qualitat de vida. Utilitzant l'Índex del Planeta Feliç (HPI), assenyala que els països amb el menjar més barat solen tenir nivells de prosperitat i satisfacció vital més baixos. A més, introdueix el terme "foodscape" per descriure el sistema alimentari no només com una cadena de subministrament, sinó com una xarxa complexa de poder, cultura, relacions i política.

2. Globalització, desenvolupament i el "biaix urbà"

El llibre critica les teories clàssiques del desenvolupament que han intentat desplaçar els petits agricultors cap a les ciutats per convertir-los en mà d'obra industrial. Aquesta estratègia ha generat:

• Inseguretat alimentària i dependència de les nacions exportadores de gra.
• Un "biaix urbà" en les polítiques internacionals que extreu recursos del món rural per beneficiar les ciutats.
• Suïcidis massius de camperols en llocs com l'Índia a causa del deute aclaparador. L'autor també denuncia que el "lliure comerç" no és real, ja que els països rics protegeixen els seus sectors amb subsidis massius mentre forcen l'obertura dels mercats del Sud Global.

3. Conflicte i seguretat alimentària

Existeix un vincle directe entre el menjar barat i el desordre global. El llibre sosté que:

• La pobresa erosiona la capacitat dels estats, facilitant el reclutament de grups extremistes.
• El "land grabbing" (acaparament de terres) per part de corporacions i estats estrangers priva les comunitats locals de la seva sobirania.
• La guerra d'Ucraïna ha posat de manifest com la interrupció de les exportacions de gra pot desestabilitzar els preus a tot el món.

4. Salut, Nutricionisme i l'epidèmia de l'obesitat

Carolan critica el "nutricionisme", una visió reduccionista que entén el menjar només com una combinació de nutrients i calories. Aquesta mentalitat ha portat a:

• La paradoxa de la fam i l'obesitat: un excés de calories barates (greixos i sucres) però una manca de nutrients essencials ("fam oculta").
• Costos sanitaris astronòmics: als EUA, el cost de l'obesitat i les malalties cròniques derivades s'estima en 1,72 bilions de dòlars anuals.

5. El cost ambiental de la producció industrial

El sistema de menjar barat és insostenible pel seu impacte ecològic:

• Carn i aqüicultura: La producció industrial de carn, especialment de boví, té una petjada de gasos d'efecte hivernacle i d'aigua desproporcionada. L'ús preventiu d'antibiòtics en el bestiar accelera la resistència bacteriana en humans.
• Mite de les "milles alimentàries": L'autor matisa que la distància no ho és tot; a vegades el mètode de producció o el transport (per exemple, avió vs. vaixell) influeix més en la petjada de carboni.
• Malbaratament: Es perd entre el 33% i el 50% del menjar produït, un fet que sovint està incentivat per deduccions fiscals per a les empreses.

6. Concentració de poder: El "Rellotge de Sorra"

El mercat alimentari està dominat per un grapat de corporacions transnacionals. Carolan utilitza la metàfora del rellotge de sorra per descriure com un gran nombre de productors i consumidors estan connectats per un "coll d'ampolla" molt estret de processadors i detallistes que dicten els preus (monopoli i monopsoni). També destaca la financiarització del menjar, on l'especulació en els mercats de futur provoca una volatilitat extrema dels preus.

7. Comunitat, cultura i pèrdua de gust

L'agricultura industrial destrueix el teixit social de les zones rurals (Tesi de Goldschmidt). A més, la globalització imposa monocultures del gust, on varietats tradicionals (com el plàtan Gros Michel) desapareixen en favor d'unes poques varietats comercials (com el Cavendish), reduint la biodiversitat i la riquesa cultural.

8. Solucions i Sobirania Alimentària

El llibre acaba proposant un canvi cap a la sobirania alimentària, defensada per moviments com La Via Campesina. Les propostes inclouen:

• Donar suport a la diversitat de cultius i als mercats locals.
• Facilitar l'accés a la terra per a nous agricultors.
• Fomentar l'empatia en les nostres xarxes alimentàries per reconèixer el valor del treball darrere del que mengem.

Com es formen les creences i opinions

How Minds Change: The New Science of Belief, Opinion and Persuasion

L'obra "How Minds Change" (2022) de David McRaney és una exploració profunda de la neurociència i la psicologia que s'amaga darrere la formació i l'actualització de les creences, les opinions i els valors. El llibre documenta la transformació de l'autor des d'un escepticisme total sobre la possibilitat de canviar l'opinió dels altres fins a la comprensió que les ments humanes estan dissenyades evolutivament per aprendre i canviar quan es donen les condicions adequades.

1. La naturalesa de la realitat i la percepció

El llibre estableix que la realitat que experimentem no és una còpia exacta del món exterior, sinó una simulació o al·lucinació generada pel cervell dins del crani. McRaney utilitza el famós cas del vestit ("The Dress") i experiments amb mitjons i sabates Crocs per explicar el model SURFPAD (Substantial Uncertainty with Ramified or Forked Priors or Assumptions you will get Disagreement). Aquest model demostra que, davant d'una informació ambigua o incerta, el cervell utilitza "priors" (assumpcions basades en experiències passades) per resoldre l'ambigüitat de manera inconscient i automàtica. Això fa que dues persones puguin veure fets diferents a partir de la mateixa evidència, generant la il·lusió de realisme ingenu: la creença que veiem el món tal com és i que els qui no hi estan d'acord han d'estar equivocats o informats de manera errònia.

2. Mecanismes de canvi mental: Assimilació i Acomodació

Basant-se en les teories de Jean Piaget, l'autor explica que el canvi mental depèn de dos processos clau:

• Assimilació: Consisteix a encabir informació nova en els nostres models mentals existents, sovint interpretant les anomalies com a confirmacions.
• Acomodació: És el procés més costós d'actualitzar i reconstruir el model mental per incloure noves realitats que ja no es poden ignorar.

El cervell tendeix a resistir-se a l'acomodació fins que s'arriba a un punt d'inflexió afectiu (affective tipping point), generalment quan al voltant del 30% de la informació rebuda és incongruent amb el model anterior. En situacions de trauma o desequilibri extrem, podem experimentar un creixement posttraumàtic que accelera aquest canvi de visió del món per supervivència.

3. La veritat és tribal

Un dels missatges centrals de l'obra és que la identitat social és més poderosa que la lògica. Els humans som animals "ultra-socials" que valoren la pertinença al grup per sobre de la veritat factual. Aquesta psicologia tribal fa que rebutgem evidències aclaparadores si acceptar-les posa en risc el nostre estatus o reputació dins de la comunitat (SD > PD: la mort social és més temuda que la mort física). McRaney il·lustra això amb la història de membres de l'església de Westboro o grups de teòrics de la conspiració (com en Charlie Veitch), que només es van obrir a canviar de mentalitat quan van trobar una xarxa de suport o una comunitat alternativa fora del seu cercle tancat.

4. Per què l'argumentació sol fallar

L'autor introdueix el model interaccionista d'Hugo Mercier i Dan Sperber, que postula que la raó no va evolucionar per descobrir la veritat de forma individual, sinó per produir i avaluar arguments en entorns socials per arribar a un consens. El nostre biaix de confirmació és una eina útil per a la divisió del treball cognitiu en grup, però quan raonem sols o en cambres d'eco digitals, simplement guanyem els nostres propis arguments sense qüestionar-nos.

5. Tècniques eficaces de persuasió

El llibre detalla mètodes que s'ha demostrat que funcionen per canviar ments sense coacció:

• Deep Canvassing: Una tècnica de conversa de porta en porta que evita el debat de fets i se centra en l'escolta no jutjadora i l'intercanvi de relats personals emocionals.
• Epistemologia de Carrer ("Street Epistemology"): Un mètode que utilitza el qüestionament socràtic per ajudar a la persona a examinar no què creu, sinó com ha arribat a creure-ho i si el seu mètode és fiable.
• Entrevista Motivacional: Centrada a resoldre l'ambivalència d'una persona cap al canvi de comportament.

Tots aquests mètodes comparteixen passos comuns: establir rapport (confiança), demanar permís, fer preguntes obertes, resumir el que diu l'altre i fomentar la metacognició (pensar sobre el propi pensament).

6. El canvi social i les cascades

McRaney conclou analitzant com les societats canvien en massa. Els canvis sovint semblen lents i estancats durant dècades fins que es produeix una cascada social. Això passa quan es toquen els clústers vulnerables de la xarxa: persones amb llindars baixos de resistència que, en canviar d'opinió, influeixen en els seus veïns, provocant un efecte dominó que pot capgirar la visió de tota una nació en menys d'una generació.

Com a tancament, el llibre proposa una humilitat epistèmica basada en la comprensió que tots som subjectes als mateixos biaixos i que només mitjançant converses empàtiques i col·laboratives podem perseguir la veritat compartida.

IA pertot arreu (11)

 The Economist January 10th 2026

Un disbarat rere l'altre (34)

 Avui toca parlar d'un disbarat en la recerca mèdica. N'hi ha uns quants (molts) que s'omplen la boca de la capacitat de recerca mèdica que tenim al país. I és cert, però tenim alguns problemes que no es volen explicar. El primer de tots i sobre el que hem insistit repetidament és que de talent n'hi ha molt, però d'apropiació d'aquest talent, i per tant de coneixement i patents que en surten, ningú en vol parlar obertament. Dos motius almenys: perquè no en surt tant com es voldria, i perquè el que surt se silencia (inversió pública vs. apropiació privada de resultats) (preneu el cas Stat DX Qiagen si voleu).

Però el disbarat dels disbarats és tenir talent, que a més a més te'l reconeguin, i després et diguin que la seu des d'on es gestionarà tots els recursos serà ben lluny, a 600 km. Ja us ho podeu imaginar. Estic parlant de la seu del Consorci de Teràpies Avançades (Certera) a Majadahonda . I el govern d'aquí apel·lant al lideratge científic indiscutible s'ha quedat amb un pam de nas, els seus mateixos li han pres els recursos. I ja estava decidit mentre han jugat al trilerisme que d'això en saben i molt. Ara el govern català calla i no defensa els nostres interessos, aquest és un motiu suficient pel qual algú l'hauria de posar contra les cordes.

Les teràpies avançades són l'eix central de la nova biomedicina. Els que seguiu aquest blog ho sabeu bé prou. Just ahir parlava per exemple d'edició epigenètica. Ara el govern espanyol ens ha dit: tindràs ciència i coneixement però no recursos, i per tant poder. Això és el que li ha passat al Clínic. Majadahonda dominarà la biomedicina. Una vergonya i desconsideració internacional per a una institució capdavantera com el Clínic, que ha posat en marxa el CRISPR acadèmic a nivell mundial entre moltes altres coses. Un escàndol en majúscula, una extracció colonial més. I arribats aquí, algú ha de dir prou, ja no hi fem res a Espanya.

PS. En un futur proper quan algú vegi que alguns dels millors talents de recerca fugen, que recordi aquest escrit d'avui.

El país està gripat. Sigfrid Casals

 

Més despesa sanitària contribueix a més longevitat?

La resposta elemental i en genèric és no, més recursos sanitaris no signifiquen més anys de vida, si mirem els gràfics agregats de sota a nivell poblacional. Hi ha casos millors que altres. I n'hi ha un d'horrorós, els USA. Un bon motiu per a reflexionar. En la mesura que hi hagi tendències que s'adrecin cap aquell sistema horrífic ens conduiran al fracàs social i individual. En tenim algunes molt properes que ja he explicat altres dies.

Suposo que alguns ja heu vist que he fet una pregunta trampa. El que calia era preguntar-nos quins factors contribueixen a la longevitat, i en quina mesura hi contribueixen els recursos disponibles. Però això és més complicat de posar en un sol gràfic...

Avui ens diuen a la premsa que podríem separar la mortalitat extrínseca (accidents, violència, infeccions,....) de la intrínseca (genètica), tal com fa aquest article de Science. La conclusió a la que arriben és que la meitat de la longevitat s'explica per l'herència genètica. Em sorprèn molt tot plegat perquè no hi sé veure enlloc com han considerat l'epigenètica.  Funciona bé com a titular per a tots aquells que són favorables a la predestinació genètica. Personalment, ho deixo en quarentena.

Per arribar a conclusions amb impacte, enlloc de longevitat hauríem de tenir dades de anys de vida saludables més desagregats geogràficament. Llavors podríem preguntar-nos-ho una altre vegada. La mètrica la vam explicar fa anys a un article a PLOS. Malauradament no ens han fet cas ni aquí ni més enllà.

PS. A tots aquells que van anar al concert d'ahir, convé que sàpiguen què és Gaza i qui hi governava i com.  I per això aquí els deixo el llibre. Segurament s'ho pensarien dues vegades d'haver-hi anat si sabessin el que han de saber. I potser també es manifestarien contra Iran. Altrament tot plegat és una maniobra més d'hipocresia col·lectiva.

Font: https://ourworldindata.org/financing-healthcare

El potencial de l'edició epigenètica

 Epigenetic editing: from concept to clinic

El present article de revisió, "Epigenetic editing: from concept to clinic" d'Elizabeth A. Heller, Lacramioara Bintu i Marianne G. Rots, ofereix una anàlisi detallada de l'evolució de l'edició epigenètica (EE) des dels seus inicis fins als assajos clínics, destacant-ne el potencial com a nova estratègia terapèutica que permet reprogramar l'expressió gènica sense modificar la seqüència d'ADN.

1. Concepte i Fonaments de l'Edició Epigenètica (EE)

L'edició epigenètica es defineix com la reescriptura dirigida de modificacions epigenètiques en un locus genòmic específic per alterar-ne el funcionament, com ara l'expressió gènica.

• Diferència amb l'Edició Genòmica: A diferència de l'edició genòmica (com el CRISPR-Cas9), l'EE modifica la signatura epigenètica (el programari), no el genoma mateix (el hardware). Això ofereix un enfocament potencialment més segur i reversible.
• Mecanismes Epigenètics: L'expressió gènica està regulada pels mecanismes epigenètics, que inclouen modificacions químiques de l'ADN (metilació de la citosina) i modificacions post-traduccionals de les histones. La disregulació epigenètica s'associa freqüentment amb gairebé totes les malalties humanes, impulsant la recerca d'intervencions.
• Editors Directes vs. Indirectes: El present article se centra en els editors epigenètics directes, que utilitzen dominis efectors catalítics (escriptors o esborradors d'enzims) fusionats a un domini d'unió a l'ADN programable (DBD) per escriure o esborrar directament les modificacions. En canvi, els editors indirectes, com els factors de transcripció artificials (ATFs), recluten la maquinària epigenètica endògena per canviar indirectament la signatura, amb efectes que solen ser menys previsibles i més transitoris.

2. Evolució Històrica i Impuls de la Investigació

Tot i que el concepte d'orientar un efector catalític a un locus genòmic es va reportar per primera vegada el 2003, l'EE va ser un camp relativament ignorat durant una dècada.

• Catalitzador CRISPR: El desenvolupament de la plataforma CRISPR (un domini d'unió a l'ADN assequible, flexible i altament específic) va revolucionar el camp. La seva versió desnucleasa (dCas9) va fer que l'EE fos àmpliament accessible.
• Models d'Èxit: Les demostracions recents in vivo d'un silenciament gènic terapèutic durador i eficient en models de ratolins i micos mitjançant EE (comparable al knock-out de CRISPR) han generat un gran interès.

3. Consideracions Crucials per a l'EE Eficient i Segura (Desafiaments Inicials)

L'EE es va enfrontar inicialment a quatre grans obstacles, que la investigació ha anat superant:

1. Suficiència i Eficàcia: Els primers estudis van demostrar que l'escriptura o l'esborrament de marques epigenètiques és suficient per canviar l'expressió gènica en la majoria dels casos, provant la causalitat i no només l'associació. No obstant això, l'eficàcia depèn del context (tipus de cèl·lula, locus objectiu i efector epigenètic). La confusió rau en el coneixement limitat del vincle mecanicista entre la transcripció i la cromatina.
2. Especificitat del Locus: L'EE ha d'evitar modificacions no desitjades (off-target) en altres regions del genoma. Tot i que el CRISPR simplifica l'orientació, el dCas9 utilitzat en l'EE pot tenir problemes d'especificitat. L'ús de dominis més petits, com les proteïnes de dit de zinc (ZFPs) i els TALE (utilitzats en els primers assajos clínics d'EE), podria ser més rellevant clínicament a causa de la seva mida més petita, menor immunogenicitat i mode d'unió.
3. Accessibilitat al Locus Silenciat: Inicialment es temia que l'heterocromatina (ADN molt empaquetat) limités l'accés dels editors. Els estudis han confirmat que l'heterocromatina no impedeix l'accés als editors epigenètics, tot i que sí que afecta la cinètica de la unió.
4. Estabilitat de la Reprogramació (Memòria Epigenètica): Un dels principals reptes és garantir que el canvi d'expressió gènica es mantingui un cop l'editor epigenètic (que s'administra de manera transitòria) s'hagi eliminat del sistema (hit-and-run).
   • S'ha demostrat que la combinació d'editors repressius (especialment el silenciament mitjançant metilació de l'ADN i els efectes indirectes del domini KRAB sobre les modificacions d'histones) augmenta el manteniment del silenciament gènic.
   • Un estudi innovador va demostrar que l'edició epigenètica per silenciar el gen PCSK9 (implicat en la hipercolesterolèmia) va ser duradora durant gairebé un any en primats no humans, fins i tot després de la regeneració hepàtica, i va ser totalment reversible mitjançant un activador dCas9–TET1.

4. La Promesa Terapèutica i la Traducció Clínica

L'EE és una estratègia prometedora per tractar una àmplia gamma de malalties, incloent-hi càncer, trastorns neurodegeneratius i genètics.

• Estudis Preclínics In Vivo (Classe IV): Nombrosos estudis in vivo han demostrat el potencial terapèutic de l'EE, especialment en malalties neurològiques i psiquiàtriques.
  • Trastorns Psiquiàtrics: L'EE s'ha aplicat per modular gens clau implicats en l'addicció (Fosb) i el trastorn d'estrès posttraumàtic (TEPT) (Cdk5).
  • Malaltia d'Alzheimer i Parkinson: L'EE ha aconseguit silenciar gens com APP (precursor de la proteïna amiloide) o SNCA (alfa-sinucleïna) mitjançant la metilació de l'ADN.
• Assajos Clínics: Diverses empreses s'han fundat per portar l'EE a la clínica. Els primers assajos clínics es van iniciar amb:
  • OTX-2002 (Omega Therapeutics): Dissenyat per silenciar l'oncogèn MYC en el carcinoma hepatocel·lular. Tot i ser el primer a entrar en fase clínica el 2022, no va continuar.
  • Tune-401 (Tune Therapeutics): Utilitza metilació d'ADN basada en CRISPR per reprimir gens del virus de l'hepatitis B (HBV).
  • EPI-321 (Epicrispr): Orientat a restaurar la metilació d'ADN en el locus DUX4 per tractar la distròfia muscular facioescapulohumeral (FSHD).
  • Sangamo Biosciences és un pioner en la utilització de ZFPs per a l'edició epigenètica, amb assajos que van començar fa dues dècades i que van servir de precedent de seguretat.

5. Repte Major: Mètodes d'Administració (Delivery)

L'administració segura i eficient de les grans construccions d'editors epigenètics continua sent un desafiament principal per a la traducció clínica.

• Vehicles Virals (AAV): Els virus adenoassociats (AAV) són la via més utilitzada. No obstant això, la mida gran dels editors (Cas9 + domini efector) sovint excedeix la capacitat de càrrega de l'AAV, i hi ha risc de reaccions immunitàries adverses greus. S'estan explorant solucions com vectors duals AAV o variants de Cas més petites.
• Nanopartícules Lipídiques (LNPs): Després de l'èxit de les vacunes d'ARNm, les LNPs s'estan utilitzant per lliurar editors d'ARNm d'EE. El lliurament mitjançant LNP va ser crucial per a la demostració d'eficàcia i durabilitat en el model de primats (PCSK9).
• Altres Mètodes sense Vector: També s'estan investigant el lliurament mitjançant proteïnes recombinants, exosomes i lentivirus.

6. Conclusions i Perspectiva de Futur

L'EE ha avançat significativament, demostrant especificitat, eficàcia i un potencial terapèutic preclínic considerable. Tot i el progrés, les directrius clares sobre com induir una modulació sostinguda i eficaç de l'expressió gènica en qualsevol gen donat encara són majoritàriament absents.

• Necessitat de Coneixement: El desenvolupament clínic actual supera el nostre coneixement de la regulació epigenètica, cosa que podria portar a provar agents subòptims.
• Seguretat i Ètica: L'EE es considera menys invasiva i potencialment més fàcilment reversible que l'edició genòmica. També és molt menys probable que sigui heretable. No obstant això, es requereix una innovació rigorosa i responsable per garantir la seva aplicació segura. El suport tècnic i els recursos de l'edició d'ADN (incloent-hi els mètodes d'administració) "aplanaran el camí" perquè l'EE es converteixi en un nou actor en l'arena clínica.

Sergio Larrain

L'obesitat com a repte global (2)

 The evolution of the obesity drug market

Aquest informe, titulat "The evolution of the obesity drug market" i elaborat per Carles Recasens-Alvarez, Gideon Heap i Graeme Green, analitza la transformació radical del panorama terapèutic de l'obesitat impulsada per l'emergència dels agonistes del receptor GLP-1 (GLP-1 RAs), i examina les noves teràpies en desenvolupament.

La Crisi de l'Obesitat 

L'obesitat afecta aproximadament 1.300 milions de persones a tot el món i contribueix a una àmplia gamma de malalties cròniques, incloent-hi trastorns metabòlics, cardiovasculars i càncer. La creixent prevalença de l'obesitat i la càrrega associada als sistemes sanitaris han fet urgent la necessitat de noves teràpies.

• Tractaments Tradicionals: Els canvis en l'estil de vida continuen sent la base de la gestió de l'obesitat, però rarament són efectius per si sols. La cirurgia bariàtrica ofereix la pèrdua de pes més efectiva, però és invasiva i normalment es limita a pacients amb obesitat severa.
• Fàrmacs Anteriorment Fallits: Els tractaments farmacològics històrics es van dirigir principalment al sistema nerviós central (CNS), com la fentermina o la combinació de bupropió i naltrexona. Aquests fàrmacs van oferir una pèrdua de pes modesta i es van associar amb efectes secundaris neuropsiquiàtrics. Altres fàrmacs, com l'orlistat (inhibidor de l'absorció de greix dietètic), són segurs, però tenen una eficàcia modesta. La confiança en els enfocaments farmacològics es va veure minada per múltiples retirades del mercat d'alt perfil a causa de riscos cardiovasculars (sibutramina, fenfluramina) o riscos de suïcidi (rimonabant) i càncer (lorcaserina).

La Revolució dels Agonistes del Receptor GLP-1 (GLP-1 RAs)

El panorama va canviar amb l'aparició dels GLP-1 RAs, que imiten les hormones intestinals que regulen la gana i el metabolisme energètic. Aquests fàrmacs ofereixen efectes més dirigits i una seguretat cardiovascular i neuropsiquiàtrica millorada en comparació amb els fàrmacs anteriors.

• Punts d'Inflexió: La liraglutida (Saxenda) va marcar un punt d'inflexió amb la seva aprovació per a l'obesitat el 2014. La semaglutida (Wegovy) i la tirzepatida (Zepbound/Mounjaro) han impulsat una ràpida adopció gràcies a la seva eficàcia superior i la comoditat de l'administració (un cop per setmana en lloc de diària).
• Wegovy (Semaglutida): Aprovat als EUA el 2021, produeix una pèrdua de pes mitjana del 15%. El Wegovy va ser el primer fàrmac per a l'obesitat que va mostrar un benefici cardiovascular en l'assaig SELECT.
• Tirzepatida (Doble Agonista): La tirzepatida, un agonista dual del polipèptid insulinotròpic dependent de la glucosa (GIP) i del GLP-1 RA, va mostrar una eficàcia encara major, amb una reducció mitjana de pes d'aproximadament el 20%. Les dades de l'assaig SURMOUNT-5 van confirmar la seva superioritat sobre el Wegovy. La tirzepatida ha demostrat beneficis clínics en pacients amb obesitat i insuficiència cardíaca o apnea obstructiva del son.
• Canvi de Percepció: Aquestes dades estan ajudant a redefinir els fàrmacs per a l'obesitat com a tractaments salvavides i protectors d'òrgans, més que com una simple reducció de pes cosmètica, cosa que ajuda a abordar la reticència dels pagadors i l'estigma social.

Desafiaments i la Nova Generació de Teràpies

Tot i l'avenç, l'èxit dels GLP-1 RAs ha revelat reptes pendents. La pèrdua de pes s'estanca, alguns pacients responen de manera subòptima, i hi ha una recuperació de pes després de la interrupció del tractament.

• Pèrdua de Massa Muscular: Una preocupació creixent és la qualitat de la pèrdua de pes. Els agents actuals redueixen la gana sense orientar-se directament a les reserves de greix o preservar la massa muscular. Com a resultat, una part considerable (entre el 15% i el 40%) del pes perdut pot provenir de la massa muscular, cosa que suposa un risc per als adults grans o pacients amb obesitat sarcopènica.
• Enfocament en Nous Mecanismes: Aquestes preocupacions impulsen el desenvolupament de fàrmacs de nova generació que es basen en la teràpia amb GLP-1. Les teràpies emergents inclouen:
  • Agonistes Multi-receptor: Combinen GLP-1 amb anàlegs del glucagó (GCG) o GIP (com la retatrutida, un tri-agonista GLP-1/GIP/GCG, i la survodutida). Aquests busquen reduir la ingesta de calories i el greix visceral, augmentant l'eficàcia.
  • Anàlegs de l'Amilina i Moduladors GIP: S'espera que anàlegs de l'amilina (com CagriSema, MariTide, i AZD6234) i moduladors GIP millorin la supressió de la gana i la glucèmia.
  • Inhibidors de la Via de la Miostatina: Fàrmacs com el trevogrumab o el bimagrumab tenen com a objectiu preservar el múscul esquelètic durant la ràpida pèrdua de pes induïda per GLP-1. Aquesta estratègia podria ser especialment valuosa per optimitzar la pèrdua de greix en grups vulnerables.

Adherència i Mercat Futurs

• Tolerabilitat i Nàusees: Una millora clau és l'adherència al tractament. Els GLP-1 RAs sovint causen efectes secundaris gastrointestinals (GI), com nàusees, vòmits o restrenyiment. La recerca suggereix la possibilitat de compostos que indueixin la pèrdua de pes minimitzant l'aversió i les nàusees.
• Comoditat: Més enllà de les injeccions setmanals (semaglutida, tirzepatida), s'estan desenvolupant injeccions d'acció perllongada (bimensuals o mensuals) i molècules petites orals (com l'orforglipron o el TERN-601) per facilitar l'adherència a llarg termini.
• Projecció de Vendes: S'estima que les vendes de fàrmacs per a l'obesitat en els set mercats principals augmentaran de 5.500 milions de dòlars el 2023 a 57.000 milions de dòlars el 2033.
• Dominadors del Mercat: Es preveu que els agonistes multi-receptor, incloent-hi la tirzepatida, la retatrutida, la CagriSema i la survodutida, dominin el mercat. La tirzepatida es preveu que esdevingui l'agent líder en vendes i quota de pacients, gràcies a la seva forta eficàcia i les dades d'evolució en comorbiditats.

L'article conclou que la generació actual i la pròxima de fàrmacs ofereixen una major eficàcia i nous mecanismes que tenen el potencial d'ampliar encara més el tractament de l'obesitat i millorar els resultats de la malaltia.

PS. El documental que cal veure: La verdad sobre Ozempic.

PS. Poc se'n parla. Els lobbys lluiten i sen surten. L'alcohol com a repte glocal.