Ànims per als activistes (2)

 People, Power, Change: Organizing for Democratic Renewal

L'obra "People, Power, Change: Organizing for Democratic Renewal" (2024), de Marshall Ganz, és una guia exhaustiva sobre l'art i la ciència de l'organització comunitària com a eina fonamental per revitalitzar la democràcia. Ganz, que va aprendre el seu ofici al moviment pels drets civils a Mississipí i amb Cesar Chavez al sindicat de treballadors agrícoles (UFW), sosté que l'organització consisteix a dotar la gent de la capacitat de construir el poder necessari per assolir el canvi que busquen.

A continuació, es presenta un resum detallat estructurat segons els eixos principals del llibre:

1. El concepte de lideratge i pràctica democràtica

Ganz defineix el lideratge no com una posició, sinó com la pràctica d'acceptar la responsabilitat d'habilitar altres per assolir un propòsit compartit sota condicions d'incertesa. Aquesta definició se centra en la interacció entre el "jo" (l'agent), els "nosaltres" (la comunitat) i l'"ara" (el moment d'actuar). Per Ganz, l'organització es basa en cinc pràctiques clau que tothom posseeix de manera inherent però que cal convertir en ofici: relacions, narrativa, estratègia, acció i estructura.

2. Construcció de relacions (El teixit de la comunitat)

Les relacions cíviques són els fils amb què es teixeix la democràcia i es diferencien de les transaccions perquè requereixen un compromís amb un futur compartit.

• L'entrevista individual (one-on-one): És la tècnica bàsica per explorar valors, interessos i recursos compartits. No es tracta de demanar un favor, sinó d'identificar líders potencials i establir un interès mutu en la continuïtat.
• Reunions a casa (House Meetings): Són mecanismes per escalar l'organització utilitzant xarxes socials existents, on un amfitrió convida els seus coneguts per discutir reptes i comprometre's a l'acció.
• Respecte: Ganz subratlla que el respecte en l'àmbit públic és una acció (escoltar, preguntar, aprendre) i és la base per construir "poder amb" els altres en lloc de patir "poder sobre" un mateix.

3. Narrativa pública (El llenguatge del cor)

La narrativa és la manera com comuniquem per què ens importa una causa i per què hem de triar actuar ara. Es divideix en tres parts:

• Story of Self (Història del Jo): Comparteix els moments de dolor i esperança que van cridar el líder a l'acció, permetent que els altres entenguin els seus valors.
• Story of Us (Història del Nosaltres): Evoca experiències compartides que defineixen la identitat i els valors de la comunitat, transformant una col·lecció d'individus en un subjecte col·lectiu.
• Story of Now (Història de l'Ara): Descriu el repte urgent que amenaça els valors compartits, ofereix una visió esperançadora i demana un compromís específic.
• L'estructura del relat: Tota història ha de tenir un protagonista, un nus (repte i elecció) i un desenllaç (resultat) per ensenyar una moral emocional.

4. Estratègia (El treball del cap)

L'estratègia és el procés reflexiu de convertir el que tens (recursos) en el que necessites (poder) per aconseguir el que vols (canvi).

• Teoria del canvi: És la hipòtesi que si fem "A", passarà "B" perquè tenim una explicació lògica del poder.
• Mapa de poder: Cal analitzar els interessos i recursos de tots els actors: aliats, oponents, competidors i el sistema legal o mediàtic.
• Objectius estratègics: Han de ser visibles, mesurables i capaços de generar nova capacitat en la comunitat. Ganz utilitza l'exemple de la marxa de l'UFW a Sacramento com una marxa que va focalitzar recursos en un objectiu que va canviar la percepció pública i va forçar negociacions.

5. Acció col·lectiva (El treball de les mans)

L'acció consisteix a mobilitzar recursos (temps i diners) i desplegar-los per produir un canvi observable.

• Compromís: Ganz insisteix que "si no es pot comptar, no ha passat". Cal demanar compromisos clars ("vindràs dilluns a les set?") i no acceptar un "potser".
• Disseny de tasques motivadores: Per evitar l'esgotament, les tasques han de ser significatives, amb responsabilitat clara i resultats visibles.
• Les 4 Cs del compromís: Connectar, donar Context, demanar el Compromís i "Catapultar" (confirmar el pla per actuar).

6. Estructura i Lideratge desenvolupador

L'estructura permet que la llibertat no es converteixi en caos i que les campanyes (canvi) es transformin en organitzacions (continuïtat).

• El model del floc de neu (Snowflake Model): Ganz proposa passar del líder únic al lideratge distribuït en equips interdependents. Cada líder en desenvolupa d'altres, creant una cascada de lideratge.
• Equips de lideratge reals: Han de ser delimitats, estables i diversos, amb un propòsit compartit, normes clares de decisió i rols interdependents.
• Coaching: És la pràctica de donar suport abans, durant i després dels reptes. Ganz proposa un procés de 5 passos: observar, diagnosticar (si el repte és motivacional, educatiu o estratègic), intervenir, debatre el que s'ha après i monitorar.

En conclusió, el llibre argumenta que recuperar la promesa democràtica de les mans d'elits oligàrquiques requereix posar les persones al centre del procés polític, aprenent a combinar els recursos individuals en un poder col·lectiu capaç de transformar les estructures del sistema.

Segons Marshall Ganz, una «Story of Self» (Història del Jo) efectiva no és un currículum o una llista de fets, sinó una eina de lideratge per comunicar els valors que ens mouen a través de l'experiència viscuda.

Aquests són els elements clau per construir-la:

1. L'estructura del moment narratiu: Repte, Elecció i Resultat

Tota història efectiva s'ha de centrar en moments específics que incloguin tres elements:

• Repte (Challenge): Un obstacle o una interrupció inesperada que ens obliga a actuar.
• Elecció (Choice): Una decisió específica presa davant d'aquest repte. És aquí on es revelen els valors de la persona.
• Resultat (Outcome): El desenllaç d'aquella elecció, que ensenya una moral experiencial (com ens va fer sentir i què vam aprendre).

2. El focus en el dolor i l'esperança

Ganz sosté que les històries més autèntiques neixen de la combinació de dos tipus de moments:

• Moments de dolor o ferida (Hurt): Responen a la pregunta de per què ens importa una causa. Sovint són experiències d'injustícia, pèrdua o discriminació que ens fan veure que el món necessita ser arreglat.
• Moments d'esperança (Hope): Responen a la pregunta de per què creiem que podem canviar les coses. Són moments on vam experimentar la nostra vàlua o la solidaritat dels altres.

3. Les «Històries d'Origen»

Ganz subratlla que les històries que relaten els nostres orígens (infantesa, família, primers mentors) són les més potents per establir autoritat moral. Compartir on i quan vam aprendre a cuidar els nostres valors permet que els oients connectin amb nosaltres a un nivell profund, transcendint barreres de classe o cultura.

4. Mostrar, no explicar (Show, don't tell)

Una història efectiva ha de portar l'oient al moment i al lloc dels fets.

• Cal utilitzar detalls sensorials específics (sons, olors, visuals) en lloc d'adjectius abstractes.
• És millor parlar en present per fer el relat més immediat i emocionalment present.

5. Vulnerabilitat i autenticitat

No cal ser una persona perfecta per ser un líder. Ganz explica que reconèixer els propis fracassos o vulnerabilitats pot ser redemptor; si el líder ha trobat el coratge per actuar malgrat les seves pors, els altres també poden trobar-lo.

6. La necessitat de l'acompanyament (Coaching)

Ganz afirma que ningú pot construir la seva història mirant-se al mirall; som com «peixos dins l'aigua» de la nostra pròpia vida i no veiem el que ens envolta. Cal un coach que faci preguntes incisives per ajudar-nos a recordar i articular aquells moments de tria que hem oblidat o passat per alt.

Finalment, per ser plenament efectiva, la «Story of Self» s'ha d'acabar enllaçant amb una «Story of Us» (per què compartim aquests valors) i una «Story of Now» (quina acció urgent hem de prendre).

Segons Marshall Ganz, la diferència fonamental entre mobilització i organització radica en com es construeix el poder, com es tracta a les persones i quina capacitat de resistència té el moviment en el temps.

Aquestes són les distincions clau segons les fonts:

1. Relacions vs. Agregació de dades

• Organització: Se centra a construir capacitat col·lectiva mitjançant la creació de relacions compromeses entre persones que comparteixen un propòsit. L'objectiu és transformar una comunitat desautoritzada en una circumscripció (constituency) capaç d'actuar conjuntament.
• Mobilització: Sovint es limita a agregar recursos individuals (com enviar un correu electrònic, fer un clic o anar a un míting) sense construir vincles reals entre els participants. Es tracta a la gent com a "punts de dades", clients o consumidors de política, més que com a ciutadans actius.

2. Desenvolupament de lideratge vs. Control centralitzat

• Organització: Utilitza un model de lideratge distribuït (com el "model de floc de neu"), on l'organitzador identifica, recluta i forma nous líders que, al seu torn, fan el mateix amb altres. L'autoritat es delega per permetre l'adaptació local.
• Mobilització: Tendeix a mantenir el control des de dalt, on una autoritat central decideix la tàctica i utilitza els seguidors només com a "missatgers" per difondre un contingut ja preparat.

3. Recursos morals vs. Consum de recursos

• Organització: Genera "recursos morals" (com el compromís, la confiança i les habilitats) que, a diferència dels diners, creixen amb l'ús. Cada campanya serveix per enfortir l'estructura interna i la base del moviment.
• Mobilització: Sovint "gasta" els recursos existents sense generar-ne de nous. Si la infraestructura per mantenir el compromís no existeix, un cop passa l'esdeveniment motivador (com una protesta puntual), l'energia es dissipa i no queda cap poder real acumulat.

4. Tàctica vs. Estratègia a llarg termini

• Organització: Busca el canvi estructural a llarg termini, transformant les característiques del sistema en lloc de només arreglar un error puntual. Permet mantenir el poder per defensar les victòries aconseguides.
• Mobilització: Sovint es descriu com "tàctiques a la recerca d'una estratègia". Pot aconseguir una victòria puntual o cridar l'atenció sobre un tema, però sense una organització que la sustenti, els canvis són fàcilment reversibles per part de qui ja tenia el poder anteriorment.

En resum, mentre que la mobilització és un acte puntual de cridar a l'acció, l'organització és l'ofici de construir la potència humana necessària per sostenir aquesta acció fins a aconseguir un canvi real.

La financiarització de l'economia i de la vida (2)

The Master’s Tools: How Finance Wrecked Democracy (And a Radical Plan to Rebuild It)

L'obra de Michael A. McCarthy, "The Master’s Tools: How Finance Wrecked Democracy (And a Radical Plan to Rebuild It)" (2025), és un manifest acadèmic i polític que analitza com el capitalisme financer ha erosionat la democràcia i proposa una reestructuració radical basada en la democratització de la inversió. El títol inverteix la famosa frase de la poeta Audre Lorde: McCarthy sosté que, en el cas de les finances, les mateixes eines dels "amos" (bancs, gestors d'actius, fons de pensions) poden i han de ser utilitzades pel demos per reconstruir la democràcia.

A continuació es presenta un resum detallat estructurat segons els eixos principals del llibre:

1. El Problema: El Capitalisme Financer i l'Erosió Democràtica

El llibre comença amb la metàfora de l'edifici Bradbury a Los Angeles: una joia arquitectònica construïda amb els beneficis de l'extracció minera a Mèxic, avui propietat de fons de capital privat opacs. McCarthy argumenta que:

• Les finances com a "arna": El capital financer està devorant el teixit democràtic, fent que les institucions siguin democràtiques en la teoria però oligàrquiques en la pràctica.
• La pèrdua de control sobre la inversió: Les decisions més crucials per a la societat (on es destinen els recursos) s'han retirat de l'esfera pública i s'han deixat en mans de "Mestres de l'Univers" que prioritzen els retorns a curt termini per sobre del bé social o ecològic.
• La trampa de les pensions: Irònicament, la riquesa dels mateixos treballadors (acumulada en fons de pensions) s'utilitza sovint per finançar projectes que destrueixen les seves pròpies condicions de vida, ja que els treballadors no tenen cap veu sobre com s'inverteixen aquests actius.

2. Teoria de la "Ruptura Democràtica"

McCarthy proposa el concepte de ruptura democràtica, que no busca "destruir" l'Estat, sinó transformar-lo profundament des de dins i des de fora.

• El Problema de Frankenstein: L'Estat capitalista necessita certa autonomia per salvar el capitalisme de les seves pròpies crisis (com els rescats bancaris). No obstant això, aquesta autonomia crea un "monstre" (l'aparell estatal) que també pot ser capturat pels moviments obrers per actuar contra els interessos del capital.
• Característiques de la Ruptura:
  1. Extendre els drets de decisió a l'economia: Sotmetre la producció i la inversió a processos de participació popular.
  2. Ampliar la composició democràtica de l'economia: Fer créixer el sector democràtic per sobre del sector privat maximitzador de beneficis.
  3. Consolidació de classe del cos polític: Reconstruir la identitat de la classe treballadora davant l'atomització liberal.
  4. Desmercantilització del treball: Reduir la dependència dels ciutadans respecte als imperatius del mercat capitalista per sobreviure.

3. Les Palanques del Poder Financer

L'autor identifica per què el sector financer té un domini tan aclaparador sobre la política, el que anomena "Asset Power" (Poder dels actius). Aquest poder es manifesta en tres palanques:

• Compromís (Engagement): Lobbying massiu i finançament de campanyes (botes al terreny del poder formal).
• Prominència (Prominence): La dependència de tota l'economia respecte als fluxos de crèdit, que actua com un mecanisme de "càstig automàtic": si la política no agrada als mercats, aquests es retiren i l'economia col·lapsa.
• Embolic (Entanglement): Els vincles logístics on l'Estat (especialment a través dels bancs centrals) i les empreses no financeres depenen totalment de la infraestructura financera privada per funcionar.

4. La Crítica a les "Mitologies" (Crypto i ESG)

McCarthy dedica una secció crítica a les alternatives contemporànies que ell considera insuficients o enganyoses:

• Crypto i DeFi: Argumenta que la descentralització basada en blockchain sovint és una "mitologia" que simplement reprodueix la plutocràcia (on qui té més tokens té més vots) i aprofundeix l'atomització individualista en lloc de crear poder col·lectiu.
• ESG (Inversió Ambiental, Social i de Governança): Considera que és sovint una operació de greenwashing que no altera les relacions de poder de classe ni atura el desplaçament de capital cap a actius extractius.

5. El Pla Radical: Minipúblics i Bancs Democràtics

La proposta central del llibre per substituir l'oligarquia financera és l'ús de la sortició o loteria (inspirada en la kleroterion de l'antiga Atenes) per crear minipúblics deliberatius. McCarthy proposa un model concret per a un Banc Públic Democràtic:

• Assemblea del Poble: Un cos de 99 ciutadans seleccionats per atzar (mostreig estratificat) que estableix els mandats d'inversió per a períodes de tres o quatre anys.
• Jurats de Recerca: Grups temporals que investiguen necessitats específiques (per exemple, la transició energètica o l'habitatge assequible) per informar l'Assemblea.
• Juntes d'Inversió i de Revisió: Ciutadans que supervisen que la gestió operativa del banc compleixi realment els mandats populars, evitant que els experts o buròcrates segrestin la institució.
• Comissions de Classe i Temàtiques: Cossos permanents (com una Comissió de Treballadors o de Justícia Racial) formats per membres dels sectors més afectats, amb dret a veto sobre certes polítiques per garantir un enfocament agonístic i anti-oligàrquic.

Conclusió: La Democràcia dels Divendres

McCarthy conclou que la societat ha de "deixar de ser moderna" en el sentit de confiar només en la democràcia representativa (que ha fallat en controlar el capital) i tornar a mètodes de governança més antics i sofisticats com la sortició. El seu objectiu final és un món on el divendres sigui un festiu dedicat a la governança democràtica de l'economia, on la inversió estigui dirigida a la supervivència planetària i la prosperitat humana, no a l'acumulació infinita d'actius. 

El model de minipúblics i sortició que Michael A. McCarthy proposa a The Master’s Tools es basa en l'ús de la selecció aleatòria (o loteria) per crear cossos deliberatius de ciutadans ordinaris que prenguin decisions sobre la inversió i el crèdit, àmbits que actualment estan en mans d'elits privades. Aquest enfocament s'inspira en la tecnologia de la kleroterion de l'antiga Atenes per democratitzar el poder financer.

A continuació es detalla com funciona aquest model i el seu disseny per a un futur Banc Públic Democràtic:

1. El mecanisme de selecció: La Sortició

En lloc d'eleccions (que l'autor considera un procediment "aristocràtic" que afavoreix els rics i carismàtics), els participants es trien per atzar mitjançant un mostreig estratificat. Això garanteix la igualtat política, evita la captura de les institucions per part de lobbies i permet que la "intel·ligència col·lectiva" del demos (el poble) s'apliqui a problemes complexos.

2. Estructura del Banc Públic Democràtic

El llibre proposa una arquitectura institucional composta per diversos nivells de minipúblics amb funcions específiques:

• Assemblea del Poble: És el cos suprem, format per 99 residents seleccionats per lot. La seva funció principal és establir els mandats d'inversió per a períodes de tres o quatre anys, definint les prioritats estratègiques del banc (com l'habitatge assequible o la transició ecològica).
• Jurats de Recerca del Poble: Grups temporals encarregats d'investigar àrees específiques on falten dades o hi ha incertesa. Realitzen estudis i fan recomanacions a l'Assemblea per al següent cicle de mandats.
• Juntes d'Inversió del Poble: Són taules permanents (per exemple, de 25 persones) que supervisen les divisions operatives del banc. El seu objectiu és assegurar que les decisions diàries dels experts i buròcrates compleixin realment els mandats democràtics establerts.
• Junta de Revisió del Poble: Actua com un auditor, avaluant l'operació total del banc i emetent informes sobre l'impacte social i financer per a la resta de la ciutadania.

3. Comissions de Classe i Temàtiques (Agonisme)

Per evitar que el model assumeixi un fals consens i per empoderar els grups històricament marginats, el model inclou comissions permanents (com una Comissió de Treballadors, de Justícia Racial o d'Energia Neta).

• Aquestes comissions estan formades per membres del sector afectat i tenen el poder de revisar i vetar mandats de l'Assemblea del Poble per garantir que els interessos de la classe treballadora i altres grups siguin representats de manera justa.

4. Principis Guia

El model no funciona de manera aïllada, sinó que es regeix per tres principis fonamentals:

• Interessos afectats: Tothom qui estigui directament afectat per les activitats d'una institució financera hauria de tenir la possibilitat de ser seleccionat per governar-la.
• Subsidiarietat: Les decisions s'han de prendre a l'escala més baixa i efectiva possible (local, regional o planetària segons el problema).
• Agonisme: El sistema reconeix que hi ha conflictes d'interessos reals (per exemple, entre capital i treball) i, en lloc d'ignorar-los, crea un espai institucional perquè aquestes tensions s'expressin i es resolguin democràticament.

En resum, el model proposa un sistema on els divendres siguin festius dedicats a la deliberació democràtica de l'economia, traslladant el control dels actius de les mans dels gestors de fons a les mans dels ciutadans ordinaris triats per lot.

El model de minipúblics i sortició que Michael A. McCarthy proposa a The Master’s Tools es basa en l'ús de la selecció aleatòria (o loteria) per crear cossos deliberatius de ciutadans ordinaris que prenguin decisions sobre la inversió i el crèdit, àmbits que actualment estan en mans d'elits privades. Aquest enfocament s'inspira en la tecnologia de la kleroterion de l'antiga Atenes per democratitzar el poder financer.

A continuació es detalla com funciona aquest model i el seu disseny per a un futur Banc Públic Democràtic:

1. El mecanisme de selecció: La Sortició

En lloc d'eleccions (que l'autor considera un procediment "aristocràtic" que afavoreix els rics i carismàtics), els participants es trien per atzar mitjançant un mostreig estratificat. Això garanteix la igualtat política, evita la captura de les institucions per part de lobbies i permet que la "intel·ligència col·lectiva" del demos (el poble) s'apliqui a problemes complexos.

2. Estructura del Banc Públic Democràtic

El llibre proposa una arquitectura institucional composta per diversos nivells de minipúblics amb funcions específiques:

• Assemblea del Poble: És el cos suprem, format per 99 residents seleccionats per lot. La seva funció principal és establir els mandats d'inversió per a períodes de tres o quatre anys, definint les prioritats estratègiques del banc (com l'habitatge assequible o la transició ecològica).
• Jurats de Recerca del Poble: Grups temporals encarregats d'investigar àrees específiques on falten dades o hi ha incertesa. Realitzen estudis i fan recomanacions a l'Assemblea per al següent cicle de mandats.
• Juntes d'Inversió del Poble: Són taules permanents (per exemple, de 25 persones) que supervisen les divisions operatives del banc. El seu objectiu és assegurar que les decisions diàries dels experts i buròcrates compleixin realment els mandats democràtics establerts.
• Junta de Revisió del Poble: Actua com un auditor, avaluant l'operació total del banc i emetent informes sobre l'impacte social i financer per a la resta de la ciutadania.

3. Comissions de Classe i Temàtiques (Agonisme)

Per evitar que el model assumeixi un fals consens i per empoderar els grups històricament marginats, el model inclou comissions permanents (com una Comissió de Treballadors, de Justícia Racial o d'Energia Neta).

• Aquestes comissions estan formades per membres del sector afectat i tenen el poder de revisar i vetar mandats de l'Assemblea del Poble per garantir que els interessos de la classe treballadora i altres grups siguin representats de manera justa.

4. Principis Guia

El model no funciona de manera aïllada, sinó que es regeix per tres principis fonamentals:

• Interessos afectats: Tothom qui estigui directament afectat per les activitats d'una institució financera hauria de tenir la possibilitat de ser seleccionat per governar-la.
• Subsidiarietat: Les decisions s'han de prendre a l'escala més baixa i efectiva possible (local, regional o planetària segons el problema).
• Agonisme: El sistema reconeix que hi ha conflictes d'interessos reals (per exemple, entre capital i treball) i, en lloc d'ignorar-los, crea un espai institucional perquè aquestes tensions s'expressin i es resolguin democràticament.

En resum, el model proposa un sistema on els divendres siguin festius dedicats a la deliberació democràtica de l'economia, traslladant el control dels actius de les mans dels gestors de fons a les mans dels ciutadans ordinaris triats per lot.

Segons l'obra de Michael A. McCarthy, la digitalització de les divises —especialment a través de les criptomonedes i les finances descentralitzades (DeFi)— no representa una solució als problemes del capitalisme financer, sinó que sovint els aprofundeix. L'autor considera que aquestes tecnologies són un "símptoma mòrbid" de la crisi actual i n'identifica diversos riscos fonamentals:

1. Volatilitat i ineficiència econòmica

L'autor argumenta que la majoria d'actius digitals no funcionen realment com a divises, sinó com a actius financers especulatius.

• Manca de valor subjacent: A diferència de les accions, que estan lligades al flux de caixa d'una empresa, el valor dels criptoactius depèn exclusivament de creences passatgeres i de l'entrada de nous usuaris, cosa que els fa extremadament volàtils.
• Ineficiència en els pagaments: Aquesta volatilitat els converteix en una base poc sòlida per a l'intercanvi econòmic diari, recordant el caos dels bitllets bancaris "salvatges" de l'època de la Guerra Civil americana.

2. Reproducció de la desigualtat i plutocràcia

Tot i que es presenten sota la bandera de la democratització, la realitat mostra una concentració extrema de la propietat.

• Plutocràcia de disseny: Molts sistemes de governança en la Web3 es basen en el principi d'"una moneda, un vot". Això significa que qui té més recursos té més poder de decisió, replicant les estructures de les corporacions privades en lloc de les democràtiques.
• Elitisme: L'accés teòricament igualitari s'ha convertit en la pràctica en una propietat concentrada en mans de l'1% dels titulars.

3. Fraus, estafes i manca de regulació

L'entorn digital no regulat ha facilitat la proliferació de diversos mecanismes de saqueig financer:

• Esquemes Ponzi i estafes: L'autor esmenta l'abundància d'esquemes de tipus "pump-and-dump" (inflar i vendre) i "rug pulls" (estafes de sortida).
• Manca de protecció: En estar fora de l'abast de la regulació estatal, els usuaris queden totalment desprotegits davant el frau.

4. Externalitats negatives: Criminalitat i medi ambient

L'anonimat i el model de funcionament d'aquestes xarxes generen costos greus per a la societat en general:

• Facilitació del crim: L'anonimat ha permès finançar activitats criminals fosques, com el tràfic de persones.
• Impacte ecològic: L'elevat consum energètic de la mineria de criptomonedes supera en ocasions el consum de països sencers com Argentina o Austràlia.

5. Erosió de la política i la identitat col·lectiva

Un dels riscos més profunds segons McCarthy és la "financialització de la democràcia":

• Atomització política: La digitalització promou identitats transaccionals anònimes que aprofundeixen l'aïllament de l'individu i fan invisibles les divisions socials i de classe reals.
• Il·lusió de coordinació: Es busca substituir la política (el regne del poder i el conflicte) per contractes i codi ("el codi és la llei"), cosa que impedeix enfrontar-se directament a les causes d'antagonisme social.
• Vulnerabilitat tècnica: Aquests sistemes són susceptibles a "atacs Sybil", on una sola persona crea múltiples identitats falses per segrestar el poder de governança.

En conclusió, l'autor sosté que el finançament de béns públics mitjançant aquestes eines és un "atzucac", ja que es basa en l'altruisme de persones riques en lloc de decisions col·lectives vinculants del demos. Per a McCarthy, la veritable democratització no vindrà de l'accés a mercats digitals especulatius, sinó de sotmetre el control de la inversió a la deliberació popular.

Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (7)

Owned: How Tech Billionaires on the Right Bought the Loudest Voices on the Left

 L’obra "Owned: How Tech Billionaires on the Right Bought the Loudest Voices on the Left" (2025), d'Eoin Higgins, narra la transformació de destacats periodistes d'esquerres, especialment Glenn Greenwald i Matt Taibbi, en aliats del nou ecosistema mediàtic de la dreta finançat per multimilionaris tecnològics. Higgins sosté que aquestes veus, abans crítiques amb el poder, han estat absorbides per plataformes que protegeixen els interessos de figures com Peter Thiel, Elon Musk i Marc Andreessen.

A continuació se'n presenta un resum detallat basat en les fonts:

Introducció i context: El memoràndum Barr

El llibre s’obre amb un memoràndum de 2011 on Aaron Barr, cap d'una firma d'intel·ligència, proposava "disrompre" el suport de periodistes com Greenwald a WikiLeaks, argumentant que la majoria triaria la preservació professional per sobre de la causa si se'ls empenyia prou. Higgins afirma que, quinze anys després, aquest memoràndum s'ha convertit en un full de ruta: les mateixes institucions que Greenwald amenaçava ara financen les empreses que li paguen el sou.

Part 1: La trajectòria de Glenn Greenwald

• Orígens i ascens: Greenwald va començar com a advocat constitucionalista i polemista al seu blog Unclaimed Territory, on va destacar per la seva ferotge oposició a les polítiques de George W. Bush i la passivitat dels demòcrates.
• L’heroi de Snowden: El seu gran moment va arribar el 2013 amb la filtració d'Edward Snowden sobre la vigilància massiva de la NSA, cosa que el va convertir en una figura internacional i li va permetre fundar The Intercept amb el suport del multimilionari Pierre Omidyar.
• El gir a la dreta: Higgins documenta com Greenwald va començar a veure els liberals com el seu enemic principal i els conservadors com a aliats en la lluita contra l'"estat de seguretat". La seva sortida de The Intercept el 2020, al·legant censura per un article sobre el portàtil de Hunter Biden, va marcar el seu pas definitiu a plataformes com Substack i aparicions constants a Fox News, on va passar d'insultar la cadena a lloar-ne la "independència".

Part 2: Matt Taibbi i la ruptura amb l'esquerra

• El passat a Rússia: Taibbi, conegut pel seu estil irreverent i profà, va començar a Moscou amb la revista The eXile, on es va veure envoltat de polèmiques per escrits misògins que més tard el perseguirien.
• El "calamar vampir": Es va fer famós a Rolling Stone denunciant els excessos de Wall Street, però va començar a allunyar-se de l'esquerra liberal a causa del seu escepticisme sobre el Russiagate i la seva reacció negativa al moviment MeToo.
• The Twitter Files: Higgins critica com Taibbi va posar el seu crèdit professional al servei d'Elon Musk per publicar filtracions seleccionades (els Twitter Files) destinades a atacar l'anterior gestió de la xarxa social i afavorir les narratives de la dreta, en el que l'autor anomena "treball de relacions públiques per a l'home més ric del món".

Els Multimilionaris i la "Disrupció" Mediàtica

El llibre analitza el paper de tres figures clau que han construït aquest nou ordre:

• Peter Thiel: El fundador de Palantir (que treballa per a l'estat de seguretat) va utilitzar el cas Hulk Hogan per destruir Gawker, un camp de proves per eliminar la premsa adversarial. Ara finança plataformes com Rumble, el refugi de creadors de contingut de dretes.
• Marc Andreessen: A través del seu fons a16z, finança Substack i promou un "manifest tecno-optimista" que ataca les institucions tradicionals i el periodisme crític mentre impulsa una agenda de desregulació.
• Elon Musk: Higgins descriu la compra de Twitter com un esforç per destruir el "virus de la ment progre" (woke mind virus), convertint la plataforma en un espai on es penalitzen les veus crítiques amb ell mentre es rehabilita l'extrema dreta.

Epíleg i conclusions: El llegat compromès

Higgins conclou que Greenwald, Taibbi i altres han triat la preservació personal i el benefici material per sobre dels seus antics principis. En lloc d'utilitzar la seva independència per qüestionar el poder, ara operen dins d'un ecosistema on el debat està estrictament parametritzat pels interessos dels seus patrons multimilionaris. El llibre és, en última instància, un avís sobre com la riquesa extrema ha aconseguit capturar les veus més sorolloses que un dia van prometre desafiar-la.

El parany dels petits estímuls (nudges)

It's on You: How Corporations and Behavioral Scientists Have Convinced Us That We’re to Blame for Society’s Deepest Problems 

L'obra "It's on You: How Corporations and Behavioral Scientists Have Convinced Us That We’re to Blame for Society’s Deepest Problems" (2026), de Nick Chater i George Loewenstein, sosté que els grans problemes socials i ambientals no es resolen perquè els interessos corporatius han manipulat l'opinió pública per centrar-se en les accions individuals (i-frame) en lloc de fer-ho en les reformes sistèmiques (s-frame).

A continuació se'n presenta un resum detallat per capítols:

Introducció: Canviar el joc, no els jugadors

El llibre s’obre amb l’anunci del «indi que plora» de 1971, patrocinat per empreses d'envasos per culpar el públic de la contaminació mentre elles lluitaven contra les lleis de reciclatge. Els autors defineixen dues perspectives: l’i-frame (centrat en les fallades de l'individu) i l’s-frame (centrat en les regles del sistema). Argumenten que els científics del comportament han ajudat involuntàriament les corporacions en centrar-se en «nudges» o petits empitjaments per corregir les fallades humanes, desviant l'atenció de les regulacions i impostos que realment podrien canviar el sistema.

Part 1: Jugadors amb defectes o jocs manipulats?

• Capítol 1: L'empremta de carboni corporativa. BP va popularitzar el concepte de l'«empremta de carboni individual» per desviar la responsabilitat del canvi climàtic cap als consumidors. Els autors demostren que els nudges d'energia verda tenen un impacte mínim comparat amb polítiques sistèmiques com un impost sobre el carboni o el sistema de limitació i comerç d'emissions (cap-and-trade).
• Capítol 2: Obesitat: culpar la víctima. Es critica que iniciatives com el «Let’s Move!» de Michelle Obama es focalitzessin en l'exercici i la responsabilitat personal en lloc de qüestionar el sistema alimentari. La indústria de l'alimentació processada utilitza la psicologia per crear productes addictius mentre el govern subsidia el sucre i el blat de moro.
• Capítol 3: Inseguretat en la jubilació. La transició de les pensions de prestació definida als plans de contribució definida (com el 401k als EUA) ha traslladat tot el risc financer a l'empleat. La majoria de la gent no pot estalviar prou a causa de l'estancament dels salaris, i els nudges d'inscripció automàtica no han resolt el problema de la falta de fons reals. Proposen el model d'Austràlia com un sistema més robust i obligatori.
• Capítol 4: Els incentius defectuosos del sistema de salut. Als EUA, el sistema de pagament per servei (fee-for-service) incentiva els metges a realitzar proves innecessàries i cares. La complexitat de les assegurances privades fa que els consumidors sovint triïn plans que els perjudiquen financerament, una situació que els autors anomenen «triar per perdre» (choose to lose).
• Capítol 5: Desigualtat per disseny. La hipòtesi del «món just» fa que la gent racionalitzi la pobresa com una falta de mèrit individual. Des de 1980, la desigualtat ha crescut per decisions polítiques (retallades d'impostos als rics, debilitament dels sindicats) i no per forces econòmiques inevitables, com demostra el fet que països com Dinamarca o el Japó no han seguit la mateixa tendència.
• Capítol 6: El patró es repeteix a tot arreu. S'aplica la mateixa lògica a cinc àrees més: els productors de plàstic culpen els consumidors per no reciclar; les tecnològiques usen el «consentiment» per evadir la privadesa; Purdue Pharma va culpar els «addictes» de l'epidèmia d'opioides; la NRA utilitza l'argument de «la gent mata gent» per evitar el control d'armes; i la indústria de l'automòbil va inventar el terme «jaywalker» per culpar els vianants dels atropellaments.

Part 2: Com hem arribat aquí i com sortir-ne

• Capítol 7: El gran mite. Narra com el món empresarial va finançar des dels anys 40 una narrativa anti-govern (amb figures com Milton Friedman i l'Escola de Chicago) per convèncer el públic que qualsevol regulació és perniciosa i que el mercat és la solució a tot.
• Capítol 8: Caminant adormits cap a les files de l'enemic. Explica com la economia del comportament va ser cooptada per oferir intervencions de «paternalisme llibertari» que no molestaven les corporacions. En centrar-se a «corregir» l'individu, els acadèmics van donar cobertura intel·lectual a la desregulació sistèmica.
• Capítol 9: El camí a seguir. Els autors proposen una nova visió on la ciència del comportament serveixi per: (1) salvar la gent d'haver de prendre decisions massa complexes; (2) protegir-la de l'explotació corporativa; (3) educar el públic sobre polítiques reals (com la diferència entre deduccions i crèdits fiscals); i (4) dissenyar sistemes que facin les regulacions més ergonòmiques i acceptables.
• Capítol 10: La democràcia «hackejada». Analitza com el sistema polític ha estat segrestat pel diner, les xarxes d'influència i la concentració de mitjans. La solució passa per reformar radicalment el finançament de campanyes i el «lobbying».
• Capítol 11: Green Eggs and Ham. Utilitza el conte del Dr. Seuss per explicar que la gent sovint resisteix els canvis sistèmics (com prohibir el tabac en llocs públics o cobrar per les bosses de plàstic) fins que s'implementen, moment en què s’hi adapten i els valoren positivament.

Conclusió: Recuperar el control

El llibre acaba amb una crida a l'optimisme reformista: la història demostra que moviments populars han aconseguit canvis sistèmics massius (com l'abolició de l'esclavatge o el sufragi universal) contra interessos poderosos. L'objectiu final no ha de ser «empènyer» els jugadors per jugar millor un joc manipulat, sinó desmantellar les regles que fan que el sistema treballi contra el bé comú.

D’acord amb les fonts proporcionades, les diferències entre l’i-frame (individual frame) i l’s-frame (system frame) radiquen en el focus de diagnòstic i en el tipus de solucions que proposen per als problemes socials i ambientals.

Aquestes són les distincions principals:

1. Focus i diagnòstic del problema

• i-frame: Aquesta perspectiva sosté que els problemes del món es deriven de les mancances i fallades individuals, com la irracionalitat, la falta de voluntat o la miopia a l'hora de prendre decisions. Adopta una visió des de l'altura de l'individu (person’s-eye view) i es fixa en eleccions personals sobre la dieta, l'exercici o l'estalvi.
• s-frame: Aquesta visió considera que els problemes sorgeixen perquè hi ha quelcom defectuós en el sistema de regles complexes i interconnectades que governen les nostres vides. El diagnòstic és que els resultats depenen de les "regles del joc" i no de la conducta dels jugadors individuals.

2. Tipus d'intervencions i solucions

• i-frame: Cerca solucionar els problemes ajudant els individus a prendre millors decisions mitjançant la provisió d'informació (com etiquetes de calories), l'educació (com programes d'alfabetització financera) i els «nudges» o petits empitjaments. Els nudges intenten dissenyar l'arquitectura de tria per aprofitar els biaixos psicològics sense restringir la llibertat d'elecció.
• s-frame: Proposa un enfocament sistèmic que implica canviar les regles del joc mitjançant les palanques tradicionals del govern: regulacions, lleis, impostos (com una taxa sobre el carboni), incentius i el redisseny d'infraestructures o institucions. El seu mantra és «canvia el joc, no els jugadors».

3. Filosofia sobre la naturalesa humana i les regles

• i-frame: Considera que les regles del joc són fixes i es pregunta com podem encoratjar els jugadors a jugar millor dins d'aquest marc.
• s-frame: Considera que la naturalesa humana és fixa (amb les seves limitacions inherents) i es pregunta com es poden reformular les regles per produir millors resultats col·lectius malgrat aquestes limitacions.

4. Ús estratègic i interessos corporatius

• Les fonts argumenten que les corporacions i els grups d'interès sovint promouen l'i-frame de manera cínica per desviar la responsabilitat cap al públic (un procés anomenat «responsabilització»).
• Aquesta estratègia s'utilitza per bloquejar les reformes de l's-frame que podrien amenaçar els seus models de negoci o beneficis, fent creure a la gent que els problemes massius com el canvi climàtic o l'obesitat es poden resoldre amb accions individuals com el reciclatge o l'exercici.

5. Eficàcia i interacció

• Mentre que les intervencions de l'i-frame solen tenir un impacte modest o nul (una mitjana d'un 1,4% de canvi de conducta), les reformes de l's-frame poden produir millores materials espectaculars, com la provisió universal de cura mèdica o la seguretat en la jubilació.
• Un perill clau de centrar-se en l'i-frame és que pot "expulsar" (crowd out) el suport polític per a les polítiques de l's-frame, ja que dóna la falsa esperança que els problemes es poden solucionar sense reformes sistèmiques més costoses i profundes.

El llibre sosté que els «nudges» (petits estímuls o intervencions de comportament) són ineficaços principalment perquè intenten «arreglar els jugadors» en lloc de «canviar el joc», ignorant que els grans problemes socials tenen arrels sistèmiques i no individuals.

Aquestes són les raons principals detallades a les fonts:

• Impacte real mínim: Una metaanàlisi de 241 intervencions reals als EUA va mostrar que els nudges només provoquen un canvi mitjà de l'1,4% en el comportament, una xifra molt inferior a la que prediuen els acadèmics. Aquesta discrepància es deu al biaix de selecció o «problema del calaix», on només es publiquen els estudis amb resultats positius i inflats.
• Efectes temporals: Moltes intervencions, com les destinades a combatre el canvi climàtic o promoure l'exercici, tenen efectes que s'evaporen ràpidament un cop finalitza la intervenció o no s'aconsegueixen mantenir a llarg termini.
• L'efecte de «desplaçament» (crowding out): El perill més gran dels nudges és que redueixen el suport públic cap a polítiques sistèmiques (com un impost sobre el carboni o reformes en les pensions). En prometre solucions barates i senzilles, es crea la falsa il·lusió que no calen canvis estructurals més profunds i costosos.
• Neutralització per part del sistema: En alguns casos, com els nudges d'energia verda, el sistema no respon produint més energia renovable; simplement s'assigna l'existent a l'usuari que ha rebut el nudge, de manera que l'impacte total sobre el mix energètic és nul.
• Incapacitat per contrarestar el mercat: Les accions individuals sovint són «esmorteïdes» per les forces del mercat. Per exemple, si algunes persones deixen de volar per consciència, el preu del vol baixa, incentivant altres persones a volar més, el que neutralitza el guany ambiental.
• Cooptació corporativa: Les corporacions utilitzen els nudges i la narrativa de la responsabilitat individual (responsibilization) com una cortina de fum per desviar l'atenció de les regulacions que amenaçarien els seus beneficis. Indústries com la del petroli o l'alimentació prefereixen que el públic es focalitzi en la seva «petjada de carboni» o en les seves calories abans que en les lleis que governen la producció.

En definitiva, el llibre argumenta que els nudges són «tiretes per a problemes que requereixen cirurgia», i que centrar-se en ells és una distracció perillosa de les reformes sistèmiques (el marc-s) que realment podrien resoldre crisis com l'obesitat, el clima o la desigualtat.

L'envelliment de qualitat (2)

 Eat Your Ice Cream: Six Simple Rules for a Long and Healthy Life

L'obra "Eat Your Ice Cream: Six Simple Rules for a Long and Healthy Life" (2025), del Dr. Ezekiel J. Emanuel, és una guia pràctica que defensa que el benestar no hauria de ser una obsessió que consumeixi tot el nostre temps, sinó un conjunt d'hàbits senzills integrats en la vida quotidiana. L'autor critica el "complex industrial del benestar" per promoure mètodes cars i sovint sense base científica que ens roben el temps present sota la promesa de minuts extra de vida en el futur.

Introducció: El benestar com a mitjà, no com a fi

Emanuel postula que, tot i que la vida és finita, podem maximitzar la vitalitat seguint sis comportaments fonamentals basats en l'evidència. Argumenta que moltes modes actuals (com la rapamicina o el resveratrol) s'extrapolen d'estudis amb ratolins o cucs i no han demostrat eficàcia en humans. El canvi d'hàbits requereix força de voluntat, però aquesta es fatiga fàcilment; per tant, la clau és la repetició fins a crear una rutina (unes 4 vegades per setmana durant 6 setmanes). El seu lema és que "un 90% és un Excel·lent", i no cal ser perfecte per estar sa.

Capítol 1: No siguis un "Schmuck" (Evitar riscos autodestructius)

El primer pas cap a la longevitat és no fer coses estúpides que causin danys irreversibles.

• Tabac i Vapeig: Fumar retalla entre 10 i 13 anys de vida. El vapeig no és una eina provada per deixar de fumar i normalitza l'hàbit entre els joves, a més de danyar el cervell en desenvolupament.
• Alcohol i Drogues: No hi ha un nivell totalment segur d'alcohol (és un carcinogen del grup 1), tot i que el consum social moderat pot tenir beneficis emocionals compensatoris. L'ús crònic de cànnabis s'associa amb una disminució de l'IQ i funcions executives.
• Seguretat Vial i Solar: No s'ha d'enviar missatges de text ni beure mentre es condueix. L'ús de crema solar (SPF 30+) redueix el risc de melanoma en un 50%.
• Vacunes i Cribratge: Les vacunes són essencials i molt més segures que els riscos de les malalties que prevenen. L'autor defensa les colonoscòpies (dels 45 als 75 anys) i les mamografies, però és molt crític amb les proves de PSA per al càncer de pròstata, argumentant que causen sobrediagnòstic i tractaments innecessaris per a càncers que no matarien al pacient.
• Armes de Foc: Tenir una arma a casa duplica la probabilitat de morir per homicidi o suïcidi.

Capítol 2: Parla amb la gent (Relacions socials)

Les relacions personals són el millor predictor de felicitat i longevitat, segons l'Estudi de Harvard de Desenvolupament Adult.

• L'impacte de la solitud: La solitud pot ser tan perjudicial per a la salut com fumar 15 cigarrets al dia.
• Vincle biològic: La solitud augmenta la inflamació i debilita el sistema immunitari mitjançant proteïnes específiques a la sang.
• Tecnologia: Els telèfons intel·ligents soscaven la interacció real i redueixen la nostra capacitat cognitiva fins i tot quan només estan a la vista. L'autor prohibeix els mòbils a les seves classes per fomentar la connexió social.
• Vincles febles: Fins i tot les interaccions breus amb desconeguts (com el barista o el cobrador) milloren significativament la satisfacció vital.

Capítol 3: Amplia la ment (Mantenir la lucidesa)

Emanuel utilitza Benjamin Franklin com a model de curiositat i compromís intel·lectual fins al final de la vida.

• Reserva vs. Manteniment: L'educació primerenca crea una "reserva cognitiva" que retarda la manifestació de la demència, mentre que l'aprenentatge constant (idiomes, instruments, noves receptes) actua com a "manteniment".
• Alimentació i Cervell: El consum d'ultraprocessats (més del 20% de les calories) accelera el declivi de la funció executiva.
• La jubilació: L'autor suggereix no jubilar-se mai del tot si la feina és intel·lectualment i socialment estimulant, ja que la retirada sol accelerar la pèrdua de memòria.

Capítol 4: Menja el teu gelat (Nutrició saludable)

L'autor rebutja les dietes extremes i se centra en canvis estratègics.

• Els tres "No": Eliminar la soda (també la de dieta, que altera el microbioma), reduir els snacks (que solen aportar 500 calories buides al dia) i limitar els ultraprocessats.
• Els "Sí": Menjar aliments fermentats (iogurt, kimchi), consumir suficient fibra (30-35g), greixos insaturats (oli d'oliva) i proteïnes (especialment les riques en leucina per mantenir la massa muscular).
• L'hàbit de menjar: Cuinar a casa és vital, ja que el menjar de restaurant té un excés de sal. Menjar en família millora la salut mental dels nens.
• Gelat i Suplements: Sorprenentment, alguns estudis associen el consum moderat de gelat amb menys risc de diabetis, per la qual cosa l'autor el permet com a regal ocasional. Els suplements solen ser un malbaratament de diners, excepte en casos específics (folat per a l'embaràs o B12 per a vegans i gent gran).

Capítol 5: Mou-te! (Exercici regular)

L'exercici és un "camí màgic" cap a la salut, però no cal ser un atleta d'elit.

• Més és millor fins a un punt: El benefici més gran s'obté passant del sedentarisme a una activitat moderada. El punt òptim són 150 minuts de moderat o 75 de vigorós a la setmana; fer-ne 10 hores no aporta gaire més longevitat.
• Tipus d'exercici: Cal combinar aeròbic (cor o pulmons), força (mantenir múscul) i equilibri/flexibilitat (ioga).
• Riscos: Evitar esports de xoc de cap per prevenir l'encefalopatia traumàtica crònica (CTE). La força de subjecció de la mà és un gran predictor de mortalitat.

Capítol 6: Dorm com un nadó (Descans necessari)

Dormir no és una pèrdua de temps; el son neteja les deixalles tòxiques del cervell i consolida la memòria.

• Quantitat: La majoria necessita entre 7 i 8 hores. La manca de son augmenta el risc de diabetis, malalties cardíaques i demència.
• Higiene del son: Evitar la cafeïna 7 hores abans de dormir, no beure alcohol al vespre (fragmenta el son) i deixar les pantalles una hora abans del llit.
• Restrejadors de son: L'autor desaconsella els dispositius tipus Apple Watch o Oura Ring perquè poden crear ortosòmnia (ansietat per les xifres del son). El millor mètode per a l'insomni és la teràpia cognitiu-conductual (CBT-I).

Postfaci: Sigues un "Mensch"

El llibre conclou que el benestar és només un instrument per portar una vida plena. Seguint el model de Franklin, l'autor recomana ser útil als altres, dedicar temps als amics i no buscar la perfecció, sinó la consistència. La felicitat i la longevitat són subproductes d'una vida viscuda amb sentit i valors.

Segons el Dr. Ezekiel J. Emanuel, les sis regles senzilles per viure una vida llarga i saludable són les següents:

1. No siguis un «schmuck» (no facis ximpleries): Consisteix a evitar riscos autodestructius que poden causar danys irreversibles o la mort. Això inclou deixar de fumar (que retalla entre 10 i 13 anys de vida), no vapejar, evitar l'ús crònic de cànnabis i no conduir sota els efectes de l'alcohol o distraient-se amb el mòbil. També implica posar-se protecció solar, vacunar-se, fer-se proves de cribratge de càncer (com colonoscòpies i mamografies) i evitar tenir armes de foc a casa.
2. Parla amb la gent: Conrear les relacions amb la família, els amics i altres vincles socials. Les bones relacions són el predictor més fort d'una vida feliç i llarga, fins i tot per sobre de la dieta o l'exercici. La solitud i l'aïllament social poden ser tan perjudicials com fumar 15 cigarrets al dia. També és beneficiós cultivar «vincles febles», com parlar breument amb desconeguts.
3. Amplia la teva ment: Mantenir l'agudesa mental mitjançant la curiositat i l'aprenentatge constant. L'educació i les activitats intel·lectualment desafiants creen una «reserva cognitiva» que pot retardar l'aparició de la demència. Es recomana aprendre coses noves (idiomes, instruments, receptes) i, si és possible, no jubilar-se totalment si la feina és estimulant.
4. Menja el teu gelat: Consumir aliments i begudes saludables sense convertir la dieta en una obsessió. El més important és eliminar la soda (també la de dieta), reduir els snacks i limitar els aliments ultraprocessats. Per contra, cal potenciar el consum de fibra, greixos insaturats (com l'oli d'oliva), aliments fermentats i lactis (especialment el iogurt).
5. Mou-te!: Fer exercici de manera regular i ben programada. No cal ser un atleta d'elit; el benefici més gran s'obté en passar de ser sedentari a fer una activitat moderada. L'ideal és fer almenys 150 minuts d'activitat moderada o 75 de vigorosa a la setmana, combinant exercici aeròbic, de força i d'equilibri/flexibilitat.
6. Dorm com un nadó: Obtenir el descans necessari, generalment entre 7 i 8 hores per nit. El son no és una pèrdua de temps; és fonamental perquè el cervell consolidi la memòria, processi la informació del dia i elimini residus tòxics. Una bona higiene del son inclou evitar la cafeïna i l'alcohol abans d'anar a llit i deixar les pantalles una hora abans de dormir.

L'autor subratlla que el benestar no és una meta en si mateixa, sinó un mitjà per gaudir d'una vida plena amb les persones que estimem, i que no cal buscar la perfecció (un 90% és un excel·lent).

Segons el Dr. Ezekiel J. Emanuel, l'exercici es defineix com un «camí màgic» cap al benestar i la longevitat. La seva pràctica regular és fonamental perquè redueix dràsticament el risc de patir les principals causes de mortalitat, incloent-hi malalties cardíaques, càncer, ictus, diabetis, hipertensió i demència.

La relació de l'exercici amb la salut s'explica a través de diversos mecanismes detallats a les fonts:

• Beneficis cardiovasculars i fisiològics: L'exercici enforteix el múscul cardíac i augmenta el diàmetre i la formació de vasos sanguinis, creant un «flux col·lateral» que pot salvar la vida en cas d'obstrucció coronària. A més, millora els nivells de colesterol (augmentant l'HDL i baixant l'LDL) i, a nivell cel·lular, incrementa l'eficiència dels mitocondris i la sensibilitat a la insulina, facilitant el control del sucre en sang.
• Salut cerebral i cognitiva: L'activitat física millora les funcions executives, com la presa de decisions i la concentració. Un estudi citat per l'autor mostra que un programa d'exercici i dieta pot millorar la funció executiva en gent gran fins al punt de rejovenir l'edat mental gairebé vuit anys. També ajuda a prevenir la demència en mantenir el cervell net de residus tòxics.
• Salut mental i benestar emocional: L'exercici actua com un potent reductor de l'estrès, l'ansietat i la depressió. A més, té beneficis indirectes com la millora de la qualitat del son i el foment de les relacions socials si es practica amb altres persones.
• Enfortiment estructural: L'estrès físic controlat sobre els músculs i els ossos provoca la seva reparació i enfortiment, augmentant la densitat mineral òssia i prevenint així el risc de fractures.

Emanuel recomana un «còctel d'exercici» que combini activitat aeròbica, entrenament de força i exercicis d'equilibri i flexibilitat (com el ioga). El punt òptim de benefici s'obté amb 150 minuts d'activitat moderada o 75 minuts de vigorosa a la setmana; l'autor aclareix que fer-ne més de 10 hores setmanals no aporta guanys addicionals significatius en la longevitat.

Finalment, l'autor destaca que l'exercici és una qüestió de «fer-lo servir o perdre'l»: els avantatges cardíacs comencen a desaparèixer en pocs dies d'inactivitat i la massa muscular disminueix significativament després de només dos mesos sense moure's. També adverteix contra els riscos de certs esports de contacte que poden causar danys cerebrals permanents (CTE).

Economia de l'assegurança (7)

Insurance and Behavioral Economics: Improving Decisions in the Most Misunderstood Industry 

L’obra "Insurance and Behavioral Economics: Improving Decisions in the Most Misunderstood Industry" (2013), escrita per Howard C. Kunreuther, Mark V. Pauly i Stacey McMorrow, analitza per què les decisions relacionades amb les assegurances sovint no segueixen els models de racionalitat econòmica. El llibre combina la teoria econòmica clàssica amb els coneixements de l'economia del comportament per explicar les "anomalies" de consumidors, asseguradores i reguladors.

Part I: Contrastant els mons ideals i reals de l'assegurança (Cap. 1-4)

• Objectius i conceptes bàsics: L'assegurança és una eina útil per gestionar el risc, però està profundament malinterpretada. Els autors utilitzen dos models de referència (benchmarks): en la demanda, la teoria de la utilitat esperada (maximitzar el benestar sota incertesa); en l'oferta, la maximització del benefici esperat en un mercat competitiu.
• Arrels de la incomprensió: Els consumidors sovint veuen l'assegurança com una inversió on "perden" si no cobren, en lloc d'una protecció financera. També hi influeixen el llenguatge complex dels contractes i les dificultats per predir esdeveniments catastròfics.
• Èxits de la teoria: Els autors identifiquen mercats on el comportament sí que és racional: l'assegurança de col·lisió d'automòbils i l'assegurança de vida a terme, on les primes solen reflectir el risc real i la penetració de mercat és alta.

Part II: Entenent el comportament del consumidor i de l'asseguradora (Cap. 5-9)

• Complicacions del món real: S'analitzen els costos de cerca d'informació, l'asimetria d'informació (que causa selecció adversa) i el risc moral (canviar el comportament a pitjor pel fet d'estar assegurat). També es distingeix entre riscos independents i riscos correlacionats (catàstrofes que afecten molts assegurats alhora).
• L'economia del comportament en la demanda:
  • Teoria Prospectiva: Explica per què som aversos a les pèrdues i per què sobreponderem probabilitats molt baixes o comprem cobertures amb franquícies ridículament baixes.
  • Model basat en objectius: Les persones compren assegurances per satisfer necessitats emocionals com la pau mental, evitar el ponent (regret) o per consolidació social.
  • Anomalies comunes: No protegir-se contra esdeveniments catastròfics (fins que ja han passat), cancel·lar pòlisses si no hi ha hagut pèrdues en pocs anys, i la preferència irracional per les franquícies baixes tot i que la reducció de prima no ho justifiqui.
• El comportament de l'oferta:
  • Aversió al risc dels gestors: Tot i que els accionistes tenen carteres diversificades, els gestors de les asseguradores temen la insolvència perquè posa en perill la seva feina i reputació. Això els porta a seguir models de "seguretat primer", apujant preus o restringint oferta davant l'ambigüitat.
  • Anomalies en l'oferta: Les asseguradores solen reaccionar de forma erràtica a les catàstrofes (com el terrorisme post-9/11 o els huracans a Florida), retirant-se del mercat o apujant primes de forma desproporcionada per la por i l'augment del cost del capital.

Part III: El futur de l'assegurança (Cap. 10-14)

• Principis de disseny: Els autors proposen que les primes han de reflectir el risc real per donar senyals de seguretat. Per garantir l'equitat, proposen utilitzar vouchers d'assegurança (com els vals de menjar) per a persones amb ingressos baixos, en lloc de subvencionar les primes artificialment.
• Estratègies de correcció:
  • Presentar els riscos mitjançant comparacions concretes i ampliar el marc temporal (per exemple, mostrar el risc d'inundació a 30 anys en lloc d'1 any).
  • Utilitzar el paternalisme suau (nudges), com fer que la franquícia alta sigui l'opció per defecte.
• Innovacions i Assegurança Social:
  • Contractes multiperíode: Proposen assegurances de diversos anys (com les d'inundació) vinculades a la propietat i a la hipoteca per fomentar la inversió en mitigació.
  • Assegurança social: Programes com Medicare o la Seguretat Social es justifiquen per l'altruisme i per corregir la manca de planificació individual en salut i jubilació.
• Conclusions: El llibre acaba advocant per una política basada en principis que eviti la manipulació política de preus i asseguri l'accés a capital econòmic per a les asseguradores després d'una gran pèrdua.

En resum, el llibre és un full de ruta per transformar una indústria "malinterpretada" en un sistema més eficient i estable mitjançant una millor comprensió de la psicologia humana i una regulació més intel·ligent.

D'acord amb les fonts, les anomalies de demanda en les assegurances es defineixen com a comportaments dels consumidors que es desvien de les eleccions predites pels models econòmics racionals, com la teoria de la utilitat esperada. Aquestes anomalies es classifiquen en tres grans categories:

1. Demanda inadequada a primes raonables (infra-assegurança)

Aquesta categoria es refereix a la falta de compra de protecció encara que el preu sigui actuarialment just o fins i tot estigui subvencionat.

• Falla en la protecció contra riscos catastròfics: Moltes persones no compren assegurances contra inundacions o terratrèmols tret que se'ls obligui per contractes hipotecaris, malgrat el risc de pèrdua financera severa.
• Cancel·lació d'assegurances per falta de pèrdues: Hi ha una tendència a cancel·lar pòlisses després d'uns anys sense patir cap sinistre, ja que l'assegurat percep que els diners de la prima s'han malbaratat en lloc de valorar la protecció rebuda.
• Baixa contractació de rendes vitalícies (annuities): Molt pocs jubilats converteixen el seu patrimoni en rendes vitalícies que els assegurin un consum de per vida, a causa de la miopia, l'aversió a perdre el control dels seus actius o la creença que poden invertir millor que l'asseguradora.

2. Gran demanda a primes excessives (sobre-assegurança)

Aquest tipus d'anomalia consisteix a pagar preus molt elevats (amb càrregues administratives desproporcionades) per cobrir pèrdues petites o molt improbables.

• Garanties esteses: Molts consumidors compren garanties per a electrodomèstics o aparells electrònics a preus que superen amb escreix el cost esperat de les reparacions.
• Assegurances de cotxes de lloguer: És habitual pagar per l'exempció de danys per col·lisió (collision-damage waiver) a tarifes que impliquen càrregues de prop del 90%, quan el risc sovint ja està cobert per altres pòlisses del propi client.
• Pòlisses de risc específic: Les assegurances de vol o de càncer solen ser menys eficients que les pòlisses generals (com la de vida o de salut), però s'adquireixen degut a pors específiques o a la percepció de pau mental.

3. Compra d'una quantitat o tipus de cobertura incorrecte

Es tracta d'eleccions que no s'ajusten a una gestió de riscos òptima des del punt de vista financer.

• Preferència per franquícies baixes: Els assegurats sovint trien franquícies molt baixes, pagant primes molt més altes del que correspondria pel benefici addicional que reben, protegint-se així de pèrdues petites que podrien assumir fàcilment.
• Preferència per pòlisses amb devolucions (rebates): Moltes persones prefereixen pagar més per una pòlissa que prometi una devolució de part de la prima si no hi ha sinistres, tot i que aquesta opció sigui financerament inferior a causa del valor del diner en el temps.
• Reticència a presentar reclamacions petites: Després de pagar per una franquícia baixa, l'assegurat sovint no reclama sinistres lleugerament superiors a la franquícia per por a futurs augments de prima, el que demostra que hagués estat més rendible contractar una franquícia més alta des de l'inici.
• Biaix de l'statu quo: Hi ha una tendència a mantenir les opcions de cobertura per defecte o pòlisses antigues sense revisar si noves alternatives s'ajusten millor a les necessitats actuals de l'assegurat.

Aquestes anomalies s'expliquen sovint per biaixos cognitius com l'aversió a la pèrdua, el biaix de disponibilitat (donar massa pes a esdeveniments recents) i la tendència a utilitzar comptabilitat mental per gestionar el pressupost.

L’economia del comportament influeix en el mercat (especialment en el de les assegurances) en introduir factors psicològics, emocions i biaixos cognitius que fan que els agents es desviïn del comportament racional previst pels models clàssics. En lloc de maximitzar la utilitat o els beneficis de manera purament matemàtica, les decisions es veuen afectades per com es processa la informació i per la recerca d'objectius no financers.

1. Influència en la Demanda (Consumidors)

Els consumidors sovint presenten "anomalies" que desafien la lògica econòmica tradicional:

• Biaix de disponibilitat: La gent tendeix a sobrevalorar la probabilitat d'un desastre si ha passat recentment. Això provoca que molts comprin assegurances després que hagi ocorregut una catàstrofe, però que les cancel·lin al cap d'uns pocs anys si no hi ha hagut pèrdues, ja que passen a veure l'assegurança com una "mala inversió" en lloc d'una protecció.
• Negligència de la probabilitat (Nivell de preocupació): Molts individus ignoren els riscos de baixa probabilitat i alta conseqüència (com inundacions o terratrèmols) si perceben que la possibilitat està per sota d'un cert "llindar de preocupació".
• Preferència per franquícies baixes: Els consumidors solen triar pòlisses amb franquícies molt baixes tot i que l'estalvi en la prima per augmentar la franquícia seria molt més gran que el risc assumit. Això s'explica per l'aversió a la pèrdua de la Teoria Prospectiva: el dolor d'una pèrdua es nota el doble que el plaer d'un guany.
• Model basat en objectius: Les compres no es fan només per diners, sinó per satisfer objectius com la pau mental, reduir l'ansietat o evitar el penediment futur.

2. Influència en l'Oferta (Asseguradores i Inversors)

Les empreses tampoc són totalment racionals en la gestió del risc:

• Aversió a l'ambigüitat dels gestors: Quan les probabilitats d'un risc són incertes (com el terrorisme després del 9/11), les asseguradores tendeixen a apujar els preus de forma exagerada o a retirar-se del mercat per complet, per por a la insolvència i a la pèrdua de reputació dels seus directius.
• Cicles de mercat "durs" i "tous": El mercat presenta inestabilitat degut al comportament dels inversors, que poden restringir el capital després d'un gran desastre basant-se en el mateix biaix de disponibilitat que els consumidors.

3. Disseny de Polítiques Públiques

L'economia del comportament ha portat al desenvolupament de noves estratègies de regulació:

• Paternalisme suau (Nudges): L'ús d'una "arquitectura de tria" per guiar la gent cap a millors decisions sense prohibir opcions. Per exemple, establir franquícies altes com a opció per defecte.
• Refremanament (Framing): Presentar els riscos en períodes de temps més llargs (per exemple, "hi ha un 1 de cada 5 de probabilitats de patir una inundació en 30 anys" en lloc d'un 1% anual) per fer que la gent es prengui el risc seriosament.
• Contractes multiperíode: Propostes per crear assegurances de diversos anys vinculades a la propietat per incentivar la inversió en mitigació de danys a llarg termini.

L'economia del comportament revela que el mercat no és una màquina perfecta d'assignació de recursos, sinó un ecosistema complex on els errors de percepció, l'ansietat i la inèrcia determinen els preus i la disponibilitat dels productes.

D'acord amb les fonts, un mercat d'assegurances es considera no anòmal (o ben funcionant) quan es compleixen dos paràmetres o "benchmarks" principals que alineen el comportament real amb els models de la teoria econòmica clàssica.

Aquests són els indicadors específics per determinar si una assegurança és no anòmala:

1. El Factor de Càrrega de la Prima (Premium Loading Factor)

Aquest paràmetre avalua si el preu de l'assegurança és racional des de la perspectiva de l'oferta.

• La condició: La prima ha de reflectir la pèrdua esperada més una "càrrega" (loading) apropiada per cobrir les despeses administratives i els beneficis normals.
• El benchmark numèric: Els autors utilitzen com a referència un factor de càrrega d'entre el 30% i el 40%.
• Significat: Si la càrrega és molt superior (per exemple, un 90% en assegurances de cotxes de lloguer), es considera una anomalia de sobrepreu. Si és inferior o negativa, pot indicar un mercat regulat o subvencionat de forma artificial.

2. El Nivell de Penetració del Mercat

Aquest paràmetre avalua si el comportament dels consumidors és racional des de la perspectiva de la demanda.

• La condició: Una gran majoria dels consumidors elegibles han de comprar voluntàriament quantitats raonables de cobertura a les primes establertes.
• El benchmark numèric: S'utilitza un valor de referència del 70% de penetració (ràtio entre compradors reals i compradors elegibles) per caracteritzar un mercat que funciona bé.
• Significat: Un mercat amb una penetració molt baixa (com el de les assegurances contra inundacions o terratrèmols, on sovint no arriba al 30%) indica una anomalia d'infra-assegurança.

Exemples de mercats que compleixen aquests 'benchmarks':

• Assegurança de col·lisió d'automòbils: Té un factor de càrrega del 34% i una taxa de compra del 72%, complint ambdós benchmarks.
• Assegurança de vida a terme (Term-life): Presenta càrregues baixes (aprox. 15%) i nivells de penetració elevats (prop del 90% en llars amb dependents), essent un model de mercat altament competitiu i no anòmal.

Una assegurança no anòmala és aquella on el preu és actuarialment justificable (càrrega del 30-40%) i on la majoria de la gent la compra voluntàriament (70% de penetració) perquè reconeix el seu valor per protegir-se contra pèrdues severes.

El retorn de la geopolítica (6)

 Thinking Historically: A Guide to Statecraft and Strategy

L’obra de Francis J. Gavin, "Thinking Historically: A Guide to Statecraft and Strategy", és una crida a recuperar la sensibilitat històrica per millorar la presa de decisions en l’àmbit de la política exterior i la seguretat nacional. L'autor sosté que, tot i que el passat és un reservori infinit de coneixement, sovint s'utilitza de forma ineficaç o per motius purament propagandístics.

Capítol 1: Pensar històricament

Gavin comença diferenciant dos conceptes clau: la sensibilitat històrica (un temperament o consciència) i l'acte de pensar històricament (l'aplicació d'aquesta sensibilitat per generar judicis i estratègies). Utilitza la història de l'"home de l'original paraigua" de l'assassinat de JFK per il·lustrar que els fets que semblen "sinistres" sovint tenen explicacions mundanes o absurdes que només la investigació històrica rigorosa pot desxifrar. La sensibilitat històrica ens ensenya a tolerar la incertesa, reconèixer la complexitat, tenir empatia pels subjectes del passat i ser escèptics davant de models senzills que pretenen predir el comportament humà.

Capítol 2: La història per a la política

L'autor compara l'enfocament històric amb el de la ciència política i les Relacions Internacionals (RI). Mentre que les RI busquen teories parsimonioses, generalitzables i predictives, la història se centra en el context, la contingència i la unicitat de cada cas. Gavin adverteix sobre els perills de l'ús incorrecte de la història, que classifica en quatre categories:

• Sobrecertesa i rigidesa: Utilitzar el passat per reforçar creences preexistents en lloc de qüestionar-les.
• Mites nacionals: La història com a combustible per al nacionalisme i la demonització de l'"altre".
• Victimologia: L'ús del passat únicament com una "escena del crim" per processar injustícies.
• Vertigen històric: La paràlisi davant la immensitat i la contradicció de les lliçons del passat.

Capítol 3: Qüestionar la Guerra Freda

En aquest capítol, Gavin aplica la sensibilitat històrica per desmuntar la narrativa estilitzada de la Guerra Freda. Demostra que no hi ha consens ni tan sols en les dates: va començar el 1917, el 1945 o el 1949?. També qüestiona si la competència bipolar va ser realment la força més important del segle XX, suggerint que altres processos com la descolonització, la revolució nuclear, la globalització i fins i tot les transformacions culturals nascudes a Califòrnia als anys 70 van tenir un impacte igual o superior en la configuració del món actual.

Capítol 4: Idees i eines

Gavin ofereix eines concretes per a la presa de decisions:

• Agència i causalitat: Utilitza els tres nivells d'anàlisi de Waltz (individu, estat, sistema) per avaluar què impulsa realment el canvi.
• Horitzons temporals: La necessitat de distingir entre impactes a curt, mitjà i llarg termini, i identificar "moments crítics" on la política pot ser transformadora.
• Perspectiva històrica: Comprendre que països com Rússia o la Xina tenen relats del passat radicalment diferents dels d'Occident, la qual cosa explica molts malentesos actuals.
• Anàlisi contrafactual: Imaginar "què hauria passat si..." no com un joc, sinó per entendre la mal·leabilitat del futur i el pes de la responsabilitat en l'elecció.

Capítol 5: La llista de verificació de la història

Inspirant-se en les llistes de control de pilots i cirurgians per evitar errors fatals, l'autor proposa dotze preguntes que tot analista o polític s'hauria de fer davant una decisió conseqüent o dilema estratègic:

1. Com hem arribat fins aquí? (Història vertical): S'encarrega d'establir la cronologia dels fets per revelar qui o què ha impulsat realment els esdeveniments.
2. Què més està passant? (Història horitzontal): Busca connexions laterals i vincles inesperats entre temes que, a primera vista, podrien semblar aïllats.
3. Què no s'ha dit? (Supòsits no expressats): Intenta treure a la llum les creences i mentalitats que els líders donen per fetes però que condicionen el seu ventall de respostes.
4. Com van les tendències? (Llacunes temporals i anamnesi històrica): Ajuda a identificar si el món està canviant de manera real i a evitar l'error de no reconèixer millores sistèmiques en el benestar humà.
5. Com ho entenen els altres? (Perspectiva històrica): Obliga a practicar l'empatia estratègica per comprendre que aliats i adversaris poden tenir narratives del passat radicalment diferents.
6. Per què importa això? (Proporcionalitat cronològica): Serveix per filtrar el "soroll" mediàtic immediat i valorar la importància real d'un esdeveniment a llarg termini.
7. Quins són els possibles resultats inesperats? (Conseqüències no desitjades): Reconeix que fins i tot les polítiques amb èxit generen nous problemes i ironies històriques.
8. Això era inevitable? (Biaix de resultats): Combat la tendència a creure, a posteriori, que el que va passar era l'únic resultat possible, recuperant la noció que les eleccions individuals importen.
9. Les coses estan canviant ràpidament? (Equilibri puntuat): Identifica moments en què la història s'accelera i les circumstàncies canvien de forma no lineal.
10. Estem utilitzant el passat correctament? (Mala praxi històrica): Posa sota escrutini l'ús d'analogies fàcils (com la de "Munic") o explicacions d'una sola causa per justificar decisions ja preses.
11. Això era sense precedents? (Miopia històrica): Avalua si un fenomen és realment nou o si existeixen antecedents que puguin guiar-nos, evitant l'alarmisme.
12. Què vol dir? (Propòsit històric): Reflexiona sobre si les decisions serveixen a un propòsit o significat més ampli en la història.

La "llista de verificació del historiador" (o llista de verificació per a polítics) és una eina proposada per Francis J. Gavin al seu llibre per ajudar els qui han de prendre decisions de gran transcendència a navegar per la "incertesa radical" i la complexitat del futur. Està inspirada en les llistes de control que utilitzen els pilots d'avió i els cirurgians per evitar errors humans fatals en situacions d'extrema pressió i complexitat.

Postscriptum: Què cal fer?

El llibre tanca amb una crítica a l'acadèmia actual, que ha abandonat l'estudi de l'estadisme i l'estratègia. Gavin proposa la creació d'una nova disciplina que integri la història amb la pràctica de la política, i defensa que aquesta formació hauria de ser obligatòria per a qualsevol persona que ocupi posicions de responsabilitat en la vida pública o privada.

La tokenització de les finances

Tokenized Finance 

L'article "Tokenized Finance" (abril de 2026), escrit per Tobias Adrian i publicat pel Fons Monetari Internacional (FMI), analitza la tokenització com una transformació estructural del sistema financer global que va més enllà de la simple millora de l'eficiència. Segons l'autor, no estem davant d'una innovació marginal, sinó d'una reconfiguració de l'arquitectura financera on la confiança es desplaça de les institucions cap a les infraestructures i el codi.

1. Concepte i Diferència amb la Digitalització

Mentre que la digitalització tradicional millora l'eficiència dins de les fronteres institucionals existents mitjançant bases de dades centralitzades i missatgeria, la tokenització permet que la propietat i la transferència estiguin integrades directament en l'actiu (el token) en un registre compartit.

• Característiques clau: La programabilitat (execució automàtica via smart contracts), els registres compartits (una única font de veritat sincronitzada) i la finalitat del lliurament en temps gairebé real.
• L'assentament atòmic: Permet col·lapsar múltiples etapes del valor financer en un procés sincronitzat, eliminant les esperes tradicionals per a la reconciliació.

2. Tipologies de Diners Tokenitzats

L'article identifica tres formes principals de diners digitals que circularan en aquests nous registres:

• Dipòsits bancaris tokenitzats: Representen passius de bancs comercials regulats, mantenint el sistema monetari de dos nivells però amb més programabilitat.
• Stablecoins regulades: Emeses per entitats privades i recolzades per actius segurs. Són eficaces per a la circulació global, però el seu valor depèn de la qualitat de les reserves i de la capacitat operativa de l'emissor.
• CBDC Majorista (wCBDC): Un reclam digital directe sobre el banc central, dissenyat per a l'assentament entre bancs i infraestructures del mercat financer (FMI). Es considera l'actiu d'assentament més segur.

3. Impacte en els Sectors Financers

• Banca: La tokenització unifica pagaments i gestió de liquiditat, però la disponibilitat 24/7 redueix la capacitat dels bancs per suavitzar la liquiditat al final del dia, exigint una gestió en temps real i el suport del banc central. Els préstecs tokenitzats poden automatitzar garanties i clàusules, tot i que corren el risc de ser procíclics.
• Mercats de Capitals: La compressió de la negociació, l'assentament i la custòdia redueix el risc de contrapartida però augmenta la demanda de liquiditat intradia. També facilita la fraccionalització d'actius per ampliar l'accés als inversors.
• Infraestructures de Mercat (FMI): Hi ha un canvi cap a registres compartits amb permisos i governança institucional, allunyant-se del model cripto sense permisos per complir amb les normatives contra el blanqueig de capitals.

4. Riscos i Reptes per a l'Estabilitat Global

L'acceleració de les finances presenta vulnerabilitats noves:

• Absència de "matalassos" temporals: L'assentament instantani elimina els retards que abans permetien a les autoritats intervenir o a les entitats netejar exposicions davant d'un xoc.
• Risc algorítmic: Les fallades en el codi o en les fonts de dades poden propagar-se de manera autònoma i instantània, provocant liquidacions en cascada sense intervenció humana.
• Fragmentació i interoperabilitat: Si les plataformes no estan coordinades, la liquiditat podria quedar atrapada en "silos digitals", augmentant els costos i la fragilitat del sistema.
• Economies Emergents (EMDEs): Tot i que ofereix oportunitats d'inclusió i millora de pagaments transfronterers, també augmenta el risc de substitució de moneda, volatilitat de capitals i pèrdua de sobirania monetària si les stablecoins globals dominen el mercat.

5. Escenaris de Futur i Full de Ruta Polític

L'autor preveu tres possibles escenaris segons les decisions polítiques:

1. Escenari públic coordinat: Infraestructures basades en actius segurs (wCBDC) amb supervisió internacional coordinada.
2. Escenari fragmentat: Divergència reguladora amb plataformes incompatibles i riscos elevats.
3. Domini del diner privat: Les stablecoins privades dominen el mercat davant la lentitud de la regulació, augmentant el risc de fallides bancàries digitals.

El Full de Ruta Polític proposat es basa en cinc pilars:

• Ancorar l'assentament en diners segurs (com wCBDC) per mantenir la unitat de la moneda.
• Implementar estàndards globals sota el principi de "mateixa activitat, mateix risc, mateixa regulació".
• Garantir la certesa legal sobre la propietat dels tokens i la finalitat de l'assentament.
• Promoure la interoperabilitat internacional.
• Adaptar la gestió de crisis per poder oferir liquiditat a la velocitat de la màquina.

En conclusió, l'article adverteix que la finestra per donar forma a aquesta nova arquitectura està oberta, però no ho estarà indefinidament, i requereix una acció proactiva de les autoritats públiques per ancorar la innovació en la confiança pública.

La revolució marginal (3)

Marginalism 

Resum del llibre "Marginalism" de Bert Mosselmans.

Capítol 1: Valor, cost i preu: una introducció històrica al marginalisme

Aquest capítol introdueix el marginalisme com la branca de la teoria econòmica que investiga què passa al "marge" de l'activitat econòmica, tant en la producció (oferta) com en el consum (demanda). L'autor utilitza l'exemple d'una granja de patates per explicar que el preu de mercat es determina per les condicions de l'última unitat produïda i l'última unitat consumida. Històricament, l'economia clàssica (Smith, Ricardo, Mill) es va centrar en el cost de producció i l'oferta, mentre que el marginalisme va desplaçar l'èmfasi cap a la utilitat i la demanda. Es menciona la "revolució marginal" de 1871, liderada independentment per Jevons, Menger i Walras.

Capítol 2: Marginalisme pel costat de l'oferta: Ricardo i la teoria de la renda

Se centra en el desenvolupament del pensament marginal en la producció, especialment a través de la teoria de la renda de David Ricardo. Ricardo va postular que la renda es paga per l'ús de les "potències originals i indestructibles del sòl" i que apareix quan la terra fèrtil és limitada, obligant a cultivar terres de pitjor qualitat (renda extensiva) o a aplicar més capital a la mateixa terra (renda intensiva). Aquest procés revela els rendiments decreixents: cada unitat addicional de capital i treball produeix menys que l'anterior. El capítol també destaca Mountifort Longfield, que va aplicar aquests principis a les màquines, i Johann Heinrich von Thünen, que va introduir el càlcul diferencial per maximitzar beneficis i determinar salaris.

Capítol 3: Marginalisme pel costat de la demanda: Gossen com a precursor

Aquest capítol explora com Hermann Heinrich Gossen va establir les bases de la demanda marginalista amb la seva "doctrina del gaudi". Gossen va formular que la magnitud d'un plaer disminueix contínuament a mesura que el consum continua fins a la saturació (Primera Llei de Gossen) i que, per maximitzar el plaer total, un individu ha de distribuir el seu temps de manera que l'últim moment passat en cada gaudi aporti la mateixa satisfacció (Segona Llei de Gossen). També s'analitza Jules Dupuit, qui va definir la utilitat com la quantitat que un consumidor està disposat a sacrificar per un bé, distingint entre utilitat absoluta i relativa.

Capítol 4: Jevons: matemàtiques, mecànica i marginalisme

William Stanley Jevons va tractar l'economia com un "càlcul de plaers i penes" utilitzant les matemàtiques per donar precisió a conceptes com la utilitat i el valor. Va definir la "utilitat marginal" (que ell anomenava grau final d'utilitat) com la utilitat de l'últim increment d'un bé. Jevons va establir la "llei de la indiferència" (o llei d'un sol preu), segons la qual en un mercat perfecte no hi pot haver dos preus per al mateix article. També va descriure el treball com una "desutilitat" o esforç dolorós que el treballador només realitza fins que el dolor de l'última hora iguala el benefici del salari rebut.

Capítol 5: Walras i la teoria de l'equilibri general

Léon Walras va anar més enllà de Jevons en proposar un model matemàtic que descriu l'economia com un tot on tots els mercats estan interconnectats. Influenciat per les funcions de demanda de Cournot, Walras va argumentar que el preu de cada bé afecta la demanda de tots els altres. El seu sistema d'equilibri general es basa en la igualtat entre l'oferta i la demanda efectiva en tots els mercats simultàniament mitjançant un procés de tempteig o "tâtonnement". Walras va integrar la producció com un intercanvi de serveis productius (terra, persones, capital) per productes finals.

Capítol 6: Carl Menger, Friedrich von Wieser i l'enfocament austríac

L'escola austríaca es diferencia per un enfocament subjectiu, individualista i orientat al procés, rebutjant sovint l'ús de les matemàtiques. Carl Menger va classificar els béns en ordres (primer ordre per al consum, ordres superiors per a la producció) i va argumentar que el valor no és intrínsec, sinó que depèn de la satisfacció de necessitats. Friedrich von Wieser va encunyar el terme "utilitat marginal" (Grenznutzen) i va desenvolupar la teoria de la imputació per determinar com es valora la contribució de cada factor de producció al producte final.

Capítol 7: Alfred Marshall, John Bates Clark i la síntesi marginalista

Alfred Marshall va unificar la teoria clàssica del cost amb la marginalista de la utilitat mitjançant la famosa metàfora de les "tisores": la utilitat influeix més a curt termini i el cost a llarg termini. Va introduir el concepte de excedent del consumidor (la diferència entre el que es vol pagar i el preu de mercat). Per la seva banda, John Bates Clark va estendre la teoria de la renda a tots els factors de producció, argumentant que en competència perfecta cada factor (treball o capital) és recompensat segons el seu producte marginal.

Capítol 8: El marginalisme al segle XX

L'últim capítol explora l'evolució del concepte cap a la taxa marginal de substitució de Hicks i Allen, que va permetre l'ús de les corbes d'indiferència sense necessitat de mesurar la utilitat de forma absoluta. S'analitzen les teories de la competència imperfecta de Robinson i Chamberlin, on les empreses tenen cert poder de mercat i el benefici es maximitza quan el ingrés marginal és igual al cost marginal. Finalment, es revisa com Pigou va aplicar el marginalisme al benestar social (producte social net marginal) i com Keynes el va integrar en la macroeconomia a través de la propensió marginal al consum i l'eficiència marginal del capital.

Les "Lleis de Gossen" són principis fonamentals de la teoria marginalista que descriuen el comportament dels consumidors en la cerca de la màxima satisfacció. Hermann Heinrich Gossen les va formular originalment com a part de la seva "doctrina del gaudi".

Primera Llei de Gossen (Llei de la utilitat marginal decreixent)

Aquesta llei estableix que la magnitud d'un plaer o satisfacció disminueix contínuament a mesura que el consum d'un bé continua, fins que s'arriba a un punt de saturació.

• Concepte clau: Com més unitats tenim d'un bé, menys utilitat addicional ens aporta l'última unitat consumida.
• Exemple: El primer glop d'aigua quan tenim molta set proporciona un plaer intens, el segon glop una mica menys, i així successivament fins que, si continuem bevent, la satisfacció pot convertir-se en desutilitat (malestar).

Segona Llei de Gossen (Llei de la igualtat de les utilitats marginals)

Aquesta llei explica com un individu amb temps o recursos limitats ha de triar entre diferents tipus de plaers per maximitzar la seva felicitat total.

• Concepte clau: Per assolir el màxim gaudi vital, l'individu ha de distribuir el seu temps o diners entre els diversos béns de manera que la utilitat de l'última unitat consumida de cada bé sigui la mateixa per a tots ells.
• Funcionament: Si l'última "àtom" de plaer d'un bé (A) aportés més satisfacció que l'últim d'un altre bé (B), l'individu podria augmentar el seu benestar total deixant de consumir una mica de B per consumir més de A. L'equilibri i la satisfacció màxima s'assoleixen quan ja no es pot millorar la situació canviant el consum d'un bé per un altre, perquè totes les utilitats marginals s'han igualat.

Aquestes lleis, tot i ser ignorades inicialment, van ser rescatades per autors com Jevons, qui les va utilitzar per reconstruir l'economia sobre una base matemàtica i utilitària.