La governança de l'empresa pública (3)

Ownership and Governance of State-Owned Enterprises 2024 

L'informe de l'OCDE "Ownership and Governance of State-Owned Enterprises 2024" detalla els estàndards internacionals i les pràctiques globals per assegurar que les empreses públiques operin de manera eficient i transparent. Aquest és un resum detallat de cadascun dels seus cinc capítols principals:

Capítol 1: Propietat de les empreses públiques professional i activa

Aquest capítol analitza el paper creixent de l'Estat com a inversor, destacant que 126 de les 500 empreses més grans del món per ingressos són empreses públiques.

• Polítiques de propietat: Només el 53% de les jurisdiccions tenen una política de propietat que defineixi els objectius i el paper de l'Estat.
• Justificació i objectius: El 52% de les jurisdiccions tenen motius explícits (socials, econòmics o estratègics) per mantenir la propietat d'empreses.
• Models d'organització: Hi ha una tendència cap a la centralització de la funció de propietat per separar-la de la regulació. Actualment, el 53% de les jurisdiccions utilitzen models centralitzats o coordinats, mentre que un 27% encara mantenen un model dispers entre diversos ministeris.
• Informes agregats: El 64% de les jurisdiccions publiquen informes sobre el conjunt del sector públic per millorar la rendició de comptes.

Capítol 2: Garantir la igualtat de condicions

El focus aquí és la neutralitat competitiva, evitant que les empreses públiques tinguin avantatges injustos sobre el sector privat.

• Tractament regulatori i fiscal: Tot i que el 80% de les jurisdiccions apliquen regulacions similars a totes les empreses, el 36% atorga tractaments fiscals especials a algunes empreses públiques.
• Obligacions de Servei Públic (OSP): El 45% de les jurisdiccions exigeixen una separació de comptes per a les activitats de servei públic per evitar subvencions creuades. El 74% afirma compensar adequadament aquestes obligacions.
• Accés al finançament: Un 74% de les jurisdiccions permeten garanties estatals sobre el deute comercial de les empreses públiques, cosa que pot distorsionar el mercat.
• Política de dividends: Les pràctiques varien molt, des de polítiques vinculades a l'estructura de capital òptima fins a objectius de benefici net mínim.

Capítol 3: Divulgació, transparència i rendició de comptes

La transparència és fonamental per mitigar riscos de corrupció i mala gestió dels recursos públics.

• Estàndards de divulgació: Les empreses públiques haurien de seguir els mateixos estàndards d'auditoria i comptabilitat que les cotitzades. El 55% de les jurisdiccions exigeixen el mateix nivell de transparència per a les empreses no cotitzades que per a les cotitzades.
• Objectius i riscos: El 52% de les jurisdiccions exigeixen divulgar tant els objectius comercials com els no comercials. El 86% requereix informar sobre els riscos materials i els sistemes de gestió de riscos.
• Auditoria externa: El 51% de les jurisdiccions sotmeten totes les seves empreses públiques a auditories externes independents.

Capítol 4: Composició i responsabilitats dels consells d'administració

Els consells han de tenir autoritat i autonomia per guiar l'estratègia corporativa sense interferències polítiques indegudes.

• Autonomia estratègica: En el 67% de les jurisdiccions, els consells tenen plena responsabilitat per definir l'estratègia de l'empresa.
• Diversitat i independència: El 58% de les jurisdiccions tenen objectius o quotes de gènere per als consells. Només dues jurisdiccions (Finlàndia i Grècia) alineen totalment la seva definició de director independent amb el benchmark d'excel·lència de l'OCDE.
• Influència política: El 25% de les jurisdiccions no prohibeixen formalment que polítics electes formin part dels consells d'administració.
• Auditoria interna: El 77% de les jurisdiccions obliguen les grans empreses públiques a tenir una funció d'auditoria interna que reporti directament al consell.

Capítol 5: Sostenibilitat i propietat estatal

Aquest nou capítol subratlla el paper crític de les empreses públiques en la transició cap a una economia baixa en carboni.

• Presència en sectors clau: El sector públic posseeix el 18% de les accions de les 100 empreses cotitzades amb més emissions de gasos d'efecte hivernacle a nivell mundial.
• Integració de fites climàtiques: Només el 26% de les jurisdiccions inclouen explícitament objectius climàtics en la seva política de propietat.
• Divulgació de sostenibilitat: El 92% d'una mostra d'empreses públiques cotitzades va divulgar informació de sostenibilitat el 2022. Tot i així, mentre el 51% informa sobre emissions d'abast 1 i 2, només el 23% ho fa sobre l'abast 3.
• Conducta Empresarial Responsable (CER): L'Estat ha d'exigir que les seves empreses liderin amb l'exemple seguint les línies directrius de l'OCDE per a empreses multinacionals.

Un disbarat rere l'altre (39)

Comissió de Salut. Sessió núm. 31 / 3 de març de 2026

Pressupost de Salut 2026

 Avui porto dues notícies. Una de bona i una de dolenta. Comencem per la bona, us informo que el trilerisme pressupostari s'ha acabat. Sabem tots on és la boleta (presumptament). A entrades anteriors trobareu el significat del trilerisme amb el que s'ha conviscut al Parlament durant anys. Només el polític sabia on era la boleta i ens tenia ben ensarronats.

El joc era senzill, el polític de torn coneixia el que s'havia gastat aquell any, feia creure que el pressupost augmentava respecte l'any anterior quan en realitat era insuficient. Doncs be, la novetat és que al Parlament s'ha presentat a la Comissió de Salut quina serà enguany la despesa pressupostada (13.501,8 milions €) i quina la despesa esperada (17.250,1 milions €). Gastarem un 27,7% més que el pressupost, 3.748,3 milions € més. Tot això explicat al Parlament amb un powerpoint que ho aguanta tot.

La notícia dolenta és que seguirem menystenint el pressupost com a eina determinant per a la presa de decisions sobre quines són les prioritats i quins són els recursos que hi dediquem. Per tant en el cas que s'aprovi, no servirà de res perquè ningú li farà cap cas. Sabem des de l'inici, que se superarà la despesa en un 27% pel cap baix. I aquest dèficit vol dir més deute, i això vol dir més despesa en interessos. En aquest sentit convé recordar que a Catalunya gastarem uns 1.600 milions € en pagar interessos del deute  total que supera el 90.000 milions €.

Fixeu-vos que he dit que el pressupost se superarà en 27,7%, doncs caldria que algú modifiqués el powerpoint perquè hi han posat una xifra errònia, han posat 21,7% i tant se val, tant és.

Quan en seu parlamentària és possible presentar un pressupost de 13.500 milions d'euros i, alhora, explicar obertament que en gastarem 17.250 milions estem davant d'una anomalia democràtica màxima. Però, sobretot, estem davant d'una vulneració flagrant de l'esperit i la lletra de la Llei de Finances Públiques i del compliment de la legislació pressupostària. 

Presentar uns comptes que sabem que són una ficció comptable destrueix el principi de veracitat i converteix l'aprovació del pressupost al Parlament en un pur tràmit buit de contingut. Des del punt de vista econòmic, aquest incompliment legal genera allò que anomenem una 'restricció pressupostària tova'. Si l'Administració és la primera que no respecta el límit legal de despesa i acaba assumint o rescatant els dèficits a posteriori mitjançant mecanismes irregulars com el desplaçament de factures, quin incentiu té un gerent per ser eficient? Quina pot ser l'exigència de compliment pressupostari per part d'un Consell d'Administració? Cap. 

La llei pressupostària estableix uns principis que no són recomanacions, són obligacions legals. L'escenari actual els vulnera frontalment:

1. Principi d'Especialitat Quantitativa: La llei diu clarament que no es poden adquirir compromisos de despesa per un import superior a l'autoritzat pel Parlament. L'article pertinent sol dir que els actes que incompleixin això són "nuls de ple dret".
2. Principi de Veracitat i Transparència: El pressupost ha de reflectir la imatge fidel del que es preveu gastar. Presentar un pressupost sabent a priori que gastaràs 3.750 milions més converteix el pressupost en una "ficció comptable" o un document fals.
3. Principi d'Anualitat: Les despeses d'un any s'han de pagar amb el pressupost d'aquell any. Com que no hi ha diners legals per pagar el sobrecost, el Govern recorre al "desplaçament de despesa" (passar les factures al pressupost de l'any següent), una pràctica que la Sindicatura de Comptes porta anys denunciant com a irregular.

Si no hi ha compliment de la llei pressupostària, cap sistema d'incentius funcionarà. D'entrada, perquè si a l'hospital ineficient sempre se l'acaba salvant financerament, a la llarga, l'hospital eficient també es relaxarà i deixarà de controlar els costos. Per què esforçar-se si al final l'esforç no té compensació?

Amb aquest missatge de deixadesa, la restricció pressupostària desapareix, la disciplina financera es volatilitza i s'obre la porta a la discrecionalitat i al clientelisme. És impossible demanar eficiència als nostres hospitals i als directius si el mateix regulador no compleix la llei general pressupostària i no passa res.

PS. La sèrie sobre trilerisme pressupostari.

PS. Ahir va ser un dia per oblidar en política sanitària al Parlament. Es va rebutjar la proposta de desaparició del districte universitari únic i/o reservar el 70% de places per a estudiants catalans. Una vergonya descomunal que impedeix als nostres joves poder accedir amb les mateixes condicions a la universitat catalana per tal de ser metges. El Districte Universitari Únic espanyol impedeix que molts estudiants catalans que volen fer Medicina puguin fer-ho al país. Catalunya forma metges vinguts d'arreu, amb el cost que comporta. Bona part d'aquests no exerciran a Catalunya i n'haurem d'importar. No té cap sentit. Només en el que portem de legislatura, PSC-PP-Vox han impedit que s'acabi amb aquest greuge en 4 ocasions. Ho estem pagant molt car, però encara ho pagarem més car, ja ho vaig explicar. Recordeu sempre a l'hora d'anar a votar que el tripartit espanyolista, PSC, PP i VOX ha estat qui ha blocat novament la desaparició de la dictadura del districte universitari únic.

Òrgans de govern i Instruments de Provisió

1. El dilema dels recursos i la gestió 

Bona tarda a tothom (breu introducció): 

Un periodista em va preguntar un dia: calen més recursos o cal una millor gestió al sector salut? La resposta sincera i realista és que necessitem les dues coses, però per sobre d’això necessitem més confiança, més credibilitat, i més transparència.

Sovint justifiquem l'augment de recursos per fer front a costos creixents, però cal anar amb compte, perquè hem augmentat els recursos sense que augmenti l’activitat. Permeteu-me que vagi a les dades pures, perquè són prou clares. La quantitat de treballadors al Sector Públic de Salut dependents de la Generalitat (pressupost al Parlament) va augmentar en un 20% entre l'any 2019 i 2023. En el mateix període, la població va augmentar un 3,5%. A més a més, vam tenir un augment de despesa total en personal del 42,41%.

Si això hagués significat una reducció significativa de les llistes d'espera i millora de la salut poblacional podríem dir que ha estat a fi de bé. Però la crua realitat ens demostra que la llista d’espera quirúrgica es va reduir només un 1%. Pitjor encara: sabem que en cinc anys 2018-2023 s'ha produït una disminució del 16,65% de la productivitat del personal del SISCAT. Per tant calen més recursos només si som capaços d’identificar i augmentar el valor en salut i per assolir-ho necessitem tenir les condicions adequades per a una millor gestió d'aquests recursos.

2. La crisi de Credibilitat, l'anomalia pressupostària i la transparència

Tenim una crisi de credibilitat que ens cal redreçar. Quan en seu parlamentària és possible presentar un pressupost per enguany per import de 13.500 milions€ i alhora explicar que en gastarem 17.250 m€ un 28% més, això ens mostra una anomalia democràtica màxima i una falta del respecte a les lleis que condiciona la gestió de la despesa sanitària completament.

En el fons estem donant un senyal molt clar: no hi ha pressupost, en el cas que l’aprovem ens el saltarem i ho seguirem fent tal com ho hem fet durant anys, com si això fos una justificació. Amb aquest missatge, la restricció pressupostària és inexistent, i alhora dona marge per la discrecionalitat de qui governa, i per a l’exercici de la política clientelar. Només si som capaços d’aturar aquest senyal pervers, podrem augmentar la credibilitat en la política i la gestió.

Paral·lelament, tenim el problema de confiança. Les llistes d’espera són la baula de la cadena per on es limita l’accés i una part fonamental de la confiança en el sistema de salut. No ho tenim bé, i ho sabem. En canvi, tenim molt millor la confiança en l’atenció dels professionals, i les enquestes ho avalen. 

I finalment, ens cal transparència: tenim alguns instruments de qualitat, Central de Balanços i Central de Resultats que ofereixen dades periòdiques acurades. En canvi la informació contractual i dels sistemes de pagament és molt més difícil d’accedir.

3. Un disseny organitzatiu esgotat i les recomanacions de l'OCDE 

Ara ja fa 35 anys de la LLOSC i aviat en farà 20 de la Llei de l’ICS i han canviat moltes coses però les lleis segueixen on eren i fins i tot amb aspectes pendents d'aplicar. Any 2001, ara fa 25 anys, en Jordi Calsina i jo mateix vam escriure un article als Fulls Econòmics del Sistema Sanitari titulat "Més enllà de la separació de funcions, les organitzacions sanitàries integrades". Ja constatàvem llavors que la retòrica de la separació funcions de finançament compra i provisió no se sostenia.

Calia passar de la gestió de centres a la gestió de diverses línies assistencials sota una mateixa governança. D’ençà d’aleshores l’experiència d’integració assistencial al Baix Empordà ha estat motiu d’anàlisi i interès. Per tant, si em diguessin busca un exemple proper de disseny organitzatiu d’interès, diria aneu a Palamós, al Baix Empordà. Ara que precisament s’han anunciat les Àrees Integrades de Salut per part del govern, és un bon motiu per revisitar allò que ja vam proposar aleshores i que per descomptat ha evolucionat notablement.

Però  aquesta integració exigeix maduresa institucional. L'OCDE ha creat recomanacions específiques sobre la governança d’empreses públiques. El propòsit fonamental de la propietat estatal ha de ser maximitzar el valor a llarg termini per a la societat de manera eficient i sostenible. L'Estat ha d'actuar com un propietari informat, actiu i professional. Això vol dir atorgar autonomia operativa: s'han de definir les expectatives però permetre que els consells d'administració tinguin plena autonomia de gestió, evitant interferències polítiques. També implica separació: la funció de propietat ha de separar-se de les funcions reguladores i evitar conflictes d'interès.

Aquests consells han de tenir l'autoritat i les competències necessàries per guiar l'estratègia i supervisar la direcció. Els membres han de ser nomenats per les seves qualificacions, no per motius polítics. A més, el consell ha de tenir el poder de nomenar i destituir el gerent. Tot això acompanyat d'una transparència radical, on s'ha d'informar sobre resultats financers, objectius, remuneració de directius, riscos significatius i qüestions de sostenibilitat.

Moltes de les recomanacions exposades no passen el sedàs si cal aplicar-les als consells d'administració de les EPICs, però ara no hi aprofundirem. 

4. El buit legal: Instruments de provisió i el sector concertat 

Tota aquesta arquitectura topa amb una realitat administrativa paralitzada. El dia 1 de gener al meu blog Econsalut, explico que ens trobem en temps de descompte. Ha acabat l'any 2025 i no s'ha aprovat la llei dels instruments de provisió del sistema públic de serveis sanitaris. El febrer de fa un any tot es va quedar simplement en una memòria preliminar i va passar a l'oblit i ni tant sols va arribar cap avantprojecte al Parlament.

Cal recordar que tots els contractes del Catsalut amb proveïdors sanitaris pengen d'un fil molt prim que ja ha caducat. La Sindicatura de Comptes ho va explicar al seu informe. La disposició transitòria primera de la Llei 5/2020, del 29 d’abril, de mesures fiscals indica que fins a l’entrada en vigor de la llei reguladora... es mantenen els actuals convenis. La Llei ho diu clar, el govern tenia 2 anys per aprovar-la. L'abril de 2022 s'acabava el termini i som al 2026 i el més calent és a l'aigüera. Per reblar el clau, la Sindicatura diu que calia fer un contracte programa amb l'ICS i res de res; fa anys que no n'hi ha cap.

Quin impacte té això? Des de l’aprovació de la LLOSC, la interpretació de la normativa comptable europea SEC-95 i després SEC-2010 així com els canvis al codi civil català art 331-2 (2008) respecte les fundacions públiques van ser determinants per reduir la proporció d’entitats concertades. L’any 2010 el sector concertat ja era només el 38%. A hores d’ara aquesta xifra es troba entorn del 26%. Per tant la llei d’instruments de provisió afecta sobretot a una quarta part del pastís hospitalari, i ha d’establir el mecanisme d’acció concertada, que té com a referència l’avantprojecte en l’àmbit de serveis socials però també cal que introdueixi els incentius que aporten els sistemes d'assignació de recursos. Cal igualar les condicions de joc i fer-ho per llei, (el que en diuen "a level playing field") és fonamental: el fet que uns tinguin concert i els altres contracte programa no significa que hagin de tenir avantatges o desavantatges, les condicions de l’assignació de recursos han de ser equivalents i equitatives. Altrament tornem novament al problema de la credibilitat.

5. La proposta: Pagament per Episodis i "Yardstick Competition"

El criteri fonamental d’un sistema d’assignació de recursos és que sigui capaç de generar eficiència i per tant els incentius als diferents actors. En aquest sentit hi ha dos nivells: l’assignació de recursos poblacional (sostre de despesa per càpita ajustada per morbiditat de cada Area Integrada de Salut) i l’assignació a la provisió de serveis basada en episodis assistencials i la contribució que hi fa cada proveïdor.

La mesura dels episodis esdevé una peça clau per tal de no tornar a assignar recursos segons línies assistencials. El missatge és que els proveïdors han de gestionar episodis per a millorar la salut poblacional, i per això han d’optimitzar la contribució que hi fa cadascú.

I quin és el referent dels costos esperats d'aquests episodis? Doncs aquí és on entraria un altre mecanisme que és la competència per comparació. La vara de mesurar en la competència per comparació és la mitjana de costos per episodi de totes els altres proveïdors comparables. L'objectiu de la competència per comparació (el que coneixem com a Yardstick competition) és crear una competència artificial entre organitzacions que de fet no competeixen realment (perquè són monopolis geogràfics i no tenen la mateixa població) per obligar-les a ser eficients, premiant les que ho fan millor que la mitjana i castigant les pitjors. No parlem de teories inassolibles: l’any 1997 vàrem construir un sistema de pagament que precisament es basava en això. Va ser un esforç notable del que en guardo un bon record. I es va aplicar uns quants anys; el que va passar després ja va ser tota una altra història.

Cal recordar això si, que com a tot mecanisme d’incentius convé introduir dins el sistema d'assignació de recursos final totes les precaucions i la vigilància necessària alhora que la transparència i avaluació dels resultats.

Conclusió 

Estem en un moment crític del sistema de salut, on cal enfortir l’organització i reorientar-la cap als resultats en salut i per això ens calen instruments de coordinació i incentius nous. Els que tenim ara no responen a la realitat complexa del moment. I per altra banda ens cal ser capaços del que deia al principi, redreçar la confiança, credibilitat i transparència.

Moltes gràcies.

Català-Roca

La governança de l'empresa pública (2)

 OECD Guidelines on Corporate Governance  of State‑Owned Enterprises 2024

Aquest informe de l'OCDE detalla les directrius internacionals per al govern corporatiu de les empreses públiques (SOE), amb l'objectiu de professionalitzar la propietat estatal, garantir la transparència i assegurar una competència lleial amb el sector privat.

A continuació se'n presenta un resum detallat capítol per capítol:

I. Motius de la propietat estatal

L'Estat ha d'actuar en interès del públic general, que és el propietari últim de les empreses. El propòsit fonamental de la propietat estatal ha de ser maximitzar el valor a llarg termini per a la societat de manera eficient i sostenible.

• Política de propietat: El govern ha de desenvolupar una política clara que defineixi els objectius de la propietat, el paper de l'Estat i les responsabilitats de les oficines implicades.
• Revisió periòdica: Tant la política general com els motius per mantenir empreses individuals han de ser revisats i divulgats públicament per assegurar que segueixen sent el millor instrument per a l'interès públic.

II. El paper de l'Estat com a propietari

L'Estat ha d'actuar com un propietari informat, actiu i professional.

• Autonomia operativa: S'han de definir les expectatives però permetre que els consells d'administració tinguin plena autonomia de gestió, evitant interferències polítiques.
• Centralització: La funció de propietat hauria de centralitzar-se en una única entitat de propietat per separar-la de les funcions reguladores i evitar conflictes d'interès.
• Responsabilitats clau: L'entitat ha de participar en les juntes d'accionistes, nomenar consells basats en el mèrit i la diversitat, i establir sistemes de monitoratge del rendiment.

III. Les empreses públiques en el mercat

S'ha de garantir un camp de joc equilibrat (level playing field) quan les empreses públiques realitzen activitats econòmiques.

• Separació de funcions: Ha d'haver-hi una separació neta entre la propietat estatal i les funcions de regulació i formulació de polítiques.
• Obligacions de Servei Públic (OSP): Aquestes s'han d'identificar de manera específica, finançant-se separadament per evitar que serveixin per subvencionar activitats comercials competitives.
• Neutralitat econòmica: Les empreses no han de gaudir d'avantatges fiscals, de deute o regulatoris indeguts (com garanties estatals implícites) que perjudiquin els competidors privats.

IV. Tractament equitatiu dels accionistes i altres inversors

Quan l'Estat no és el propietari exclusiu, s'ha de respectar el dret de tots els accionistes, inclosos els minoritaris i estrangers.

• Igualtat d'informació: Tots els accionistes han de rebre informació rellevant de manera simultània.
• Transaccions de mercat: Les interaccions entre l'Estat i les seves empreses, o entre empreses públiques, s'han de fer en termes de mercat.
• Participació: S'ha de facilitar la votació i la participació activa en les juntes generals, inclosa la participació remota.

V. Divulgació, transparència i rendició de comptes

Les empreses públiques han de seguir els mateixos estàndards d'auditoria i comptabilitat que les empreses cotitzades.

• Informació material: S'ha d'informar sobre resultats financers, objectius, remuneració de directius, riscos significatius i qüestions de sostenibilitat.
• Auditoria: Cal disposar d'una funció d'auditoria interna i sotmetre's a una auditoria externa independent anual.
• Informe agregat: L'entitat de propietat ha de publicar cada any un informe que doni una visió completa i clara de tot el conjunt de la cartera estatal.

VI. Composició i responsabilitats dels consells d'administració

Els consells han de tenir l'autoritat i les competències necessàries per guiar l'estratègia i supervisar la direcció.

• Independència i mèrit: Els membres han de ser nomenats per les seves qualificacions, no per motius polítics. Es recomanen períodes de "refredament" per a ex-polítics.
• Poder de decisió: El consell ha de tenir el poder de nomenar i destituir el conseller delegat (CEO).
• Integritat: Els consells han de promoure alts estàndards d'ètica i supervisar els sistemes de gestió de riscos.

VII. Empreses públiques i sostenibilitat

Aquest nou capítol subratlla que l'Estat ha d'incentivar pràctiques que contribueixin a la resiliència i al valor a llarg termini.

• Expectatives concretes: El propietari estatal ha de fixar objectius de sostenibilitat ambiciosos alineats amb els compromisos nacionals i internacionals.
• Gestió de riscos: Els consells han d'integrar els riscos climàtics i social en la seva estratègia i sistemes de control.
• Conducta Empresarial Responsable (RBC): Les empreses públiques han de liderar amb l'exemple, respectant els drets dels treballadors i altres grups d'interès

IA pertot arreu (12)

The Means of Prediction: How AI Really Works (and Who Benefits)

 El llibre "The Means of Prediction: How AI Really Works (and Who Benefits)" (2025), escrit per Maximilian Kasy, ofereix una anàlisi crítica de la intel·ligència artificial (IA) allunyada dels relats de ciència-ficció. L'autor, professor d'economia a Oxford, sosté que la IA no és una força del destí ni una amenaça de "màquines contra humans", sinó un producte de decisions humanes determinades pel poder i la desigualtat.

A continuació se'n presenta un resum detallat estructurat en els eixos principals del llibre:

1. El marc conceptual: Els "mitjans de predicció"

Kasy defineix la IA de manera tècnica però entenedora: la construcció de sistemes per a la presa de decisions automatitzada que maximitzen una recompensa mesurable. La tesi central és que el problema clau de la IA no és l'optimització tècnica, sinó qui tria els objectius que aquests sistemes persegueixen.

L'autor introdueix el concepte de mitjans de predicció (en analogia als mitjans de producció de Marx), que són els recursos necessaris per construir IA:

• Dades: El recurs bàsic, sovint extret del domini públic o mitjançant vigilància.
• Infraestructura computacional: Processadors (com les GPU de NVIDIA) i servidors al núvol.
• Expertesa tècnica: El coneixement d'enginyeria i estadística.
• Energia: L'enorme consum elèctric necessari per entrenar i fer funcionar els models.

Qui controla aquests recursos controla els objectius de la IA.

2. Com funciona realment la IA (Sense mística)

El llibre desmitifica el funcionament tècnic de la IA en la seva segona part:

• Aprenentatge supervisat: Es basa a predir resultats ($Y$) a partir de característiques conegudes ($X$) analitzant patrons en grans conjunts de dades.
• Sobreajust (Overfitting) i sotaajust (Underfitting): El repte de qualsevol algoritme és trobar l'equilibri entre "supersticions" (extrapolar patrons aleatoris del passat) i la "caboneria" (no aprendre dels canvis).
• Deep Learning (Aprenentatge profund): No són "nuclis cerebrals artificials", sinó cadenes complexes de funcions matemàtiques simples que permeten modelar relacions molt complicades, com el reconeixement d'imatges o el llenguatge.
• Aprenentatge per reforç: Algoritmes que aprenen a planificar explorant el món i rebent recompenses, com els sistemes que juguen a escacs o al Go.

3. La política i l'economia de la IA

Kasy argumenta que el que sovint s'anomena "error d'optimització" és en realitat un conflicte d'interessos. Per exemple:

• Si un algoritme de xarxes socials promou la indignació per maximitzar els clics publicitaris, no és un error, sinó que està optimitzant els beneficis de l'empresa a costa de la salut mental de la societat.
• Obscuritat ideològica: Els relats sobre "l'extinció humana per IA" o que la IA és "massa complexa" serveixen per evitar que el públic hi intervingui i per mantenir el control en mans de les elits tecnològiques.

4. Reptes de regulació i justícia

L'autor analitza diversos dominis clau:

• Privadesa: Les lleis de propietat de dades individuals (com el GDPR) són insuficients perquè la IA es basa en "externalitats" (el que aprenc d'una persona serveix per predir el comportament d'una altra). La solució ha de ser la governança col·lectiva.
• Automatització al lloc de treball: La tecnologia pot servir per automatitzar (substituir treballadors i abaixar salaris) o per augmentar (millorar les capacitats humanes). L'elecció depèn de si els treballadors tenen veu en el disseny d'aquests sistemes.
• Justícia (Fairness): Kasy proposa passar d'una visió de "meritocràcia" o "maximització de beneficis" a una avaluació basada en el benestar social, analitzant qui guanya i qui perd amb cada decisió algorítmica.
• Explicabilitat: En lloc d'intentar entendre els milions de pesos d'una xarxa neuronal, la democràcia hauria d'exigir que s'expliqui el problema de decisió: quin és l'objectiu i amb quines dades es treballa.

5. Cap al control democràtic

El llibre conclou que l'única solució per a una IA beneficiosa és el control democràtic dels objectius de la IA. Això implica:

• Redistribució del poder: Donar veu a aquells que es veuen afectats per les decisions algorítmiques (treballadors, consumidors, ciutadans).
• Noves institucions: Kasy suggereix explorar formes de democràcia com el sorteig (sortition) o la democràcia líquida per gestionar els recursos tecnològics col·lectivament.

En resum, Kasy ens recorda que la IA és una eina política i que la societat ha de lluitar per triar quins objectius ha de perseguir aquesta tecnologia.

El manifest comunista de la salut

Health Communism: A Surplus Manifesto

Observeu amb els vostres propis ulls la quantitat de bajanades que es poden arribar a escriure a un llibre. Cal estar molt minvat d'idees. És important de conèixer-lo en qualsevol cas perquè n'hi ha que s'hi poden inspirar i cal calar-los d'aprop.

El llibre "Health Communism: A Surplus Manifesto" (2022), escrit per Beatrice Adler-Bolton i Artie Vierkant, proposa una crítica radical a la relació entre la salut i el capitalisme, argumentant que la salut és la vulnerabilitat del sistema i que el capitalisme actua com un paràsit sobre la vida humana. A continuació, se'n presenta un resum detallat estructurat segons els seus eixos principals:

1. La Salut com a "Hoste" del Capitalisme

Els autors defineixen la salut no com un estat biològic fix, sinó com un concepte fluid que el capitalisme ha segrestat. Sota aquest sistema, la salut es converteix en una propietat que s'ha de guanyar mitjançant el treball i la productivitat. La tesi central és que el capital és un element no viu que s'anima a través dels nostres cossos; per tant, el capitalisme depèn totalment de la salut com el seu hoste, mentre intenta convèncer-nos que n'és independent.

2. La Població "Surplus" i l'Abandonament Extractiu

Un concepte clau del llibre és la divisió de la societat en "treballadors" (productius) i "surplus" (excedents: discapacitats, malalts crònics, vells, bojos o qualsevol cos no normatiu).

• Abandonament Extractiu: Aquest és el procés pel qual el capitalisme descarta aquestes poblacions per no ser productives laboralment, però alhora les converteix en una font de benefici.
• Mercantilització de la debilitat: Indústries com les residències de gent gran, centres de rehabilitació i presons "converteixen el surplus en or", extreure valor de cossos que el mercat de treball ja no vol.

3. Biocertificació i Càrrega de Deute/Eugenèsia

L'estat gestiona la població excedenta través de la biocertificació: un procés burocràtic on metges i autoritats legals decideixen qui és "realment" malalt o discapacitat.

• Aquest sistema actua com un mecanisme de control per evitar el que el capitalisme anomena "frau o abús".
• Les poblacions excedents són perseguides sota el marc de la càrrega eugenèsica (amenaça biològica) i la càrrega de deute (amenaça fiscal), justificant l'austeritat i l'abandonament sota el pretext que mantenir els més vulnerables és massa car per al "ciutadà que paga impostos".

4. La Història del Binari Treballador/Surplus

Els autors tracen les arrels d'aquesta divisió fins a les Lleis de Pobres d'Anglaterra i l'Estatut dels Treballadors de 1349. Des d'aleshores, la societat s'ha estructurat per castigar l'"ociositat" i forçar la cura cap a la productivitat.

• La "Cura del Treball" (Work Cure): Durant el segle XIX i XX, va sorgir la idea que el treball mateix era terapèutic i que l'únic objectiu del sistema sanitari havia de ser retornar el malalt a la seva funció productiva.

5. Farmacologia, Border i Imperialisme

El llibre amplia la seva anàlisi a l'àmbit global, denunciant el comunisme de salut com un projecte necessàriament internacionalista.

• Patents i TRIPS: L'acord TRIPS va permetre que unes poques corporacions dictessin les lleis de propietat intel·lectual al món, marcant nacions senceres com a "surplus" en denegar-los l'accés a genèrics o tecnologies mèdiques.
• Colonialisme de Salut: Els autors analitzen casos com el de Puerto Rico (on els ciutadans no tenen els mateixos drets a prestacions de seguretat social) i Palestina, on argumenten que l'estat d'ocupació exerceix un "dret a mutilar" per debilitar la població sense matar-la del tot, creant un mercat captiu i dependent.

6. El Col·lectiu de Pacients Socialistes (SPK)

Una gran part del llibre es dedica a la història de l'SPK de Heidelberg (anys 70). Aquest grup de pacients psiquiàtrics va encunyar el lema "Fer de la malaltia una arma".

• Argumentaven que en el capitalisme la malaltia és l'única forma de vida possible i que cal unir el "proletariat malalt".
• Van ser perseguits i titllats de terroristes per l'estat alemany perquè la seva proposta d'una cura col·lectiva i no jeràrquica amenaçava directament el model de gestió de la salut del capitalisme.

Conclusió: La Proposta de Salut Comunista

El llibre conclou que la llibertat només serà possible quan la salut es desprengui del capital. El comunisme de salut no és només medicina socialitzada dins de l'estat, sinó la reforma total de l'economia política per centrar-la en les necessitats humanes abundants en lloc de l'escassetat artificial. Els autors fan una crida a la solidaritat entre el treballador i el surplus, recordant que, als ulls del capital, tots som eventualment excedents.