L'obra "Tecnofascismo" (2025), de la filòsofa Donatella Di Cesare, analitza l'aparició d'una nova forma de totalitarisme que erosiona la democràcia des de dins, organitzada al voltant de dos eixos aparentment oposats però complementaris: el comandament de la tècnica i el principi de la sang. L'autora sosté que aquest fenomen no s'imposa mitjançant la violència brutal del passat, sinó que s'insinua de manera subtil en la gestió neototalitària dels pobles.
A continuació es detallen els punts clau del llibre per àmbits temàtics:
1. Les dues tendències del Tecnofascisme
Di Cesare identifica dues derives que defineixen el paisatge contemporani:
- Tendència Tecnocràtica: La subordinació completa de la política a l'economia i la tècnica. La política es redueix a una "governança" administrativa al servei de grans corporacions i el capital financer.
- Tendència Etnocràtica: La gestió dels pobles com a "hiperfamílies" o comunitats tancades basades en els vincles de sang i sòl. La democràcia es buida de poder popular (demos) per convertir-se en una etnocràcia, on es busca l'homogeneïtat ètnica i s'exclou l'altre.
2. L'Estat de Seguretat i la Fobocràcia
L'autora descriu com l'Estat ha fet de la inseguretat el seu negoci més lucratiu:
- Cultura de la por: La por no és una emoció espontània, sinó una suggestió induïda mediàticament per aconseguir el consens polític.
- Fobocràcia: S'estableix un "Estat de Seguretat" que promet protecció a canvi de vigilància i control digital il·limitat. Aquest sistema necessita una por contínua (al terrorista, al migrant, al virus) per legitimar-se.
3. Expertocràcia i la suspensió de la política
El llibre critica l'ascens de l'expertocràcia o epistemocràcia:
- El poder dels tècnics: S'imposa la idea que els problemes polítics són meres qüestions tècniques que només els experts poden resoldre amb dades i xifres.
- Neutralització del debat: Això buida la política de contingut ideològic i debat democràtic, ja que es presenta una única solució "científica" com a inevitable, desresponsabilitzant els ciutadans.
4. Temps sense futur i desresponsabilització
Di Cesare analitza la percepció del temps en l'era actual:
- Fi del futur: L'imaginari contemporani està atrapat en un present tancat i en l'angoixa d'una catàstrofe imminent (ecològica, nuclear o financera).
- Llibertat vs. Responsabilitat: Es critica la "llibertat negativa" liberal (no ser molestat) que porta a una democràcia immunitària on l'individu només vol ser protegit. L'autora proposa, seguint Levinas, que la responsabilitat ha de precedir la llibertat: som lliures perquè som responsables dels altres.
5. Racisme, Víctimes i Xovinisme del Benestar
- Neoracisme: Ja no es basa en la biologia, sinó en la "diferència cultural" insuperable. S'utilitzen mites com la "substitució ètnica" per fomentar l'odi antimusulmà i la xenofòbia.
- La figura de la víctima: Ha esdevingut central en l'esfera pública. Tot i que serveix per denunciar injustícies, sovint és cooptada per líders polítics per reclamar una "innocència" que els permeti actuar sense responsabilitat o per competir en un rànquing de patiment que justifica l'odi.
- Xovinisme del benestar: Una forma de "liberalisme de l'exclusió" on els ciutadans d'estats rics defensen els seus privilegis i serveis socials com a propietats privades, negant l'ajuda als de fora en nom de la supervivència del sistema.
6. Pulucions Ètniques i el cas d'Israel
L'autora dedica un espai rellevant a la "neteja ètnica" com el rebuig radical a cohabitar amb l'altre:
- Etnocràcia a Israel: Di Cesare analitza com l'Estat d'Israel ha passat de l'ideal bíblic de la "Ciutat" (oberta a l'estranger) a una etnocràcia que prioritza el dret a l'autodeterminació només per als jueus, especialment després de la llei de 2018.
- Traumes creuats: Descriu el trauma del 7 d'octubre de 2023 i la resposta posterior a Gaza com una espiral de violència identitària on l'eliminació de l'altre es veu com l'única via de supervivència.
Conclusió: Habitar i Cohabitar
El llibre tanca amb una reflexió sobre l'habitatge. Habitar no ha de ser un sinònim de posseir o tancar-se en una fortalesa identitària. La veritable democràcia requereix cohabitar, acceptant la proximitat d'estranys i reconeixent que la Terra és inapropiable. El Tecnofascisme, en canvi, busca crear territoris monoètnics i desfer-se dels éssers humans considerats "superflus".
