L'obra "Shared Prosperity in a Fractured World: A New Economics for the Middle Class, the Global Poor, and Our Climate" de Dani Rodrik, publicada el 2025, realitza una avaluació exhaustiva dels desafiaments econòmics globals i proposa un nou paradigma, el productivisme, per aconseguir la prosperitat compartida, la democràcia i la sostenibilitat.
L'autor argumenta que el món s'enfronta a un "Triple Desafiament" i que les polítiques actuals no són adequades per fer-hi front sense crear conflictes o efectes perversos.
1. El Triple Desafiament i el Fracàs de la Hiperglobalització
L'anàlisi de Rodrik se centra en fer compatibles tres grans objectius globals:
- Democràcia: Amanyada per l'erosió de la classe mitjana. La classe mitjana és l'eix central de la democràcia. La inseguretat econòmica (impulsada per l'automatització, la desindustrialització i la globalització) ha alimentat l'auge del populisme autoritari.
- Prosperitat (Reducció de la Pobresa Global): L'èxit històric (després dels anys vuitanta, amb la Xina com a cas paradigmàtic) ja no és viable. L'estratègia d'industrialització orientada a l'exportació s'ha esgotat a causa de les noves tecnologies (automatització) que soscaven l'avantatge del treball no qualificat de baix cost.
- Sostenibilitat (Canvi Climàtic): Una amenaça existencial. L'enfocament convencional (acords globals sobre preus del carboni i assistència financera) ha resultat difícil d'assolir.
L'autor culpa la hiperglobalització (el model posterior als anys noranta) d'haver generat aquesta inestabilitat. Aquest model, que va prioritzar l'eliminació de barreres al comerç i al flux de capitals, va crear greus punts cecs en l'àmbit social i ambiental. Les conseqüències distributives extremes de la hiperglobalització (pèrdua de llocs de treball a les regions afectades) van ser un factor clau en l'augment del suport als populistes de dreta, que van capitalitzar la inseguretat econòmica.
2. El Paradigma Productivista: Un Nou Marc d'Acció
Rodrik proposa un nou marc mental, el productivisme, que s'oposa al fonamentalisme de mercat i al keynesianisme tradicional, per dirigir el canvi estructural en tres àmbits:
A. Estratègia Climàtica (Capítol 3): Impulsada pel Productivisme Nacional L'autor defensa que el progrés en la mitigació del clima prové de l'acció unilateral i descoordinada dels països, principalment a través de polítiques industrials verdes.
- Subsidiar, no només Gravar: Les polítiques industrials verdes (com les de la Xina en energia solar i vehicles elèctrics, o l'IRA dels EUA) han estat més efectives i políticament atractives (creant "guanyadors immediats") que la fixació de preus del carboni, que crea perdedors concentrats.
- Benefici Global: Aquestes polítiques, tot i ser dissenyades amb lògiques nacionals i generar friccions comercials, han beneficiat el món reduint dràsticament els costos de les energies renovables.
- Transferències Necessàries: El principal repte no resolt és la manca de transferències financeres i tecnològiques (estimades en 1 bilió de dòlars anuals per al 2030) del Nord cap al Sud per permetre als països pobres adaptar-se i descarbonitzar.
B. Restaurar la Classe Mitjana (Capítol 4): L'Imperatiu dels Serveis La recuperació de la classe mitjana requereix una estratègia centrada en la creació de "bons llocs de treball" en el sector serveis.
- Rebuig al Fetitxisme Manufacturer: Els esforços per revifar la indústria manufacturera (com els de Trump i Biden) són insuficients per a la creació massiva de llocs de treball a causa de l'automatització i el canvi tecnològic intensiu en capital. L'ocupació es generarà majoritàriament en serveis (cura, comerç minorista).
- Augmentar la Productivitat dels Serveis: La solució és augmentar la productivitat i la qualitat dels llocs de treball poc qualificats mitjançant:
- Tecnologies favorables als treballadors: Innovacions que complementen les habilitats existents en lloc de substituir-les, com l'ús d'IA per augmentar la productivitat dels agents de suport al client o l'ampliació de les funcions dels treballadors sanitaris amb formació (p. ex., infermers practicants).
- Intervencions Dirigides: Programes locals que coordinin inversió, formació (amb "serveis complementaris" o wraparound services) i assistència empresarial per a serveis.
C. Reduir la Pobresa Global (Capítol 5): Desenvolupament basat en Serveis Atès que la industrialització orientada a l'exportació ja no és l'eix d'enlairament econòmic per als països en desenvolupament, la nova estratègia de creixement ha de pivotar cap als serveis intensius en mà d'obra.
- Productivitat en l'Economia Informal: L'objectiu és millorar la productivitat en els serveis que absorbeixen la majoria de la mà d'obra (comerç minorista, serveis personals), molts dels quals es troben en el sector informal.
- Polítiques Experimentals: Es requereix una "política industrial per a serveis" que apliqui un enfocament diagnòstic i experimental. Les tàctiques inclouen:
- Incentivar grans plataformes (com empreses de viatges compartits) perquè s'associïn amb els governs per crear llocs de treball.
- Utilitzar programes selectius de subvencions i formació per a microempreses dinàmiques.
- Aprofitar les oportunitats d'inversió en el sector verd (p. ex., el níquel a Indonèsia) com a segon eix de transformació productiva.
3. La Pràctica del Productivisme i el Nou Ordre Global
Principis del Productivisme (Capítol 6): El productivisme es basa en tres principis fonamentals per operar en un món imperfecte:
- Segon Millor sobre el Primer Millor (Second Best over First Best): Es rebutja la recerca de solucions ideals i s'opta per solucions pragmàtiques i adaptades al context. Per exemple, les polítiques verdes nacionals en lloc d'un impost global sobre el carboni.
- Experimentació i Flexibilitat: Cal un procés iteratiu de descobriment de problemes i de polítiques. El fracàs no és un vici (com en el cas de Solyndra), sinó una part inevitable de la innovació. L'eficàcia es mesura pel rendiment de la cartera completa d'inversions.
- Primacia Nacional sobre la Cooperació Global: La majoria dels problemes (inclusió, estabilitat macroeconòmica) es resolen millor a nivell nacional. L'estabilitat global depèn d'economies nacionals sanes.
Reconfiguració de la Globalització (Capítol 7): L'autor advoca per una globalització més "prima" i sostenible que doni marge a la diversitat institucional. Proposa un marc de "quatre cubells" per gestionar la rivalitat (especialment entre els EUA i la Xina) sense caure en el proteccionisme:
- Polítiques Prohibides (Cubell 1): Accions de "empobrir el veí" (beggar-thy-neighbor, BTN) que beneficien la nació a costa de danyar-ne d'altres (p. ex., paradisos fiscals purs, aranzels òptims).
- Accions Negociables (Cubell 2): Polítiques que poden ser objecte de pactes per beneficis mutus (p. ex., negociació d'aranzels).
- Accions Autònomes (Cubell 3): La majoria de polítiques nacionals i les que generen friccions, on els països mantenen la sobirania, però les seves accions han de ser "ben calibrades" i no tenir la intenció d'escalar el conflicte. Exemple: els aranzels de seguretat nacional dels EUA ("pati petit, tanca alta").
- Governança Multilateral (Cubell 4): Reservat per a béns públics globals (clima, resolució de deutes) que requereixen l'acció de la multitud de governs.
Una Nova Agenda Progressista (Capítol 8): La nova agenda per a l'esquerra ha de trencar amb el vell model de benestar social. Cal posar el focus en la justícia contributiva (la dignitat de fer una contribució productiva) per sobre de la justícia purament distributiva (transferències). Els progressistes han de ser els defensors de la productivitat per al treballador amb menys educació, adoptant sense por el productivisme per abordar la realitat que els llocs de treball del futur seran al sector serveis. El patriotisme, entès com la priorització dels problemes domèstics, és un valor progressista, ja que una nació sana és el millor regal que es pot oferir al món.
PS. La qualitat de vida al món
