La motxilla epigenètica (2)

 No sóc el meu ADN: L'origen de les malalties i com prevenir-les

El llibre "No sóc el meu ADN: L'origen de les malalties i com prevenir-les" de Manel Esteller ofereix una exploració detallada i divulgativa de l'epigenètica, una disciplina científica emergent. L'autor, un referent internacional en aquest camp, aborda preguntes fonamentals sobre l'herència de malalties i el paper de l'epigenètica en la prevenció i el tractament de patologies com el càncer, el Parkinson i l'Alzheimer.

Conceptes Introductoris i Propòsit del Llibre:

• El llibre s'inicia amb la constatació que l'epigenètica és un terme "de moda" però sovint malentès, que desafia la visió tradicional de la genètica.
• El seu objectiu és explicar la importància i l'abast de l'epigenètica i com els seus descobriments poden beneficiar la salut i la vida quotidiana. Per fer-ho, utilitza dotze exemples basats en casos reals per il·lustrar conceptes teòrics i oferir consells per a una vida saludable.
• El llibre subratlla que l'epigenètica és el que hi ha "més enllà de la genètica", actuant com l'ortografia i la gramàtica de l'abecedari genètic.
• Destaca la importància creixent de la divulgació científica en els mitjans, tot i alertar sobre els debats sensacionalistes que barregen ètica i ciència de manera esbiaixada, especialment en temes com la clonació.
• L'autor explica que només el 10% del nostre genoma està constituït per l'ADN normal que origina proteïnes. El 45% són restes evolutives i "convidats no desitjats" (virus), i l'altre 45% produeix ARN no codificants (com els microARN) que regulen senyals epigenètics, una regió anomenada "genoma fosc".
• S'inclou un "Manual bàsic d'epigenètica" al final per a aquells que vulguin aprofundir en aspectes més científics, com la metilació, l'expressió gènica i la història de la disciplina.

Epigenètica i Malalties:

• Càncer: S'estableix una relació directa entre el càncer i les alteracions epigenètiques, especialment la metilació. La metilació, la modificació epigenètica més freqüent, és un procés químic que pot "apagar" gens bons, podent provocar alteracions tumorals. Aquesta connexió ha impulsat el disseny de nous mètodes de diagnòstic i tractaments.
• Multidisciplinarietat: L'epigenètica té implicacions en diverses àrees de la medicina, la biologia i la biotecnologia, incloent teràpies gèniques i trasplantaments en animals i plantes, i s'associa a fenòmens com la latència viral i malalties priòniques.
• La disciplina ha experimentat un creixement exponencial en recerca, amb un augment notable de publicacions i laboratoris especialitzats, i l'aparició d'empreses dedicades a desenvolupar tecnologies epigenètiques, com fàrmacs anticancerosos i antienvelliment.

Casos d'Estudi i Conceptes Clau:

1. Bessons Monozigòtics i Deriva Epigenètica:

   • El cas dels bessons Juan i David (monozigòtics i genèticament idèntics) il·lustra que, tot i compartir l'ADN, poden tenir comportaments i malalties diferents.
   • L'estudi de Manel Esteller i el seu equip (2005) va demostrar que els bessons monozigòtics presenten diferències epigenètiques en la metilació de l'ADN i modificacions de les histones al llarg de la vida.
   • Aquest fenomen es coneix com a "deriva epigenètica", on factors com el tabaquisme, l'alcohol, la dieta i l'activitat física contribueixen a crear aquestes diferències.
   • En els "bessons discordants" (un desenvolupa una malaltia i l'altre no, tot i tenir la mateixa mutació), l'epigenètica explica que el bessó malalt acumula canvis epigenètics nocius.
   • La discordança fenotípica es refereix a dos organismes amb el mateix genotip però fenotips diferents a causa de processos epigenètics influenciats per l'ambient.
   • La vulnerabilitat epigenètica destaca com l'ambient (contaminació, estil de vida) pot afectar la maquinària epigenètica i afavorir malalties, tot i que els canvis epigenètics són reversibles inicialment. Recomana una dieta saludable i activitat física per disminuir el risc de malalties.

2. La Clonació i els Límits de l'Epigenètica:

   • La història fictícia de "Super Buffy" exemplifica que un clon pot tenir la mateixa genètica que l'original, però no el mateix epigenoma, resultant en diferències de comportament i trets.
   • El cas de l'ovella Dolly (clonada el 1997 a partir d'una cèl·lula adulta) va ser un èxit científic que va desafiar dogmes, però va generar prediccions fatalistes.
   • El procés de clonació per transferència nuclear implica reprogramar el nucli d'una cèl·lula adulta en un òvul enucleat.
   • Tot i que Dolly no va mostrar envelliment prematur ni problemes d'esterilitat com s'havia predit, el procés té una molt baixa eficiència (Dolly va ser l'únic èxit de 277 intents) i els clons sovint presenten alteracions (respiratòries, cardiovasculars, immunodeficiències).
   • La majoria d'aquests problemes tècnics es deuen a defectes epigenètics.
   • La clonació humana presenta barreres tècniques (telòmers envellits), ètiques i legals, i els clons patirien problemes de senescència cel·lular prematura.
   • Es descriuen dues estratègies per obtenir cèl·lules embrionàries: la clonació (amb dilemes ètics per la destrucció de l'embrió) i la reprogramació de cèl·lules adultes a pluripotencials (que pot generar teratomes).
   • L'ambient afecta l'epigenètica de les cèl·lules embrionàries en laboratori. La medicina regenerativa amb cèl·lules mare obre un ventall de possibilitats per crear òrgans o teixits.

3. L'Hivern de la Fam i l'Herència Epigenètica Transgeneracional:

   • La fam holandesa ("Hongerwinter") de 1944-1945 es presenta com un "experiment natural" per estudiar l'herència de caràcters adquirits.
   • Els nens exposats a la fam durant el primer trimestre de gestació van néixer amb pes normal, però d'adults van mostrar tendència a l'obesitat, problemes cardíacs i depressió, a causa d'una "memòria química" o defecte epigenètic (metilació anormal del gen IGF2).
   • Els afectats en el segon trimestre van tenir més incidència d'esquizofrènia i defectes neurològics, i els del tercer trimestre van néixer amb baix pes, però d'adults van patir diabetis i menys alçada.
   • La conclusió més impactant és que aquests canvis epigenètics es poden heretar transgeneracionalment, afectant fills i néts.
   • Comportaments parentals com el tabaquisme (fins i tot abans de la pubertat dels pares) poden afectar el creixement dels fills, i estudis suecs mostren una influència del patiment de fam dels avis en la mortalitat i diabetis dels néts, amb efectes específics per sexe.
   • Factors com dioxines, DDT, carburants d'avió, dietes riques en greixos, restricció calòrica, alcohol i tabac poden originar herència epigenètica transgeneracional.
   • La fecundació in vitro també podria provocar alteracions epigenètiques, com la síndrome de Beckwith-Wiedemann. En el futur, es busca detectar i corregir metilacions anòmales en fetus per prevenir malalties.

4. El Ratolí Agutí i la Diversitat Humana:

   • El ratolí agutí demostra com una modificació epigenètica (metilació del gen agutí) pot canviar el color del pelatge (de groc a fosc) en individus genèticament idèntics.
   • Una dieta rica en grups metil (folat, S-adenosilmetionina) indueix aquesta metilació, i el canvi de pelatge és reversible i transgeneracional.
   • En humans, s'han trobat variacions epigenètiques relacionades amb la coloració de la pell (metabolisme de la melanina), suggerint una adaptació de l'epigenoma a les condicions climàtiques durant la migració.
   • Altres diferències epigenètiques expliquen la susceptibilitat a infeccions per certs virus i bacteris, crucial per entendre la diversitat en malalties entre poblacions.

5. Abelles i Jerarquia Social Epigenètica:

   • La jerarquia en els ruscos (reina, obreres) no depèn de la genètica, ja que moltes són clons, sinó de l'epigenètica.
   • L'alimentació amb gelea reial en larves provoca canvis hormonals i epigenètics (modificacions d'histones, microARN) que indueixen l'aparença i les funcions de reina, incloent una longevitat molt major.
   • Es pot convertir una abella obrera en reina disminuint l'activitat de la DNMT3.
   • També hi ha diferències en la metilació de l'ADN al cervell entre abelles reines i obreres que expliquen diferències de comportament, i fins i tot entre diferents tipus d'obreres (dides vs. recol·lectores), amb una certa reversibilitat de les tasques.
   • La metilació correcta de l'ADN és essencial per a la vida humana i la identitat cel·lular, determinant quins gens estan actius o apagats.

6. Evolució i Primats: Darwin vs. Lamarck amb l'Epigenètica:

   • L'autor reinterpreta la frase de Darwin "survival of the fittest" aplicant-la als epigenomes més adaptats, no només als gens.
   • Repassa les teories de Darwin (selecció natural), Mendel (lleis de l'herència genètica) i Lamarck (herència de caràcters adquirits).
   • Tot i que el lamarckisme (ex: el coll de les girafes) va ser refutat per Darwin, l'epigenètica ha permès reprendre alguns plantejaments lamarckians.
   • Les modificacions epigenètiques (epimutacions) són ràpides i permeten a les espècies adaptar-se a canvis ambientals sobtats, i es poden transmetre a la descendència si afecten la línia germinal (espermatozoides o òvuls).
   • Els humans compartim el 99% del genoma amb els ximpanzés, però les diferències epigenètiques (metilació de l'ADN) expliquen moltes de les nostres distintes funcions, incloent el major desenvolupament cerebral.
   • L'olfacte és un exemple: els ximpanzés tenen receptors actius per a la supervivència, mentre que els humans tenim la majoria "apagats" o metilats per desús. En canvi, els gens relacionats amb la parla estan actius en humans i inactius en primats no humans.
   • Estudis sobre genomes i epigenomes d'homínids extints (neandertals, denisovans) mostren diferències en gens que dirigeixen el desenvolupament de les extremitats, explicant variacions anatòmiques.

7. Diferències Sexuals i Empremta Genòmica:

   • Homes i dones difereixen en els cromosomes sexuals (XX vs. XY). La naturalesa resol la descompensació de dosis de cromosomes mitjançant la desactivació d'un cromosoma X en les dones, un doble mecanisme epigenètic que implica ARN no codificant i metilació de l'ADN.
   • La "guerra de sexes" a escala genètica es manifesta en l'empremta genòmica (imprinting), on l'expressió d'un al·lel depèn de si prové del pare o de la mare.
   • Els gens materns reprimeixen el creixement fetal, mentre que els paterns l'estimulen, amb la metilació de l'ADN decidint quin al·lel s'expressa.
   • Les alteracions en l'imprinting causen greus problemes de salut infantil, com les síndromes d'Angelman i Prader-Willi, que resulten de la pèrdua d'un mateix fragment cromosòmic (15q11-13) però amb patologies diferents segons l'origen parental.
   • Els ARN no codificants (microARN, lncRNA, Xist, piRNA) tenen funcions diverses en la regulació gènica i el silenciament cromosòmic.
   • Les diferències cromosòmiques i hormonals entre sexes influeixen en la predisposició a certes malalties, com el lupus eritematós sistèmic, més prevalent en dones.

8. Paràsits Moleculars i Protecció Epigenètica:

   • El genoma humà conté milions de paràsits moleculars (seqüències víriques i pseudovíriques) que s'han incrustat al nostre ADN.
   • Aquests elements mòbils (transposons, retrovirus endògens) constitueixen el 45% del genoma humà i són perillosos si s'activen, ja que poden inactivar gens o causar pèrdua d'activitat.
   • L'epigenètica (metilació de l'ADN) és crucial per silenciar aquests "hostes indesitjables".
   • La metilació evita la transcripció dels elements paràsits afegint grups metil a l'ADN, i també provoca mutacions genètiques en les citosines metilades que inactiven l'ARN de l'endoparàsit.
   • Aquests elements es van introduir en la línia germinal fa milions d'anys per infecció, i alguns es van "domesticar" per generar funcions beneficioses per a la cèl·lula.

9. L'Ambient i els Gens:

   • L'epigenètica actua com a "traductora" entre els nostres gens i l'ambient, mitjançant modificacions químiques i físiques.
   • Alimentació: Nutrients com la vitamina B12 i l'àcid fòlic (folats) són "donants" de grups metil essencials per a la metilació de l'ADN. Tant el dèficit com l'excés poden causar hipo o hipermetilació, afectant la salut (ex: problemes hepàtics, depressió). Altres nutrients com la colina, betaïna i sulforafà (bròquil) també influeixen en l'epigenoma. No hi ha evidències clares de beneficis epigenètics dels aliments transgènics o ecològics respecte als convencionals.
   • Alcohol: El seu abús afecta els patrons de metilació de l'ADN i augmenta el risc de càncer. Els polifenols del vi, com el resveratrol, poden tenir efectes beneficiosos, però cal més recerca.
   • Tabac: Fumar altera el patró de metilació, modificacions d'histones i microARN de les cèl·lules, augmentant el risc de càncer. Deixar de fumar pot revertir parcialment les lesions epigenètiques. Els efectes tòxics poden transmetre's transgeneracionalment, augmentant el risc d'asma en néts.
   • Radiació Solar (UV): L'exposició excessiva altera la configuració epigenètica i augmenta la predisposició a càncer de pell, però el sol és necessari per a la vitamina D.
   • Raigs X i Radioactivitat: Són altament ionitzants i danyen l'ADN genèticament i epigenèticament, com es va veure en l'accident de Txernòbil amb el desenvolupament de càncer de tiroides.
   • Altres Factors (Infeccions i Microbiota): Virus (Epstein-Barr, papil·loma, hepatitis, VIH) poden modificar la metilació de l'ADN. La microbiota intestinal també influeix en la salut i l'epigenètica, protegint contra infeccions patògenes.

10. Totes les Malalties Humanes tenen un Component Epigenètic:

    • Més enllà del càncer, malalties neurodegeneratives i trastorns cardiovasculars també tenen un component epigenètic.
    • Alzheimer: El 90% dels casos no són genètics clàssics, i l'epigenètica (modificacions d'histones per memòria a curt termini, metilació d'ADN per a llarg termini) hi té un paper rellevant. S'investiga la metilació alterada de gens relacionats amb proteïnes clau (tau, betaamiloide).
    • Malalties Cardiovasculars: En l'arteriosclerosi, s'ha demostrat un epigenoma distorsionat a l'artèria aorta.
    • Malalties Autoimmunes: El lupus eritematós sistèmic s'associa a pèrdua de metilació de l'ADN, i l'artritis reumatoide a una pèrdua global de metilació. La diabetis també té una regulació epigenètica diferent dels greixos.
    • Malalties Rares Epigenètiques: Existeixen patologies genètiques on el gen mutat és un gen epigenètic. Exemples:
      • Síndrome de Rett: Causada per mutacions a la proteïna MeCP2, que reconeix ADN metilat i silencia la transcripció. Afecta nenes i causa autisme greu i descoordinació.
      • Síndrome d'ICF: Deguda a mutacions en la DNMT3B, causant immunodeficiència i anomalies facials.
    • Hi ha més de 500 gens implicats en la regulació epigenètica, fent d'aquesta una àrea d'expansió en la investigació de malalties rares.
    • Fàrmacs del Futur: S'espera desenvolupar fàrmacs epigenètics per prevenir o tractar malalties cardiovasculars. Les estatines (per al colesterol) també tenen un efecte antitumoral en càncer de còlon, actuant sobre la proteïna EZH2. Les tècniques CRISPR podrien permetre dirigir enzims epigenètics per corregir defectes d'ADN metilat en el futur, tot i les consideracions ètiques sobre eugenèsia. Alguns medicaments per a malalties cròniques (ex: hidralazina per hipertensió) ja afecten l'epigenoma.

11. El Microunivers Evolutiu del Càncer:

    • El càncer és una malaltia epigenètica on s'acumulen canvis genètics i epigenètics que porten a una proliferació cel·lular descontrolada.
    • Utilitzant la metàfora del text: si la genètica és l'abecedari, l'epigenètica és la gramàtica i puntuació. En el càncer, la "impressora" epigenètica s'ha "tornat boja".
    • En cèl·lules canceroses, hi ha una desmetilació progressiva dels CpG en els cossos dels gens i una hipermetilació de les illes CpG, que silencia transcripcionalment els gens supressors de tumors.
    • La hipermetilació aberrant de les illes CpG és un mecanisme comú d'inactivació en el càncer humà, descobert per Baylin i Jones.
    • La selecció natural actua dins dels tumors: la hipermetilació de gens essencials per al control cel·lular confereix un avantatge selectiu a les cèl·lules tumorals, permetent la seva proliferació descontrolada. Aquesta metilació és transmissible entre les cèl·lules filles.
    • L'estudi dels metilotips (patrons específics de metilació de l'ADN en càncers) s'ha tornat prioritari, sent una eina valuosa per a la detecció, el pronòstic i el tractament del càncer. Pot detectar-se en fluids corporals i es considera un marcador més avantatjós que les mutacions genètiques en alguns aspectes.
    • La metilació de l'ADN pot reprimir gens bloquejant factors de transcripció o reclutant repressors, tot i que en algunes zones (cossos dels gens) s'associa a més activitat.

12. Fàrmacs que Canvien la Programació Errada dels Tumors:

    • La inactivació epigenètica de gens és una força tan important en la tumorigènesi com la inactivació per mutació.
    • Els inhibidors de DNMT (ex: decitabina, procainamida) busquen desmetilar i reactivar gens silenciats, especialment eficaços en cèl·lules en proliferació com les tumorals. No obstant això, la hipometilació global pot causar defectes d'estabilitat cromosòmica i efectes secundaris.
    • Els inhibidors d'histona deacetilasa són altres fàrmacs quimioterapèutics que provoquen hiperacetilació d'histones, reactivant la transcripció. També tenen efectes secundaris.
    • El futur de la teràpia epigenètica es dirigeix cap a la reactivació específica dels gens aberrants sense afectar altres gens.
    • S'estan desenvolupant nous fàrmacs per tumors sòlids i infantils que actuen sobre components de la maquinària epigenètica, i els fàrmacs epigenètics ja han curat alguns tipus de leucèmies i limfomes.
    • Les teràpies actuals per al càncer inclouen cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia, immunoteràpia i tractaments hormonals.
    • La prevenció de les agressions ambientals a l'epigenoma és d'importància crucial.

Epíleg i Reptes Futurs:

• L'epigenètica és una ciència jove amb un futur prometedor, en contrast amb la genètica.
• Els reptes futurs inclouen l'estudi de la hidroximetilació (important en el cervell, cèl·lules mare i limfòcits, i associada a leucèmies) i la complexitat de les histones (variants, noves modificacions, mutacions en tumors cerebrals pediàtrics).
• El genoma fosc i els ARN no codificants (piRNA, lncRNA, ARN antisentit) representen un univers enigmàtic amb moltes funcions encara per descobrir.
• La inversió en investigació i noves tecnologies és fonamental per obtenir epigenomes complets i amb més resolució, per entendre l'herència de caràcters adquirits i el paper del genoma fosc.
• Ja hi ha proves de diagnòstic basades en l'epigenètica (càncer de còlon, pròstata, resposta a quimioteràpia de tumors cerebrals) i moltes companyies farmacèutiques estan desenvolupant nous fàrmacs epigenètics.

Manual Bàsic d'Epigenètica (Detall addicional):

• L'epigenètica s'ocupa dels canvis heretables que no impliquen alteracions en la seqüència d'ADN, sent la "ortografia i gramàtica" de la informació genètica.
• El terme "epigènesi" va ser utilitzat per primera vegada per Caspar Friedrich Wolff el 1750, el pare de l'embriologia moderna, per explicar el desenvolupament d'un individu a partir d'un teixit indiferenciat, oposant-se a la teoria de la preformació.
• El terme "epigenètica" va ser proposat per Conrad H. Waddington el 1942 per definir la relació entre genotip i fenotip. Robin Holliday el va reformular el 1987 com "l'estudi dels canvis en la funció gènica que són heretables sense implicar canvis en la seqüència d'ADN".
• Els canvis epigenètics són modificacions físiques, com les que afecten directament l'ADN o les histones.
• La metilació de l'ADN és l'addició d'un grup metil a la citosina (C), generalment quan va seguida de guanina (G), formant 5-metilcitosina (5-metilC) en seqüències CpG. Aquesta metilació té lloc en ambdues cadenes complementàries de l'ADN.
• Les illes CpG són regions riques en dinucleòtids CpG que normalment no estan metilades en cèl·lules normals i coincideixen amb regions reguladores dels gens.
• La metilació en les illes CpG actua com un senyal per reprimir la transcripció d'un gen, "apagar-lo". Això es deu a la formació d'estructures de cromatina més compactes i inaccessibles per a la maquinària transcripcional.
• Les proteïnes MeCP1 i MeCP2 reconeixen l'ADN metilat i s'associen amb altres proteïnes que modifiquen la cromatina, connectant la metilació de l'ADN amb el grau de compactació de la cromatina i, per tant, amb l'activitat gènica.
• Els enzims ADN metiltransferases (DNMT) són els encarregats de metilar els gens, transferint grups metil a les citosines. Hi ha DNMT de manteniment (DNMT1) que copien els patrons de metilació existents durant la replicació, i DNMT de novo (DNMT3A, DNMT3B) que inicien noves metilacions.
• La cromatina és el complex d'ADN i proteïnes (histones) que empaqueta l'ADN. No és una estructura estàtica, sinó que regula activament l'expressió gènica. Les histones formen nucleosomes al voltant dels quals s'enrotlla l'ADN.
• Existeixen dues maquinàries que modifiquen la cromatina: els complexos remodeladors de cromatina (que mouen els nucleosomes fent seqüències accessibles o no) i els enzims modificadors de les histones (que afegeixen grups químics a les histones, marcant-les de diverses maneres per afectar l'activitat de l'ADN).
• Els estats epigenètics de la cromatina depenen de la posició dels nucleosomes i de les modificacions de les histones.

La cara fosca de la ciència

The Icepick Surgeon: Murder, Fraud, Sabotage, Piracy, and Other Dastardly Deeds in the Name of Science 

El llibre, titulat "The Icepick Surgeon: Murder, Fraud, Sabotage, Piracy, and Other Dastardly Deeds in the Name of Science" de Sam Kean, publicat el 2021, explora les motivacions i les conseqüències dels crims i les males accions comeses en nom de la ciència al llarg de la història [Title Page, 1, 9]. L'autor subratlla que, tot i que la ciència sol ser una força per al bé, també és una activitat humana, plena de persones ben intencionades però fal·libles, la qual cosa pot portar a transgressions ètiques. El llibre argumenta que la ciència poc ètica sol ser intrínsecament ciència de baixa qualitat, ja que la integritat del procés científic depèn de la confiança i la verificació comunitària, que es veuen compromeses quan s'ignoren les preocupacions humanes o es trepitgen els drets humans.

El llibre està estructurat en un pròleg, una introducció, dotze capítols dedicats a diferents transgressions i un apèndix sobre el futur del crim.

Contingut Detallat del Llibre:

• Pròleg: Cleopatra’s Legacy (El llegat de Cleopatra) El pròleg comença amb la llegenda del que es considera el primer experiment científic poc ètic, dissenyat per Cleopatra. Segons el Talmud, Cleopatra hauria ordenat disseccions de donzelles embarassades sentenciades a mort per determinar el sexe dels fetus en etapes primerenques de gestació. Tot i que la veracitat històrica d'aquests relats és dubtosa i els resultats reportats no s'alineen amb el coneixement mèdic actual, l'episodi serveix per il·lustrar la lògica freda i deshumanitzada dels científics que cometen atrocitats: si les víctimes moririen igualment, per què no fer-les servir per a un "propòsit útil"?.

• Introducció La introducció estableix el propòsit del llibre: explorar què porta els homes i les dones a creuar la línia i cometre crims en nom de la ciència, a través d'una "visita completa de les arts criminals". Aquests relats abasten des del segle XVII fins a l'actualitat i s'estenen per tot el món. Es destaca que la moralitat sol erosionar-se lentament, pas a pas. El llibre busca, mitjançant l'anàlisi d'aquests fets, ajudar a identificar i prevenir raonaments dubtosos en la investigació moderna. S'exploren les motivacions psicològiques, com ara la visió de túnel (immersió en la recerca que fa ignorar l'ètica) i una "impulsió faustiana de coneixement" que porta a trencar tabús socials per obtenir dades. També es fa èmfasi en com la ciència èticament qüestionable sovint resulta ser científicament qüestionable, i com els actes que danyen els drets humans finalment perjudiquen la ciència mateixa. L'autor també assenyala que les conseqüències d'aquests actes poden perdurar durant segles, com la interconnexió de la ciència amb l'esclavitud o l'ús de dades de metges nazis.

• 1. Pirateria: El biòleg bucaner (William Dampier) Aquest capítol narra la vida de William Dampier, un explorador i científic britànic del segle XVII, més conegut com a pirata. Dampier, malgrat ser jutjat i inhabilitat per comandar vaixells de la Marina Reial a causa del seu comportament cruel, era un navegant i naturalista brillant. La seva obsessió per la biologia el va portar a la pirateria per poder visitar terres llunyanes i estudiar la natura. Les seves descripcions meteorològiques de huracans van ser pioneres. Va publicar un exitós llibre de viatges, "A New Voyage Round the World" (1697), que va llançar el gènere de la literatura de viatges i va influir Charles Darwin. També va introduir moltes paraules noves a l'anglès. El capítol també explora la "biopirateria", com el robatori de llavors de quina (per combatre la malària) i cautxú d'Amèrica del Sud per part d'europeus per establir plantacions a Àsia.

• 2. Esclavitud: La corrupció del caçamosques (Henry Smeathman) Aquest capítol se centra en Henry Smeathman, un naturalista anglès del segle XVIII que va viatjar a Sierra Leone. Tot i la seva ferma oposició a l'esclavitud, Smeathman es va anar corrompent gradualment per l'economia esclavista de la regió. Per finançar la seva recerca i la seva ambició de convertir-se en un científic respectat, va acabar comerciant amb esclaus i venent-los a plantacions a les Amèriques. El llibre descriu la seva important tasca en l'estudi de les termites a l'Àfrica, que li va valer el sobrenom de "Monsieur Termite". També es revela com figures de la ciència de l'època, com Carl Linnaeus i Hans Sloane (fundador del Museu Britànic), es van beneficiar de l'estructura i l'economia de l'esclavitud per construir les seves col·leccions. Malgrat la seva caiguda moral, Smeathman va tornar a Anglaterra, va donar conferències contra l'esclavitud i va intentar crear una colònia agrícola per a negres lliures a Sierra Leone, tot i que va morir abans de veure-ho realitzat.

• 3. Profanació de tombes: Jekyll & Hyde, Hunter & Knox Aquest capítol detalla els assassinats de Burke i Hare a principis del segle XIX a Edimburg, Escòcia. Van assassinar disset persones per vendre els seus cossos a l'anatomista Robert Knox per a dissecció. La legislació britànica de l'època prohibia les disseccions de cossos que no fossin de criminals executats, creant una gran demanda il·lícita. John Hunter, un anatomista i cirurgià destacat del segle XVIII, és presentat com un pioner que sovint treballava amb lladres de tombes, i la seva casa amb doble entrada va servir d'inspiració per a "Dr. Jekyll i Mr. Hyde". La història de Charles Byrne, el "gegant irlandès", el cos del qual va ser robat per Hunter contra els seus desitjos, exemplifica l'obsessió dels anatomistes per l'adquisició de cossos. Knox, tot i les sospites dels seus assistents, va fer els ulls grossos davant l'origen dels cossos per no interrompre la seva recerca.

• 4. Assassinat: El professor i el conserge (John White Webster) Aquest capítol narra l'assassinat del Dr. George Parkman per part del professor de química de Harvard, John White Webster, el 1849. La recerca dels cossos per a dissecció va ser un problema a Amèrica, provocant "aldarulls anatòmics" on la gent es revoltava contra el robatori de cossos, especialment els de la classe pobra. Les "lleis d'anatomia" que permetien l'ús de cossos no reclamats de pobres eren èticament qüestionables i científicament dubtoses, ja que l'anatomia dels pobres podia estar alterada per l'estrès crònic, afectant la precisió de la investigació. Es destaca que la dependència de cossos no reclamats va portar a errors de diagnòstic, com en el cas de la síndrome de mort sobtada del lactant (SIDS). La història se centra en com el conserge, Ephraim Littlefield, va descobrir les restes de Parkman a la latrina i forn del laboratori de Webster, portant a un sensacional judici i la condemna de Webster.

• 5. Crueltat Animal: La Guerra dels Corrents (Thomas Edison) Aquest capítol examina el costat fosc de Thomas Edison durant la "Guerra dels Corrents" amb George Westinghouse. Edison va intentar desacreditar el corrent altern (AC) de Westinghouse, considerant-lo més perillós que el seu corrent continu (DC), ja que la seva reputació i el seu imperi elèctric estaven en joc. Per a això, va finançar a l'electricista Harold Brown perquè realitzés experiments públics i cruels d'electrocució d'animals (gossos, vedells, cavalls) amb corrent altern per demostrar la seva letalitat. Edison també va influir en la decisió de l'estat de Nova York d'adoptar la cadira elèctrica per a les execucions, suggerint l'ús de corrent altern per associar-lo amb la mort. El primer ús de la cadira elèctrica amb William Kemmler va ser un desastre brutal, que va deixar Kemmler cremat i torturat abans de morir. El capítol conclou amb el lamentable llegat d'Edison en aquest aspecte, malgrat les seves grans innovacions.

• 6. Sabotatge: Les Guerres dels Ossos (Cope i Marsh) Aquest capítol detalla la ferotge rivalitat entre els paleontòlegs nord-americans Edward Drinker Cope i Othniel Charles Marsh al segle XIX, coneguda com les "Guerres dels Ossos". Tots dos eren personatges ambiciosos i poc ètics, que van recórrer al sabotatge, la difamació pública, el robatori de fòssils, la destrucció de jaciments i la publicació precipitada de "descobriments" defectuosos per superar-se mútuament. Un exemple cèlebre va ser l'error de Cope en muntar el crani d'un plesiosaure a la cua, que Marsh es va encarregar de fer públic. Malgrat la seva enemistat, la seva competència va portar a un auge sense precedents en el descobriment de dinosaures i fòssils a l'Oest americà, avançant enormement el camp de la paleontologia i influint en Charles Darwin. Marsh, en un contrast interessant, va defensar els drets dels indis americans.

• 7. Trencament de jurament: Èticament impossible (Metges Nazis, Tuskegee, Guatemala) Aquest capítol exposa tres casos horribles d'experimentació humana.

  • Metges Nazis: Es detallen els experiments bàrbars realitzats per metges nazis en presoners durant la Segona Guerra Mundial, incloent estudis sobre hipotèrmia, ingesta d'aigua de mar i esterilització forçada. Aquests metges van reinterpretar el Jurament Hipocràtic per justificar les seves accions com a "curació" de la societat. El capítol planteja el dilema ètic d'utilitzar dades d'investigacions tan contaminades, especialment quan són les úniques disponibles, com en el cas de la hipotèrmia. El Codi de Nuremberg va sorgir com a resposta a aquestes atrocitats, establint pautes ètiques per a la recerca en humans.
  • Estudi de sífilis de Tuskegee: Es documenta l'estudi del Servei de Salut Pública dels EUA (PHS) a Tuskegee, Alabama, on es va deixar que centenars d'homes negres amb sífilis no rebessin tractament durant dècades per observar el curs natural de la malaltia. Els metges del PHS van mentir als participants i van ignorar l'aparició de la penicil·lina com a cura efectiva. La infermera Eunice Rivers va actuar com a enllaç clau, però també va ser còmplice en descoratjar el tractament dels homes. L'estudi va ser científicament defectuós i èticament indefensable.
  • Experiments amb ETS a Guatemala: El metge del PHS John Cutler va dirigir experiments a Guatemala als anys 40, infectant deliberadament presoners, soldats i pacients psiquiàtrics amb sífilis i altres malalties de transmissió sexual, sense el seu consentiment informat. Es van utilitzar mètodes com la prostitució amb prostitutes infectades i la inoculació directa dels gèrmens. Aquesta investigació, mantinguda en secret durant dècades, no va produir coneixement útil i va ser exposada el 2005.

• 8. Ambició: Cirurgia de l'ànima (Egas Moniz i Walter Freeman - Lobotomia) Aquest capítol narra el desenvolupament de la lobotomia, una controvertida cirurgia cerebral. La idea va sorgir a Egas Moniz, un neuròleg portuguès amb una gran ambició per assolir la fama en medicina, després d'escoltar parlar de ximpanzés als quals se'ls havien extirpat els lòbuls frontals i havien deixat de tenir "atacs de ràbia". Moniz va realitzar les primeres "leucotomies" en humans el 1935, utilitzant injeccions d'alcohol o un fil de tall per seccionar connexions cerebrals, amb una preocupant manca de seguiment i avaluació rigorosa. El neuròleg nord-americà Walter Freeman es va convertir en el gran promotor de la lobotomia, anomenant-se a si mateix el "Henry Ford de la psicosurgery". Freeman va desenvolupar la tècnica de la lobotomia transorbital, una versió més ràpida i menys invasiva, utilitzant un punxó de gel (semblant a un punxó de cuina) que s'inseria a través de les conques dels ulls. Va viatjar pels EUA realitzant milers de lobotomies, sovint amb un estil teatral i arrogant, i amb conseqüències devastadores per als pacients, tot i que ell va argumentar que els "curats" almenys podien fer una vida "normal". Les crítiques van ser dures, especialment per l'ús de la cirurgia en casos menys greus i la pèrdua de personalitat dels pacients. La lobotomia va caure en desús amb l'aparició de la clorpromazina i altres fàrmacs antipsicòtics als anys 50, que van permetre un tractament més humà i efectiu de les malalties mentals.

• 9. Espionatge: L'acte de varietat (Harry Gold i Klaus Fuchs) Aquest capítol se submergeix en el món de l'espionatge científic durant la Guerra Freda, centrant-se en Harry Gold, un químic nord-americà, i Klaus Fuchs, un físic britànic nascut a Alemanya. Gold, motivat per la seva pobresa i idealisme comunista, va començar robant secrets comercials industrials i després es va convertir en espia atòmic, passant informació del Projecte Manhattan als soviètics. Fuchs, un comunista convençut, va ser una font inestimable per a la Unió Soviètica, proporcionant dissenys detallats de la bomba atòmica. La relació entre Gold i Fuchs va ser una barreja de professionalitat i una estranya "amistat" fictícia per a Gold. També s'esmenta el cas de David Greenglass i els Rosenberg, implicats en la mateixa xarxa d'espionatge. S'inclou la història de Trofim Lysenko, un biòleg soviètic que, amb el suport de Stalin, va suprimir la genètica en la Unió Soviètica, causant danys massius a la ciència i a les persones. La història culmina amb la caiguda de Fuchs i Gold, les seves confessions i les dramàtiques conseqüències per a ells i per als Rosenberg.

• 10. Tortura: La balena blanca (Henry Murray i Theodore Kaczynski - Unabomber) Aquest capítol revela els experiments psicològics abusius realitzats per Henry Murray, un psicòleg de Harvard amb vincles amb la CIA, sobre "homes universitaris dotats", inclòs Theodore Kaczynski, el futur Unabomber. En el context de la Guerra Freda i la por al "rentat de cervell" comunista, la CIA va iniciar el programa MK-ULTRA per desenvolupar tècniques de control mental i interrogació. Murray, fascinat pels interrogatoris, va dissenyar un estudi per sotmetre els estudiants a "abusos interpersonals estressants" per trencar els seus valors i fer-los susceptibles a la manipulació psicològica. Kaczynski, un jove amb un QI elevat però socialment aïllat, va patir més de 200 hores d'abús en aquest estudi, que va descriure com "la pitjor experiència de la seva vida". Tot i que és simplista dir que l'experiment va "crear" l'Unabomber, el capítol argumenta que podria haver empès un jove ja fràgil al límit. Les seves bombes i el seu manifest, que atacava la societat industrial, també contenien crítiques repetides a la psicologia i els psicòlegs.

• 11. Mala praxi: Sexe, poder i diners (John Money i David Reimer) Aquest capítol tracta el cas de David Reimer, nascut Bruce, que va ser sotmès a una reassignació de sexe i criat com a noia (Brenda) després d'una circumcisió fallida durant la infància. Aquesta decisió va ser impulsada per John Money, un influent psicòleg de gènere de la Universitat Johns Hopkins, que defensava la "teoria de la pissarra en blanc" de la identitat sexual: que el gènere era principalment un producte de la socialització i no de la biologia. Money va veure en el cas de Bruce un "experiment natural perfecte" per demostrar la seva teoria. Malgrat els clars senyals d'angoixa de Brenda (agressivitat, rebuig dels rols femenins, pensaments suïcides), Money va ignorar o minimitzar aquests problemes, va mentir als pares sobre la naturalesa experimental del tractament i va promoure públicament el cas com un èxit rotund. Les sessions amb Money eren sovint traumàtiques i inapropiades, incloent l'exposició dels nens nus i "jocs de assaig sexual". La vida de David, la seva família va quedar profundament danyada per l'experiment. Finalment, David va descobrir la veritat, va retransicionar a home i es va convertir en una figura clau per desacreditar la teoria de Money i posar fi a aquesta pràctica mèdica.

• 12. Frau: Superdona (Annie Dookhan) El capítol se centra en el cas de Annie Dookhan, una química forense de Massachusetts que va falsificar milers de resultats de proves de drogues entre 2003 i 2011. Motivada per l'ambició de ser una "superdona" i per problemes personals, Dookhan va accelerar el processament de les mostres, va "secar el laboratori" (afirmant resultats sense fer les proves) i fins i tot va manipular proves per ocultar els seus fraus. La seva conducta va ser eventualment descoberta a causa de la pressió per testificar en judicis, que va fer que les seves xifres de proves fossin sospitosament altes en comparació amb les dels seus col·legues. Les conseqüències del seu frau van ser massives, amb la invalidació de 21.587 condemnes a Massachusetts, l'acció més gran d'aquest tipus en la història dels EUA. El cas de Dookhan posa de manifest els perills de la falta d'humilitat i la tendència a la infal·libilitat en la ciència forense.

• Conclusió La conclusió del llibre reitera que els nous avenços científics sempre introdueixen nous dilemes ètics. L'autor proposa estratègies per promoure la ciència ètica, com ara mantenir l'ètica en ment des del principi del disseny dels experiments (per exemple, signant els formularis de veracitat abans d'omplir-los) i realitzar "pre-mortems" per anticipar problemes ètics. Destaca la importància d'aprendre de la història de la ciència i reconèixer que les bones intencions no són un escut contra les males accions. Finalment, subratlla la importància del caràcter i la confiança en la ciència, ja que és un procés inherentment social que depèn de la verificació comunitària i la dignitat humana.

• Apèndix: El futur del crim L'apèndix explora com les tecnologies futures podrien donar lloc a noves formes de crim. Inclou:

  • Crims a l'espai: La dificultat de jurisdicció en homicidis ocorreguts en espais no sobirans, com illes de gel a l'Àrtic, anticipant problemes legals similars en la colonització de Mart o altres planetes.
  • Intel·ligència Artificial (IA): El risc de manipular sistemes d'IA mèdica amb "soroll adversarial" (píxels aleatoris) per fer que les màquines interpretin malament imatges (com tumors cutanis), podent condemnar una persona a mort. També s'esmenta la possibilitat de robots sexuals assassins.
  • Enginyeria genètica: Les preocupacions sobre la privadesa genètica (ús d'ADN de bases de dades genealògiques per trobar criminals, com en el cas del Golden State Killer) i la capacitat de plantar fluids corporals o ADN falsos en escenes del crim per incriminar o abatre sospites.

En resum, el llibre ofereix una mirada profunda a les complexitats morals i psicològiques darrere de les transgressions científiques, des de l'antiguitat fins a les projeccions futures, posant l'accent en la necessitat imperiosa de la consideració ètica en tota recerca.

Pharma, big pharma (46)

Il y a des alternatives : Une autre histoire des médicaments (XIXe-XXIe siècle) 

El llibre, titulat "Il y a des alternatives : Une autre histoire des médicaments (XIXe-XXIe siècle)", publicat a la col·lecció « Liber » fundada per Pierre Bourdieu, té com a objectiu principal recollir i documentar experiències i models alternatius a la propietat exclusiva de les invencions farmacèutiques des de finals del segle XVIII fins a l'actualitat, inclosa la pandèmia de la COVID-19. L'obra busca "reobrir l'espai dels possibles" i presentar "possibles reals" o "utopies reals" que s'han aplicat en diferents geografies i contextos històrics.

L'autor estructura el llibre en dues parts principals:

• La primera part (1790-1950) examina alternatives variades en un context on les patents de medicaments eren menys implantades o incompletes, sovint limitades als processos de fabricació.
• La segona part (1950-actualitat) explora alternatives sorgides en un context de creixent globalització de les patents, especialment des dels anys 90.

A continuació, es detalla el contingut de cada part i els seus capítols principals:

Introducció general - Nous n'avons jamais été propriétaires L'introducció estableix el marc teòric del llibre, fent referència a pensadors com Marx, Polanyi i Foucault. Destaca que l'enclosure (el tancament de l'espai de la còpia i la propietat exclusiva) no ha estat un procés inevitable, sinó que sempre hi ha hagut alternatives. La crisi de la pandèmia de COVID-19, per exemple, ha demostrat que el compartiment i la transferència de tecnologies per a béns essencials com vacunes, proves i medicaments són possibles. La confrontació entre els drets de propietat intel·lectual i l'interès de la salut pública és tan antiga com els mateixos drets intel·lectuals moderns.

Primera part - Inventar des alternatives (1790-1950)

1. El patronatge de les invencions per l'Estat (1790-1844):

   • Aquest capítol examina un mecanisme francès de principis del segle XIX on l'Estat imperial i més tard l'Académie de médecine compraven les fórmules de remeis "secrets" per divulgar-les al públic, assegurar-ne l'accessibilitat i la seguretat, i prevenir monopolis.
   • Malgrat la seva limitada eficàcia i les crítiques liberalistes que defensaven que el mercat valorés les invencions, aquest sistema subratlla el principi d'anti-monopoli per a béns essencials.
   • S'avaluaven els remeis no només per la novetat sinó també per la seva utilitat terapèutica i seguretat, amb un clar compromís amb la defensa del domini públic de la farmacopea. Els debats sobre el preu d'adquisició van ser intensos, i es va intentar conciliar l'interès públic amb la recompensa a l'inventor.

2. La invenció col·lectiva i el domini públic de la quinina (principis del segle XIX):

   • Pelletier i Caventou, descobridors de la quinina el 1820, van rebutjar la patent i van optar per la divulgació deliberada de la seva invenció en revistes científiques, creant un règim d'invenció col·lectiva.
   • Aquesta estratègia va fomentar una competència industrial oberta i el perfeccionament continu dels mètodes de fabricació per part de nombrosos químics i farmacèutics, sense el recurs a patents.
   • L'Acadèmia de Ciències va reconèixer el seu "desinterès" i va atorgar-los el premi Montyon, reforçant la norma de publicació i la concepció de la ciència com un bé comú.
   • Tot i que Pelletier va registrar una patent a Gran Bretanya més tard (1833) sobre un nou procés, això no va alterar la naturalesa altament competitiva de la indústria de la quinina.

3. Copiar les patents farmacèutiques alemanyes (França, 1900-1939):

   • A la primera meitat del segle XX, la legislació francesa excloïa els medicaments de la patentabilitat (fins el 1959), permetent la còpia lícita de les invencions estrangeres, particularment les alemanyes, que dominaven la química farmacèutica mundial.
   • Aquesta "economia de la còpia" va ser crucial per al desenvolupament de la indústria farmacèutica francesa, inclosa la firma Rhône-Poulenc en col·laboració amb l'Institut Pasteur.
   • Ernest Fourneau, de l'Institut Pasteur, va ser una figura clau en aquesta estratègia, no només reproduint sinó també millorant les molècules alemanyes, com en el cas del "sulfamide blanc", superior al "sulfamide vermell" patentat per IG Farben.
   • La no-patentabilitat del sulfamide blanc va afavorir la seva ràpida difusió i una forta competència en el mercat, posant en qüestió la idea que no hi ha innovació sense exclusivitat de mercat.

4. El pool de patents de la insulina (anys 20-50):

   • Els descobridors de la insulina a la Universitat de Toronto (anys 20) van decidir patentar-la no per establir un monopoli, sinó per prevenir-lo i garantir-ne la qualitat i l'accessibilitat.
   • La Universitat de Toronto esdevingué la titular de la patent i va crear un "pool de patents" que atorgava llicències no exclusives a una pluralitat de fabricants a nivell mundial.
   • Aquest model incloïa el control de la qualitat, la regulació dels preus (basats en el cost de producció més un marge controlat) i l'obligació dels llicenciataris de compartir les seves millores amb el pool, fomentant així la innovació col·lectiva.
   • El Comitè de la Insulina de Toronto va establir un dispositiu de control mundial, col·laborant amb comitès locals i governs per assegurar la bona explotació de la insulina.

Segona part - Échapper au monde clôturé par des brevets (1950 a nos jours)

5. Defensar una genètica mèdica pública (1994-2016):

   • Aquest capítol documenta la resistència mèdica, política i jurídica a les patents de Myriad Genetics sobre els gens del càncer de mama (BRCA1/2) a Europa.
   • Laboratoris públics europeus (com l'Institut Curie) i governs (Bèlgica, Països Baixos, Àustria) es van oposar a les pretensions de monopoli de Myriad, argumentant en favor de l'accés universal als tests genètics.
   • La "rebel·lió dels clínics europeus" va incloure la continuïtat de l'oferta pública de tests malgrat les patents pendents, la identificació d'errors en les seqüències patentades per Myriad, i la constitució de bases de dades col·lectives de mutacions.
   • La Cancer Research UK va utilitzar una "patent de defensa" sobre el gen BRCA2 i va atorgar llicències gratuïtes a laboratoris públics europeus, subratllant el paper de les institucions públiques i les coalicions de metges i pacients en la creació de "béns comuns".
   • Canadà també va resistir els brevets de Myriad, amb el govern d'Ontario finançant programes públics de proves genètiques i un hospital públic que va aconseguir una llicència no exclusiva i gratuïta de Transgenomic per a proves de malalties cardiovasculars.

6. El Brasil al temps del VIH i les hepatitis virals (1992-2019):

   • El Brasil va desenvolupar una "medicina social" per combatre el VIH/sida, basada en la còpia de medicaments antiretrovirals (ARV) per laboratoris farmacèutics públics (com Farmanguinhos).
   • Aquesta estratègia va trencar amb els monopolis de les multinacionals, reduint significativament els preus dels ARV.
   • El model brasiler inclou la mobilització de laboratoris públics, la creació de consorcis i "partenariats de desenvolupament de producte" (PDP) entre sectors públic i privat per assegurar la producció local, i la intervenció d'associacions de pacients per contestar patents mitjançant oposicions legals i llicències obligatòries.
   • Es defensa la "profitabilitat social" dels inversions públiques, en oposició a la maximització del benefici del capital privat.

7. Els comuns mundials contra la malària (principis dels anys 2000 en endavant):

   • Aquest capítol examina les iniciatives globals per a les malalties tropicals desateses, com la malària, que impliquen l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i Metges Sense Fronteres (MSF).
   • Es descriu el paper de partenariats públics-privats (PPP) en el desenvolupament de noves teràpies, especialment basades en artemisinina, amb un desplaçament de la innovació i la producció cap als països del Sud (Xina, Índia, Brasil).
   • L'OMS ha desenvolupat una política de patents per promoure l'accessibilitat, buscant la disponibilitat de les invencions al preu més baix possible i negociant acords que regulen els preus per al sector públic.
   • El capítol detalla acords de cooperació amb empreses com Novartis (Coartem) i Sanofi (ASAQ), on l'OMS i DNDi (Drugs for Neglected Diseases initiative, fundada per MSF) regulen els preus, els estàndards de qualitat i els termes de transferència de tecnologia, fins i tot en absència de patents per a certes formulacions.

8. El comú mundial dels virus i les vacunes (1948-):

   • Es traça la història de la xarxa global de vigilància de la grip de l'OMS, un "comú mundial" per al compartiment de virus i el desenvolupament de vacunes. Aquesta xarxa es basa en la col·laboració internacional, el compartiment de soques i tecnologies, i la no-reivindicació d'exclusivitat per a la salut pública.
   • Es relata la crisi amb Indonèsia (2006-2007), que va suspendre l'enviament de soques virals arran del patentament de seqüències víriques per una empresa australiana sense la seva autorització, i la posterior reforma de l'OMS per establir mecanismes de "compartiment de beneficis" i acords de transferència de material (SMTA).
   • Finalment, s'analitzen les alternatives sorgides durant la pandèmia de COVID-19, com la proposta de suspensió global dels drets de propietat intel·lectual a l'OMC (TRIPS waiver), la creació del COVID-19 Technology Access Pool (C-TAP) per a la mutualització voluntària de tecnologies, i el desenvolupament de centres de transferència de tecnologia d'ARNm al Sud global. Això inclou el projecte del Baylor College of Medicine de desenvolupar una vacuna de codi obert.

En la seva conclusió, l'autor reitera que les alternatives estudiades són "experiències ja fetes" (Lévi-Strauss) que es poden avaluar i reformular en noves circumstàncies. Subratlla que la construcció de béns públics i comuns sovint conjuga la participació de l'Estat, laboratoris públics i privats, i associacions de pacients, en contra de les lògiques purament capitalistes.

Tribulacions del moment (2)

 The Great Aid Hypocrisy

L'article d'Adam Tooze, "The Great Aid Hypocrisy", serveix com a assaig principal en el número "The End of Development" de la revista Foreign Policy. Tooze hi argumenta que el model de desenvolupament d'Occident sempre ha estat un "miratge" i que ha arribat el moment d'una alternativa realista.

Tooze comença l'article assenyalant que, la primera setmana de març de 2025, el govern dels Estats Units, sota l'administració Trump, va votar en contra de l'establiment d'un Dia Internacional de l'Esperança i un Dia Internacional de la Coexistència Pacífica a l'Assemblea General de l'ONU. En una carta formal, els EUA van rebutjar categòricament la totalitat dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides, una denúncia de l'ambició col·lectiva de millorar la condició material de la humanitat. Aquesta decisió es va justificar amb la postura "America First" i una crítica geopolítica, interpretant el llenguatge dels ODS com un suport a la ideologia del Partit Comunista Xinès (PCC), i incloent crítiques a la "ideologia de gènere" i el "clima".

Tot i la indignació per aquesta postura dels EUA, Tooze suggereix que els ODS eren una "aposta arriscada" que va produir pocs resultats, i que podrien haver estat un exercici d'auto-compliment per part de les elits globals que necessitaven una visió "integral i audaç". Els ODS es van presentar com un intent de crear un món organitzat al voltant de valors universals i interessos econòmics, més enllà dels conflictes i la política, el que Tooze anomena "pensament de la fi de la història".

La "hipocresia" de l'enfocament occidental envers el desenvolupament es fa palesa quan el desenvolupament realment es produeix. L'èxit de la Xina en treure centenars de milions de la pobresa, impulsat per la mobilització domèstica i la inversió estatal, no ha generat confiança sinó una nova guerra freda, percebut com una amenaça per a l'statu quo internacional a causa de la seva potència econòmica i tecnològica. De la mateixa manera, la recuperació econòmica de Rússia sota Putin es basa en la capacitat econòmica i el benestar col·lectiu al servei de la sobirania nacional i el poder estatal, en una "gran política de poder". Aquest fet, Tooze assenyala, no és sorprenent, ja que el desenvolupament modern sempre ha estat lligat als interessos nacionals.

Durant la Guerra Freda, el desenvolupament econòmic dels EUA es va utilitzar com a antídot als models de la Unió Soviètica i la Xina. Els millors resultats es van obtenir en països de l'Àsia Oriental com el Japó, Corea del Sud i Taiwan, estats estretament alineats amb els EUA, però un èxit excessiu podia convertir-se en un problema, com la preocupació dels EUA per l'ascens tecnològic del Japó als anys 80. Els anys 70 i 80 van ser desastrosos per a la política de desenvolupament en altres regions.

Després de la Guerra Freda, el desenvolupament va prendre un rumb universalista amb informes com el de la Comissió Brundtland (1987) i els posteriors Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) i, finalment, els ODS. Aquesta fase va veure un creixement global notable a l'Àsia i Amèrica Llatina, la qual cosa va impulsar la creació dels ODS amb 17 objectius i 169 fites, presentats com una "visió integral" per transcendir la política.

L'agenda de "gran impuls" per als ODS estimava una necessitat d'inversions de 5 a 7 bilions de dòlars anuals. La "finança combinada" (blended finance) es va proposar com a eina, utilitzant fons públics per "desarriscar" la inversió privada, amb la promesa de convertir "bilions" d'ajuda governamental en "trilions" d'inversions privades. Aquesta retòrica va assolir el seu punt àlgid a la Conferència de Canvi Climàtic de l'ONU de 2021 a Glasgow.

No obstant això, el rendiment de la finança combinada ha estat "pèssim", mobilitzant poc capital privat, i el món en desenvolupament es queda enrere en innovació. Tooze qüestiona si s'havien considerat les ramificacions geopolítiques d'uns ODS realitzats plenament, ja que un món més desenvolupat seria, per definició, "més multipolar i menys controlable". Exemples com la capacitat militar de Ruanda o la projecció de força dels Houthis demostren que el desenvolupament confereix "poder real".

Fins i tot els països europeus estan retallant els seus pressupostos d'ajuda per prioritzar la seguretat nacional (míssils i tancs) a causa de la guerra d'Ucraïna, demostrant que l'era d'una agenda de desenvolupament políticament neutral i universalment acceptada ha acabat.

Tooze adverteix que enderrocar els ODS sense un reemplaçament és "nihilisme". Una aproximació realista per a l'era post-Trump ha de començar distingint entre salvar vides i el "desenvolupament". La primera és fonamental per a les crisis de refugiats i emergències mèdiques en estats fallits, i requereix ajuda bàsica i manteniment de la pau. El segon, el desenvolupament en si, és una "transformació social deliberada, un fet històric a gran escala". No hi ha una fórmula general per a l'èxit; cal triar socis capaços, construir "plataformes per al progrés autosostenible" i mobilitzar recursos interns. L'ajuda occidental sovint és insuficient, com "una gota d'aigua sobre una estufa calenta", i l'exemple del Sahel ho il·lustra.

Pel que fa a l'economia política global, el model de finança combinada ha fallat, i els creditors privats sovint prevalen en les reestructuracions de deute, assistits pels centres financers occidentals que també faciliten la fugida de capitals. Calen "reordenacions" específiques per reformar aquests processos.

En aquest context, la Xina ha esdevingut la història d'èxit de desenvolupament més gran del món, un prestador i una potència de desenvolupament. La Iniciativa de Desenvolupament Global de Xi Jinping és la seva resposta als ODS, centrada en vuit àrees clau i accions "orientades a resultats", buscant relacions amistoses i poder global, evitant les qüestions de drets humans o eleccions.

Tooze conclou que el desenvolupament no és una recerca de drets, sinó una "voluntat de poder", de control sobre recursos i seguretat, i per tant és inherentment polític i geopolític. L'agenda de les Nacions Unides del 2015 ja no és el món actual. Mentre que la Xina presenta una combinació de realpolitik, ideologia i interès nacional que sembla "racional i equilibrada", Occident necessita una alternativa més "pràctica i realista" als ODS i a l'atavisme trumpista per competir i cooperar amb la Xina en el desenvolupament global.

Cristina Garcia Rodero

PS. Deixo aquí el resum de tots els articles de la secció "On the cover", atenció a l'article 4t.

A continuació, es presenta un resum detallat de tots els articles inclosos a la secció "On the Cover" de la revista "Foreign Policy - Fall 2025":

1. "The Great Aid Hypocrisy" (La Gran Hipocresia de l'Ajuda) d'Adam Tooze

Aquest article, el principal del número, sosté que el model de desenvolupament d'Occident sempre ha estat un "miratge" i que ha arribat el moment d'una alternativa més realista.

• Rebuig dels ODS dels EUA: L'article comença amb la decisió de l'administració Trump, el març de 2025, de rebutjar categòricament els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l'ONU. Aquesta decisió, justificada amb una postura "America First" i una crítica geopolítica, va interpretar el llenguatge dels ODS com un suport encobert a la ideologia del Partit Comunista Xinès (PCC). Tooze suggereix que els ODS eren una "aposta arriscada" amb pocs resultats, possiblement un exercici d'auto-compliment de les elits globals i un "últim sospir" de la idea de la "fi de la història".
• Desenvolupament com a Poder: Tooze argumenta que la "hipocresia" occidental es fa evident quan el desenvolupament realment es produeix. L'èxit de la Xina en la reducció de la pobresa, impulsat per la mobilització domèstica i la inversió estatal, no ha generat confiança sinó una nova guerra freda, percebuda com una amenaça per a l'statu quo internacional a causa de la seva potència econòmica. Similarment, la recuperació econòmica de Rússia sota Putin demostra que la capacitat econòmica es posa al servei de la sobirania nacional i el poder estatal.
• Història del Desenvolupament: El desenvolupament modern va sorgir lligat als interessos nacionals, com ara l'aspiració a la unificació alemanya i els interessos dels primers Estats Units. Durant la Guerra Freda, el desenvolupament econòmic dels EUA es va utilitzar com a antídot als models soviètic i xinès, amb resultats notables a països de l'Àsia Oriental com el Japó, Corea del Sud i Taiwan. No obstant això, un èxit excessiu podia convertir-se en un problema, com la preocupació dels EUA per l'ascens tecnològic del Japó als anys 80.
• Universalismo i "Gran Empenta": Després de la Guerra Freda, el desenvolupament va prendre un rumb universalista amb informes com el de la Comissió Brundtland (1987) i els ODS, presentats com una "visió integral" per transcendir la política. L'agenda de "gran empenta" per als ODS estimava una necessitat d'inversions de 5 a 7 bilions de dòlars anuals, amb la "finança combinada" (blended finance) com a eina per mobilitzar inversió privada.
• Fracàs i Implicacions Geopolítiques: El rendiment de la finança combinada ha estat "pèssim", mobilitzant poc capital privat, i el món en desenvolupament es queda enrere en innovació. Tooze qüestiona les ramificacions geopolítiques d'uns ODS realitzats plenament, argumentant que un món més desenvolupat seria, per definició, "més multipolar i menys controlable", generant desafiaments geopolítics "incòmodes".
• La fi d'una Agenda Neutral: Fins i tot els països europeus estan retallant els seus pressupostos d'ajuda per prioritzar la seguretat nacional (míssils i tancs) a causa de la guerra d'Ucraïna, demostrant que l'era d'una agenda de desenvolupament políticament neutral i universalment acceptada ha acabat.
• Alternativa Realista: Tooze proposa distingir entre salvar vides (ajuda humanitària en estats fallits) i el desenvolupament (transformació social deliberada). Subratlla la importància de triar socis capaços, construir "plataformes per al progrés autosostenible" i mobilitzar recursos interns, ja que l'ajuda occidental sovint és "una gota d'aigua sobre una estufa calenta". També calen "reordenacions" específiques en l'economia política global per abordar el deute i la fugida de capitals.
• El Paper de la Xina: La Xina, com la "gran història d'èxit de desenvolupament", ha emergit com a prestador i potència de desenvolupament. La Iniciativa de Desenvolupament Global de Xi Jinping és la seva resposta als ODS, centrada en vuit àrees clau i accions "orientades a resultats", buscant relacions amistoses i poder global, evitant les qüestions de drets humans.
• Conclusió: El desenvolupament no és una recerca de drets, sinó una "voluntat de poder", inherentment política i geopolítica. L'agenda de les Nacions Unides del 2015 ja no és el món actual. Occident necessita una alternativa "més pràctica i realista" als ODS i a l'atavisme trumpista per competir i cooperar amb la Xina en el desenvolupament global.

2. "De-Risking Into Oblivion" (Desariscant cap a l'oblit) de Daniela Gabor

Daniela Gabor critica el paradigma de la "finança combinada" (blended finance) i l'anomenat "Wall Street Consensus", afirmant que l'escassetat de finançament públic és una "ficció política".

• FFD4 i el Consens de Wall Street: La Quarta Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament (FFD4) a Sevilla va posar de manifest el "paradigma del desenvolupament invertible", popularitzat pel lema "Billions to Trillions" del Banc Mundial. Aquest paradigma, anomenat per Gabor "Wall Street Consensus", veu el desenvolupament com una "classe d'actiu" on els fons públics "desarisquen" la inversió privada per garantir retorns als inversors.
• Fracàs del "Billions to Trillions": Gabor destaca que, tot i la retòrica, la "finança combinada" ha mobilitzat molt poc capital privat (aproximadament 30 cèntims per cada dòlar d'inversió multilateral). En lloc d'invertir en el sud global, els financers l'estan "drenant", amb costos de servei del deute per als països en desenvolupament que van assolir un màxim històric d'1,4 bilions de dòlars el 2023. Aquests diners sovint es desvien de la despesa pública en salut i educació.
• Crítiques al Compromís de Sevilla: Tot i que el Compromís de Sevilla reconeix algunes tensions (com que els beneficis es decanten cap als inversors privats i que la "finança combinada" genera càrregues fiscals), Gabor el troba "tou en les solucions". Propostes de la comissió d'experts de la FFD4 per protegir les infraestructures socials (com la salut i l'educació) de la propietat privada "desariscada" i per a una fiscalitat responsable van ser ignorades.
• Polítiques Macrofinanceres Neoliberals: Gabor argumenta que l'enfocament actual es manté perquè el món occidental continua buscant visions econòmiques transformadores mentre està lligat a les polítiques macrofinanceres neoliberals, com la "dominació monetària" dels bancs centrals independents que restringeixen el finançament públic.
• Invisibilitat dels Bancs Centrals: Els bancs centrals van exercir pressió per ser exclosos del procés de Sevilla. Aquesta "invisibilitat" és una elecció política que "preserva el disseny neoliberal dels bancs centrals" i debilita la capacitat transformadora de l'estat, deixant els països vulnerables a la influència dels inversors estrangers.
• Obstacles a la Resolució del Deute: Les propostes de la societat civil per a un mecanisme multilateral de resolució del deute sobirà i altres mesures per garantir la implicació dels creditors privats van ser debilitades o rebutjades per països occidentals, tot i que la Xina no es va desvincular d'aquestes propostes.
• Conclusió: La "manca de finançament públic és una ficció política". Els diners i les institucions existeixen, però falta la "voluntat de reclamar-los", que ha estat "desariscada cap a l'oblit".

3. "The Rise—and Fall—of NGOs" (L'auge i caiguda de les ONG) de Suparna Chaudhry

Suparna Chaudhry analitza com la "època daurada" de les ONG ha acabat, amb les retallades massives de finançament occidental i la creixent repressió governamental que les posen en una situació crítica globalment.

• Retirada d'Ajuda Occidental: L'administració Trump ha desmantellat l'USAID i ha retallat dràsticament el pressupost d'ajuda exterior dels EUA, cosa que ha afectat greument les ONG a tot el món. Aquesta tendència també s'observa a Europa, amb països com el Regne Unit, Suècia, Alemanya i França reduint significativament els seus pressupostos d'ajuda, sovint per prioritzar la despesa en defensa.
• Impacte en el Sud Global: Les retallades han afectat desproporcionadament el sud global, provocant el tancament de programes i l'acomiadament de personal en àrees crucials com el tractament del VIH/SIDA, les vacunacions i la salut maternoinfantil.
• L'Època Daurada de les ONG: Durant els anys 80 i 90, després de la Guerra Freda, les ONG van guanyar prominència com a actors clau en el desenvolupament, la democratització i l'ajuda humanitària, rebent finançament significatiu d'agències occidentals. Se les veia com més competents i menys propenses a la corrupció que els governs.
• Crítiques i Desafiaments: A principis dels anys 2000, les ONG internacionals van començar a enfrontar crítiques per la seva rendició de comptes, les dinàmiques de poder (moltes amb seu al nord global) i la duplicació d'activitats en situacions de desastre.
• Repressió Governamental: Un factor clau del declivi ha estat la "recessió democràtica global" i l'"auge autoritari", amb governs (tant autoritaris com democràtics) que han intensificat la repressió contra les ONG. Aquesta repressió s'ha manifestat mitjançant lleis que les obliguen a registrar-se com a "agents estrangers" (Rússia, Geòrgia) o que restringeixen el seu finançament (Índia), dificultant la seva feina, fins i tot en emergències humanitàries.
• El Paper de la Filantropia Privada: Tot i que fundacions i donants individuals intenten omplir el buit deixat per les retallades de l'ajuda estatal, el finançament privat no pot igualar l'escala, l'experiència ni la capacitat de definició d'agenda de l'ajuda governamental.
• Oportunitat per a la Xina: La retirada de l'ajuda occidental "deixa la porta oberta a la Xina", que ja proporciona assistència al desenvolupament a través de la Iniciativa del Cinturó i la Ruta. No obstant això, la Xina generalment "evita les ONG", preferint tractar directament amb els governs estrangers per promoure les seves pròpies normes de governança.
• Conseqüències: El final de l'era de les ONG tindrà efectes "devastadors per a les comunitats vulnerables", ja que l'espai cívic per a aquestes organitzacions es redueix i els governs repressius s'envalentinen.

4. "The Development Economist Who Wasn’t" (L'economista del desenvolupament que no ho va ser) de Daniel W. Drezner

Daniel W. Drezner reivindica les idees d'Albert O. Hirschman, "el pare oblidat de l'economia del desenvolupament", les contribucions del qual són "novament rellevants" en el món post-neoliberal per la seva visió contextual i específica per a cada país.

• Història dels "Fads" en Desenvolupament: L'economia del desenvolupament ha estat marcada per "fads i bombolles intel·lectuals", amb la persistència de la creença en una "única recepta econòmica" universal (com el "Big Push" o el Consens de Washington). Drezner suggereix que és el moment d'un enfocament més "contextual i específic per a cada país".
• L'Enfocament de Hirschman: Hirschman (autor de The Strategy of Economic Development, 1958) va rebutjar tant l'universalisme neoliberal (rol reduït de l'estat) com els "grans dissenys" del "Big Push". Els seus principis incloïen que la informació és sempre "parcial" i les intervencions polítiques tenen "efectes inesperats". Va defensar el creixement desequilibrat, sense una seqüència predefinida, i la importància de les "pressions" creades pels "collars d'ampolla" en les cadenes de producció per impulsar reformes.
• La seva "Desaparició" del Camp: A Hirschman se'l va considerar l'"economista preferit dels no economistes" perquè no era un "model builder" ni un "estadístic". Paul Krugman va arribar a dir que la seva obra "no va ser útil per a l'economia del desenvolupament".
• Relevància Actual: Poder Nacional i Comerç Exterior: El seu primer llibre, National Power and the Structure of Foreign Trade (1945), és "novament rellevant". En ell, Hirschman va advertir sobre la dependència asimètrica que una economia més gran pot crear en les més petites a través del comerç, cosa que podia fer que la interrupció del comerç fos molt més greu per als socis més petits.
• Implicacions Geoeconòmiques Actuals: Aquestes idees són ara "tendència" en discussions sobre "statecraft econòmic, interdependència militaritzada i geoeconomia". La dominació de la Xina en tecnologies verdes i minerals crítics, i l'ús de Trump del poder econòmic dels EUA per obtenir concessions, il·lustren aquesta dependència asimètrica. Això redueix les opcions de desenvolupament per a economies més petites.
• El Col·lapse de la "Pau Comercial": Hirschman també va explorar la creença històrica que el comerç podia "domar les passions" humanes i reduir els conflictes. No obstant això, el món post-Guerra Freda (amb les tensions EUA-Xina i els conflictes a Geòrgia i Ucraïna) ha demostrat que aquesta "simbiosi" entre l'economia oberta i la seguretat s'ha "col·lapsat".
• Conclusió: Les idees de Hirschman, tot i ser "contradictòries", ofereixen una "advertència" sobre les severes limitacions que la "dependència militaritzada" imposa a les estratègies de desenvolupament econòmic. En el món actual, la manca d'optimisme inherente a l'enfocament de Hirschman és notable.

5. "Foreign Aid as Self-Help" (Ajuda exterior com a autoajuda) de David C. Engerman

David C. Engerman explora el ressorgiment de la "cooperació sud-sud", on els països en desenvolupament depenen menys del món industrialitzat i més d'ells mateixos, en un moment de crisi de l'ajuda internacional tradicional.

• Crisi de l'Ajuda Tradicional: L'article assenyala la "destrucció espectacular" de l'USAID i les "retallades significatives" d'agències d'ajuda europees, un "canvi generacional" en l'ajuda. En aquest context, la "autoajuda col·lectiva" sembla una de les poques vies obertes.
• Història de la Cooperació Sud-Sud:
  • Orígens: La cooperació sud-sud va néixer de "dures realitats", amb activistes anticolonials que van buscar causes comunes i cooperació econòmica (per exemple, la Conferència Afroasiàtica de Bandung de 1955).
  • Desil·lusió: Després de l'optimisme inicial dels anys 60 ("Dècada del Desenvolupament"), les dificultats per assolir un creixement econòmic sostingut van portar a una "fatiga de l'ajuda" occidental als anys 70.
  • Augment de la Unitat del Sud Global: L'augment dels preus del petroli de 1973 va ser vist per alguns com una demostració del poder dels "països en desenvolupament", impulsant crides a un Nou Ordre Econòmic Internacional (NIEO) a l'ONU. Tanmateix, l'OPEC no va ser capaç de "garantir l'auto-confiança col·lectiva" del sud global.
  • La "Dècada Perduda" i l'Ajust Estructural: Els anys 80 van ser una "dècada perduda" per a Àfrica i Amèrica Llatina a causa de l'endeutament i els programes d'ajust estructural del FMI i el Banc Mundial, que van imposar austeritat i privatitzacions. Això va generar noves crides a la cooperació sud-sud, com la "Comissió Sud-Sud" de Julius Nyerere.
  • Adaptació al Mercat Global: Als anys 80 i 90, la cooperació sud-sud es va adaptar a les reformes econòmiques amb el sorgiment de blocs comercials regionals. Les relacions econòmiques es van desenvolupar més "dins dels mercats globals" que no pas entre governs.
• El Present: Integració Econòmica vs. Solidaritat Política: L'interès renovat per la cooperació sud-sud en la dècada de 2020 és un "senyal d'angoixa". L'economista Rehman Sobhan destaca que la cooperació actual es basa més en les "estadístiques de fluxos comercials i d'inversió" i en l'ascens de la Xina i els canvis estructurals en l'economia global, que han fet d'Àsia la principal font de comerç i inversió.
• Conclusió: L'integració econòmica del sud global ha avançat significativament, superant les expectatives. No obstant això, Engerman es pregunta si aquesta integració es tradueix en "solidaritat" o en una "força política unificada". La "integració, en última instància, té un cost per als somnis de solidaritat que van animar els primers defensors de la cooperació sud-sud".

6. "China’s Lending Hand" (La mà prestadora de la Xina) d'Henry Tugendhat i James Palmer

Aquest article argumenta que és "poc probable" que la Xina ocupi el buit deixat pels EUA en l'ajuda exterior a gran escala, a causa de la resistència interna xinesa i de la naturalesa de la seva implicació, que prioritza el "finançament comercial".

• Reemplaçament de l'Ajuda dels EUA: Molts creuen que la Xina "omplirà el buit" que deixa la reducció de l'USAID. No obstant això, la Xina proporciona entre 5 i 8 mil milions de dòlars anuals en ajuda, una xifra significativament inferior als més de 60 mil milions dels EUA abans de Trump.
• Oposició Interna a la Xina: Tant el Partit Comunista Xinès (PCC) com la ciutadania xinesa són reticents a augmentar massivament l'ajuda exterior. L'opinió pública prioritza les necessitats domèstiques (encara hi ha grans bosses de pobresa) i tem que els diners gastats a l'estranger siguin "malgastats". Xi Jinping ha criticat el "welfarisme" i ha suggerit que l'ajuda exterior pot generar "mandra i dependència", un discurs similar al de Trump. La Xina evita els termes "ajuda" o "donant", preferint "cooperació sud-sud".
• Història del Finançament Xinès: Als anys 70, la Xina era un gran proveïdor d'ajuda (5,88% del seu PIB), utilitzant-la per competir amb la Unió Soviètica i donar suport a moviments anticolonials. A finals dels 70, aquesta ajuda va disminuir dràsticament (-55%) per centrar-se en la recuperació de l'economia interna.
• Canvi cap al Finançament Comercial: Després de la massacre de la Plaça de Tiananmen (1989), la Xina va reorientar la seva estratègia cap al "finançament comercial" (crèdits a l'exportació i préstecs preferencials). El Banc d'Exportació i Importació de la Xina és el principal prestador a compradors estrangers de béns i serveis xinesos. Aquests préstecs, sovint comercials, representen un volum molt més gran que l'ajuda tradicional (134 mil milions de dòlars en "préstecs de cooperació internacional" el 2024).
• Substitució Limitada d'USAID: La Xina ha substituït "alguns petits programes" d'USAID, principalment en països amb els quals ja té llaços estrets o interessos estratègics immediats (com el desminatge a Cambodja o la salut a Àfrica). Els autors suggereixen que aquestes accions són sovint "intents oportunistes per captar titulars".
• Conclusió: Beijing no busca simplement "copiar el model de soft power de Washington". La Xina aprofitarà les oportunitats polítiques, però no té la intenció ni la capacitat de replicar l'escala de l'ajuda exterior dels EUA, ja que comparteix, per les seves pròpies raons, una visió similar a la de l'administració Trump sobre l'assistència estrangera.

7. "The World Needs Africa" (El món necessita Àfrica) de Ndidi Okonkwo Nwuneli

Ndidi Okonkwo Nwuneli argumenta que Àfrica ha de redefinir les condicions de les associacions globals i prendre el control del seu propi desenvolupament, passant d'un rol de receptor de caritat a ser un "soci estratègic" crucial per a la prosperitat global.

• Desequilibris de Poder Actuals: 140 anys després del "repartiment d'Àfrica" de Berlín, les dinàmiques de poder segueixen "profundament desequilibrades". La "cursa pels minerals crítics" mostra com Àfrica subministra matèries primeres però només reté el 10% dels ingressos globals, aprofundint la desigualtat. Els costos de servei del deute s'han disparat, i l'accés al capital és fins a cinc vegades més car a Àfrica, a causa de la "doble moral" de les agències de qualificació de crèdit. Els models de democràcia imposats per Occident sovint han fracassat.
• La Necessitat d'una Redefinició: La reducció dels pressupostos d'ajuda i els tractes comercials iniquis demostren que el sistema actual és "insostenible". L'envelliment de les poblacions occidentals fa que el "dividend juvenil" d'Àfrica sigui crucial per al creixement econòmic global.
• Agenda Liderada per Àfrica:
  • Agenda 2063: Un full de ruta per a un futur africà amb creixement inclusiu, desenvolupament sostenible i bona governança.
  • AfCFTA: L'Àrea de Lliure Comerç Continental Africana, la zona de lliure comerç més gran del món, podria impulsar les exportacions i el comerç intraafricà, i treure 30 milions de persones de la pobresa.
  • PHAHM: La Plataforma per a la Fabricació Harmonitzada de Productes Sanitaris Africans té com a objectiu subministrar el 60% de les vacunes d'Àfrica per al 2040, enfront de l'1% actual.
• Mobilització de Recursos Interns: Àfrica té el potencial de mobilitzar 1,43 bilions de dòlars en recursos domèstics. Cal reduir els costos d'endeutament, invertir en cadenes de valor locals i fomentar models de finançament propis.
• Partenariats Equitatius: Nwuneli insta els socis globals a anar "més enllà del paternalisme" i establir associacions "equitatives i mútuament beneficioses". La participació de la Unió Africana i Sud-àfrica al G-20 ofereix una oportunitat històrica per impulsar reformes en la reestructuració del deute i l'arquitectura financera internacional. Els líders del G-20 han de comprometre's a un full de ruta per reduir el cost del capital per als mercats emergents africans.
• Rol de la Diàspora i la Societat Civil: La diàspora africana (200 milions de persones) va enviar gairebé 100 mil milions de dòlars en remeses el 2024, sent una "força catalitzadora" per a la inversió i la transparència.
• Construcció d'un Futur Resilient: Requereix fortificar els llaços a tot el continent, fomentar l'acció col·lectiva per la resiliència climàtica i el comerç intraafricà, i eliminar les barreres als viatges. També és crucial abordar la corrupció, invertir en infraestructures i enfortir les institucions per crear un entorn favorable a la inversió sostenible.
• Conclusió: Àfrica no demana almoines, sinó oportunitats basades en la seva enginyositat, innovació i la seva jove força laboral. Una associació re-imaginada, arrelada en l'equitat i el respecte mutu, beneficiarà tant Àfrica com els seus socis.

Tribulacions del moment

La era de la revancha

El llibre "La era de la revancha" d'Andrea Rizzi (publicat per Editorial Anagrama el 2025) és un profund retrat d'una època global turbulenta, marcada per conflictes entre potències i entre classes socials. Andrea Rizzi (Roma, 1975) és periodista, corresponsal d'Assumptes Globals a El País i membre del comitè editorial del diari.

El llibre s'estructura en tres parts principals dedicades a "Les tribulacions d'Occident", "Les reivindicacions d'Orient" i "Els anhels del sud global", amb un pròleg i un epíleg que aborden la gènesi i la perspectiva d'aquest nou temps.

1. La Gènesi del Remolí de la Revenja

Rizzi comença la seva anàlisi amb la trobada entre Vladímir Putin i Xi Jinping el 21 de març de 2023, un moment emblemàtic que simbolitza l'entrada en una "nova era" de les relacions internacionals, desafiant la "preponderància hegemònica, unilateralisme i proteccionisme" d'Occident. Aquest canvi profund, com va dir Xi, és impulsat per un "canvi sense parangó en cent anys" i es manifesta en un "pols entre potències i un pols entre classes".

La gènesi d'aquestes corrents no va ser un "sisme abrupte, sinó un progressiu canvi de marees". L'autor destaca dos factors fonamentals:

• La Globalització: Ha reequilibrat les forces entre Occident i la Xina ("gran convergència" segons Branko Milanović, amb la Xina guanyant pes econòmic) i ha obert una bretxa de desigualtat entre classes dins les democràcies avançades (repunt de la desigualtat interna des dels anys vuitanta, segons Thomas Piketty). Aquesta dinàmica ha creat un "enrenou" de classes mitjanes i populars precaritzades i ha generat una "bomba de frustració" per la desconexió de les elits globalitzades.
• La Revolució Tecnològica: Ha contribuït a la destrucció d'ocupació industrial estable i ha augmentat la bretxa salarial. L'adveniment de les plataformes digitals ha propiciat l'avanç del populisme, la polarització i la desinformació, creant un entorn de "gran hipnosi" on les mentides s'imposen als fets.

Sota aquests factors subjeuen antics instints humans com l'avarícia de poder, la supèrbia i els desitjos materials desmesurats (simbolitzats per la lloba, el lleó i el linx de Dante). El ressentiment (per etapes de "humiliació" en el cas de la Xina i Rússia, o per la precarietat en el cas de les classes populars occidentals) i la por (manipulada per nacionalpopulistes i règims autoritaris) són els motors d'aquesta era.

Tres dies de desembre de 2001 són assenyalats com l'inici d'aquesta transformació:

1. L'entrada de la Xina a l'Organització Mundial del Comerç (OMC) l'11 de desembre de 2001: Va impulsar un "salt cap a la prosperitat" per a la Xina, que va aprofitar la seva integració per acumular una força immensa, però en lloc de democratitzar-se, va esdevenir més autoritària. A Occident, va alimentar el malestar per la deslocalització d'ocupacions, obrint la bretxa entre "guanyadors i perdedors de la globalització".
2. L'escàndol d'Enron el 12 de desembre de 2001: Va simbolitzar un "capitalisme de mercat fora de control de la democràcia", sense regulacions eficaces, i va ser la premonició de la crisi financera de 2008. Això va debilitar Occident i va esperonar el rancor de la ciutadania.
3. La retirada dels EUA del Tractat sobre Míssils Antibalístics el 13 de desembre de 2001: Va ser percebuda per Moscou com un "atropellament" i un moment fonamental en la ruptura de relacions amb Washington, alimentant el "ressentiment rus" i la seva voluntat de "reconstituir un imperi".

Aquests esdeveniments van marcar el canvi de direcció del pèndol de la història, on el nacionalisme ha anat substituint el neoliberalisme globalitzat com a ideologia dominant.

2. Els Corrents de la Revenja

El llibre examina les dues grans corrents de revenja: el desafiament dels règims autoritaris i l'auge de les forces nacionalpopulistes, que interactuen i es retroalimenten.

2.1. Les Tribulacions d'Occident Les democràcies occidentals (Estats Units, Europa, i les d'Àsia-Pacífic) estan immerses en una "convulsió sociopolítica" amb l'ascens de forces populistes, nacionalistes i xenòfobes que erosionen els sistemes democràtics i l'ordre mundial liberal.

• Estats Units: Després de l'11-S, els EUA van cometre "descalabros morals, estratègics i socioeconòmics". Les violacions dels drets humans (Guantánamo, Abu Ghraib) i la invasió d'Iraq van debilitar la seva projecció i van oferir arguments als règims autoritaris. Errors estratègics (fracàs a Afganistan i Iraq, ambigüitat sobre l'entrada d'Ucraïna i Geòrgia a l'OTAN) van fer créixer la percepció de debilitat. Internament, les reformes fiscals (Bush) i la desregulació financera van augmentar la desigualtat, culminant en la crisi de 2008 i alimentant la "ira" popular. Donald Trump va capitalitzar aquest descontentament material i cultural, guanyant les eleccions de 2016 i 2024. La seva segona presidència amenaça amb una major desregulació, pujada d'aranzels, erosió democràtica interna i un "terrabastall" a l'ordre global. La polarització extrema i la influència de plataformes digitals (com X de Musk) contribueixen a una "plaga d'hipnosi". Malgrat els seus errors, els EUA mantenen la seva primacia global per una xarxa d'aliances inigualable, una economia resilient, empreses tecnològiques punteres i un fort atractiu cultural.
• Europa: La UE, en els dies de desembre de 2001, va viure un període d'expansió (euro, ampliació), però no va veure venir les crisis posteriors, i fins i tot les va alimentar. La crisi econòmica de 2008 i les polítiques d'austeritat van generar un enorme sofriment i van inflar les veles de les forces extremistes. L'onada de refugiats sirians va ser explotada per la ultradreta, i el Brexit va ser la "gran hissada de bandera de la revenja de les classes populars". La resposta a la pandèmia (eurobons) va ser un aprenentatge, però la reacció a la invasió d'Ucraïna va ser tardana i insuficient. Europa es troba en una disjuntiva entre "reinvenció o subjugació", necessitant una major integració per ser més competitiva, segura i autònoma. Líders com Viktor Orbán són símbols d'aquesta interacció entre nacionalpopulisme occidental i règims autoritaris orientals, amb estrets vincles amb Putin i la Xina.
• Democràcies d'Àsia-Pacífic: Països com el Japó, Corea del Sud i Austràlia s'han acostat a Occident davant l'auge de la Xina i la brutalitat russa, reforçant les seves capacitats de defensa i aliances amb els EUA. No obstant, també pateixen problemes demogràfics i polítics de polarització.

2.2. Les Reivindicacions d'Orient Els règims autoritaris de l'Est (principalment la Xina i Rússia) desafien l'ordre mundial liderat pels EUA, buscant un nou equilibri de poder. El seu objectiu "totèmic" és "sepultar l'universalisme dels drets humans i de la democràcia" i consagrar la sobirania dels Estats.

• Xina: Després de la seva entrada a l'OMC i l'arribada de Xi Jinping al poder el 2012, la Xina va passar d'acumular força en silenci a una política "molt més assertiva". La idea del "rejuvenecimiento" de la nació implica el retorn a una posició de preeminència mundial i la reunificació amb Taiwan, considerat el lloc més perillós del planeta. La Iniciativa de la Franja i la Ruta (IFR) és el seu projecte estrella per projectar poder global mitjançant infraestructures i tecnologia, consolidant la seva influència econòmica i política. La Xina prioritza els drets dels Estats sobre els individuals, i els drets socials/econòmics sobre els civils. No obstant, s'enfronta a desafiaments interns com la desacceleració econòmica, una bombolla immobiliària, l'enorme endeutament dels governs locals, la "bomba demogràfica" i un creixent descontentament social (protestes per temes laborals i d'habitatge). El llibre adverteix del risc que la Xina estigui "incuvant en el seu ventre una bomba de descontentament especular a la que es va conformar a Occident". El seu règim es basa en un "poder orwellià", la supressió de la llibertat política i trepitjar dels drets humans.
• Rússia: Després del col·lapse de la URSS i la "humiliació" dels noranta, l'augment dels preus del petroli va permetre a Putin estabilitzar el país i modernitzar les seves forces armades. El 2007, en el seu discurs de Múnic, Putin va manifestar el seu rebuig a l'ordre mundial liderat pels EUA i va traçar les seves "línies vermelles", inclosa la no-expansió de l'OTAN a Ucraïna i Geòrgia. La invasió de Geòrgia el 2008 va ser la "primera encarnació militar de l'era de la revenja", i la invasió d'Ucraïna el 2022 va ser la "confrontació total" per reafirmar el seu "espai imperial". Per a Putin, l'èxit democràtic d'Ucraïna és una amenaça existencial. Les "lleis d'agents estrangers" han asfixiat la societat civil. Malgrat la condemna internacional, tres quartes parts del món no cooperen en les sancions contra Rússia. La Xina, Corea del Nord i l'Iran proporcionen suport material i militar. No obstant, la invasió d'Ucraïna ha estat un "immens error d'interpretació de la realitat" per a Putin, consolidant la identitat nacional ucraïnesa i provocant greus pèrdues humanes i materials. La victòria de Trump projecta una "enorme ombra" sobre el futur de l'ajuda a Ucraïna i la relació amb l'OTAN.
• Orient Pròxim (i l'Iran): La invasió d'Iraq per part dels EUA el 2003 va obrir una "avinguda" per a la influència de Teheran, que ha ampliat la seva xarxa de suport a grups com Hezbollah i Hamàs, configurant un "eix de resistència" contra els EUA i Israel. L'atac terrorista de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 va ser una acció amb un "clar esperit revanchista" davant l'opressió palestina. La brutal resposta d'Israel, un "càstig col·lectiu" que la justícia internacional sospesa si és un genocidi, juntament amb la política colonitzadora de Netanyahu, ha regionalitzat el conflicte. Israel és descrit com un "Estat imbuït de nacionalisme amb tints teocràtics" i amb un règim d'apartheid als territoris palestins ocupats. La regió és un "polvorí" amb una "inestabilitat política" i un "buit de poder" davant el declivi de la influència dels EUA. El descontentament social (Primavera Àrab) continua sent un factor latent, tot i la repressió.

2.3. Els Anhels del Sud Global El "sud global" no és un bloc homogeni, però comparteix un passat colonial i un desig de reconfiguració de l'ordre mundial.

• Índia: L'ascens del nacionalisme hindú liderat per Narendra Modi ha transformat el país cap a un sistema basat en la identitat hindú, marginant les minories. L'Índia, amb la població més gran i la tercera economia mundial, explota la seva posició geoestratègica, associant-se amb Occident per contenir la Xina i liderant el sud global en fòrums com els BRICS. No obstant, la democràcia índia pateix una "erosió de la qualitat democràtica" i un "cult al líder". El projecte etnonacionalista de Modi té tints revengistes contra les classes laiques i busca una "autèntica reafirmació de la identitat nacional pervertida per la colonització".
• Llatinoamèrica: L'episodi del "corralito" a l'Argentina el 2001 simbolitza la "enorme dificultat dels seus Estats per gestionar amb eficàcia la res publica". La regió pateix una "gran volatilitat política" i l'auge de populismes radicals (Milei, Bukele), que han fet col·lapsar la confiança en el model democràtic. La fragmentació impedeix una acció comuna, condemnant-la a un paper secundari en la geopolítica mundial.
• Àfrica: Ha experimentat una "forta penetració de la Xina" (préstecs per infraestructures, matèries primeres) i de Rússia (suport militar a dictadors), mentre Occident ha perdut pes. Aquestes potències reforcen règims autoritaris i atien el sentiment antioccidental. Malgrat l'alt nivell de conflictivitat, Àfrica mostra avanços (unió comercial, Unió Africana al G20, urbanització) i un gran creixement demogràfic, que representa una "extraordinària bossa d'energia juvenil" però també un enorme repte si no s'ofereixen oportunitats a les noves generacions.

3. La Metamorfosi i els Camins Cap Endavant

El llibre descriu tres nivells de metamorfosi: internacional, nacional i individual.

• Metamorfosi Internacional: Redisseny d'estratègies, aliances, relacions; reajustament de la globalització (reducció de dependències); resorgiment de fronteres i despesa militar; atrofia d'organitzacions internacionals. La qualitat democràtica declina globalment. L'ordre internacional actual és inestable, injust (inequitat representativa i distributiva) i ineficient, alimentant demandes de canvi. L'autor defensa un "gran esforç reformista" que tingui en compte els nous equilibris de poder i demogràfics, acceptant les crítiques a Occident, però rebutjant el relativisme dels drets humans i la democràcia. Proposa reformes del Consell de Seguretat de l'ONU, les institucions de Bretton Woods, la reactivació de l'OMC i una governança global per a la intel·ligència artificial. La reelecció de Trump fa aquestes tasques "gairebé impossibles", però la UE i altres democràcies han de desmarcar-se dels EUA i "dissenyar un perfil reformista propi", combinat amb polítiques de dissuasió.
• Metamorfosi Nacional: S'observa un "poderós retorn de l'Estat", amb una ampliació del seu perímetre d'acció per la tensió geopolítica, les amenaces híbrides i la necessitat de resiliència i protecció social. Aquesta tendència mou el capitalisme liberal occidental cap al model de capitalisme d'Estat oriental. Malgrat els riscos (Estats-Leviatán, deute públic), és "necessari avançar per la senda d'ampliació del perímetre de l'Estat" per garantir l'estabilitat democràtica i la cohesió social. Es necessita un "nou contracte social" basat en consensos amplis, inspirat en el New Deal i els Estats del Benestar.
• Metamorfosi Individual: La vida privada està cada cop més projectada a l'àmbit digital, on internet, les xarxes, els dispositius mòbils i la intel·ligència artificial configuren un "hàbitat crucial". Aquesta dimensió digital fomenta la polarització i la manipulació, afectant la nostra manera de pensar. Les pantalles amenacen amb erosionar les capacitats cognitives (atenció, raonament matisat) i les relacions interpersonals, promovent la "rapidesa, la simplificació, l'exhibició, el sectarisme".

4. La Brúixola del Nord Moral

L'assaig tanca amb una reflexió humanista, introduint el concepte del "Nord" com a referència exclusivament moral, un símbol de valors que hauria d'orientar una "rebel·lió individual, legal i pacífica" contra les corrents col·lectives inacceptables. Aquest "Nord cristal·lí" convoca a prioritzar la dignitat humana universal, els interessos col·lectius, la racionalitat i l'acció.

Aquesta rebel·lió (d'esperit camusià) no és revengisme ni revolució, sinó una resistència a l'abús, que busca posar límits als deliris partidistes, ideològics o identitaris. Citant a Italo Calvino, l'autor proposa dues maneres de no patir l'infern dels vius: la primera és acceptar-lo, la segona és "buscar i saber reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer que duri, i donar-li espai". Aquesta és una tasca eminentment individual, fonamentada en el judici propi i l'acció subjectiva.

L'autor argumenta que, en l'actualitat, moltes organitzacions col·lectives tendeixen a ser part del problema, no de la solució, ja que el "partidisme" i la polarització les converteixen en "forats negres". Per això, l'acció individual adquireix un nou valor. La indiferència és abominable i "mai van estar vius" (Dante) aquells que no es van posicionar. La rebel·lia, com a "moviment mateix de la vida" (Camus), té el poder de canviar l'ADN de la nostra època.

Es proposen dos camins d'acció:

1. Elevar veus que qüestionin la lògica de "tancar files" des de dins o a prop de les organitzacions, acceptant raons de la contrapart quan són fonamentades.
2. Esbrinar els fets, difondre'ls i explicar-los amb honradesa, com a base essencial per al judici personal, el diàleg i la negociació.

El llibre conclou amb la imatge d'una utopia discontínua de Calvino, on la ciutat perfecta està "feta de fragments barrejats amb la resta, d'instants separats per intervals", animant a buscar la veritat i la bellesa per tot arreu per reduir l'infern. Aquesta rebel·lió individual pot i ha de teixir noves connexions més enllà dels bàndols, inspirant altres i construint nous espais col·lectius. Es tracta de "buscar una malla trencada en la xarxa que ens oprimeix" per escapar del conformisme, la indiferència i el nihilisme, i "eixamplar, amb aquesta rebel·lió individual, la primera persona del plural".

El raonament econòmic (2)

 Entropy Economics: The Living Basis of Value and Production

Aquest llibre, titulat "Entropy Economics: The Living Basis of Value and Production" (Economia de l'Entropia: La Base Viva del Valor i la Producció), escrit per James K. Galbraith i Jing Chen i publicat per The University of Chicago Press el 2025, presenta una teoria econòmica alternativa a l'economia "mainstream" o neoclàssica.

1. Crítica a l'Economia Mainstream Els autors argumenten que l'economia mainstream és fonamentalment incompatible amb els processos vitals i les lleis físiques, la qual cosa consideren un problema important, ja que els humans són organismes vius i totes les activitats humanes estan subjectes a les lleis físiques.

• Teoria de l'equilibri i el balanç: L'economia mainstream es basa en la idea de l'equilibri i el balanç entre l'oferta i la demanda, una noció "molt reconfortant" que suggereix un ordre inherent al sistema de mercat.
• Contradicció amb l'entropia: Aquesta idea d'equilibri contrasta directament amb la llei universal de l'entropia de la física. Mentre que l'equilibri termodinàmic màxim (màxima entropia) representa la "mort" d'un sistema físic, els sistemes vius només existeixen en un estat de desequilibri. Així, la teoria econòmica estàndard és incompatible amb la teoria física de la vida.
• Assumpcions irrealistes: L'economia neoclàssica es construeix sobre "assumpcions salvatgement inexactes" que fan que el seu poder predictiu sigui molt pobre. Conceptes com "mercats perfectes", "informació completa" o "comportament racional" són ideals que no es corresponen amb la realitat, a diferència de la física, que va avançar més enllà dels models "sense fricció".
• Crítica al model Arrow-Debreu: El llibre critica profundament el model d'equilibri general d'Arrow-Debreu, que és la base de la teoria econòmica contemporània. Els autors destaquen que una de les seves suposicions clau —que cada individu ja posseeix tots els béns de consum finals que necessitarà per a tota la vida, incloent-hi els futurs— és "clarament irrealista" i "absurda". Aquesta suposició implica que la producció i el consum no tenen un paper real en l'existència de l'equilibri. Aquesta complexitat matemàtica ha desconnectat la teoria de la realitat econòmica.
• Govern com a "intervenció": L'economia mainstream concep el mercat i el govern com a institucions separades, amb l'activitat governamental vista com una "intervenció" en el mercat, justificada només ocasionalment.
• Propaganda: Els autors suggereixen que l'economia neoclàssica, amb els seus "somnis d'equilibri", serveix com a propaganda per al sistema social i polític actual, promovent certs ideals i desaconsellant alternatives.

2. Teoria Econòmica de l'Entropia: Una Nova Fundació Biofísica El llibre proposa una teoria econòmica que és coherent amb els processos vitals i les lleis físiques, basant-se en la biologia i la física.

• Fundació biofísica: Rebutja la idea que l'economia hauria d'imitar la mecànica newtoniana (com va fer l'economia neoclàssica) i, en canvi, defensa una base en la biologia i la física (especialment la termodinàmica).

• La llei de l'entropia: Proposa que la llei de l'entropia, la tendència de tots els sistemes físics a passar d'un estat de baixa probabilitat a un de més alta probabilitat (augment d'entropia), és la base del valor econòmic.

  • Teoria de l'escassetat de valor: La teoria de l'entropia del valor és, en essència, una teoria de l'escassetat. La baixa entropia esdevé una mesura d'escassetat física, i la capacitat de mantenir un estat de baixa entropia és intrínsecament atractiva. Això explica les utilitats subjectives (l'atracció pel que és jove, nou, fresc).
  • Matemàtiques del valor: El valor es defineix matemàticament com una funció logarítmica, V = -log_b(P), on P és una mesura d'escassetat de mercat i 'b' és el nombre de proveïdors.
    • Monopoli i oligopoli: Aquesta formulació implica que quan el nombre de proveïdors ('b') s'acosta a 1 (monopoli pur), el valor del producte o servei tendeix a l'infinit. Aquesta és una de les maneres més importants d'augmentar el valor econòmic, sovint aconseguida per mitjans polítics.
    • Exemples: Aplica aquesta lògica a l'educació (monopolis governamentals sobre el contingut), l'atenció sanitària (poder dels metges i les assegurances) i el comerç d'armes (poc nombre de clients).
    • Informació i repetició: Contrari a l'opinió d'Arrow, la repetició de la informació és essencial per mantenir-la viva i valuosa, ja que totes les fonts de baixa entropia tendeixen a dissipar-se.
    • Valor objectiu: Tot i que l'estimació de l'escassetat pot ser subjectiva, el valor subjacent (el límit inferior del cost real i el poder de mercat) és un fet objectiu.
  • El valor dels diners: La teoria clàssica no explica el valor dels diners. L'economia de l'entropia els situa sota el paraigua de les teories de l'escassetat, on la seva escassetat és regulada per l'estat (per exemple, mitjançant els impostos i el control de l'oferta monetària).
  • El valor del treball: En països rics, els salaris són principalment decisions socials o regulatòries ("cost fix" per a la societat), no directament lligats a l'escassetat física o la productivitat. En països pobres, el treball és un "cost variable". Aquesta diferència afecta profundament les comptabilitats nacionals.
  • Comptes de Renda Nacional: No es basen en cap de les tres teories clàssiques de valor ni en la utilitat. Mesuren el poder adquisitiu, però no la riquesa física real ni el benestar general, ni la capacitat de projecció de poder d'un país (per exemple, un PIB alt basat en serveis pot amagar una dependència de recursos externs).

• Teoria Biofísica de la Producció:

  • Rebuig de la funció de producció neoclàssica: Critica la funció de producció de Cobb-Douglas per la seva abstracció dels recursos, l'assumpció d'una decisió de producció màxima i la seva irrellevància per a la realitat econòmica.
  • Principis fonamentals: La teoria de la producció es deriva de dues propietats fonamentals de la vida:
    1. Els organismes han d'extreure recursos de l'entorn per compensar la dissipació contínua.
    2. El cost total de l'extracció de recursos ha de ser inferior al seu valor (selecció natural com a principi econòmic).
  • Teoria evolutiva: És una teoria econòmica evolutiva, ja que els processos biofísics es representen com a processos lognormals (creixement i dissipació) que es poden transformar en equacions termodinàmiques deterministes.
  • Factors clau de producció: Cost fix, cost variable, incertesa, taxes de descompte, durada de la inversió i volum de producció.
    • Costos fixos i variables: Els costos fixos són necessaris per transformar els recursos de manera rendible i reduir els costos variables. Els sistemes amb costos fixos més alts són més eficaços en entorns de baixa incertesa i mercats grans, mentre que els de costos fixos baixos són més flexibles en entorns inestables.
    • Rendiments creixents i decreixents: A diferència de l'economia mainstream, que se centra en rendiments constants, la teoria reconeix que tant els rendiments creixents com els decreixents són característiques universals de totes les activitats econòmiques i vitals.
    • Incertesa i risc: Són inherents a tots els sistemes vius. Els sistemes amb costos fixos elevats dediquen més recursos a reduir la incertesa (per exemple, sistemes immunitaris complexos, infraestructures humanes).
    • Durada del projecte i cicle de vida: Els sistemes amb vida útil finita són més rendibles, ja que una durada excessiva comporta costos variables massa alts. Els projectes o organismes amb costos fixos més alts solen tenir una vida útil més llarga. Això implica una necessitat de transferència de recursos de les generacions antigues a les noves.
  • El paper de la regulació: La regulació és essencial per a la coordinació de sistemes complexos (biològics, mecànics, econòmics). Pot ser una eina per a l'avantatge competitiu (empreses grans que impulsen regulacions costoses per eliminar rivals més petits). Els sectors econòmics que escapen a la regulació poden créixer de forma descontrolada com el càncer, esgotant els recursos de la societat (com la crisi financera de 2007-2009). Les taxes d'interès són un mecanisme regulatori potent, encara que groller.
  • "L'estabilitat desestabilitza" (Minsky): En entorns de baixa incertesa, s'inverteix molt en costos fixos i projectes de llarga durada. Si la incertesa augmenta inesperadament, aquests projectes pateixen pèrdues molt més grans que els projectes més flexibles i de baix cost fix.

3. Implicacions per al Futur de la Civilització El llibre tanca amb una reflexió sobre les implicacions de la seva teoria per al futur humà, centrant-se en l'energia, el clima i la demografia.

• Recursos naturals com a fonament: Rebutja la idea neoclàssica que els recursos naturals són fàcilment substituïbles. La civilització actual depèn fonamentalment dels combustibles fòssils, formats a partir de dipòsits biològics antics.
• Cost real de l'"energia neta": L'augment de l'eficiència energètica sovint comporta un augment dels costos fixos. Això, paradoxalment, pot conduir a un augment del consum total d'energia ("Paradoxa de Jevons"). Exemples com els cotxes elèctrics o els panells solars tenen un cost fix de fabricació elevat i una alta intensitat de recursos, que rarament es discuteix en el discurs polític.
• EROI (Energy Return on Energy Invested): Destaca la importància d'aquesta mesura física de la rendibilitat energètica. S'argumenta que l'EROI de moltes "energies renovables" (com l'etanol de blat de moro o la fotovoltaica en regions d'insolació moderada) és enganyosament alt o fins i tot negatiu sense subvencions governamentals.
• Crisi demogràfica i climàtica: La civilització no està ben adaptada al futur clima. La dependència dels aliments als combustibles fòssils, juntament amb l'esgotament de recursos i el canvi climàtic, presagia una crisi alimentària. A més, les taxes de fertilitat estan per sota dels nivells de reemplaçament a la majoria dels països d'ingressos alts, ja que els fills són un "cost fix" car en aquestes societats, la qual cosa provoca una "depressió biològica".
• Un futur menys pròsper: El llibre preveu que el futur humà, durant molt de temps, probablement implicarà poblacions més petites, esperances de vida més curtes, costos variables més alts, costos fixos més baixos, països més petits i desigualtats més dures. Les planificacions i noves inversions poden mitigar el patiment, però aquesta és la realitat biofísica a la qual els futurs professionals hauran d'enfrontar-se.