Pagar per allò que funciona

M'ha passat per alt la columna d'Ezequiel Emmanuel al NYT, secció online Opinionator, i l'Incidental Economist m'ofereix la pista. Diu coses que sabem, i ho interpreto com un missatge dirigit a un públic interessat atès el càrrec que ocupa a la Casa Blanca. Però el missatge és clar i correcte i serveix també per aquí aprop, i malauradament ho hem dit com ell moltes vegades i no hi ha manera que algú en faci cas:

Everyone wants the best available care, especially for life-threatening diseases like cancer. But that doesn’t mean Americans should pay exorbitant costs for treatments that can’t be shown to be better than other, cheaper, options. If the United States is ever going to control our health care costs, we have to demand better evidence of effectiveness, and stop handing out taxpayer dollars with no questions asked.

On posa Estats Units/dòlars i poseu Catalunya/euros i la frase hi va clavada.

Això és insuportable

Enmig de l'entrevista de Vilaweb a Xavier Sala i Martin, li surt la frase del moment que un pot escoltar. Hem passat de tenir una situació insostenible i ens acostem a que sigui insuportable. Evidentment això depèn de l'escala de preferències cadascú i la resistència al dolor.
Destaco una qüestió clau, l'incompliment de promeses genera pèrdua de credibilitat. Si això es converteix en la norma en política, aleshores suposa una pèrdua substancial del sistema democràtic.
Si l'argument per incomplir promeses electorals és la falsificació prèvia d'informació sobre el dèficit i deute d'un país i això dona carta blanca a fer el que convingui, aleshores calen dues coses. La primera reflexionar sobre quines regles de transparència d'informació tenim per la comptabilitat pública, i si ja existeixen i no es compleixen buscar responsables. En paraules més planeres, algú sap quin sentit té una intervenció de comptes públics que és incapaç de mostrar l'estat de comptes?. Un altre capítol potencial per a retallades sense impacte potencial en el servei.
PS. Endevinalles. A Vanity Fair pots posar a prova la teva "irracionalitat", versió  Kahneman. I sobre la seva perspectiva a "The King of Human Error".

Potser ja van sent hora que algú es miri els comptes de veritat, altrament que es posi unes ueres...i mentre esperem trobareu aquesta i d'altres obres de Aleksandr Rodčenko (1891-1956) a Roma 

fins aquest cap de setmana.

Tornem-hi

Taking it personally A legal fight over a new generation of medicine

És molt pesat tornar sobre un mateix tema una i una altra vegada. La qüestió de les patents en biotecnologia requereix una sortida clara. La indefinició del regulador ha donat joc als jutges i advocats que van fent de les seves. Al The Economist ho expliquen prou bé i conclouen que vist el que està passant sembla que les patents van dirigides a beneficiar als advocats que provoquen litigis. Crec com ells que això va per aquí, i que cal aturar-ho, als USA i a Europa.

Ai Jean Luc!

Informe de l’activitat notificada al Registre del Conjunt mínim bàsic de dades d’Atenció Primària (CMBD-AP)

Vull entendre-ho però no puc. Així ho diuen Els Amics de les Arts a la seva cançó i jo estic igual. Costen d'entendre les variacions en la utilització de serveis sanitaris. I ara que s'acaba de publicar l'estadística d'atenció primària és un bon motiu per tornar a mostrar la perplexitat amb les xifres. Un gràfic ho diu tot:

La mitjana anual de visites per pacient és de 8,4. Dues terceres parts de les visites les fan els metges, la resta infermeres. I sabem que el nombre de visites varia en funció de l'edat, variable que aproxima la morbiditat. Però destaco:

La mitjana de visites per entitat proveïdora mostra diferències que van des de 3,6 a 8,0 en els menors de 15 anys, i de 6,6 a 10,4 en els majors de 14 anys (taula 5). En el cas dels adults, les diferències no estan relacionades amb l’edat: mitjanes baixes corresponen a pacients amb mitjana d’edat alta i viceversa.

I jo em pregunto si no es relacionen amb l'edat, aleshores què passa?. Tracten millor unes entitats proveïdores que altres? .
Desconeixem els resultats de salut, però l'informe presenta alhora la relació entre nombre de visites i ingressos hospitalaris. Ho deixo aquí mateix per tal que en treieu la conclusió.

Ben segur que es necessiten més dades per arribar a esbrinar què passa, però hi ha motius per a revisar en profunditat quant gastem i què n'obtenim a canvi. Per ara, vull entendre-ho però no puc.



PS. XSM ahir a la tarda a RAC1. Lliçó per aquells que vulguin entendre el moment econòmic.

PS. En Jason, sobre perquè la gent escriu blogs d'economia.

La restricció de participació

La pressió dels metges per augmentar la renda s'està demostrant amb estratègies fins ara desconegudes a Europa. El mes de desembre va passar a Eslovàquia i ara a Hongria. En els dos casos, hi ha hagut una petició col.lectiva de rescissió del contracte si no s'assolia un objectiu salarial determinat. A Eslovàquia es troben en situació crítica i s'esperen notícies d'augment salarial la setmana propera, i a Hongria 2.500 metges han dit que plegaven des d'ahir si no s'augmentava el sou a tres vegades el salari mínim. Això voldria dir que una quarta part dels metges que treballen als hospitals públics decidirien emigrar o treballar privadament.
Evidentment cal considerar que això forma part d'una estratègia de negociació, i té la força que un li pugui atorgar. Ara bé si un té en compte que els dos darrers anys han emigrat més de 2.000 metges cal pensar que l'amenaça pot ser creïble.
La teoria de contractes separa dues qüestions: la restricció de participació (si no t'ofereixen el salari de reserva no signes el contracte) i la restricció d'incentius (si no hi ha recompensa acurada no t'esforces). Fins ara el sector públic no ha estat capaç de dissenyar acuradament la segona, però tot assenyala que comença a fracassar en la primera a alguns països propers i potser aquí mateix.

PS. XSM a LV ahir. Especialment dirigit a tots aquells que assenyalen I+D com a qüestió pròpia d'investigadors i per desfer malentesos. I avui, els borjamaris d'Enric Juliana.

Humanomics

A Kirznerian Economic History of the Modern World

A l'Upton forum del 2010 la Deirdre McCloskey va fer una conferència provocadora amb motiu dels treballs Israel Kirzner. Cal llegir-la sencera. Es tracta d'una reflexió molt oportuna sobre l'anàlisi econòmica i la importància de l'emprenedor, la descoberta i la creativitat. Al principi hi trobareu tota una declaració en un to personal que més d'un podria subscriure:

How I wish I had earlier read Mises—the senior colleague of Friedrich Hayek and the teacher of Kirzner! It would have sped up my intellectual development by two or three decades, and given me more respect for the entrepreneur-centered thinking of my friendly opponent early in my career as an economic historian, the historian David Landes. It might have allowed me as early as the 1970s to use the Kirznerian entrepreneur to make progress on the puzzle of economic growth—instead of having to wait until the 2000s, painfully extracting myself over the decades from a Samuelsonian-Friedmanite devotion to equilibrium and routine.

PS. Sobre el títol del post. Humanomics es refereix al darrer estadi del viatge intel.lectual de McCloskey als 68 anys, economia per a humans de cap a peus.(així ho explica a la p.2)

PS. El blog Coordination Problem m'ha ofert la pista d'aquest treball i diu:

In my opinion, McCloskey's paper is required reading for all who want to understand why some nations grow rich while others languish in poverty.  It is a continuation of the argument presented in her Bourgeois Dignity: Why Economics Cannot Explain the Modern World.  McCloskey summarizes her argument nicely here, and she pursues the entrepreneurial element in the story in her reflections on Kirzner and Austrian economics.  I have attempted to address her thesis in my essay "A Behavioral Approach to the Political and Economic Inquiry Into the Nature and Causes of the Wealth of Nations."
Many elements in McCloskey's argument remind me of the nuanced argument made by Tyler Cowen in a very underappreciated essay of his -- "Entrepreneurship, Austrian Economics, and the Quarrel Between Philosophy and Poetry."

PS. Si us interessa la història del pensament econòmic, en Kirzner té un llibre: The Economic point of view i aquí hi ha molts més materials.

PS. Notícia trista. A Catalunya el govern compra pistes d'esquí. Tenia Vall de Núria i la Molina. Ara ja té Vall de Bohí, Port-ainé i Espot. I es prepara per comprar VallTer. Té sentit la propietat pública de 6 estacions d'esquí? Ens ho podem permetre això en un moment que arribem a tenir els impostos directes més elevats de l'OCDE després de Dinamarca?. Definitivament, les paraules de North s'han fet pels que prenen aquestes decisions però no les han tingut en compte:

“The key to political order, is the establishment of credible bounds on the behavior of political officials”.

Douglas North.  Understanding the Process of Economic Change. Princeton: Princeton University Press.2005, p. 107

PS. Com veieu he començat l'any parlant de tot, menys de salut. Massa boira ens envolta. Si necesiteu la dosi diària aquí va. Fa unes setmanes vaig intentar ordenar unes quantes idees, una darrera l'altra, i vaig fer aquesta conferència al Col.legi de Metges de Barcelona en el marc del Fòrum de la Professió Mèdica.

PS. L'entrada més vista del blog el 2011 ha estat: El gran engany gairebé 900 visites.

Medicina, màgia i religió

Un llibre clàssic traduït al català i l'abast de tothom.

Companys de viatge

La relació entre proves diagnòstiques i medicaments ha esdevingut una qüestió crucial davant les innovacions terapèutiques que s'apropen Al NYT hi dediquen un article on ho deixen ben clar. Evito de repetir-ho i us convido a la lectura.

Només comparant aprenem

Més enllà dels costos d’oferir uns serveis de salut concrets, organitzar l’activitat econòmica té també uns costos. Malauradament sovint passen desapercebuts i es coneixen com a costos de transacció. Diferents formes organitzatives assoleixen costos de producció i de transacció diferencials. Si tenim només un monopoli mai no sabrem si hi ha una forma alternativa més eficient d’oferir serveis d’atenció primària. L’eficiència és un concepte relatiu, només comparant diferents organitzacions aprenem. Les Entitats de Base Associativa són organitzacions que han permès comprendre que més enllà de l’ICS també es poden oferir serveis d’atenció primària de qualitat amb finançament públic. La diversitat en els nivells d’eficiència assolits ben segur que hi és dins l’ICS i dins les EBAs. A data d’avui ens falta comprendre millor quins són els factors que la determinen. Crec que l’element crucial a tenir en compte és que el metge dins l’EBA és capaç d’assumir risc i responsabilitat en un marc diferent del de la funció pública. Aquest és un tret diferencial que afegeix valor al model i previsiblement uns costos de transacció inferiors.

Publicat al diari ARA

PS. Ahir al 60 minuts, bon reportatge "Malalts de comprar". El podeu veure només fins el 3 de gener.

La tragèdia grega

Al NYT trobem l'explicació de la situació actual de la sanitat a Grècia. Destaco:

In just two years, the government has cut spending on health care to $17 billion from $19.5 billion — a 13 percent decrease. And under its agreement with its creditors, Greece must find even more health care savings next year — as much as $915 million, government officials said.

Si els grecs han fet retallades del 13% en dos anys, a Catalunya les fem del 14,33% en un any. Pressupost 2010+ desviament= 9875+850=10725 m€. Pressupost 2011= 9188 m€. Reducció pressupostària de 1.537 milions d'euros. I a més a més cal tenir en compte l'impacte de la centrifugadora: entre 2004-2009 ha augmentat l'endeutament financer dels hospitals concertats en un 114%.
L'any 2012 es prepara una nova reducció del 4,7%, que pot situar-nos en -19% respecte 2010 i a una despesa per càpita de 1.150 € a nivells de fa cinc anys. Definitivament, això no és Grècia, però és igualment tràgic!
Venen corbes, agafeu-vos fort.

PS. Tragèdia. 1 1 f. [LC] [JE] Gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o la fatalitat a una catàstrofe. La tragèdia grega.
1 2 f. [JE] [FLL] Obra teatral, literària o cinematogràfica pròpia d’aquest gènere. Les tragèdies de Sòfocles.
2 f. [LC] Esdeveniment funest. La seva vida fou una tragèdia darrere l’altra.

PS. L'escàndol de les pròtesis mamàries il.lustra clarament el descontrol regulatori de la qualitat en el subministraments mèdics. A LM trobareu dades. Des de fa 10 anys hi ha una alerta de la FDA i ningú se n'ha adonat?.

PS. Màrius Carol, els remeis de la política a LV.

PS. La part dels àngels no al·ludeix cap equívoc. Exactament són els líquids que s'evaporen dins la bóta. I en Philip Lavil ho ha trobat suggerent com a títol pel nou disc.


El nou disc de música de les antilles amb Philippe Lavil - La part des anges a RTL

Som allò que pensam

Aforismes de Joan Mascaró
Sobre el silenci:
La ment mortal observa els esdeveniments en el temps, la ment immortal observa els esdeveniments en l'Eternitat.
L'home que està despert té la joia d'un infant i el pensament d'un home. Veure la grandesa en les coses petites. "Veure un món en un gra d'arena".
Sobre la poesia:
Els nostres èxits intel·lectuals tenen a veure amb la perifèria de la vida.  La poesia és més veritat que la ciència, perquè tracta amb unitats i no amb divisions.
Sobre la bondat:
La sinceritat és la veritat de la ment. Concentra la teva ment en el teu treball: no li permetis mai que vagui ociosa.
Sobre l'alliberació:
Una fe basada en l'experiència real és lliure dels dubtes i de les falses creences. En cada moment de la nostra vida som allò que pensam. L'amor és una nova dimensió de la consciència. L'essència és més enllà del temps i de l'espai.
Sobre la senzillesa:
No hi ha actor, només acció. No hi ha pensador, només pensament. Sempre som lliures, però sempre ens lligam nosaltres mateixos Tenir la ment tranquil·la vol dir tenir-la silenciosa, mai espantada ni enfadada ni pertorbada.
Publicats a La creació de la fe / The creation of faith (1993)

Irracionalitat rellevant

La lectura del blog de Forbes m'ha posat la pista d'un article de JAMA. El resum que en fa ho diu tot:

So what do patients really want from health care, anyway?  In a recent issue of JAMA, Dr. Allan Detsky, an internist and health policy expert at the University of Toronto tackled this question, based on his years of clinical and research experience.  It’s a terrific, and sobering, piece, as highlighted below.
Highest priority:

• Restoring health when ill – “the majority of patients focus on relieving illness and symptoms rather than disease prevention”
• Timeliness – care is wanted “immediately”
• Kindness – “in the days before health insurance, patients paid for care that consisted primarily of kindness”
• Hope and certainty – even in dire situations, patients “want to have hope and be offered options that might help”
• Continuity, choice, coordination – care from “same person or team” important
• Private room – including “their own bathroom and no roommate”
• No out-of-pocket costs – “patients want to pay as little as possible” themselves and to know that “insurance or third-party coverage is always available to them”
• The best medicine – patients want to know their doctors are “highly qualified” but do not want this information “to be statistical.  They prefer testimonials from other patients or clinicians they trust”
• Medications and surgery – treatments that patients “perceive will require little effort” are strongly preferred, as are “medications and surgical procedures” compared to “clinical strategies that involve behavior changes.”

Lower priority:

• Efficiency – patients only modestly interested in care that delivers “the most value with the least resources”
• Aggregate-level statistics – far less important to patients than treatments are likely to work “in their specific case.”  Also, as before, “testimonials trump scientific evidence.”
• Equity – patients are more concerned with whether “they are receiving adequate health care services” than whether “all members of society should have a right to it, regardless of income”
• Conflicts of interest – patients are less concerned about motivation of provider in prescribing particular treatments “as long as the service helps make them better without increasing the costs they have to bear”

Lowest priority:

• Real costs – “individual patients have virtually no interest in costs they do not bear”
• Percent GNP devoted to healthcare – “just a number and has absolutely no relevance for individual patients”

Implications:
Detsky comments, “Some might say that the consumers’ preferences described in this article are irrational and unrealistic; that may be true…. However, the lack of rationality does not render these preferences irrelevant.”

 

Josep Maria de Sagarra, escrivint La ruta blava.

Altruisme recíproc

El conseller Mas-Colell ha decidit passar a l'acció i deixar d'ingressar diners a l'Estat. Em recorda un joc del tipus "tit-for-tat". El trobareu explicat als llibres de teoria de jocs i en textos com aquest:. 

En la teoria de jocs tradicional, l'estratègia anomenada tit for tat («tal faràs tal trobaràs») es resumeix en: «només coopero si l'altre coopera». És també la més simple; es comença cooperant en la primera jugada i després simplement es copia el moviment previ de l'altre jugador. Els teòrics de jocs consideren que el tit for tat reuneix quatre trets que identifiquen les estratègies guanyadores i que juntes la fan guanyar en totes les proves fetes pels experts contra estratègies molt més sofisticades i més «brutes» (egoisme no cooperatiu): és amable, clement, no envejosa i és compassiva.
Una estratègia amable és la que mai no és la primera a ser l'egoista. Una estratègia clement és la que pot venjar-se però té mala memòria, és a dir, tendeix a passar per alt antigues ofenses (es venja immediatament d'un traïdor o egoista, però després oblida el passat). Cal no oblidar que és amable en sentit tècnic, no moral, ja que no perdona en absolut.
L'estratègia tit for tat tampoc no és envejosa, en el sentit que l'individu no vol més recompensa que la dels altres i se sent feliç si l'altre té el mateix premi que un mateix (de fet, amb tit for tat, no guanya mai ningú un joc, com a màxim empata amb el seu oponent)

Com que s'ha començat al revés, de forma no amable i no pagant els 759 milions, el resultat és incert i algú dirà que potser no és d'aplicació, ja veurem. 
Cal dir ara que no ens trobem necessàriament d'un tancament de caixes, perquè el 1899 eren els  ciutadans i no el govern qui ho feia. Però és un primer pas, tot arribarà.
Sens dubte, en la complexa situació actual, hem de confirmar que el vaixell pot anar escorat però el timoner sap quin és el rumb i com mantenir l'embranzida. Això em tranquil.litza.

PS. Podeu jugar al joc aquí mateix i veure quin pot ser el resultat segons la personalitat de l'oponent.
PS. Confirmat, si fa no fa, el que deia ahir, Catalunya recupera 21 milions dels 432 que juga a la grossa, el 4,8%. S'han llençat el 95,2% dels diners, som més pobres exactament per aquest import: 411 milions.

PS. El 2010 les visites van baixar un 5,5%, la dissuassió esdevé innecessària. Només cal mantenir la tendència.

Pharmafoundations

Podeu imaginar per un moment que les empreses farmacèutiques catalanes fossin fundacions?. Sona estrany oi? . Doncs això és el que succeeix majoritàriament a Dinamarca. Els marmessors han de respectar les voluntats del fundador, normalment garantir la seva independència. Això els aporta estabilitat i immunitat respecte a fusions i adquisicions. I fins ara se n'han sortit, malgrat les veus que apuntaven dubtes. El seu èxit es basa en que han estat capaces de competir en el mercat global amb productes innovadors i alhora han evitat la pressió trimestral dels analistes borsaris. Això els ha permès treballar a més llarg termini. Podeu conèixer més detalls a FT

PS. Article de Chandra et al. a JEP i explicat planerament per l'Incidental Economist.

PS. Reaccions a la regulació de la Medical Loss Ratio, a Reason.

PS. Els catalans destinen a la Grossa, l'equivalent a la meitat de la retallada pressupostària de salut d'aquest any. Si la gent sap que la probabilitat de guanyar és 5,8%, això vol dir que prefereixen llençar els diners amb una probabilitat del 94,2% (que anirà a pagar l'"impost" del 30% i a redistribució 70%) . I si destinen tants diners amb la probabilitat de perdre'ls, jo em pregunto, no seria millor dedicar-los a crear valor o enfadar-se un 94,2% menys amb les retallades?