Tal faràs, tal trobaràs

The Fragmentation of U.S. Health Care Causes and Solutions

 El disseny organitzatiu dels sistemes de salut és tant "acurat" com ho són les conseqüències que observem. Obtenim allò que ens proposem, i algunes vegades ni tant sols això. Just després de llegir el llibre The Fragmentation of U.S. Health Care. Causes and Solutions n'he quedat novament convençut. L'arrel de la fragmentació assistencial als USA cal trobar-la en el disseny dels incentius, en especial dels que provenen del pagament per acte mèdic. Al capítol 2 en Hyman ho explica bé. Proposa tres vies de sortida: pagar per coordinar, pagar per rendiment, pagar per episodis de malaltia. (pros and cons). Destaco la seva conclusió:

In health care, we get what we pay for—and what we pay for is the provision of specific services—virtually irrespective of whether they are provided efficiently, or even needed. Because payment is conditioned on the laying of hands (or eyes) upon a patient, time spent coordinating care doesn’t create a billing opportunity. When we don’t pay for something, it generally doesn’t get done. Similarly, providing integrated care doesn’t pay better than fragmented care—and in some instances, it pays worse. The results are entirely predictable—and until the incentives created by the payment system are modified, we will continue to get what we’ve already got: a fragmented non-system for delivering care of highly variable quality at high cost.

 Ben segur que direu que no afegeix res que no sapiguem. Cert, és així tant als USA com al sector privat proper, i tots plegats sabent-ho, no es modifica. Potser serà que els costos immediats de canviar són superiors als beneficis incerts futurs. Només cal esperar que la balança s'inclini definitivament i tinc la impressió que cada dia hi som més aprop.

PS. El llibre conté molts capítols d'interès, en especial el d'Alan Enthoven, més endavant en parlaré.

PS. El llibre és el resultat d'una conferència feta a Harvard fa temps. Podeu consultar-ne els papers i presentacions. I fins i tot el primer capítol del llibre.

PS. en Robert Skidelky a LV. Del tot encertat.

PS. Els de WSJ envien un reporter de Nova York a Barcelona i escriu Christmas, and Caganers, in Catalonia  

Sixeart, ho trobareu a la galeria N2

Comorbiditat

Health Reform Meeting the Challenge of Ageing and Multiple Morbidities

L'OCDE va celebrar el juny passat els seus 50 anys. I ho va fer amb una conferència sobre el tema del moment: envelliment i morbiditat. Ara acaben de publicar-ne el llibre. Hi ha una mica de tot i alhora trobo a faltar polítiques per afrontar-lo que no signifiquin despesa pels governs. Tot el que diu el capítol 2 significa gastar més, i jo no tinc gens clar d'on sortiran aquests doblers. El risc és que es converteixi una vegada més en parlar per parlar. Potser convindria que es tornessin a reunir i fessin una pluja d'idees sotmesa a restricció d'austeritat.

 

PS. Repasso una mica i entenc que totes les polítiques busquin gastar més. Al final observo que la conferència l'ha patrociant BIAC. Queda clar.

Observació

The Politics of Emergency Contraception

Al NEJM ens mostren l'enrenou que s'ha produit amb l'anticoncepció d'emergència i el requisit que siguin més grans de 16 anys. Miro les darreres dades properes (consum anual registrat 68.000 aprox.) i observo que el 37% del total són menors de 19 anys (d'11 a 14 anys representen l'1,6%), i el 25% el fan servir més d'una vegada. Avortaments, 24.300 anuals,  gairebé el doble que fa una dècada. La taxa ha passat del 9 al 14,7 per mil de les dones en edat 14-45. Gairebé la meitat dels avortaments (13.000) costa 3,5 milions, i alhora observo que la meitat dels casos són residents amb origen no estranger i el 4,1% dels casos es tracta de residents a l'estranger. I no dic res més, avui només observo i escric.

PS. Si la prescripció d'un medicament cal fer-la seguint en primer lloc un criteri clínic homogeni envers els pacients a tractar. Quan no és aixina, aleshores convé preguntar-nos perquè es recepten medicaments més cars quan no hi ha copagament. Un article recent ho acaba de mostrar, el podeu consultar Biomedcentral. Voldria pensar que és l'atzar, però si no ho és, i es confirma per aquí aprop que no ho és, aleshores algú hauria de fer qualque cosa. La paradoxa resultant seria que posar més copagament, acaba reduint el preu del medicament. Quins disbarats! Per arribar aquí, només cal prescriure bé i fora, i tanmateix arribats aquí podem oblidar el copagament!

PS. Llegiu en Barbeta, un govern que no paga, no és ni socialista ni popular, és un govern que es passa la llei pel forro, ha perdut la credibilitat.

PS. Els equilibris múltiples, explicats amb la metàfora de la piloteta, per XSM. Suggerent.

Deseconomies d'escala organitzatives

Quan una organització creix fins assolir una magnitud considerable, està exposada a deseconomies d'escala organitzatives. Això afecta a empreses públiques i privades, és independent de la propietat. Per tal de resoldre-ho en el cas de l'ICS es proposa una fragmentació en diferents organitzacions hospitalàries i ambulatòries.
Un tema tant rellevant no pot el puc despatxar en les poques paraules del blog. Tant sols oferiré algunes qüestions clau:
- Quan la propietat és pública no hi possibilitat de transferència de risc real, tenir un NIF no vol dir que el dèficit es queda en el NIF sino que consolida amb el del govern,
- Quan fragmentem una organització, vol dir que esperem que els avantatges en termes de coordinació i incentius siguin superiors als inconvenients d'una sola empresa. Què passa quan mantenim els mateixos incentius perquè legalment ens ve obligat, i perdem alguns mecanismes de coordinació?
- Quan fragmentem podem incórrer en altres deseconomies d'escala. Per exemple serem capaços d'aprofitar el poder de compra en subministraments, perquè si es descentralitza es perderà.
Tot plegat fa pensar. En especial perquè durant molts anys vam estar difonent una altra concepció organitzativa a la sanitat pública que després vam saber que era píndola enverinada. Em refereixo a la idea dels consorcis, que podien aplicar el dret privat en entorn públic i tot d'una va venir la normativa SEC i ens va girar la truita.
Ara tenim realment com hospitals concertats el 38% del total del pressupost, i em temo que molta gent no se n'ha adonat (p.65 d'aquest informe).
Voleu dir que no caldria una reflexió mes enllà de l'ICS? Una reflexió que marqués un horitzó de millores en l'eficiència a les entitats de propietat pública. Semblaria que el problema, ara com ara, només és propi de l'ICS.
I finalment, voleu dir que no estem perdent una oportunitat per a configurar organitzacions sanitàries integrades, mentre mantenim un esquema organitzatiu caducat?. Ara com ara les informacions són limitades però amb el que coneixem, crec sincerament que s'està perdent una oportunitat per endreçar organitzativament els proveïdors públics.

PS. Si voleu fer una ullada a la notícia sobre l'ICS, consulteu EP.

PS. Si teniu ganes de llegir sobre "Governing public hospitals" consulteu el llibre de WHO que acaba de sortir. He llegit el capítol proper i veig desajustos.

PS. Fins i tot l'Alain Enthoven va explicar els avantatges de les organitzacions integrades. Convé llegir-lo novament.

PS. En Martin Wolf, els dimecres a FT. sobre la cimera: monstruositat política i econòmica. Magistral.

PS. I ahir al vespre, al Jamboree vam tenir un concert singular, novament Andrea Motis i músics de la Locomotora Negra. Més magistral encara (als seus 16 anys). El dia que va estrenar la seva versió de "In my solitude" (un gran clàssic de Duke Ellington, any 1934). D'Andrea Motis podeu escoltar això:

Res no serà com abans

La sanitat tal com l'hem coneguda es troba en un procés de transformació accelerat. La manca de recursos està obligant a prendre decisions que no s'haurien imaginat anteriorment. I la gent des de dintre es pensa que aquest és un problema de la sanitat, es mira el malic quan justament ha d'aixecar el cap i entendre el context.
El context econòmic que vivim i que viurem es troba força ben explicat en aquest reportatge titulat El negoci del deute.
Tot plegat em permet confirmar que res no serà com abans. Massa gent es va pensar que el sector públic podia disposar de recursos sense límit i va oblidar que tots provenen a la fi del sector privat de l'economia.



i aquí més material de les entrevistes Però la que us suggereixo és la de Martin Wolf, ja sabeu que el segueixo cada dimecres a FT



PS. Aprofito avui per recuperar un escrit meu de fa una dècada. El trobareu aqui
Niente sarà più come prima
Hemos oído repetida esta frase múltiples veces desde hace poco más de un mes. Esta semana el periódico italiano 'La Republica' empezaba la entrevista a Anthony Giddens y Ralph Dahrendorf con la misma frase. Entre las reflexiones de interés aparece el cruce de opiniones sobre el nuevo papel del Estado y de la globalización. Dahrendorf muestra su posición favorable a un mayor protagonismo del Estado mientras que Giddens señala que no podemos volver a un mundo donde el Estado carga con todo, y se necesita intervención para equilibrar el mercado.
La confusión del momento la marca las supuestas políticas keynesianas impulsadas por Estados Unidos. Para unos representa un golpe al liberalismo mientras que en realidad se trata tan sólo de políticas de ajuste ante una crisis donde lo que hace falta es aumentar el gasto público y mantener el déficit.
Francis Fukuyama señalaba en Financial Times que el mundo del "tecno-libertarianismo" de los 90 había sufrido un severo golpe. La consideración de que la tecnología y el capital no tenían fronteras y que el papel del Estado debía reducirse a la mínima expresión ya no podría afirmarse por igual.
Sin embargo, cuando observamos las políticas concretas de los gobiernos no podemos confirmar una atenuación del papel de los Estados, sino que en Europa ha existido tan sólo un mantenimiento de su papel como proporción de la actividad económica global. En Sanidad, las proporciones de gasto público se mantienen o incluso aumentan en relación a décadas anteriores. Así pues, es conveniente separar las grandes afirmaciones de la letra pequeña de las políticas.
Nada será como antes resulta una afirmación excesivamente comprometida. Lo que ha sucedido desde el 11 de septiembre ha llevado a una revisión del papel del mundo occidental y de la necesidad de una mayor comprensión de la realidad multicultural del mundo. En definitiva que conviene resituar a los ciudadanos como lo que son y no tan sólo como consumidores en el mercado. Visto así, lo que nos ha impuesto es una visualización de un cambio de tendencia que ya se estaba gestando desde hace cierto tiempo.
23 de octubre de 2001

PS. Motius per seguir a XSM no m'en faltarien, però els justificants si.

PS. En Francesc Marc, avui a LV . De l'Europa del benestar a l'Europa dels sacrificis.

Objectius

NHS Outcomes Framework 2012-13

La formalitat dels britànics els porta a fer públics els resultats esperats del sistema de salut i la seva mesura per als propers dos anys, i això ho fan abans que s'acabi aquest. Això està molt bé. Han definit cinc àmbits i els seus indicadors:

Domain 1: Preventing people from dying prematurely
Domain 2: Enhancing quality of life for people with long-term conditions
Domain 3: Helping people to recover from episodes of ill health or following injury
Domain 4: Ensuring people have a positive experience of care
Domain 5: Treating and caring for people in a safe environment and protecting them for avoidable harm.

Els trobareu amb tot detall a l'apèndix. Si després d'aquest esforç, el que se n'obté és un resultat acceptable o fins i tot exitós, benvingut sigui pels britànics. Per aquí fem una Central de Resultats amb esforç considerable però amb impacte menor, i com que no ens fixem objectius precisos, aleshores la seva mesura és simplement una foto fixa sense conseqüències.

PS. Les variacions britàniques a la pràctica mèdica són notícia a FT i The Guardian. Aquí quan es publiquen passen gairebé desapercebudes.

PS. I més sobre UK. La política de competència s'ha enfocat a la sanitat privada. Cal seguir-ho d'aprop.

PS. És el moment de la prescripció prudent.

Com decidim

Els avenços en l'economia del comportament han estat considerables els darrers anys. En aquest blog m'hi he referit repetidament (aquí, per exemple). L'impacte de com prenem decisions (irracionalment) té una trascendència crucial en tots els àmbits de la vida, en l'economia i la salut. Us deixo aquí un documental de gran interès emès recentment. Després de veure'l estic convençut que comprendreu millor algunes de les grans qüestions que planegen pel nostre voltant en aquest moment.

PS. M'ha interessat el comentari d'en Garicano sobre Europa. Molta gent ha passat per alt el que va dir WSJ.

PS. A NEG trobe: “Britain is as isolated as somebody who refused to join the Titanic just before it sailed.”

Un cop d'ull a les dades

Health at a Glance 2011. OECD INDICATORS
 
L'OCDE acaba de publicar el compendi actualitzat de dades sanitàries de gran utilitat per a comprendre la situació actual dels sistemes de salut als països desenvolupats.
Després de fer un repàs ràpid, destaco una dada: la disminució substancial de mortalitat per accident de trànsit. Ho sabíem, però vist en un gràfic impressiona, en 14 anys reducció d'un 52%, 7,3 punts percentuals. L'excel de resum de l'informe el trobareu aquí.
Material per arxiu, sempre el podem necessitar.

La fascinació tecnológica

Sabem que hi ha variacions a la pràctica mèdica. S'han documentat de fa temps. Fa 5 anys, en un article de Peiró-Bernal s'avançava la hipòtesi de fascinació tecnològica per explicar les variacions, més enllà dels supòsits habituals de Wennberg.
Ara en Chandra-Skinner ens mostren una categorització de com la tecnologia afecta a la millora de la salut. Resumidament seria així:

(I) highly cost-effective “home run” innovations with little chance of overuse, such as
anti-retroviral therapy for HIV, (II) treatments highly effective for some but not for all (e.g. stents), and (III) “gray area” treatments with uncertain clinical value such as ICU days among chronically ill patients. Not surprisingly, countries adopting Category I and effective Category II treatments gain the greatest health improvements, while countries adopting ineffective Category II and Category III treatments experience the most rapid cost growth.

L'article conté molts aspectes d'interès, però sobretot, quedeu-vos amb aquesta afirmació:

Attributing cost growth and improvements in outcomes to “technology growth” is too simplistic and tells us little about where the cost growth is occurring, whether such growth should be tamed, and if so, how it should be done.

El dia que Diego Rivera faria 125 anys, acompanyat de Frida Khalo

L'asfíxia premeditada. Res a celebrar (2)

En tot estat fallit, l'existència de les lleis és del tot innecessària, i encara més quan cal asfixiar econòmicament algú. Si hi ha lleis, són paraules que s'enduu el vent, perquè la interpretació de la llei és el que preval. I com vaig dir ahir amb casos concrets, qui és el "garant" de la interpretació pot afirmar alhora una cosa i la contrària, tot depèn de qui es vol afavorir, no de qui té un dret legítim.
Ramon Trias Fargas va explicar amb claredat fa 25 anys el significat d'asfíxia premeditada. El capítol 2 sobre què ha passat  es podia haver escrit ahir, quan un govern va decidir incomplir la constitució i deixar de pagar-nos 759 milions d'euros.
Convé estar atents al darrer paràgraf d'aquest capítol 2 que explica com això forma part d'una estratègia. Diu que quan això passi: "el ciutadans dirigiran la seva irritació contra la Generalitat i no contra l'Estat. Solució perfecta des del seu punt de vista, és clar." Doncs ja hem arribat a aquest punt, la predicció feta fa 25 anys s'acompleix més que mai amb les retallades. I el finançament sanitari és la mostra més clara de la situació.
S'acosta el dia de la desconnexió i només a partir d'aleshores podrem pagar les guàrdies dels metges i la mesada extra de nadal. Tant de bo siguem capaços de capgirar la predicció de Trias Fargas i ens n'adonem a temps.

PS. Més sobre fakelakis. La tragèdia grega in crescendo.

PS. L'Antonio Cabrales a NEG informa d'una UCI per a simis infrautilitzada a València (és a dir, sense simis). Res a afegir.

De Robert Capa, però no la trobareu a l'exposició La Maleta Mexicana, és un muntatge?

Res a celebrar

Quan un estat és capaç de patir amnèsia constitucional, és a dir que s'oblida que és un estat on hauria d'imperar la llei, aleshores és quan un govern es permet d'atorgar un indult a un condemnat pel Tribunal Suprem. Ara ja es pot afirmar una cosa i la contrària al mateix temps, s'ha acabat la veda.
Més enllà de la pèrdua de la credibilitat, dels valors morals i professionals, convé preguntar-se si hi ha límits, o si neuronalment és possible tal configuració sinàptica.
Avui no hi ha res a celebrar, i molts motius per a estar preocupats per la fallida de les lleis i de les institucions que han de vetllar pel seu compliment. Només ens resta dir adeu quan abans millor.

PS. En la mesura que no hi ha hagut cap motiu explícit per a l'indult, podeu esbrinar vosaltres mateixos els motius implícits i ben segur que encertareu. Altrament, deixo una pista.

PS. Us deixo un altre exemple de burla de les lleis i dels ciutadans, pròpia d'un estat fallit.

PS. Al Democracy Index s'han perdut dues posicions en dos anys. Queda clar?

El Manual

The Oxford Handbook of Health Economics

Encara no tinc el llibre, però després de llegir el comentari al Lancet només em resta comprar-lo. Les aportacions que s'hi fan ofereixen perspectives de qualitat:

The book addresses four critical health policy questions: why are some people healthy and others not; what is the best way to organise and compensate health-care providers; how much should society spend on health care and where should resources be focused; and how should health-care services be financed and distributed.

Ja us podeu imaginar que respondre a aquestes quatre questions és per nota. Així doncs a llegir s'ha dit.

PS. En un altre ordre de coses, ahir vaig ser a la presentació d'aquest llibre. Art en majúscules.

La resposta professional

Propostes per a la sostenibilitat i millora del sistema sanitari públic

El moment ho demana. La capacitat de resposta a la situació crítica que vivim no podem confiar-la només als polítics, els professionals de la sanitat també han de mostrar el seu punt de vista. Ara fa un any, els britànics van reunir la gent del NHS, de la British Medical Association, el Consell de la professió mèdica i l'Acadèmia,  i d'aquelles trobades en va sorgir un document Clinical Responses to the Downturn. Allà expliquen què es pot fer en set especialitats concretes per tal de donar resposta a una pregunta: “How can practitioners in your specialty help to release NHS resources while maintaining or enhancing quality?”. Després d'aquella iniciativa, trobareu la seva evolució i d'altres materials a la web del NHS RightCare.
Ahir el Col.legi de Metges de Barcelona va fer públic un document de síntesi en la mateixa línia "Propostes per a la sostenibilitat i millora del sistema sanitari públic". Un esforç extraordinari (més de 350 metges) i un resultat significatiu a tenir en compte. Es tracta d'opcions de millora, propostes molt concretes que caldria aprofitar. Això vol dir avaluar-ne les implicacions i dur-les a terme. El document de síntesi no us pot donar una idea de l'amplitud de la tasca realitzada, ben segur que més endavant s'en difondran més detalls.
A LV en trobareu també una breu descripció. De tot el que veig m'apareix un dubte raonable. Des de Catalunya hauríem de ser capaços de donar resposta al que proposen els metges.  Altrament pot quedar com un document més, com tants d'altres anteriors.
Hi ha dues qüestions que no són possibles a data d'avui, no les podem fer des de Catalunya: definir una cartera de prestacions cost-efectiva i assolir un finançament suficient. Precisament en aquests dos aspectes, els més importants de tots, no tenim competència política. La desconnexió, -el camí propi-, és la resposta per satisfer les necessitats ciutadanes en relació al sistema de salut, no podem esperar a tenir la competència o que es resolgui el dèficit fiscal.

PS. El relat dels darrers dies de Berwick al blog de HA i a l'article també de HA. Destaco: “Any health care funding plan that is just, equitable, civilized, and humane must—must—redistribute wealth from the richer among us to the poorer and less fortunate,” he said. “Excellent health care is by definition redistribution."

PS. El fi analista, Francesc-Marc Álvaro a LV. Em sona proper el que diu.

PS. Moments musicals. Estigueu alerta al nou disc de la gran Stacey Kent. Dreamer in concert. Aquí podeu escoltar la darrera cançó:

La cruilla holandesa

Dutch health care reform at the crossroads

En ple debat de la reforma sanitària als Estats Units en Hans Maarse va escriure un paper senzill que explica amb tot detall què ha succeit amb la reforma sanitària holandesa. Els nordamericans miraven dos models europeus, l'holandès i el suís, i al final van tirar pel dret i estan atrapats al constitucional.
Ara per aquí aprop s'ha fet referència a Holanda com opció de futur. Sento massa soroll, poca música i no sé veure la partitura per enlloc. El que va fer la reforma holandesa va ser precisament el contrari del que he escoltat i vist publicat. Van establir una assegurança obligatòria per a tothom, no pas per tal que algú amb rendes altes en surtís del sistema!. Justament van tancar l'opció! (opt-out) Tothom està obligat al sistema d'assegurança bàsic i si alhora es vol fer una pòlissa complementària resulta que es pot fer però les prestacions no poden permetre "competir" amb l'altra pòlissa obligatòria. Es a dir, no es pot utilitzar per saltar la llista d'espera. La referència proposada o també aquesta altra us ajudarà a entendre els detalls.
Es molt important llegir informació fiable i comprendre la realitat que ens envolta, abans de difondre confusió. El sistema holandés té interès perquè ha assolit uns resultats altament valorats pels seus ciutadans, però obeeix a unes característiques i història pròpies, que ens són llunyanes. Si n'esteu interessats, trobareu molts articles sobre el tema i si voleu el llibre més recent consulteu Okma, Crivelli i Klein, allà hi ha un capítol sobre Holanda. A data d'avui encara el tinc a la llista de pendents.

PS. No trobareu el nom del medicament ni el seu preu en aquesta notícia. Ara bé jo ja ho vaig explicar fa dies en aquesta entrada: 126.600 dòlars per 3,5 mesos de supervivència lliure de progressió en assaig clínic. El que tampoc diu la notícia és que el NICE l'ha rebutjat. Hi ha motius per escriure al defensor del lector.