Pharma, big pharma (34)

Rethinking Medications: Truth, Power, and the Drugs You Take

Resumit amb IA.

 El Dr. Jerry Avorn, en el seu llibre "Rethinking Medications: Truth, Power, and the Drugs You Take", analitza en profunditat el recorregut dels medicaments des del seu descobriment científic fins al seu ús pels pacients, assenyalant tant els avenços impressionants de la ciència mèdica com les profundes deficiències sistèmiques que impedeixen que aquests medicaments beneficiïn plenament la societat. L'autor, metge d'atenció primària i investigador, presenta els medicaments com el "hardware" i els sistemes que en modelen l'ús (proves, patentats, preus, prescripció) com el "software", argumentant que no es pot entendre l'un sense l'altre.

El llibre s'articula al voltant de quatre eixos principals que defineixen la "cascada de decisions crucials" sobre els fàrmacs: la seva eficàcia, la seva seguretat, el seu cost i la comunicació sobre ells.

1. L'Eficàcia dels Medicaments: Com sabem si funcionen? El Dr. Avorn traça la història de la regulació de fàrmacs als Estats Units:

• Abans de 1906, qualsevol producte podia ser venut com a medicina sense revelar-ne el contingut ni provar-ne la seguretat o l'eficàcia.
• El 1938, es va exigir que els medicaments no fossin verinosos.
• El 1962 (Esmenes Kefauver), arran de la tragèdia de la talidomida, es va introduir el requisit que els fabricants havien de demostrar que els seus productes eren efectius (o més precisament, "eficaces" en l'entorn de l'assaig clínic) abans de vendre'ls. Aquesta legislació va fer de l'assaig clínic aleatoritzat i controlat (RCT) el "detector de veritat" més potent per determinar l'eficàcia d'un medicament.

Tot i això, l'autor denuncia un declivi recent en els estàndards d'eficàcia:

• Aprovació accelerada (Accelerated Approval): Aquest programa de la FDA, creat inicialment durant la crisi de la SIDA als anys 80 per agilitzar l'accés a tractaments per a malalties greus sense opcions, permet l'aprovació basada en "mesures surrogades" (resultats de laboratori o d'imatge que es "raonablement esperen" predir un benefici clínic futur) en lloc de beneficis directes per a la salut o la supervivència del pacient.
• Abús del sistema: Sota la pressió de la indústria farmacèutica i la pressió política, aquest camí s'ha expandit massa, amb empreses que sovint descuiden o retarden els estudis de seguiment confirmatoris requerits per provar el benefici clínic real. El llibre critica que molts fàrmacs aprovats així no demostren un benefici real en els estudis de seguiment o fins i tot empitjoren els pacients.
  • Aduhelm (Alzheimer): Aprovat per la FDA el 2021 basant-se en una reducció de la placa amiloide al cervell (una mesura surrogada), malgrat que els assaigs clínics no mostraven un benefici clar en la funció cognitiva dels pacients i comportava riscos com la inflamació cerebral i hemorràgies.
  • Leqembi (Alzheimer): Aprovat amb un "lleuger canvi en la funció cognitiva", que potser no és "clínicament significatiu" o "perceptible" per als pacients o les seves famílies, però que la FDA va aprovar perquè era "estadísticament significatiu".
  • Fàrmacs per a la distròfia muscular (Exondys 51, Elevidys): Aprovats basant-se en canvis "minúsculs" en els nivells de distrofina (mesura surrogada) sense cap benefici clínic clar, amb costos anuals astronòmics ($750.000 a $1.5 milions per Exondys 51, $3.2 milions per Elevidys) i estudis de seguiment no completats o fallits.
• L'autor refuta la idea llibertària que metges i pacients poden determinar l'eficàcia dels fàrmacs, ja que les dades d'assaigs clínics són complexes, sovint secretes i subjectes a publicació selectiva per part dels fabricants.

2. La Seguretat dels Medicaments: Com detectem els riscos? Qualsevol medicament eficaç comporta riscos, i l'objectiu és quantificar-los per decidir si els beneficis valen la pena.

• Tragèdies històriques: El desastre de la sulfanilamida (1937) que va portar al requisit de proves de toxicitat (1938), i el cas de la talidomida (anys 60), que va subratllar la necessitat de proves de seguretat abans de la comercialització.
• Vioxx: Aquest analgèsic antiinflamatori va ser un cas emblemàtic. Merck, el fabricant, va interpretar o representar erròniament les dades que suggerien un augment del risc de patir atacs de cor i accidents cerebrovasculars. L'autor detalla com la companyia va intentar "enfosquir els riscos" amb "jiujitsu verbal" i "tots els esforços per silenciar els investigadors que van plantejar preocupacions". La FDA no tenia prou autoritat per exigir estudis de seguiment post-comercialització fiables.
• Vigilància post-comercialització insuficient: Abans de Vioxx, la FDA depenia principalment d'informes espontanis d'efectes secundaris, un mètode poc fiable. La crisi del Vioxx va portar a la creació del sistema Sentinel el 2007, que utilitza grans bases de dades computeritzades de l'ús de medicaments i resultats de salut de milions d'americans per detectar senyals primerencs de riscos.
• Transparència de les dades dels assaigs clínics: Escàndols com la supressió de dades d'antidepressius (Paxil) i la mala gestió de les dades d'Avandia van portar a la creació de ClinicalTrials.gov, que requereix el registre prospectiu de tots els estudis en humans. No obstant això, la divulgació completa dels resultats encara és incompleta.

3. El Cost i l'Accessibilitat dels Medicaments: Per què són tan cars? Els Estats Units tenen els preus de medicaments més alts del món. El llibre explora les causes:

• Abús del sistema de patents:
  • Patents "trivials": Concessió de patents per a modificacions mínimes de fàrmacs existents (ex: versions "esquerres" de molècules com Nexium/esomeprazole) que no aporten beneficis clínics significatius, però allarguen els monopolis.
  • "Thickets" de patents (Patent thickets): Acumulació de centenars de patents addicionals sobre un mateix fàrmac per estendre l'exclusivitat, com en medicaments d'alt cost com Enbrel o Humira. El 66% de les patents s'atorguen després que el medicament sigui aprovat.
  • "Product hopping": Estratègies per retirar del mercat fàrmacs amb patents que expiren, forçant els pacients a canviar a versions més noves i protegides (ex: Aricept 23, Truvada/Descovy).
  • Patents sobre estratègies de mitigació de risc (REMS): Patentar sistemes de seguiment de fàrmacs (ex: Xyrem) per estendre monopolis.
• Llei Bayh-Dole de 1980: Va permetre a universitats i institucions sense ànim de lucre llicenciar a empreses privades drets sobre descobriments finançats públicament (sovint amb milers de milions de dòlars via NIH). El Dr. Avorn argumenta que això ha socialitzat el risc (finançament públic) i privatitzat el guany. Exemple: Xtandi, un fàrmac contra el càncer de pròstata desenvolupat amb fons públics, es ven als EUA a un preu fins a sis vegades superior que a altres països. Sovaldi (hepatitis C) és un altre exemple: costava $1.000 la píndola ($84.000 el tractament) amb gairebé cap despesa de recerca per part de Gilead.
• Llei de Medicaments de Medicare de 2003: Aquesta llei va prohibir explícitament a Medicare (el major programa de salut federal) negociar els preus dels medicaments, fent-los l'únic producte per al qual el govern no pot negociar els costos.
• Gestors de Beneficis Farmacèutics (PBMs): Aquests intermediaris, sovint part de corporacions verticalment integrades, negocien preus amb els fabricants. El llibre argumenta que molts dels descomptes (rebates) que obtenen els PBMs no es transfereixen als pacients o asseguradores, i paradoxalment, incentiven l'ús de fàrmacs més cars dels quals reben majors comissions.
• Preus astronòmics de nous fàrmacs: Casos com els medicaments GLP-1 (Ozempic, Wegovy), que tot i ser efectius i segurs, costen al voltant de $1.000 al mes i impedeixen l'accés a molts.
• El cost-eficàcia (QALY): El llibre aborda la idea de calcular el cost per any de vida ajustat per qualitat (QALY) com una manera de determinar un preu just, però aquesta pràctica és il·legal als EUA.
• Lobbying de la indústria: La indústria farmacèutica gasta més en lobbying que qualsevol altre sector, influint en decisions polítiques que mantenen els preus elevats.

4. La Comunicació sobre Medicaments: Qui ens informa? La informació sobre medicaments no és neutral i està fortament influenciada pel màrqueting.

• Màrqueting dominant: La indústria farmacèutica gasta més de $35 mil milions a l'any en promoció, influint en el coneixement de metges i pacients.
• Promoció "off-label" i llibertat d'expressió: Casos judicials com el de Caronia (Xyrem) han qüestionat l'autoritat de la FDA per regular les afirmacions promocionals dels fabricants, suggerint que la promoció "off-label" (per a condicions no aprovades) podria estar protegida per la llibertat d'expressió. Això podria conduir a un "estat de naturalesa" farmacèutic, on la informació no estaria filtrada per l'evidència.
• Educació mèdica: El llibre critica la insuficient formació dels metges en l'avaluació crítica de medicaments i la influència de la indústria en els plans d'estudis mèdics.
• "Academic Detailing" (Alosa Health): El Dr. Avorn va desenvolupar aquest enfocament d'educació proactiva i basada en l'evidència per a professionals de la salut, utilitzant principis eficaços de canvi de comportament per promoure una prescripció òptima i independent de la influència comercial. Aquest programa ha demostrat millorar la prescripció i estalviar diners.

Casos d'Estudi Il·lustratius:

• La crisi dels opioides: Descriu com la FDA va asseure les bases per a l'epidèmia en aprovar l'ús d'opioides per al dolor crònic sense assaigs a llarg termini que demostressin la seva eficàcia i seguretat a llarg termini. El llibre destaca la influència de fabricants com Purdue Pharma (OxyContin) i Insys (Subsys) que van enganyar metges i reguladors sobre l'addictivitat i van promoure l'ús "off-label".
• Psicodèlics (MDMA per a PTSD): S'analitza el potencial terapèutic dels psicodèlics, però també les dificultats de la FDA per regular un tractament que combina una molècula amb una teràpia especialitzada ("set and setting"). El llibre detalla els problemes amb els assajos clínics de MAPS/Lykos per MDMA per PTSD, incloent "desemmascarament funcional" i preocupacions sobre la "validesa dels resultats" que van portar a la FDA a rebutjar l'aprovació.

Solucions Proposades ("Rethinking"): El Dr. Avorn ofereix solucions pràctiques per a cada problema:

• Eficàcia: Limitar l'aprovació accelerada, implementar aprovacions condicionals amb seguiment rigorós, fomentar estudis clínics pragmàtics finançats públicament i crear organitzacions independents d'avaluació de tecnologia sanitària (HTA) com l'ICER.
• Seguretat: Enfortir l'autoritat de la FDA per a la vigilància post-comercialització (llei FDORA), millorar la transparència de les dades dels assaigs clínics (ClinicalTrials.gov) i assegurar que els resultats negatius també es publiquin.
• Cost: Reformar el sistema de patents (criteris més estrictes, facilitar la impugnació de patents dubtoses, podar "thickets"). Fer complir correctament la Llei Bayh-Dole (termes raonables, drets de "march-in"). Permetre a Medicare negociar els preus dels medicaments. Implementar anàlisis de cost-eficàcia basats en el valor clínic real. Recolzar el desenvolupament de medicaments sense ànim de lucre (Civica Rx, IGI, Odylia Therapeutics).
• Comunicació i Educació: Redirigir els fons de màrqueting de la indústria cap a la generació i difusió d'informació imparcial sobre medicaments. Millorar l'educació mèdica sobre l'avaluació de l'evidència i la política farmacèutica. Promoure el "detallat acadèmic" per a una prescripció basada en l'evidència.

En resum, el llibre és una crítica exhaustiva al sistema actual de medicaments als EUA, que argumenta que la lògica de "maximitzar els beneficis" de les corporacions, unida a la inèrcia o la influència política en les agències reguladores i les institucions acadèmiques, ha creat un sistema disfuncional. Malgrat la foscor d'aquests problemes, el Dr. Avorn conclou amb un missatge d'optimisme, afirmant que aquests reptes són "abordables" i que les solucions pràctiques existeixen si hi ha voluntat de donar prioritat a la salut del pacient per sobre dels interessos comercials. El seu objectiu final és capacitar pacients i professionals per prendre un paper més actiu en la comprensió i la configuració del futur dels medicaments.

PS. En Javier Padilla sobre la transparència de preus dels medicaments

El mercat farmacèutic tensionat

 Economic Markets and Pharmaceutical Innovation

Aquí teniu un resum detallat de l'article "Economic Markets and Pharmaceutical Innovation" de Craig Garthwaite, basant-me en la informació proporcionada a les fonts:

L'article, publicat al Journal of Economic Perspectives, ofereix un resum ampli del coneixement existent sobre diversos aspectes econòmics importants del mercat farmacèutic relacionats amb el procés innovador. L'autor és Craig Garthwaite, Professor d'Estratègia a la Kellogg School of Management de la Northwestern University. L'objectiu és ajudar aquells interessats o involucrats en debats sobre la indústria farmacèutica a entendre els fets i patrons econòmics fonamentals al voltant dels incentius per al desenvolupament de medicaments.

L'article comença assenyalant una tensió central en els mercats farmacèutics: tot i que els beneficis dels fàrmacs innovadors són poc discutits, molts pregunten raonablement "A quin preu?". Les enquestes d'opinió pública mostren una favorabilitat neta negativa per a la indústria farmacèutica, tot i que els fàrmacs innovadors han tingut un èxit enorme en el tractament i la curació de diverses condicions. Per exemple, les innovacions farmacèutiques són responsables del 35% de la notable disminució de la mortalitat cardiovascular del 1990 al 2015. Condicions prèviament mortals com el VIH/SIDA s'han transformat en malalties cròniques manejables, i l'hepatitis C s'ha curat. Teràpies gèniques i avanços en immuno-oncologia estan proporcionant millores significatives. Recentment, han aparegut tractaments efectius per a l'obesitat (agonistes GLP-1) amb millores en resultats cardiometabòlics.

Els preus elevats dels medicaments de marca innovadors no són accidentals, sinó el resultat de polítiques destinades a proporcionar incentius financers per al desenvolupament continu de nous productes. Aquestes polítiques són necessàries a causa d'una fallada de mercat intrínseca a la innovació farmacèutica. Les empreses que desenvolupen productes nous creen béns públics en forma de coneixement científic. Un cop desenvolupat aquest coneixement, és relativament fàcil per a una altra empresa replicar el producte a un cost fix molt menor i reduir el rendiment financer per a l'innovador original. Per tant, sense protecció de la propietat intel·lectual, poques empreses racionals invertirien els grans costos i riscos necessaris per a la innovació, especialment amb llargs períodes de retorn i baixos costos d'imitació. El sistema actual implica que els governs proporcionin protecció de la propietat intel·lectual per períodes limitats, permetent a les empreses innovadores vendre els seus productes a un preu més alt sense competència directa.

Aquesta protecció de la propietat intel·lectual crea un equilibri entre accés a curt termini i incentius a llarg termini. Els preus elevats redueixen l'accés a les innovacions existents a curt termini, cosa que pot tenir conseqüències devastadores per als pacients. Tanmateix, aquests preus elevats proporcionen incentius financers per a futures inversions en el desenvolupament de nous productes, que podrien resoldre la manca de tractaments per a condicions que actualment no en tenen.

El desenvolupament de productes farmacèutics innovadors requereix inversions grans, fixes i enfonsades en R&D (recerca i desenvolupament). Aquests fons provenen d'empreses privades, universitats i institucions públiques. Molts productes exitosos comencen en laboratoris acadèmics i petites firmes de biotecnologia. La inversió del sector privat en R&D farmacèutic va ser de 276.000 milions de dòlars a nivell mundial el 2021.

Nombrosos estudis empírics mostren una relació entre la mida esperada del mercat d'un fàrmac i la magnitud de les inversions en R&D. Les firmes responen a la mida econòmica potencial del mercat d'un producte, no només al nombre de pacients potencials. Per exemple, l'expansió de Medicaid als EUA va tenir un augment modest en els ingressos a causa dels preus més baixos que paga Medicaid, i no va resultar en un augment de les inversions en R&D. Les tàctiques de negociació més fortes, com l'exclusió de cobertura, van reduir el retorn financer per pacient potencial i van disminuir les inversions en R&D en àrees amb substituts terapèutics competidors. La diferència de preus entre els EUA i altres mercats desenvolupats suggereix que molts altres mercats són probablement massa petits per ser determinants en les decisions d'inversió en desenvolupament de fàrmacs de les firmes innovadores, cosa que explica per què poden negociar preus molt més baixos sense grans temors de reduir la innovació futura.

El benefici exacte creat per aquestes inversions incrementals en R&D no està clar. La quantitat de despesa en R&D o el nombre de productes nous són mètriques incompletes del benefici social. Els estudis sobre la novetat científica dels fàrmacs marginals donen resultats contradictoris. Alguns estudis suggereixen que els augments de la mida del mercat per polítiques com Medicare Part D van portar a productes que no eren científicament nous en el seu enfocament bàsic, sinó noves combinacions d'enfocaments existents. Altres troben que les firmes amb grans infusions de caixa per polítiques com Medicare Part D van augmentar les inversions en productes més científicament nous, independentment dels retorns potencials, suggerint que les infusions de caixa van reduir les friccions en el mercat financer. Aquests resultats suggereixen que promoure la innovació més científica pot requerir abordar impediments específics com l'aversió al risc o la manca de ciència bàsica. La novetat científica no és suficient per encapsular els efectes del benestar dels nous productes; les noves aplicacions de mecanismes d'acció existents també poden tenir impactes significatius en la salut i el benestar econòmic.

La determinació dels ingressos potencials per a un nou producte farmacèutic depèn de qui és el client, quin és exactament el "preu" i la mida esperada del mercat. Això requereix comprendre el mecanisme d'establiment de preus, els determinants de la demanda i els factors institucionals que els influeixen.

La cadena de valor farmacèutica implica tres tasques perquè una innovació tingui èxit comercial: (1) aprovació per un regulador, (2) acceptació de pagament per un tercer pagador, i (3) adopció per part dels clínics i pacients.

Hi ha dues cadenes de valor principals:

• Fàrmacs al detall ("retail pharmaceuticals"): Prescrits per un metge i comprats a una farmàcia. La relació entre els tercers pagadors (asseguradores), les firmes gestores de beneficis farmacèutics ("pharmacy benefit managers" o PBMs) que contracten, i els fabricants de medicaments és crucial. Els productes entren amb un preu de llista ("list price"). El PBM negocia un descompte amb el fabricant, conegut com a "rebate" (rebaixa), que varia segons el poder de negociació. Els rebaixes es mantenen confidencials per facilitar descomptes més grans. Els PBMs i els fabricants també negocien la gestió de la utilització, on majors descomptes resulten en menys eines com autoritzacions prèvies o teràpia esglaonada. La gestió de la utilització també pot incloure eines financeres com deduccibles, coassegurança i copagaments. Els PBMs obtenen ingressos de quotes per membre per mes, un percentatge de la rebaixa negociada i el diferencial entre el que paguen a la farmàcia i el que el patrocinador del pla els paga ("spread pricing"). La compensació dels PBMs, especialment lligada a les rebaixes, genera controvèrsia.
• Fàrmacs administrats per metges ("physician-administered drugs"): Sovint són productes biològics administrats en un consultori mèdic. Aquests es paguen sota la porció "mèdica" del benefici de l'assegurança i no involucren PBMs. Els proveïdors sanitaris els adquireixen, emmagatzemen i administren. Se'ls sol pagar un marge sobre el preu mitjà de venda del producte. A Medicare, els metges reben el 106% del preu mitjà de venda, mentre que els mercats privats solen tenir marges més grans. Aquesta forma de pagament pot distorsionar l'entrada i la difusió de nous productes, ja que els metges reben més ingressos per prescriure productes de major preu. Això ha estat una preocupació política per als incentius al desenvolupament de biosimilars. Els proveïdors més grans poden negociar descomptes més grans, cosa que pot influir en les decisions de consolidació de les firmes. Aquesta cadena de valor també pot generar distorsions, ja que les decisions de cobertura d'un pagador poden influir en la disponibilitat del fàrmac per a pacients coberts per altres pagadors.

Les negociacions determinen el preu capturat pels fabricants. Les rebaixes han crescut en magnitud i importància estratègica. L'escletxa entre el preu de llista i el preu net per a fàrmacs al detall es va mantenir relativament estable del 2009 al 2013, però després el preu de llista va escalar ràpidament mentre que el preu net va romandre constant. El 2019, la magnitud de les rebaixes es va duplicar i la mitjana era aproximadament del 53%. El preu de llista i la rebaixa depenen de l'entorn competitiu. Teràpies relativament úniques tenen preus nets més alts que s'apropen més als preus de llista. L'entrada de productes competidors, com va passar amb els tractaments per a l'hepatitis C, pot portar a fortes negociacions i disminucions de preus. L'entrada de nous productes pot estendre's més enllà de l'augment de la competència; les segones i terceres generacions de fàrmacs poden proporcionar una eficàcia superior, menys efectes secundaris o ser millors per a grups de pacients específics. En aquests casos, els preus no cauen amb l'entrada, sinó que cada versió del fàrmac tracta una població més petita i específica.

Entendre la disposició a pagar ("willingness-to-pay") per als productes farmacèutics és complex. El guany en salut és un punt de partida lògic, sovint quantificat mitjançant anys de vida ajustats per qualitat (QALYs). Tanmateix, en un mercat amb assegurances, el consum es finança amb recursos de tot el grup de risc, molts dels quals no es beneficien directament de la transacció. Hi ha altres fonts potencials de valor que van més enllà del benefici directe per al pacient, com el valor d'opció per a pacients no afectats, el valor del progrés científic per a tractaments futurs i el valor d'assegurança de la innovació mèdica. Les innovacions mèdiques transformen el risc mèdic en risc financer per als individus. El valor d'assegurança d'una nova innovació pot superar el valor de l'assegurança de salut mateixa, especialment per a malalties greus amb tractaments limitats. Aquest valor d'assegurança podria explicar per què molts tractaments per a malalties rares superen els llindars basats únicament en el valor clínic. El progrés científic és iteratiu, i el valor futur creat per les innovacions futures hauria de ser tingut en compte en els ingressos dels fabricants que fan progrés incremental. Els esforços per vincular els preus dels fàrmacs al valor basat únicament en resultats clínics podrien negligir aquests altres beneficis de la innovació i crear preus artificialment baixos, alterant els incentius per invertir.

Els fabricants intenten augmentar els ingressos potencials mitjançant esforços de comercialització dirigits a pacients i proveïdors. Aquests esforços estan regulats per la FDA. Les empreses només poden publicitar per a indicacions aprovades, tot i que els metges poden utilitzar productes aprovats per a qualsevol indicació. Obtenir l'aprovació per a noves indicacions pot augmentar la informació del mercat i l'ús. Hi ha preocupacions sobre si la despesa en màrqueting és un malbaratament o un complement a la R&D; si augmenta la mida del mercat potencial, pot encoratjar la inversió en desenvolupament de productes.

El màrqueting dirigit directament als consumidors (DTC advertising) només està permès als EUA i Nova Zelanda en mercats de salut. Hi ha debat sobre si és principalment informació o persuasió. Pot informar els pacients sobre possibles tractaments, i estudis troben que pot augmentar l'ús de medicaments genèrics, cosa que seria coherent amb l'augment de visites mèdiques. D'altra banda, en una població assegurada, pacients i proveïdors podrien no ponderar adequadament el valor dels productes si no afronten el cost marginal, cosa que podria portar a l'ús de medicaments poc rendibles. Estudis han trobat que l'ús resultant del màrqueting DTC pot generar guanys per als pacients, com l'augment de l'oferta laboral o una major adherència. L'efecte sobre el benestar depèn dels beneficis clínics del fàrmac anunciat. Alguns estudis suggereixen que les firmes poden ser més propenses a anunciar fàrmacs amb menors beneficis clínics, mentre que altres troben beneficis econòmics significatius per a fàrmacs altament efectius com les estatines, superant la despesa total en publicitat DTC en el mercat.

El màrqueting dirigit als proveïdors ("detailing") implica fabricants dirigint-se als metges. La majoria dels recursos de màrqueting es dirigeixen als metges. La pregunta clau és si aquests esforços augmenten la informació disponible per als metges o només busquen influir en el seu comportament de prescripció mitjançant beneficis tangibles. Estudis suggereixen que els pagaments als metges porten a petits augments en les prescripcions i la despesa dels pacients, generant un retorn econòmicament significatiu per als fabricants. L'impacte en el benestar depèn de per què els pacients no accedien prèviament a medicacions efectives i l'eficàcia de les que acaben prenent. Alguns estudis troben que el màrqueting als metges pot augmentar l'ús tant en pacients d'alt com de baix risc d'esdeveniments adversos, generant escepticisme sobre la precisió de la informació proporcionada. Igual que amb la publicitat DTC, l'anàlisi de benestar per al detailing als metges és complex i depèn de la classe de fàrmacs. Les firmes coordinen els seus esforços de comercialització DTC i dirigits als metges.

Els incentius per a la innovació depenen que les firmes obtinguin marges positius per recuperar les inversions en R&D i regulació. Avaluar els efectes agregats requereix considerar l'impacte de les assegurances. Una assegurança que funcioni bé pot aïllar els pacients del cost directe, reduint les pèrdues de benestar per preus alts. No obstant això, estudis suggereixen que en el mercat nord-americà, altament assegurat, les quantitats de medicaments disminueixen poc després de la pèrdua de patents tot i la caiguda dels preus, indicant un grau limitat en què els preus alts limiten el consum en mercats amb assegurança. Això pot no ser cert en mercats sense assegurança o amb cost-sharing elevat. L'estructura de l'assegurança és important.

L'article descriu tres programes públics d'assegurança de medicaments:

• Medicaid: Cobreix població de baixos ingressos i discapacitada. Utilitza dos mètodes per assegurar els preus més baixos: (1) rebaixes al govern estatal de Medicaid iguals al major del 23,1% del preu de llista o la major rebaixa a qualsevol comprador comercial ("best price"), i (2) rebaixes "inflacionàries" addicionals basades en el creixement del preu de llista des del llançament del producte. Això resulta que Medicaid només paga el 35% del preu mitjà pagat per les asseguradores a Medicare Part D i el mercat comercial. Molts productes amb preus comercials alts es venen a Medicaid pràcticament sense cost. Les firmes reaccionen a aquestes polítiques; la regla del "best price" augmenta els costos per als fabricants de proporcionar descomptes al mercat comercial, actuant com un impost implícit en aquest mercat. Les rebaixes inflacionàries incentiven a limitar el creixement del preu de llista amb el temps.
• El Programa de Preus de Medicaments 340B: Creat el 1992 per subvencionar hospitals que proporcionen atenció no compensada. Permet a certs hospitals comprar productes farmacèutics aproximadament al "best price" de Medicaid. Poden vendre aquests productes a pacients ambulatoris. Quan venen a pacients de Medicaid, han d'acceptar el "best price". Per a pacients comercials o sense assegurança, poden carregar els preus que negociïn, però una gran fracció no trasllada els descomptes a pacients sense assegurança o amb poca assegurança. El programa ha crescut significativament, amb un augment enorme del nombre de farmàcies contractades i del valor dels productes. Té implicacions a nivell de mercat; en reduir els ingressos disponibles per a fàrmacs innovadors, pot disminuir els incentius per a la R&D. Té un efecte similar al de Medicaid en els preus comercials. També pot tenir altres efectes, com reduir l'incentiu a proporcionar rebaixes als plans comercials i, en alguns casos, fer que els patrocinadors dels plans paguin preus de llista més alts. El creixement del 340B s'associa amb augments en les primes d'assegurança de salut comercial. El programa està relativament poc estudiat en comparació amb altres.
• Medicare Part D: Creat el 2006 com un programa d'assegurança de medicaments al detall per a la gent gran. Està molt subvencionat pel govern, però gestionat per firmes privades que negocien preus de manera similar al mercat comercial. Històricament, incloïa un component de reassegurança ("catastrophic region") on el govern assumia la major part de la despesa un cop el pacient assolia un cert límit de despesa de butxaca. L'estructura inicial incentivava tant els plans com els fabricants a augmentar ràpidament els preus de llista, ja que això feia que els pacients de cost elevat entressin més ràpidament a la regió catastròfica coberta principalment pel govern. La Llei de Reducció de la Inflació (IRA) del 2022 va canviar l'estructura de la regió catastròfica, transferint més càrrega als patrocinadors dels plans i eliminant la porció pagada pel pacient. La IRA també va concedir autoritat a CMS per negociar preus més baixos per a fàrmacs seleccionats després de 9 anys (molècules petites) o 13 anys (biològics) de la primera aprovació. Aquest període no s'estén per noves indicacions. Les implicacions de la IRA sobre la innovació encara es debaten i són objecte d'investigació.

El cost compartit estratègic ("strategic cost sharing") en els mercats d'assegurança de medicaments implica que els pacients amb malalties cròniques que requereixen fàrmacs cars s'enfronten a un cost compartit elevat, cosa que essencialment reintrodueix la subscripció mèdica implícita. Això transfereix diners dels afiliats malalts als patrocinadors dels plans. Els fabricants han intentat disminuir l'efecte del cost compartit elevat mitjançant programes d'assistència, com els cupons de copagament ("copayment coupons"), on el fabricant paga el cost compartit en nom del consumidor. Aquests cupons estan permesos al mercat comercial, però no en programes governamentals com Medicare i Medicaid. La lògica estratègica per a les empreses és clara: un cupó actua com un descompte addicional, especialment amb coassegurances elevades. Les implicacions varien segons el tipus de competència; amb competència genèrica, els cupons poden desplaçar la quota de mercat cap a la versió de marca i augmentar els beneficis del fabricant original, sense augmentar necessàriament l'accés a la molècula. Per a productes sense substituts genèrics, els cupons augmenten el preu net (aproximadament un 8%) perquè debiliten la capacitat de l'assegurador comercial d'utilitzar el cost compartit en les negociacions, però augmenten l'accés a molècules específiques. Els PBMs i els patrocinadors dels plans intenten contrarestar aquestes estratègies, fins i tot excloent fàrmacs dels seus formularis. Els cupons no són rendibles per als fabricants si el fàrmac no està cobert. Limitar el cost compartit (com el límit per a la insulina a Medicare Part D sota la IRA) redueix la capacitat dels asseguradors d'utilitzar el cost compartit com a eina de negociació.

La transició de l'exclusivitat de mercat és important. Després que expiri la protecció de la propietat intel·lectual, es requereix una competència robusta. Les empreses de marca tenen incentius per estendre el seu període d'exclusivitat mitjançant l'ús extensiu de patents i secrets comercials. Els fàrmacs moderns complexos sovint estan coberts per múltiples patents (sobre la molècula, el procés de producció, nous usos), cosa que pot crear un "patent thicket" que augmenta els costos d'entrada per als competidors. Mentre que algunes firmes probablement fan servir estratègies de "thicketing", el simple fet de tenir nombroses patents no prova intencions nefastes; moltes innovacions impliquen nous usos per a productes existents, que la societat pot valorar. Les preocupacions s'haurien de centrar en la validesa de les patents subjacents.

Un sistema que funcioni bé requereix una competència robusta post-exclusivitat. Per a molècules petites, els competidors genèrics poden fabricar un producte bioequivalent exacte. L'entrada de genèrics porta a grans reduccions de preus en mercats prou grans per a múltiples entrants. Tanmateix, en mercats petits, hi pot haver espai per a pocs o només un fabricant, cosa que els pot donar poder de preu. Trobar maneres de reduir els costos i retards d'entrada per als genèrics podria augmentar els beneficis per als consumidors.

Moltes innovacions recents són productes biològics de molècula gran. En aquest cas, els nous entrants creen biosimilars, que clínicament s'assemblen al producte de referència, però no són realment bioequivalents. Els mercats de biosimilars han tingut dificultats per aconseguir reduccions de preus similars a les dels genèrics. Com que no són bioequivalents, les polítiques actuals no permeten la substitució automàtica a la farmàcia. Els pacients que ja utilitzen un producte biològic de marca poden ser reticents a canviar a un biosimilar. Els fabricants de biosimilars han de comercialitzar els seus productes de manera activa.

L'estructura dels contractes de rebaixa també pot crear barreres d'entrada per als biosimilars. Els contractes per a productes incumbents poden condicionar les rebaixes a que el PBM no inclogui productes rivals (una "rebaixa mur" o "trampa"). Un patró d'aquests contractes pot desincentivar els fabricants potencials de biosimilars.

En resum, els incentius per a la innovació farmacèutica estan fortament influenciats per les barreres als nous productes i els detalls de la propietat intel·lectual. Preguntes importants inclouen la validesa de les patents addicionals, les regles per a fàrmacs de mercats petits, les regles per a l'entrada de biosimilars, i les regles que regeixen les estructures contractuals de formularis, rebaixes i cost compartit. Les empreses incumbents busquen estendre l'exclusivitat, mentre que els entrants potencials sovint estan poc representats en l'elaboració d'aquestes regles. Confiar en l'autoregulació per obtenir una regulació òptima és temerari. Aquestes qüestions reflecteixen els compromisos generals presents en un sistema que utilitza incentius de mercat per promoure i mantenir la innovació que crea benestar.

La regulació farmacèutica als USA (3)

Lessons for the United States from Pharmaceutical Regulation Abroad

Resumit amb IA

Aquí teniu un resum detallat de l'article "Lessons for the United States from Pharmaceutical Regulation Abroad", basat en els fragments proporcionats:

L'article analitza l'economia de les regulacions farmacèutiques, centrant-se en les lliçons que els Estats Units poden aprendre d'altres països d'ingressos alts. Comença assenyalant que els preus dels medicaments als EUA, especialment els de productes amb patents, són significativament més alts que en països com França, Alemanya, Japó o el Regne Unit. Aquesta disparitat de preus alimenta el debat sobre la necessitat d'intervenció governamental als EUA.

Per què cal la intervenció governamental en els mercats farmacèutics? L'article argumenta que els mercats farmacèutics no operen sota les condicions d'un mercat competitiu ideal a causa de diverses particularitats:

• Béns de credibilitat ("Credence Goods"): És difícil per als consumidors avaluar la qualitat i els efectes dels medicaments abans i fins i tot després de consumir-los. La regulació d'entrada per part d'agències com la FDA (als EUA) o l'EMA (a Europa) busca reduir aquesta asimetria d'informació, assegurant la seguretat i l'eficàcia, però al mateix temps, significa que no hi ha lliure entrada al mercat.
• Alts costos de desenvolupament i facilitat d'imitació: El desenvolupament d'un nou fàrmac és molt car. No obstant això, un cop establerta la seva seguretat i eficàcia, la imitació és relativament fàcil. Les patents i altres formes d'exclusivitat regulatòria protegeixen els innovadors, que d'altra manera no podrien recuperar la inversió, però això és una altra raó per la qual no hi ha lliure entrada.
• Assegurança i risc moral: L'existència d'assegurances sanitàries redueix la sensibilitat dels pacients al preu real, podent portar a un consum excessiu (risc moral). Això augmenta els costos per als asseguradors. Quan els proveïdors tenen poder de mercat gràcies a les patents, poden fixar preus encara més alts.
• Prescriptors com a agents: Els metges, com a experts, medien la demanda de medicaments, però sovint no coneixen els preus relatius ni són sensibles a ells. La separació entre prescripció i dispensació, si bé ajuda a evitar problemes d'agència relacionats amb el lucre directe, limita l'elasticitat-preu dels prescriptors.
• Persistència de la informació asimètrica: Encara que la regulació redueix l'asimetria, no l'elimina. És difícil avaluar l'efecte causal d'un tractament en un individu concret. Els metges poden no estar ben informats sobre els nous desenvolupaments. La publicitat també pot influir en la demanda amb efectes ambigus. Els descomptes secrets redueixen la transparència dels preus.

Aquestes condicions creen un entorn propici per a preus molt alts en els medicaments patentats, generant desafiaments pressupostaris per als pagadors. Si els preus no reflecteixen el valor terapèutic, el mercat no envia els senyals adequats per a la direcció de la innovació. Teòricament, la intervenció governamental en la fixació de preus pot millorar els resultats.

El context dels EUA vs. altres països: Els EUA són una excepció entre els països desenvolupats per tenir un paper més limitat del govern en l'assistència sanitària i la fixació de preus de medicaments. Tot i que els preus dels medicaments són més alts, la despesa total en salut als EUA també és molt més alta. De fet, la proporció de la despesa farmacèutica dins de la despesa total en salut és la més baixa als EUA. Això suggereix que altres components de l'assistència sanitària als EUA (com els salaris de metges i infermeres) són relativament més cars.

Desafiaments de la intervenció governamental: Dissenyar un mercat centralitzat eficient és complex. La fixació de preus de medicaments és inherentment una eina de política d'innovació. Les patents, per si soles, són insuficients si els preus només busquen maximitzar el benestar estàtic; cal alinear el valor social i les recompenses privades per guiar la innovació cap a productes socialment valuosos. Mesurar el valor social d'un fàrmac és molt difícil; els assajos clínics mostren seguretat i eficàcia sota condicions controlades, no el valor terapèutic global.

Externalitats internacionals: Els medicaments són productes globalment comercialitzats. L'arbitratge de preus (comerç paral·lel/reimportació) pot fer que les empreses decideixin no llançar productes en mercats petits amb preus baixos per protegir els beneficis en països grans. Els incentius a la innovació d'un país beneficien a d'altres (efecte "spillover"). Els mercats petits tenen poc incentiu a pagar preus alts, ja que la seva contribució als ingressos globals és petita. Els mercats grans com els EUA estan subjectes al problema del "free-riding" per part d'altres països.

Tipus d'intervencions en altres països: Els governs, com a compradors monopsonistes, tenen un poder considerable. Les polítiques per controlar els preus dels medicaments patentats varien:

• Basades en costos: Regulacions de "cost-plus" o "taxa de retorn". Busquen limitar els beneficis percebuts com excessius. L'esquema del Regne Unit és un exemple de regulació de taxa de retorn a nivell de cartera. Els economistes són generalment escèptics amb aquests mètodes, especialment a nivell de producte, ja que poden recompensar la despesa en R+D ineficient i no lliguen el preu al valor terapèutic. Requereixen dades internes detallades de les empreses, que són difícils d'obtenir.
• Basades en valor: Propugnades per la indústria, on els preus es basen en el valor terapèutic (superioritat terapèutica) sense tenir en compte els costos de R+D o fabricació. Això requereix Avaluacions de Tecnologies Sanitàries (HTA) que van més enllà dels requisits d'autorització de mercat. Les HTA són costoses i consumeixen temps. La manca de coordinació entre països porta a conclusions diferents sobre el valor d'un fàrmac. Encara que s'estableixi la superioritat, queda determinar quant està disposat a pagar el pagador per aquesta millora clínica. França utilitza el SMR (servei mèdic prestat) i l'ASMR (millora del servei mèdic prestat) com a inputs per a la negociació de preus.
• Llindars de cost-efectivitat: Els pagadors utilitzen el seu poder per rebutjar la cobertura si el preu per unitat de benefici per a la salut (com un QALY - Quality-Adjusted Life Year) supera la seva disposició a pagar. El Regne Unit i Alemanya utilitzen avaluacions de cost-efectivitat com a instrument principal. Això també requereix HTA i consens sobre el valor d'una vida estadística.

Punts de referència i comerç paral·lel: Les intervencions sovint utilitzen altres preus com a referència.

• Preus de referència interns: Estableixen el nivell de reemborsament d'un nou producte igual al d'un producte competidor dins del mateix país. Permeten que els pacients paguin una prima per productes preferits, introduint certa sensibilitat al preu. L'eficiència depèn de la informació dels pacients/prescriptors i de l'elecció del producte de referència.
• Preus de referència externs: Comparen el preu del mateix producte en altres països. Molts països europeus l'utilitzen. La motivació principal sembla ser la percepció d'equitat. Un argument en contra important és que incentiva els fabricants a endarrerir el llançament (o no llançar) en els països de preus baixos que s'utilitzen com a referència, ja que el preu en aquests països afecta el preu en els països referenciadors.
• Comerç paral·lel o reimportació: Permet importar medicaments venuts a preus més baixos en altres països. Aquest arbitratge limita la capacitat de les empreses per discriminar preus entre països, la qual cosa els economistes sovint consideren relativament eficient, especialment per facilitar l'accés en països més pobres. Tant els preus de referència externs com el comerç paral·lel no han eliminat completament les diferències de preus entre països. Els preus reals reflecteixen polítiques, preferències i poder de negociació, no només el PIB per càpita.

Possibilitat d'importar polítiques als EUA: El paper més gran del sector privat i la manca de cobertura universal als EUA fan que un mateix fàrmac tingui preus molt diferents per a diferents compradors. Els PBM (Pharmacy Benefit Managers) negocien preus i col·locació al formulari, controlant l'accés a grans poblacions de pacients. A diferència dels pagadors governamentals, els PBM busquen maximitzar beneficis, no el benestar social, i poden no internalitzar els beneficis a llarg termini de la innovació. El govern federal dels EUA, tot i ser un gran pagador, va tenir un paper limitat en la negociació de preus fins recentment.

• Inflation Reduction Act (IRA) de 2022: Va introduir el Programa de Negociació de Preus de Medicaments de Medicare. Estableix un preu màxim just (MFP) per a certs fàrmacs basat en els anys des de l'aprovació, no el valor. Es temen conseqüències no desitjades, com l'endarreriment de llançaments o el "product hopping" (introduir noves versions abans que expiri la patent per evitar la negociació). Atesa la gran mida del mercat dels EUA, les seves polítiques poden afectar significativament la R+D global.
• Propostes per vincular preus als EUA amb els d'altres països: La reimportació des del Canadà s'ha proposat i fins i tot aprovat a nivell estatal per la FDA recentment. No obstant això, és probable que tingui efectes modestos en els preus globals dels EUA a causa de la petita mida del mercat canadenc, i podria reduir l'accés al Canadà. Els preus de referència externs també tenen suport bipartidista, però la indústria s'hi oposa. L'experiència europea suggereix que portaria a respostes estratègiques com l'endarreriment de llançaments i l'ús de descomptes secrets. Aquests preus no públics dificulten les avaluacions econòmiques.

En general, l'adopció de reimportació o preus de referència externs als EUA tindria efectes modestos en els preus dels EUA, però podria reduir l'accés o la transparència en altres països. La negociació de preus de Medicare (IRA) té un potencial més gran per afectar els preus als EUA i la R+D global, però el seu efecte depèn de si es basa en avaluacions de valor fiables.

Enfocaments alternatius: Davant la insatisfacció amb l'statu quo i els reptes pressupostaris que presenten teràpies molt valuoses (com Sovaldi per a l'Hepatitis C o els nous fàrmacs per a l'obesitat), s'estan considerant o experimentant alternatives:

• Contractació abans de la innovació (Ex Ante): Separar les recompenses per la innovació de les vendes amb alt marge, utilitzant pagaments fixos per a la innovació exitosa. Exemples inclouen premis o compromisos de mercat anticipats (AMCs). Els AMCs ofereixen més certesa pressupostària i clars incentius a la innovació. Exemples reals inclouen la vacuna contra el pneumococ finançada per la Fundació Gates i l'Operació Warp Speed per a les vacunes de la COVID-19. Requereixen fer moltes suposicions sota incertesa, cosa que n'explica la raresa. Pateixen del mateix risc de "free-riding" internacional.
• Contractació després de la innovació: Més fàcils d'implementar ja que mantenen el sistema de patents.
  • Subhastes: S'utilitzen per a genèrics. Possible per a productes patentats si hi ha substituts propers. Les "patent buyouts" (compra de patents per part del govern per posar la propietat intel·lectual en domini públic) s'han proposat, però la seva aplicació és incerta, especialment a nivell global. Els drets de "march-in" als EUA rarament s'exerceixen.
  • Preus de subscripció ("Model Netflix"): Un pagament fix al fabricant per subministrar qualsevol quantitat demandada a un preu zero o proper a zero. Proporciona certesa pressupostària i redueix l'incentiu del fabricant a comercialitzar el producte de manera inapropiada. Els desafiaments inclouen la rigidesa davant nova informació o competidors i la reducció de l'incentiu per trobar nous usos. Austràlia i alguns estats dels EUA l'han implementat per a l'Hepatitis C amb resultats mixts.
  • Contractes basats en resultats ("Pay-for-performance", "Risk-sharing"): Vinculen els pagaments a la realització de fites clíniques futures. Aborden la informació imperfecta al llançament sense endarrerir l'accés i alineen els incentius del fabricant amb els resultats del pacient. No obstant això, la seva adopció es veu limitada per la dificultat de negociar-los, la manca d'evidència sobre els resultats, la infraestructura de dades insuficient i els desafiaments de mesura.

Context més ampli de la despesa sanitària: L'article conclou que, tot i l'atenció que reben els preus dels medicaments, no semblen ser el principal impulsor de l'augment total dels costos sanitaris als EUA o altres països d'ingressos alts. La competència de genèrics als EUA és generalment robusta, amb ràpida entrada i caigudes de preus després de l'expiració de patents. Els marges baixos en molts genèrics han portat a l'abandonament de fabricants i escassetats, especialment per a injectables. Els preus dels genèrics als EUA són més baixos que en països similars.

Les grans companyies farmacèutiques als EUA tenen marges de benefici i despesa en R+D significativament més alts que altres indústries. Aquesta R+D es fa amb l'expectativa de beneficis futurs. Les polítiques que redueixen els beneficis esperats disminueixen la R+D i la innovació. La mida del mercat dels EUA fa que les seves decisions polítiques siguin molt més influents en la innovació global. Les polítiques que recompensen específicament la innovació més important (com els fàrmacs orfes) semblen més exitoses. Les pròpies empreses tenen dificultats per identificar els productes més rendibles a causa del risc tècnic i de mercat, i la manca de claredat dels pagadors pot contribuir a la incertesa.

Per millorar els resultats, els responsables polítics haurien de centrar-se no només a reduir el preu mitjà o la despesa total, sinó també a acceptar preus més alts per a fàrmacs efectius, reduint les recompenses per teràpies ineficaces, i valorant els beneficis a llarg termini. Abordar les friccions i imperfeccions del mercat és crucial per augmentar l'eficiència.

Pharma, big pharma (26)

The Antidote: Inside the World of New Pharma

Llibre resumit amb IA.

El llibre "The Antidote: Inside the World of New Pharma" de Barry Werth ofereix una mirada detallada a l'evolució de l'empresa farmacèutica Vertex Pharmaceuticals, seguint la història narrada prèviament a l'aclamat llibre de Werth, "The Billion-Dollar Molecule".

Introducció i Orígens:

• Vint anys després d'escriure sobre la fundació de Vertex, Werth torna per explicar la història completa d'aquesta empresa biotecnològica ambiciosa.
• La idea fundacional de Vertex, liderada per joves científics emprenedors que van deixar una gran farmacèutica, era dissenyar millors fàrmacs àtom per àtom.
• Molts a la indústria consideraven aquest projecte, que va començar en un garatge, com una utopia.
• El primer llibre es va centrar en la prometedora fase inicial de Vertex, però la realitat era que l'empresa encara no havia produït cap medicament.
• L'objectiu final de Joshua Boger i els pioners de Vertex no era només la recerca, sinó construir una empresa capaç de competir amb les grans farmacèutiques contra les malalties més difícils, amb una ciència complexa i un màrqueting agressiu.

Estratègies i Enfocaments Científics:

• Inicialment, Vertex va apostar per una revolució en el disseny de fàrmacs basat en l'estructura, amb l'objectiu de superar el mètode tradicional de descobriment de fàrmacs per selecció aleatòria ("micos amb màquines d'escriure", segons Boger).
• Aquesta estratègia es basava en la idea de la "clau i el pany": conèixer les curvatures internes d'una proteïna per dissenyar molècules que s'hi unissin i modifiquessin la seva activitat.
• Un repte particular era el disseny d'inhibidors de proteases, molècules grans i complexes, que Vertex va intentar abordar.
• Posteriorment, Vertex va reformular la seva estratègia central al voltant de la identificació de famílies de gens, un concepte que Sato i Murcko van anomenar quimiogenòmica.
• Boger imaginava que la quimiogenòmica permetria a Vertex avançar ràpidament en el descobriment i desenvolupament de fàrmacs, però això requeriria una expansió significativa dels recursos de l'empresa.
• Aldrich es va preocupar per trobar maneres de finançar aquesta ràpida expansió, ja que augmentava el risc que Vertex es tornés dependent de finançament extern i potencialment vulnerable a una adquisició.

Desenvolupament de Fàrmacs i Assajos Clínics:

• Vertex va dur a terme experiments preclínics, com l'acord amb Kissei.
• Una etapa clau era la determinació de la farmacocinètica (PK) d'una molècula, és a dir, què fa el cos humà a un fàrmac després de ser ingerit.
• Vertex va oferir a Burroughs Wellcome una molècula successora de VX-478 per a que els seus farmacòlegs la provessin en animals i obtinguessin dades de PK.
• La companyia va tenir problemes amb la patentabilitat de les seves molècules, com en el cas de VX-478, on Searle va presentar una estructura Markush similar.
• El desenvolupament del VX-950 (posteriorment conegut com telaprevir o Incivek) per al tractament de l'hepatitis C (HCV) va ser un procés llarg i ple de frustracions.
• El descobriment de BILN-2061 per Boehringer Ingelheim, un inhibidor de la proteasa de l'HCV oralment disponible, va demostrar el potencial d'aquesta estratègia, tot i que va tenir problemes de toxicitat.
• L'empresa va realitzar assajos clínics per al VX-950, incloent un estudi a Bèlgica que va mostrar una reducció significativa de la càrrega viral en pacients amb HCV quan es combinava amb interferó pegilat.
• Vertex va col·laborar amb la Cystic Fibrosis Foundation (CFF) per al desenvolupament de tractaments per a la fibrosi quística (CF).
• El desenvolupament d'ivacaftor (VX-770) i lumacaftor (VX-809) per a la CF va ser un altre focus important.

Aspectes Comercials i Regulatoris:

• El llenguatge del negoci biomèdic sovint utilitza eufemismes, com referir-se a una malaltia com una "oportunitat de mercat" i a la "utilitat" d'un producte com a "valor", que també codifica els beneficis.
• John Thomson va advertir dels riscos de la quimiogenòmica sense un soci compromès, argumentant que un enfocament més centrat en àrees terapèutiques específiques, com feien empreses com Merck, podria ser més productiu.
• Vertex va prioritzar el valor financer i el potencial comercial en la selecció de molècules per al desenvolupament clínic, però també va tenir en compte la identitat personal i corporativa.
• Matthew Emmens, CEO de Shire PLC, va aportar una valuosa perspectiva al consell d'administració de Vertex, amb experiència a Merck i en la construcció d'empreses farmacèutiques exitoses.
• Vertex va presentar una sol·licitud de nou fàrmac (NDA) per al telaprevir a la FDA, en un procés accelerat i contrarellotge.
• La companyia es va preparar intensament per a la reunió pre-NDA amb la FDA i per a la possible reunió del comitè assessor (AdComm).
• Merck també estava desenvolupant un fàrmac per a l'HCV, boceprevir (Victrelis), i la competència entre les dues companyies era intensa.
• La FDA va convocar un AdComm per revisar telaprevir i boceprevir.
• Durant la reunió de l'AdComm, van sorgir preguntes sobre la seguretat del telaprevir, especialment pel que fa a les erupcions cutànies i la possible relació amb l'àcid pirazinoic.
• Vertex va celebrar l'aprovació del telaprevir amb un esdeveniment i es va preparar per al seu llançament comercial, amb l'objectiu de superar a Merck.
• La companyia va establir una seu central més gran a Boston, cosa que va ser possible gràcies a la perspectiva de l'aprovació del telaprevir.
• El llançament d'Incivek (telaprevir) va significar un moment crucial per a Vertex, marcant el seu pas a una empresa comercial sostenible.
• Vertex també va continuar amb el desenvolupament de teràpies per a la fibrosi quística, amb resultats prometedors per a la combinació de VX-809 i VX-770 en pacients amb la mutació delta-F508.

Reflexions Finals i Visió de Futur:

• Boger va redactar un memoràndum imaginari de l'informe anual de Vertex Health Inc. de l'any 2038, celebrant el seu cinquantè aniversari i la introducció de noves teràpies per a malalties com l'Alzheimer i el càncer resistent.
• Aquesta visió reflecteix l'ambició de Boger de construir una empresa duradora i innovadora que impactés significativament la salut mundial.
• L'autor destaca l'alt estàndard que Vertex s'ha imposat i la seva voluntat de documentar detalladament el seu viatge, amb l'esperança d'aprendre de les errades de les grans farmacèutiques.
• L'accés de Werth a Vertex, com en el seu llibre anterior, depenia de la revisió del manuscrit per part de persones de la companyia per evitar la divulgació d'informació propietària.

En resum, "The Antidote" narra la complexa i desafiant trajectòria de Vertex Pharmaceuticals des de la seva prometedora fundació fins a la seva consolidació com una empresa farmacèutica amb productes al mercat. El llibre explora les innovacions científiques, les decisions estratègiques, els reptes regulatoris i la intensa competència en la indústria farmacèutica, oferint una visió profunda del món del desenvolupament de nous medicaments.

Pooling plasma, quin desastre! (2)

 Blood on Their Hands: How Greedy Companies, Inept Bureaucracy, and Bad Science Killed Thousands of Hemophiliacs

El llibre "Blood on Their Hands: How Greedy Companies, Inept Bureaucracy, and Bad Science Killed Thousands of Hemophiliacs" d'Eric Weinberg i Donna Shaw, publicat el 2017, documenta la tragèdia de com milers de persones amb hemofília van resultar infectades amb el VIH a causa de productes sanguinis contaminats, assenyalant com a principals responsables a empreses avaricioses, una burocràcia incompetent i una ciència deficient.

El llibre es basa en la investigació d'Eric Weinberg, un advocat que va representar a moltes de les víctimes i les seves famílies. La prefaci comença amb el funeral de Joe Salgado, un amic de Weinberg que va morir a causa de la infecció per VIH adquirida per tractaments per a l'hemofília, establint la connexió personal de l'autor amb la comunitat afectada.

La taula de continguts revela l'estructura narrativa del llibre, que abasta des dels orígens de la producció de productes sanguinis fins a les conseqüències legals i personals de l'epidèmia.

• La secció "Beginnings" (Capítol 2) probablement explora la història primerenca del tractament de l'hemofília i el desenvolupament dels concentrats de factor.
• "How Could It Happen and Nobody Did Anything Wrong?" (Capítol 3) planteja la qüestió central de la responsabilitat.
• "A History Ignored" (Capítol 4) examina el context històric, possiblement detallant advertències i riscos que es van ignorar. Es menciona que es va identificar un sistema de donació de sang totalment voluntari com una de les millors maneres de reduir el risc, però va trobar resistència per part de gairebé tothom. També es discuteix com la comunitat d'hemofílics va començar a veure les implicacions de donar la iniciativa a la indústria en lloc dels bancs de sang i hospitals. Robert Massie, autor d'un llibre sobre la criança d'un fill amb hemofília, inicialment tenia grans esperances que la Creu Roja Americana produís concentrats de Factor VIII, però això no va passar.
• "Digging In" (Capítol 5) descriu la investigació de Weinberg, que va incloure la descoberta de documents importants, com ara un informe de 1976 titulat "Unsolved Therapeutic Problems in Hemophilia" que va organitzar el Dr. Aronson, considerat crític per al cas. Aquest informe abordava un virus desconegut anomenat hepatitis no-A, no-B, que es transmetia als pacients amb hemofília. Weinberg també va decidir anar a Alemanya per obtenir més informació sobre Behringwerke.
• "Reaching Out" (Capítol 6) narra els esforços de Weinberg per connectar amb altres advocats i possibles aliats en la lluita legal, com David Shrager.
• "Help Wanted" (Capítol 7) tracta sobre la cerca d'ajuda i recursos per al cas, incloses les interaccions amb l'Associació d'Hemofília de Nova Jersey (HANJ) i la seva directora executiva, Elena Bostick. HANJ va acceptar una oferta de patrocini d'un seminari amb la condició que s'hi convidés a tots els advocats involucrats en litigis d'hemofília a Nova Jersey, que en aquell moment era només Weinberg.
• "All for Business" (Capítol 8) explora com els interessos comercials van influir en les decisions relacionades amb la seguretat dels productes sanguinis. Weinberg va contactar amb el Dr. Shanbrom, que tenia patents relacionades amb l'hemofília, per investigar si hi havia tecnologia disponible per netejar els productes de factor abans que el VIH contaminés el subministrament de sang.
• "Somewhere Here, I Have the Documents" (Capítol 9) se centra en la dificultat d'obtenir proves i documents clau.
• "More Lawyers, More Experts" (Capítol 10) detalla la construcció de l'equip legal i la cerca de testimonis experts. Weinberg es va reunir amb el Dr. Dubin per revisar informació sobre els seus clients. També va haver de buscar en la literatura mèdica referències a la necessitat de netejar els fàrmacs de coagulació. Va trobar un article clau al New England Journal of Medicine de 1978 que alertava sobre malalties hepàtiques en hemofílics i instava la indústria a netejar els concentrats. El Dr. Van Thiel, un dels autors, va acceptar ser un testimoni expert.
• "A Meeting with Roger" (Capítol 11) descriu trobades i estratègies legals.
• "An Act of Man" (Capítol 12) probablement examina les accions i omissions individuals que van contribuir a la tragèdia.
• "The Trouble with Torts" (Capítol 13) aborda les complexitats del dret de danys en aquest tipus de litigis.
• "I Murdered My Child, But Not Alone" (Capítol 14) ofereix una perspectiva personal i devastadora de les conseqüències de la contaminació.
• "Of Sheep and Men" (Capítol 15) i "A Failure of Leadership" (Capítol 16) analitzen la responsabilitat de la indústria i les autoritats reguladores. Es menciona que Baxter utilitzava plasma recollit de presons, incloent-hi la Penitenciaria Estatal de Louisiana a Angola. També es detalla com els executius d'Armour van decidir no notificar a la FDA sobre les dades del Dr. Prince i van continuar venent Factorate. El govern federal estava preocupat pel risc d'hepatitis d'un producte de coagulació sanguínia de Hyland ja el 1968, però la companyia no entenia la preocupació. Behringwerke AG a Alemanya estava provant un producte de coagulació tractat amb calor el 1979, cosa que va fer que Baxter tornés a posar la investigació sobre l'hepatitis a la seva llista de prioritats "A".
• "From Prime Chuck to Dogeza" (Capítol 17) i "Endings" (Capítol 18) narren les conclusions dels processos judicials i les seves resolucions. Es menciona l'aprovació de la llei Ricky Ray Hemophilia Relief Fund Act per la Cambra de Representants dels EUA.
• L'epíleg ofereix reflexions finals sobre la tragèdia i les seves implicacions per a la seguretat del subministrament de sang en l'actualitat.

En resum, "Blood on Their Hands" és un relat detallat de la crisi de la contaminació per VIH dels productes de factor VIII utilitzats per tractar l'hemofília als Estats Units. El llibre exposa com els guanys empresarials van prevaldre sobre la seguretat del pacient, com la ineptitud burocràtica no va poder prevenir la propagació de la infecció i com la mala ciència i la manca de diligència van contribuir a la mort de milers de persones. A través de la investigació de Weinberg i les històries personals de les víctimes, el llibre ofereix una acusació contundent de les falles sistèmiques que van conduir a aquesta tragèdia.

Pharma, big pharma (24)

 Drug Wars: How Big Pharma Raises Prices and Keeps Generics Off the Market

Llibre resumit amb IA.

El llibre "Drug Wars: How Big Pharma Raises Prices and Keeps Generics Off the Market" de Robin Feldman i Evan Frondorf examina detalladament les estratègies que utilitza la indústria farmacèutica per augmentar els preus dels medicaments i evitar que els genèrics entrin al mercat. 

El "Pròleg: Grans escàndols, preus més alts" introdueix la "Pharma sota foc" i assenyala que, malgrat els excessos i les preocupacions detallades al llibre, els productes farmacèutics han contribuït immensament a millorar la salut i la qualitat de vida a tot el món. Es destaca que la investigació i el desenvolupament són costosos i que els sistemes de propietat intel·lectual són essencials per incentivar la despesa i la innovació, tot i les controvèrsies sobre els preus. Es menciona Sovaldi com una cura essencialment miraculosa per a l'hepatitis C. També es descriu l'"estranya economia dels productes farmacèutics" i es proporciona un breu resum dels medicaments genèrics.

La "Introducció: El camí sinuós cap a l'entrada de genèrics" assenta les bases per entendre la complexa regulació i els incentius que regeixen l'entrada de medicaments genèrics al mercat. Es menciona la Llei Hatch-Waxman, que ofereix diversos incentius als genèrics per entrar al mercat el més ràpidament possible, creant una complexa xarxa de regulació. També es defineixen termes clau com a ingredient actiu i via d'administració. La introducció explica que la Llei Hatch-Waxman requereix que les empreses de medicaments de marca llistin totes les patents que "podrien ser raonablement reivindicades" contra un sol·licitant de genèrics, les quals es registren en un document de la FDA conegut com a "Llibre Taronja". Es detalla el procés de la certificació de "Paràgraf IV", que al·lega que la patent llistada és invàlida o no seria infringida per la sol·licitud del medicament genèric. Aquesta certificació es considera un acte "artificial" d'infracció de patent, permetent a l'empresa de marca iniciar un litigi en un termini de 45 dies.

El Capítol 1, “Generation 1.0”: The Rise and Fall of Traditional Pay-for-Delay, se centra en la pràctica del "pagament per retard", on les companyies de marca paguen a les companyies de genèrics per retardar l'entrada dels seus productes al mercat. Es descriuen els contorns bàsics del pagament per retard i com aquest actua com un "coll d'ampolla" per a l'entrada. S'aborda si el pagament per retard és realment incorrecte des del punt de vista de les farmacèutiques.

Capítol 2: “Generació 2.0”: Complicant el Pagament per Retard. Aquest capítol explora com les companyies farmacèutiques van evolucionar les seves estratègies per retardar l'entrada de medicaments genèrics després d'una major escrutini dels acords tradicionals de "pagament per retard" ("pay-for-delay"). Aquestes noves tàctiques es denominen "Generació 2.0" i es caracteritzen per acords més complexos que inclouen disposicions no monetàries, amb l'objectiu d'obscurir el valor intercanviat a canvi del retard en l'entrada dels genèrics.

• S'introdueixen exemples d'aquests acords de la Generació 2.0, com ara acords laterals ("side deals") que van més enllà dels pagaments en efectiu directes.
• Es discuteix el cas In re K-Dur, considerat generalment el primer acord de la Generació 2.0 que va enfrontar un important desafiament judicial, i com va portar a una sentència que els pagaments per retard podien abastar més que pagaments directes en efectiu.
• El capítol també analitza el cas In re Lipitor de Pfizer contra Ranbaxy, que il·lustra la complexitat d'analitzar múltiples acords en casos de la Llei Hatch-Waxman i la dificultat de definir l'abast d'un pagament per retard.
• S'introdueix el concepte de "clàusules d'escolta" ("boy scout clauses"), on les companyies de marca prometen un bon comportament, però d'una manera que té efectes anticompetitius.
• Es detalla el cas King Drug de Glaxo contra Teva, on un acord de "no genèric autoritzat" ("no-authorized-generic") es va considerar un possible "transferiment invers inusual i inexplicable de valor considerable" sota la doctrina Actavis.
• Es menciona com, després de la decisió Actavis, els acords amb disposicions no monetàries es van convertir en una manera per a les companyies de marca d'intentar eludir la creixent escrutini antimonopoli sobre els pagaments purs en efectiu per retard.

Capítol 3: “Generació 3.0”: Noves Tàctiques per a l'Obstrucció Activa de Genèrics. Aquest capítol se centra en les estratègies de la "Generació 3.0", on les companyies de marca deixen de banda la col·lusió amb els fabricants de genèrics i passen a obstaculitzar activament l'entrada d'aquests al mercat. Aquestes tàctiques utilitzen processos administratius, esquemes reguladors relacionats amb la Llei Hatch-Waxman i modificacions de medicaments.

• Es descriu l'estratègia del "salt de producte" ("product hopping"), on una companyia de marca retira del mercat la seva versió original d'un medicament i la substitueix per una versió lleugerament modificada just abans que els genèrics de la versió original puguin entrar al mercat (per exemple, el pas d'AstraZeneca de Prilosec a Nexium, el de Warner Chilcott d'Asacol a Delzicol i el d'Actavis de Namenda a Namenda XR). S'explora com aquestes modificacions sovint tenen un benefici clínic mínim o nul.
• Es torna a mencionar l'ús de clàusules d'escolta en el context del salt de producte, on una companyia de marca es compromet a no utilitzar tàctiques antagonistes després d'haver-les desenvolupat inicialment (com en el cas d'Endo i Opana ER).
• El capítol destaca la "multiplicitat de tàctiques", on les companyies combinen diverses estratègies d'obstrucció per maximitzar el retard en l'entrada de genèrics.

Capítol 4: “Generació 3.0”: Obstrucció Contínua de les Vies Reguladores. Aquest capítol continua examinant les tàctiques de la Generació 3.0, centrant-se específicament en la distorsió de les vies d'aprovació reguladores.

• Es detalla l'estratègia del retard basat en REMS (Estratègies d'Avaluació i Mitigació de Riscos), on els programes REMS requerits per la FDA per a medicaments amb riscos greus s'utilitzen presumptament per retardar l'entrada de genèrics, dificultant que aquests obtinguin les mostres necessàries per a les proves (per exemple, els casos d'Actelion i Suboxone).
• El capítol explora el retard mitjançant peticions ciutadanes, on les companyies de marca presenten peticions a la FDA sol·licitant que es retardi o s'impedeixi l'aprovació de les sol·licituds de medicaments genèrics, sovint plantejant preocupacions sobre la seguretat o la bioequivalència (per exemple, la petició de Mutual Pharmaceuticals sobre el suc de taronja i la felodipina, les peticions de Warner Chilcott sobre Doryx i les accions de Reckitt Benckiser amb Suboxone).
• Finalment, es discuteix l'estratègia per prevenir l'"etiqueta prima" ("skinny label") bloquejant les excepcions ("carve-outs"). Les companyies de marca intenten evitar que les etiquetes dels genèrics ometin usos del medicament que encara estan protegits per patents, mitjançant petits canvis en l'etiquetatge i la presentació de peticions ciutadanes (com en els casos de Skelaxin, Crestor i Abilify).

En conjunt, aquests capítols il·lustren la creixent sofisticació de les tàctiques utilitzades per les grans farmacèutiques per mantenir els preus elevats dels medicaments i evitar la competència dels genèrics, utilitzant tant acords complexos com la manipulació de vies reguladores.

El Capítol 5, Empirical Evidence of a Citizen’s Pathway Gone Astray, presenta evidències empíriques de com la via de les peticions ciutadanes s'ha desviat del seu propòsit. Es descriu la metodologia utilitzada per analitzar aquestes peticions. Es presenten els resultats de l'estudi i es discuteix el camí a seguir. Una taula mostra totes les peticions relacionades amb retards per any (2000-2012). Les figures il·lustren els mesos des de la presentació de la petició ciutadana fins a l'aprovació del genèric en diferents períodes.

La "Conclusió: Una crida a la reforma sistemàtica" examina els danys socials causats per aquestes pràctiques i proposa sistemes, simplificació, transparència i doctrines basades en estàndards com a vies per a la reforma.

Diverses tàctiques per retardar l'entrada de genèrics es detallen al llarg del llibre:

• Pagament per retard (Pay-for-Delay): Les empreses de marca arriben a acords amb les empreses de genèrics, pagant-los per retardar la introducció de versions genèriques més barates. Aquests acords poden adoptar diverses formes, inclosos els "acords laterals". El cas Actavis és mencionat en relació amb la il·legalitat potencial d'aquests pagaments enrere. El cas In re K-Dur va trobar que un acord de llicència era un "pagament enrere" per al retard genèric. El cas Teva també va implicar un pagament per resoldre una disputa per retardar el medicament per a la narcolèpsia Provigil.
• Ús estratègic de la Llei Hatch-Waxman: Les complexitats de la llei són explotades per les empreses de marca per allargar la protecció de les patents. La certificació de Paràgraf IV i el període d'exclusivitat de 180 dies per al primer genèric que desafia una patent són àrees on es produeixen moltes "guerres". La possibilitat de "parar" el període d'exclusivitat de 180 dies per part del primer sol·licitant genèric es menciona com un "coll d'ampolla".
• Product Hopping: Les companyies de marca modifiquen lleugerament un medicament (per exemple, una nova formulació o via d'administració) i intenten que els pacients canviïn al nou producte abans que el genèric del producte original pugui entrar al mercat. Exemples inclouen el canvi d'AstraZeneca de Prilosec a Nexium i el canvi d'Endo d'Opana ER a Opana ER CRF. El concepte de "boy scout clauses" es relaciona amb aquestes tàctiques.
• Abús de REMS (Risk Evaluation and Mitigation Strategies): Els programes REMS, dissenyats per garantir un ús segur de medicaments amb riscos elevats, es poden utilitzar per bloquejar o retardar l'entrada de genèrics, per exemple, negant mostres del medicament de marca necessàries per a les proves de bioequivalència. El cas d'Actelion es menciona com un exemple d'una empresa farmacèutica que es va negar a vendre mostres del seu medicament Tracleer a una empresa de genèrics. El cas In re Suboxone il·lustra com les companyies de marca poden utilitzar els REMS i les peticions ciutadanes en un intent de retardar l'entrada de genèrics.
• Peticions Ciutadanes: Les companyies de marca presenten peticions a la FDA, de vegades sense mèrit substancial, per intentar retardar l'aprovació de les sol·licituds de medicaments nous abreujades (ANDA) per a genèrics. L'anàlisi empírica del llibre mostra que aquestes peticions s'utilitzen com un esforç d'últim recurs per retardar l'entrada de genèrics. Exemples inclouen la petició de Mutual Pharmaceuticals relacionada amb el felodipina i el suc de taronja, i les peticions d'Endo relacionades amb Opana ER i de Reckitt Benckiser relacionades amb Suboxone. El cas de Skelaxin (metaxalona de King Pharmaceuticals) il·lustra com l'addició de patents de mètode d'ús i un etiquetatge intel·ligent, juntament amb peticions ciutadanes, poden conduir a anys de retard. La tàctica de prevenir l'"etiqueta magra" (skinny label) mitjançant peticions ciutadanes també es discuteix. Els casos de Crestor (AstraZeneca) i Abilify (Otsuka) mostren intents de bloquejar els genèrics mitjançant qüestions d'etiquetatge pediàtric i la Llei de Medicaments Orfes.

El llibre també assenyala la importància de la transparència i la necessitat de reformes per evitar aquestes pràctiques i garantir que els medicaments genèrics assequibles estiguin disponibles per als consumidors.

Pooling plasma, quin desastre!

Blood Farm. The Explosive Big Pharma Scandal that Altered the AIDS Crisis

Resumit amb IA

 El llibre "Blood Farm " detalla la tragèdia i l'escàndol de la sang contaminada, principalment relacionada amb l'ús del Factor VIII per al tractament de l'hemofília, i la seva contaminació amb virus com el VIH (causant de la SIDA) i l'hepatitis C. El llibre explora com milers de persones amb hemofília al Regne Unit i als Estats Units van resultar infectades per aquests virus a causa de productes sanguinis contaminats, i com les empreses farmacèutiques, els metges i els governs van gestionar la crisi, sovint amb negligència i encobriment.

El llibre presenta diverses perspectives i línies argumentals:

• Els orígens i la naturalesa del problema: El Factor VIII, derivat de plasma sanguini de múltiples donants, es va convertir en un tractament revolucionari per a l'hemofília. No obstant això, el procés de "pooling" de plasma de milers de donants va fer que una sola donació infectada pogués contaminar lots sencers de producte. La falta de proves de detecció viral adequades i la lentitud en l'adopció de processos d'inactivació viral, com el tractament tèrmic, van agreujar el problema.
• La propagació de la informació i la reacció inicial: A principis dels anys 80, van començar a sorgir informes sobre una possible "malaltia misteriosa" (SIDA) que afectava persones amb hemofília que havien rebut productes sanguinis nord-americans. Tot i les advertències i les evidències creixents sobre el risc de transmissió del VIH i l'hepatitis a través del Factor VIII importat dels EUA, les autoritats sanitàries del Regne Unit van ser lentes a reaccionar i a advertir adequadament els pacients.
• El paper de les institucions i els individus clau:
  • Treloar's School: El llibre explora el cas de Treloar's, una escola per a nens amb discapacitats físiques on molts estudiants amb hemofília van ser tractats amb Factor VIII contaminat i potencialment utilitzats en assaigs clínics sense consentiment informat. El doctor Aronstam, responsable del centre d'hemofília de l'escola, va tenir un paper central en el tractament dels nens i en la recopilació de dades.
  • Doctors i hematòlegs: Figures com el Professor Bloom a Cardiff van començar a reconèixer el vincle entre el Factor VIII i la SIDA. Tot i algunes veus que alertaven sobre els riscos, hi va haver una reticència inicial per part de la comunitat mèdica i les autoritats a acceptar i comunicar la magnitud del problema.
  • Pacients i famílies: El llibre narra les històries personals de pacients com Ade i Bryan, que van resultar infectats amb VIH a través del tractament amb Factor VIII. També es destaca la lluita de famílies com els Cross per buscar justícia per la infecció del seu fill Brad.
  • Advocats i activistes: Tom Mull, un advocat, va tenir un paper crucial en la investigació i la presentació de demandes contra les companyies farmacèutiques als EUA. Activistes com Dana Kuhn van treballar per exposar la veritat i buscar responsabilitats.
  • Periodistes: Sue Douglas del Mail on Sunday va ser una de les primeres a portar la història de la "sang assassina" a l'atenció pública al Regne Unit.
• La resposta de les companyies farmacèutiques: El llibre exposa com companyies com Alpha, Armour, Baxter i Bayer van continuar venent Factor VIII potencialment contaminat fins i tot quan van sorgir proves dels riscos. Es detallen pràctiques com la recollida de plasma en presons (incloent Angola a Louisiana) i d'altres fonts d'alt risc, i la continuació de la venda de productes no tractats tèrmicament quan ja hi havia alternatives més segures disponibles. També es revela com algunes companyies van prioritzar els beneficis econòmics per sobre de la seguretat dels pacients, fins i tot intentant encobrir els riscos.
• Les batalles legals i la recerca de justícia: El llibre segueix les complexes batalles legals als Estats Units, com el cas de la família Cross contra Cutter, on les companyies van intentar negar la seva responsabilitat. També es menciona la situació a França i al Canadà, on es van prendre mesures diferents.
• La investigació i les revelacions posteriors: El llibre fa referència a la Infected Blood Inquiry al Regne Unit, una investigació pública exhaustiva que va començar molts anys després per examinar a fons l'escàndol i les responsabilitats. Es destaca la importància de documents interns de les companyies i del govern que van ser descoberts i que revelaven el coneixement que tenien dels riscos i la seva resposta.
• L'impacte a llarg termini i la recerca de tancament: El llibre explora les conseqüències devastadores per a les persones infectades i les seves famílies, incloent la malaltia, l'estigma i la mort. També es reflexiona sobre la dificultat de trobar un tancament per a aquesta tragèdia i la importància que es faci justícia i s'aprenguin les lliçons per al futur.

En resum, "Blood Farm" és una investigació profunda i emotiva sobre un dels pitjors desastres sanitaris de la història, que revela la negligència, l'avarícia i l'encobriment que van portar a la infecció de milers de persones amb hemofília, i la llarga i difícil lluita per la veritat i la justícia per part de les víctimes i les seves famílies.

PS. Avui, Gutierrez-Rubí a LV, encertat

PS. I en Miguel Hernán

La financiarització dels medicaments i el seu impacte en la innovació

Innovación y financiarización en la industria farmacéutica

Acabo de publicar un nou Health Policy Paper a la col·lecció UPF-CRES titulat: "Innovación y financiarización en la industria farmacéutica". Aquest és el resum amb IA.

L'article examina la innovació i la financiarització en la indústria farmacèutica, destacant com el desenvolupament de medicaments innovadors és un procés arriscat amb una productivitat limitada. Les estratègies per "desarriscar" aquest procés han coincidit amb una creixent financiarització del medicament, que ara es considera un actiu financer més enllà d'un simple producte. Això provoca tensions entre dedicar recursos a la investigació i desenvolupament (I+D) i satisfer les demandes del mercat de capitals, resultant en preus elevats que qüestionen el nivell d'extracció de valor.

Aquí hi ha alguns punts clau de l'article:

• Financiarització: La creixent influència dels motius, mercats, actors i institucions financeres en l'economia ha portat a considerar els medicaments com a actius financers. Això ha impactat les prioritats i recursos per a la innovació.
• Productivitat de la I+D: La baixa productivitat de la I+D en la indústria farmacèutica, juntament amb el risc inherent de la innovació, ha impulsat un canvi de model, amb fusions i adquisicions d'empreses amb productes prometedors. Les noves empreses biotecnològiques, tot i ser una font d'innovació, s'enfronten a alts costos per accedir al mercat.
• Inversió pública: La inversió pública en I+D és rellevant, com es va veure en el desenvolupament de les vacunes per la COVID-19. En el cas d'Oxford-AstraZeneca, la inversió pública va ser més del 95%. Aquest fet planteja qüestions sobre l'apropiació del valor i la fixació de preus.
• Preus elevats: Els preus elevats dels medicaments, especialment als Estats Units, no sempre es justifiquen pels costos de I+D. Les empreses farmacèutiques generen ingressos addicionals significatius gràcies als preus elevats, superant la despesa global en I+D.
• Estratègies de "desarriscar": La indústria farmacèutica ha adoptat l'estratègia de "desarriscar" la innovació mitjançant la compra d'actius en fases avançades a empreses biotecnològiques. Això ha augmentat el cost d'aquestes operacions, però redueix el risc de fracàs en els assajos clínics.
• Extracció de valor: Les empreses farmacèutiques es troben en una tensió entre innovació i financiarització. Algunes companyies utilitzen els beneficis per a la recompra d'accions i el repartiment de dividends, en lloc d'invertir en innovació. La recompra d'accions augmenta el valor de les accions restants, beneficiant els accionistes, però no necessàriament la innovació.
• Exemples de financiarització: L'article destaca casos com el del Sofosbuvir per a l'hepatitis C i l'Ibrutinib per a la leucèmia, com a exemples de com la financiarització pot influir en els preus dels medicaments. En el cas del Sofosbuvir, l'empresa Gilead va adquirir Pharmasset per 11.200 milions de dòlars, mentre que la investigació havia costat 62 milions de dòlars, i el preu de inicial va ser de 94.200 dòlars.
• Alternatives a la financiarització: Algunes empreses, com AstraZeneca i GlaxoSmithKline, han fet una transició cap a un enfocament més innovador, reduint la recompra d'accions i invertint en el desenvolupament de nous medicaments.

L'article conclou que la financiarització del medicament, tot i que pot reduir el risc per a les grans empreses farmacèutiques, pot conduir a preus més elevats i afectar la capacitat de les empreses d'invertir en innovació futura. Cal repensar sobre els mecanismes de creació i apropiació del valor en el sector farmacèutic.

Lee Miller

PS. Aquest article ha estat rebutjat per Gaceta Sanitaria. No és d'interès la seva difusió.