The Paradox of Democracy: Free Speech, Open Media, and Perilous Persuasion
El llibre "The Paradox of Democracy: Free Speech, Open Media, and Perilous Persuasion" de Zac Gershberg i Sean Illing presenta una tesi central poc convencional sobre la democràcia: no és tant un conjunt d'institucions i pràctiques, sinó una cultura comunicativa oberta. Aquesta obertura inherent la fa susceptible a una evolució constant i al perill, ja que la persuasió és la variable clau que la defineix. Els autors sostenen que la llibertat democràtica pot ser "auto-negadora" i que, al llarg de la història, l'arribada de noves formes de comunicació sovint ha soscavat les pràctiques polítiques democràtiques, donant lloc a la demagògia, la distracció i l'espectacle.
El llibre examina aquesta "paradoxa de la democràcia" a través d'un recorregut històric per la interacció entre els mitjans de comunicació i la política, des de l'Antiga Grècia fins a l'era digital actual:
-
La Democràcia com a Cultura de la Comunicació (Introducció)
- Els autors descriuen la democràcia com una "cultura de lliure expressió" més que com un tipus de govern.
- Subratllen la seva inherent debilitat i contradicció: requereix accés a la informació i debat obert, però les noves formes de comunicació sovint comprometen aquests principis.
- La democràcia liberal, amb les seves "barreres morals i legals" (llibertat hel·lènica + estat de dret romà), és la forma preferida, però no l'única.
- Referencien a Walter Lippmann, qui creia que els votants comuns manquen de coneixement directe i depenen de les "imatges" simplificades dels mitjans.
- Contrasten amb John Dewey, que defensava que el coneixement polític sorgeix de la conversa entre ciutadans, no d'una elit tecnocràtica.
- Conclouen que la democràcia és "una manera de vida associada, d'experiència comunicada conjunta" i es manté entre el caos i l'ordre mitjançant l'experiència compartida i el diàleg actiu.
-
El Biaix i la Disrupció (Capítol 1)
- La metàfora de la Torre de Babel il·lustra la dificultat permanent de la comunicació, que fa necessària la persuasió.
- El nombre de Dunbar (150 persones) suggereix un límit a la cohesió social i la comunicació raonable en grups humans.
- La realitat sempre està mediada i és susceptible de ser explotada; en l'era "post-veritat", es qüestiona fins i tot l'existència de la realitat.
- Marshall McLuhan va distingir entre mitjans "calents" (absorbents, d'alta definició, persuasors com el cinema o la ràdio) i "freds" (interactius, de baixa definició com els diaris o la televisió). Segons McLuhan, el biaix dels mitjans transforma la política.
- Harold Innis va argumentar que els mitjans influeixen les cultures a través d'un biaix cap al temps (tradició, continuïtat) o l'espai (disseminació, canvi). Els canvis en els mitjans generen "profundes pertorbacions".
- Les innovacions modernes s'han centrat en la disseminació a través de l'espai, dificultant la reflexió a llarg termini sobre qüestions com el canvi climàtic.
-
Mera Retòrica (Capítol 2)
- El judici de Sòcrates a l'Atenes democràtica il·lustra la inestabilitat inherent a la democràcia, que depèn de la comunicació oberta.
- Conceptes grecs com la isegoria (llibertat i igualtat de paraula) i la parrhesia (parlar amb valentia la veritat, fins i tot si és perillós) van ser fonamentals, creant una cultura de llibertat.
- Plató va criticar la retòrica per la seva manca de preocupació per la veritat i va veure la comunicació mediada com una amenaça encara més gran.
- La República Romana, amb els seus Acta Diurna i "pa i circ", també va tenir una cultura pública sorollosa i va ser susceptible a la demagògia i la violència política.
- La "desactivació" de la retòrica com a fòrum públic sota el domini imperial romà va contribuir a la decadència democràtica. Les democràcies, fonamentades en la isegoria, són vulnerables a la persuasió manipuladora.
-
La Revolució de la Premsa (Capítol 3)
- El judici de John Peter Zenger (1735) va establir la veritat com a defensa contra la difamació i va afermar el dret dels ciutadans a criticar el poder, essent el "germen de la llibertat americana".
- La premsa escrita va ser el "motor de la Il·lustració" i va impulsar les revolucions americana i francesa, però també va introduir biaixos i "estratègies sofístiques" que van revifar la paradoxa de la democràcia.
- Martí Luter va utilitzar amb èxit la premsa i les llengües vernacles per difondre la Reforma, demostrant el seu "poder de publicitat".
- La llibertat d'expressió "no condueix inexorablement a la veritat", i la "perillositat de la premsa" rau en la seva tendència a la informació imperfecta i al gust públic voluble.
- John Milton en l'Areopagitica va defensar ardentment la llibertat d'expressió, reconeixent que implica un "xoc inevitable amb la disputa".
- La premsa escrita colonial americana va ser fonamental per a la resistència contra l'Stamp Act, que es va percebre com un "impost al coneixement".
- Thomas Paine i Thomas Jefferson van aprofitar la premsa per a la Declaració d'Independència i Common Sense.
- La formació dels Estats Units com a república va generar una "cultura sorollosa i partidista" amb els mitjans com a arma política crucial.
- La Revolució Francesa, tot i ser impulsada per la premsa, va implosionar en violència i va donar pas a un règim de propaganda sota Napoleó Bonaparte, que va "armar" la comunicació per consolidar el seu poder.
-
L'Ascens del Públic (Capítol 4)
- L'ascens de la "premsa de penic" (com el New York Sun de Benjamin Day) a partir de 1833 va democratitzar les notícies, cobrint cròniques de crims i històries d'interès humà per a una classe mitjana urbana.
- James Gordon Bennett (Herald) va combinar sensacionalisme amb una pretesa objectivitat que sovint no complia.
- Samuel F. B. Morse va introduir la fotografia i el telègraf als Estats Units. El telègraf va fer la informació instantània i va donar lloc a l'Associated Press (1848), que va fomentar un periodisme més "objectiu".
- La llibertat va emergir com una filosofia per gestionar les passions públiques, assumint el progrés a través de mercats lliures i el pensament racional.
- Les batalles entre Lincoln i Douglas van ser sensacionals a nivell nacional gràcies al telègraf.
- Edwin Stanton (Secretari de Guerra durant la Guerra Civil) va controlar el telègraf i va desenvolupar l'"estil de piràmide invertida" en el periodisme.
- El Discurs de Gettysburg de Lincoln es va fer viral gràcies a la brevetat i la ràpida difusió per telègraf.
- Andrew Johnson (successor de Lincoln) va utilitzar la retòrica democràtica per promoure la supremacia blanca, demostrant que la democràcia no prohibeix els demagogs.
- El "muckraking" (periodisme d'investigació) va exposar els mals socials i va impulsar reformes.
- Joseph Pulitzer (New York World) va popularitzar el "periodisme groc", fusionant entreteniment i informació, ampliant el públic lector a dones i immigrants. William Randolph Hearst va competir amb ell, utilitzant el sensacionalisme per influir en la guerra hispanoamericana.
- L'Assumpte Dreyfus a França va mostrar com el nacionalisme es podia basar en la identitat ètnica i l'antisemitisme, generant una "guerra de tinta" entre públics polaritzats.
-
Això és Feixisme (Capítol 5)
- El llibre argumenta que el feixisme sorgeix de la democràcia mateixa, explotant la seva cultura política per als seus propis fins.
- D. W. Griffith amb El naixement d'una nació (1915) va utilitzar el cinema per crear un mite fundacional racista i nacionalista (palingenesis) que va influir en la reactivació del Ku Klux Klan.
- Les "flirtejos feixistes" a Amèrica van incloure el lema "America First" de Hearst, la demagògia de Huey Long i la propaganda antisemita del pare Charles Coughlin a la ràdio.
- Orson Welles amb La guerra dels mons (1938) va evidenciar el perill dels demagogs que monopolitzen un mitjà de comunicació de masses.
- A Europa, F. T. Marinetti (futurisme italià) va glorificar la velocitat, la tecnologia i la violència. Benito Mussolini va utilitzar el seu diari (Il Popolo d'Italia) per crear un mite de "grandesa imperial" i mobilitzar el poble.
- El feixisme, en no poder guanyar eleccions orgànicament, va innovar en la utilització de totes les eines de comunicació per assolir el poder, per després tancar el cercle amb el totalitarisme.
- Mussolini va adoptar l'espectacle i la propaganda (inspirant-se en Gabriele D'Annunzio a Fiume) per substituir el debat i crear una "realitat" artificial del seu ascens al poder. Va suprimir la llibertat de premsa i va utilitzar la violència contra els periodistes.
- Adolf Hitler i Joseph Goebbels van entendre la necessitat d'una "saturació sostinguda" dels mitjans de masses per crear un "estat d'ànim" i manipular la percepció de la realitat amb desfilades, discursos, fulletons i noticiaris. L'aprofitament de l'incendi del Reichstag per suprimir llibertats civils i controlar els mitjans va ser un punt d'inflexió.
-
Un Triomf Incomplet de la Democràcia Liberal (Capítol 6)
- El discurs "Checkers" de Richard Nixon (1952) va demostrar el poder de la televisió per crear una imatge i fabricar autenticitat.
- Els primers debats presidencials televisats (1960) van evidenciar que la persuasió es basava en la imatge i els "sound bites" ràpids més que en arguments detallats (Kennedy vs. Nixon).
- Martin Luther King Jr. va utilitzar la televisió amb eficàcia per exposar la brutalitat del Jim Crow i impulsar la Llei de Drets Civils, demostrant la seva comprensió del mitjà.
- L'auge de la democràcia liberal va coincidir amb una televisió més limitada i regulada (per la FCC i la Doctrina de la Equitat).
- El periodisme imprès va continuar sent vital amb investigacions d'impacte (ex. Pentagon Papers, Watergate) i revistes que oferien narració en profunditat.
- A. J. Liebling va alertar sobre la consolidació dels mitjans, argumentant que la "llibertat de premsa només està garantida a aquells que en tenen una".
-
La Mort de la Democràcia Liberal (Capítol 7)
- La consolidació dels mitjans per grans corporacions, fons de cobertura i firmes de capital privat ha portat a retallades dràstiques en el periodisme, especialment el local.
- La premsa escrita va recórrer a "publicacions personalitzades" i "advertorials" (material promocional disfressat de notícia), difuminant les línies entre publicitat i periodisme. El món en línia va accelerar això amb "publicitat nativa" i "contingut patrocinat".
- La convergència tecnològica i les plataformes digitals (Amazon, Google, Facebook) han transformat la informació i la persuasió, convertint els ciutadans en "prosumers". Això ha creat "cambres d'eco" i ha fet que la "sobrecàrrega d'informació" faci impossible estar completament informat.
- El populisme a països com el Perú (Alberto Fujimori), Israel (Benjamin Netanyahu) i Veneçuela (Hugo Chávez) ha utilitzat la premsa sensacionalista i el control dels mitjans per soscavar les institucions democràtiques mentre manté una "façana de democràcia".
- La política del segle XXI es defineix per la "comunicació com a espectacle d'entreteniment", on el populisme polaritza la societat.
- Silvio Berlusconi a Itàlia i Recep Tayyip Erdoğan a Turquia van consolidar el poder controlant la infraestructura de comunicacions i suprimint la dissidència.
- Vladímir Putin a Rússia va utilitzar la seva imatge (inspirada en la KGB) i una constant "tempesta" d'infotainment sensacionalista per cimentar el seu poder i el "vertical de poder".
- L'ascens de Donald Trump va exemplificar com els populistes utilitzen els mitjans de masses i les campanyes de publicitat per "eludir" els partits tradicionals, la seva retòrica divisòria buscant una "total manca de rendició de comptes".
-
Democràcia, Si la Podem Mantenir (Capítol 8)
- Els autors conclouen que la democràcia, tot i ser intrínsecament inestable i "irracional comunicativament", és la millor forma de política per la seva capacitat de permetre la llibertat d'expressió i controlar el poder.
- Proposen un nou model educatiu que ensenyi els ciutadans a discernir la informació i la propaganda des de ben joves, desenvolupant un "sistema d'autodefensa intel·lectual".
- La pèrdua del periodisme local és devastadora per a la participació cívica.
- L'accés a mitjans impresos locals i descentralitzats hauria de ser un dret, fins i tot amb subvencions governamentals, per contrarestar la polarització dels mitjans digitals.
- La "crisi de la democràcia" és, de fet, una "explosió d'il·liberalisme i una pèrdua de control de l'elit sobre els fluxos d'informació".
- La democràcia requereix un "compromís existencial" i una responsabilitat individual contínua.
- El llibre finalitza amb la idea que la democràcia "mai pot garantir res permanent, i menys de tot un bon govern". És una història que s'escriu constantment mitjançant la capacitat dels ciutadans, activistes, corporacions i polítics per persuadir-se mútuament. La persuasió, i no la veritat, és la variable mestre en una societat democràtica.
