ECONSALUT: Pharma, big pharma (55)

Farmaconomía: Cómo las grandes farmacéuticas contribuyen al deterioro de la salud global

En vaig parlar fa dies, però avui hi torno amb el resum amb IA del text traduït a l'espanyol. Com ja vaig dir, el pitjor és el títol, i tota generalització és errònia.

El llibre en qüestió, "Farmaconomía: Cómo las grandes farmacéuticas contribuyen al deterioro de la salud global" (Pharmanomics. How Big Pharma Destroys Global Health), escrit per Nick Dearden, és una investigació sobre com les grans empreses farmacèutiques (Big Pharma) prioritzen els beneficis per sobre de la salut global, una tendència que va quedar clarament exposada durant la pandèmia de COVID-19.

L'autor, Nick Dearden, és el director de Global Justice Now i ha estat un activista destacat en el moviment People's Vaccine. El llibre, publicat el 2024, analitza una llarga història de financiarització de la medicina, des de la comercialització d'OxyContin fins a l'apartheid de les vacunes durant la pandèmia.

El resum detallat se centra en els temes clau, organitzats segons l'índex proporcionat:

Introducció: Manzanas podridas (Pomes podrides)

L'obra critica la narrativa de Big Pharma com a salvadora, especialment durant la pandèmia de COVID-19. L'autor utilitza l'exemple d'Albert Bourla, CEO de Pfizer, que va gaudir d'un gran reconeixement mediàtic mentre la seva empresa es beneficiava de la crisi sanitària global.

Beneficis Extrems i Desigualtat: La COVID-19 va resultar ser el medicament més lucratiu de la història de la indústria farmacèutica, creant nou nous multimilionaris en només un any. No obstant això, la pandèmia va accentuar la desigualtat global en l'accés a les vacunes, amb els països rics acaparant dosis i els països més pobres endarrerint les seves campanyes.
Pràctiques Predatòries: Pfizer va ser acusada d'enriquiment flagrant (intentant cobrar 200 dòlars per un cicle vacunal que costava 13 dòlars de fabricar), d'assetjar governs per canviar lleis i fins i tot d'hipotecar actius nacionals per cobrir reclamacions d'indemnització.
El Problema Estructural: El llibre argumenta que el problema no és la cobdícia individual de figures com Bourla, sinó una fallada estructural en el cor mateix de les grans empreses. Totes les grans farmacèutiques actuen com a fons de cobertura (o hedge funds) més que com a empreses de recerca mèdica, transformades per la lògica de la financiarització.

1. Historia de un escándalo (Història d'un escàndol)

Aquest capítol analitza els escàndols de la indústria, posant el focus en la família Sackler i la crisi dels opioides.

OxyContin i els Sackler: La família Sackler i la seva empresa, Purdue Pharma, van impulsar l'epidèmia d'opioides als Estats Units mitjançant una campanya de màrqueting agressiva, malgrat que el fàrmac era altament addictiu. Van utilitzar tàctiques de màrqueting pioneres, desenvolupades originalment per Arthur Sackler (que va promoure el Valium de Roche, també molt addictiu).
Tècniques de Màrqueting Enganyoses: Sackler va desenvolupar el màrqueting farmacèutic modern, persuadint els metges que receptessin fàrmacs forts de manera regular. Es van utilitzar tàctiques com anuncis en publicacions mèdiques disfressats d'opinió científica i pagaments a institucions.
Substitució de Patentes (Evergreening): Quan les patents d'OxyContin estaven a punt d'expirar el 2013, Purdue va fer modificacions insignificants per sol·licitar fins a tretze patents noves, prorrogant els seus drets exclusius fins al 2030, una tàctica molt estesa al sector. Aquesta estratègia s'estava exportant a països com la Xina, utilitzant les mateixes tàctiques corruptes i fraudulentes.
Codificació de la Cobdícia: El cas de Martin Shkreli (que va augmentar el preu d'un fàrmac vital en un 5.000%) va ser considerat un cas extrem, però les seves accions no eren inusuals en la indústria moderna; Shkreli només era més transparent sobre la seva motivació de maximitzar el benefici per als accionistes.
El paper de la Recerca Pública: Les grans farmacèutiques han oblidat com es fabriquen els medicaments útils i gairebé mai són les empreses que desenvolupen els fàrmacs vitals; obtenen guanys obscens gràcies a la propietat intel·lectual de productes inventats per entitats finançades pel sector públic.
Influència Política i Captura Regulatòria: La indústria exerceix un enorme poder de lobbying. També influeixen en l'àmbit acadèmic i científic. L'exemple de la Dra. Nancy Olivieri a la Universitat de Toronto demostra com una farmacèutica (Apotex) pot amenaçar i assetjar investigadors que descobreixen efectes secundaris preocupants, gràcies als seus vincles amb les universitats a través de donacions multimilionàries.
Doble Raser Global: La indústria sempre ha utilitzat els països del Sud Global com a mercats menys regulats i camps de proves. Un exemple infame va ser l'assaig clínic de Pfizer d'un fàrmac no registrat (Trovan) a nens durant una epidèmia de meningitis a Kano, Nigèria, el 2000, sense consentiment informat.

2. Un fondo de cobertura a una farmacéutica pegado (Un fons de cobertura enganxat a una farmacèutica)

Aquest capítol defineix la financiarització i el seu impacte destructiu.

Definició de Financiarització: És l'extensió de la lògica dels mercats financers més enllà dels bancs. Les empreses, incloses les farmacèutiques, són jutjades pels beneficis a curt termini que poden generar per als inversors, competint contra empreses de qualsevol sector (cotxes, galetes, etc.).
Indicadors de la Financiarització a Big Pharma:
- Alts Pagaments als Accionistes: Les grans farmacèutiques es troben entre les empreses que més paguen als seus accionistes. Un estudi de cinc grans empreses (AbbVie, Gilead, Pfizer, GSK i AstraZeneca) va mostrar que van pagar als seus accionistes més del 100% dels seus ingressos nets entre 2016-2020 (AbbVie fins al 165%).
- Recompres d'Accions i Deute: Entre 2016 i 2020, catorze grans farmacèutiques van gastar 577.000 milions de dòlars en recompra d'accions i dividends, 56.000 milions de dòlars més del que van destinar a R+D. Aquesta despesa es finança sovint amb l'augment del deute.
- Augment d'Actius Intangibles: La propietat intel·lectual (PI) és l'actiu més valorat del sector. Això incentiva les empreses a gastar ingents quantitats de recursos a manipular les patents i allargar els seus monopolis (patent thickets). Gran part de la despesa en R+D es destina a "innovacions i indicacions concebudes per mantenir la competència fora del mercat" i no a millorar els fàrmacs.
Casos d'Estudi de Financiarització:
- Pfizer (Epanutin): Va inflar el preu d'un fàrmac per a l'epilèpsia per al NHS britànic en un 2.000% mitjançant la retirada de la marca comercial, un truc per evitar el control de preus, mentre el CEO Ian Read retallava R+D per augmentar el benefici dels accionistes.
- Gilead (Sovaldi/Harvoni): Va adquirir la petita empresa que va desenvolupar els seus lucratius fàrmacs per a l'Hepatitis C (Pharmasset) per 11.000 milions de dòlars i va recaptar el doble en menys de dos anys. Va fixar el preu de Sovaldi en 84.000 dòlars per tractament (1.000 dòlars per pastilla), malgrat que el cost de fabricació era d'aproximadament 1 dòlar per pastilla.
- AbbVie (Humira, Imbruvica): AbbVie, que no va inventar Humira (el fàrmac més lucratiu del món abans de la COVID), va presentar centenars de patents per crear una "muralla de patents" i frenar la competència de biosimilars.

3. Fue la codicia, amigos (Va ser la cobdícia, amics)

Aquest capítol refuta l'afirmació del Primer Ministre Boris Johnson que "el capitalisme i la cobdícia" van crear les vacunes de la COVID-19.

Fracàs del Mercat en Preparació: El mercat va fallar en la preparació. Abans de la pandèmia, la indústria farmacèutica va mostrar "indiferència gairebé total" envers els coronavirus, ja que no es consideraven rendibles. Les grans farmacèutiques no van fer gairebé recerca en vacunes ni antivirals.
R+D Finançada pel Sector Públic: Les vacunes de la COVID-19 van ser possibles gràcies a un nivell de mobilització pública sense precedents. Totes les vacunes van ser creades amb fons públics en major o menor mesura. Per exemple, la vacuna de Moderna es va desenvolupar amb fons públics, fins al punt que Public Citizen la va anomenar "vacuna del NIH". La vacuna d'Oxford/AstraZeneca va ser finançada en un 97-99% per fons públics o benèfics.
L'Acaparament i COVAX: L'acaparament de dosis per part dels països rics va ser un acte de "nacionalisme vacunal", amb països com EUA, Gran Bretanya i Canadà agenciant-se diverses vegades la quantitat que necessitaven. COVAX, l'aliança global per a la distribució equitativa, va ser un fracàs perquè es va construir sobre la mateixa lògica de mercat i no va desafiar els monopolis de les grans farmacèutiques.

4. Comienza la pandemia (Comença la pandèmia)

El moviment People’s Vaccine (Vacuna Popular), impulsat per activistes com Nabil Ahmed i Winnie Byanyima, es va crear per canviar les normes comercials injustes, especialment el sistema de propietat intel·lectual.

Exempció de l'ADPIC (TRIPS Waiver): L'octubre de 2020, l'Índia i Sud-àfrica van proposar a l'Organització Mundial del Comerç (OMC) que els drets de propietat intel·lectual sobre medicaments i equips de COVID-19 fossin anul·lats temporalment.
L'Oposició del Nord Global: La proposta va rebre el suport massiu del Sud Global, però es va trobar amb una oposició gairebé absoluta dels països rics (els "colonitzadors"), especialment Alemanya, Suïssa i Gran Bretanya, que prioritzaven el respecte a la PI.
Tàctiques de Pfizer durant la Pandèmia: Pfizer va ser, amb diferència, la que més es va beneficiar. El seu model es va basar a maximitzar el preu i les vendes als països rics, amb una "ínfima proporció" de dosis venudes a COVAX.
L'Ascens d'Ómicron: L'aparició de la variant Ómicron (probablement mutant en una persona immunodeprimida no vacunada) va validar els temors dels activistes sobre la falta d'equitat. Aquesta nova onada va suposar un guany immediat de 10.000 milions de dòlars per als principals accionistes de Moderna i Pfizer en una setmana.

5. La recolonización de la economía global (La recolonització de l'economia global)

El poder de Big Pharma resideix en els monopolis basats en les normes de propietat intel·lectual (PI).

ADPIC i Neocolonialisme: L'Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC) de l'OMC (1995) va ser el major assoliment de la indústria farmacèutica. Aquest acord va estendre el sistema de patents nord-americà a tot el món, obligant els països del Sud Global a respectar els monopolis i dificultant la fabricació de medicaments genèrics. Això és vist per l'autor i activistes com una "recolonització de l'economia global".
Lluita Històrica (VIH/Sida): La crisi del VIH/sida a Sud-àfrica a principis dels anys 2000 va ser un punt d'inflexió. 39 grans farmacèutiques van demandar el govern sud-africà per intentar introduir una legislació que permetés l'accés a medicaments assequibles. La indignació pública i l'activisme (com la Treatment Action Campaign) van forçar les empreses a retirar la demanda, obrint el camí per a la Declaració de Doha (2001) a l'OMC, que va reafirmar el dret dels governs a implementar mesures de salut pública per sobre dels drets de PI.
Agenda "ADPIC-plus": Després de Doha, Big Pharma, amb el suport d'EUA i la UE, ha intentat imposar normes més enllà de l'ADPIC (TRIPS-plus) en nous acords comercials, buscant períodes de patents més llargs i limitacions a la competència de genèrics.

6. El hospital que se convirtió en parqué de la Bolsa (L'hospital que es va convertir en parquèt de la Borsa)

La financiarització no només afecta la producció de medicaments, sinó també l'atenció sanitària.

Sanitat Privatitzada i Cobdícia: El cas de l'Hospital de Dones de Nairobi (Kenya) il·lustra un hospital gestionat com un fons d'inversió, on s'incentiva el personal per mantenir els llits plens i on la motivació financera s'imposa a les consideracions clíniques.
El Paper de la Filantropia i el Desenvolupament: La privatització de la salut sovint compta amb el suport de grans donants d'ajuda (com el govern britànic o el Banc Mundial) i fundacions filantròpiques (com la Fundació Gates).
La Contrarevolució de la Salut: La visió de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) per l'assistència sanitària primària universal (Declaració d'Alma-Ata de 1978) va ser desmantellada per les polítiques d'ajust estructural del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, que exigien una reducció dràstica de la despesa pública en salut.
Bill Gates i el Poder: Bill Gates es va convertir en la veu més poderosa de la sanitat global, amb la seva fundació invertint en programes específics que afavoreixen solucions tecnològiques i corporatives (top-down) en lloc d'enfocaments holístics liderats per la comunitat. Això reforça un model "altament colonial" on els donants rics dicten les prioritats.

7. Una esperanza nueva (Una esperança nova)

El llibre ofereix una visió per a un sistema farmacèutic diferent, nascut de les cendres de les crisis.

Descolonització de la Medicina: Els activistes com Fatima Hassan i Els Torreele defensen la descolonització de la recerca mèdica, ja que el model actual només cerca atendre les necessitats del Nord Global ric o les malalties que poden generar fàrmacs supervendes, i no aquelles que afecten la majoria pobre del món.
El Hub de Transferència de Tecnologia d'ARNm de l'OMS: L'assoliment més important va ser la creació d'aquest hub a Sud-àfrica, impulsat per l'OMS i científics locals, després de la negativa de Pfizer, BioNTech i Moderna a compartir els seus coneixements. El hub té com a objectiu fabricar vacunes d'ARNm pròpies i compartir la tecnologia lliurement amb altres països del Sud Global. Aquest projecte és un desafiament directe als monopolis.
Models Alternatius: Existeixen alternatives clares al model de Big Pharma:
- Cuba: Va desenvolupar les seves pròpies vacunes (Abdala i Soberana) utilitzant tecnologia tradicional que les corporacions troben difícil de monopolitzar i rendibilitzar.
- Dr. Peter Hotez (Texas): El seu equip va desenvolupar una vacuna de baix cost amb l'objectiu explícit de llicenciar la tecnologia sense patent i sense limitacions a qualsevol país que volgués fabricar-la.

8. Alcanzar la Luna (Arribar a la Lluna)

L'autor conclou que la transformació del sistema requereix un replantejament de l'economia, basat en la visió de l'Estat com a agent innovador i en la propietat intel·lectual com a bé comú.

L'Estat Emprenedor: Segons l'economista Mariana Mazzucato, el neoliberalisme es basa en la mentida que la innovació prové exclusivament de l'emprenedor privat. De fet, els majors riscos i les inversions més grans són assumides per l'Estat (com es va veure amb el desenvolupament de la vacuna COVID-19 i tecnologies com el GPS o l'iPhone).
La Prescripció del Poble: Els governs han de reivindicar el seu paper, fixar missions clares i imposar condicions a la inversió pública, exigint que les empreses comparteixin el coneixement tècnic i mantinguin els productes accessibles.
Lluita Política per la Reforma: L'activisme és clau. La campanya Just Treatment (Tractament Just) a Gran Bretanya, liderada per Diarmaid McDonald, va aconseguir forçar l'empresa Vertex a renegociar el preu astronòmic del fàrmac per a la fibrosi quística (Orkambi), que costava 100.000 lliures esterlines anuals, utilitzant l'amenaça d'invalidar la patent.
Antibiòtics i Nacionalització: La crisi de la resistència als antibiòtics és un altre fracàs del mercat. L'economista conservador Lord Jim O’Neill va arribar a demanar la nacionalització d'una part de la indústria per tal de garantir la recerca en fàrmacs que no són rendibles.
Propietat Intel·lectual Comuna: El coneixement ha de ser gestionat com a un bé comú (o knowledge commons) en lloc d'un bé privat monopolitzat. Això implica que la PI resultant de la recerca finançada públicament sigui gestionada per l'interès públic, amb llicències diferents per a organitzacions benèfiques, empreses emergents i grans corporacions.
Conclusió: El llibre insisteix que l'estructura del model Big Pharma es desintegraria si se li retirés l'espai regulador que li confereix el poder. La pandèmia ha obert un moment d'inflexió per redissenyar el sistema de producció de medicines i desfinanciar les nostres economies.