La tirania de la mediocritat

 La tiranía de la mediocridad: Por qué debemos salvar el mérito

El llibre, titulat "La tiranía de la mediocridad: Por qué debemos salvar el mérito" (La tiranía de la mediocridad: Por qué debemos salvar el mérito), escrit per l'assagista Sophie Coignard, és una defensa del concepte de mèrit davant l'augment de la seva crítica i devaluació en les societats contemporànies, particularment a França.

L'autora argumenta que el mèrit, un valor fonamental i consubstancial a la República des de la Il·lustració i la Revolució Francesa, que va defensar la virtut de l'esforç contra els privilegis de naixement, està sent atacat des de tots els fronts. Coignard afirma que els detractors del mèrit són els principals culpables del seu mal ús.

La tesi central és que la promoció d'unes elits virtuoses no és incompatible amb l'equitat i la justícia social, sempre que es garanteixi la igualtat d'oportunitats per accedir-hi. El llibre és un "toc d'atenció" a favor de repensar el sistema de valors de les societats occidentals, que, influenciades per la ideologia woke i altres moviments, castiguen l'excel·lència en nom de la igualtat o la discriminació positiva de les minories.

Introducció: El Mèrit i la seva Caiguda en Desgràcia

El mèrit, històricament l'eina per lluitar contra la nostàlgia aristocràtica i el destí forjat pel naixement, s'ha transformat en un objecte de menyspreu.

1. Orígens de la Crítica: El descrèdit del mèrit es remunta al neologisme "meritocràcia", inventat pel sociòleg britànic Michael Young en la dècada de 1950 en una novel·la distòpica (The triumph of the meritocracy) per desqualificar una societat regida només pels "millors". Young veia la meritocràcia com un malson en què les elits, convençudes de la seva legitimitat, esdevenien arrogants i menyspreaven els marginats.
2. La Doble Evidència Enganyosa: La paraula "mèrit" és enganyosa, un calaix de sastre sense tenir en compte la realitat històrica. A més, els seus detractors han decidit rebutjar el concepte en la seva totalitat.
3. L'Ambigüitat Política: Tot i que Emmanuel Macron i Marine Le Pen alaben la "meritocràcia republicana", Coignard critica l'ambivalència del president Macron, qui, per una paradoxa estranya, va eliminar pilars de la meritocràcia francesa com l'ENA (Escola Nacional d'Administració) i va privar els instituts d'elit (com Henri-IV) de la seva autonomia d'admissió.
4. La Reconstitució de la Societat d'Hereus: El qüestionament del mèrit coincideix amb un fort retorn de l'herència en el patrimoni total, que a França va passar del 35% a principis dels 70 al 60% actualment. Aquesta situació reforça la sensació que la meritocràcia és només una façana que oculta la reproducció hereditària dels privilegis.

Primera Part: Els Enemics del Mèrit

Aquesta secció identifica els qui ataquen el mèrit, sovint des de la mateixa elit que se n'ha beneficiat.

1. L'Escàndol de les Beques al Mèrit (Capítol 1): L'autora va prendre consciència del descrèdit del mèrit el 2014, quan el govern socialista, sota la ministra Najat Vallaud-Belkacem, va decidir suprimir les beques de 1.800 euros anuals per als estudiants modestos amb "matrícula d'honor". La justificació era que es preferia ampliar el nombre de becats sense fer distinció entre "mals estudiants i els excel·lents". Coignard considera incomprensible aquesta obstinació de l'esquerra a no ajudar els més mereixedors, assenyalant que la supressió només va servir per atomitzar el pressupost i castigar l'esforç.
2. Crítics Distingits (Capítol 2, 3):
   • Filòsofs i Sociòlegs: Intel·lectuals com Chantal Jaquet i Michael Sandel (professor de Harvard) rebutgen el mèrit. Sandel, autor de La tiranía del mérito, argumenta que la meritocràcia és "mortífera" i que només serveix per amagar la confiscació dels llocs de poder pels privilegiats. Sandel segueix la tesi de Young, advertint que la recompensa de l'esforç porta implícit el germen del populisme i del desordre social, ja que els "perdedors" s'odien a si mateixos o detesten les elits.
   • Daniel Markovits (Yale): Desenvolupa la teoria de la "trampa de la meritocràcia" (The meritocracy trap), on el conflicte social ja no és entre capital i treball, sinó que fractura el món professional en una minoria de super-executius molt ben pagats i la resta de treballadors mal remunerats. A més, els elegits del sistema esdevenen "esclaus ben pagats" i els seus fills són sotmesos a una pressió extrema des de petits per adaptar-se als desitjos de les universitats d'elit.
   • Populisme: Figures com Donald Trump i l'extrema dreta francesa han adoptat una retòrica contra l'elit titulada.

Segona Part: Qüestió de Diners o Qüestió d'Època?

Aquesta secció analitza els factors econòmics i socials que soscaven la creença en el mèrit.

1. El Retorn dels Hereus (Capítol 4): L'augment de la desigualtat de patrimoni fa que l'herència sigui divuit vegades més desigual que la remuneració del treball. Aquest capitalisme de rendistes (o rentistas), com el d'abans de la Primera Guerra Mundial, és incompatible amb el respecte al mèrit, que exigeix que l'ascensor social funcioni en ambdós sentits. Es necessiten sis generacions a França perquè una família pobre assoleixi un nivell de vida mitjà. A més, l'estancament del creixement salarial des de 1975 ha generat una manca de futur i grans frustracions en la classe mitjana, que ha vist créixer el seu poder adquisitiu a un ritme ínfim.
2. La Infermera i el Trader (Capítol 5): Es denuncia el triomf exclusiu de la "classe cognitiva" i la jerarquia de valors que ha devaluat altres tipus de mèrit.
   • Utilitat Social vs. Recompensa: Es qüestiona que un trader (que pot guanyar més d'un milió d'euros anuals) tingui més mèrit que una infermera (30.000 euros de mitjana), la professió de la qual va ser essencial durant la COVID-19.
   • Desconnexió de Salaris: Aquesta disparitat es deu a la llei de la winner-takes-all society (la societat on el guanyador s'ho queda tot).
   • Contribució Social: La teoria econòmica que recompensa segons la contribució a la societat (Mankiw) falla, ja que la remuneració individual de moltes activitats financeres no té relació amb la seva productivitat social.
3. El Regne Irritant de l'Aristocràcia Cognitiva (Capítol 6): El discurs dominant ha establert la capacitat cognitiva analítica (el talent per aprovar exàmens) com el "patró d'or del valor humà". Això genera ressentiment en els qui treballen amb les "mans" (artesans) o el "cor" (infermers, cuidadors). El personal d'infermeria a França està entre els pitjor pagats de l'OCDE. El llibre denuncia la distància entre els polítics i la població i l'auge dels bullshit jobs (treballs de merda), inútils però ben remunerats, que proliferen en llocs com el màrqueting o les finances, mentre els treballs amb valor social (com els de cura) són mal pagats.
4. El Crepuscle de l'Ambició (Capítol 7): S'observa una menor linealitat en les trajectòries professionals de les noves generacions, que busquen la "sobrietat professional" i rebutgen el camí regi de l'èxit a qualsevol preu. La pandèmia i l'angoixa climàtica han accelerat aquest moviment, portant a la "Gran Dimissió" (The Big Quit) i la "deserció" en grans escoles com AgroParisTech.

Tercera Part: Traïcions en Sèrie (La Fallida del Sistema)

Aquesta secció documenta com les institucions encarregades de promoure el mèrit han fallat.

1. La Idea que Ve de Lluny (Capítol 8): El mèrit es fonamenta en la llibertat d'anar tan lluny com ho permetin el talent i l'esforç, amb igualtat d'oportunitats, un principi de la Il·lustració. La Revolució Francesa va abolir els privilegis, però la idea que el destí escolar es fonamentés en l'origen social va persistir, tot i els intents de Jules Ferry i el CNR (Consell Nacional de la Resistència), que defensaven la promoció d'una "elit veritable, no de naixement, sinó de mèrit".
2. La Paraula Trampa (Capítol 9): Mèrit és una paraula camaleònica que necessita un adjuvant: la igualtat d'oportunitats. La seva definició inclou talent, esforç i utilitat social.
3. El Final de la Promesa Escolar (Capítol 10): L'escola pública, el principal instrument d'emancipació, està fallant a les noves generacions. En lloc de transmetre coneixements, es valoren les "competències" i "habilitats socials", un procés de "nivelació a la baixa". Això agreuja les desigualtats: el 93,7% dels fills de mares amb títol superior obtenen el batxillerat, enfront del 58,1% dels que tenen mares sense títol.
   • Reforma i Engany: Es critica la "masificació" de l'ensenyament (com l'objectiu de Jean-Pierre Chevènement que el 80% de la franja d'edat obtingués el batxillerat) sense garantir la qualitat, així com els mètodes pedagògics relativistes ("pedagogia oberta") que perjudiquen els alumnes desfavorits.
   • Els Atacs de Najat Vallaud-Belkacem: La ministra va dur a terme la supressió de les beques al mèrit i va reduir les hores de les llengües antigues (llatí i grec), que un estudi de la DEPP havia demostrat que actuaven com a accelerador d'igualtat per als alumnes desfavorits.
4. La Universitat de la Pobra (Capítol 13): La universitat francesa pateix una finançament insuficient, sobretot en el primer cicle, malgrat l'augment massiu d'estudiants (multiplicats per vuit des de 1960).
   • Fracàs del Model No Selectiu: La universitat francesa, en la seva majoria, és no selectiva. Això condueix a un fracàs massiu: menys d'un terç dels estudiants obté el títol de llicenciatura en tres anys. La "perversitat suprema" d'aquest model és que, en no seleccionar, es menysprea la igualtat social, ja que el finançament públic beneficia més els privilegiats, que tenen més probabilitats de graduar-se.
   • La Resposta de l'Excel·lència: Les universitats i escoles que ofereixen una ensenyança de qualitat (com la Sorbona o la Toulouse School of Economics) lluiten per obtenir autonomia de reclutament i finançament.
5. La Tirania de la Mediocritat a l'Escola (Capítol 17, 18): L'aplicació de l'algoritme Affelnet a París per assignar alumnes als instituts exemplifica la traïció al mèrit.
   • Manipulació de l'Algoritme: Affelnet, promogut pel rectorat de París per forçar la barreja social, està dissenyat per "empetitir els resultats dels alumnes amb els millors rendiments". Utilitza l'Índex de Posició Social (IPS) dels col·legis d'origen, atorgant punts de bonificació als alumnes procedents de centres desfavorits, i dilueix el pes de les notes escolars. Un 15,1 val tant com un 19,9.
   • Castigar l'Excel·lència: L'algoritme no té en compte les notes ni l'esforç. El capítol critica que Affelnet estigui especialment dissenyat per "no recompensar els alumnes que se situen per sobre de la mitjana".
   • Louis-le-Grand i Henri-IV: La decisió del rectorat d'obligar els dos instituts d'elit a seleccionar els seus alumnes exclusivament mitjançant Affelnet és vista com una "operació de comunicació" que no millorarà l'ascensor social, sinó que contribuirà a empitjorar la fractura social en permetre que només els "iniciats" amb mitjans financers puguin evitar l'algoritme i optar per l'escola privada.
6. La ENA i la Traïció dels Clergues (Capítol 19): L'ENA (Escola Nacional d'Administració), tot i ser creada per promoure el talent després de la Segona Guerra Mundial, va degenerar ràpidament. L'autora critica el tancament de l'ENA per part d'Emmanuel Macron, ja que la seva substitució per l'INSP (Institut Nacional del Servei Públic) és vista com un canvi de façana. El problema principal és el "saqueig" (saqueo) de l'alta funció pública, on els alts funcionaris amb un "assegurança a tot risc" passen al sector privat per guanyar més, sense risc.
7. El Wokisme i l'Odi a l'Universal (Capítol 14): El moviment woke i l'obsessió identitària amenacen de manera creixent el mèrit i l'universalitat heretada de la Il·lustració.
   • Activisme Acadèmic: La influència del wokisme, especialment en humanitats, promou la mediocritat i l'activisme per sobre de la recerca intel·lectual. Conceptes com el decolonialisme, la interseccionalitat i el racialitzat guanyen terreny.
   • El Rebuig a la Meritocràcia: El wokisme desconfia del mèrit, assignant l'èxit o el fracàs basant-se en la pertinença a una identitat (raça, gènere). El professor de biologia Bret Weinstein il·lustra l'hostilitat que reben els qui defensen el mèrit i l'objectivitat.
   • Despreci per l'Excel·lència: Aquest pensament condueix a qüestionar l'excel·lència en les arts (com la polèmica sobre el blackface al teatre) i en la música (on hi ha veus que demanen acabar amb les audicions a cegues a orquestres, per augmentar la diversitat ètnica, tot i que es seleccioni als millors). El nomenament de Pap Ndiaye com a ministre d'Educació, conegut per haver criticat el terme "islamoesquerranisme" i haver defensat la affirmative action, genera la por que es prefereixi la "igualtat de places" a la "igualtat d'oportunitats".

Conclusió: El Mèrit Ben Temperat

El mèrit ha esdevingut "vergonyós", atacat tant pels qui el fan servir de "pantalla" per als privilegis com pels qui volen un món lliure de desigualtat a qualsevol preu.

1. Mèrit Insubstituïble: El mèrit és insubstituïble, però ha de ser "ben temperat" (bien temperado). El mèrit ben temperat és aquell que no només beneficia al guanyador i que dona la seva oportunitat a tothom, reverenciant per igual la "cap, cor i mà" (el tríptic de David Goodhart).
2. Solucions Alternatives: Els detractors del mèrit no ofereixen solucions convincents. L'alternativa de Sandel i Le Mouël de substituir parcialment la selecció per la sort (sorteo de los cualificados) per tal de reduir la humiliació dels perdedors es considera absurda i poc motivadora.
3. Els Vertaders Enemics: Els veritables enemics del mèrit són:
   • La perpetuació dels privilegis.
   • La desigualtat d'oportunitats.
   • L'immobilisme social.
   • El qüestionament dels valors republicans.
4. Reforma Necessària: Cal corregir els errors d'una escola que ha oblidat els fonaments (la transmissió de coneixements i la justa gratificació dels professors) i canviar la jerarquia de valors de la societat. S'ha de protegir el mèrit, que és una de les criatures més belles de la Il·lustració.