Quin és el cost i la productivitat assistencial dels hospitals catalans?

Informes economico financers dels centres hospitalaris d'atenció especialitzada

Darrerament he insistit en la importància de conèixer i avaluar la productivitat i el cost del sistema de salut. Avui consulto l'informe de la Central de Balanços que és l'única referència disponible sobre la qüestió. Tinc la impressió que s'ho llegeix poca gent i és molt rellevant per saber la situació del sistema de salut. Em referiré només a l'atenció especialitzada però podeu consultar altres informes.

Ara fa un any deia això sobre la productivitat dels metges:

Fixem-nos amb la productivitat agregada dels professionals titulats superiors assistencials que treballen als hospitals, el 2020, un any excepcional de pandèmia, cadascun d'ells va fer 134 UMEs. L'any anterior, el 2019 en van fer 129. L'any 2015 la productivitat en UMEs per professional va ser de 128. Per tant entre 2015 i 2020 la productivitat per professional va augmentar un 4,7%. Però entre el 2015 i el 2019, un 0,8%.

El número a retenir és 134 UMEs fetes per facultatiu el 2020. UME vol dir unitat de mesura estandaritzada, una forma de mesurar l'activitat que trobareu explicada a la pàgina 50. És imperfecta però és la que tenim i permet comparar entre anys.

Les dades del 2021 diuen que ha disminuït la productivitat, a 132,7 UMEs per facultatiu (p. 13). Ja deia que el 2020 era un any excepcional, de pandèmia, i el 2021 va continuar amb menys intensitat.

Ara bé, per entendre millor quina és la productivitat a cada hospital, llavors cal ajustar pels residents que té. I per tant incorporar el fet que la docència implica que els metges residents no poden comptar com un metge especialista i per tant l'ajust es fa en funció dels anys que porta el resident. Per exemple, l'Hospital Clínic passa d'un total de 1489 facultatius a 1326 després d'ajustar pel nombre de residents.

Aquí podeu veure quina és la productivitat i quin és el cost de cada hospital per unitat d'activitat (UME) de l'any 2021:

Els motius de la variació de la productivitat i el cost són diversos. Convindria poder aprofundir millor en la seva comprensió. Per ara, el que podem veure és que dins cada tipologia d'hospital hi ha diferències notables. N'hi ha que es troben a la part baixa de la productivitat i a la part alta del cost unitari, algú s'ho ha de fer mirar. L'explicació del perquè resta oberta.

Observació

The Politics of Emergency Contraception

Al NEJM ens mostren l'enrenou que s'ha produit amb l'anticoncepció d'emergència i el requisit que siguin més grans de 16 anys. Miro les darreres dades properes (consum anual registrat 68.000 aprox.) i observo que el 37% del total són menors de 19 anys (d'11 a 14 anys representen l'1,6%), i el 25% el fan servir més d'una vegada. Avortaments, 24.300 anuals,  gairebé el doble que fa una dècada. La taxa ha passat del 9 al 14,7 per mil de les dones en edat 14-45. Gairebé la meitat dels avortaments (13.000) costa 3,5 milions, i alhora observo que la meitat dels casos són residents amb origen no estranger i el 4,1% dels casos es tracta de residents a l'estranger. I no dic res més, avui només observo i escric.

PS. Si la prescripció d'un medicament cal fer-la seguint en primer lloc un criteri clínic homogeni envers els pacients a tractar. Quan no és aixina, aleshores convé preguntar-nos perquè es recepten medicaments més cars quan no hi ha copagament. Un article recent ho acaba de mostrar, el podeu consultar Biomedcentral. Voldria pensar que és l'atzar, però si no ho és, i es confirma per aquí aprop que no ho és, aleshores algú hauria de fer qualque cosa. La paradoxa resultant seria que posar més copagament, acaba reduint el preu del medicament. Quins disbarats! Per arribar aquí, només cal prescriure bé i fora, i tanmateix arribats aquí podem oblidar el copagament!

PS. Llegiu en Barbeta, un govern que no paga, no és ni socialista ni popular, és un govern que es passa la llei pel forro, ha perdut la credibilitat.

PS. Els equilibris múltiples, explicats amb la metàfora de la piloteta, per XSM. Suggerent.

Reviewing the residency system

Let Me Heal. The Opportunity to Preserve Excellence in American Medicine

We usually emphasize the level of resources when we assess the results of our health system. Institutions matter, we already know that. And if there is one key success factor in our healthcare is the physician's residency program. Training of the physicians under "real" conditions has allowed substantial improvements in health outcomes and the progress of medicine that are difficult to measure specifically. In a new book, Ludmerer provides an excellent review of what it represents to US healthcare:

At the core of the residency system are fundamental educational principles: the assumption of responsibility by residents in patient management, and the importance of providing residents sufficient time to reflect and pursue subjects in depth. Also at the core are the moral principles of residency training: thoroughness, attention to detail, and learning that the needs of patients should come first

And considers that

The current turmoil in health care delivery offers the profession and public the opportunity to redesign medical education and practice in ways that more fully serve the needs of patients, present and future.  The opportunity is there to envision medical education and practice as they should be, not as they are,  and to work toward achieving that end. Such opportunities are to be treasured, not feared. The country will always need good doctors, and the medical profession has little to fear in the changes ahead as long as it remembers that it exists to serve, that the needs of patients come before its own, and that it always must be thinking of improving the future as well as caring for the present.

This call for a redesign of medical education and practice is a real need in our environment. The confusion between the role of  "student" and "employee" is increasing and there is no effort to clarify it.The number of physicians in the program is determined without any clear estimation of demand and rules. A total mess. That's why I consider that we should rethink it from its foundations.

PS. Must see. Documentary: Big Data, citizens under scrutiny.

La mutualització dels copagaments

Can people afford to pay for health care? New evidence on financial protection in France 

El país veí té un finançament singular de la sanitat pública. Resulta que el copagament s'instrumentalitza mitjançant una assegurança complementària que té el 95% de la població i representa el 12% de la despesa total. El resultat és que França té només un 9% de despesa directa de butxaca i això és inusual a Europa que està al 19% de mitjana.

El resum d'aquest informe de la OMS és:

Two key features of coverage policy are likely to enhance financial protection for people with low incomes and offer examples of good practice for other countries. First, the basis for entitlement to SHI benefits does not depend on payment of contributions (since the CMU reform in 2000) and is individual and permanent (since the PUMA reform in 2016), meaning all legal residents are covered, including people with precarious jobs. Second, undocumented migrants with low incomes who have been in France for 90 days have free access to very similar benefits as legal residents, and without user charges, through the AME scheme

I després entra en el detall de què caldria fer. En qualsevol cas és una mostra més de la diversitat d'opcions de finançament sanitari que tenim a l'entorn europeu, molt diferent del nostre model. A França hi ha copagaments substancials, que enlloc de carregar contra els que estan malalts, es mutualitzen per part de tots mitjançant assegurança complementària, afegint finançament al conjunt. L'assegurança complementària acaba essent en aquest cas un "impost" vinculat a l'atenció sanitària, enginyeria fiscal.

L'exportació del talent

Imagineu un país que té universitats de qualitat, que els seus ciutadans paguen la formació dels metges amb els seus impostos. Penseu per un moment que després de la carrera han de començar la formació com residents durant 4 o 5 anys que tornem a pagar amb els impostos mentre treballen als hospitals. I per un moment considereu que l'any passat van entrar com residents 844 llicenciats, i el mateix any 340 metges van demanar un certificat per anar a treballar a l'estranger. Estem parlant del 40% de metges especialistes que desitgen marxar fora quan han acabat la formació. Encara que algú pot dir que dins aquesta xifra potser no tots són especialistes, sino que hi ha metges que volen ampliar estudis o fer la residencia fora o que eren estrangers, és cert. Però la dada diferenciada no la tenim.
En qualsevol cas, aquesta és una xifra esfereïdora i us podeu imaginar de quin país estic parlant: Catalunya. Si algú desitja enfonsar el sistema sanitari d'un país aquesta és l'estratègia més efectiva: exportar el talent mèdic. I amb això si que hauríem assolit malauradament un gran "èxit".
La importància de disposar del nombre acurat de professionals de qualitat és la condició prèvia per a desenvolupar polítiques sanitàries exitoses. Ens trobem davant un goteig de problemes que no som capaços d'observar amb precisió però que ja he alertat anteriorment en aquest mateix blog.
I si algú es pregunta perquè això és així, la resposta és molt concreta: perquè des de fora el regulador així ho vol, i des d'aquí les veiem passar. I en segon lloc perquè el sistema sanitari català pot arribar a ser més atractiu per metges que demanen l'homologació des d'un país estranger, que no pas pels que s'han format aquí. Algú s'ho mira això?

La productivitat dels professionals assistencials (2)

Els recursos humans de la xarxa d’atenció especialitzada i hospitalària 2019 

L'atenció especialitzada al sistema públic de salut disposava de 78.715 persones l'any 2019, darrer any amb informació, i ja en fa 3 que no surten dades. Un 39% treballaven a hospitals concertats i la resta a hospitals públics. Un 23% eren professionals assistencials titulats de grau superior, inclosos els facultatius en formació. Eren un total de 18.177 professionals, dels quals 3.279 facultatius en formació. Representaven un  37% de la despesa total de personal i la despesa mitjana va ser de 86.504€. El cost per hora va ser de 51€. 

A la p.23-24 d'aquest informe (que només s'ha fet pel 2019 i no coincideixen del tot amb l'informe econòmic) trobareu dades clau de productivitat segons centre i també les dades ajustades segons dedicació assistencial dels residents.

Aquestes dades requeririen revisió en relació a la proporció d'externalització de serveis assistencials que tenen els centres. Malgrat ser un impacte limitat, cal tenir-lo present. Aquest és un tema complex, però que juntament amb la mesura de l'activitat, caldria afrontar una nova metodologia per tal d'arribar a conclusions acurades sobre la productivitat. 

PD. Per cert, caldria disposar d'informe equivalent relatiu a  l'atenció primària. 

PD. Per cert, quan es negocien augments salarials, no caldria parlar també de productivitat (quantitat i qualitat, activitat i salut)?

PD. Al NHS fa anys que mesuren la productivitat. Els informes de York els trobareu aquí. Ens cal una cosa similar.

Un disbarat rera l'altre (14)

 El novembre passat explicava el cas dels peruans que han fet un pont aeri entre el seu país i Barcelona per a ser atesos de càncer infantil gratuitament. Fins aleshores portàvem 92 casos, ara ja en portem 110 en el darrer any i mig. La majoria de casos són leucèmia i la majoria costaven 307.000 € cadascun, ara possiblement sigui menys, prop de 250.000€. La despesa sanitària pública anual per ciutadà és de 1.710€ (2022). Per tant estem parlant de que cada cas suposa 146 vegades la despesa mitjana per ciutadà. Sabem que arriben a urgències de l'hospital, ja venen empadronats des de Perú, i targeta sanitària en mà. Ningú es preocupa si això és legal, de si hi ha una màfia al darrera, ningú és capaç d'aturar-ho.

Imagineu un país que és incapaç d'aturar el turisme sanitari d'alt cost. I que molts altres països poden seguir l'estela dels peruans, sabem per exemple que ara ja se n'hi han afegit d'altres com els paraguaians. ¿Què passarà?  Doncs molt fàcil, com que els recursos són limitats, i el país es dedica a l'exportació, les necessitats nacionals no queden cobertes. I estem parlant de càncer infantil. 

El parany de la cobertura sanitària planetària apareix amb tota força. Un país petit que no recapta els seus impostos, que es troba endeutat i apedaçat no pot resoldre gratuïtament l'atenció a tot turista sanitari que es presenti amb un càncer a la porta d'urgències. Simplement, no té recursos per resoldre aquest problema planetari. I davant la magnitud de les llistes d'espera, afegir més casos, s'hauria de dir prou i reflexionar sobre els drets i les prioritats. i sobre l'aplicació de la legislació vigent.

Però aquí qui dia passa any empeny. El problema segueix i es va fent més gros, sense que tingui aturador. El dret a l'assistència sanitària va acompanyat de deures de la ciutadania, entre ells pagar impostos. Però els free-riders passen de llarg d'això, volen drets sense deures. D'aquesta manera els fonaments de l'assegurança social s'esfondren. Tenim cobertura asseguradora pública obligatòria perquè tots contribuïm a un fons, sans i malalts, perquè quan estiguem malalts poguem rebre l'atenció necessària de qualitat.

Si el fonament de l'assegurança social queda tocat, i ens dediquem a l'exportació gratuïta en un terç d'aquests casos, el proper pas és la generació de desafecció institucional, polarització política i dificultats d'accés per als nacionals. Cal anar amb compte amb aquests petits detalls quan la política i la justícia no reaccionen. Els petits detalls són importants.

PS. Avís: aquests casos estan documentats i publicats a la premsa, però del que estem parlant és un notable esvoranc al sistema de salut no quantificat.

PS. Al disbarat 12 vaig explicar com aquest petit país tenia un sistema universitari mèdic bolcat cap a l'exportació en un 50% del grau i 48% dels residents. El podeu recuperar aquí, i la col·lecció sencera aquí

PS. La pregunta del moment és: Hi ha govern? Algú ens governa?

PS. El que vaig dir sobre el llibre de Martin Wolf, és d'aplicació a data d'avui també, allà trobareu el que és el concepte de ciutadania i el que no és. Molts ho han oblidat i segons en Martin Wolf aquí rau l'arrel de molts problemes, i també la seva superació.

La predicció del risc

Identificació i predicció del risc segons la morbiditat atesa al Baix Empordà

Qualsevol decisor hauria de destijar anticipar-se als fets i això li permetria d'establir estratègies per afrontar millor cada moment. Per anticipar-se es necessita informació, i alhora una modelització elemental de com les coses funcionen. En el cas de la medicina sabem que hi ha malalties que són fruit d'una aparició sobtada, malalties agudes, i d'altres que són fruit d'un període anterior i que es mantenen en el temps, malalties cròniques. Una organització sanitària integrada ha de ser capaç de donar resposta coordinada a totes les malalties que es presenten a la població. Ara bé, encara pot fer més que d'altres per les malalties cròniques en la mesura que coneix el risc de la seva població i pot anticipar-se a l'evolució futura de la malaltia tant en termes mèdics com del cost que representa. I precisament això és el que hem fet a l'informe que acabem de publicar i que trobareu entre els estudis d'economia de la salut del Departament. Destaco un detall sobre l'aproximació realitzada:

1. Risc: s’ha considerat que el cost sanitari d’un pacient és la millor proxy disponible en la nostra organització per definir els pacients d’alt risc de consum de recursos assistencials.

2. Nivell de risc: s’ha establert que la població d’alt risc estarà formada pels residents que presenten un cost sanitari superior al percentil 95 del cost sanitari del conjunt de la població. Per triar aquest llindar s’han tingut en compte els nivells de concentració i persistència de la despesa sanitària en la nostra organització i la grandària de la població. Així, el 5% d’una població d’uns 90.000 habitants en les àrees bàsiques gestionades per SSIBE és un grup de 4.500 persones. Això representa unes 80-100 persones per metge de capçalera, cosa que sembla un nombre raonable per realitzar les intervencions especifiques que es pretén que recaiguin en aquests professionals.

3. Tècniques de modelització: s’han utilitzat models de regressió logística en els quals les variables utilitzades són: • Variable de resultat (variable dependent): risc de presentar un cost sanitari superior al percentil 95 del conjunt de la població. • Variables predictives (variables independents): - demogràfiques (edat, sexe), - càrrega de morbiditat mesurada mitjançant Grups de Risc Clínics-CRG, - utilització prèvia (despesa farmacèutica, hospitalització, medicació ambulatòria de dispensació hospitalària).

És un treball relevant perquè suposa el tancament d'un cicle de recerca que ha durat una dècada. Durant aquests anys hem après com es podia mesurar la morbiditat, la utilització i el cost individual. Ara, també sabem que tenint aquesta informació podem predir el cost d'aquells pacients amb un risc més gran i això permet establir estratègies de millor pràctica per assolir així una més gran eficiència. Recordeu que el 5% de la població consumeix el 50% de la despesa, si ho fem bé amb aquest 5%, estem afrontant acuradament la meitat del que gastem a la sanitat. Vaig escriure aquesta frase fa 20 anys, i la vaig publicar poc després a Gaceta Sanitària. Avui em satisfà de pensar que una organització sanitària com els Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà estan precisament aplicant aquest criteri amb solidesa i professionalitat. I alhora em preocupa que no hi hagi rèpliques.
Aquest ha estat un esforç col.lectiu, i avui és un dia d'agraïment per a tots aquells que hi han col.laborat. Enhorabona i que aquesta llavor s'escampi com una taca d'oli.

PS Podeu consultar la web de SSIBE on trobareu altres detalls.

Campi qui pugui

Hi ha un govern que suposadament no ha fet vacances. El dia 3 d'agost va aprovar un decret pel qual exclou de la cobertura pública de l'assistència sanitària al 7,8% de la població, aquí afecta a unes 600.000 persones. L'enrenou és monumental, alguns diuen que seguiran donant l'atenció sanitària, uns altres han callat i ho aplicaran.
Si les lleis estableixen el dret a l'assistència sanitària com un dret cívic, aleshores cal concloure que aquestes persones han deixat també en part de ser ciutadans. El jurista José Luis Beltran va explicar en un article excel.lent la incertesa que havia introduït el legislador en la consideració de la prestació sanitària entre un sistema de seguretat social i un sistema nacional de salut. Deia clarament:

La Constitución de 1978 es el punto de partida para la independización de la asistencia sanitaria pública respecto del sistema de SeguridadSocial puesto que deslinda claramente las materias Salud Pública  -expresión equiparable a Sanidad- (artículo 43) y Seguridad Social (artículo 41), disponiendo distintos  títulos competenciales para las mismas: artículo 149.1.16: Sanidad; y artículo 149.1.17: Seguridad Social. La doctrina administrativa más autorizadano duda en entender que la expresión “salud pública” del artículo 43.2 es comprensiva tanto de la sanidad preventiva como de la curativa, de manera que la “asistencia  sanitaria” ha de encajarse en este precepto antes que en el artículo 41 y de donde resulta que la asistencia sanitaria es Sanidad no Seguridad Social.

Ara ja sabem que hem tornat a la situació preconstitucional, a la prestació sanitària de la Seguretat Social.Ho vaig explicar l'abril passat a: "La gran ficció". I no n'hi ha hagut prou. En plenes vacances s'ha anat més lluny, resulta que s'ha exclòs de l'assistència sanitària pública a tots aquells que disposen de més de 100.000 € de renda i no cotitzen. Al mateix decret no es parla de que els hagin exclós de contribuir a l'impost de la renda. Si la protecció de la salut és una obligació constitucional (art. 43) resulta que a partir d'ara aquest article de la llei no s'aplicarà a alguns ciutadans. Fins quan durarà la inseguretat jurídica?

PS. La qüestió dels residents il·legals afecta a unes 180.000 persones (2,3% de la població). El tema és diferent. El sistema sanitari públic ha hagut d'assumir fins ara el que és un clar problema d'incompliment de les lleis (la llei preveu sancions greus de fins 10.000 € o expulsió) però ningú no vol parlar-ne. Així doncs, cal dir amb més precisió que en realitat, el govern ha exclós del finançament públic al 5,5% dels ciutadans a partir de l'1 de setembre. Mentrestant s'ha considerat que calen 6 mesos per regularitzar la situació.

PS. Sobre el valor de la investigació farmacèutica, a Médico Crítico

A pedalar s'ha dit

El passat mes de juny al BMJ hi havia una conclusió contundent:

Public bicycle sharing initiatives such as Bicing in Barcelona have greater benefits than risks to health and reduce carbon dioxide emissions.

The estimated relative risk for all cause mortality associated with physical activity among the residents of Barcelona who travelled by bicycle (Bicing initiative) compared with by car was 0.80, resulting in an attributable fraction of 0.23 avoided deaths in the Bicing population who had shifted mode of transport from the car. An estimated 12.46 deaths were avoided each year.

I algunes de les respostes a l'article, també contundents, no es van fer esperar. Els autors les van contestar com van poder. Tampoc vaig trobar a l'article que el bicing és un servei subvencionat en un 80% per l'Ajuntament, que vol dir per tots els ciutadans, i que són 15 milions de €. Una quantitat considerable.
Avui surt a la premsa que hi ha tanta gent que agafa la bici cada dia com la que va amb tren (450.000). Jo no sé com fan els números, però si el record del bicing aquest setembre era 58.000 usos diaris, no sé com poden conseguir-ne la resta de catalans per arribar a la xifra que han dit. Intueixo que la notícia només vol influir per fer un lloc per a les bicicletes dins els trens.
Veig molt de soroll informatiu, això vol dir que hi ha interessos en joc. Si l'ús de la bicicleta és una bona idea, i molts compartim això, aleshores també caldria que qui en treu profit del bicing en pagui el cost, però sembla que no serà fàcil.

 El dia de reflexió vaig topar tot d'una amb aquest missatge explícit. Reflexionem-hi

Pharma landscape

The Global Use of Medicine in 2019 and Outlook to 2023

The summary of IQVIA report:

• Global spending on medicines reached $1.2 trillion in 2018 and is set to exceed $1.5 trillion by 2023.
• Invoice spending in the United States is expected to grow at 4– 7% to $625–655 billion across all channels, but net manufacturer revenue is expected to be 35% below invoice and have growth of 3-6% as price growth slows on both an invoice and net basis.
• Net drug prices in the United States increased at an estimated 1.5% in 2018 and are expected to rise at 0–3% over the next five years.
• China reached $137 billion in medicine spending in 2018, but will see growth slow to 3-6% in the next five years as central government reforms to expand insurance access to both rural and urban residents, as well as expansions and modernizations of the hospital system and primary care services have been largely achieved and efforts shift to cost optimization and addressing corruption.
• Medicine spending in Japan totaled $86 billion in 2018, however spending on medicines is expected to decline from -3 to 0% through 2023, due to the effect of exchange rates and continued uptake of generics and offset by the uptake of new products.
• The number of new products launched is expected to increase from an average of 46 in the past five years to 54 through 2023, and the average spending in developed markets on new brands is expected to rise slightly to $45.8 billion in the next five years, but represent a smaller share of brand spending

Hostes vingueren...

... i de casa ens tragueren. Aquesta és la dura realitat de l'ensenyament de la Medicina al nostre país. Si fem cas a DM, el 46% de les places de metges residents de primer any són estrangers! Aquest resultat és fruit d'una regulació i un regulador que permet que s'arribi a aquest disbarat descomunal: que els nostres ciutadans no puguin estudiar medicina al seu país i en canvi amb els nostres impostos paguem l'ensenyament als estrangers. Sabíem que estava passant, però la dada ja ha tocat sostre. O es canvia la regulació o el conflicte està servit.
Cal promoure l'educació mèdica de qualitat, i si els forasters volen venir han de poder fer-ho a "full cost". Per això hi ha almenys dues maneres: (1) posar el preu real de la formació mèdica i alhora un descompte per als ciutadans amb nacionalitat per tal que el cost final per a ells quedi tal com està, combinat amb una proporció màxima de places forànies a universitat pública inferior al 5% per exemple o (2)  limitar la formació a forasters en universitats privades.
La regulació dels recursos humans al sector salut esdevé una peça clau. Recordeu el que deia sobre el talent, més que sobre els diners fa unes setmanes . Crec que des d'aquí hem de ser capaços de poder legislar sobre la qüestió, les conseqüències de la deixadesa poden ser molt pitjors a la llarga.

PD. Altres també tenen el mateix problema, el NYT ho explicava fa unes setmanes.

PD. Referència suggerent d'en Tyler Cowen sobre en Foucault i l'economia. 

La perversió del capital-risc

 These Are the Plunderers. How Private Equity Runs—and Wrecks—America

Aquest llibre traça de manera lúcida  els trenta anys d'història d'adquisicions corporatives a Amèrica i el creixent domini dels fons de capital-risc. Morgenson i Rosner investiguen alguns dels noms més importants del capital privat, exposant com compren empreses, les carreguen de deutes i, després, els sagnen d'actius i beneficis. Tot mentre fiscals i reguladors estan inactius.

Morgenson i Rosner mostren com les empreses absorbides pel capital privat tenen pitjors resultats per a tothom, excepte per als financers: els empleats tenen més probabilitats de perdre la seva feina o els seus beneficis; les empreses tenen més probabilitats de fer fallida; els pacients tenen més probabilitats de tenir costos sanitaris més elevats; els residents de residències d'avis tenen més probabilitats de morir; les ciutats lluiten quan el capital privat compra les principals empreses, paralitzant l'economia local; i els professors d'escola, els bombers, els tècnics mèdics i altres treballadors públics tenen més probabilitats de tenir una rendibilitat més baixa de les seves pensions a causa de les tarifes que el capital privat extreu de les seves inversions. En altres paraules: tots estem pitjor a causa del capital-risc.

PS. Tota generalització esdevé qüestionable. 

 

Quan la informació fa nosa

WILLINGNESS-TO-PAY FOR PREDICTIVE TESTS WITH NO IMMEDIATE TREATMENT IMPLICATIONS: A SURVEY OF US RESIDENTS

Imagineu que us pregunten si voleu saber si teniu una malaltia i que encara que us ho confirmin no es podrà fer res perquè no hi ha tractament possible. Val la pena la informació? Fa nosa o afegeix qualque cosa? Això és el que han preguntat uns investigadors nordamericans i arriben a la conclusió que:

The results suggest that most people prefer to take predictive tests even in the absence of direct treatment consequences – and that they are willing to pay reasonably large amounts for the opportunity. The results hold across multiple diseases, whether or not the test is perfectly accurate, and for different ex ante probabilities regarding the risk of developing the disease in the future.

Aquesta resposta era segurament previsible. Però alhora em confirma que s'han begut l'enteniment. Resulta que quan llegiu els detalls, encara que saben que la informació no permetrà un tractament, els enquestats diuen que majoritàriament aniran a buscar una segona opinió i anar a un altre especialista. És a dir, generarà més despesa.
Allà va malament, i aquí segurament podria anar pitjor, perquè pot entrar dins la cartera de prestacions sense que la gent se n'adoni i es finançarà públicament i al final hi haurà retallades però encara se seguiran fent més proves diagnòstiques que no afegeixen valor. I el més greu, a més a més que la informació farà nosa encara generará més cost de serveis innecessaris.
És en aquest moment quan ha d'aparèixer un regulador i ha de dir clarament allò que és efectiu i allò que no ho és a la població. Al final sabem que tothom és lliure de decidir què fa amb els seus diners, però els ciutadans han de tenir informació independent i fonamentada. Des del meu punt de vista, la suposada reducció d'incertesa creant més incertesa, i sabent-ho per endavant, la trobo malaltissa.

Why do Madrid spends twice than Catalonia in teaching residents ?

 Estadística de Gasto Sanitario Público 2019

What you should know about the Covid-19 vaccines?

 The Covid-19 Vaccine Guide. The Quest for Implementation of Safe and Effective Vaccinations

A book that explains all the details of one of the greatest achievements in medical research,

In the United States, in just over 11 months, two mRNA vaccines were developed and manufactured in parallel, tested in phase 1, 2, and the phase 3 large clinical trials, found to be safe and efficacious, and distributed initially in December 2020 to healthcare workers and residents of long-term care facilities, followed by those over 65 and with underlying medical conditions in January 2021. The story of that remarkable scientific and manufacturing accomplishment is described later in this chapter.

Why do these vaccines work? What is an immune correlate of protection? Vaccines are designed to induce a human immune response that prevents individual disease and may prevent or shorten individual infections. Much of the background for SARS-CoV-2 vaccines was initially based on the research on SARS-CoV infections, which in 2003 caused a global outbreak in 26 countries, the work on another novel coronavirus MERS, the long-term studies of other coronaviruses, and the work on other respiratory viruses such as respiratory syncytial virus (RSV).

In addition to individual protection, vaccines may also induce community or “herd” protection by decreasing transmission of the virus from one individual to another. We know that the two initial mRNA vaccines prevent illness with 94–95% efficacy in individuals. However, we do not yet know if they prevent infection or transmission.

Dissenyar el mercat

Trobar un premi Nobel d'economia que escrigui a Medical Care, JAMA i altres revistes mèdiques esdevé inusual. Aquest és el cas d'Alvin Roth que comparteix el premi d'aquest any amb en Shapley. Fa molts anys que vaig començar a llegir en Roth i el seu algoritme d'assignació de residents. Tots els seus articles els trobareu a la seva web que encara és a Harvard però que pot traslladar-se properament a Stanford. Si voleu començar per un article planer, trieu aquest d'HBR. Bon resum a NEG o aquí.

PS. Uwe Reinhardt sobre l'atenció primària.

PS. En Randy Ellis fa cinc preguntes als economistes de la salut, n'hi ha moltes més és clar. A l'Incidental economist ho comenten.

PS. Hi ha hagut una despesa per càpita superior en sanejar bancs que en salut. Té sentit això? Fins quan durarà? Aquesta és el procés de socialització de les pèrdues i l'apropiació privada dels beneficis del que no se'n parla prou.

Endevineu què passa immediatament després de la instantània...
Podeu veure l'exposició a l'Smithsonian de Washington DC