In the Long Run: The Future as a Political Idea
L'obra "In the Long Run: The Future as a Political Idea" (2024) de Jonathan White analitza com la nostra concepció del futur influeix profundament en la pràctica i la legitimitat de la democràcia. L'autor argumenta que vivim en una "era d'emergències" on la sensació que el temps s'esgota amenaça els fonaments mateixos del sistema democràtic.
A continuació se'n presenta un resum detallat per capítols segons les fonts:
Introducció: El futur com a idea política
L'aire de finalitat que domina el segle XXI, impulsat pel canvi climàtic, la inestabilitat geopolítica i l'IA, planteja un repte a la democràcia. Aquesta es basa històricament en la idea de continuïtat i en la capacitat de correcció a llarg termini. Quan el futur sembla tancar-se i el present es viu com un moment de "tot o res", les institucions basades en el desacord persistent i el canvi d'opinió semblen fora de lloc, donant pas a una "política de l'enfrontament".
Capítol 1: Futurs oberts i tancats
L'autor diferencia la democràcia antiga (una descripció del present) de la moderna, que va néixer al segle XVIII com un objectiu a assolir. Mentre que el món premodern veia el futur com a "tancat" o fixat, la modernitat va abraçar el futur obert: la idea que el futur serà diferent del present i que es pot modelar mitjançant l'acció humana. Les utopies literàries i les revolucions de finals del XVIII (França, Haití, EUA) van ser demostracions concretes d'aquesta capacitat de transformar el món actuant col·lectivament.
Capítol 2: Futurs propers i llunyans
Aquest capítol explora la tensió entre diferents horitzons temporals.
- L'horitzó llunyà: Utilitzat per les utopies per donar regna solta a la imaginació i per certs liberals per defensar el progrés indefinit, sovint demanant paciència davant les injustícies del present (com l'economia del "degoteig").
- L'horitzó proper: Prioritzat pels agitadors revolucionaris i els primers socialistes que buscaven una transformació immediata.
- La síntesi del partit: El partit polític de masses va sorgir com una eina per equilibrar les demandes a curt termini amb un projecte ideològic durador que s'estenia més enllà de la vida de l'individu.
Capítol 3: Futurs imaginats i calculats
Al segle XIX, va sorgir la mentalitat de càlcul per gestionar la incertesa de la vida industrial i urbana. Això va portar a la "cientificació" del futur mitjançant estadístiques i previsions econòmiques. El risc és que aquesta focalització en el càlcul pragmàtic a curt termini debilita la imaginació democràtica i atorga un poder excessiu als experts i tecnòcrates per sobre de la ciutadania.
Capítol 4: Futurs racionals i impulsius
El futurisme i el feixisme van reaccionar contra el càlcul racional. El feixisme va abraçar la renovació incessant i la "destrucció creativa", rebutjant la idea que el futur és una acumulació del passat. Aquesta visió impulsiva i deslligada de principis permanents va justificar la violència transgressora i el lideratge carismàtic, posant la democràcia en perill en utilitzar el futur com un llenç per a mites irracionals.
Capítol 5: Futurs públics i secrets
La Guerra Freda va consolidar una bifurcació del coneixement sobre el futur. Mentre el públic vivia en la incertesa, els estats desenvolupaven previsions militars secretes (com a l'agència RAND). Aquest secretisme protegeix les elits de la supervisió i fomenta les teories de la conspiració, ja que la ciutadania sent que els que manen "saben el que passarà" però ho oculten per manipulació estratègica.
Capítol 6: Futurs compartits i separats
El consumisme i el neoliberalisme van privatitzar el futur. El cotxe es va convertir en el símbol del futur personal d'èxit, desvinculat del benestar col·lectiu. Avui, els algoritmes de les grans tecnològiques reforcen aquesta individualització creant trajectòries personalitzades que ens atrapen en els nostres patrons passats i dificulten la formació de futurs compartits necessaris per a l'acció política.
Capítol 7: En una era d'emergències
Tornem a la sensació actual que el futur es tanca. Les crisis existencials (clima, IA, pandèmies) imposen una política de la necessitat i del "ja no hi ha temps", on les decisions s'eleven a la categoria de "vida o mort". Això afavoreix estils de govern elitistes i tecnocràtics, però també provoca revoltes impacients i populismes que demanen solucions dràstiques ara mateix.
Capítol 8: Temps per a la democràcia
Per contrarestar la "claustrofòbia temporal", White proposa intensificar la democràcia:
- Recuperar el valor intrínsec de l'autodeterminació col·lectiva.
- Introduir mecanismes com la revocació (recall) de representants per augmentar la rendició de comptes entre eleccions.
- Enfortir els partits com a associacions d'idees que construeixin projectes a llarg termini.
- Fomentar la democràcia transnacional per abordar reptes que superen les fronteres estatals.
En conclusió, l'obra sosté que la democràcia sobreviu gràcies a l'expectativa que encara tenim temps. Cal recuperar la sensació d'amplitud temporal per permetre que la imaginació política torni a ser una eina per al bé compartit.
Segons l'obra de Jonathan White, la visió del futur ha experimentat una transformació radical des de l'inici de la modernitat fins a l'actualitat, passant d'una idea d'obertura i progrés a una sensació contemporània de tancament i emergència.
Aquestes són les etapes clau d'aquest canvi:
1. El pas del futur "tancat" a l'obert (Segle XVIII)
En el món premodern, el futur es veia sovint com a "tancat": les estructures socials eren estables, els canvis eren cíclics o estaven fixats per la providència divina, i les protestes eren reactives davant d'abusos concrets.
- L'obertura moderna: Amb la Il·lustració i les revolucions de finals del XVIII (EUA, França, Haití), neix la idea del futur obert. El futur es comença a veure com un espai profundament diferent del present que pot ser modelat mitjançant l'acció humana col·lectiva.
- Utopies temporals: Els autors van deixar de situar les utopies en llocs remots (illes llunyanes) per situar-les en moments futurs (com el París de l'any 2440 de Mercier), convertint el futur en un lloc d'esperança política.
2. El futur de les ideologies i el llarg termini (Segle XIX)
El segle XIX va consolidar la idea que el temps estava del costat del progrés.
- Els "ismes": El liberalisme i el socialisme van utilitzar el futur com a destí dels seus ideals. Mentre que els liberals sovint defensaven un progrés indefinit (o infinit), els socialistes buscaven una transformació més propera, però estratègica.
- El partit polític: Va sorgir com una síntesi entre les demandes immediates (curt termini) i un projecte ideològic durador (llarg termini) que s'estenia més enllà de la vida de l'individu.
3. Del futur imaginat al futur calculat (Segle XX)
A mesura que avançava la industrialització, la visió del futur es va tornar més pragmàtica i tecnocràtica.
- Càlcul i predicció: La necessitat de gestionar la incertesa va portar a la "cientificació" del futur mitjançant estadístiques, previsions econòmiques i la gestió de riscos.
- El paper dels experts: El futur va deixar de ser un espai per a la imaginació democràtica dels ciutadans per convertir-se en un objecte de gestió per a experts i tecnòcrates, ja fos en els mercats lliures o en la planificació estatal.
- Futurs secrets: Durant la Guerra Freda, el coneixement sobre el futur es va bifurcar: mentre el públic vivia en la incertesa, els estats desenvolupaven previsions militars secretes, consolidant el futur com un avantatge estratègic elitista.
4. La privatització i el tancament del futur (Finals del Segle XX)
El neoliberalisme i el consumisme van privatitzar el futur.
- Futures individuals: El futur compartit de la societat va ser substituït per la recerca del millorament personal (el cotxe nou, l'èxit individual).
- L'individu algorítmic: Avui dia, les tecnologies digitals i els algorítms personalitzen la nostra experiència, sovint atrapant-nos en els nostres patrons passats i dificultant la imaginació d'un futur realment nou o compartit.
5. L'Era de les Emergències (Segle XXI)
Actualment, White argumenta que vivim en una era marcada per un aire de finalitat.
- Claustrofòbia temporal: Amenaces com el canvi climàtic, la inestabilitat geopolítica o l'IA generen la sensació que "el temps s'esgota".
- De la democràcia a la necessitat: Quan el futur es veu com un moment de "tot o res" (amb terminis fixos i dates límit), la política democràtica —basada en el debat i la revisió de decisions— es veu debilitada en favor d'estils de govern d'emergència i executius forts.
En resum, la modernitat va obrir el futur com un horitzó de possibilitats infinites, però el segle XXI l'està tornant a tancar sota el pes de les crisis existencials i el control tecnològic.
A l'obra de Jonathan White, el matrimoni no s'analitza com una institució legal o religiosa en si mateixa, sinó com un element clau per entendre com els individus perceben el futur i com aquesta percepció s'entrellaça amb la política.
- Com a fita del futur personal: White explica que quan les persones pensen en el futur, sovint es focalitzen en fites personals, sent les esperances de matrimoni o de tenir fills exemples clàssics d'aquesta visió idiosincràtica. Tot i això, l'autor subratlla que allò que sembla purament personal té un vessant polític, ja que aquestes expectatives són compartides i modelades socialment.
- Eina de "reassegurança" en les utopies: En analitzar les utopies literàries (com les de Mary Griffith), White observa que el matrimoni s'utilitzava per oferir tranquil·litat al lector davant la por a canvis socials massa radicals. Per exemple, en la visió de Griffith sobre un futur sense esclavitud, es recalca explícitament que la llibertat s'aconsegueix sense matrimonis racials mixtos, utilitzant aquesta prohibició per temperar la incertesa sobre la futura estructura social.
- Transcendència del parentiu per a la democràcia: Un dels temes centrals de White és la creació del concepte de "poble" com a subjecte democràtic. Argumenta que el pensament utòpic va permetre als ciutadans identificar-se amb una comunitat duradora que va més enllà dels vincles immediats de parentiu. Aquest trencament amb la lleialtat exclusiva a la família o al clan (sovint cimentada pel matrimoni) és el que permet l'aparició d'una identitat col·lectiva i de la coordinació entre estranys, base de la democràcia moderna.
