07 de març 2012

El cost sanitari de la longevitat

Health Care Expenditures and Longevity: Is there a Eubie Blake Effect?

Eubie Blake va dir quan suposadament va fer 100 anys:
If I’d known I was going to live this long, I would have taken better care of myself.
Era el 1983, i just 5 dies abans de morir, però potser no en feia 100. Tant és. En Breyer et al. aprofiten la cita per construir un article suggerent amb l'objectiu de:
to demonstrate that percapita health care expenditures are significantly influenced by the age composition of the population, by mortality rates and by the development of longevity, as measured by the age-specific 5-year survival rates. We believe that this effect mirrors the medical profession’s willingness to perform expensive treatments on elderly patients if the patients can be expected to live long enough to enjoy the effects of the treatment.
The results of the simulations based on the regression coefficients show that if past trends continue, per-capita health care expenditures would rise by between 1.5 and 2 per cent per year even without demographic change.
El seu resultat és interessant perquè s'afegeix a la polémica de si la longevitat augmenta els costos sanitaris (resultat del cost sanitari que augmenta amb l'edat) o si ens trobem davant costos incrementals del darrer any de vida (esforç terapèutic desmesurat) o si tindrem una compressió de la morbiditat i els costos disminuiran. De tot plegat, pensen que potser els costos del darrer any de vida tendeixen a disminuir en la mesura que l'edat augmenta. I diuen:
We suggest that physicians, e.g. when implanting an artificial hip into a patient, will make a conjecture how long the patient will benefit from this treatment, and this depends upon his expected longevity. In that respect, the physician (and maybe the patient, too) will behave in a way described in the famous quotation by Eubie Blake. This effect will lead to a similar physician behaviour as “age-based rationing” of health care services when the notion of a “normal life span” (Callahan (1987), Daniels (1985)) shifts over time with rising longevity.
Bé, no sé si aquesta hipòtesi són capaços de demostrar-la completament, més aviat diria que és una intuició difícil de comprovar. En qualsevol cas, quan apliquen els seus resultats a Alemanya, per al conjunt de factors troben que si, que la despesa sanitària augmentarà amb el canvi demogràfic, a una taxa de creixement d'un 0,5 a un 0,9%. Qüestió a tenir en compte també per aquí aprop i que algú s'hauria de mirar amb atenció.

PS. Al Congrés Europeu d'Economia de la Salut presenten aquest paper.

PS. Lectura necessària d'avui: en Martin Wolf a FT i Roubini sobre com els guanys s'han privatitzat i les pèrdues s'han socialitzat.

06 de març 2012

ROM

Challenges and benefits of adding laboratory data to a mortality risk adjustment method

Més enllà d'un líquid espirituós caribeny de gamma extra, ROM és també l'acrònim de risc de mortalitat que avui és objecte de la meva atenció. Molt sovint veiem que s'utilitza la casuística per a comparar els resultats entre hospitals. A molts gerents els encanta veure's al podi dels millors, i aquells que no hi són aleshores es queixen de l'eina de mesura. Hem de convenir que la tecnologia que es relaciona amb la mesura de la casuística hospitalària està desfasada en el temps. Destaco els dos problemes principals, (1) les activitats ambulatòries dins l'hospital i els costos que representen queden desdibuixats en la mesura de la causística per DRGs actual i (2) l'índex de casuística, el mecanisme d'agregació ordinal mitjançant pesos relatius provoca unes pèrdues d'informació extraordinàries que el fan en moltes ocasions incomprensible i poc acurat per ajustar les malalties tractades a un hospital i comparar-les amb l'estàndar. Des de fa anys s'ha intentat avançar en versions de DRG que incorporessin gravetat, i d'aquesta forma tenim els APR-DRG.
Ara bé, en Norbert Goldfield també fa més temps encara, va pensar que la incorporació de dades clíniques a la mesura de la casuística podria modular amb més precisió el que entenem per gravetat de veritat, la més greu de totes, el risc de mortalitat. I d'aquesta manera va considerar que les dades de laboratori podien permetre aproximar aquesta informació predictiva. I així ho va fer, i ara fa poc ho han publicat i malgrat que el resultat és força limitat, és una línia a  tenir en compte.

PS. Ara com ara l'estimació de l'ajust risc de mortalitat per hospital als USA es fa des d'una altra perspectiva sobre la que hi ha un consens.

PS. La reformulació de l'ICS. El document que confirma l'obsolescència organitzativa.

PS. Lectura obligada: Victor Fuchs a NYT i el que pensa sobre la sanitat als USA:
Then what is the big thing we should do to change the system?
The big thing for me is a dedicated value-added tax. It would provide universal coverage, a basic health care system for everyone. But the tax could be used only to pay for basic medical care, and basic medical care could be paid for only with the tax.
We want to subsidize the poor and the sick. The value-added tax is a function of income — the poor and the sick would pay much less. People are free to buy more health insurance, but they would do it with after-tax dollars.
We would do away with Goldman Sachs executives getting a $40,000-a-year health care plan that is tax-free. Patients would be enrolled in accountable care organizations, like the Kaiser plans in California. The plan gets a risk-adjusted capitation payment for each person enrolled.

05 de març 2012

Els costos enfonsats de l'especialització en medicina

Specialization in Medicine How Much Is Appropriate?

En Detsky, Gauthier i Fuchs es pregunten al JAMA sobre la dosi d'especialització acurada en medicina. I diuen:
Specialization in medicine depends on 3 principal factors: advances in medical science and technology, professional preferences, and economic considerations. A new diagnostic tool or procedure may create a need for physicians with special training in its use. Some innovations, like lithotripsy, generate their own demand for specialists, whereas other innovations, like new angioplasty technologies, are endogenous, generated by the experience and needs of specialists.
La seva curta reflexió és oportuna en aquest moment que el decret de troncalitat es troba en el aire. Es pregunten perquè diferents països tenen un nombre diferent d'especialitats i diu que potser té a veure amb el nombre de població, però aquesta hipòtesi la justifiquen tant sols amb evidència anecdòtica.
Aquí tenim previstes 40 especialitats, i potser n'hi ha quatre més en camí. Té sentit? La resposta s'hauria de trobar tenint en compte els 3 factors que determinen el nivell d'especialització. Malauradament no tenim cap referència seriosa que justifiqui la creació de quatre noves especialitats amb criteris objectius. Mentre l'esperem, l'exercici dels grups de pressió és el que marca l'agenda. Ara bé, tingueu en compte que el cost i els resultats d'un excés d'especialització correrà a càrrec de tota la societat. Aquests són costos enfonsats, poc visibles, que un govern responsable ha de sotmetre al debat públic i que no veig per enlloc.

PS. Una mostra de com canviar les regles de joc enmig del partit. Els CDS grecs són paper mullat, així ho ha acordat ISDA.  S'han volatilitzat parcialment 186 mil milions de dòlars, bescanviats per un valor inferior a un termini més llarg, i els CDS com si no hi fossin. Fantàstic. Aquestes són les autèntiques notícies sobre perquè hi ha crisi financera i seguirà havent-n'hi per molts anys.

PS. If you are so smart...mira el NYT. Qui té més CI, diversifica millor.
 Rabindranath Tagore al Petit Palais

02 de març 2012

Quina porada

Regulation of Medical Devices in the United States and European Union

La lectura del darrer NEJM on es compara la regulació dels subministraments mèdics entre Europa i USA afegeix preocupació. Ja ho sabíem, però quan es posa una evidència darrera l'altra provoca sorpresa i angoixa. Des del meu punt de vista esdevenen sorprenents qüestions com aquesta:
For example, a distal protection system for coronary-artery interventions received a CE mark after a single-group study involving 22 subjects showed that the device worked as intended. In the United States, FDA approval came several years later on the basis of a randomized study involving 800 subjects, in which a clinical end point of major adverse cardiac events was used.
Vull evitar d'afegir altra informació que les dades objectives que mostra l'article, qualifiqueu la situació vosaltres mateixos després de llegir-lo. Tant sols voldria assenyalar que l'impacte potencial en el benestar d'una regulació inexistent, és tant pels que han rebut la prestació (problemes de qualitat) com per la societat que ha d'assumir el cost públic de la reparació del dany a causa d'un regulador absent. El cas de les pròtesis PIP ho exemplifica.

PS. Ahir vam poder assistir al Concert de la temporada, en majúscules. Estic parlant de Ben L'Oncle a la Sala Apolo, és clar. No tenc paraules per descriure una vetllada inoblidable, un geni amb uns músics encara més genials, una estètica cuidada al mínim detall, una posada en escena impecable. I així és com va començar:

01 de març 2012

La paradoxa coreana

OECD HEALTH CARE QUALITY REVIEW: KOREA ASSESSMENT AND RECOMMENDATIONS

L'OCDE acaba d'iniciar una sèrie sobre la qualitat dels sistemes de salut i s'estrena així en una àrea sensible on necessita mostrar una gran prudència. Ha començat per Corea i continuarà per Israel. Ens mantindrem a l'espera de l'informe de Catalunya. De Corea m'ha interessat la paradoxa:
There is a paradox in quality of care outcomes for cardiovascular conditions in Korea. Quality indicators for cardiovascular care paint an interesting paradox in Korea when compared with other OECD countries. In general, Koreans are less likely to die from acute myocardial infarction (AMI), but those Korean patients who are admitted to hospital for AMI are likely to face amongst the highest case-fatality rates amongst OECD countries. At the same time, Koreans are more likely to die of stroke than those in many other OECD countries, but fatalities from stroke once in hospital, are much lower in Korea compared with other OECD countries – in hospital 30-day case fatality rates are 1.2 per 100 patients compared with an OECD average of 5.2 per 100 patients.
La destaco perquè revela dos factors possibles:
The first is whether the high case-fatality rates reflect poor quality hospital care. The second is whether policies to reduce cardiovascular disease outside the hospital sector are being delivered appropriately
Potser no cal anar tant lluny, mirant més aprop en trobareu més d'una d''aquestes paradoxes.

29 de febrer 2012

La reforma responsable dels serveis públics

PUBLIC SERVICES FOR ONTARIANS: A PATH TO SUSTAINABILITY AND EXCELLENCE
A Ontario van crear una comissió per tal que oferís recomanacions per un pressupost equilibrat del sector públic a 5 anys vista. El mandat era:
There are five parts to our mandate:
1. Advise on how to balance the budget earlier than 2017–18.
Given the deterioration in the economic outlook since the 2011 Budget, we believe an earlier target for balance is neither practical nor desirable.
2. Once the budget is balanced, ensure a sustainable fiscal environment.
Our proposals aim to keep the budget roughly in balance after 2017–18. We attach great importance to this goal.
3. Ensure that the government is getting value for money in all its activities.
We see this as a requirement to recommend ways of ensuring that all programs and services achieve the best possible outcomes within available resources.
4. Do not recommend privatization of health care or education.
We interpret this to mean that health care must be kept within the public payer model. We do not interpret it as denying opportunities for private-sector delivery of services, if that is more efficient.
5. Do not recommend tax increases.
Although our mandate precludes us from recommending higher taxes, we do recommend ways to raise more revenue without adjusting tax rates.
Government ministries and agencies should always strive for efficiency gains, not only when driven by overall budget restraint or in response to problems unearthed by the Auditor General or exposed by a spending scandal.
 Tasca complexa per a una comissió. Aquí més d'un no acceptaria de participar-hi amb aquestes restriccions. Ara que ja han publicat el treball, paga la pena llegir-lo, salut és al cap 5.
Qué lluny som de la reforma responsable que fan els canadencs d'Ontario! I qué diferent podria ser tot plegat si adoptéssim una visió semblant!

28 de febrer 2012

La cruïlla holandesa (2)

Fa uns mesos vaig oferir-vos un comentari sobre la reforma holandesa del sistema de salut. La publicació d'aquest article recent em suggereix d'afegir algunes precisions. Com sabem tota reforma, té els seus més i els seus menys. Resulta estrany que satisfaci a tothom. Ara bé, el que ens podem preguntar és si ha assolit l'objectiu d'eficiència. Actualment Holanda és el segon país en despesa sanitària respecte el PIB després dels USA, segons les dades OECD darreres, amb un 12%, o  4.914 $ PPP per càpita (2009). I aquest fet és el resultat d'una expansió de despesa recent com resultat de la reforma, com diu Maarse:
"It is important to note that state‐set contributions have risen from 6,5% in 2006 to 7.75% in 2011 (for self‐employed these percentages are 4,4% and 5,65% respectively). The flat‐rate premium, corrected for replacement of the no‐claim arrangement with the mandatory deductible, grew by 38% from an average of 795 euro per person in 2006 to an average of about 1100 euro in 2011."
Si haguéssin preguntat als ciutadans holandesos si estaven disposats a pagar un 38% més de despesa de la seva butxaca, i 1 punt addicional de salari per la reforma sanitària tinc dubtes raonables que haguéssin votat que si. En canvi si ho haguéssin preguntat als metges estic absolutament convençut que haurien votat favorablement, si tenim en compte els salaris resultants que vaig mostrar fa uns dies.
Sabem que una excel.lent idea de reforma, i l'holandesa té tots el ingredients, pot derivar en uns resultats inesperats a priori. Les condicions i l'entorn es modifiquen en el temps. Si els ciutadans estan satisfets per la qualitat, i estan disposats a pagar el sobrecost, aleshores res a dir. Si la reforma té la llavor d'una expansió de despesa sense aturador, aleshores cal preocupar-se.

PS. Si voleu una altra referència sobre el creixement de la prima "out of pocket", aquí:
The nominal premium has caused ‘out-of-pocket’ payment for health insurance to rise from €320 in 2005 to €1,038 in 2006
PS. Si voleu un altre article de fa anys sobre la reforma holandesa el trobareu aquí.

PS. Op-Ed al NYT, el sobrediagnòstic i les seves conseqüències. I al blog d'en Posner ja fa temps sobre el mateix tema.

24 de febrer 2012

Obsolescència organitzativa

Tota forma organitzativa té uns costos que no tenen comptabilitat diferenciada, són els que el premi Nobel Oliver Williamson va anomenar costos de transacció. Que el sector públic tingui costos de transacció més grans és possible, però convé evitar tota generalització. Ara que s'ha iniciat la divisió de l'ICS en més de 20 empreses, l'argument és que això es fa per gastar millor els 2.700 milions que costa aquest any. Hauríem de dir gastar millor en allò que cal gastar, per ser més precisos. Però deixem-ho per un moment.
La primera lògica del canvi organitzatiu hauria de ser per reduir els costos de transacció. En termes col.loquials això es converteix en paraules com flexibilitat o autonomia. Tant la flexibilitat com l'autonomia poden estalviar o poden arribar a costar-nos més cares, tot depèn dels mecanismes d'incentius i govern existents. Si mantenim els mateixos, possiblement surti més cara. Per tant si la reforma organitzativa s'enfoca a tenir NIF, aleshores plantejo dubtes raonables sobre la seva utilitat.
La segona lògica del canvi organitzatiu és la sanitària. La medicina i la tecnologia han canviat tant els darrers anys que tota organització ha de formular estratègies de canvi necessàriament. Però abans de fer-ho convé saber cap a on. És a dir entendre que la separació entre nivells assistencials que es visualitza en edificis independents (hospitals, CAPs) ha de superar-se mitjançant models d'integració assistencial que justament trenquen aquestes barreres. Sobre això ja vam escriure un llibre fa 7 anys (!) i avui he de dir que o no vam encertar en el missatge per tal de persuadir suficientment o no se'l va llegir qui devia. I de la mateixa manera que l'Steve Shortell ho escrivia fa 11 anys a Remaking Health Care in America , o l'IOM fa tres anys, o Chris Ham ho explica en aquesta publicació més recent, o els de Nuffield mostren casos, o al Canadà es reuneixen els directius per parlar-ne, en tots els casos el governs respectius han mogut fitxa, amb més o menys encert.
Aquí hem perdut una oportunitat, l'oportunitat de crear organitzacions sanitàries integrades a partir d'una realitat ICS que calia transformar. Hem tornat a insistir en l'organització segons nivells assistencials (i més a més amb NIF).
On ens durà tot plegat? No en tinc ni idea, ni flowers. Només sé que aquesta és una direcció que d'altres governs n'han confirmat l'obsolescència.

PS. Fa unes setmanes ja vaig dir això sobre el mateix tema.

PS. La publicació recent d'obituaris de suicidis a La Vanguardia coincideix en el temps amb el suplement de Social Science and Medicine.

PS. Sobre J&J.

PS. Del segon rescat grec, els catalans pagarem 3.200 milions, gairebé tant com sis vegades el dèficit de la sanitat d'aquest any 2011.He dit que pagarem, perquè tinc clar que és un deute incobrable. Té sentit tot plegat?. Si fan un referèndum surt que no, però ja ho han decidit al marge dels ciutadans.

PS. Lectura recomanada, al blog d'en Jason sobre sistemes de pagament.

Manteniu la calma, una mica de relax musical pot ser necessari
mentre llegiu el blog

23 de febrer 2012

On rau el problema?

The (Paper)Work of Medicine: Understanding International Medical Costs

Les comparacions de despesa sanitària entre països poden resultar esbiaixades per molts factors. Cal anar amb compte. L'article de Cutler i Li ho explica prou bé. Ens resultaria de gran utilitat poder explicar les diferències en despesa administrativa, preus dels factors, demanda, oferta, medicina defensiva, i formes organitzatives en general. Tot plegat ens permetria entendre no tant si un país gasta molt o poc sino perquè i quin és el nivell d'eficiència comparada amb més precisió. Aquesta és una tasca complexa.
De l'article destaco aquesta taula de salaris relatius dels metges No hi trobareu Catalunya però podeu intentar d'afegir-hi una línia relativa a l'any 2008: poseu 60.000 € metge ICS o 55.000 € metge XHUP, p.20. ho passeu a dòlars i calculeu els valors relatius. Mireu per exemple el PIB per càpita català en comparació a l'holandès  p.9 i aleshores arribareu a una conclusió immediata vosaltres mateixos sobre on rau el problema.


PS. Dotze companyies farmacèutiques han pagat 761 milions de dòlars als metges als USA, amb noms i cognoms.

PS. El pacte d'estat per la sanitat ha fracassat. Em refereixo a Andorra, per ara.

PS. La credibilitat dels resultats d'un assaig clínic augmenta quan qui hi contribueix amb recursos no té interès en que els resultats li produeixin un benefici econòmic del que es pugui apropiar. I aquest no és el cas. Aquí va la revisió sistemàtica, res més a afegir. La campanya public affairs està en marxa, convé separar el gra de la palla. I si no hi ha gra, s'en va a l'arxiu definitiu. Ara bé, si el que voleu és conèixer els models econòmics de cribatge de càncer de colon, aleshores consulteu IOM.

  La col.lecció Margulies a la Fundació Suñol


PS. A la California Health Benefit Exchange board meeting on February 21, 2012. Dr. Robinson delivers an entertaining mixture of intelligence, candor and humor. We have gathered some of his comments from that meeting here.
On What the Public Wants “We want to cover all services, for everyone, without prior authorization, and without having to pay for it.”
On Saying No “The exchange has ambitious goals. And the most difficult of those goals is moderating cost. That boils down to saying no at some point, and that’s a very unpopular thing to do. What we want is everything. And that’s the one thing the board cannot do. Board needs to find the “least worst set of options” or “the least disliked form of cost control” to keep premium costs down.
On Trimming the Fat “The common notion is that the health care system is like a steak, where you get a sharp knife and carefully pare a thick slab of fat off the meat. But there’s no painless way to reduce cost in the health care system. The real image is that the fat is marbled all the way through the steak. There’s no way to use a knife. The only way is to throw that steak in the fire.”
On Cost Control Tactics “Plans will likely have to cover a broad range of services, which drives up premiums. So one answer is cost-sharing, where patients who want certain services pay a higher price. Networks can be designed with fewer providers, which could lower cost, or base reimbursement in part on financial incentives. A third possibility is through medical management.
On Employee Choice “There is always this back-and-forth between choice and efficiency. You have to either rely on the individual to make choices among a broad menu of choices, or you have to use the leverage of enrollment and limit contracting to a small number of plans. You have to figure out where to say no — is it a decision for individuals, or is it a collective decision to be made by the board?”

22 de febrer 2012

Trobar el rumb correcte

Ara que fa 25 anys del primer consorci sanitari, és un bon moment per recordar alguns fets rellevants. El més important de tots és que fa dos anys (p.66) les empreses públiques i consorcis eren el 25% del total de l'activitat sanitària pública, l'ICS el 37%, i el sector concertat era el 38%. Els dos canvis crucials que s'han produit d'ençà d'aleshores són a l'Hospital Clínic i l'Hospital de Sant Pau, ambdos incorporats al sector públic. Per tant, el primer missatge per aquells que encara pensen en un model sanitari català amb un pes majoritari d'hospitals concertats, els hem d'informar que no és així. Durant la darrera legislatura es van revertir completament les proporcions. Com hem arribat fins aquí?. Doncs mitjançant estratègies que no tenen res a veure amb la política sanitària. La primera mitjançant una interpretació singular de les normes SEC-95 que fixen la comptabilitat pública, i la segona mitjançant els canvis al codi civil català, en concret al llibre III. Diu això a l'article 331-2:
2. Són fundacions del sector públic de l’Administració de la Generalitat o de l’Administració local de Catalunya les fundacions que compleixen alguna de les condicions següents: a) Que s'hagin constituït amb una aportació majoritària de l'Administració de la Generalitat, dels ens locals de Catalunya o d'organismes públics o altres ens que en depenguin, tant si l'aportació es fa de manera directa com indirecta. b) Que més del 50% de llur patrimoni fundacional estigui format, amb caràcter permanent, per béns o drets aportats o cedits per les entitats a què fa referència la lletra a. c) Que més de la meitat dels membres de l'òrgan de govern siguin nomenats per l'Administració de la Generalitat, pels ens locals de Catalunya o per organismes públics o altres ens que en depenguin.
La consideració com fundacions públiques d'entitats que fins ara eren de dret privat ha estat la porta del darrera per fer desaparèixer entitats creades per la societat des de fa segles. Quines implicacions té això?. Doncs moltes i molt importants pel futur del sistema sanitari. La primera de totes és que la importància del contracte, del "concert", com a mecanisme que regula l'assignació de recursos, a hores d'ara s'ha esvaït i resta com residual, només afecta per a una tercera part del total. Mentre que l'assignació pressupostària pública és o serà la majoritària. La segona i més important encara, és que ha desaparegut o anirà desapareixent l'autonomia de gestió com la coneixíem, la capacitat d'adaptació i flexibilitat als entorns locals i la referència al dret privat en el conjunt d'activitats desenvolupades.
Per què hem arribat fins aquí?. Doncs jo ho situaria en una motivació ideològica allunyada de qualsevol consideració d'eficiència. Hi ha hagut una apropiació pel sector públic de l'esforç generat per la societat catalana en els seus hospitals des de temps immemorial. L'argument de que es genera activitat amb fons provinents del sector públic no hauria d'obligar a convertir-se sector públic. Seguint aquest mateix criteri, moltes companyies, moltes, com constructores, per exemple, totes serien públiques. Un client s'ha de convertir en el propietari del negoci que li subministra l'activitat? . Fa més d'una dècada vaig assenyalar que dins el sistema de pagament de l'activitat hospitalària s'havia de contemplar l'amortització dels actius. I que això calia formalitzar-ho. Ara bé, tant Administració com Hospitals van preferir els uns donar i els altres parar la mà de la subvenció per inversions, perquè així es generava adhesió incondicional. I es va oblidar un fet bàsic, que és precisament que la compensació per activitat ha d'incorporar l'esforç inversor. I si excepcionalment per motius de planificació calia fer alguna cosa diferent, aleshores s'en podia parlar.
I fins aquí hem arribat, amb una situació complexa que cal redreçar i que desconec si tenim les cartes de navegar actualitzades. Convé trobar el rumb correcte quan abans millor.

PS. Molt bon article de Robert Tornabell. Coincideixo amb ell en el que diu sobre les vendes a curt. I si ja vaig dir que s'havien de dibolir juntament amb els CDS, avui s'ha engegat un nou mecanisme financer per acabar d'enfonsar l'economia: derivats sobre deute. La seva aparició assenyala dificultats previsibles en el finançament públic futur. Es deixen veure els orígens del ministre d'economia. En dos mesos, ha alliberat vendes a curt i posa en marxa derivats sobre deute. El que passi a l'economia és poc important, el que passi a alguns financers si.

PS. Lectura recomanada. Al blog de U. Reinhardt sobre sistemes de pagament

PS. Aprovat el Pla de Salut. Res a afegir. El retrofuturisme en els sistemes de pagament s'ha consolidat en la versió final.

PS. "La constitució ja no és la nostra". Pujol dixit.

21 de febrer 2012

Après tout (2)

Després de tot, la despesa sanitària pública a Catalunya del 2011 com a proporció de la riquesa generada (PIB) es manté en el 5%, el mateix nivell de fa quatre anys. Sabem que el PIB de 2011 ha pujat un 0,7%. El PIB harmonitzat s'ha situat en 211.773 milions d'euros. Hem gastat en sanitat des de la Generalitat 9.770 milions, però també altres administracions públiques han afegit un 9,7% addicional. Per tant la despesa sanitària pública s'ha situat en uns 10.722 milions. Si haguéssim de fer comparacions internacionals hauríem de fer uns ajustos (comptabilitat SHA) que ens portarien a afegir tres dècimes, si seguim el patró d'estudis anteriors. Per tant posem que sigui un 5,3% del PIB destinat a despesa sanitària pública. Quedem-nos amb aquesta xifra per a la comparació internacional. Miro un moment l'estadística dels 30 països de l'OCDE i veig que per sota ja només hi tenim: Xile, Mèxic, Corea, Hongria, Israel. I res més. Té sentit això, algú hi veu un país europeu? (excepte Hongria).
Qualsevol persona pot entendre el desgavell en el que ens trobem. Sabem que a major nivell de renda hi ha una expectativa de majors recursos públics per a la salut. I encara que cada país es responsable de decidir quant vol gastar públicament en salut, també pot decidir quin és el nivell impositiu. Doncs bé, aquí tenim impostos directes capdavanters (els segons de l'OCDE, després de Suècia) al mateix temps que una despesa pública a la cua de l'OCDE, combinació explosiva singular. Els resultats de tot plegat s'observaran en els propers temps en menors nivells de salut i benestar si no som capaços de redreçar la situació i dir prou a l'espoli fiscal tal com vaig explicar fa uns dies. Alhora, més enllà de la paraula ens cal emprendre accions decidides per a capgirar aquesta anomalia. Mentrestant gaudiu de la música i del clip de Ben l'Oncle i fixeu-vos a la tornada que diu:
It's just me and my dreams, And despite what it seems, It ain't much but yet it's just enough.


PS. Xifres de Catalunya.

20 de febrer 2012

Protegir els desvalguts

Quan a un pacient li comuniquen una malaltia degenerativa incurable es produeix una situació extrema. El desig de trobar una solució, una segona opinió, esdevé immediat. En aquest moment poden aparèixer opcions de tractament que es troben en curs de recerca sense efectivitat provada i d'altres que provenen de venedors de fum. Sobre el primer cas, cal introduir una prudència més que raonable, sobre el segon cal contundència del regulador. Si algú vol fer un cop d'ull al frau sobre teràpies amb cèl.lules mare als Estats Units només ha de consultar CBS 60 Minutes. Si algú vol saber si hi ha curació possible amb cèl.lules mare embrionàries només ha de mirar el National Institute of Health, ho explica prou clar.
Although human embryonic stem cells-hESCs are thought to offer potential cures and therapies for many devastating diseases, research using them is still in its early stages.
Hi havia només 3 assaigs clínics autoritzats, i ara ja només en queden dos després que Geron va plegar fa unes setmanes. Ara la FDA es troba davant el repte de si cal regular les teràpies cel.lulars com si d'un "medicament" es tractés. Tot plegat ho explica prou bé Forbes, i ho comenta amb tres perspectives diferents.
Per aquí aprop el regulador segueix de vacances, en un moment que convindria oferir informació acurada a la població sobre allò que funciona i allò que no. Protegir al ciutadà davant la confusió esdevé clau i només un regulador fiable és qui pot fer-ho.

PS. Mentrestant per aquí i en un altre ordre de coses, es publiquen articles a la premsa  i en canvi els comentaris a la mateixa revista i al mateix assaig clínic ja no són notícia.
PS. Si voleu veure un reportatge suggerent sobre el tema, mireu Redes d'en Punset. El resum: després de provar les cèl.lules mare per a regeneració de teixit, van comprovar que l'efectivitat no era diferent a la d'administrar un segellador de fibrina.

17 de febrer 2012

Retirada tàctica

Al país d'Adam Smith el ministre de Salut necessita classes particulars d'economia. Hi ha algú disponible?. La seva defensa de la competència entre proveïdors públics i privats el marc del NHS ha posat en alerta a tothom. El desconeixement dels riscos evitables d'una proposta com aquesta l'haurien de fer comptar fins a 10 abans de parlar-ne.
Això passa just ara que la llei de reforma es troba al seu estadi definitiu al parlament. Fins i tot l'editorial de FT li demana que retiri la llei!. D'això s'en diu fer amics. FT considera que el coratge polític no s'ha correspost amb l'habilitat política necessària per a una reforma acurada. Ara toca una retirada tàctica, això és el que li suggereixen a en Lansley.

PS. El dia que Espanya ha decidit independitzar-se ferroviàriament de Catalunya, a Le Monde veig que podríem ser un estat europeu, algú s'imagina el que ens estem perdent cada dia que passa? . Són exactament 48,9 milions d'euros. Amb 12 dies ja hauríem pagat tot el dèficit de 582 milions que hem fet a sanitat l'any 2011!. El mateix dia que Moodys té la barra de rebaixar la qualificació de Catalunya després que enviem 18.000 milions a Espanya i ens consideren igual que els que reben la nostra subvenció a fons perdut (bona apreciació de Jordi Goula). Bestial! Que algú ho arregli aviat si us plau, es bot fa aigo (o es queda sense aigo com el de Sa Torreta a Formentera).

PS. Hi ha dues mesures fonamentals per tal d'estabilitzar els mercats financers i que s'haurien d'haver pres fa quatre anys. La primera és prohibir les vendes a curt, la segona els CDS. Doncs bé, aquí ho fem al revés ara ja tornen a ser possibles les primeres i sobre els credit default swaps resulta vergonyant que no s'hagi fet res. Els governants han decidit enfonsar Europa i aquestes mesures ho garanteixen, sens dubte. D'altres pensen que si Black-Sholes no hagués existit no hi hauria hagut crisi financera.

16 de febrer 2012

Les desigualtats justes

What does the empirical evidence tell us about the injustice of health inequalities?

En alguna ocasió he comentat que hi ha una indústria en l'anàlisi de les desigualtats en salut. Hi ha una producció continuada que no se sap ben bé on va ni quines implicacions pràctiques aporta, fins i tot és desconeix el consumidor de la recerca.
Hi ha una part necessària i fonamental de l'anàlisi que passa per la descripció, però el salt entre saber i què fer amb el que sabem és crucial. I aquí entren els mecanismes de causalitat, quines d'aquelles desigualtats són "injustes" i cal corregir. L'Angus Deaton ha fet un paper per posar ordre a les idees, cosa que s'agraeix, i diu:
Facts and correlations, without an understanding of causation, are neither sufficient to guide policy nor to make ethical judgments. Without getting causation right, there is no guarantee that interventions will not be harmful. It is also possible that an inequality that might seem to be prima facie unjust might actually be the consequence of a deeper mechanism that is in part benevolent, or that is unjust in a different way.
Després repassa diferents factors, origen, edat, sexe, raça, status socioeconòmic, etc. Destaco, especialment per a entusiastes:
The health inequalities literature frequently argues that differences in incomes cause health differences, a position that I have argued is largely mistaken. A related but different view is that differences in income are themselves a risk factor for the level of health (as well as for the levels of other good social outcomes), so that the rich as well as the poor are hurt by large income differences
I la seva conclusió:
Health inequalities are a matter of great moral concern. But whether we see them as an injustice, and whether and how we design policy to correct them, depends on how they come about. In this essay, I have argued that childhood inequalities are the key to understanding much of the evidence, and that public interventions would do well to focus on breaking or weakening the injustice of parental circumstances determining child outcomes. Among adults, the main priority should be the design of schemes that prevent the impoverishment that can come from ill-health, through loss of the ability to work, or through the costs of treatment.
Resta molt per fer i encara més per reconduir.

PS. Podeu consultar el Martmot Indicators aquí