Bona notícia

Priorització entre procediments quirúrgics electius amb llista d’espera del sistema sanitari públic a Catalunya

L'anunci de la priorització de les llistes d'espera segons l'impacte en la qualitat de vida representa una bona notícia. Com sempre el que més interessa és conéixer els detalls de com s'aplicarà, i per això ens caldrà esperar. Sabem que caldrà refer la regulació actual de garanties d'accés i fer-ho especialment bé, per tal que no doni lloc a controvèrsia. Alhora convindrà veure com això lliga amb el decret estatal on es fixa el màxim de 6 mesos.
El més important avui és fer una ullada al document que ha originat la notícia. L'esforç que toca ara és convertir la recerca en una instrucció pràctica que permeti assolir un valor més gran per a la salut dels ciutadans. Aviso que la feina és complexa.

PS. Poseu-vos tranquils. LV publica que  en relació al dèficit sanitari del tripartit "el informe pone de manifiesto que el tripartito dejó facturas sin pagar y sin consignar en el presupuesto por valor de 853.500 millones de euros". Si això fos així, caldria un rescat urgent per a Catalunya!!!. Són 853,5 milions ja ho vam explicar el mes d'abril passat. Cap novetat, o potser si, romanents de tresoreria negatius per 1.393 milions (SCS) 472 milions (ICS), etc... I és que a més a més de dèficit hi ha un problema greu de finançament de magnitud incerta.

PS. Watch your thoughts, they become words. Watch your words, they become actions. Watch your actions, they become habits. Watch your habits, they become your character. Watch your character, it becomes your destiny.

PS. El que diu Zingales ho comparteixo plenament: No hubo un verdadero examen de la crisis. 
Frase final: "Corremos el riesgo de no enterarnos de lo que causó esta crisis hasta después de que se produzca la siguiente"

Quin és el pagament directe dels ciutadans als serveis de salut?

 Can people afford to pay for health care?

A Barcelona hi ha una oficina de la OMS des de 1999 en un indret fantàstic i ens surt cara, massa cara. Ho vaig dir fa anys i he demanat repetidament que eliminem el seu cost del pressupost català. Ara és un bon moment per insistir i fer-ho, som en plena negociació dels pressupostos. Dic que surt cara pel que en traiem a canvi, és clar. La futilitat la vaig mostrar l'any passat en un PS del dia aquí.

Ara acaben de publicar un informe sobre la despesa de butxaca a 40 països europeus. I l'enfoc és que cal promoure l'assegurança universal i que el pagament directe és precisament el contrari. Ho sabem. Però també sabem que el problema és l'accés efectiu, pots tenir assegurança universal i no tenir accés als serveis (llistes d'espera, per tant). I d'això no en parlen.

I després suggereixen què cal fer, que hi ha idees bones i dolentes..., etc: 

“Addiction” to bad ideas: the coverage policy choices that undermine financial protection

1. Avoid basing entitlement on payment of contributions 

2. Avoid excluding people from coverage 

3. Avoid applying user charges without effective protection mechanisms

4. Avoid failing to cover treatment in primary care settings

5. Avoid thinking voluntary health insurance (VHI) is the answer

Mai m'han agradat les receptes genèriques fora de context i menys si un de fora és qui m'ho diu. Ensenyar que Armènia té un 70% de pagament directe és realment problemàtic, però encara ho és més si estàs sent sotmès a un genocidi per part d'Azerbaijan. Comparar-ho amb Montenegro que és el que menys aportació directe té, esdevé inútil. I si els gràfics són de barres i no permeten saber cap número exacte, llavors te n'oblides de qui és qui i de la utilitat de l'informe.

I llavors arribem al gràfic clau:

La protecció financera pública depèn de la despesa pública en salut, que alhora depèn del nivell de renda del país. I ja hi som. El problema no és la concepció moral, les idees dolentes que porten a prendre decisions dolentes als governs (l'addicció a les males idees, que diuen a l'informe). El fet és que si no hi ha més renda no hi ha més despesa pública en salut. I després hi ha variacions notables, és clar, i motius que ho expliquen.

Prou! retallem totalment el finançament d'aquesta oficina. Ha arribat l'hora.

PS. A Catalunya gastem de mitjana per persona, 560 € en despesa de sanitat i uns 490 addicionals en assegurances de salut ( que es troben a altres bens i serveis). La despesa en sanitat és un 4,1% de la despesa anual. Gastem gairebé el doble en restaurants. Dono aquesta estadística perquè no trobareu cap dada a aquest informe que es relacioni amb Catalunya malgrat que gastem diners dels ciutadans catalans finançant aquesta oficina.

 

Despesa mitjana per  persona. Per grups de despesa. Base 2016CatalunyaPer persona

	Despesa mitjana anual	Aliments i begudes no alcohòliques	Begudes alcohòliques i tabac	Vestit i calçat	Habitatge	Mobles i parament de la llar	Sanitat	Transport	Comunicacions	Oci i cultura	Educació	Restaurants i hotels	Altres béns i serveis
2022	13.479	2.160	179	538	4.651	513	560	1.409	414	634	299	1.038	1.083
2021	12.856	2.086	175	490	4.719	509	538	1.224	415	536	270	888	1.004
2020	11.872	1.959	181	417	4.517	487	420	1.123	422	460	241	665	980
2019	13.414	1.865	200	572	4.428	554	455	1.672	423	745	285	1.151	1.064
2018	13.270	1.869	216	593	4.259	589	451	1.619	432	713	272	1.199	1.059
2017	12.833	1.833	207	619	3.917	568	421	1.619	415	723	223	1.244	1.043
2016	12.309	1.848	209	601	3.772	543	410	1.473	381	718	226	1.111	1.016
Unitats: Euros.
Font: Idescat. Estadística de despesa en consum de les llars, base 2016.

El cost social de les drogues

An estimation of the social cost of illicit drug consumption in Catalonia

Les externalitats negatives de les drogues il·legals costen diners a tota la població, uns pocs fan que tots  plegats acabem assumint-ne els costos de les seves decisions. La xifra resulta habitualment complicada de trobar, però de tant en tant apareixen articles bons com aquest que ho expliquen. I encara que siguin dades de 2011, interessa. Diu: 

El coste del consumo de drogas ilegales en Cataluña en 2011 se estimó en 326,39 millones de € (0,16% del PIB catalán en 2011; 0,15% en 2018). El 82% del coste total correspondió a costes directos; de estos, el 30,32% correspondió al sistema penal, 15,99% a hospitalizaciones, 13,48% a la policía, 17,19% a farmacia, 8,34% a tratamiento en centros especializados y 5,74% a comunidades terapéuticas, entre otros. Los costes indirectos representaron el 18% de los costes totales, principalmente pérdidas de productividad debidas a muertes por el consumo de drogas

 

Per posar aquesta xifra de cost social de les drogues de 326 milions € en context, en el pressupost d'aquest any per reduir les llistes d'espera a sanitat hi dediquem 100 milions. Ara bé la xifra només considera despesa pública i per tant és molt superior, però no sabem quant. I alhora hi ha tot el patiment i trastorn que provoca a l'entorn, tot plegat no quantificable en una xifra.

Convé una revisió en profunditat de la qüestió. Cal disposar de dades actualitzades i noves estratègies per afrontar de forma diferent i contundent tot el que està venint. El pla actual s'acaba a finals d'any i veig molt per fer encara en el mes i mig que queda. Notícies recents com aquesta haurien de preocupar i ocupar a més d'un. O aquesta altra, encara més.

La tricotomía de la política sanitària

Tres qüestions ocupen la política sanitària de les darreres dècades: privatització, copagament i llistes d'espera. M'he preguntat repetidament si hi ha vida intel.ligent més enllà d'aquesta tricotomia. Jo sempre he cregut que si, però si observo la realitat que m'envolta he de confirmar que vaig errat. Els polítics en campanya electoral o sense parlen d'aquests tres temes, això els posa a cent, a uns i altres.
I més enllà dels polítics la tricotomia s'encomana. El contagi arriba a entitats professionals, associacions patronals i lobbys diversos.
Ahir mirava un informe que acaba de sortir i que a la premsa s'ha reflectit novament el de sempre, la tricotomia. Però sortosament aquest cas és diferent. Veig que la gent té poques ganes de llegir, cosa que ja sabem també. L'informe diu moltes altres coses unes més interessants que altres, el que passa és que el periodista-becari ha volgut reproduir el mantra i això és el que arriba a la població.
Tot i així, penso que l'informe passa de puntetes sobre el tema crucial que és la propietat dels centres i el seu impacte en l'eficiència. Encara ens cal analitzar millor com hem arribat a aconseguir que el sector concertat a Catalunya sigui ara el 38% quan era exactament la proporció inversa fa ben pocs anys. I el més important, quin és l'impacte en l'eficiència fruit de diferents formes de govern de l'empresa. Cal aprofundir més.

PS. Resten poques setmanes per al congrés ISPOR a Madrid, per si encara no us heu decidit, feu una ullada al programa 

Un disbarat rera l'altre (4)

 Les llistes d'espera són una arma llancívola de la política sanitària. Ho he explicat moltes vegades i també què cal fer per afrontar-ho. Però quan l'evidència és tan permeable als nostres ulls i veiem la magnitud de la tragèdia aleshores és quan cal dir que el que cal és gestionar els recursos per resoldre la qüestió i menys política, i si no hi ha recursos cal explicar el perquè i aleshores tornar a la política. Jo ja ho sé, a mi no cal que m'ho expliquin, marxen cada any 20.000 milions que regalem gratuïtament, i contents i enganyats. Algú sap algun altre motiu per aquest desori? I suposo que a hores d'ara se sap quina és la solució i el que cal és que algú l'executi. Però el que més em sorprèn és la capacitat d'adaptació dels humans als desastres... algun dia reaccionarem?

Prop de 2 camps del barça plens estan esperant 154 dies per operar-se. 23 habitants de cada 1000.

Banana Republic

Hi havia una vegada un país on els seus ciutadans van votar la seva constitució, i després va aparèixer un tribunal que sabia molt millor què era la sobirania nacional i va aigualir tant com va poder les aspiracions del poble. Per al tribunal el que els ciutadans votaven no tenia cap valor, era només un passatemps. En aquell país es deia que tenien una democràcia. Més endavant a les acaballes de l'estiu, uns quants polítics van decidir canviar la constitució i van fer una reforma en quinze dies sense necessitat de fer cap referèndum. I n'estaven cofois d'haver-ho fet tant ràpid. Ells deien que es trobaven en un estat democràtic, el mateix estat que uns anys abans el tribunal europeu dels drets humans va condemnar per haver-se negat a investigar les denúncies de tortures.
Els ciutadans es pensaven que encara gaudien d'autogovern, però la realitat ja era una altra, no se n'havien adonat. Un dia que el govern havia de decidir sobre un decret de les llistes d'espera a la sanitat, van rebre una trucada i els van dir que esperessin, que no calia que decidissin, que ja ho farien ells per nosaltres. No els preocupava el que posaven la constitució, les lleis o els decrets. Quan hi ha inseguretat jurídica, tot trontolla i poc que fan falta les lleis. I heus aquí que el govern va decidir no fer el decret, i aleshores un es pregunta: i per què ho va fer? Tenia totes les competències per fer-ho. Doncs perquè els diners els tenia precisament el govern superior que havia trucat. És a dir, una mostra subliminal de que el país començava a ser intervingut, no el deixaven decidir sobre allò que la llei deia que podia decidir. I aquí s'acaba la història, just fins avui.

Per què la productivitat sanitària britànica disminueix?

 The NHS productivity puzzle. Why has hospital activity not increased in line with funding and staffing?

Aquest informe del NHS britànic mostra com els polítics poden decidir augmentar significativament el nombre de treballadors i que això tingui només un impacte marginal en l'activitat. Diu:

Between December 2019 and December 2022 the number of fulltime equivalent (FTE) junior doctors, and nurses and health visitors, increased by 16.4% and 10.9% respectively.3 But despite this the number of people being treated in hospitals is only marginally higher than it was before the pandemic.

Entendre els factors que impulsen la productivitat és fonamental per assolir una reducció de les llistes d'espera. I aquí ve el gràfic clau, quines són les barreres que limiten la productivitat?:

 

Però, és clar per saber la productivitat cal mesurar-la i en això els britànics tenen sèries estadístiques bones:

Malauradament, aquí no mesurem la productivitat i sembla que no preocupa. Diguem-ho tot, tenim una mesura poc consistent, és cert. Aquí només es parla de que necessitem més recursos i prou, sense saber què s'assoleix i què en treiem a canvi. Els britànics ho mesuren, no obtenen el que esperen i no saben com revertir la situació. El fonament del problema rau, segons l'informe en tres qüestions:

 The report particularly identifies the following as causes: 

• Hospitals are chronically undermanaged, and where existing managers are operating they have too many constraints and poor incentives.
• Underinvestment in capital – including a lack of hospital beds and many beds filled by people who should not be in them.
• An exodus of senior staff – with inexperienced replacements recruited.  

Aquestes tres qüestions són molt genèriques i caldria precisar millor. En qualsevol cas són d'aplicació aquí aprop.  

PS. No podrem saber la productivitat perquè des de fa cinc anys no sabem els recursos humans que hi ha al sistema de salut!!! Aquest és el darrer informe, del 2019. Anem a les palpentes, una vegada més.