En Benjamin Duterde (conegut com Ben L'oncle) durant el concert en directe de Paris, recomana als seus seguidors que facin soroll, faites du bruit. Avui aquest blog arriba a les 500 entrades i ahir va assolir el registre més alt de pàgines vistes en un dia 1.203. Ben segur que hi ha dies amb comentaris més encertats que altres, però vist en perspectiva el blog ofereix una crònica del moment que vivim. Si més enllà d'això, ajuda a millorar algunes decisions, excel.lent.
Avui vull parlar-vos de que alhora que cadascú de nosaltres necessita formar-se una opinió, cal també passar a fer soroll, una mica d'acció. Aquesta observació ve motivada per la lectura de l'article sobre com la FDA espiava els seus científics-treballadors.
Massa sovint atorguem una credibilitat excessiva a determinades institucions sense preguntar-nos què hi ha al darrera de decisions d'aprovar un medicament o dispositiu mèdic. En concret, ens convindria saber de veritat si determinat equipament per a colonoscòpies i mamografies aportaven més riscos per a la salut que beneficis, a la vista del que va passar a la FDA. Potser que aquests dispositius ja es trobin entre nosaltres i a la vista del procediment que té la Unió Europea sobre els dispositius mèdics, ens podem témer el pitjor. Vull dir que no té mecanisme independent d'avaluació equivalent al dels medicaments. Per aquest motiu va passar el que va passar amb els implants mamaris PIP.
És per tot això que més enllà de formar-nos opinió convé fer soroll, fer arribar als responsables la preocupació per la salut poblacional i per generar confiança en les institucions i en el sistema de salut.
PS. Mentrestant tant sols un agraiment notori per tots els que em seguiu habitualment, que sou molts més dels que us penseu. Alguns de vosaltres m'heu ofert comentaris i suggeriments que m'ajuden a millorar, això és excel.lent. A tots vosaltres, moltes gràcies.
La reducció de la incertesa en la presa de decisions passa en primer lloc per tractar de disposar del màxim d'informació per escollir. Quan necessitem rebre un servei ens agradaria disposar d'informació relativa sobre la capacitat resolutiva i la qualitat de qui el fa, més enllà del preu. Això esdevé habitualment complicat, disposar de més informació suposa costos, els costos de cercar-la ("search costs"). Hi ha un moment que estem disposats a sacrificar més informació pel cost que suposa aconseguir-la, i decidim darrera el vel de la ignorància. D'altres vegades confiem en qui tenim més aprop, o qui ja ha rebut el servei. Tot això passa sobretot en els "credence goods", els bens de confiança. Són aquells on la qualitat només la podem verificar a posteriori i molt sovint ni així. Al The Economist trobareu una referència encertada.
Els governs poden reduir els costos de cercar informació per al conjunt de la població. I una manera de fer-ho és publicant informació sobre la qualitat dels hospitals. Això és justament el que acaba de fer la Generalitat de Catalunya amb la Central de Resultats. Per primera vegada ha permès accedir a indicadors on podem saber detalls de cada hospital i alhora ha evitat els rankings tant perversos. És una excel.lent iniciativa i convé que sigui aprofitada convenientment. Per als hospitals, això els permetrà entendre la seva situació relativa. Per alguns d'ells que es troben a la cua, publicar la informació els provocarà una necessitat de millora. Si es produeix o no depèn de molts altres factors, no només de la informació.
Per als ciutadans, alguns dels indicadors són extraordinàriament sensibles. Saber si l'hospital proper a casa és el que té la mortalitat per infart més elevada, o la taxa de cesàries desbocada, o un nivell d'hospitalització evitable fora mida, hauria de dur necessàriament a la possibilitat d'escollir el centre en determinades ocasions. I aquí és on topem amb la "planificació soviètica" vigent al sector salut. Malgrat el mur de Berlin va caure i la Perestroika va passar fa dècades, pel fet de ser ciutadà algú sap millor que tu a quin hospital has d'anar. Ho planifica segons la geografia i determinats interessos no sempre coneguts. El ciutadà ha de callar i no pot decidir. En aquest sentit, algú no s'ha adonat encara que la capacitat d'escollir hospital és compatible amb un sistema finançat fiscalment.
Així doncs, el govern ha tingut un gran encert publicant la informació de la qualitat dels hospitals, però ara li resta afrontar una altra tasca pendent: regular la capacitat d'elecció.
PS. Vel 1 3 m. [LC] Allò que lleva la visió clara d’una cosa. El vel de la ignorància.
PS. Sobre els incentius per evitar reingressos. En Norbert Goldfield ho explica aquí.
PS. I si la central de resultats publiqués els costos per procés o per episodi segons proveïdor?. Aquí hi ha una anàlisi en un altre entorn.
PS. Els canadencs tenen una experiència potent de publicar indicadors sanitaris dels hospitals. Més detalls aquí i aquí.
Tots aquells que han de recuperar els dos dits de front, ara poden escoltar:
Oú est ma tête?.
Si bé ja us vaig dir el passat mes d'abril que la sanitat catalana es trobava intervinguda, ara és tota l'economia que es troba sotmesa a la intervenció de la troika. Els homes amb vestits negres han arribat i han aconsellat una sacsejada notable. Ahir se'n van anunciar algunes mesures, en vindran més. Augment d'impostos i retallada de prestacions, aquest és l'esquema. I a la pregunta de si això funcionarà cadascú hi pot dir la seva. El que és segur és que a curt termini cal preveure que tot plegat empitjora. Del que passi després ja en parlarem.
Destacaria la retallada del 15% en les prestacions a cuidadors familiars de dependents. Aquesta és tant sols una primera mesura de la reforma en curs de la llei de dependència.
Precisament l'atzar ha fet que avui em trobés amb una entrevista que em van fer a DM fa 7 anys titulada "Lecciones sobre lo que no se debe repetir en la dependencia". Us suggereixo la lectura completa. Observareu que es va fer tot el contrari del que vaig dir, i ha passat justament el que vaig preveure. Esdevé molt fort arribar a aquest punt. Em sap greu però no és la primera vegada. Vaig dir que calia evitar les prestacions econòmiques i ara ja són més de la meitat. Vaig dir que donarien lloc a frau, i ara la ministra admet l'ús inacurat de la prestació econòmica, per no parlar de frau obertament.
Ara és l'hora de la veritat, de fer marxa enrera per tornar a caminar després. Pel que fa a la dependència ens cal fer la nostra llei i deixar de banda l'enrenou en el que ens han posat innecessàriament.
PS. Enric Juliana, magistral a LV, Manel Pérez també imprescindible.
PS. Sobre patents de proves genètiques. Nova resolució de la USPO: què és pot patentar?
A "La foguera de les vanitats", en Tom Wolfe explica diàfanament com funciona un clan d'advocats irlandesos davant els tribunals. Es tracta del banc de favors entre fiscal i advocat. Davant cada cas, acaben aplicant el criteri: "avui per tu, demà per a mi". Es tracta d'una estratègia de minimització de l'esforç i maximització del benefici altament efectiva. El que menys preocupa és el fonament, que imperi la llei i es defensi al client.
Els conflictes d'interès són presents a la nostra societat i la qüestió inicial passa per reconèixer-los i tractar de minimitzar-ne l'impacte negatiu en els individus i la societat.
Quan un govern escull un responsable polític ha de ser conscient que més enllà del seu talent, incorpora un bagatge segons la seva provinença. A partir d'aquest moment les seves decisions han d'afavorir l'interès general, i allunyar-ne d'altres. Alhora, quan un responsable deixa el càrrec també passa el mateix. Cal garantir que la nova posició no s'aprofita indegudament de l'anterior.
Una petita observació del meu voltant em confirma que hi ha molt d'enrenou i ningú no se'n ocupa i ni tant sols preocupa.
PS. Ara me n'adono que no vaig posar el link a una entrevista que em van fer al 3/24 juntament amb l'albert Figueras fa dues setmanes. Aquí ho teniu.
He trobat encertada l'al.lusió de Xavier Bru de Sala a la tertúlia d'aquest matí. Es referia a com durant anys s'havia adobat el conreu de l'avidesa i naturalment, això havia donat els seus fruits. El regulador de l'economia va fer la seva feina, no es trobava de vacances com li passa sovint al regulador sanitari. Va permetre la fusió de caixes en fallida i la venda de productes opacs (CNMV), els inspectors van fer ulls grossos davant el risc del crèdit dels bancs (BdE), es va permetre als promotors comptabilitzar a preu urbanitzable el que era sòl rústic (Parlament). Evidentment, cal entendre que el regulador va fer la seva feina allunyada de l'interès general i una vegada més les institucions de la democràcia van fallar en allunyar els comportaments que socialment són poc desitjables i alhora nocius per al comú.
El jutge només ha imputat a 33 membres d'un banc, però cap dels cooperadors necessaris hi són presents a la llista. I ha afegit una predicció: "El jutge ha begut oli". Ben cert, li dono tota la raó. Després d'escoltar les reflexions d'un ministre que s'atreveix a opinar sobre qui ha de ser imputat i qui no, entenc que queda clar perquè ho ha dit.
Després de veure com les famílies ja no estalvien, un fet que no s'havia recollit d'ençà que hi ha estadística, convé preguntar-nos novament sobre l'esdevenidor. L'espiral perversa en la que s'ha entrat té tota la pinta d'anar a més. Un dels motius és el proper augment d'impostos. En un any la despesa en béns de consum de les famílies ha disminuït un 9,8% i per tant una major reducció de la renda disponible tindrà un impacte sonor.
Fa unes setmanes vaig assenyalar la necessitat de repensar com podem assumir uns serveis sanitaris públics amb 1000 € de despesa sanitària per càpita en l'horitzó del 2014. Avui hi torno, l'economia empitjora a marxes forçades. Davant la possibilitat (certesa) que ho haguem de fer d'un dia per l'altre, millor que algú es posi a treballar ara mateix. Altrament recordeu que l'opció preferent és una altra, la desconnexió ens permetria augmentar la despesa a mig termini en un 35% i ens oblidaríem d'aquest maldecap.
És en aquest sentit que un ex-ministre ha donat l'argument definitiu, diu que aquesta "és la solució fàcil". En Quim Monzó ja ha corregut a fer una columna deliciosa a LV. Fem-li cas a l'ex-ministre i si és la solució fàcil adoptem-la, no ens hi pensem més.
PS Avidesa: f. [LC] Desig immoderat d’alguna cosa. Menjar, beure, amb avidesa. Res no pot satisfer la seva avidesa de diners.
PS. Semblaria que en Bru ha llegit l'article d'Skidelsky a FT d'avui. Extraordinari, ja sabeu que en sóc un seguidor fidel. Diu:
First,
we must convince ourselves that there is something called the good
life, and that money is simply a means to it. To say that my purpose in
life is to make more and more money is as insane as saying my purpose in
eating is to get fatter and fatter. But second, there are measures we
can take collectively to nudge us off the consumption treadmill.
Després proposa la renda bàsica, una qüestió sobre la que discrepo cordialment. Però llegiré el llibre sencer, i veure'm què diu exactament.
Quan una companyia farmacèutica té el rècord d'activitat delictiva en dues dècades, atenent al que ha pagat en sancions i cancel.lacions de judici, aleshores cal dir que el sistema ho permet. Vull dir, que en el cost-benefici del delicte, es demostra que hi ha hagut més benefici que cost, delinquir esdevé rendible. El problema no és només que algú cometi el delicte, sino que el sistema no expulsi aquests comportaments. El sistema jurídic, polític, econòmic i social permet que aquestes activitats es reprodueixin en el temps.
Hem sabut que la sanció de 3.000 milions de dòlars estan disposats a pagar-la sense problemes, aquesta quantitat representa tant sols un 11% de les vendes del medicament. El cost-benefici del delicte queda clar i curiosament el cost s'acosta al 10% de l'amnistia fiscal per als defraudadors, tema d'actualitat.
El més greu és com això ha afectat a la salut dels ciutadans i les notícies fan referència a suicidis, un fet conegut i altament preocupant també per aquí aprop. La notícia també emmascara un comportament continuat d'ocultació de dades d'efectes adversos en assaigs clínics relatius a un medicament per la diabetis. Dels 3.000 milions de sanció, n'hi ha 899 milions relatius a ocultació/falsificació de dades, un fet que ha conduit a trastorns cardiovasculars dels quals en sabem ben poc.
Entre l'any 1991 i el 2012, la quantia pagada per sancions per aquesta companyia assoleix la xifra de 7.500 milions de dòlars. Aquesta és una quantitat petita en comparació amb els danys produïts a la salut i la vida. Això succeeix de forma continuada quan hi ha governs febles que desconeixen el que significa l'interès general i una volta són capturats, miren cap una altra banda.
Ens cal observar als governs propers, no cal anar tant lluny, convé preguntar-nos què passa al nostre voltant i ara com ara veig massa gent distreta per un "drapeau" i una piloteta. Espero que sigui fugisser.
PS. Al mateix temps que una companyia assoleix la posició capdavantera en delictes, també pot aparèixer com la primera al ranking de reputació. Us deixo que penseu el que jo penso. Entenc que la reputació s'ha medit per la quantia i gravetat de les sancions, i aleshores el ranking és correcte. El que és impropi és que algú hi presti atenció a aquests disbarats.
PS. Què us sembla aquest cas?. Uns inspectors de EMA es presenten a un laboratori farmacèutic, obren un calaix i oh sorpresa! descobreixen més de 80.000 informes de farmacovigilància que s'havien oblidat d'enviar. Novament el cost-benefici d'informar de reaccions adverses als medicaments, es decanta per no informar.
PS. Malgrat els anys que han passat, el llibre sobre economia del delicte, editat per Gary Becker el 1974 segueix sent un recurs fonamental. S'imposa rellegir-lo.
A partir d'avui ja podem plorar de veritat, les llàgrimes artificials se'n van del finançament públic. Qui vulgui plorar artificialment s'ho haurà de pagar de la seva butxaca a partir de l'1 d'agost. Ha quedat clar?. Aquesta és la propera estació, la primera retallada del catàleg prestacions farmacèutiques públiques d'aquest segle.
Si fins ara s'afegien barreres financeres, taxa+copagament (que a Catalunya no ens estem de res) ara simplement és exclusió del catàleg. I jo crec que 450 milions són poca cosa, un 4% de retallada. Però quan un mira dins es troba amb sorpreses, observarà medicaments més o menys efectius que, o acabaran desplaçant-se cap a d'altres més cars encara inclosos, o que s'hauran de pagar. Per tant, no és un procés de finançament selectiu en funció del valor, és tant sols una retallada feta a les fosques, sense notari que en certifiqui el mètode de selecció i per tant altament sospitosa. Recordeu que el mes de gener passat ja vaig dir en aquest blog que s'estava preparant aquesta operació, i malgrat que la xifra de 6.000 milions em semblava desmesurada per massa, la de 450 milions també ho és, però per poc i arbitrari.
Hem perdut les proporcions. Serem capaços de finançar amb més de 300 milions unes concessionàries d'autopistes en fallida, amb unes autopistes sense cotxes i en canvi no som capaços de fer una selecció acurada dels medicaments separant els que no afegeixen valor i aquells que si que n'afegeixen i per aquests darrers cal aixecar barreres enlloc de posar-ne.
És bo saber que els homes amb vestits negres ja són entre nosaltres. Només cal que evitin que els governants segueixin prenent decisions equivocades i l'única manera és que perdin la sobirania, s'ho han guanyat a pols.
PS. Vull recordar que els que rescaten autopistes en fallida són els mateixos que no han admès el rescat de les autopistes catalanes i sabem que la seva concessió va caducar fa més de dues dècades. El motiu és que són catalanes, queda clar.
PS. Enlloc de plorar naturalment, fixeu-vos en els aspectes positius del moment que vivim. Tot plegat coincideix amb el dia on si avui es produís una votació per la independència un 51,1% s'hi afegiria (p.36). Recordeu que la despesa sanitària pot augmentar un 35% demà passat, després del referèndum, així ens oblidaríem de l'enrenou actual, ens desfariíem de la feixuga càrrega i ja desconnectats posaríem el comptador a zero que tanta falta ens fa.
PS. És lamentable que a l'estadística sanitària de l'OCDE de 2012, no posin les dades de 2010 com han fet la majoria de països. Apareixen les del 2009, fet altament sospitós. Algú sap per què? Jo ho imagino i segurament encerto.
Aquesta setmana el NEJM ens ofereix un article excepcional tot commemorant els 200 anys de la revista. El califico a la categoria "el millor dels millors", a l'estil APM. Es tracta d'una visió breu sobre com ha canviat la medicina i les malalties en els darrers dos segles mirant la revista. Evitaré fer-ne un resum, cal llegir-lo sencer i guardar-lo. Destacaré alguns paràgrafs com aquest:
Disease is always generated, experienced, defined, and ameliorated within a social world. Patients need notions of disease that explicate their suffering. Doctors need theories of etiology and pathophysiology that account for the burden of disease and inform therapeutic practice. Policymakers need realistic understandings of determinants of disease and medicine's impact in order to design systems that foster health. The history of disease offers crucial insights into the intersections of these interests and the ways they can inform medical practice and health policy.
I un podria pensar, però si això és elemental!. Doncs precisament, perquè ho és cal dir-ho novament i posar-ho en context. O aquest:
We must continue to adapt health systems and health policy as the burden of disease evolves. But we must also do more. Diseases can never be reduced to molecular pathways, mere technical problems requiring treatments or cures. Disease is a complex domain of human experience, involving explanation, expectation, and meaning. Doctors must acknowledge this complexity and formulate theories, practices, and systems that fully address the breadth and subtlety of disease.
És aquesta subtilesa de la malaltia la que ens ha de fer recordar que al darrera hi ha malalts, més enllà de mol·lècules.
PS. Comparteixo l'opinió d'en Quim Monzó a LV sobre la coca de llardons. I afegeixo que el problema es troba a la matèria primera. Afortunadament, cercant s'acaba trobant,, però sempre lluny de la corona metropolitana. El to de l'article magnífic, al més gran estil del més gran entre tots, Josep Pla. La seva vida de cada dia explicada aquí.
PS. Un gran moment emotiu al que no vaig poder assistir.
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible
Ara Mateix, de Miquel Martí i Pol
PS Els de FT han anat a Santa Pau, Rupit i Besalú i han quedat meravellats. Del paisatge, dels fesols, del pa amb tomaquet i dels Fogons de Can Llaudes.
A Singulars, el programa d'en Jaume Barberà hi va passar l'Emilio Lledó, catedràtic de filosofia. Avui toca veure'l, clar i contundent. Diu que només es rescata a qui està perdut.
Plató als Diàlegs: Com s'ha de viure?. Per a Lledó: l'educació en la llibertat, combatre el sectarisme i el fanatisme, aquesta és la resposta.
Sobre l'impacte de l'envelliment s'ha escrit molt. Des de visions catastrofistes a visions optimistes. El que ens convé és comprendre'l de forma dinàmica. Miro els Geneva Papers i trobo un informe de qualitat. S'ha escrit tant que trobar material fresc s'agraeix.
Al capítol 4 sobre l'efecte de la crisi econòmica hi trobo aquesta frase:
We must ask ourselves seriously how have developed economies arrived at this crisisin such a vulnerable situation that as a result of this sudden blow all four pillars of ourretirement systems have been painfully weakened by the crisis. We must not allowsuch vulnerability to happen again. As we celebrate the 25th anniversary of The GenevaAssociation’s Four Pillars Programme, we find ourselves looking into the future with concern. The constant theme for political and business decision-makers thinking aboutretirement systems should be that all of the four pillars must be reinforced, strengthened, rebuilt.
L'autor és pregunta com hem arribat fins aquí. I els quatre pilars als que fa referència són Seguretat Social, Estalvis, Assegurança i Ocupació. Enmig del capítol hi ha un quadre que explica com el 80% dels ingressos del jubilat mitjà provenen del sector públic, el nivell més alt junt amb Polònia.
Tot d'una això em fa pensar que la gran tensió que s'aproxima és a la Tresoreria de la Seguretat Social, que s'està assecant a marxes forçades. A la crisi econòmica, financera, i del deute sobirà s'hi afegirà la de la Seguretat Social. Aquesta darrera té uns efectes més rellevants del que poguem imaginar i em preocupa.
Faig un cop d'ull ràpid a les dades de la Central de Balanços 2010. El temps passa volant i potser no recordeu on éreu i què feieu aleshores. Però bé, ara ja les podeu consultar..
Miro què passa amb la farmàcia hospitalària de dispensació ambulatòria i observo un creixement del 3,65%, arribem així als 654 milions.(p.102). Destaco aquesta dada perquè quan apareix a la premsa que la despesa farmacèutica baixa, no acostuma a sortir aquesta informació que contradiu la tendència. Recordem que la despesa farmacèutica ambulatòria general va baixar un 7,8%
La despesa de personal que menys creix és la del personal de direcció, 0,10%. El personal assistencial segueix augmentant en quantitat, un 3,03% (un any amb 4 hospitals nous, i un 5% de reducció a les retribucions). La productivitat assistencial s'estanca, i fins i tot retrocedeix lleguerament (p.47) -tot i sabent que cal millorar la forma com es mesura.
El resultat de l'exercici mostra 175 milions de pèrdues, molt superior al de l'any anterior que van ser només 30 milions. El motiu es detalla a la p.31. Recordeu que el 2011, el dèficit total va ser de 850 milions.
Aquesta és la situació de la xarxa d'hospitals d'aguts finançada públicament. Millor dit, era al 2010, el temps passa volant.
PS. Recordeu que l'any 2010 hi havia un desgavell pressupostari total. Vaig explicar-ho en aquesta entrada del blog, la més exitosa en visites. Aquell any, els hospitals concertats autèntics només haurien tingut pèrdues per import 9 milions, dels 175 que hi va haver en total.
PS. El cost de seguir sent espanyols a Catalunya, a LV.
PS. La Montserrat Nebrera s'ha afegit als que ens volem donar de baixa i ho explica aquí. I cada dia som més els que busquem l'oficina i els impresos. Si la trobeu, aviseu-nos si us plau.
L'arbitratge és una activitat econòmica prou coneguda als mercats financers. Tracta d'explotar diferències de preu en un actiu, i en el fons es basa en: comprar barat i vendre car, això és tot.
Ara bé què passa quan els governs europeus decideixen crear un "mercat d'arbitratge" per import 5.000 milions d'euros?. Doncs que apareixen traficants, en el sentit literal del terma. Tracten d'aprofitar una oportunitat que per ara és legal però no legítima, al meu entendre. I això fa anys i anys que dura. Una activitat d'alt valor afegit!. Dic que els polítics creen el mercat en la mesura que defensen un mercat únic europeu de medicaments, i una regulació de preus governamental. Un disbarat descomunal.
Ja fa molts anys em vaig posicionar en contra el comerç paral.lel, vaig escriure sobre la qüestió al Boletín ICE (que no el veig disponible a la xarxa). Ara en un especial a FT podeu revisar-ho de bell nou i veure'n les propostes.
El problema creix i la responsabilitat d'haver creat una xarxa d'aquest tipus és dels polítics europeus. Quin és el valor que creen els arbitratgistes? Des del meu punt de vista i en aquest cas, cap. Només fan que posar en evidència que el mercat farmacèutic no és un "mercat" i encara menys únic. Quin és el valor que destrueixen? Molt, en la mesura que acceptem el criteri de discriminació de preus en funció de la renda de diferents països, ells tracten d'aprofitar-se'n.
I ara FT ens explica que tothom ja vol sucar-ne. Que molts farmacèutics europeus ja han començat a dedicar-se al comerç entre països, ja no és només una qüestió de majoristes.
On anirem a parar? Que algú ho aturi, ho vaig demanar fa 15 anys!
generoso Fondo Español de Evaluación de Impacto (SIEF). El SIEF, establecido en 2007 con una donación de US$14,9 millones de España, y ampliado gracias a una donación de US$2,1 millones del Departamento de Desarrollo Internacional (DfID) del Reino Unido, es el fondo fiduciario más cuantioso centrado en la evaluación de impacto establecido hasta ahora en el seno del Banco Mundial. Su principal objetivo es ampliar la base documental sobre lo que funciona para mejorar los resultados en el terreno de la salud, la educación y la protección social, y así informar las políticas de desarrollo.
Les paraules precedents són al principi del llibre La evaluación de impacto en la práctica. Per un moment trobo inversemblant la incapacitat d'avaluar els serveis de salut d'aquí i en canvi destinar aquestes quanties a fer-ho fora i on cap investigador del país hi participi. Sóc incapaç de trobar altres països que facin coses similars.
Des de Monitor, el regulador sanitari britànic dels Foundation Trusts ens arriba aquest informe que ha produit un equip encapçalat per Frontier Economics. El tema de la integració assistencial ocupa i preocupa. I encara que fa molts dies que això és així, ara el que cal és veure què funciona, què facilita que funcioni millor i què ho impedeix. A totes aquestes qüestions s'enfoca el document. És una revisió i prou, no cal que hi dipositeu més expectatives. Les referències bibliogràfiques són per guardar i tenir en compte. Malauradament no hi ha cites a experiències properes encara que n'hi ha de molt exitoses. Confirmo el que vaig dir fa mesos, sota el paraigua de la integració assistencial hi ha moltes perspectives diferents.
De Joan Miró. Naltros ja fa temps que l'ajudem, però ni aixina se n'ha sortit. La línia de crèdit de diumenge passat equival a 6 anys de dèficit fiscal a fons perdut, del 2003 al 2009.
