Més fals que un bitllet de 300 euros

Un metge es contractat pels serveis públics i al cap d'un temps es demostra que no es metge. Què vol dir això? Doncs que a la contractació de personal s'han comès errors, no només hi ha un falsificador al que li poden caure cinc anys de presó. Desconec si en aquests errors s'han demanat responsabilitats, d'això no informa la notícia de LV. Aquesta notícia és més pròpia d'altres països on al matí ho he vist en portada. És aquesta la direcció que han près els esdeveniments?
En el fonament del sistema de salut hi ha la confiança i la relació metge-pacient. Aquest cas, i no és l'únic, mostra que es pot trencar el fil prim que garanteix la qualitat i introduir incertesa en el criteri bàsic de tot sistema de salut: la confiança.

Valen el que costen?

Are Top-Earning Pharma CEOs (We Mean You, William Weldon) Worth the $$$?

Això és el que es pregunta WSJ dels directius de les companyies farmacèutiques. Podeu valorar-ho vosaltres mateixos a la vista de la informació i alhora pregunteu-vos qui és el client i on és la responsabilitat social corporatibla bla, bla. Tot d'una potser trobareu la resposta, sense massa esforç.
I després deixeu de banda la notícia perquè és només una anècdota i aneu al fonament. Més d'un s'ha oblidat de llegir el llibre de Mark Roe "Strong managers, weak owners. The political roots of american corporate finance". Ara és més vigent que mai. Allà podreu trobar la resposta contrastada.

PD. En Thaler sobre privacitat de les dades a NYT. L'encerta. La frase destacada:

Companies are accumulating vast amounts of information about your likes and dislikes. But they are doing this not only because you’re interesting. The more they know, the more money they can make.

I la proposta:

Here is a guiding principle: If a business collects data on consumers electronically, it should provide them with a version of that data that is easy to download and export to another Web site. Think of it this way: you have lent the company your data, and you’d like a copy for your own use.

I a Health Reform Watch ens posen la pista sobre el cas IMS vs Sorrell, a partir de que l'estat de Vermont els ha impedit l'accés a dades de prescripció. Tema que cal seguir de prop. I potser per aquí convindria preguntar-se el mateix.

PD. Reflexió en profunditat,Delong sobre la crisi i els economistes:

Me asombra la magnitud de la catástrofe, pero aún me asombra más la aparente incapacidad de la ciencia económica académica para adoptar las medidas necesarias a fin de prepararse con miras al futuro. “Debemos cambiar nuestros métodos de contratación laboral”: eso es lo que esperaba yo oír decir a los departamentos de economía de todo el mundo a raíz de la crisis.
La realidad es que necesitamos menos teóricos de los mercados eficientes y más especialistas en microestructura, límites del arbitraje y sesgos cognoscitivos. Necesitamos menos teóricos del equilibrio entre las empresas y los ciclos y más keynesianos y monetaristas de los de antes. Necesitamos más historiadores monetarios e historiadores del pensamiento económico y menos constructores de modelos. Necesitamos más Eichengreens, Shillers, Akerlofs, Reinharts y Rogoffs... por no hablar de Kindleberger, Minsky o Bagehot.
Sin embargo, no es eso lo que los departamentos de economía están diciendo ahora mismo.Tal vez se me escape lo que está sucediendo. Tal vez los departamentos de economía se estén reorientando, después de la gran recesión, de forma similar a como lo hicieron en una dirección monetarista después de la inflación del decenio de 1970, pero, si se me está escapando algún gran cambio, me gustaría que alguien me lo mostrara.
Tal vez los departamentos académicos de economía pierdan ascendiente intelectual e influencia frente a otros: desde las escuelas de administración de empresas y los programas de política pública hasta los departamentos de ciencia política, pasando por los de psicología y sociología. Cuando los rectores y estudiantes de las universidades exijan pertinencia y utilidad, tal vez esos colegas se pongan a enseñar cómo funciona la economía y dejen a los economistas académicos inmersos en una disciplina reducida a su mínima expresión y que se limite a enseñar la teoría de las opciones lógicas.
O tal vez la ciencia económica siga siendo una disciplina que olvide la mayor parte de lo que en tiempos supo y se permita el lujo de permanecer constantemente distraída y confusa y de negar la realidad. Si así fuere, todos perderíamos mucho.

PD. Motius per tancar Ascó, demà mateix. Fa fàstic.

PD. En Tano Santos des d'Omaha, fonamental per a comprendre els mercats financers.

 

Podeu veure en Manet a Orsay aquests dies

Tants caps, tants barrets

Imagineu per un moment que heu trobat l'oficina per donar-vos de baixa de la vostra nacionalitat. A quin país voldrieu donar-vos d'alta a efectes del serveis de salut?. Potser a aquell que no posés cap limitació, el més eficient i gratuit, fins i tot aquell que no demanés si estic empadronat.
Doncs bé, un informe del Defensor del Poble mostra l'exemplaritat de Catalunya que ha estat la primera comunitat autònoma en universalitzar completament el dret a l'assistència a tot ciutadà amb la llei 21/2010 i ho fa amb una amplitud desconeguda a Europa, fins i tot més enllà d'estar empadronat legalment. Correspon a d'altres qualificar l'exemplaritat d'una norma, el que és ben segur és que es pot millorar i sobretot relacionar el nucli de les obligacions de ciutadà amb els drets  corresponents. Oferim més barrets que caps hi ha. Atorgar drets sense obligacions ciutadanes esdevé arriscat i per tant caldrà corregir-ho ben aviat. Malauradament d'això no s'en parla i es troba a l'origen de les responsabilitats públiques que generen cost.

PD. He trobat e David Dranove molt encertat, sobre ACOs, i també l'Iglehart.

PD.La política sanitària en minúscules a Washington: sobre Berwick. Al Health care blog queda tot explicat. o gairebé tot.

PD. Exemples del moment perillós que vivim: per a la salut i la seguretat ciutadana. Portem ja sis accidents de tren aquest any, quants més n'hi ha d'haver?. Aquest és el resultat de no invertir en infraestructures i en canvi amb els nostres impostos paguem el TGV a Loja (20 km 414 milions d'euros per a 21.000 persones). Potser que aturin ja aquest tren, que vull baixar, altrament ens acostem a l'abisme.

PD. Bestial, els de Nada es gratis em posen la pista d'un article de FT de 1998 que explica la possible crisi en un país,  diguem Espanya. Self-fulfilling prophecy.

Farmadelators

Quan un medicament surt al mercat hi ha estratègies per a maximitzar els ingressos més enllà de la prescripció acurada. Entre elles hi ha estendre les indicacions fora de les aprovades o amb dosis excessives, en vaig parlar fa uns dies aquí mateix. El coneixement d'aquestes estratègies esdevé complex d'esbrinar però als USA hi ha delators que són protegits legalment. I a PLOS Medicine ho expliquen amb tot detall per si algú en tenia algun dubte sobre el que es fa en aquell mercat, del nostre en sabem ben poc. I què fan algunes farmacèutiques? Doncs:

Manufacturers were alleged to have pursued these goals using four non–mutually exclusive types of marketing practices: prescriber-related (41/41, 100%), business-related (37/41, 90%), payer-related (23/41, 56%), and consumer-related (18/41, 44%). Prescriber-related practices, the centerpiece of company strategies, included self-serving presentations of the literature (31/41, 76%), free samples (8/41, 20%), direct financial incentives to physicians (35/41, 85%), and teaching (22/41, 54%) and research activities (8/41, 20%).

PD. Imagineu que podeu gastar per un tractament 40 vegades el que cal gastar. Hi ha dos medicaments igualment efectius, i un és 40 vegades més car. Hi ha motius per estalviar-s'ho no? Doncs això és el que ens explica WSJ sobre ranibizumab i bevacizumab als USA. Fort. I la companyia jugant a la contra de l'extensió d'indicacions en aquest cas, quan sempre s'intenta el contrari. Resulta que en aquest cas l'extensió d'indicacions suposa pèrdua d'ingressos pel laboratori en qüestió. Contradiccions del moment. Podeu contrastar-les a NEJM, editorial i article.
Resulta que a Catalunya el diferencial de preus d'aquests dos medicaments és 252 vegades!!!. (1044,2 vs 4,13 euros) . "Me sobren paraules" que diria en Joan Miquel Oliver. Si us ve de gust podeu consultar la comparació feta per farmacòlegs.

PD. Entrevista altament recomanable a TV3, el Dr. Josep Tabernero sobre el moment actual i com afrontar-lo. Seny en la màxima expressió.

PD. Les mesures de contenció de la despesa tal com apareixen a la nota de premsa.

 Avui he recordat en Tito Paris quan va venir al Palau, des de Cabo Verde

 Tito Paris, en directe "Morna"

A Morna é um estilo de canto, como o fado, ou a balada de protesta cubana, 

o a milonga argentina etc. ás vezes triste outras näo, mas lento e lamentoso. 

ë tipico de Cabo Verde claro está.

Per la porta del darrera

Quan els sistemes legals són incerts, hi ha qui explota els buits al seu favor. I si una prestació sanitària no es pot assolir pel canal habitual és aleshores quan recorren als tribunals. Sabem de l'existència de Consells Assessors que valoren la prescripció d'alguns medicaments com l'hormona de creixement i també sabem que hi ha llibertat de prescripció. Ara un tribunal ha fallat a favor d'un usuari (i d'un metge) que es van saltar l'acord de valoració d'una prescripció i se li va administrar l'hormona de creixement, i el servei de salut l'haurà de pagar totalment. Pel tribunal, la decisió del metge està per sobre l'acord dels experts, perquè no és vinculant. En tot cas jo proposaria també que es pogués avaluar al metge, i considerar l'oportunitat de recertificar-lo. Però d'això ningú en parla i d'aquesta manera els tribunals atorguen prestacions que el sistema de salut ha considerat inacurades. Compte amb aquesta tendència, va a més.

PD. La setmana que ve ens trobem a Palma, al congrés d'economia de la salut. Podeu consultar el programa i si veniu podreu conèixer l'evolució de la cronicitat i els costos al llarg de la vida així com del cost sanitari al final de la vida, que és el material que presentem aquest any.

PD. I a Palma es va presentar Lamparetes, es darrer disc de n'Antònia Font, i aquí trobareu sa crítica. I quant m'haguera agradat de ser-hi.

Balanç paradoxal

Preguntar-se quin és el millor sistema de salut esdevé una tasca innecessària si abans no som capaços d'entendre on som i quines són les preferències ciutadanes. Per tant comencem per avaluar el que tenim i observem a Catalunya. Cada any apareix una enquesta als ciutadans on s'explica la opinió que tenen del sistema de salut. Com que es disposa de sèries històriques de la mateixa pregunta des del 2003 fins el 2010 podem prendre-ho com un referent del que ha passat durant les dues darreres legislatures de govern de tripartit.
L'enquesta mostra que la consideració d'equitat és valorada cada vegada més al llarg dels anys, tant territorialment, generacionalment o socialment. Però al costat de l'equitat hi ha l'eficiència, i aquí ja hi ha soroll.
La preferència per l'atenció primària pública a Catalunya ha augmentat del 47 al 59% de la població, en l'atenció especialitzada també, del 40 al 44%, en l'hospitalització ha baixat, del 52 al 47%, a urgències també ha baixat del 58 al 51%. L'interès per a l'atenció privada d'acord amb la rapidesa d'atenció ha baixat del 77 al 71%. És clar que el sector privat no avança pel que fa a l'atenció primària i tampoc pel que fa a rapidesa.
Ara bé, quan mirem la satisfacció amb l'atenció primària pública, la pregunta és si ha millorat en els darrers cinc anys, hem passat del 49 al 42% de població que ho creu entre el 2003 i el 2010. A l'atenció especialitzada de 38 a 36%, A hospitalització de 41 a 38%. I la proporció de població que creu a Catalunya que les comunitats autònomes gestionen millor que l'estat ha passat del 42% al 40%. Quina paradoxa doncs que per una banda augmenti la preferència per l'atenció primària al mateix temps que hi ha més persones que  consideren que ha empitjorat (del 3 al 10%). Alguns en dirien d'això: "morir d'èxit". Anem amb molt de compte amb aquesta contradicció perquè potser aquí rau una de les qüestions clau del sistema de salut que cal tenir en compte per tal que sigui eficient en el futur.
Aquestes i altres són les tendències 2003-2010 que podeu consultar al Baròmetre Sanitari. Cal que tingueu en compte una precaució. Fa uns anys es va treure la pregunta sobre el tipus de cobertura a la que es tenia accés, i per tant a tota l'enquesta esdevé complex d'identificar si les persones tenen la informació suficient per a valorar l'assistència que reben (pública o privada) i les opinions poden contenir biaixos significatius per aquest motiu. Aquesta enquesta ens costa una pasta considerable i potser caldria que es fés millor en el futur.
Per altra banda les valoracions globals esdevenen supèrflues i cal baixar al detall sempre que sigui possible mitjançant la comparació de sèries històriques. La tendència a Catalunya és clara: els serveis necessiten millorar. Aquest és el resultat de l'opinió ciutadana de les dues darreres legislatures.

PD. L'informe de la sindicatura sobre el Sistema d'Emergències Mèdiques, és diàfan. Desviaments pressupostaris i pràctiques allunyades de les lleis (mascletà a la p. 82). I un altre desgavell considerable, Hospital de Puigcerdà. Cerqueu entre línies i trobareu els mateixos protagonistes.

I més sobre desviaments pressupostaris del CatSalut p. 38:

"La despesa realitzada durant l’exercici 2008 i no comptabilitzada pel SCS fou de 1.737,69 M€ (quadre 2.4.A), de la qual 1.733,58 M€ correspon a despesa de gestió ordinària i funcionament meritada i no comptabilitzada a l’exercici 2008 (quadre 6.1.X). D’altra banda, la despesa no comptabilitzada l’exercici 2007 per manca de crèdit pressupostari suficient i comptabilitzada el 2008 fou de 1.202,46 M€. Per tant, en aquest exercici es va incrementar el desplaçament de despesa en un 44,2%."

Això és FORT, MOLT FORT. El 2007 es van gastar 1.202 milions d'euros sense pressupost (!). En un any on el pressupost va créixer un 9,2% es va incórrer en un dèficit del 13,8%. Tot confirmat i conegut pels diputats, explicat amb detalls a l'informe de la sindicatura, i malauradament no passa res. Observo que precisament ara alguns encara volen donar lliçons sobre com preservar l'Estat del Benestar. El seu cinisme s'escampa com una taca d'oli i cal aturar-lo. (A Wikipedia sobre el concepte de cínic: L'actitud dels cínics es preocupa poc de la política (a diferència de Sòcrates i Plató). Individualistes radicals, no es cansaven de dir (com Epicur) que els seu objectiu no era gens una transformació de la societat, sinó només oferir una tranquilitat individual a tot aquell qui, voluntàriament, s'unís a les seves doctrines.).

La contravisita mèdica

El paper dels visitadors mèdics esdevé controvertit, ho sabem. Les estratègies alternatives també són conegudes. Als USA on es genera el concepte de "detailing" ara apareix la fórmula contrària des del sector públic. Els de Kaiser fa dues dècades que ho fan, però que ho facin els governs estatals és una novetat. Aquest article mostra l'estat de la qüestió i també l'enrenou del moment amb el prof. Avorn. I jo em pregunto potser podríem evitar la visita i la contravisita? Donem informació fiable i independent al metge, i fora.

Fer el gest

Com aquell qui no fa res, fa pocs dies es reuneix novament la comissió de preus dels medicaments i aprova la incorporació de més medicaments al finançament públic sense valorar si hi ha pressupost o quin pressupost addicional es necessita per pagar-los. Normal, ells conviden i els catalans paguem. Les regles de la feble democràcia són aquestes fins que no siguin divolides. Un pot sortir al diari i demanar a una economia intervinguda que redueixi un 10% la despesa i al dia següent afegir-li obligacions de despesa al seu càrrec. Ep, i tant si vigiles com no a l'endemà t'inspecciona per veure si les retallades són excessives.
La incorporació de la píndola anticonceptiva al finançament públic en aquest moment esdevé un fet extemporani. Només pot tenir justificació si pel mateix import fem desaparèixer prestacions supèrflues que no afegeixen valor.
De la mateixa manera que no vam acceptar la reducció dels preus dels trens a càrrec del pressupost de la Generalitat, ara no podem acceptar una nova prestació sense el finançament corresponent. Per tant, només cal esperar una resposta del govern: que la prestació no sigui efectiva a Catalunya fins el dia que no enviïn el pressupost. Ja n'hi ha prou. Quin sentit té fer el gest i que pagui l'altre?

En Paul Gauguin si que va fer el gest de veritat en regalar aquesta testa a un nen de 9 anys!

 Jeune Tahitiennne, de Paul Gauguin

Properament a Sotheby's a partir de 10 m $ Of the extraordinary works that Gauguin created in the South Pacific, it was his sculpture and carvings that the artist believed to be the most important of his creative

vision. Jeune tahitienne is an exceptional manifestation of Gauguin's accomplishments in this medium, and was carved during his first stay in Tahiti between 1890 and the summer of 1893. A few months after returning to Paris, Gauguin gave this sculpture to Jeanne Fournier, the nine-year-old daughter of the critic and collector Jean Dolent, having promised to bring her a gift from the tropics. In 1961, Fournier entrusted the sale
of this work to Father Celas Rzewuski, a member of the Dominican Order, who consigned it to Sotheby's in London, where it was purchased by the present owner. This is the first time that Jeune tahitienne has been on view to the public in half a century.

PD. Auguri, bona pasqua i per postres la mona, la ofrena a Seres, deesa de les collites, en època romana.
PD. Fischer- McClellan sobre ACOs, per guardar.

Gol en pròpia

PLAN SECTORIAL PARA LA INDUSTRIA FARMACÉUTICA

Després de llegir el Pla Sectorial acordat entre el govern espanyol i la indústria farmacèutica només em resta dir que s'ha optat per un camí ple de viaranys escabrosos. Us recomano que ho llegiu vosaltres mateixos. Fins i tot trobareu el penediment del regulador que ha introduit acotacions en cursiva a la vista del disbarat majúscul que estava dissenyant.

Favorecer un marco regulatorio estable y predecible como objeto de la Mesa 2 no supone menoscabo alguno de la capacidad reguladora del Estado, sino todo lo contrario, pues esta actividad reguladora se refuerza con la aplicación de los principios de buena regulación establecidos en la Ley de Economía Sostenible. En concreto, con su artículo 4.6, que indica que “se establecerán los mecanismos de consulta con los agentes implicados que estimulen su participación activa en el proceso de elaboración normativa”.

El que oblida el document és que les lleis actuals ja contemplen els mecanismes i que això suposa obrir un altre front alternatiu. La prova és que no hi ha cap cita a la Llei de garanties i us racional del medicament, i en canvi la llei d'economia sostenible se cita 4 vegades. Qui ha escrit el document?
Endavant les atxes, perquè a més a més i si no n'hi havia prou el que no trobareu al document és el més important, els doblers i com es reparteixen. Per cert, tampoc trobareu cap avaluació del pla de 2009 ni del compromís de mantenir l'ocupació.
Recordeu allò que deia Nancy Pelosi?. "The party is over". Doncs després de llegir el document confirmo justament el contrari.

PD. Recordeu el que vaig dir del toro dopat?. Doncs aquí teniu la confirmació.

La reforma púrpura

Hi havia una vegada sis premis Nobel d'economia que reunits van enginyar una reforma. I van dir, que no sigui ni roja ni blava, ni republicana ni demòcrata, i va quedar en la reforma púrpura. A partir d'aquí, si en voleu saber els detalls, els trobareu a la seva pàgina web.
La meva opinió és que és més roja-republicana que blava, però bé. Això va a gustos.
El que em preocupa és el mateix que a en Jason , la prima ajustada per risc en un bo crec que no pot rutllar. Únicament un fons de grans riscos pot resoldre el tema. Tot i així hi ha força temes interessants per explorar.

Mossegar la mà 2.0

Imagineu per un moment que ve un proveïdor i us demana 5 milions d'euros per una subscripció a una revista. Bé direu, aquesta és una quantitat respectable, hi ha alguna cosa més?. I llavors ho farceix una mica i el proveïdor diu: Web of Knowledge, un sistema d'estadístiques del nombre de vegades que un article científic surt citat. I pregunteu, hi ha alguna cosa més? Doncs no, per ara. I costa això?.
Ara imagineu que sou un ministeri d'un país que vol que la seva recerca surti citada al món i penseu que si compreu la revista i la subscripció en podeu sortir ben parats. I dieu, i si totes les subscripcions d'entitats públiques que ja tenim les ajuntem, i comprem de cop tindrem més força per tal que les revistes del país es considerin al factor d'impacte. I penseu, si comprem la subscripció aleshores sortirem a la foto de la recerca mundial i el proveïdor avançant la jugada, va i augmenta el preu que estan pagant individualment.
I això passa al 2009, i el ministeri paga i oh sorpresa! Aconseguim en un sol any doblar gairebé el nombre de revistes considerades per al factor d'impacte tant a l'índex de ciències com el de ciències socials (l'índex existeix des de fa 40 anys). I algú podria dir és una casualitat, però algú altre podria dir: es pot mossegar la mà de qui et dona de menjar? li convé a JCR?
Considero que JCR té els mateixos problemes d'incentius o més que totes les agències de qualificació financera juntes. Vist el que ha passat amb les agències de qualificació i la crisi, introdueixo un dubte raonable sobre el que surt a JCR, i en canvi sorprenentment això és el que es fa servir per valorar la recerca arreu. I vist com s'han utilitzat els impostos dels ciutadans considero innecessària la quota anual de 5 milions. Voldria poder donar-me de baixa quan abans millor de la part aliquota que em correspon.
Mentrestant llegeixo les revistes que són del meu interès i el factor d'impacte és el que li dono jo, i més o menys els que llegiu el blog ja podeu intuir quin és el de cada una.

PD. Per si us va passar per alt, podeu consultar el post anterior Mossegar la mà. Continuarà.

PD. Mossegar la mà 3.0 a La ciencia de la Mula Francis. O com ser jutge JCR i part d'una revista com PLOS One, explicat a l'audiència perquè no en quedi cap dubte. Confirmació incremental de mossegar la mà 2.0

El gran engany

L'oportunisme és propi de tot animal. L'home com animal polític -Aristòtil dixit-, també mostra aquesta característica. Ramon Llull al Llibre de les Bèsties ens descriu la metàfora a la perfecció. I tota forma d'oportunisme pot i ha de tenir els seus límits en una societat avançada. En general, i encara més quan parlem de la cosa pública, interessa que l'aprofitament d'avantatges informatius per part de qui governa sigui limitat mitjançant unes regles de joc net. Les lleis han de procurar garantir la transparència de la informació als ciutadans, i per tant al parlament.
Doncs bé, una de les maniobres properes més grans d'hipocresia política va tenir lloc a la llum de tots. I tant sols alguns vam ser capaços de copsar-ho passats uns dies.
Quan el parlament va aprovar el pressupost de 2010, resulta que es va considerar que estratègicament era millor presentar un suplement de crèdit per a la despesa sanitària del 2009 al marge i en una llei específica. Això què vol dir? Doncs que a primers de desembre s'aprovaven 759,3 milions d'euros addicionals per poder pagar les factures del 2009 perquè altrament no hi havia pressupost per pagar-les (BOPC de 3 de desembre 2009 p.7 i llei 21/2009). Els parlamentaris no governamentals es van oposar al suplement de crèdit, però la llei va prosperar. Resultat: el pressupost del 2010 va quedar infradotat com a mínim per l'import del suplement de crèdit esmentat i aprovat els dies posteriors. I el 2011 tenim el pressupost del 2010 prorrogat i a més a més els compromisos de despesa adquirits que ens porten a un desviament proper als 1.000 milions. No ens trobem davant cap retallada, no han existit aquests diners en el pressupost ni en el govern anterior ni en l'actual.
Per tant si ara hi ha aquest pressupost limitat i menor que la despesa real de 2009, és perquè qui està a l'oposició va decidir que calia aprovar un pressupost insuficient (voldria pensar que no era un càlcul estratègic de que perdrien les eleccions, i cadascú és lliure de pensar el contrari). Resultat: la decisió del tripartit d'aleshores els ha permès carregar contra el govern actual i deslegitimar les accions necessàries per tal que la despesa s'ajusti al pressupost i es respectin les lleis.
Aquesta és la història maleïda dels nostres dies que no s'ha explicat bé i s'ha amagat potser de forma interessada per part dels protagonistes d'aquell moment. Ens trobem davant la incapacitat de la democràcia per tal que la ciutadania entengui el que passa i sancioni l'oportunisme d'alguns polítics. Aquell dia de desembre on es va aprovar el suplement de crèdit al parlament, -que no va ser només de 759 milions, sino que n'hi van haver 1.851 addicionals d'anys anteriors- va quedar demostrat el fracàs en la gestió d'un pressupost de forma creïble i qualsevol democràcia hauria de ser capaç d'impedir aquestes situacions. Resum: hem de procurar dissenyar unes noves regles de joc que permetin una forma de fer política que penalitzi i descarti als oportunistes. En altres paraules, inhabilitació per a l'exercici en el futur -la infàmia que deia Foucault tot recuperant el dret romà- i així evitar que els beneficis de les decisions se'ls emportin uns i els costos uns altres.
Un suggeriment, eviteu fixar-vos en les anècdotes i aneu als fets profunds. Deixem aparcada uns dies la discussió sobre l'impacte del pressupost en la qualitat assistencial, i reflexionem sobre les regles de joc de la feble democràcia que tenim per tal de canviar-les quan més aviat millor.

PD. En Francesc-Marc Álvaro garbella el delicat moment que vivim. El seu comentari a LV és el millor del dia.

PD. Suposo que tothom és conscient que estem parlant de dificultats pressupostàries perquè encara som dependents. I si algú no n'és conscient ja va sent hora que ho sigui. N'hi ha d'altres que aprofitant l'espoli fiscal de Catalunya i tenint un nivell de renda inferior gaudeixen d'una despesa sanitària superior i ni es plantegen retallar res de res. Encara no hem calculat el que ens estem perdent i potser ja n'hi ha prou de rucades.

Passem comptes

De la mateixa manera que una economia familiar o una empresa necessiten dur la comptabilitat, als països també convé que la duguin. I posats a fer-ho, fem-ho bé. Si voleu consultar les darreres dades de despesa sanitària de l'OCDE podreu comprovar que al 2008 la despesa sanitària per càpita a Espanya va ser de 2.203 euros, dels quals 1.598 van ser despesa pública i 605 van ser despesa privada. Si enlloc de mirar l'OCDE busquem les dades al ministeri, trobareu que la dada de despesa pública per habitant de les comunitats autònomes és 314 euros menys, o sigui 1.284 euros (Catalunya 1.272). Aquesta diferència ve pel cost dels serveis centrals, el mutualisme administratiu, la seguretat social i els ajuntaments (un total 9.433 milions segons diuen a la p.21). Però això no explica la totalitat de la diferència, poc més d'uns 200 euros dels 314. Jo no he estat capaç per ara d'esbrinar res més.
Novament, com en temps pretèrits, hem d'accedir a l'estranger per saber què passa aquí amb claredat. I per cert, ara que sabem que la ministra és responsable del 20% del pressupost, heu sentit a parlar d'alguna mesura d'ajust? . En canvi es permet opinar tot passant per Sant Feliu de Buixalleu de què fan els altres, i ella com si res. Vergonyant.

PD.  Un bon amic m'informa després d'haver publicat aquest escrit sobre el diferencial inexplicat. Resulta que seria el cost dels serveis assistencials de llarga durada, LTC, que sorgeix a partir d'una estimació del Ministeri.

A empentes i rodolons

Nudge

En Thaler i en Sunstein es pregunten quan necessitem una "empenta". És a dir, tenint en compte que la informació disponible per a prendre decisions és limitada i asimètrica, i que depèn del context on cal prendre-la, mostren una sèrie de situacions interessants. Diuen, la gent necessita "empentes" per a decisions díficils i ocasionals, de les quals no tindran feed-back i que a més a més esdevé complex entendre els termes de la situació. El capítol 4 del llibre Nudge ho explica bé i el 5 mostra com fer-ho. Hi ha qüestions òbvies, per les quals la regulació tracta de contribuir-hi, però n'hi ha d'altres tipus "paternalisme llibertari" que són més complexes d'identificar. Trobem un exemple al capítol 16:

8. Destiny Health Plan. Insurance companies don’t like paying large
medical bills any more than patients do. There is room for some creative
efforts on the part of such companies to work with their customers to improve
people’s health while reducing medical bills for all. Consider here
the Destiny Health Plan now offered in four states (Illinois, Wisconsin,
Michigan, and Colorado). The plan features a Health Vitality Program explicitly
designed to give people an incentive to make healthy choices. A
participant is able to earn “Vitality Bucks” if he works out at a health club
in a particular week, has a child join a soccer league, or completes a bloodpressure check with normal results. Vitality Bucks can be used to obtain
airline tickets, hotel rooms, magazine subscriptions, and electronics. The
Destiny Health Plan is a clever effort to combine health insurance with
nudges designed to get people to live healthier lives

Intueixo que és una mica més complicat, en Thaler i en Sunstein haurien de mostrar-ne els detalls. Mentrestant reflexionem-hi nosaltres.

PD. El termòmetre segueix pujant, però ara ja no fa tanta calor, possiblement és una febre que cal aturar convenientment i després fer el diagnòstic i tractament correcte. A LV trobareu els detalls i aquí el video sencer.